dijous, 21 de setembre del 2017

L'innocent


Cal que ens situem en l'època en què Gabriele D'Annunzio va escriure aquest llibre, l'any 1892. El llenguatge rebuscat, excessiu i fortament masclista, ens fa arrufar el nas més d'un cop, però tot i això la història, d'un romanticisme violent, té un punt d'interès.

Segons va comentar Jordi Llovet, al diari ARA el 10 de juny d'aquest mateix any: 

Gabriele de nom de fonts, D’Annunzio (1863-1938) va ser un escriptor italià molt notable, el currículum del qual només està tacat, que ja és cosa, per la seva filiació feixista durant una colla d'anys. En realitat, això anava de bracet amb la seva manera de ser: prepotent, atrabiliari, poc dialogant i espectacular. Era, com s'havia dit durant molts anys a Barcelona, un “tifa”. Pregonava les seves virtuts, només parlava d'ell mateix, s'estufava contínuament i es considerava superior a la resta de la humanitat. El cert és que va ser un gran escriptor; de la mateixa manera, com vam dir la setmana passada, que Heidegger és un dels filòsofs més importants que hi ha hagut després de Parmènides, Plató i Aristòtil, i, amb tot, va afiliar-se al partit nazi amb tota la tranquil·litat i el convenciment del món.
D’Annunzio va escriure llibres memorables, uns quants dels quals van passar a la pantalla amb excel·lència, com va fer Visconti amb L'innocente.

Tullio Hermil, el protagonista masculí de la història és un ric hisendat, dissolut i prepotent. La seva bella i fràgil esposa Giuliana, perdudament enamorada d'ell, accedeix a tota mena de situacions degradants quan ell, li proposa que el seu matrimoni, fruit del qual ja tenen dos fills, serà només "blanc", és a dir que serà merament com la de dos germans sense cap altre tipus de relació carnal, donat que ell, molt ardent i promiscu, té la necessitat de diverses i variades relacions sexuals amb diferents parelles.

Giuliana, com he dit, ho accepta tot, però, ai las! quan després d'un temps, Tulio, fastiguejat tant de la seva amant, com de les pròpies vel·leïtats,  comprèn que ningú no l'estimarà com ella i tracta de tornar a conquerir-la, amb paraules i voluptuoses demostracions d'encès desig, ella s'adona que està embarassada i no pas del seu marit.

Bàsicament aquest és la primera part de l'argument. Deixo de banda les gairebé embafadores escenes de festeig i els desmais i esvaïments de la dissortada esposa, així com el complicat procés de gestació, fins que neix el nen.

I a partir d'aquest moment, la història pren tota una altra dimensió. El nou nat és l'innocent rebutjat i odiat pels dos esposos i es desencadena un final cruel i convuls que us estalvio perquè el considero una mica truculent, tot i que la lectura m'ha resultat interessant.

I només deixo quatre apunts per si us voleu animar a llegir-lo:

Em vaig distanciar cada vegada més d’ella, em vaig tornar cada vegada més dur, més negligent, més tancat.
(...)
Jo era, en definitiva, un violent i un apassionat conscient. (...) Era un supervisor summament lúcid de mi mateix, però tenia els impulsos d’una naturalesa primitiva i ingovernable.
(...)
Jo coneixia bé, massa bé, aquell torbament que remou millor que cap altre el fang ínfim en l’home; coneixia massa bé aquella mena de baixa concupiscència que resisteix tota defensa, aquella febre sexual formidable que durant uns quants mesos m’havia mantingut lligat a una dona odiada i menyspreada, la Teresa Raffo. (La seva amant)
(...)
Referint-se al nou nat:
Mai no li vaig reconèixer cap gràcia, cap encant; mai no vaig tenir un pensament relacionat amb ell que no fos hostil. 
(...)
No hi havia res en ell que m’irrités tant com la seva veu, com aquells xiscles obstinats que m’havien ferit d’una manera tan crua la primera vegada, aquella trista alba d’octubre. Era un cop intolerable pels meus nervis. 
(...)
Estava convençut que la salvació de la mare depenia de la mort del fill. Estava convençut que quan l’intrús desaparegués, ella es curaria. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada