dissabte, 24 d’agost del 2013

Sense nostàlgia. 1 - El perquè.

                                                   
Va ser a raó d'un altre post que vaig escriure fa un temps que em va començar a rondar la idea de dedicar-hi alguns escrits a  parlar del barri on vaig néixer i vaig viure fins els vint-i-un anys i fer-ho en diferents etapes com una mena de capítols. Hi ha molt a comentar del barri, tot, és clar, vist des del meu record i les meves vivències relacionades amb el mateix.
El costum d'escriure em ve de molt lluny: generalment reflexions i sensacions personals, coses que em passen pel cap i que no sempre comparteixo, però aquest cop he recuperat un escrit de fa ja uns anys i que ara em serveix com a introducció.
           
EL BARRI: UNA VISITA DESPRÈS DE MOLTS ANYS

 Sense ser cap meravella el recordo amb un cert afecte, que de manera inexplicable ha anat creixent al llarg dels anys. No havia tornat des que vaig marxar l'any 1964.

El dia de Sant Esteve del 2000, el darrer del Mil·lenni  en una llarga passejada matinal pel que havia estat el meu barri fins els 21 anys, vaig rememorar una part important de la meva infantesa. Ara el barri està ple d'immigrants: comerços regentats per i per a pakistanesos, xinesos, àrabs...carnisseries musulmans que val a dir la vianda presentava una aparença com la de tota la vida (potser els prenen el pel als clients fent-los creure que és morta a la manera tradicional), restaurants que servien Cuscús i Tagí i, el que més m'ha sorprès, locutoris. El negoci amb els nous immigrants deu estar en les conferències i les transaccions monetàries amb les famílies.

Res del que veia m'era familiar, tot era massa brut i deixat. A les façanes no s'ha fet cap mena de manteniment i això és especialment greu si es té en compte que quan jo hi vivia ja estaven fetes un fàstic.

Poques coses seguien encara mig en peu: el bar, la farmàcia, preciossíssima si algú es prengués la molèstia de netejar la façana. La meva escola ara és una pensió, en canvi l'escola que anava el meu germà, encara manté les lletres a la façana i una mica més amunt la antiga nomenclatura d'Escola del Districte Sisè i l'escut amb les quatre barres. Els seguidors del Paco eren tant incultes que ni se'n van adonar del detall, i avui, els seguidors de ni se sap qui tampoc no semblen destacar per la brillantor dels seus cervells donat que ni se'ls acut restaurar una relíquia com aquesta.

La Plaça del Padró manté la font, que han reparat matusserament amb pegats de ciment aquí i allà quan el millor que tenia era l'aigua i la colla d'amics que ens hi aplegàvem amb l'excusa d'omplir el càntir i aquestes són coses que no poden reparar ni que vulguin, que no ho sembla.

També segueix en peu el bar de la meva infantesa i de la vida del meu pare. El carreró del costat, per on solia passar a comprar el gel els dies que teníem diners per aquest luxe, és un abocador d'escombriaires que arribaven fins els sostre.

La Església del Carme, on vàrem fer la primera comunió el meu germà i jo, restava tancada, cosa més que curiosa si tenim en compte que es tractava d'un dia festiu i a les 13 hores, que sol ser la de la missa dels rics o dels poc matinadors.

Passats uns dies d'aquestes primeres impressions m'he assabentat que a la fi ha entrat la piconadora a l'escala on havia viscut i de debò que me n'he alegrat, queda molt millor la Rambla del Raval que tots aquells edificis marginals que més que alçar-se queien de pura pena.
(desembre 2000 - gener 2001)
  
La impressió tan negativa que em vaig emportar aquell dia ha fet que vulgui tornar i tractar de mirar-m'ho tot amb uns altres ulls, els ulls de la nena i la jove que hi va viure i que ara vol recollir no com cap homenatge, sinó més aviat com un desgreuge per mi mateixa.
Aquest és el perquè del record, sense cap nostàlgia.

2013. Vista general del Carrer del Carme

dissabte, 17 d’agost del 2013

Records dels colors



Vaig néixer en una època en què tots els colors es podien resumir amb facilitat en el blanc i negre, o potser més generalment, grisos en tots els sentits: Unes existències grises, uns treballs grisos, uns vestits també grisos, amb pocs matisos, amb gens alegria; i tot i així servo algun record que destaca entre tota aquesta grisor. Fins i tot els pocs cotxes que aleshores circulaven eren negres.

Dels colors el que més m'ha acompanyat al llarg del temps i que suposo ho farà fins al darrer moment, és el del sol de la tardor entrant pel balcó de la sala. Aquesta sensació idíl·lica sempre m'ha fet sentir en pau amb tot.

També recordo amb nostàlgia les vegades que fèiem alguna sortida al camp, gaudia tant de tots els colors que tractava de conservar aquesta sensació hores més tard, tot tancant els ulls i omplint-me del verd.
Però hi ha un altre color que em porta records, i és el vermell viu amb que un dia la meva mare va decidir fer-se  un vestit, més ben dit, era una faldilla llarga i àmplia, amb una brusa blanca lleugera, sense mànigues i un cinturó i les sabates amb uns talons prims i altíssims a joc, és a dir, del mateix color vermell. Tot això no tindria més importància sinó fora perquè aquest conjunt tant vistós se'l va fer per anar a l'església en el dia de la meva primera comunió, o potser era la del meu germà, ara dubto una mica, però tant se val, el que compta és el vermell. Recordo que el pare quan la va veure li va demanar que es canvies de roba, però ella volia entrar així, sabia que totes les mirades se li dirigirien, i pensava, i així ho va fer, atansar-se amb pas ferm per la nau central de la església a combregar, amb tot el què de desafiament a la hipocresia que ens envoltava comportava.

Val a dir que aquesta actitud tenia la seva raó de ser, ja que l'epítet "rojo" es feia servir sovint com una mena d'insult cap a tots aquells que per diverses raons havien estat a la guerra del bàndol republicà. Tot i que mani no li vaig preguntar, sempre he cregut que així la mare va voler demostrar que sí "roja" i què!!!

I burxant en el records i en les velles fotografies, m'adono que jo sempre havia tingut alguna peça de roba vermella o les llaçades que duia a les trenes acostumaven a ser d'aquest color, potser és casualitat? No ho puc saber, però estic gairebé convençuda de que no. La mare tenia molt caràcter.

I segueixo amb els colors. Quan vaig fer la primera comunió, els amos (i dic "amos" amb tot el sentit pejoratiu que comporta, perquè era així com els anomenàvem aleshores) de l'empresa on treballava el meu pare em van regalar un vestit: era de color groc i tenia unes tulipes brodades. El color em va agradar molt i va ser uns quants anys més tard que ja quasi adolescent la mare em va fer un vestit, també groc que vaig dur molt temps aleshores amb unes sandàlies també grogues que no vaig voler reconèixer que m'estaven estretes i em van encetar els peus. Curiosament, no he tornat a tenir cap altre vestit d'aquest color.

Cosa rara, tinc fotografies amb els dos vestits, però com són en blanc i negre, no es pot apreciar el groc; tot i així, les hi poso, em fa gràcia, això sí, poca conya amb la cara de pàmfila que faig.





 
     Amb el meu primer vestit groc                                      Amb la meva cosineta


dissabte, 10 d’agost del 2013

Església i Poder

Segur que algun cop hem escoltat o hem pronunciat aquella frase tant coneguda de "Con la Iglesia hemos topado". Doncs bé, en aquest llibre tenim la confirmació del què la saviesa popular ha recollit en la frase esmentada.
L'estudi, que fa menció a Pius IX i a la encíclica Syllabus, (1864) la principal novetat de la qual va ser la proclamació de la infal·libilitat del Papa, arriba fins als nostres dies, per la qual cosa el fa, al meu entendre, un valuós document de coneixement i reflexió.

Per començar un petit tast del què podem trobar en les seves pàgines:

"LOS INSTRUMENTOS DE PODER DE LA IGLESIA CATÓLICA, AYER Y HOY:
Con el monopolio de la fe y la gracia, la Iglesia devino en una empresa de dominación política, pudiendo obligar a sus súbditos, llegado el caso, a la desobediencia a su soberano. Y con la administración de la confesión dispuso de potentes herramientas de control de las conductas individuales y colectivas de los crstianos, con un doble efecto; el alivio de sus conciencias y un efecto intimidatorio."

A casa meva no eren pas religiosos, no anaven a misses ni resaven el rosari, ni seguien cap d'aquests rituals. Tant és així que quan vaig tenir edat escolar malgrat que el què estava més en boga era portar els fills, en especial les nenes, a una escola "de monges", els meus pares, amb bon criteri, em van portar a una escola que podríem definir com a laica, del barri. Bé, el qualificatiu de laica cal situar-lo en el context de l'època (post-guerra), però les professores no eren religioses a excepció d'unes xerrades que ens donaven periòdicament un capellà missioner que ens esgarrifava amb relats tenebrosos dels patiments que patien en les seves creuades en terres d'infidels i que a més recaptava diners per les missions i no mirava de massa bon ull les qui, com jo, no hi contribuíem, entre altres coses perquè prou feines teniem a casa per administrar el poc que es guanyava.

La pressió i el poder que exercia la Església en aquells anys era molt, un poder que venia de molt lluny, però que en el breu període de la proclamació de la República s'havia vist privat d'alguns dels seus privilegis. És així que aviat van prendre posició al costat dels rebels que els podia oferir tot el que desitjaven.

"El cardenal Gomá calificó de providencial la sublevación antes de cumplirse un mes del pronunciamiento militar. Y no fue el primero en utilizar la palabra “cruzada”; se le había adelantado, entre otros, el arzoobispo de Santiago, Tomás Muñiz. Y fue el futuro sucesor de Gomá y entonces obispo de Salamanca, Enrique Pla y Deniel, quien le dio carta de naturaleza, el 30 de septiembre de 1936."

Així que amb el triomf de les tropes rebels, van recuperar el poder per imposar-se i fer valdre els privilegis que els donava el nou règim i que en el meu cas vaig sentir des de l'escola amb les xerrades que he mencionat, la celebració al maig del mes de María amb un gran altar que col·locaven en una de les aules, que es guarnia amb les flors que portaven les alumnes i que com en el cas de les missions a casa meva no estaven de romanços i mai no en vaig portar, i davant del qual cada matí ens feien resar algunes oracions que no recordo, el Rosari tots els dissabtes al matí i l'obligació de presentar cada dilluns el Full Dominical com a demostració que el diumenge havia assistit a missa. I tot això, com ja he dit, en una escola aparentment laica.

"EL TRIUNFO DEL ESTADO CATÓLICO, EL NACIONALCATOLICISMO
El Nuevo Estado, autoritario y confesional, concedía a la Iglesia la participación en el control de la moralidad pública, colaborando a tal fin las autoridades gubernativas con las religiosas.
(...)
La restauración católica pasaba, evidentemente, por las aulas. Pero debía salir de sus paredes y extenderse a la vida social en su conjunto mediante un plan organizado, con misiones populares recorriendo el país para encauzar la inmoralidad, supuestamente permitida en los años anteriores, y completar la victoria militar con la religiosa, con la restauración de imágenes y fiestas religiosas tradicionales."

Encara que sembli estrany, em va sorprendre quan els pares em van anunciar que faria la comunió, a mi no m'agradava la idea de disfressar-me i tenir que caminar amb cura de no trencar-me el vel ni malmetre'm el vestit que havia d'anar mostrant a familiars i amics; a més donat que els pares no eren practicants no ho entenia massa, però com no podia ser d'un altra manera, la vaig fer amb un vestit llarg i presumptuós, que em va confeccionar la mare que era modista, ja que calia demostrar a tothom que formàvem part de la comunitat que pregonava els "bon costums" a l'ús de l'època, i encara més tractant-se d'una família que estava entre els descreguts "rojos" que van perdre la guerra: i per això, més tard ho vaig entendre, era necessari fer aquesta mena de representació pública.
Fer la comunió implicava també la confessió una d'aquelles "potentes herramientas de control de las conductas individuales y colectivas de los crstianos", que recollia en el fragment del principi d'aquest escrit. Recordo els problemes que tenia perquè no sabia que era el què havia de confessar, ja que a casa no havia sentit parlar mai de "pecats" i també recordo, com no! la impertinència del capellà que va anar repassant els manaments i pretenia que jo anés senyalant en quins d'ells havia faltat. Va ser una estona llarga i complicada que em va deixar amb el neguit de pensar que no sabia ser una "bona cristiana".



"EL CAPITAL SIMBÓLICO DEL FACTOR CATÓLICO Y LA LAICIDAD, A MODO DE BALANCE
Poner a Dios por testigo en los juramentos públicos, ante la Biblia y el crucifijo, supone un ejemplo de sacralización de la vida política que se va repitiendo en la toma de posesión de los altos cargos desde el inicio de la democracia."

En referència a aquest punt, penso que cal aclarir que en no tots els casos s'utilitza aquesta fórmula: hem pogut veure com determinats polítics el que fan és prometre pel seu honor, cosa que si bé sembla extreta d'algun llibre de Cavalleries, almenys no té les connotacions del jurament. Això sí, el crucifix continua presidint l'acte. 

I conclouré aquesta breu reflexió amb uns paràgrafs extrets de la mateixa publicació i els quals em remeten a  la controvertida "Reforma Wert". És més que evident que l'ombra de la Església és allargada i poderosa, molt poderosa.

"ESCUELA, FINANCIACIÓN Y ESFERA PÚBLICA.¿LA ALARGADA SOMBRA DEL PALIO?
Es conocida la postura combativa de la Conferencia Episcopal contra una asignatura que sirve de contrapeso a la pretensión de monopolio moral de la Iglesia católica y que, a su juicio, utilizaba el Estado para adoctrinar ideológica y moralmente a los alumnos, vulnerando el derecho de los padres a educar a sus hijos según sus principios ésticos y religiosos. Curiosa la acusación de adoctrinamiento cuando se defiende una asignatura obligatoria para las aulas como la doctrina católica."

Ja sabem que el poder de l'Església ve de lluny, com a mostra no me'n puc estar d'afegir una cita que fa el mateix autor al principi de l'obra:
(...) Y si tienes dinero tendrás consolación, placeres y alegrías y del Papa ración, compraràs Paraíso, ganarás la salvación: donde hay mucho dinero hay mucha rendición. Él crea los priores, los obispos, los abades, arzobispos, doctores, patriarcas, potestades, a los clérigos necios da muchas dignidades, de verdad hace mentiras, de mentiras hace verdades (...)
Arcipreste de Hita. “Lo que puede el dinero”,
Libro del Buen Amor.