CÀMFORA

CÀMFORA és el títol que tanca el que s'ha anomenat cicle del Pallars, tot i que la major part de la història es desenvolupa a Barcelona que és on els principals protagonistes es desplacen i es fan càrrec d'una petita botiga per tal de començar una nova vida.

En realitat és Leandre, un home gandul, exigent, garrepa, egoista, dictador, lasciu i groller, pare de'n Maurici i sogre de Palmira, qui decideix aquest canvi tal com decideix sempre sobre la vida de tothom.

Leandre s’havia passejat ufanós pel poble. No sortia sense un feix de bitllets que ensenyava per comprar qualsevol cosa. Va explicar tots els sopars de duro que li van semblar convenients per justificar el retorn, tot sol, a casa seva. I va trobar gent que l’escoltava. 

La protagonista principal és la Palmira, la dona soferta, treballadora, sotmesa al barrut del seu sogre i al pobre d'esperit del seu home, en Maurici.  Ella tracta de pujar el negoci que ja resulta ruïnós des de bon principi, però tot i que s'afanya, fins i tot en diferents feines quan el sogre se'n torna al poble i el matrimoni amb la seva filla Núria, decideix quedar-se a Barcelona, mai no pot sortir-se de la misèria i renuncia, fins i tot a l'amor confessat de'n Josep, l'amic del matrimoni pel qui també se sent atreta:

Hi havia en la seva vida, inconscientment sacrificada, una estona tranquil·la, cada dia, mentre en Maurici feia la migdiada, i el Leandre sortia a jugar la seva partida. 
(...)

Notava tots els seus sentits molt desperts i alhora, una quietud que l’espantava. ¿En qui, en què creia ella? 
(...)

La Palmira endevinava com era la vida d’altres dones. Les atencions al cos per conservar-lo que fes goig, les cremes per a la cara, els tints dels cabells, les pintures d’ungles i dels ulls. 
(...)
Al Josep, se li van entortolligar els sentiments de tal manera, que va sentir-se esclatar en una febrosa declaració d’amor i la Palmira va quedar-se desarmada, buida de paraules, estranyada no, però sí plena d’incertesa. Per primera vegada ell li parlava de Caracas, d’uns parents. De fugir tots dos.

Mentre la Palmira s'escarrassa per tirar endavant la migrada economia familiar, en Maurici, el seu home, s'instal·la en la més absoluta apatia. Sotmès al pare i enfrontat amb la resta de la poca família que li queda, no és més que un fracassat que sembla complaure's en la seva auto compassió:

La feina de botiguer és molt més descansada per al cos que la de la terra i dels animals, i neta. Comença i s’acaba. 

(...)

Feia temps que el Maurici només escoltava la seva por i no sabia res del que passava al món. 
(...)

Ell no compta per res, ja no mana gens perquè res no té. 
(...)

Era un covard, mai no havia estat bo per dir que no. Primer al pare.no havia d’haver marxat a Barcelona, per més hereu que fos de l’amo. (...) Ell havia d’haver dit no a la dona...(...) Era un gran covard, aquella havia estat sempre la seva pena. 

Aquest no és el final de la història, hi haurà uns fets tràgics i un tant sorprenents per insòlits, però que si us vaga els haureu de descobrir llegint-vos la història sencera, que de ben segur no us decebrà.

Una mare

Una esposa, una mare, una dona... William Maxwell, que als deu anys va perdre la seva mare, ens presenta un retrat des de tres punts de vista un tant diferents com són les dels seus dos fills i l'espòs.

En Bunny, és el petit, un nen de vuit anys, que sent adoració per la mare i també, val a dir, per qualsevol adult que li presti atenció, com ara la seva tieta Irene, una germana de la mare, amb la que ell constantment hi fa comparacions:

L’interès d’en Bunny pels afers de la mare era pràcticament instantani. (...) Les seves opinions no sempre coincidien.
(...)
Tenien les mans  diferents tant en el tacte com en l’aparença. De les mans de la Irene en treia una gran alegria, i a través de les de la mare confirmava que l’estimava. La Irene i la mare eren tan diferents com les dues cares d’una mateixa moneda. 
(...)
Quan dormia, en Bunny somniava coses que després li semblaven força reals.

L'opinió que té del pare és molt diferent, sembla que en Bunny prefereix de bon tros la relació amb les dones.

El pare no era un home que pogués encaixar en cap sistema de vida, excepte en el seu mateix. Era massa corpulent, per exemple. Tenia una veu massa estrident. Era massa ample d’espatlles, i feia olor de cigar.

En Robert, no manifesta els seus afectes de la mateixa manera que el seu germà. És més reservat, més eixut, potser perquè de ben petit va patir un accident que el va fer perdre una cama i aquest fet li ha endurit força el caràcter:

Tothom sempre li deia “M’has sentit, Robert? M’has sentit?”. Com si tingués algun problema d’oïda. Però no el tenia. Ell sentia tot el que volia sentir i més i tot, d’altra banda.
(...)
Amb la mare en Robert gairebé mai no se sentia incòmode ni insegur. A ella li era fàcil i natural de parlar de qualsevol cosa que li passés pel cap, i mentre parlava rarament deixava de fer el que estigués fent.
(...)
Encara que tenia la cara bruta de llàgrimes, en Bunny se sentia satisfet d’ell mateix; en Robert en reconeixia els símptomes. I va veure com li feia la pilota a la tieta Clara. (...) Feia igual que amb la Irene, o amb la Sophie, o amb qualsevol que estigués a prop seu i de qui pogués aconseguir el que volia.
(...)
A en Robert li agradava que les coses fossin de debò. I també li agradava que funcionessin.

I el marit? En James Morrison, estima molt la seva esposa, ella és el puntal de la família i com acostuma a succeir, la persona eficient i diligent, que mai no es queixa i que sempre ho té tot endreçat i a punt, en poques paraules, una dona en certa manera invisible fins que desapareix, perquè en efecte, la nostra protagonista embarassada del seu tercer fill, emmalalteix i mor, i és aleshores que l'espòs copsa en tota la seva dimensió el què ha significat per ell la seva esposa i la seva desolada solitud.

Ara li tocarà prendre decisions, fer-se càrrec de moltes responsabilitats que ni tan sols havia entrevist. Per sort, la seva situació econòmica és folgada, però tot i això res no el podrà consolar:

Si en James Morison s’hagués creuat amb ell mateix pel carrer hauria pensat: ”Està acabat, aquest pobre home...”

(...)

El va impressionar passar el llindar de la porta del despatx i trobar-se que res no havia canviat. (...) Va creuar l’habitació i va sentir l’eco de les seves pròpies passes. Llavors va saber que, ja que a partir de llavors estaria sol, les seguiria sentint tota la vida. 

Amors compartits

És el primer llibre que llegeixo d'aquest autor sabadellenc, al que algun cop he escoltat recitant els seus poemes, que val a dir sempre he trobat molt encertats, i a més resulta molt agradable escoltar-lo recitar, cosa que no sempre és habitual en els escriptors.

En L’AMOR FORA DEL MAPA,  Roc Casagran, narra una més que curiosa història d'amors creuats, compartits, carnals, però al mateix temps molt espirituals. Gairebé podem afirmar que tot i ser escrit en prosa, amb algunes pinzellades de poemes, es tracta d'un relat bàsicament poètic i no tant pel llenguatge, sinó per la història en sí.

El protagonista, Llull, un poeta que es vol començar a obrir camí, o potser el mateix Roc?, ens aporta la seva definició dels poetes:

Els poetes són egòlatres grandiloqüents. I diem paraules malsonants perquè no ens titllin de lletraferits. Els poetes, però voldríem ser estrelles del rock. 

En Llull, a més té una forta dependència a la Paroxetina que és un fàrmac antidepressiu. Necessita prendre-se-la cada nit per sentir-se segur, per notar que el que de manera metafòrica anomena mitja pota d'una banqueta que segons ell el manté connectat a la terra, segueix mantenint-se ferma.

Una altra pota és la Clàudia, el seu amor apassionat, tant diferent a ell, però tant pròxima:

Tu (Clàudia) sempre em confessaves que voldries voltar món, conèixer cultures exòtiques, sentir-te lliure i plena. Jo et replicava que tot això, amb una mica d’imaginació, era a la literatura, i que a mi ja m’anava bé una vida ordenada i rutinària. 

I en Elgar, el seu gran amic:

El nostre no havia estat, d’acord, un amor d’aquells de l’adolescència, de no poder fer res més que pensar en la persona estimada (...) Amb l’Eldar ho havia fet tot, havia crescut, m’havia enfonsat, havia reviscolat, havia somiat i m’havia sentit part d’un conjunt -dos també és un conjunt-.

I per descomptat la poesia.

Per fer més estable el tamboret potser seria bo una quarta pota, però en aquest cas, només en té tres i el que el narrador en considera la mitja de la medicació.

Una inesperada i greu sotragada, fa que el ja de per sí inestable tamboret s'acabi de desequilibrar de manera inesperada i irreparable i en Llull trobarà una insòlita sortida que al meu entendre és el més fluix de tot el relat.

D'alguna manera el tres protagonistes de tota aquesta història es complementen i no és d'estranyar que s'estimin mútuament: en Llull ho resumeix en un senzill paràgraf:

Tu, Eldar, només tenies ulls per al present. Jo per al passat. I tu, Clàudia, per al futur.

I posats a resumir, un fragment d'un poema del poeta protagonista que potser també és un resum de tot plegat:

Res no serà com ens havien dit,

arriscant-nos al risc del sense xarxa,

l’interrogant ens farà seguir el fil,

les respostes seran fora de mapa

i no ens caldrà permís.

També podeu trobar una altra opinió aquí: Fragments Personals

Giuseppe Ungaretti

De pares italians, Giuseppe Ungaretti, va néixer el 10 de febrer de 1888 a Alexandria (Egipte), on el seu pare va treballar en la construcció del Canal de Suez i va morir a Milà el 2 de juny de 1970. El 1914 va tornar a Itàlia i en esclatar la Primera Guerra Mundial es va enrolar com a voluntari. 

Segons Andrés Sánchez Robayna, poeta espanyol que ha prologat el llibre "La Alegría", el poema que transcric a continuació "Reúne en sus doce versos, en una síntesis extrema, una parte importante del pensamiento poético de Ungaretti":

SE TU MIO FRATELLO.

Se tu me rivenissi incontro vivo,

Con la mano tesa,

Ancora potrei,

Di nouvo in uno slancio d’oblio, stringere,

Fratello, una mano,

Ma di te, di te piú non mi circondano

Che sogni, barlumi,

I fuochi senza fuoco del passato.

La memòria non svolge che le immagini

E a me stesso io stesso

Non sono già piú

Che l’annientante nulla del pensiero.

SI TU HERMANO MÍO

Si tú a mi encuentro regresaras vivo,

Con la mano tendida,

Aún podria,

Hermano, en un arranque

De Olvido, estrechar otra vez una mano.

Però de ti, de ti no me rodean ya

Sinó sueños, vislumbres,

Fuegos sin fuego del pasado.

La memòria no engendra sinó imágenes

Y para mí

Yo mismo ya no soy sinó

La anonadante nada del pensar.

Giuseppe Ungaretti