Un rastre de violència

He cregut necessari començar aquest escrit amb una informació que en el llibre es desvetlla al final de tota la història. Veieu:

La història que es narra en aquestes pàgines és, en línies generals, molt coneguda a Irlanda. Els crims de Malcom Macarthur el 1982, i les conseqüències polítiques que se’n van derivar, van fer córrer molta tinta a l’època que van tenir lloc. 

Queda clar, doncs, que no es tracta d'una ficció més, per la qual cosa, en el que a mi respecta, ha fet que la valori més.

No es pot perdre l'esperança
que tot torni a rebrotar

Estem a Irlanda, han passat quaranta anys dels homicidis d'en Malcom Macarthur i en fa deu que ha sortit de la presó:

Drets a l’altra banda de l’entrada de l’aparcament, vaig assenyalar al meu fill la porta de l’edifici on havien viscut els meus avis. (...) Allà, al bloc del costat dels avis, hi havia detingut un assassí.

(...)

Va ser un personatge molt important en la història d’Irlanda, i els seus crims i les repercussions d’aquests em tenen obsessionat, en diferents aspectes, des que era petit. 

(...)

A l’últim el vaig conèixer, i en algun moment vaig pensar que n’havia entrevist la veritat; però també n’hi va haver d’altres, més freqüents, en què vaig veure que allò era impossible, que m’havia ficat en un laberint de ficcions que es ramificaven fins a l’infinit.

Ja veiem que l'autor sent una mena de fascinació vers el personatge de l'assassí. Ell mateix ens desvetlla les raons:

El veritable origen de la fascinació que sentia no venia tant del feble vincle familiar amb els crims d’en Macarthur i la seva detenció posterior com de la representació d’aquests crims.

(...)

Els anys després d’haver sortit en Macarthur de la presó el vaig anar veient per la ciutat. 

(...)

Al que em volia acostar, a falta d’un terme més precís, era al mal. (...) Vaig decidir d’intentar-ho.

De sobte, tot es complica amb l'aparició de la COVID:

Poc després que hagués decidit d’escriure sobre en Macarthur, l’home va desaparèixer. I no va desaparèixer només ell; va desaparèixer tothom. Era la primavera del 2020 i la pandèmia havia portat a recer tot el país.

M'estalvio els preàmbuls per endinsar-me en el relat de les trobades més productives:

Finalment, durant cap a un any, en Macarthur i jo ens vam trobar moltes vegades, i vam parlar sovint per telèfon.

(...)

Em va dir que de petit passava molt de temps sol, però que allò no volia dir que fos antisocial.

(...)

Per més estrany que sembli, per a en Macarthur era important no passar per una persona violenta.

I reunió rere reunió arriben a l'essència de tot plegat. El per què, si és que en realitat n'hi ha algun de confessable:

No va provar mai les drogues: no volia infringir les lleis ni l’atreia la idea de renunciar a l’autocontrol. Per la mateixa raó no bevia gaire.

(...)

Menyspreava els hippies titllant-los d’irracionals i de cavernícoles.

(...)

Com més ens vam anar acostant a “l’episodi criminal”, menys reticent el vaig anar veient.

(...)

Els diners i les relacions d’en Macarthur semblava que li permetien una vida folgada, encara que la cosa no podia durar. (...) En realitat, vivia com una persona que comptés amb una important fortuna quan amb el que havia heretat no en tenia prou per mantenir indefinidament aquell nivell.

I ara sí, el moment culminant. L'episodi criminal:

És en aquest punt, quan s’acosta el moment definitiu de la seva vida -allò que no es pot negociar, reinterpretar o oblidar-, que la memòria d’en Macarthur comença a ser parcial, fugissera.

(...)

Un pagès d’Edenderry, a uns seixanta-cinc quilòmetres de Dublín, anunciava que es venia una escopeta. (...) En Macarthur devia veure el camí que tenia al davant. Un cop tingués l’escopeta a la mà ja no li caldria pagar al pagès. 

(...)

Així es va posar en marxa l’”episodi criminal”. (...) Tenim davant nostre un home que sap perfectament el que fa: i és un home, i això també és clar, que no té ni la més mínima idea d’a què juga.

I quina era la visió del propi Macarthur?:

Quan parlava del seu “episodi criminal”, en Macarthur repetia una cosa que em semblava notable. L’expressió era “fermesa en l’objectiu”

(...)

En Macarthur afirma que en Dunne, cada cop més impacient, va estirar el braç per prendre-li l’arma, i ell, en Macarthur, va recular un pas i va prémer el gallet. Va disparar a la cara de Donal Dunne amb el cartutx que ell mateix havia carregat feia uns minuts.

(...)

Hi ha moments que penso que menteix i ja està. Però, en altres, penso que això d’una simple mentida no existeix i que hi ha situacions en què una mentida pot posar al descobert la veritat d’una persona amb més claredat que un simple fet.

(...)

Els esdeveniments, o en tot cas l’intent de relatar-los, poden semblar una broma d’un mal gust delirant. 

Unes gairebé inevitables reflexions de l'autor respecte la personalitat de Macarthur:

L’any 1997, uns trenta anys després del cas Macarthur, van entrevistar en Connolly per a un docudrama televisiu.

(...)

Amb un to calmat i fent una llangorosa reflexió, va dictar a en Shelley una declaració llarga i detallada, en la qual va precisar com havia matar Bridie Gargan i Donal Dunne, i com havia fet l’intent d’assaltar a mà armada Harry Bieling a casa seva.

(...)

Ja quan vaig conèixer en Macarthur em va sobtar la importància que tenia per a ell que els altres el tinguessin “en molta consideració”.

(...)

Van anar passant els mesos i les meves converses amb en Macarthur es van anar convertint en un cercle cada cop més tancat al voltant del tema del remordiment.

I gairebé amb la mateixa fredor que ha acompanyat el seu relat, arribem al final de la història:

En Macarthur em va seguir cap a la porta i, quan buscava a les palpentes la maneta, em va dir adeu, sec com sempre, i es va ficar a la seva habitació.

(...)

S’havia retirat en l’ombra, no vaig veure res, foscor i prou.

En Xavier Montanyà, des de Vila Web, ens ofereix un esplèndid reportatge 

on analitza de manera brillant i minuciosa la història. 

Altament recomanable, hi podreu accedir clicant aquí. 

 

 

Un rastre de violència

Mark O’Connell

Traducció de Carme Geronès

319 pàgines