El poeta de Gaza

Vespreja a la Vall d'en Bas

El protagonista del relat és agent dels serveis d'intel·ligència d'Israel. La seva feina consisteix a interrogar presoners palestins, però la seva vida farà un tomb quan rep l'encàrrec de reclutar una coneguda escriptora, per la qual cosa, i aprofitant que és un lector habitual, fingirà ser amic d'un inexistent poeta.

Tot plegat per infiltrar-se i evitar un suposat atemptat terrorista.

El coneixem quan per primer cop es posa en contacte amb l'escriptora i amb ell, anirem descobrint les sensacions i el desassossec no desitjat que aquesta descoberta li ocasiona:

Tenia les mans morenes i primes, adornades amb tot d’anells d’or finíssims, i els ulls molt enclotats: em costava mirar-los sense sentir-me torbat.

(...)

Vaig anotar els punts de la nostra conversa en un bloc de color groc que a mi em semblava literari.

Potser sense saber encara la raó que el mou, tracta de desfer-se'n sense èxit d'aquesta missió:

Vaig provar de convèncer en Khaïm que em retirés d’aquesta feina de merda.

(...)

En Khaïm, rondinant, va dir que jo era l’únic que podia fer aquella feina. La història d’ella era complicada i només jo podia connectar amb el seu rerefons.

I la relació avança segons el previst pels superiors i pel saber estar del protagonista:

Vaig arribar puntual a la segona trobada, afaitat i net i amb unes bermudes, com qui ha fet fortuna amb la tecnologia punta i s’ha jubilat abans de temps. Estava una mica excitat.

(...)

Va preparar un te i va portar dàtils en una safata. (...) Em va posar deures per a la setmana següent. Exercicis fàcils per a principiants.

I què en sabem del que és la seva feina habitual? He decidit incloure, només quatre apunts que he recollit:

Vaig trigar una bona estona a comprendre que s’estava ofegant amb el seu vòmit, que els esbufecs que deixava anar eren d’agonia.

(...)

El metge ens va agafar en banda, va dir que l’home devia tenir una sensibilitat especial, que no creia que haguéssim transgredit el procediment, però que traslladarien el cos per fer-li l’autòpsia i saber quina havia estat la causa de la mort.

(...)

Ara el presoner estava doblegat enrere, com un plàtan. Jo no em sentia còmode.

I reprenc la seva relació amb l'escriptora:

Aquells dies em passava moltes hores a casa. Al vespre anava a córrer pel barri. (...) Ajudava la Sigui a banyar el nen. A ell li llegia contes quan anava a dormir.

(...)

Per un moment havia oblidat el que volia d’ella, cap on havia d’encaminar la conversa, i ella també callava.

(...)

Tot era completament públic en aquest afer.

No podem obviar que el protagonista de la història, també té una família:

Havia d’anar cap a casa per acomiadar-me de la meva dona i del nen. Se n’anaven al cap d’unes hores.

Com tampoc podem obviar quina ha estat la seva dedicació fins aleshores. De la mateixa manera que insistim en què en més d'una ocasió, s'hi refereix amb el que gairebé podríem considerar un cert enyorament:

Des que havia deixat els interrogatoris s’havien acabat els avisos, les instruccions, les batudes al carrer i les pressions quotidianes.

(...)

Generalment me’ls portaven embolicats i llegats com un pollastre a l’ast; aquí me les havia de veure amb homes lliures.

(...)

Tot l’afer depenia de mi, però hi havia detalls que no em van dir per tal de compartimentar la informació (...) Dubtaven de mi com jo havia sospitat de tots els que tenia sota el meu control. 

(...)

Realment em sentia esgotat.

Ha estat una lectura que, tot i resultar-me interessant, 

no he pogut evitar que em deixés un regust amarg. 

 

 

 

El poeta de Gaza

Yishai Sarid

Traduït de l’hebreu

per Roser Lluch i Oms

218 pàgines

 

Retrotopia

Aquest és un assaig pòstum d'en Zygmunt Bauman i sense sorpreses, segueix en la línia a què ens té acostumats el seu autor. 

Ja puc indicar d'entrada, que, a més de tractar de fer un resum el més breu possible, tractaré de copsar el què m'ha semblat més essencial.

Veure'm si me'n surto.

Maig del 2025

En la introducció, l'autor ens fa una llarga presentació del terme. Veiem-ho:

Quan ja s’han complert cinc segles d’ençà que Thomas More va posar el nom d’”Utopia” al somni mil·lenari del retorn al paradís o de la creació del cel sobre la Terra. (...)  D’aquesta doble negació de la utopia imaginada per More, el rebuig de la qual ha donat peu a la seva resurrecció, estan sorgint actualment el que podríem anomenar “retrotopies”.

(...)

El que anomeno “retrotopia” és un derivat de la doble negació que esmentava abans.

Comencem parlant de la violència:

L’agressivitat endèmica de l’ésser humà, que de tant en tant té com a resultat la propensió a la violència, no sembla haver.se mitigat gens ni mica, i menys encara haver-se extingit; és força viva i sempre disposada a esclatar per qualsevol cosa, o fins i tot per un no res.

(...)

Seria força ingenu imaginar que moltes de les armes lleugeres, per no dir la majoria, del prop d’un milió que es produeixen anualment, no es dispararan al mateix anys de la seva fabricació.

(...)

Avui dia, existeix la creença generalitzada que la culpa de l’increment de la violència, particularment densa i intensa a les zones urbanes més desafavorides, pobres i necessitades, recau en gran mesura sobre la cultura consumista dominant, a l’interior de la qual neixen la major part dels integrants “normals”, autèntics i “comme il faut” de la societat contemporània.

No és el primer cop que en Bauman s'emmiralla en el funcionament del que van ser les antigues tribus:

Tan bon punt s’inicia seriosament la tasca de traçar fronteres, cavar fossats i edificar muralles coronades per filferro espinós totes les “diferències que poden trobar les persones (...) s’utilitzen per justificar la superioritat d’un grup sobre un altre.

(...)

La primera cosa que se’ns acut, a molts de nosaltres, cada vegada que sentim parlar de “progrés”, és la possibilitat de disposar de més feines adreçades als humans.

(...)

L’atractiu dels populismes resideix en el fet que donen veu a la ràbia dels exclosos.

(...)

A l’era moderna, la migració massiva no és cap novetat, ni tan sols un esdeveniment esporàdic impulsat per una concatenació de circumstàncies excepcionals. (...) A partir de la meitat del segle XX, però, la trajectòria de l’emigració va donar un tomb radical: de ser centrífuga amb relació a Europa, va passar a ser centrípeta. 

(...)

L’arribada massiva d’estrangers, que encara dista molt d’haver-se acabat, i que, possiblement, s’incrementarà en lloc de disminuir, en ha agafat desprevinguts, igual que les tribus a les quals ens escarrassem a tornar.

(...)

En resum, “nosaltres” contra “ells”.

I pràcticament del retorn a èpoques antigues, en un constant retrocés ja no només de la història, sinó de l'esdevenidor de l'ésser humà, planteja el retorn a l'úter, al que podríem considerar com el principi dels principis. El lloc segur i confortable on tot ens és donat, però, gosaré afegir, que és només una solució transitòria i enganyosa. Veiem:

“El retorn al jo” ha nascut com un crit de guerra en la batalla per l’alliberament dels horrors de la presó tribal.

(...)

La solitud i la por de la solitud no són únicament “sentiments” generalitzats, sinó “realitats” irrefutables de la nostra època.

(...)

El nirvana del retorn a l’úter és la utopia feta a la mida de la superabundància estimulant, si bé extremadament esgotadora, d’oportunitats i d’opcions.

(...)

L’úter acostuma a ser un lloc solitari però alhora un lloc segur, sense disputes ni interferències ni competidors que es barallin.

Què podem esperar del futur? Un futur que, no ens enganyem, haurem de construir entre tots:

Hi ha una distància immensa entre el que “cal” fer i el que es “pot fer”; entre el que és important i el que importa als seus artífexs; entre el que passa de debò i el que és desitjable; entre la magnitud de les dificultats que amenacen la humanitat i l’abast i la capacitat de les eines que existeixen per resoldre-les. 

 

I per si us pot ajudar, us adjunto un enllaç vers a una publicació que en parla:

Retrotopia

Val a dir que que personalment m'ha semblat curiosa. 

 

 

Retrotopia

Zygmunt Bauman

Traducció de Josep Sampere

220 pàgines

Encara som nosaltres

A Colobrers.
Gener del 2019

A la matinada, quan va arribar a casa, va veure la trucada perduda. 

Així comença tot. I no és poc. 

Dos amics d'infantesa, en Pol i l'Àngel que fa anys no es troben. De manera inesperada, l'Àngel rep un  missatge d'en Pol en què l'informa que ha de venir uns dies a Barcelona, i li demana si pot estar-s'hi al seu pis: el pis que fa un munt d'anys, ja havien compartit.

I a partir d'aquí, els records, la nostàlgia o l'avorriment tornen a aparèixer. I amb ells, la Lisa:

La Lisa no era una mare com les altres. Els explicava històries extraordinàries. (...) Fins aquella tarda d’octubre de l’any 91 que en Pol es va presentar xop a casa de l’Àngel, perquè plovia a bots i barrals, i li va explicar que la seva mare, que feia un mes que havia marxat, ja no tornaria més.

De fet, no trigarem gaire a descobrir que tots dos s'han mentit i, d'alguna manera, per omissió ho segueixen fent malgrat els anys i les desventures viscudes.

L'Àngel es guanya la vida com a missatger, no treballa en cap feina d'importància al Museu com li havia estat comentant per carta. Ara es planteja si dir la veritat o seguir mantenint l'engany. Al cap i a la fi només seran uns dies.

Però en Pol també té els seus secrets inconfessables. I potser, només potser, les seves mentides seran més perilloses que les de l'Angel:

El dilluns que en Pol ha d’anar a cal notari, l’Àngel es desperta d’un sobresalt. (...) Només ha estat un malson.

En Pol ha rebut de bon matí un WhatsApp d’en Melfi, que va arribar ahir a Barcelona.

No ens costarà gaire esbrinar que en Melfi, és un estafador que s'ha estat aprofitant  de l'habilitat d'en Pol per falsificar obres d'art. I avariciós:

En Melfi provenia d’una família que havia emigrat d’un poble a la província de Salern, al sud d’Itàlia, quan ell nomes tenia un any, buscant les oportunitats que els oferia el somni americà. 

(...)

-Tenen una cinquantena d’obres enllestides (...) -Ja t’he dit que era un negoci sucós. -Mira, una cosa és el que hem fet fins ara, una obra de tant en tant, deixar passar alguns mesos i després tornar-hi. Sense grans riscos, pintors no gaire coneguts...Però això d’ara és diferent. ¿Cinquanta obres falses? 

Però les mentides, com un d'aquells castells de cartes, acostumen a caure de manera estrepitosa:

Ell feliç com un beneit pensant que tot havia sortit rodó, i en Pol ja sabia que tota la seva vida era una farsa.

(...)

Potser en Pol només havia descobert que no treballava al museu, potser la mentida sobre la Laura quedava intacta, tot i que ja no li servia de res. (...) ¿Per què en Pol se n’havia anat sense dir-li res? Ni un comentari irònic, ni una burla, ni un gest de perplexitat ni d’enuig?

I mentre l'Àngel reflexiona i cerca una sortida en certa mesura airosa, en Pol segueix capficat en els seus negocis tèrbols:

Des que el seu amic coneix la seva realitat, que ja no troba cap sentit a mantenir una doble vida.

(...)

A les sis de la tarda, després de lliurar un sobre a un despatx d’advocats del carrer Balmes, truca a la missatgeria i diu a la Laura que no es troba gens bé, que li aniria bé marxar a casa.

(...)

En Melfi havia insistit per quedar a Central Park. (...) en Pol ja intuïa que aquella trobada no augurava res de bo.

(...)

-No hi ha hagut cap denúncia de les quatre falsificacions que has venut.

(...)

En Pol s’ha quedat palplantat en mig del camí ombrívol i solitari, observant com la figura petita i rodanxona d’un Melfi s’allunyava.

I, ja així, capficats, embolicats, enredats en les seves respectives mentides, els nostres protagonistes, de manera separada, cerquen el que pensen podria ser una sortida menys compromesa. I, entenc que de manera natural, tots dos li treuen importància a les seves pròpies mentides:

No hi ha manera que la policia arribi a connectar els falsificadors de modernistes catalans amb els quadres que ha venut ell, però no pot deixar de pensar-hi.

(...)

Pensa en el correu que li va enviar ahir. (...) El seu amic, que s’havia inventat una vida fictícia per poder suportar la real, gosava recordar-li que la seva s’enfonsava. 

I, d'alguna manera, pretenen fer-nos creure que han trobat una solució als seus problemes.

Personalment, sempre he cregut que viure mentint de manera continuada, mai no ens pot portar la tranquil·litat. Però els nostres protagonistes sembla que s'hi troben còmodes:  

Fa més d’un mes que en Pol i l’Àngel van marxar a Mikokotoni, i des d’aleshores només ha rebut un parell de correus del seu germà.(...) Li explicava que vol rastrejar els passos de la seva mare i que ja havia començat a indagar entre la gent més vella del poble; probablement s’hi quedaria una temporada. L’Àngel sortia cada dia a pescar amb alguna de les barques. 

I acaben...: 

Qualsevol pot trobar un lloc on fugir, però no tothom té un lloc on tornar. 

I nosaltres el tenim: ikokotoni. 

No sé jo...:

 Encara som nosaltres

Sandra Comas

239 pàgines

La mestra i la Bèstia

La vaig agafar atreta pel títol (de vegades faig coses d'aquestes) i ha estat una lectura encantadora i evocadora per diferents motius.

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

Soc de les que creu no en la predestinació, però sí en la vocació. 

Amb aquest inici, amb que m'identifico, ja m'ha guanyat l'autora:

Llegia perquè volia sortir de la misèria. Llegia perquè volia  salvar-se. Llegia perquè volia ser lliure, sàvia, rica i feliç. La manera obsessiva de llegir l’ajudaria en els estudis: estudiar i llegir no és el mateix, però llegir amb aquell desfici l’ajudaria a afrontar moltes assignatures que detestava.

(...)

Ara la comunió tant li feia, però de sobte havia sentit la necessitat d’aclarir un punt.

(...)

Va continuar prenent notes. Notes que guardava en un amagatall secretíssim. 

(...)

La mare de la Severina no va ser mai el que se’n podria dir una mestra metòdica.  Era intuïtiva, imprevisible, de vegades brillant, i massa sovint, excessiva en el qüestionament crític a que ho sotmetia tot.

(...)

A partir dels dotze anys, les classes es van fer més intenses i els horaris, més intensius i concentrats en els matins i a la Severina li sobrava temps per divagar, llegir i dubtar. El millor de tot el temps, afegeixo jo!

I passen els anys, i arriba el seu primer destí com a mestra. Ella, la Severina, ha triat allunyar-se del brogit de les grans ciutats i l'oportunitat d'una substitució l'omple de joia:

La primera visió de Dusa se li va aparèixer entre branques de bedolls.

(...)

La Jungfrau era el referent alpí de la infància de la mestra. (...) Li’n agradava  també la sonoritat del nom i li’n agradava la traducció. (...) Tot això passava quan la Severina tenia sis o set anys.

(...)

Tenia dinou anys, en faria vint abans d’acabar aquell 1962. .

(...)

Van decidir que els semblava molt jove. Massa. No aparentava els dinou anys que tenia. 

(...)

L’endemà de l’arribada va començar a treballar.

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

En un primer moment s'allotja en una pensió, però això no entrava pas en els seus plans, que no són altres que mudar-se a la modestíssima casa del mestre: 

Habitualment imperceptible, la mestra de Dusa no havia fet mai tant de soroll com aquell matí mentre baixava les escales de Casa Justa i es barallava amb la maleta gegant a cada esglaó. (...) No van estar-se de repetir les profecies que li llançaven cada dia des que havia pres la decisió d’instal·lar-se a la Casa del Mestre. Així l’anomenaven. 

La Severina, la Mestra de Duso, sembla descobrir uns aspectes del món que li eren estranyament aliens, en aquest cas es tracta dels ancians:

A la mestra de Dusa li agradaven els vells. De fet, va ser al poble on es va adonar que no n’havia conegut cap al llarg de la seva vida.(...) Li agradava escoltar-los, d’alguna manera li recordaven els nens per la tendresa que li despertaven.

I també, és clar, l'església i tot el que comporta de poder i domini, compartit, això sí, amb el poder militars. En definitiva, ideologies:

-Amb fe o sense, ací amb les coses de l’església no s’hi jugue. 

(...)

Ací ningú no es perd una missa de festa, ni una professó ni un aplec.  Quan si celebra el que sigue no hi faltat ningú, ni joves ni vells... Però a tu no se ti veu a cap puesto, i els pares dels xiquets no ho entenen.

(...)

Quan no apareixia Déu, apareixia l’Esperit Sant, quan no era la bandera de Falange era la dels Requetès, i quan no era la missa ni la pàtria eren les ciències naturals les que apareixien descaradament impregnades de consignes ideològiques o religioses.

Arriben les festes de Nadal i gairebé a contracor, la Severina es veu forçada a tornar a casa seva. Un viatge i una estada totalment nefasts. I és que no sempre el retorn a "casa" és quelcom positiu...:

La vigília de Nadal, la Severina va arribar baldada a la casa de la carretera després del llarg viatge des de Dusa. (...) Allà no hi quedava res.

(...)

Feia anys que no havia entrat al local de baix, que anomenaven el magatzem dels recanvis.

(...)

A fora tot era silenci, i la idea d’haver de quedar-se un dia més l’esquinçava tan profundament com la idea de tornar a marxar, una altra vegada, d’aquella casa. 

Han acabat la primera part de les festes d'hivern:

La Severina va tornar a Dusa per Cap d’Any. (...) Ara ja només podia observar d’amagat. I això era espiar, no pas badar, i espiar li desagradava.

(...)

Als bars de Dusa no hi entraven dones. Si n’hi entrava una, se la miraven de cap a peus, i la Severina no volia ser mirada de cap a peus.

De fet, son molts els records que assaltaran la protagonista al llarg del relat, també moltes les vivències en aquest nou destí tant desitjat com a mestra en un petit poble. 

Només m'he referit a una part del relat, la que m'ha interessat de manera especial: com es pot comprovar, la que tracta de la mestra, de la que somiava de menuda, de la que va fer la primera estada, la que es va independitzar.

Els somnis, les frustracions, les esperances, les sorpreses, els aprenentatges... La vida que va passant.

I m'acosto al final, quan la Severina ja ha deixat el seu primer destí i s'enfronta a la següent etapa com a mestra, però aquest cop en una gran ciutat, on comprova que li resulta més senzill continuar la seva vida emparant-se en l'anonimat, relatiu? potser sí, però anonimat al cap i a la fi:

Comença pel començament i li sembla que va ser ahir que va arribar a la ciutat: dies d’eufòria i llum.

(...) 

Recorda haver patit un enyor de Dusa insuportable. Recorda haver trobat l’Eixample sòrdid, gris i asfixiant. (...) Una altra cosa que recorda és que, aquells primers dies a Barcelona, va començar a plorar en sec.

(...)

De la ciutat, el que més li va provar va ser l’anonimat.

I encara un altre salt, ara ja amb la mestra jubilada, que va ser mare i que comença, un cop més, una nova vida ja anciana: 

A començaments d’agost, la Virginia visita sa mare després d’haver passat una setmana en una casa de lloguer al Pirineu i haver estat un parell de dies a Dusa.

(...)

Quan arriba a casa, demana una visita a una neuròloga amiga seva.

(...)

Quan surten de la consulta, la Severina llegeix el rètol en veu alta: “Doctora Rosa Sants, neuròloga”.

(...) 

Gairebé dos mesos i dos ictus més tard, la Severina ha canviar força. (...) La Severina ha perdut la noció del dia i de la nit, té llargues estones lúcides i estones, per ara breus, de confusió.

(...)

Haurà sigut el darrer estiu de la Severina tal com l’hem conegut.

(...)

Després, la foscor arribarà gradualment, com quan en un bar l’amo va apagant els llums, un rere l’altre, per fer fora els parroquians. 

El Torrent de Colobrers
Gener, 2018

La mestra i la Bèstia

Imma Monsó

347 pàgines

Vibración

Em va cridar l'atenció la descripció de l'argument que parlava d'una història fosca i profunda relacionada amb una part del territori devastat a conseqüència de la construcció i posterior abandonament d'una central nuclear, un pantà on suposadament conserva les restes d'un antic poble, acaben de conferir una patina de misteri a l'entorn. 

Potser el fet de ser tan extensa i feixuga, ha contribuït a que no hagi complert del tot les meves expectatives. Tot i això, considero que és un relat molt meditat i profund, però que l'extensió del mateix fa que l'atenció acabi dispersant-se.  

La composició de la història és en tres parts, d'alguna manera sembla voler ordenar la història facilitant la lectura i la comprensió. El cert és que, almenys en un principi el resultat és de dispersió, no exempta d'intriga.

Sabadell 2014
Els efectes de la ventada

Gairebé l'inici de tot plegat, augura un relat que no ens pot deixar indiferents:

He soñado que estábamos todos muertos y que el agua cubría nuestras tumbas.

(...)

Somos pobres. Somos miserables. Somos los posos de un pueblo que, en algún momento, debió de estar orgulloso de serlo.

(...)

Yo nací a la orilla de este río sin nombre. 

(...)

Somos pocos, somos débiles. 

(…) 

Veo a lo lejos un mundo que no comprendo. Un bullir de gente que no se parece a nosotros. Recorren la tierra como los padres de los padres de nuestros padres, no nos ven. No saben que estamos, que estuvimos aquí.

Per si no hi havia prou intriga amb el començament, ara ensopeguem amb el relat d'un dels escassos habitants que encara resten al poble, que ens comenta la seva història familiar:

Yo seré un fantasma, una presencia que no acaba de concretarse. Esa es mi vocación.

(...)

Habrá quien piense que, a mis veintiún años, razono como un cuarentón, pero es que quienes vivimos en soledad vivimos el doble. 

(...)

Los dos hermanos de mi bisabuelo murieron con un año de diferencia. El mayor ahogado (…) El segundo no se sabe bien cómo.

(...)

Las cosas no salen como uno espera. Nunca. (…) La casa me cuenta sus historias. Está atravesada por un susurro que solo yo escucho.

(...)

Mi madre no se suicidó en la cama. No dejó una nota explicativa.

(...)

Mi madre, después de soltar a los animales, se tomó todos los antidepresivos y los somníferos que tenía.

I una mirada poc tranquil·litzadora al poble segueix incomodant-nos i atraient-nos gairebé en parts iguals:

Los ricos solo conocen lo suave; los pobres, lo áspero.

(...)

Y lo único suave es el cieno en algunas charcas del río.

(...)

Un guijarro es mejor que la hostia consagrada.

(...)

Aquí no llegaba el tren, ni llega ahora ni llegará nunca.

(...)

Este ni siquiera es un lugar.

(...)

No es que el pueblo esté vacío del todo, se oyen voces. Pero en realidad no hay nadie.

Però la confusió guanya terreny i cada cop la comprensió es fa més difícil:

Los vivos éramos menos afortunados, porque a nosotros nos tocaba enterrar los cadáveres. 

(…) Solo teníamos palas cortas y un par de piquetas, pero, si nos quejábamos, el comandante, o el capitán o el sargento, nos gritaba que con los putos dientes o con las putas uñas y que el próximo que proteste no va a tener que cavar pero va a dar más trabajo a sus compañeros.

(...)

Era insoportable. La vida era insoportable. En días como ese, le parecía que le faltaba el aire. 

(...)

Un pueblo no se desplaza entero por su propia voluntad si no ha habido antes discusiones, conciliábulos, peleas, la imposición de la jerarquía. 

(...)

Y se van muriendo. Y se van yendo. Poco a poco, en cada familia uno o dos de los hijos. En cada familia uno, dos huecos alrededor de la mesa familiar. Un silencio que crece y se adensa. Vacíos. 

I arribat a aquest punt, ja em sento incapaç de resumir tot el que segueix, molt confús.

Estranyament, val a dir que d'alguna manera resulta interessant, però massa incoherent. Tant és així que l'interès es va esvaint a mesura que avances en la lectura. 

No em resisteixo però a afegir unes línies que contenen unes frases que m'han semblat impressionants: 

El pueblo es un sitio como cualquier otro. Los de la ciudad se creen más listos o más adelantados, ellos qué sabrán. No, no cuentes nuestra historia, no tenemos historia.

Y aunque sabemos que esto último no es verdad, los dejamos tranquilos por ahora.

(...)

Sin la vibración seríamos sordomudos imposibilitados para expresar las variaciones del estremecimiento.

(...)

Si prestamos atención, esa es la única verdad que se impone: todo vibra.

O, si lo prefieres, todo está latiendo. 

(...)

Echó una mano hacia atrás y tocó la pared.

Vibraba.

(…)

Tu vientre, dice. Está vibrando.

(…)

No, mi amor. Está latiendo. Ale ha vuelto. 

En el principio fue la vibración. 

Da igual que aún creáis que fue provocada por el Verbo 

o por el Big Bang: 

la vibración comienza al mismo tiempo que el universo. 

 

 

Vibración

José Ovejero

363 páginas

 

El lloc

Potser, d'entrada, podríem afirmar que el contingut d'aquest llibre té un resum fàcil: Es tracta de la narració de la vida i la mort del pare de l'escriptora. 

Però amb això no n'hi ha prou, i és que a més de ser una història personal, exemplifica també moltes altres històries. 

Veiem un petit apunt de diferents aportacions/opinions de la contraportada del llibre:

Premi Renaudot (1984) Premi de l’Académie Française (1984) «Una obra mestra […], diferent de qualsevol altra narració contemporània […], aclaparadora.» — Paris-Match 

(...)

«El relat està emmarcat per la mort del pare, […] que fa d’ham per mirar enrere i recuperar la memòria del que ha estat el pare i, alhora, d’allò que ha viscut la filla. […] Un relat molt personal, molt privat, però que podria ser la història de molts. La col·lectivitat representada en una sola protagonista.» — Maribel Pascual, Las Furias Magazine 

I entrem pròpiament en el relat que comença per un final, o potser fora millor parlar de dos: El començament d'un futur en el camp de la pedagogia de l'autora que gairebé va coincidir amb la mort del pare:

Vaig passar l’examen pràctic del Certificat d’Aptitud Pedagògica en un institut de Lió, al barri de la Croix-Rousse.

(...)

El meu pare va morir dos mesos després, dos mesos justos. Tenia seixanta-set anys i regentava amb la meva mare un cafè-botiga de queviures en un barri tranquil, no gaire lluny de l’estació, a Y...

(...)

En poques hores, el rostre del meu pare va deixar de ser reconeixible. (...) Vam començar a organitzar l’enterrament.

Aquest antic costum de vetllar els morts al propi domicili deixa alguna mena de regust amarg que jo sempre havia associat a les flors que es desprenien dels rams i les corones i que restaven perdudes i oblidades fins que en tornant al domicili ens impactaven amb l'olor i el record del què havien significat:

L’olor va arribar dilluns. No m’ho hauria imaginat mai. Ferum agredolça i després horrible de flors oblidades en un gerro amb aigua podrida.

(...)

El banquet de l’enterrament es va celebrar al cafè, a les taules posades en fila d’una punta a l’altra. (...) Cap a les cinc, els convidats se’n van anar.

I a partir d'aquí, comença la remembrança del que i qui va ser i significar el pare que era..:

El meu pare era escolanet, li agradava acompanyar el capellà a portar el viàtic. (...) Va aconseguir aprendre a llegir i escriure sense faltes.

(..)

El meu pare era alegre de caràcter, juganer, sempre disposat a explicar històries, fer bromes.

(...)

El meu pare treballava la terra dels altres, no en va copsar la bellesa, l’esplendor de la Mare Terra i d’altres mites també se li van escapar.

Però tot va deixar de ser amb l'esclat de la guerra:

La guerra va capgirar-ho tot.

(...)

Evidentment, no hi havia altra opció que la fàbrica. En acabar la guerra, Y... començava tot just a industrialitzar-se. (...) Quan sonava la sirena, al vespre, era lliure i no sentia el pes de la lleteria a les espatlles.

I la família i les precarietats que varen patir tots els qui van viure alguna guerra i les dures postguerres:

Els diumenges, la meva mare comprava a la pastisseria, amb les seves germanes, una paperina de molles de pastís. No van poder començar el festeig de seguida. 

(...)

Van llogar un habitatge a Y..., en una illa de cases.

(...)

Van demanar un crèdit i van comprar el local. 

(...)

El cafè-botiga de queviures de la Vall no aportava gaire més que una paga d’obrer. El meu pare va haver de posar-se a treballar en la construcció al Baix Sena.

(...)

Ella era mestressa de cap a peus. (...) Ell li deixava encarregar-se de les comandes i de dur els comptes.

En alguns aspectes varen ser més afortunats que altres conciutadans en tenir a l'abast els productes de primera necessitat, vull creure que en unes condicions més assequibles:

Teníem tot el que necessitàvem, és a dir, que menjàvem a cor que vols.(...) no passàvem fred a la cuina ni al cafè, les úniques habitacions on vivíem. (...) Van poder fer millores a la casa.

(...)

No sabíem parlar entre nosaltres si no era amb renecs.

(...)

Jo estudiava les diferents matèries, escoltava discos, llegia, tot sempre a la meva habitació. Només baixava per seure a taula.

I, en el seu cas, va poder sortir-se'n d'aquell ambient resclosit i començar estudis superiors lluny de casa:

Vaig començar a estudiar magisteri a la facultat de Rouen. (...) Vaig tornar i me’n vaig anar de nou.

(...)

Després, només ens vèiem de tant en tant.

(...)

Mai em quedava gaire temps.

I el seu relat arriba a la fi:

Han passat uns quantes mesos des que vaig començar aquest relat, al novembre. M’ha calgut molt de temps portar a la llum fets oblidats perquè no em resultava tan fàcil com inventar-me’ls. La memòria es resisteix.

(...)

La botiga de queviures ja no existeix. Ara és una casa particular.  (...) L’hort va quedar abandonat quan va marxar la meva mare, que ara viu en un estudi a prop del centre.

La "Casa dels Pins"
Sabadell

Un reportatge aclaridor a 3Cat i el programa "L'Irradiador" el podeu recuperar 

clicant aquí.

 

 

El lloc

Annie Ernaux

Traducció de Valèria Gaillard

91 pàgines 

L'hora de l'estrella

La protagonista del relat que ens ofereix Clarice ens la descriu com una jove d'aparença insignificant i poc o gens agraciada.

Per raons un tant desconegudes i aparentment a contracor, en Rodrigo S.R. és el narrador:

Em proposo escriure alguna cosa que no sigui complexa, tot i que estic obligat a fer servir les paraules que us sostenen a vosaltres. (...) tindrà set personatges i jo en sóc un dels més importants, esclar. Jo, Rodrigo S.M. Aquest serà un relat antic.

(...)

La persona de qui parlaré és tan estúpida que de vegades somriu als altres pel carrer. Ningú no respon al somriure perquè ni tan sols la miren.

(...)

Amb aquesta història em sensibilitzaré, i sé perfectament que cada dia és un dia robat a la mort. (...) Aquest llibre és un silenci. Aquest llibre és una pregunta.

Tal com he avançat, el narrador tracta de comentar els motius que l'han dut a escriure. Fàcilment comprovem que les seves raons no resulten en absolut convincents:

¿Per què escric?

(...)

Confirmo que escric d’oïda. (...) No, no és fàcil escriure. És dur com trencar roques. Però volen guspires i esquerdissos com acers reflectits.

(...)

Escric per no tenir res a fer en el món: he sobrat i no hi ha lloc per a mi a la terra dels homes. Escric perquè sóc un desesperat i estic cansat.

I tot seguit s'endinsa en una descripció maldestra, ofensiva i cruel de la que serà la protagonista; Macabéa:

La noia tenia les espatlles corbades com les d’una sargidora. (...) Ella era una mica com una idiota, però no ho era.

(...)

Ella havia nascut amb mals antecedents i ara semblava una filla d’un no-sé-què amb el posat de demanar perdó pel fet d’ocupar espai.

(...)

Hi ha pocs fets per narrar i jo mateix no sé encara el que denuncio.

Però alguna cosa sembla que malda per canviar; i és que Macabéa ha conegut algú, té una il·lusió. Compartida? Això ja és més difícil d'afirmar:

El noi i ella es van mirar per entre la pluja i es van reconèixer com dos nordestins, animals de la mateixa espècie que s’ensumen.

(...)

Una de les vegades que es van trobar ella al final li va preguntar com se deia. (...) Ella sabia el que era el desig, encara que no sabés que ho sabia. Era així: li venia gana, però no pas de menjar.

(...)

I el festeig continuava escarransit. (...) Ell deia coses grans, però ella posava atenció en les coses insignificants com ella mateixa.

I aviat arriba la confirmació que el festeig era només una il·lusió amb molt escàs fonament:

Sovint ell no apareixia a la parada de l’autobús..

(...)

Va ser llavors (explosió) que el festeig entre l’Olímpico i la Macabéa es va trencar de sobte. (...) Ell la va avisar que havia trobat una altra noia, i que aquesta era la Glòria.

(...)

La Macabéa va entendre una cosa: la Glòria tenia una existència estrepitosa. I tot devia ser perquè la Glòria era grassa.

Només, i no és poc,
la bellesa callada de les flors.

No sé si l'autora esperava que se'n treies alguna lliçó d'aquesta història. El cert és que potser jo no he sabut trobar-li ben bé el què, i a banda de semblar-me trista i fins i tot cruel en alguns fets, no n'he tret cap més conclusió.

Aquesta peça breu, és l’última novel·la i la va publicar el març de 1977, 

un mes abans de morir. 

La revista cultural Núvol, al desembre del 2020 li va dedicar un extens reportatge 

que podeu recuperar clicant aquest enllaç.

 

 

L’hora de l’estrella

Clarice Lispector

Traduït per Josep Domènech Ponsatí

151 pàgines

CHILLIDA

Molts cops m'he manifestat entusiasta de l'obra de Chillida, en especial del seu "Peine del viento".

El 2023 vaig tenir l'oportunitat de repetir la visita, i aquí em teniu, elevant la meva mirada i tractant d'immortalitzar el record.

Ara us parlo d'un llibre, d'un recull d'escrits que ha deixat per la posteritat en Eduardo Chillida.

Confio que el gaudiu tant o més com jo mateixa. I callo mentre us deixo amb el mestre i un resum de la seva veu:

      

Octubre 2023
Mai no em cansaria de mirar.

                                                                                                               

MIRADAS:

Hay una cierta manera de conocer -previa a lo que llamamos conocimiento- desde la cual es posible, sin saber cómo es una cosa, conocerla.

Esta manera de conocer es tan abierta que admite diversas formas, sin que por eso todavía se sepa cómo es. 

No se ve sino lo que se tiene ya dentro del ojo.

Se ve bien teniendo el ojo lleno de lo que se mira.

Es bastante sencillo, todo se reduce a aprender a preguntar.

¿Cuántos ojos he tenido?

¿Cuántas manos he perdido?

¿Con qué manos trabajo? La de ayer no existen y me faltan las de mañana. 

¿Cómo ha de importarme la forma, cuando lo que está en juego es la vida?

No vale un hombre, cualquier hombre, más que una bandera, que cualquier bandera?

No existe ninguna causa que justifique el uso de la violencia. 

Escuchando su inmensidad he tratado de mirar, no sé si he visto. 

CÓDIGOS DEL ARTISTA:

El trabajo que hago está siempre impulsado por el deseo de conocer. (…) Vivir es decidir libremente en cada momento, y esto no es posible en una obra conocida de antemano. 

Trabajo para saber; valoro más el conocer que el conocimiento. 

La obra es para mí contestación y pregunta.

El espacio es un hermano gemelo del tiempo. 

Quiero ir encerrando el espacio en mi obra. El espacio perfecto es oculto, debo llegar a él por etapas. 

El espacio y la materia tienen gran importancia en la escultura.

(…)

En el alabastro el problema es completamente diferente: el espacio pasa al interior de la piedra, es el vacío que hay en el corazón de la piedra. 

La escultura debe siempre dar la cara y estar atenta a todo lo que alrededor de ella se mueve y la hace viva. 

Ocupar un lugar y no tener medida: ¿no será esto el espacio? 

El límite entre la vida y la muerte es un instante, no un segundo, ya que este tiene medida. 

Solo si somos capaces de habitar podremos construir. 

En arte todo se puede aprender y nada o casi nada se puede enseñar. 

YO SOY UN FUERA DE LA LEY:

No creo demasiado en la experiencia. Pienso que es conservadora. Yo creo en la percepción, que es otra cosa. Es más arriesgada y más progresista.

(…)

Cuando empiezo una obra casi no veo a dónde me dirijo. No veo sino cierta figura de espacio de la que, poco a poco, se destacan algunas líneas de fuerza. 

Mi escultura “El peine del viento” es la solución a una ecuación que en lugar de números tiene elementos: el mar, el viento, los acantilados, el horizonte y la luz. Las formas de acero se mezclan con las fuerzas y los aspectos de la naturaleza, dialogan con ello; son preguntas y afirmaciones. Quizás están ahí para simbolizar a los vascos y a su país, situado entre dos extremos, el punto en el que acaban los Pirineos y empieza el océano. 

Octubre 2023
El Peine

El espacio es un hermano gemelo del tiempo. Son dos conceptos absolutamente paralelos y tremendamente similares. (…) Me interesa el tiempo que es armonía, es ritmo, son medidas y ya dejan de ser tiempo de reloj, es otra cosa. 

Yo pienso mucho las cosas, pero las pongo en duda después. Si crees que las has terminado ya corres el peligro de eludir el proceso. (…) Yo conozco la obra antes de hacerla, pero no sé cómo va a ser y no quiero saberlo. Conozco su aroma.

Los hombres somos de un lugar. (…) Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos, y yo aquí, en mi País Vasco, me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. 

Voluntariamente no tuve plena conciencia de ser vasco hasta mi vuelta de París en el año 1951. Recuerdo que al llegar, oler y ver la mar desde el tren me hizo sentirme profundamente ligado a mi país. Comprendí que yo era un árbol de aquel sitio, que aquella era mi atmósfera vital. Me di cuenta de mi situación en el mundo. 

PREGUNTAS:

No vi el viento

vi moverse las nubes.

No vi el tiempo

vi caerse las hojas. 

De la muerte, la razón me dice:

definitiva.

De la razón, la razón me dice:

limitada. 

Yo no represento, pregunto. 

BIOGRAFIA:

1924. Eduardo Chillida Juantegui nace el 10 de enero en San Sebastián.

Sus padres, Pedro Chillida Aramburu, militar de carrera, y Carmen Juantegui Eguren, soprano de profesión, tendrán tres hijos.

1950. Se casa con Pilar Belzunce en San Sebastián.

1951. Nace Guiomar, la primera de sus ocho hijos.

1983. El matrimonio Chillida Belzunce compra en Hernani el caserío Zabalga.

2000. Inauguración del museo Chillida Leku en Hernani (Guipúzcoa)

2002. Fallece el 19 de agosto.

 

 

Escritos

Eduardo Chillida

143 páginas