Baumgartner

En Baumgartner és al seu escriptori del pis de dalt, a l’habitació que a vegades anomena el seu estudi.

Ell és un acadèmic ara jubilat i vidu. 

En les seves reflexions aparentment intranscendents, anirem coneixent les seves cabòries referents a la vida i la mort.

Però avancem:

Sona el timbre, que interromp el corrent dels pensaments erràtics d’en Baumgartner.

(...)

Quan en Baumgartner obre la porta del carrer es topa amb la cara del lector de comptadors.

I aquí comença el que serà gairebé una aventura que durà conseqüències. Donada l'edat del nostre protagonista, gairebé resulta normal que tot plegat s'esdevingui amb una estrebada en les articulacions:

Les escales del soterrani són inestables i decrèpites, una cosa més que en Baumgartner s’ha promès fer arreglar i encara no ha enllestit.

(...)

Per segona vegada aquell matí, en Baumgartner crida de dolor.

(...)

Aquesta inhabilitat per articular els seus pensaments el neguiteja, fins i tot l’espanta. (...) Si més no, no està mort, continua. Suposo que hauria d’estar content.

L'edat, ai, l'edat i les xacres relativament pròpies:

De totes les coses que li fan mal, en Baumgartner descobreix que és el genoll el que li fa més mal.

(...)

Ara mateix, els seus únics plans són reposar una mica i esperar que l’Ed torni de llegir el comptador al soterrani.

I el mateix protagonista ens reafirma que tot plegat no ha estat més que el començament:

Vet aquí el començament de tot plegat, es diu mentalment, el primer incident del dia, el que ha provocat tota la resta en aquest dia d’incidents sense fi. (...) els seus pensaments s’allunyen lentament de les pallassades d’aquell matí i enfilen cap al passat.

I rememorem. I divaguem entorn la vida i la mort: 

Ara estem al juny, i amb el seu llibret sobre Kierkegaard acabat i el genoll ferit que pràcticament no li fa mal, s’ha estat dedicant al complicat enigma entre el cos i la ment anomenat “síndrome del membre fantasma”.

(...)

Els primers sis mesos va viure en un estat de confusió tan profund que a vegades es despertava al matí i oblidava que l’Anna era morta.

Totes les pèrdues entenc que són sensibles, però en aquest cas ens centrem en la parella, en una companya de molts anys, amb qui, com és natural, s'han compartit mals i bons moments, confidències, projectes... vida:

En Baumgartner va fer girar la cadira cap a la seva esquerra i va començar a mirar-se la màquina d’escriure vella de l’Anna.

(...)

En Baumgartner es va abocar al projecte d’organitzar un recull dels poemes de l’Anna, que va ser l’única cosa tangible que va aconseguir durant aquells mesos perduts.

(...)

L’armari encara és farcit de caixes amb les seves traduccions, i els seus altres manuscrits encara són a l’arxivador.

En Baumgartner és algú dels que sol dir que "toca de peus a terra". Sabem, perquè ell mateix s'ha encarregat de refermar-ho, que no creu en un més enllà extra corporal o una comunicació incorpòria amb cap més enllà. Tot i això...:

Seria absurd creure que els seus pensaments mantenen l’Anna en alguna mena d’altra vida incorpòria, etèria, que el simple fet de mantenir-se viu a la terra li ha permès a ella de mantenir contacte amb ell des del seu post avançat subatòmic al Gran No-Res.

(...)

Van trobar un apartament acollidor de dues habitacions i mitja a Barrow Street al Village Oest. (...) Durant els dotze anys següents, no va canviar res.

(...)

Llavors en Baumgartner va tenir el somni i se’n va anar amb l’Anna a fer la seva llarga passejada a través del palau de la memòria.

(...)

Quan torna a peu cap a casa la tarda de l’endemà, quatre dies abans del desè aniversari de la mort de l’Anna, sap que només s’haurà casat un sol cop a la vida. 

(...)

Ara en té setanta-un, amb un altre aniversari a punt de caure-li al damunt d’aquí tot just sis setmanes.

(...)

Encara pot pensar, i com que pot pensar, encara pot escriure.

I posats a rumiar, el pensament ens pot dur lluny, fins a remuntar terrenys i aspectes que no sempre ens resulten agradosos:

Per segona vegada en els últims cinc minuts, en Baumgartner s’atura a mig pensament i es pregunta què fa. L’última cosa que vol és passar-se la tarda pensant en la seva família.

Però tot i això:

Els dies posteriors a la mort del seu pare, quan en Baumgartner només tenia disset anys, va trobar un sobre gruixut, sense segells, entre les seves coses, on hi havia escrit: “Per al meu fill en el primer dia de la seva vida”. (...) Fins i tot llavors, cinquanta anys enrere, en Baumgartner es va adonar que el seu pare segurament  estava borratxo quan va escriure aquelles paraules.

(...)

En el cas del pare d’en Baumgartner, el seu sentit de la responsabilitat s’havia imposat als seus desitjos particulars, cosa que convertia la seva elecció en un gest honorable, fins i tot noble.

(...)

Quan era un noi, en Baumgartner havia sabut moltes menys coses de la banda de família de la seva mare que no pas de la del pare.

De moment, tot s’ha aturat. 

En Baumgartner ha escrit l’última frase de l’últim paràgraf 

de l’últim capítol de “Misteris de la roda."

(...)

De moment, doncs, tot s’ha aturat.

(...)

Temps era temps, quan l’Anna era l’encarregada de portar la casa, 

al pati hi havia flors i arbustos. 

 

 

Baumgartner

Paul Auster

Traducció d’Ernest Riera

252 pàgines