Un cop més fascinada per l'univers fantàstic de Haruki Murakami que en aquesta extensa obra i com ja és habitual en ell, es refereix bàsicament a dos personatges: La Aomame i en Tengo, i les estranyes circumstàncies que els envolten.
Hi ha altres personatges, però fonamentalment la història es centra amb aquest dos protagonistes, que tal i com acostuma a succeir en altres llibres del mateix autor, sembla que estan destinats a retrobar-se, ja s'havien conegut quan eren infants, però que al llarg de tota la complexa història no coincideixen en cap moment tot i que les seves vides s'entrellacen sense saber-ho en moltes ocasions.
En aquest cas, l'autor a més de descriure acuradament ambdues personalitats, també fa una crítica ferotge a les sectes, tot i que només es basa en els Testimonis de Jehovà i en una hipotètica que ell anomena Sakigake i el seu màxim dirigent del que només sabem que s'anomena "El Líder".
Us presento als protagonistes:
En Tengo no era gaire de parlar de les seves coses, més que res perquè li agradava escoltar el que deien els altres, i per això se l’escoltava amb interès.
(...)
Des que era petit en Tengo no havia pensat ni una sola vegada que els diumenges al matí tinguessin res d’alegre.
(...)
Robar la veritat històrica és com robar una part de la personalitat de la gent. És un crim.
(...)
En Tengo encara no hi havia pujat mai [al mont Fuji]. Tampoc no havia pujat a la torre de Tòquio, ni al terrat de cap edifici alt. Mai no li havien interessat els edificis alts, i es va preguntar per què. Potser era perquè sempre havia viscut mirant a terra.
La Aomame:
Li agradava llegir llibres, però quan els havia acabat els venia a llibreries de segona mà. També li agradava escoltar música, però tampoc no col·leccionava discos. Li resultava dolorós veure com s’acumulaven davant dels seus ulls coses que li pertanyien, fossin el que fossin. Cada vegada que comprava alguna cosa en alguna botiga se sentia fatal, perquè es preguntava si realment la necessitava.
(...)
No havia estat mai fàcil, que l’Aomame plorés. Quan alguna cosa li feia venir ganes de plorar, s’enrabiava, ja fos amb algú altre o amb si mateixa.
El Líder
El que sent les veus... Jo em limito a escoltar el que diuen les veus i comunicar-ho a la gent. Aquestes veus només les sento jo.
(...)
(...)
En aquest món és ni el bé absolut ni el mal absolut –va dir l’home- [El Líder] El bé i el mal no són coses fixes i immòbils, sinó que canvien constantment de lloc i de posició. Una cosa bona es pot convertir en dolenta a l’instant següent, i a l’inrevés.
Dels Testimonis de Jehovà, opina:
Ells anaven a veure la gent quan els anava bé. No els importava que tu estiguessis fent un suflé al forn, o soldant alguna cosa, o rentant-te els cabells, o ensinistrant un ratolí, o pensant en una funció lineal: trucaven al timbre de casa teva, o bé a la porta, i et convidaven a “estudiar junts la Bíblia” amb un gran somriure. No passava res, que ells et vinguessin a veure a tu, però tu no els podies anar a trobar quan volguessis; almenys mentre no et fessis testimoni, potser.
De la resta de personatges, només fer una petita menció d'un que en el proper volum adquirirà un més gran protagonisme:
Ushikawa: Un personatge misteriós, però implacable.Un investigador al servei dels membres de la secta Sakigake.
I, com no, una menció a l'enigmàtic títol:
Ara, tant si li agradava com si no, es trobava a l’any 1Q84. L’any 1984 que coneixia ja no existia. [Aomame]
(La lletra q feia referència al signe d’interrogació)
(...)
Però aquest món és real: d’això no n’hi ha cap dubte. En aquest món el dolor que sentim és dolor real; la mort que hi sofrim és real; la sang que hi vessem és de debò. No és un món fals ni imaginari, ni metafísic; això t’ho garanteixo. Però no és el món de 1984 que tu coneixies. [El Líder]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada