Calla i paga

Com a ciutadans, persones, individus... només estem apreciats mentre siguem consumidors, si pot ser compulsius molt millor. 

En resum aquesta seria la tesi del llibre: Callar i pagar, no fer massa soroll i, per descomptat, no qüestionar-nos massa res.

Buffff, no?.

Poca cosa, per no dir gens, puc aportar a l'extensíssim i molt documentat estudi que ens presenta l'autora. Només transcriure un petit resum, alhora que us animo a llegir el llibre.

Però entrem una mica en matèria:

Just en el moment en què paguem un producte i ens l’emportem a casa, ja està degradat per una versió més actualitzada i més apetent.

(...)

Aquesta és la condició paradoxal dels nous consumidors: tot i tenir al seu abast una enorme varietat de productes i serveis pensats per al seu benestar, no l’acaben d’assolir mai. (...) Cap objecte es consumeix estrictament per la seva funció real, sempre hi ha un excedent  simbòlic que atrau el comprador. Per tant, deixem de ser “usuaris” per passar a ser “consumidors”.

Vagi per endavant que, potser per edat, no combrego gens amb aquesta fal·lera pels "selfies", o, fins i tot, per fotografiar qualsevol menja que ens disposem a consumir en un restaurant.

L'autora ho resumeix:

El que interessa a qui mira és justament el subjecte de l’enunciació: qui hi ha al darrere d’aquella foto, quina intenció té i què vol obtenir o expressar amb això, de la mateixa manera que ens preguntem qui hi ha al darrere del “jo” de l’enunciat.

(...)

La repetició compulsiva del retrat d’un mateix amb les “selfies” també produeix un desert d’imatges en la pretensió vana de trobar la imatge perfecta.

Relacionat amb l'anterior punt i molt preocupant:

Molts cops les persones només volen oferir present. 

(...)

L’acumulació dels milers de fotografies que fem sobrepassa la capacitat de construir un relat sobre la nostra experiència. 

Un tema controvertit, el del gènere. Confesso que segons quins discursos em desorienten i penso que generen confusió, però només és una apreciació personal. Veiem alguna aportació al respecte:

Documents identificatius com el carnet, el passaport ¡, la targeta de la seguretat social o el número d’identificació fiscal ens obliguen a ser allò que consta en aquests papers i a mantenir-ho en el temps. Aquestes identitats de paper les emet sempre una autoritat externa. (...) La identitat de gènere, en tant que identitat, també passa per l’altre. (...) Un pot voler dir-se i escollir la identitat que vulgui, però amb això no n’hi ha prou.

(...)

Quan un subjecte ens diu que s’identifica amb el sexe masculí, és fonamental preguntar què vol dir això per a ell, entendre quin és l’ús particular que mostra el que cadascun de nosaltres ha fet amb els significants que tenen a veure amb el sexe i amb el gaudi del nostre cos. 

(...) 

El feminisme s’ha convertit en un universal fàcil. Sembla que tothom, i sense gaire problema, pot anomenar-se feminista. 

Sens dubte solem esperar massa de la ciència:

El que observem és que la ciència vol assolir un saber absolut que expliqui el funcionament de totes les coses, de l’univers sencer. És en aquest punt, on es revela la seva incapacitat. Des de la ciència, de la mateixa manera que des de la política, es pensa que hi ha solucions per a tot i per a tothom.

Per poc que observem el nostre entorn ens adonarem que pul·lulen, no diré centenars, però sí un gran nombre de furgonetes, motoristes, bicicletes... carregats de paquets que els consumidors han adquirit per mitjà d'un senzill "click": 

Si bé anteriorment l’obtenció de productes al mercat identificava els subjectes amb una determinada classe social, ara aquest consum de classe deriva cap a un: “tots consumidors”. (...) El mercat posa a la nostra disposició els falsos “objectes a” que seran consumits l’un darrer de l’altre.

(...)

La conseqüència més directa de la dissolució del vincle social és l’individualisme: el subjecte és el responsable de tot i no li cal anar a l’altre per buscar respostes o per demanar ajuda. 

(...)

Com més es consumeix, més gran és la sensació de frustració. El subjecte no sap com aturar el circuit de consum en el qual queda atrapat. 

Grafit a Sabadell

Com ja he dit al començament d'aquesta entrada, he obviat un  munt de punts, ara cal acabar:

No només els recursos del planeta són limitats: ens estem quedant sense llocs físics on col·locar les deixalles dels objectes de consum massiu.

(...)

Avui dia ja no comprem per satisfer una necessitat, el que comprem i paguem és frustració. I ho fem un cop, i un altre, i encara un cop més. 

 

Calla i paga

Encontres entre política i psicoanàlisi

Inés García López

112 pàgines

El llibre de les cases

El Priorat, 2017

Un plantejament que m'ha semblat original en referir-se a les diferents etapes de la vida, com a "cases".

En realitat, i generalitzant, tothom canviem de lloc de residència més d'una cop al llarg de la nostra vida, però aquí, l'autora va més enllà.

Però potser serà més fàcil d'entendre amb els exemples.

Per començar en parla de la casa física com un espai que el protagonista, Jo, ocupa. És la casa del subsol:

La casa queda sota el nivell del carrer. Per entrar a l’apartament s’ha de baixar al pis menys u per una escala de cargol o bé amb l’ascensor.

(...)

A la Casa del subsol  hi viuen el Pare, la Mare, la Germana, l’Àvia. I Jo. 

(...)

Entre els primers fets que Jo recorda, hi ha el Pare tancat a la seva habitació dies i dies; potser setmanes. 

És clar, que encara que ens ha presentat la família que hi habita a la Casa del Subsol, no podem deixar de mencionar un altre inquilí que tot i conviure amb la família té casa pròpia: La tortuga:

Vista des de fora, la Casa de la Tortuga és una casa independent. Només té un pis; no hi ha veïns ni a sobre ni a sota, cap interferència. No té fonaments, descansa sobre el terra.

Però quan la família marxa d'aquesta casa, té que habituar-se a uns nous habitants, no sempre del seu gust:

Fa cinc dies que la Tortuga va amunt i avall per la casa; les percussions de la closca contra el terra són el metrònom irregular que marca el compàs d’aquests espais. 

(...)

Fa cinc dies que el cos de l’Àvia és a terra, al lavabo, davant de la pica. 

(...)

A la Casa del subsol, la Tortuga no hi entra, ni hi ha ningú que la convidi a fer-ho. L’enciam és tot el que li concedeix la parella que hi viu ara. (...) A diferència de l’Àvia, els Ocupants només fan servir el pati de ciment per estendre la roba.

I així anirem passant per diferents estadis en la vida de Jo: Les primeres de l'adolescència, com quan adquireixen el primer televisor (tot un esdeveniment), les primeres relacions sexuals clandestines, a la casa del sexe.

Fins a arribar a la Casa de la Família. Ja la seva primera casa: 

L’habitació de Jo i la Dona és la més gran de la casa.

(...)

Més en general, pels mobles és fàcil intuir que la Casa de la Família en realitat són dos mobiliaris sumats per fer-ne un tercer que no existeix. 

De les moltes i variades "cases" que ens parla l'aurora una de les que més m'ha cridat l'atenció és la "Casa de l’estalvi, 2000":

Éss un compte corrent bancari. (...) No està inscrita al cadastre, no toca a terra, no té fonaments; té una firma en un contracte amb obligacions recíproques.

I què dir de la "Casa de les pedres, 1984"?:

És un hospital, a vint-i-cinc quilòmetres de la Casa al peu de la muntanya. En detall, i restringint el camp, és una habitació amb quatre llits.

(...)

A les tauletes de nit, llibres, ulleres, revistes i alguna flor badada. 

I és que la "Casa de les pedres"  acabarà sent la "Casa del tumor"

Per recuperar la vida, cal anar a negociar amb la mort. (...) Després de cada sessió de teràpia, la Dona tornava entre els vius. Portava la mort entre la gent, visible a la pell.

I gairebé arribo al final, que no és el del llibre, però  que cal deixar-ho aquí per no allargar-me massa:

D’aquí a un segle cap d’ells no serà aquí per veure el moment en què, quan toqui l’últim segon, la casa es convertirà en no-res i l’ànima deixarà les parets.

I, és clar, el punt i final de tot, per sempre:

Casa dels records desterrats

No veurà res de tot això perquè ja és lluny, fins i tot el puntet ja s’ha esvanit en aquesta matinada de novembre. El vent que s’ha aixecat potser durà la primera neu. La neu estendrà una capa blanca sobre aquest paisatge de records naufragats; tot i ser freda, protegirà la terra i la seva tebior. 

 

 

 

El llibre de les cases

Andrea Bajani

Traducció d’Anna Casassas Figueras

285 pàgines

El dia de l'ós

Un llibre fosc i confús, on es relata el judici a una dona que ha decidit posar fi a la seva vida suïcidant-se.

La Bernardette, que en farà el relat, la coneixem a Barcelona on viu, en el moment que rep l'avís i cal que es traslladi de nou al seu poble natal, Prats de Molló, per assistir al judici:

Bernadette Boher entra en aquesta història mentre dorm i somia.

(...)

El missatge és d’en Daniel.

(...)

La teva mare és morta. Es va suïcidar ahir al matí i la jutjaran d’aquí a tres dies. (...) Ha de tornar-hi. Durant vuit anys ha aconseguit viure sense cap nova d’allà; hauria volgut aguantar més. 

Possiblement ella no pensava tornar-hi mai més a aquell poble d'on va ser expulsada a raó d'un episodi confús:

L’havien fet fora, vint anys enrere, perquè un vespre d’estiu la van sorprendre sota uns verns de la vora del Tec fent petons a la filla de l’apotecari. Tenien divuit anys i no trobaven cap noi que els anés bé. 

Se suposa que s'arma de valor i arriba a la seva casa d'infantesa on encara viu el seu pare:

El mas ha envellit molt més que Bernadette. Quan va marxar encara quedaven fragments d’arrebossat a la façana. 

(...)

Bernadette està segura que el pare és a dintre i que l’espera, la deu esperar des del dia que en Daniel la va avisar. (...) Ha de fer un esforç per resistir al pànic que sent que l’estreny. Ho retroba tot.

I es retroba amb el seu antic poble:

Encara que es faci la indiferent, té ganes de passejar pel poble per reveure’n les pedres, mirar les façanes, recordar els pendents dels carrers, el nombre de graons fets amb còdols del Tec que cal pujar per arribar als horts de la vila d’amunt. 

(...)

A Prats de Molló, tothom parla d’óssos, des de fa segles, però és per parlar del gran dia de l’ós, quan se’n celebra la desaparició fent-lo ressuscitar una tarda... 

(...)

Ha tornat un ós i per això tots estan neguitosos. 

Un cop coneixem l'entorn i els records que li porten, ens centrem en l'estranya història del judici a una dona morta, que l'ha duta al poble:

La mare la guarden encaixonada en una cel·la de la gendarmeria, amb la porta barrada, però han dit a Bernadette que és per protegir el cos, no per impedir que s’escapi.

(...)

No sap res fins al final. S’ha quedat en un banc del carrer dels horts, perquè és un carrer desert sense cap porta de casa i quasi ningú per transitar-hi.  (...) La gent surt del tribunal més silenciosa que no hi havia entrat.

(...)

Li lliguen les cames ben serrades, que no pugui badar i ensenyar el racó del món: és l’única adaptació de la sentència a la seva condició de dona. 

Tot ha passat, la sentència s'ha executat arrossegant la difunta pels carrers del poble, i ara la Bernadette, cal que prengui la decisió de marxar i deixar el pare sol en aquella atrotinada casa i amb l'ambient hostil dels seus veïns:

El temps, durant dos dies, rutlla com si fossin dies de vacances un xic incertes.(...)Només el retorn del pare, quan fosqueja, pertorba el descans de Bernadette.

(...)

La fred és més viva i ni Bernadette ni el pare no es mouen tant. A vegades es queden asseguts a la cuina, ella prop dels fogons i ell prop de la finestra.

(...)

Fa set dies que ha arribat i sap que no pot quedar-se gaire més si no vol topar amb el dia de l’ós, la gran festa esperada que torna cada anys de cada segle.

(...)

És la festa dels homes que es disfressen d’ós per ser feliços de no tenir óssos al voltant.(...) L’endemà, acabada la festa, tot tornava a ser igual per un altre any. 

Però ella no ha estat benvinguda i ara que tot ha acabat, la malfiança dels veïns es fa més palès. La festa de l'ós sembla una oportunitat per fer-li notar el rebuig, possiblement arribant a límits insospitats:

I, la vigília de la festa, la venen a cercar.

(...)

Són sis homes i dues dones. Han vingut per ella i són dolents.

(...)

Ella mira les cares i no les veu, no entén que li diuen. No entén per què tot d’una la volen matar o torturar i les cares es fonen rere el tel d’aquesta incomprensió. 

(...)

Ha d’anar-hi, amb ells al davant i ells al darrere, Bernadette al mig provant de pensar.

D'una manera un tant confosa, basant-se en antigues supersticions, arriben a identificar la seva presència, que els incomoda, amb l'arribada de l'ós al que cal abatre:

I així Bernadette es queda sola sota l’avellaner, mirant el cotxe d’en Daniel que zigzagueja cap a Prats.

(...) 

El pare no és a casa i no el troba a faltar. 

(...)

Han decidit burxar la bèstia tots plegats per acabar d’una vegada i no haver de parlar-ne mai més.

(...)

Poques hores més tard, quan encara elabora el pla de fugida, ressonen tot de trets que semblen no  voler aturar-se. 

Núvols

Confiem en què s'haurà acabat tot:

L’han matat, l’ós que rondava. D’escamot en escamot, de ronda en partida de caça, l’han trobat. Amb poques bales n’han tingut prou per posar fi al malson.

O serà que tot tornarà a recomençar el proper any?:

L’únic perill hauria estat de topar amb l’ós, si l’ós hagués sortit d’hivern i hagués sabut escapar-se dels homes. 

 

El dia de l’ós

Joan-Lluís Lluís

146 pàgines

Les males herbes...

Vallbona de les Monges
Març del 2018

Un relat esborronador per la seva cruesa i la desolació que es centra en uns poc dies en la vida d'un grup de nens/adolescents, condemnats ni se sap ben bé perquè, a una reclusió en condicions gairebé d'esclavatge.

Han hagut de deixar el seu espai habitual i els coneixem quan arriben a un lloc incert on, entre malfiances i hipocresies, els pretenen destinar als treballs que els habitants rebutgen per perillosos:

Nuestro viaje debía durar una semana. Pero las negociaciones entre los celadores que nos conducían y los alcaldes de los pueblos que debían acogernos siempre se alargaban más de lo previsto, y ya llevábamos tres semanas de camino. 

(...)

Hacía frío. Era un frío extraño, un frío nuevo, que calaba hasta lo más profundo de nuestros corazones, como si hubiéramos llegado a un país de clima completamente diferente.

(...)

Estábamos en medio de una guerra. Y sobre nosotros se cernían peligros desconocidos igual que una bestia salvaje dispuesta a atacarnos. 

Aviat experimentaran en les seves pròpies carns que no són benvinguts, tot i que, hipòcritament, els diuen que tan sols hauran "d'arrencar les males herbes" dels seus camps::

-¡Vuestro trabajo será arrancar la mala hierba de nuestros campos y no toleraremos que os escaqueéis! -gritó inesperadamente el alcalde.

(...)

Cavamos una fosa rectangular de unos tres metros de largo por dos de ancho.

Aviat es descobrirà el fons de la qüestió, quan després de cavar les foses, han de soterrar, amb les seves pròpies mans, una sèrie de cadàvers que han sucumbit a causa d'una suposada epidèmia, i que els habitants del lloc no gosen ni acostar-s'hi per por al contagi:

Bajo la luz gris azulada de la luna, infinidad de figuras sombrías caminaban despacio llevando a la espalda pesados bultos. (…) Subían en grupo por el camino adoquinado, y dos hombres con las escopetas en la mano cerraban la marcha.

Gairebé de sobte, la gent abandona el poble i deixa els nois tots sols:

Al amanecer, en el pueblo no se oía ni una mosca.

(...)

Nos abrumaba aquel pueblo sin habitantes, aquel pueblo que parecía haber sido desechado como un trasto viejo, y nos sentíamos igual de nerviosos que cuando, de niños, habíamos representado funciones teatrales en el colegio.

(...)

Seguramente, éramos los únicos seres vivos en el silencioso pueblo, y compartíamos un sentimiento común de abrumadora sorpresa.

Al moment que es confirma que són els únics habitants del poble, els adolescents s'esforcen per organitzar-se. D'alguna manera és el primer cop que se senten lliures i aquest fet per ells insòlit, els suposa una càrrega que, alhora que els allibera, els provoca una angoixa creixent:

Lo primero que hicimos fue elegir una casa cada uno, o por parejas, y forzar las puertas.

(...)

Dentro de la aldea, los abandonados y los muertos sin enterrar dormían o sufrían de insomnio; fuera de la aldea, todos los malvados dormían como troncos.

(...)

El paso lento del tiempo y la tranquilidad que envolvía el valle nos ponían furiosos y empezaba a cansarnos. Necesitábamos que pasara algo. Lo que fuera, pero que nos devolviera nuestro verdadero ser y nos permitiera vivir intensamente. 

En cap moment s'acaba de concretar, però ells són conscients que es troben perduts enmig d'una greu epidèmia:

La epidemia: la terrible palabra que había sido pronunciada. La palabra que inmediatamente invadiría con sus hojas y sus raíces todo el pueblo, devastadora como un tifón, y destrozaría cuanto encontrara a su paso, había sido pronunciada. 

Però els vilatans no han marxat lluny, i els observen, i acaben convençuts que el pitjor ja ha passat, i que cal recuperar les seves cases i possessions, i escarmentar aquella colla de nois ara que ja els han prestat el servei que pretenien enterrant els morts, i sobrevivint malgrat tot. I ells no tenen cap possibilitat de defensar-se:

Mis compañeros se ocultaron en el fondo de las casas, sin ánimos para salir. (…) Por mi parte, tumbado en el suelo del granero, con los ojos cerrados, me secaba de vez en cuando el sudor frío que brotaba de todos los poros de mi cuerpo. 

(...)

Los campesinos habían regresado…

(...)

Me trataban como a un prisionero de guerra.

(...)

Habíamos sido dueños de y señores de aquel pueblo, pensé, y sentí un súbito temblor. 

Vallfogona 
Març del 2018

Tal com recordarem del principi del relat, havien destinat els nois a "arrencar les males herbes", i aquesta frase, sabem que també pot tenir el significat de revenja, de menyspreu, d'amenaça... Trieu el sentit que vulgueu per esbrinar quin és el final d'aquesta història:

Y la mala hierba se arranca antes de que crezca y eche a perder la cosecha. Somos campesinos, y arrancamos la mala hierba en cuanto nace. 

Arrancad las semillas,

fusilad a los niños

Kenzaburo Oé

Traducción de Miguel Wandenbergh

183 páginas

 

 

  

Si aquest carrer fos meu

Carrer del Carme a Barcelona
En aquest espai, al número 100, hi havia casa meva.
Ara forma part de la Rambla del Raval

Una curiositat, sense gaire cap més pretensió. Un recull dels diferents llocs on va viure/viu l'escriptora.

En realitat som moltes les persones que hem canviat més o menys freqüentment de domicili, de vegades perquè la mateixa família es veu obligada, o veu recompensat el seu esforç i canvia de pis per un amb millors "prestacions". O bé perquè ens arriba l'hora d'independitzar-nos, de viure en parella, o, senzillament, perquè la convivència ens resulta incòmoda o quelcom més greu, i decidim aixecar el vol.

El record que ens pot restar del lloc on hem nascut, segurament dependrà de com hagi estat la nostra vida familiar, però el que és segur és que l'espai físic, els carrers, les places, les olors (o pudors)... formaran sempre part del nostre inconscient i, en especial un cop hagin passat uns anys, ens vagarà de tornar a trepitjar aquells carrerons que ens retornaran vells records, no per força plaents.

No he recollit fil per randa tots els domicilis que l'autora enumera per no fer massa llarg i/o feixuc aquest escrit. M'he limitat a esmentar una representació, els comentaris dels que els acompanyen, m'han semblat més significatius:

Carrer de la Princesa (Barcelona, 2011-...)

El sentiment de no saber on pertanyo m’ha acompanyat gairebé sempre, però aquells darrers onze mesos m’havia sentit integrada en un lloc per primera vegada des de feia molt de temps.

(...)

Eupener Strasse (Düsseldorf, 1967-1968)

Vaig passar el meu primer any de vida a la ciutat on havia nascut i no me’n vaig emportar ni un sol record.

(...)

Zugspitzstrasse (Munic, 1989-1990):

La migració és una qüestió complexa. (...) Poc o molt, el que és segur és que la migració canvia les persones. 

(...)

Carrer Roger de Flor (Barcelona, 2003)

Adaptar-se no sempre és un procés natural: té un component acrobàtic i és arriscat. ¿Què vol, dir adaptar-se? ¿Deixar de ser tu mateix, aïllar-se com a mostra de resistència? ¿O deixar-te portar i reinventar-te, si no del tot, almenys en part? (...) Van haver de passar trenta-quatre anys fins que jo mateixa vaig agafar, per fi, el timó de les meves migracions. 

(...)

Rua Pirandello (Sâo Paulo, 1979-1987):

No només em considero afortunada per haver viscut part de la meva infantesa en aquell món de cotó fluix de sucre sense preocupacions existencials, sinó també per haver pogut conèixer l’altra cara de la moneda des de la casa de l’Alameda dos Araés.

(...)

Broixer Kaul (Gieranth, 1968-1971; fins al 1985 en estades regulars)

No podem canviar el país on naixem, però sí que podem triar lliurement -sobretot com a emigrants- la relació que hi establim. (...) Cada destí és sorprenent, i cada història, diferent; perquè la migració és tan personal com una empremta digital.

(...)

Carrer de la Princesa (Barcelona, 2011-...)

El pis del carrer de la Princesa és, de moment, la meva última adreça. 

Carrer del Carme a Barcelona
El "meu" carrer fins els 21 anys

Certament:

I les mentides -igual que els records- tenen una vida pròpia molt perillosa, perquè els agrada transformar-se en veritats escrites, és a dir, en ficció. 

Si aquest carrer fos meu

Relats sobre arribades i comiats

Stefanie Kremser

Traducció de Marina Bornas

252 pàgines

Els dies sense fi

Barcelona amb la COVID
Juny 2020

Tot i que un cop suposadament neutralitzada la pandèmia tenia el propòsit de llegir alguna cosa, relat o especialitzada, referents a la COVID, a mesura que han passat els dies he anat abandonant aquesta idea, fins que m'he topat amb el llibre que ara m'ocupa, i és que llegint la contraportada, aviat em vaig adonar que no es tracta del relat típic, sinó que va més enllà.

Tot i que no em detindré en totes les parts, el llibre està organitzat en tres.

En la primera part, la que dona títol al volum, ens trobem al Jaume ingressat amb COVID, mentre s'assabenta que la seva esposa, la Maria, també ha resultat contagiada, però no ha aconseguit plaça per ingressar-la i resta, com molts altres malalts, en una cadira al passadís de l'hospital:

Penso en la fragilitat, en la Maria malalta en una cadira, en els nostres fills sols a casa. Tot es pot acabar en qualsevol moment, és així de senzill, la brutalitat de la realitat. Intento no deixar-me portar per les cabòries, però és inútil.

(...)

El virus ens ha provocat una pneumònia, tant a la Maria com a mi. Ella està millor que jo, el metge sembla més amoïnat pels meus pulmons.

Quines són les sensacions de l'autor, que possiblement podríem compartir, en trobar-se reclòs en una habitació, confortable, això sí, d'un hospital?:

L’habitació és una illa, o una península, unida o separada del món per la porta, i la Maria i jo en som els únics habitants, encara que rebem les visites periòdiques del metge, les infermeres i les auxiliars, i els missatges i les trucades dels amics.

Un cop presentat el problema a raó del qual en Jaume es va decidir a escriure aquest relat, he decidit que em centraré més en les seves reflexions, sense detenir-me en els diferents estadis de la seva malaltia i recuperació:

Tinc seixanta-un anys, he publicat una vintena de llibres i encara crec que podré escriure algunes novel·les i llibres de viatge més i, qui sap, potser m’atreveixi amb alguna obra de teatre. (...) Per sot, fa anys que ja no em preocupa el que anomenen “èxit”.

(..)

Divago, o potser no. Hi ha somnis i anhels que no hauríem de perdre, fins i tot si sabem que no els podrem fer realitat.

(...)

El bloqueig (que no pas la pausa o el parèntesi) són l’altra cara de l’escriptura. (...) Encara tinc llibres al cap; de fet, he d’establir un cert ordre per escriure’ls, s’estan a la cua, l’un rere l’altre, encara que també n’hi ha algun que s’avança, que es cola.

Sortosament, passat el pitjors moments, el retrobem molt recuperat:

Saber que he superat la malaltia i també que puc tornar a escriure em posa de bon humor. (...) Massa sovint ens acostumem a la tristesa.

(...)

Una de les coses que em mantenen viu és passejar.

(...)

Acabem els nostre aïllament el 14 d’abril, una data simbòlica si més no per als espanyols.

No he pogut evitar sentir-me totalment identificada:

Cada vegada llegeixo menys els diaris, tampoc veig les noticies a la televisió ni les que es publiquen a les xarxes. M’alteren. (...) De tant en tant, sorgeix alguna línia de pensament en sentit contrari, a favor del decreixement. És una idea que sempre m’ha semblat suggeridora. No créixer, no expandir-nos, aprendre a viure amb senzillesa, de forma elemental -que no ha de significar pobresa o precarietat-, rebutjar l’especulació, el consumisme i la lluita per l’escalada social que sovint vol dir econòmica. Contenció, austeritat. Soc un il·lús? 

(...)

No m’interessen les religions -tot i que respecto els creients que no són fanàtics-.

I em permeto obviar la segona part per comentar, breument, la tercera, on trobareu una referència clara al títol del llibre:

Ha passat més d’un any des de l’inici del cataclisme, de la pandèmia. Un any d’ençà que la Maria i jo entràvem a l’hospital. Llavors eren els dies sense fi. I ara, què són?

(...)

Millor no capficar-s’hi, és bo reflexionar i prendre decisions, però no ho és el lament constant.

(...)

Soc escriptor, narrador, un explorador a través de la ficció i, en certa mesura, escrivint també pinto. 

Bellver de Cerdanya 
Octubre, 2021

I fins aquí, que com l'autor segueixo amb el meu dia a dia, tot i saber que tard o d'hora tot plegat finirà. Sortosament:

Els dies sense fi continuen. Ara és el moment de prosseguir, no d’aturar-me ni fer-me enrere. Una senda petita que s’esvaeix entre aiguamolls i boscos i després reapareix, inesperadament, en una ciutat o un paisatge obert on no he estat mai. Camino, encara, a vegades ho faig en ziga-zaga, a vegades en espiral, allunant-me del meu origen. 

Els dies sense fi

Jaume Benavente

200 pàgines

Camins de lava

Parc Prehistòric i Jaciment Abric Romaní Capellades. Desembre 2017

Aconseguir una feina com a bibliotecària d'una petita biblioteca ubicada en un lloc remot, però aparentment bell, pot ser una bona noticia per algú que li agradi la solitud i els llibres.

El viatge ja pot ser tota una altra cosa i, si a més, un cop arribada a la terminal, tens la poca fortuna de prendre una decisió equivocada, pot resultar l'inici d'una sèrie d'inconvenients que de no resoldre's poden anar a pitjor. Molt pitjor.

Quan coneixem l'Eva es troba en aquesta tessitura i encara bo que començarà el seu viatge, esgotador i impredictible, en companyia de la doctora; una dona forta, valenta i decidida:

La metgessa coneixia l’arxipèlag i sabia que els seus habitants eren gent pacífica. 

(...)

Les forces l’havien abandonat, però el coratge, o tossuderia, de la metgessa continuaven animant-la.

(...)

Caminant descalça sobre la pista de pedra, ara en silenci al costat de la metgessa (...) va pressentir que aquella nit no era només això, una nit, sinó potser una prova en forma de viatge.

Però abans de continuar, ens situarem: Ens trobem a l'illa de Fogo que forma part de l'antiga colònia portuguesa del Cap Verd, i que actualment es troba en una estat deplorable i ruïnós:

L’única cosa segura que tenia era aquella plaça de bibliotecària, en una ciutat que començava a ser a prop.

Tindrà ocasió de conèixer l'Àngela, l'antiga propietària de la biblioteca a qui li han arrabassat per raons poc clares: 

Jo he nascut aquí, ii no podria viure en cap altre lloc (...) M’agraden els llibres.

(...)

L’Àngela Freire era així, imprevisible, com ho era l’illa i el seu volcà.

(...)

La vida no és altra cosa que una successió de cicles i de substitució de persones. De la joventut a la maduresa, i després a la vellesa. De la salut a les malalties, i després a l’acabament.

Després de diferents converses entre les dues dones, s'estableix una certa relació afectuosa i així l'Eva s'assabenta que l'Àngela pateix un deteriorament irreversible de la vista:

El procés de pèrdua de visió en l’Àngela Freire s’accelerà.

(...)

L’Àngela Freire estava tota sola en un pavelló per a quatre pacients. (...) La cara de Àngela Freire evidenciava el dolor i la debilitat. 

Però no tot són penúries, l'Eva també farà altres descobertes:

Aquesta és una terra d’esperits. Hi ha sirenes i petits déus benvolents i no és estrany, doncs, que també hi hagi monstres.

Parc de Pedra Tosca 
La Garrotxa. Febrer del 2019

A vegades he pensat que algú que no em conegués i de cop i volta passés uns dies observant-me, o allò que es diu "mirant-me per un forat" segurament acabaria arribant a la mateixa conclusió que la nostra protagonista opina dels habitants de l'illa:

Són gent estranya tots vostès, de debò. 

Camps de lava

Jaume Benavente

197 pàgines