Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Eduardo Agualusa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Eduardo Agualusa. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 de febrer del 2021

Jo també somnio



Certament jo somnio, força i a diferència del protagonista, quan em desperto acostumo a recordar-me del què he somniat. No tinc consciència que siguin somnis premonitoris (crec que això és una altra cosa) o que resolgui cap problema mentre dormo, més aviat acostumen a ser temes relacionats amb el meu estat d'ànim i algun cop amb persones o esdeveniments coneguts.
Res a veure amb el protagonista de la història:

Somio molt en persones que no conec. Somio, a vegades, tota la vida d’aquestes persones, des que neixen fins que es moren.
(...)
Normalment només me’n recordo d’un somni en el moment que em desperto i gairebé sempre s’esvaeix i el perdo.  

Possiblement una expressió que s'escauria és "uauuuu", no? Perquè una cosa és somiar en algú conegut, fins i tot enredar-nos en alguna història (jo sempre em perdo) Bé, quan somio i desperta també, soc bastant negada per orientar-me, però somiar tota la vida d'algú, com fa en Daniel, el protagonista, em sembla massa.

Mai no havia fet la comparació dels somnis amb els records, però la reflexió que en fa en Daniel, l'he trobada interessant. Hi rumiaré:

Perdre records no és el mateix que perdre un braç. (...) No sabem que els perdem, ningú no se n’adona, però com que els perdem, alguna cosa en el nostre esperit deixa de funcionar.
(...)
A més, sembla que és veritat que els somnis serveixen per fixar records. (...) Vostè sap que una persona es passa, de mitjana, al llarg de la vida, sis anys somniant? Això ha de tenir algun sentit...

I si fins ara, he parlat d'en Daniel, el somniador, ara s'incorpora la Moira. Ella plasma en pintura els somnis dels altres:

La Moira Fernandes vivia en una casa espaiosa, pintada de color verd oliva, amb una llarga galeria que feia tota la volta i un jardinet al darrere.
(...)
La Moira col·leccionava infusions. Tenia desenes de pots plens de diversos tipus de fulles.

I encara hi ha un tercer personatge, en Hélio de Castro, un neurocientífic que ha inventat una màquina que pot filmar-los i que està ubicada al Laboratori dels Somnis:

El Laboratori dels Somnis: Un petit edifici blanc, flanquejat per dues altes palmeres.

Tot un conjunt, o millor un equip de personatges, que es confabulen per estudiar el què, el com i potser el perquè dels somnis, que poden visualitzar amb una preparació prèvia un tant exigent:

Somiar és assetjar la realitat des de la comoditat del llit.
(...)
Aquesta nit no pots dormir. Has d’arribar demà al laboratori en estat de privació de son. Ells et connecten a una màquina, t’adorms i et graven els somnis.

I tot plegat succeeix a Angola, que les autoritats insisteixen a dir que és un país democràtic, tot i que es troba a prop del col·lapse, on és possible somniar en la llibertat i en la que, malgrat que les autoritats ho neguen hi ha (també) presos polítics. En el relat coneixem a set activistes empresonats i en vaga de fam.
I només afegeixo una petita mostra de tot plegat, en aquesta conversa entre el representant dels presos i un responsable polític del govern:

Fa tres dies que es nega a menjar qualsevol aliment sòlid. Aquest lamentable desordre alimentari...
(...)
Són presos polítics.
(...)
Angola és un país democràtic i de dret.
(...)
El govern angolès es preocupa per tots els seus ciutadans, fins i tot pels rebels, els polèmics, els esvalotadors...
. 


 
Amb el pas dels dies, la vaga de fam dels set activistes va anar agafant unes dimensions que el règim no havia previst. Els diaris de diversos llocs del món procuraven seguir l’estat de salut dels presos. 

La societat dels somniadors involuntaris
José Eduardo Agualusa
Traducció de Pere Casanova
300 pàgines 

dimecres, 19 de desembre del 2018

Claustrofòbia











Diu la Viquipèdia:
La Guerra Civil angolesa començà a Angola després de la Guerra de la Independència d'Angola de Portugal el 1975. A la guerra hi havia dos bàndols principals, el Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) i la Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (UNITA). Un tercer grup, el Front d'Alliberament de l'Enclavament de Cabinda (FLEC), una associació de grups independentistes, lluitava per la independència de Cabinda. La guerra va tenir tres períodes àlgids separats per fràgils interludis de pau: 1975-1991, 1992-1994 i 1998-2002.
Hi van morir uns 500.000 combatents i centenars de milers de civils. La guerra va acabar l'agost del 2002. Es considera un conflicte armat dins la Guerra Freda.
El MPLA, rebia suport de Cuba, la Unió Soviètica i països del bloc comunista. Mentre que l'UNITA rebia l'ajut dels Estats Units, Sud-àfrica i alguns altres països africans.                            

Començo aquesta entrada amb la llarga citació que es pot trobar a la Viquipèdia, perquè la història que en José Eduardo Agualusa narra a "Teoria general de l'oblit", i que ara comentaré, no tindria sentit sense conèixer aquest fet.
En una nota prèvia, l'autor ens informa: La Ludovica Fernandes Mano (portuguesa) va morir a Luanda, a la clínica Sagrada Esperança, les primeres hores del dia 5 d’octubre del 2010. Tenia vuitanta-cinc anys.
Ens trobem a l'època de la Guerra civil d'Angola que es va esdevenir després de la Guerra de la Independència i tal com ens avança en el pròleg: Aquest llibre és sobre el passat d’Angola. Sobre el que va ser.
(...)
Angola es dessagna i la Ludovica ens ho narra des de la seva clausura autoimposada.

Però cal aclarir el per què la nostra protagonista, la Ludovica, la "Ludo", es troba en aquesta situació. Ella és portuguesa, i per raons que es desvetllen al final del llibre, pateix de claustrofòbia. Després de la mort dels pares, viu amb la seva germana que un cop casada amb un adinerat enginyer angolès, se'n van tots tres a viure al exclusiu apartament que ell posseeix a Luanda, amb un viatge amb avió que la Ludo cal que faci amb els ulls embenats.

Esclata la revolta i tot es precipita, la germana i el cunyat desapareixen sense deixar cap rastre i la Ludo, que sempre ha viscut amb la família, es queda sola, només amb la companyia d'un gos pastor alemany que li havia regalat el cunyat, i decideix restar amagada al seu luxós àtic tapiant l'entrada, durant 28 llargs anys. Aquest és un fet real, però val a dir que l'especulació vers com va sobreviure és pura ficció:

Els trets atrauen trets. Dispares una bala a l’aire i de seguida desenes d’altres bales s’hi afegiran. En un país en estat de guerra n'hi ha prou amb una detonació.
(...)
El 23 de febrer del 1976 va escriure al primer dels diaris.
(...)
Els primers mesos d’aïllament, la Ludo rarament prescindia de la seguretat del paraigua per visitar el terrat. Més endavant, va començar a fer servir una caixa de cartró grossa amb dos forats retallats a l’altura dels ulls, per espiar. 

Mentre té paper i alguna cosa per escriure, decideix portar un diari; més endavant acabarà escrivint a les parets amb bocins de carbó, fins que ja no li queda res on ni per escriure:

El 23 de febrer del 1976 va escriure al primer dels diaris.
(...)
Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,
podria escriure una teoria general de l’oblit
(...)
Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m’hagi
mort, només hi quedarà la meva veu.
En aquesta casa totes les parets tenen la meva boca.

La història no es refereix només a la Ludo. Ella, sempre amagada, observa des de la terrassa el que es va esdevenint al seu voltant, el que veu és només una ínfima part de la història, imatges gairebé fotogràfiques que no pot desxifrar, però que l'autor ens va aclarint tot lligant les diferents històries, els diferents relats, que es van relacionant.

Tampoc no estalvia la crítica humana i social com per exemple, la situació de les presons:

A finals dels anys setanta, la presó de Sao Paulo reunia una extraordinària col·lecció de personalitats. (...) Molts ni tan sols sabien de què se'ls acusava. Alguns es tornaven bojos. També els guàrdies es tornaven bojos.

A la Ludo, que un cop se li acaben les reserves d'aliments enllaunats que es trobaven al ben nodrit rebost, s'alimenta de forma força precària, amb algun colom que aconsegueix caçar, i uns plàtans i magranes i poca cosa més que cull dels arbres plantats a la terrassa, no són només els estris el que se li esgota, també ho fa la seva vista, fins que resta pràcticament cega:

Escric palpant lletres. Una experiència curiosa, perquè no puc llegir el que he escrit. Per tant, no escric per a mi.

Per a qui escric?
Escric per a qui vaig ser. Potser aquella que un dia vaig deixar enrere persisteix encara, dreta i aturada i fúnebre en unes golfes del temps -en un revolt, en una cruïlla- i d’alguna manera misteriosa pugui llegir les línies que aquí vaig traçant, sense veure-les.
Cega m'hi veig més que tu.

En definitiva: Una història alhora dura i deliciosa:

Hi ha passats que travessen segles sense que el temps els corrompi. 
Ens morim sempre de desànim, és a dir, quan ens falla l’ànima, llavors ens morim.