Certament jo somnio, força i a diferència del protagonista, quan em desperto acostumo a recordar-me del què he somniat. No tinc consciència que siguin somnis premonitoris (crec que això és una altra cosa) o que resolgui cap problema mentre dormo, més aviat acostumen a ser temes relacionats amb el meu estat d'ànim i algun cop amb persones o esdeveniments coneguts.
Res a veure amb el protagonista de la història:
Somio molt en persones que no
conec. Somio, a vegades, tota la vida d’aquestes persones, des que neixen fins
que es moren.
(...)
Normalment només me’n recordo d’un somni en el moment que em desperto i gairebé sempre s’esvaeix i el perdo.
Possiblement una expressió que s'escauria és "uauuuu", no? Perquè una cosa és somiar en algú conegut, fins i tot enredar-nos en alguna història (jo sempre em perdo) Bé, quan somio i desperta també, soc bastant negada per orientar-me, però somiar tota la vida d'algú, com fa en Daniel, el protagonista, em sembla massa.
Mai no havia fet la comparació dels somnis amb els records, però la reflexió que en fa en Daniel, l'he trobada interessant. Hi rumiaré:
Perdre records no és el mateix
que perdre un braç. (...) No sabem que els perdem, ningú no se n’adona, però
com que els perdem, alguna cosa en el nostre esperit deixa de funcionar.
(...)
A més, sembla que és veritat
que els somnis serveixen per fixar records. (...) Vostè sap que una persona es
passa, de mitjana, al llarg de la vida, sis anys somniant? Això ha de tenir
algun sentit...
I si fins ara, he parlat d'en Daniel, el somniador, ara s'incorpora la Moira. Ella plasma en pintura els somnis dels altres:
La Moira Fernandes vivia en
una casa espaiosa, pintada de color verd oliva, amb una llarga galeria que feia
tota la volta i un jardinet al darrere.
(...)
La Moira col·leccionava
infusions. Tenia desenes de pots plens de diversos tipus de fulles.
I encara hi ha un tercer personatge, en Hélio de Castro, un neurocientífic que ha inventat una màquina que pot filmar-los i que està ubicada al Laboratori dels Somnis:
El Laboratori dels Somnis: Un petit edifici blanc, flanquejat per dues altes palmeres.
Tot un conjunt, o millor un equip de personatges, que es confabulen per estudiar el què, el com i potser el perquè dels somnis, que poden visualitzar amb una preparació prèvia un tant exigent:
Somiar és assetjar la realitat
des de la comoditat del llit.
(...)
Aquesta nit no pots dormir.
Has d’arribar demà al laboratori en estat de privació de son. Ells et connecten
a una màquina, t’adorms i et graven els somnis.
I tot plegat succeeix a Angola, que les autoritats insisteixen a dir que és un país democràtic, tot i que es troba a prop del col·lapse, on és possible somniar en la llibertat i en la que, malgrat que les autoritats ho neguen hi ha (també) presos polítics. En el relat coneixem a set activistes empresonats i en vaga de fam.
I només afegeixo una petita mostra de tot plegat, en aquesta conversa entre el representant dels presos i un responsable polític del govern:
Fa tres dies que es nega a
menjar qualsevol aliment sòlid. Aquest lamentable desordre alimentari...
(...)
Són presos polítics.
(...)
Angola és un país democràtic i
de dret.
(...)
El govern angolès es preocupa
per tots els seus ciutadans, fins i tot pels rebels, els polèmics, els
esvalotadors...
.
Amb el pas dels dies, la vaga de fam dels set activistes va anar agafant unes dimensions que el règim no havia previst. Els diaris de diversos llocs del món procuraven seguir l’estat de salut dels presos.
La societat dels
somniadors involuntaris
José Eduardo
Agualusa
Traducció de Pere
Casanova
300 pàgines
