Negra nit

Coses meves: 

Sovint acostumo a nomenar els vespres, especialment de l'hivern com a "negra nit". Potser aquest fet va ser un dels que em va impulsar a fer-me amb aquest llibre des del prestatge de la biblioteca. 

Remenant per les xarxes, he trobat aquesta definició, que malgrat no s'ajusta a les meves cabòries personals, sí que m'ha semblat interessant: "Negra nit és una novel·la sobre l'instint de supervivència i el sentit de pertinença. Amb un estil senzill i addictiu,"

D'alguna manera, el tema de la supervivència sempre està present en tots nosaltres éssers humans més o menys acomplexats. 

I ja, sense més, coneixem en Tucker, el que serà el protagonista de la història:

Feia sis hores que en Tucker caminava entre una boira matinera que s’alçava del terra en onades resplendents.

(...)

Duia els quatre-cents quaranta dòlars de la paga de l’exèrcit plegats i distribuïts per tot el cos, en cada butxaca.

(...)

Era negra nit. Se sentia segur, i va tancar els ulls.

Sabem alguna cosa més de'n Tucker:

En Tucker havia mentit sobre la seva edat i s’havia allistat onze mesos abans que la guerra de Corea s’acabés. (...) Els més estranys de tots eren els soldats blancs, que el menyspreaven per fer-se amb negres.

(...)

Tots els aspectes de la vida militar l’avorrien, menys el combat. I llavors la guerra es va acabar.

(...)

La intuïció l’havia mantingut viu a Corea, i en Tucker havia aprés a fer-li cas, a deixar que una mena de consciència oculta del món governés els seus actes. No veia, ni olorava, ni sentia res.

I ara, després de tantes lluites, retorna als seus orígens amb l'esperança d'una nova vida, amb una inesperada companya, la Rhonda, amb la que s'han sentit mútuament atrets tant bon punt s'han trobat:

En Tucker feia per a ella, va pensar la Rhonda: era menut, seriós i capaç. Es va preguntar si els fills tindrien els ulls d’ell. Li va agafar la mà i li va prometre en silenci que sempre més estaria a prop seu. No l’abandonaria mai, aquell home.

I quan els retrobem, han passat uns anys: la família ha augmentat i també els problemes, que una eficient Treballadora Social tracta de mitigar:

La meva feina és vetllar pel benestar de les criatures. I trobo que estan ben cuidades i no els falta res. El pare treballa. La mare està abatuda. Qualsevol ho estaria. Però la família ho intenta.

(...)

Quan la gent de l’estat se’n va haver anat, la Rhoda va tapar bé el nadó al bressol i se’n va anar a veure el gran Billy.

I ens retrobem a Tucker, treballant fora de la llei i sempre ficat en assumptes tèrbols:

Conduïa sense pensar, per instint, agafant el volant amb les mans lleugeres, confiant que el vehicle obeiria els seus moviments més ínfims.

(...)

En Tucker era l’únic dels que treballaven per a ell que no havia estat mai detingut, un fet que ara mateix semblava més un desavantatge que una altra cosa.

(...)

Estava cansat. Potser la presó seria un descans. Aquell estat d’alerta constant l’esgotava.

I, resignat, confiant en què un cop complerta la pena, aconseguiria tenir el futur resolt tant per a ell com per la resta de la família, accepta una dura sentència que no li correspon:

El van jutjar una setmana després. El seu advocat va dir que feia un any que treballava a la cabana, que no tenia antecedents i era un veterà condecorat.

(...)

En Tucker va començar a complir la sentència a La Grange, una presó de mínima seguretat que operava com a granja amb un terrenys de quatre-centes hectàrees. (...) La majoria de reclusos eren veterans de Corea i de la Segona Guerra Mundial, entrenats per a la violència però no per saber controlar-la.

(...)

Va complir la resta de la pena sense incidents, treballant a la bugaderia. A les nits feia plans del que faria amb els deu mil dòlars que l’esperaven quan sortís.

Un cop complert el temps de reclusió, en nostre protagonista surt de la presó i confia en poder reprendre la seva vida al costat de la dona i els fills:

En Tucker va sortir de les parets de la presó estatal de Kentucky i va parpellejar davant del vast horitzó. (...) Tenia trenta-quatre dòlars i unes peces de roba que no li esqueien.

(...)

La presó havia accelerat el temps, encara que passés més a poc a poc. Va decidir que no tornaria a moure aiguardent.

I durant el captiveri d'en Tucker, malgrat les promeses del que va ser el seu cap, la seva esposa ha anat resistint amb penes i treballs:

Dins la casa, la Rhonda va sentir el motor i després la botzina.

(...)

Feia sis anys, la dona del Secall l’havia anat a veure per dir-li que en Tucker s’estaria més temps a la presó; no per culpa seva, havia sigut mala sort.

(...)

La Rhonda va sentir una porta de cotxe que s’obria davant de casa i va saber que el seu marit finalment havia tornat.

És aleshores que en Tucker s'assabentarà de les penalitats que ha patit la seva família, malgrat les promeses que li havia fet els seu antic cap:

A la presó havia resistit l’impuls de pensar en el retorn. Era un costum perillós que desgastava la vigilància.

(...)

A la presó havia fet una mena de mitja vida, i ara era un desconegut a casa seva.

(...)

En dues hores es va informar de tot el que havia passat durant la seva absència. Tot plegat era molt poca cosa.

Ja entendreu que faci un salt en el relat per situar-nos en el moment en què en Tucker decideix resoldre la situació.

L’endemà en Tucker va treure les armes de l’armari on les havia amagat sis anys abans.

(...)

La guerra i la presó havien ensenyat a en Tucker que els bàndols no existien, que al final tothom estava atrapat al mig d’alguna cosa.

I va a trobar en Jimmy, el seu antic cap i ho resol, a la seva manera:

En Jimmy va somriure, l’ull bo li va desaparèixer entre els plecs inflats de la pell. En Tucker gairebé li tenia llàstima.

(...)

En Tucker va ajudar en Jimmy a aixecar-se i van emprendre el camí per sortir d’aquella penya.

(...)

Van enterrar en Jimmy al cementiri de la família.

En Tucker va recomprar la seva antiga casa 

i va anar-hi a viure. 

(...) 

No va fer servir mai més cap arma.  

 

Negra nit

Chris Offutt

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

245 pàgines

PAU

Qui és en Jordi Armadans, l'autor del llibre que avui ens ocupa?

Diu, entra altres coses, la revista Núvol: 

"Jordi Armadans és politòleg, periodista i un clar referent en la defensa dels drets humans, la pau i el moviment pacifista català. Fins fa molt poc, Armadans ha estat director a FundiPau (Fundació per la Pau) des d’on ha participat en processos diplomàtics de desarmament i control d’armes a les Nacions Unides."

(...)

"El llibre neix d’un encàrrec que l’editorial em va fer en el seu moment i que m’ha dut el seu temps acabar d’enllestir. "

Camins...
Sempre camins

Darrere de qualsevol guerra...:

I quan el llibre està a punt d’entrar a impremta, comença l’atac rus a Ucraïna.

(...)

I, a la penombra, hi ha una indústria, la militar. (...) Cal que ens aturem a repensar com és i com funciona el món en què vivim. És el que he intentat fer amb aquest llibre. Fonamentalment, perquè ho necessitava, inquiet per tantes notícies vergonyoses, escandalitzat per tantes notícies inquietants.

Sovint, potser massa, hi ha articles i referències a les guerres en qualsevol mitjà informatiu. Els lectors o televidents o oients, possiblement més d'un cop, hi prestem una atenció relativa i no perquè en general ens desentenguem de les tragèdies, sinó perquè les informacions solen ser repetitives i/o massa sovint interessades i esbiaixades:

Només reaccionem quan hi ha una foto que ens impacta?

(...)

Entre els actes més atroços, destaquem els genocidis:

(...)

Certament, el nombre i l’abast dels genocidis ha disminuït molt comparat amb fa un segle, però això no vol dir que formin part del passat.

(...)

Molts d’aquests gravíssims episodis s’han produït en el context de guerres diverses.

I molt relacionat amb la situació d'inestabilitat, de crueltat, de por, de dolor, ens podem trobar amb una profusió de notícies referents a la violència masclista:

En un context de cultura masclista, les dones no només són invisibilitzades i considerades secundàries, sinó també massacrades en silenci.

(...)

Segons l’ONU Dones (UN Women), de les 87.000 dones assassinades de manera intencionada el 2017, més de la meitat (50.000) van perdre la vida a mans de la seva família o parella.

Enmig de totes les violències, guerres,... un tema que, potser, pot passar més desapercebut o solapat, com és el tema de la violència "institucional", o la fam o les restriccions a la salut i el deteriorament del medi ambient...:

La violència institucional (repressió, tortures, etc.) i el terrorisme d’estat, que, encara que no són gaire rellevants numèricament, sí que ho són qualitativament.

(...)

Actualment entre 720 i 811 milions de persones pateixen fam al món. Això és un 10% de la població mundial.

(...)

La causa principal de la mort humana al món és, amb diferència, la malaltia.

(...)

Des d’una perspectiva de seguretat global, s’ha de parlar de la crisi ecològica.

I enmig de tot, què fem "nosaltres"?:

Nosaltres anem fent, malgrat la quantitat de persones que sabem amb certesa i gairebé amb precisió que perden la vida per falta d’aliment, salut, drets, justícia, llibertat, pau.

(...)

Quan a Europa patim un atemptat terrorista que suposa la mort d’una desena de persones, reaccionem amb contundència i absoluta celeritat. Però quan milions de persones moren al món per causes perfectament evitables, posposem la reacció per a l’endemà.

Per què, com a societat s'aprecia una certa tendència a disculpar l'ús de la violència per "garantir" la pau? 

Sovint s’afirma que no tenim més remei que fer servir la violència per respondre als conflicte si garantir la pau. (...) Si, en canvi, ens preparéssim per desenvolupar sistemes de mediació i prevenció de conflictes, per promoure condicions de justícia global o per enfortir la pau, potser no ens caldria respondre militarment als conflictes.

(...)

Durant la dècada que va del 2010 al 2020, Espanya va ser un dels venedors d’armes principals a l’Aràbia Saudita, després dels Estats Units i la Gran Bretanya. 

Una encertada i molt preocupant referència a les denominades "armes de de destrucció massiva":

Les armes nuclears són les armes de destrucció massiva per excel·lència. Les més mortíferes. Les que tenen un impacte més fort.

(...)

Els científics que van crear les bombes nuclears van predir els efectes de l’ explosió, la calor i la radiació, però no van imaginar l’impacte de la radiació al llarg del temps.

I l'autor especifica acuradament diverses consideracions respecte a l'armament nuclear, que he obviat per no fer aquest comentari massa extens, però que, com la resta de la publicació és molt recomanable:

En definitiva, les armes nuclears són una immensa amenaça per a la vida al planeta, (...) Treballar, per tant, per erradicar les armes nuclears hauria de ser una de les prioritats de qualsevol govern responsable que vulgui vetllar ja no per salvar vides humanes, sinó per preservar l’espècie humana i el planeta.

I si caiem en la temptació d'enarborar la necessitat d'armar-nos per prevenir-nos de qualsevol amenaça, l'autor posa l'èmfasi en les persones:

Quina acció era més coherent amb una bona i sensata política de seguretat: denunciar el perill de les armes nuclears o perpetrar un atemptat terrorista per enfonsar un vaixell civil? 

(...) 

A la Segona Guerra Mundial, els soldats alemanys eren tots fervents seguidors del nazisme? Els soldats russos creien profundament en el comunisme? Els soldats nord-americans eren activistes liberals? (...) Més enllà d’uns pocs objectors de consciència, la aresta, simplement, van anar a la guerra perquè era el què tocava i no hi veien cap alternativa.

(...)

Pots desentendre’t de la pobresa i la desigualtat al planeta, però la gent que pateix fam o violència farà el que sigui, lògicament, per mirar de sobreviure, per més murs, tanques o impediments que posis pel mig. 

(...)

Si volem un món en pau, és evident que cal fer polítiques de pau. 

Epíleg: Obriu en cas d’emergència:

Qualsevol guerra, comença abans que comenci.

(...)

En la maleïda guerra, 

tots els dies són iguals perquè són no dies

                                            i tots podem ser els altres sota qualsevol obús.                                                                                                                                                                David Fernàndez 

 

Pau

El valor de la vida als nostres dies

Jordi Armadans

Epíleg de David Fernàndez

156 pàgines

Parlem de sexe

Val a dir que ha estat una lectura un tant insòlita, però fins a cert punt interessant i curiosa. L'autora ho justifica així.

Per què aquest llibre?:

Este es un libro sobre como han cambiado las actitudes hacia el sexo a lo largo de la historia. (…) No se trata de un estudio exhaustivo de todas las rarezas sexuales, perversiones y rituales culturales a través de los tiempos. 

I bé, avançarem en el contingut, i l'autora ho fa referint-se a la denominació de "Puta":

Qué pena que sea una puta. La “puta” de antaño:

Históricamente, el término “puta” se ha utilizado para atacar a quienes han alterado el “statu quo” y se han defendido a sí mismas, casi siempre en un intento de reafirmar el control sexual y el dominio sobre ellas.

(...)

Hoy en día, la palabra “puta” se limita en gran medida al discurso ofensivo y grosero.

Sexo y vulvas.

Por muchas palabras en argot que se te ocurran para “clítoris” habrá mil más para “pene”, “testículos” o “semen”.

No fa pas tants anys en què la virginitat femenina estava més que valorada, que també, sinó que era considerada com a quelcom imprescindible a l'hora d'arribar al matrimoni. 

No així, en el cas dels mascles, dels que s'esperaven i suposaven habilitats en termes amatoris.

Tot i això, es parlaven de mil i una tripijoques a l'hora de "demostrar" la suposada virginitat, durant la nit de noces:

“Es pan comido”. Una historia de los test de virginidad:

No existe una “prueba de virginidad” fiable. No se puede saber si alguien ha tenido relaciones sexuales simplemente mirando entre sus piernas.

(...)

El concepto de virginidad es innegablemente un concepto de género.

I ja que parlem de sexe, fem una ullada a l'orgasme femení:

Sexo y penes.

Derramar alubias. Orgasmo y onanismo:

A menudo se habla del orgasmo femenino como de un tesoro escondido al que solo se accede con la ayuda de mapas, instrucciones detalladas y un buen táper de comida (…) El hecho es que la jerga para el semen y el orgasmo masculino podría llenar un diccionario, mientras el equivalente femenino tan solo una nota a pie de página.

(...)

Si las mujeres se masturbaban de forma habitual, Kellogg recomendaba quemar el clítoris con fenol como un “excelente remedio para calmar la excitación anormal y prevenir la recurrencia de la práctica”.

I fent un primer salt, ens endinsem en un seguit de curiositats, que potser, ens sorprendran, però que no considerem tampoc massa obsoletes. Veiem:

En bicicleta: Sexo y ciclismo:

Por muy excitante que fuera todo aquello, la dama ciclista fue mirada con recelo desde el primer momento.

(...)

Se culpó al ciclismo de animar todo tipo de comportamientos “masculinos” en las mujeres, tales como fumar, beber, maldecir y, por supuesto, la promiscuidad.

Juguetes para chicos: Una historia de la muñeca sexual:

Los humanos llevan follando con máquinas desde hace ya algún tiempo; la única diferencia es que el vibrador no te pregunta qué tal te ha ido el día.

I un tema que pot semblar obsolet, però que també pot generar algun dubte és el de la higiene relacionada amb el sexe:

Sexo e higiene.

No aguantes la respiración: Sexo y olores en la Edad Media:

Los médicos medievales árabes eran más avanzados que los occidentales y comprendían la importancia de la higiene.

(...)

La palabra “lavanda” viene del término latino “lavare”, que significa lavar.

Coños sucios.

Una historia de las duchas vaginales:

Los condones fueron un gran negocio en el siglo XVIII como anticonceptivos y profilácticos.

I, com no, parlem de l'avortament:

¡Que “bajen las flores! El aborto en la Gran Bretaña del siglo XVIII:

El aborto se legalizó en Gran Bretaña en 1803, cuando la aprobación de la Ley de Lord Ellenboroug. 

(...)

Una mujer que tenia sexo o se embarazaba fuera del matrimonio se consideraba “arruinada” o “perdida”. (…) Para poder escapar de la soga, las madres debían “demostrar” que el bebé había nacido muerto.

Les dones, penso que totes, podríem escriure algunes pàgines referint-nos a "La regla":

El drama de la regla.

Una historia de la menstruación:

El asco a la menstruación puede ser un fenómeno común, pero no es universal.

(...)

No fue hasta principios del siglo XX que la ciencia empezó a comprender plenamente la regla.

I, gairebé per acabar, una mirada al que es coneixia (i diria que encara massa es coneix) com a les "Treballadores del sexe", per descomptat referint-se a una mirada a la història:

Sexo i dinero.

La profesión más antigua del mundo: El trabajo sexual en el mundo clásico:

La protección legal y la regulación estatal del trabajo sexual se encuentran en todo el mundo antiguo. 

(...)

La venta de sexo no es la profesión más antigua del mundo, pero el sexo quizá sea la moneda de cambio más antigua.

Relaciones públicas: Una historia de las tart cards:

El comercio sexual es viejo como la propia civilización, y desde que los servicios sexuales se compran y se venden, las autoridades han intentado regularlo.

I ja, per concloure aquest resum, una referència als "Treballadors sexuals":

Un festín con panteras: Una historia del trabajo sexual masculino:

Aunque existen muchas pruebas de que los hombres venden sexo a otros hombres, la historia de las mujeres que compran sexo a hombres resulta mucho más esquiva y poco fiable.

(...)

Las relaciones homosexuales entre hombres eran ampliamente aceptadas en la Antigüedad, pero estaban sujetas a estrictas “reglas” sociosexuales. 

La historia nos ha demostrado 

lo perjudicial que puede ser teñir de vergüenza 

las prácticas sexuales en todas sus formas. 

Aprendamos la lección 

 

 

 

Una curiosa historia del sexo

Kate Lister

Traducción de Isadora Carolina Prieto

Anna Hernández

389 páginas

Filosofia salvatge

Avui comparteixo un recull extret de la interessant lectura que conté una recopilació de textos que l'autora ha anat publicant al diari "Ara".

De l'autora, Xisca Homar, que haig de confessar que no coneixia, he esbrinat que va néixer a Alaró el 1985. És llicenciada en Filosofia i màster en Pensament Filosòfic Contemporani per la Universitat de València. Treballa de professora de Filosofia de l’Educació Pública des del 2016. 

La lectura ha estat a més d'interessant, senzilla de captar, amb capítols breus que convidaven a la reflexió i dels que ara em permeto fer una tria, per si poden ser del vostre interès.

Estem en perill:

Poques coses hi ha tan perilloses com el pensament, poques tan necessàries per sacsejar les nostres veritats intocables.

(...)

La filosofia, com la literatura o l’art, ens ajuda a resistir el corrent, ens ajuda a escapar de l’estupidesa, l’avorriment i la vulgaritat.

Les paraules i els cossos:

Que les paraules actuen amb força en el món, ho sabem de fa temps. Però com podem relacionar aquesta “performativitat” amb el gener?

(...)

Cal treure a la llum la relació intensa que hi ha entre les paraules i els cossos, perquè puguem passejar un poc més lliures per un món que, vulguem o no, està poblat per les nostres “rareses legítimes”. 

Per què Sòcrates no volgués ser polític?:

Estam davant d’un tipus d’intel·lectual “específic”, com deia Michel Foulcault, que ja no parla en nom dels altres, sinó en nom de la seva vida singular que lluita al costat d’altres vides, en un front comú.

(...)

Aprendre a contar-nos el que ens passa requereix coratge.

(...)

Si començam a contar-nos el que ens passa d’una altre manera, si comencem a pensar per nosaltres mateixos, és possible que comencem a donar senyals, en massa, que som humans i, per tant, raonables. 

Ensenyar a pensar no vol dir adoctrinar:

El repte de l’educació és crear un espai on es pugui pensar amb llibertat. Una preocupació constant sobrevola la tasca docent, la que vetlla perquè no adoctrinem el nostre alumnat, perquè no abusem de l'autoritat, que exercim en tant que docents, per imposar certa manera d'actuar, certa manera de pensar, determinades passions: les nostres.

Què vol dir la paraula violència?:

Quan les nostres accions no violentes són considerades violentes, correm el risc que se’ns empresoni o detingui indefinidament per participar en una manifestació. (...) Quan l’exercici de les llibertats democràtiques bàsiques es considera un acte criminal, un acte violent, vol dir que la paraula violència és utilitzada de manera il·legítima.

L’educació és un acte d’amor:

Fa mesos que ha començat un debat intens sobre l’educació. (...) És impossible cercar els éssers humans responsables, només queda obeir, i si estem d’humor, remugar. 

Fer del “tenir cura” un art:

Per poder tenir cura de nosaltres mateixos hem de posar en pràctica la crida socràtica a l’autoconeixement. (...) Entre els grecs i els romans, sobretot entre els grecs, per conduir-se bé, per practicar la llibertat de la millor manera, era necessari tenir cura de si.

(...)

Però, pels grecs, tenir cura de si, en certa manera, també volia dir tenir cura dels altres. (...) Tenir cura de si sempre té per objectiu el bé dels altres.

“Volia fer de cada estudiant un revolucionari”:

L’educació és una invitació a entendre el present per poder crear futurs. (...) No sé si és possible fer de cada estudiant un revolucionari, però estic convençuda que l’educació només val la pena en la mesura en què sigui una pràctica exigent de pensament i de llibertat.

Aquest setembre, tornarem a demanar la lluna:

La filosofia no és una assignatura qualsevol. (...) De fet, la filosofia ens permet arribar a comprendre la importància de totes les altres assignatures, perquè ens ofereix quelcom essencial: la teoria.

(...)

Filosofar ens permet qüestionar les pròpies comprensions, ens empeny a encalçar les veritats del nostre temps. L’assignatura d’Història de la filosofia ens acosta a la creació històrica de  determinats conceptes i ens convida a posar-los a prova. (...) Aprendre filosofia pot servir per boicotejar l’ensinistrament mecànic i les pràctiques buides de sentit, perquè ens recorda que allò fonamental és comprendre.

La dificultat de ser:

La gent es lleva la vida, és una pandèmia silenciosa de la qual ens hauríem de fer càrrec. (...) Els camins que porten la gent a llevar-se la vida són infinits, però potser tots tenen quelcom en comú: la incapacitat per comprendre el sentit de la pròpia vida. (...) Avui tenim més riquesa, més coneixement, més capacitat tecnològica que mai en la història de la humanitat i, malgrat tot, ens encaminem cap el col·lapse.

(...)

És difícil ser, en aquest món que compartim. 

 

La filosofia no serveix ni a l’Estat ni a l’Església.

(...)

La filosofia no ens ensenya a viure, sinó a revoltar la vida. 

Ens empeny a cercar una sortida allà on el costum aixeca murs infranquejables. 

 

 

 

Filosofia salvatge

Xisca Homar

Pròleg de Sebastià Portell

127 pàgines

Xacona

Vagi per endavant que m'ha costat entrar en el relat, trobar-li aquell puntet que et lliga a la història, i potser és que aquesta història resulta complexa i enrevessada:

Una xacona és una peça instrumental en forma de variacions sobre un baix obstinat. (Nota de l’autor)

Podria ser la història d'una infidelitat.

També podria ser la història d'una mentida sostinguda.

Clar que també podria tractar-se d'una confusió...

O potser són totes tres coses, i fins i tot alguna més. 

I el relat, que es repetirà i es repetirà comença així:

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit. "Clara R", deia el remitent. va desplegar la carta "Estimat Gustau”, començava. (...) Continuava: “No puc viure sense tu. Compto cada minut que falta per tornar-te a veure. Quin sentit té la meva vida si no puc abraçar-te, acariciar-te, besar-te, tenir-te?”

(...)

Havia començat a fer neteja aquell matí. Era una dona pràctica.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit.

(...)

Sempre havia estat un home pelut, en Gustau. (...) Si en Gustau s’havia tornat una desferra, ella, en canvi, havia combatut dignament el desgast dels anys gràcies a la perícia del doctor Fígols, que havia anat reconstruint aquelles parts del cos que es deterioraven. 

(...)

Costa d’acceptar que s’ha viscut tota la vida en un engany.

(...)

El doctor Fígols li havia pronosticat sis mesos i no va arribar als tres.

(...)

En Gustau va ser un malalt exemplar. (...) L’endemà del funeral, va rastrejar a l’ordinador els comptes de correu d’en Gustau.

Un incís en el relat del sobre i el missatge per comentar el què i com havia estat la vetlla i la cerimònia de comiat:

l’urna l’havia escollit la Roser i no s’havia estat de res: en Gustau va ser un pare amorós, un marit exemplar, una bona persona: es mereixia descansar en el receptacle més sumptuós. (...) Abans d’anar al llit va enfilar-se en una escala i va agafar l’urna. Pesava. Com podien pesar tant unes cendres? Però les cendres no pesaven, ho va comprovar quan va buidar-les a la bossa d’escombraries: era el marbre. Que agradable passar la mà per una superfície tan ben polida!

I de cop i volta, una inesperada sorpresa:

L’inspector Quintana portava el discurs ben aprés com si estigués en una representació teatral.

(...)

S’informa que l’autòpsia ha detectat una substància misteriosa a l’estómac del finat; s’anuncia que s’està considerant la hipòtesi d’un homicidi.

Però insistim en què la història està concebuda com una xacona en què les repeticions s'aniran produint alhora que s'inseriran lleugeres, o no tan lleugeres variacions, en aquest cas en forma de repentines aparicions del difunt:

Mentre estripava les cartes i les llençava a la paperera, Jascha Heifetz tocava la “Xacona” (...) Aquella “Xacona” de Bach era una altra de les músiques que fascinaven en Gustau.

(...)

Li hauria agradat que s’hagués limitat a aparèixer assegut a la taula del despatx, seré, callat, abstret en la correcció d’un feix d’exàmens. (...) Fins i tot hauria preferit la tradicional aparició ingràvida, transparent.

(...)

Però les irrupcions d’en Gustau no eren mai silencioses ni discretes.

I un incís per conèixer, succintament, val a dir, la Roser:

Va trobar el feix de cartes set anys després del funeral mentre endreçava el despatx del marit.

 O potser...:

Troba el sobre l’endemà del funeral, mentre està endreçant el despatx del marit. (...) Passa uns dies trasbalsada.

(...)

La dona havia adquirit l’habilitat de veure’s de fora: una mirada extrínseca que li permetia contemplar-se amb objectivitat, com en un pla cinematogràfic.

(...)

Ni vint-i-quatre hores havia trigat a buidar l’armari d’en Gustau, l’endemà del funeral.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit.

(...)

El dia abans un camió s’havia endut els mobles del despatx i tot allò que contenien. No va voler diners.

(...)

L’endemà del funeral, mentre la dona endreçava el despatx es va trobar un sobre. “Clara R.” deia el remitent.

I no ens podem oblidar pas de l'inspector Quintana i la seva aparició i actuació totalment inversemblant al llarg d'un encontre sexual inexplicable i inexplicat:

El timbre de la porta sempre li recorda el renill d’un cavall.

(...)

Quan el coit comença a perdre pistonada (...) els copulants es decideixen -per fi¡- a canviar la disposició dels seus cossos.

(...)

L’inspector Quintana, doncs, ejacula.

(...)

L’home, que de seguida ha recuperat el decòrum (...) ja s’ha posat els pantalons (...) s’apuja la bragueta dient: “Senyora, tindrà notícies nostres”.

I faig un salt en el relat, que aquest cop no n'estic prou segura si és endavant, al costat, o bé cap enrere...

Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del marit difunt.

(...)

No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber.

I un altre salt, no massa gran en l'escrit, però que en el relat ens fa trontollar un cop més:

La dona ja no hi és. El despatx és buit. Damunt la taula, els bocins diminuts de la carta estripada,

(...)

Quan les persones moren, els espais que les acollien conserven la seva presència. Les olors, els elements decoratius, els objectes i la seva disposició particular evoquen el difunt. 

(...)

Troba el sobre l’endemà del funeral, mentre està endreçant el despatx del marit. “Clara R.”, diu el remitent. Desplega la carta. “Estimat Gustau”, comença.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit. “Clara R.” deia el remitent. Va desplegar la carta. “Estimat Gustau”, començava.

I de sobte, quelcom més inversemblant encara. I és que truquen a la porta i...:

Quan la dona obre, apareix en Gustau. “Però si et vam enterrar ahir!”, protesta. És en Gustau i alhora no l’és. (...) En lloc de parlar, emet un ronc continu i quan ella intenta tancar-li la porta als nassos (si d’aquella protuberància purulenta se’n pot dir nas) el ronc es transforma en un esgarip sostingut.

(...)

No hauria d’haver obert.

(...)

L’home que sembla en Gustau encara que en Gustau estigui mort i enterrat té ara un forat net al mig del front d’on raja un líquid negrenc. (...) L’home que era el difunt Gustau i que ara torna a ser el difunt Gustau està estès a terra enmig d’un basal de sang fosca.

(...)

Una nit va descobrir-lo al despatx i es va espantar. L’insòlit deixa de ser-ho quan es torna rutina. (...) Però aquella nit el fantasma d’en Gustau seia davant la taula del despatx, vestia la roba que solia posar-se per estar per casa.

(...)

Era un Gustau concebut amb tant realisme que, quan va allargar la mà per tocar-lo, esperava sentir l’escalfor de la pell.

I finalment (O potser no):

Quant fa del funeral? Difícil de precisar, perquè en el seu estat ha perdut la percepció del temps. (...) Els dies passen indistints.

(...)

Una vida d’enganys, subterfugis i maquinacions, reflexiona ara ell, i tot per acabar habitant aquest univers paral·lel de tedi. 

(...)

Que la dona no endreci mai més el despatx del marit difunt, que no trobi cap carta comprometedora. 

El llibre, doncs, es tanca i mai més torna a obrir-se, 

i els personatges que tant bé han servit a l’autor queden presoners allà dins, 

se’ls congelen les il·lusions i els anhels, 

els desenganys, les gestes, les misèries, 

tot s’ha acabat, prou, deixem-ho córrer, 

fi. 

 

 

Xacona

Jordi Masó

270 pàgines

La llum de les estrelles mortes:

Us presento l'autor, segons una brevíssima informació extreta de la Viquipèdia: 

Massimo Recalcati és un filòsof i psicoanalista italià, nascut al novembre del 1959. Ha publicat una trentena de llibres, que han estat traduïts a diversos idiomes.

També recullo un resum de la introducció del llibre que ens ocupa:

Al centre d’aquest llibre hi ha la relació de la vida humana amb l’experiència traumàtica de la pèrdua.

(...) 

De fet,  ni el treball del dol ni el sentiment de nostàlgia poden recuperar el que hem perdut per sempre. 

(...)

¿Realment podem tenir nostàlgia del futur? ¿Nostàlgia d’un lloc on no hem estat? ¿D’un amor que no hem viscut mai? ¿D’un viatge que no hem fet mai? ¿D’un pensament que no hem pensat mai? 

Museu Europeu d'Art Modern
Barcelona

Val a dir, que ha estat una lectura força interessant, de les que em fan aturar-me i rumiar. Llarga, extensa, molt raonada.

I segueixo, deixant-li la paraula:

No estem fets per morir, sinó per néixer, afirmava Hanna Arendt. Tanmateix, la nostra vida comença a morir en mateix instant de la primera alenada.

(...) 

No és pas casualitat que els animals s’assemblin als éssers humans sols quan emmalalteixen. (...) Els nadons -homes o animals- s’assemblen perquè encarnen l’aspiració positiva de viure i, alhora, amb la seva mort, revelen la vulnerabilitat més gran davant de la vida mateixa.

(...)

És segur que la nostra vida acabarà als braços de la mort, però cap de nosaltres pot saber quan.

Evidentment, podem "desaparèixer" de forma més o menys voluntària en determinats moments de la nostra vida, però en tot moment, en Massimo es refereix a la mort. A la desaparició total i absoluta:

La mort física del nostre cos no és l’única experiència de la mort que podem provar. (...) La nostra vida està envoltada de totes les pèrdues que l’han marcada, per les ferides que les separacions hi ha deixat, pels fantasmes dels nostres morts.

Però que perdem quan "l'altre" desapareix?:

Perdre qui donava sentit a la nostra vida implica perdre’s. Són els dos costats del trauma de la pèrdua: l’objecte s’enfonsa en el no-res i el subjecte el segueix.

(...)

El primer lloc que perdem quan l’Altre desapareix, és, de fet, el lloc del seu cos. (...) El dolor de la pèrdua és un dolor que talla la respiració a la vida perquè redueix la vida mateixa al dolor.

(...)

En aquest sentit, la fi d’un amor, quan és veritablement irreversible, s’assembla a la mort. Ja no hi haurà cap després.

Tot i que, podem trobar-nos amb persones que asseguren tenir el do de comunicar-se amb els morts, la tossuda realitat científica assegura que:

El subjecte que mor no pot explicar la pròpia mort, no pot transmetre’n el significat, no pot donar testimoni d’allò que ha viscut. Són sols els altres -els que resten, no qui se’n va- els que poden interrogar-se sobre el misteri de la mort. 

Els vius entomen les conseqüències de la desaparició de qui mor a partir del ritual funerari de l’enterrament, que manifesta el comiat simbòlic del difunt per part de qui encara resta viu. (...) Sense aquest ritual, la mort pot semblar encara més atroç del que és.

El temps de dol resulta inevitable. I no és referint-se a manifestacions externes, com ara vestir-se de negre:

El dol és la condició dolorosa que colpeix qui resta i ha de mesurar la seva impotència total davant de l’enorme poder absolut de la mort.

(...)

El rebuig del món, que pot acompanyar el temps del dol, subratlla que el món ja no és el que era abans del trauma de la pèrdua i que el món, tal com ha esdevingut després d’aquest trauma, encara que ja no sigui el mateix, retorna dràsticament com un món estrany i hostil. (...) Per això, després d’un dol significatiu, experimentem la sensació que ja no reconeixem el món tal com l’havíem conegut i que no trobem el nostre lloc en aquest món.

I, si parlem de dol, haurem de referir-nos a la melancolia de l'absència que, personalment considero com a una part consubstancial al dol:

L’angoixa melancòlica, a diferència de l’angoixa més comuna, no és angoixa de separació, sinó una angoixa que brolla de la impossibilitat de la separació.

(...)

Davant del trauma de la pèrdua, la tendència psíquica més habitual és la d’idealitzar qui ja no hi és ocultant-ne les limitacions i defectes i exaltant-ne les virtuts i les qualitats.

(...)

¿Quan, doncs, es rebutja un dol? Quan la idealització melancòlica de l’objecte perdut tendeix a ser desbordant, en una mena d’al·lucinació.

En Massimo, també comenta un fet que m'ha resultat especialment curiós i força interessant a l'hora que complex. Em refereixo al "treball" del dol:

En primer lloc, el treball del dol es configura com un treball de la memòria. L’objecte perdut es recorda en totes les seves representacions possible.

(...)

El dolor psíquic acompanya necessàriament qualsevol treball del dol.

(...)

Per tant, memòria, dolor i temps són els tres primers elements constitutius de qualsevol treball de dol.

I ja, fent un salt, vaig arribant a les conclusions que gairebé podríem considerar englobades en la nostàlgia. Veiem: 

Per bé que el treball del dol permet que la nostra vida ja no dugui damunt les espatlles el pes del que ha perdut i torni a viure, això no significa que es pugui negar la ferida que, per causa d’aquella pèrdua, ha quedat marcada de manera indeleble.

(...)

En la malenconia, el treball del dol es fa impossible perquè la reacció luctuosa es fa crònica. (...) Amb la nostàlgia en canvi, entrem en un món diferent, tot i que al centre d’aquesta experiència emocional, com passa amb el dol, hi ha també el gran motiu de la pèrdua.

(...)

Existeix, però, un segon rostre de la nostàlgia. (...) És, segons Lacan, la doble ànima del desig humà: d’una banda,  el desig com a enyor fonamental -l’enyor per la Cosa, pel cos de la mare, per l’Objecte perdut per sempre-; de l’altra, el desig com a obertura inaudita, tensió cap al que és nou.

 

Museu Europeu d'Art Modern
Barcelona

Davant de la mort d’un mestre -com davant de la d’un pare estimat- 

la sensació que preval és la de quedar indefensos. 

(...) 

Cap pare, cap mestre, cap mare, cap ideal, cap Déu pot salvar-nos. 

La llum de les estrelles mortes

Assaig sobre dol i nostàlgia

Massimo Recalcati

Traducció de Roser Homar

131 pàgines

Uns amics diferents

A mode de breu ressenya, en Jordi Cornudella, entre altres coses especifica:

Emmanuel Bove (oficialment Bobovnikoff) va néixer el 20 d’abril del 1898 a París.

(...)

El setembre del 1936 va caure greument malalt.

(...)

Va morir el 13 de juliol del 1945, als quaranta-set anys. (...) L’obra de Bove no va trigar gens a quedar completament arraconada a les llibreries i desapareguda dels catàlegs dels editors.

(...)

La lectura d’Emmanuel Bove és necessària.

En Victor Bâton, és un veterà de la Gran Guerra, que quan el coneixem, malviu en una pensió dels suburbis de París:

Quan em desperto, estic amb la boca oberta. Tinc les dents brutes, convindria que al vespre me les raspallés, però no m’hi veig mai amb cor.

(...)

Visc a Montrouge. (...) La casa on visc no és nova. El guix de la façana cau a trossos. Barres de suport travessen les finestres. (...) L’arquitecte no va gravar el seu nom sobre el numero.

Per ell mateix coneixerem alguns detalls de la seva vida:

A vegades mato el cuc al menjador de beneficència del cinquè districte. (...) Prefereixo la petita taverna del carrer del Sena, on tothom em coneix.

(...)

Se’m fa difícil suportar la solitud. M’agradaria tenir un amic. (...) Vaig conèixer l’Henri Billard quan una munió de gent es va aplegar davant una farmàcia.

(...)

A la vida sempre m’ha passat el mateix. Ningú no ha respost mai al meu afecte. 

Bé, si ens endinsem en el relat, aviat ens adonarem que està curull d'expressions negatives.

De fet, se'ns presenta com un solitari frustrat i incomprès que cerca, gairebé de manera desesperada algú amb qui compartir les constants frustracions de la vida quotidiana o bé per aferrar-se de forma desesperada:

El cas és que no tinc sort. Ningú no s’interessa per mi. Em prenen per boig. Però soc bo, soc generós. 

(...)

Mentre entrava a l’hotel provava de convèncer-me que venia directament de casa meva, que arribava tard i que, al capdavall, la meva visita no tenia res d’estrany. 

I de sobte, una il·lusió, un miratge potser?:

Per fi va aparèixer la Nina.

(...)

Ara tenia la certesa que la Nina no estimava el seu amant. Es desconcertava quan jo en parlava. No el defensava. (...) Vaig baixar l’escala una mica com una fada, sense mirar els esglaons. 

(...)

M’hauria agradat tornar a l’hotel i menjar-me la Nina a petons. Ella m’estimava. Calia ser molt tímid, com era el meu cas, per no saber aprofitar una ocasió com aquella.

Però, ai las, un cop més la realitat el colpeja:

La Nina no m’havia esperat: la Nina no m’estimava. (...) Busco un amic. Em sembla que no el trobaré mai.

Un cop i un altre totes les seves fantasies es van veient frustrades, quan de sobte sembla trobar la solució als seus problemes.

S'hi abocarà a rescatar un sense sostre i amb la seva gratitud es veurà compensat de la resta del seus fracassos emocionals:

Tota la vida m’he trobat en situacions semblants. La meva solitud n’és la causa. Voldria que s’ocupessin de mi, que m’estimessin. Com que no conec ningú, miro de cridar l’atenció al carrer, perquè és l’únic lloc on es poden fixar en mi.

(...)

Quan feia cinc minuts que caminàvem, de sobte em va venir al cap una idea d’home ben alimentat. Em vaig girar. En Neveu era darrere meu.

-Ei... anem a ca la Flora!

(...)

Jo no havia estat mai tan feliç. El meu amic em seguia. Era jo, doncs, qui el guiava.

(...)

Ho hauria fet tot per en Neveu. L’apreciava, era un home més fràgil que jo.

I fent un salt en la història, ens situem passat els dies i el trobem tocant fons, malvivint, sense un sostre on passar els dies, i sense cap perspectiva de millorar, quan va ser conscient que tot havia estat només fruit de la seva fantasia i que ara, es trobava a més d'abandonat a la seva dissort, sense recursos, ni lloc on aixoplugar-se.

Em vaig despertar de bon matí. Una claror de planta baixa entrava per la finestra.

(...)

Trobava a faltar el meu llit. (...) No he intentat mai tornar a veure la Blanche.

(...)

El propietari m’ha fet fora.

(...)

No he trobat cap habitació; per això he venut els mobles.

I ja el meu recull, que no el llibre, arriba al final. Decebedor, lamentable, trist.., però ha estat una bona lectura:

Han passat els dies.

Fa molt de temps que hauria oblidat aquesta història lamentable si no conserves la impressió que el senyor Boudier sabia per què me n’havia anat. (...) Coneixia tots els pensaments mesquins que m’havien passat pel cap. Sí, sense cap mena de dubte, els coneixia tots, perquè jo, al seu lloc els hauria endevinat. 

 Podem explicar la nostra vida sense embellir-la o enlletgir-la, sense mentir? 

I això de confiar secrets, ¿ho podem fer sense més ni més, quan ens ho demanen?

(...)

No oblidaré mai aquell dia radiant que, per a mi, 

va ser un dels més tristos de la meva vida. 

Vaig sentir un cop de porta. S’havia acabat.

 

 

Els meus amics

Seguit

D’Un altre amic

Emmanuel Bove

Traducció de Josep Alemany

Benvinguda de Jordi Cornudella

173 pàgines