dijous, 7 de novembre de 2019

La bona mort




Estava al prestatge de la biblioteca, amb les novetats. Un llibret d'aparença insignificant, (mai no ens podem refiar de les aparences) de només 70 pàgines. Em refereixo a "La bona mort" un dietari on Vicenç Villatoro, ens deixa constància de les reflexions que l'assalten mentre acompanya la mare en els darrers moments de la seva vida.

I comença:

Escric perquè de sobte m’he adonat que tot el que estimo morirà.

Molt d'acord amb aquest paràgraf:

La qüestió no és morir, sinó haver viscut. La qüestió, com sempre, és el sentit de les coses.

I ja només deixo un recull d'algunes frases i/o pensaments que només són un pàl·lid reflex del que m'ha impactat la lectura, que no puc més que recomanar:

Sense les paraules, les formes estranyes que pot arribat a prendre l’amor són infinits.
(...)
Diu el pare que creure és un avantatge: si la mare o ell fossin religiosos, esperarien alguna cosa. Ara no esperen res.
(...)
Acabem sent un àlbum de fotos. Un àlbum és una vida liofilitzada.
(...)
Representa que ella el que voldria és la pastilla, la injecció, que la matés de pressa. Si ella tingués aquesta pastilla a la mà, ¿segur que se la prendria? ¿En tots els moments?
(...)
En la mort, com en l’amor, l’apoteosi del tacte. (...) Busquem encarnar l’afecte en el tacte.
(...)
Totes les situacions, fins i tot les més dramàtiques, poden esdevenir una rutina.
(...)
Cadascú intenta construir un relat de la pròpia vida que li doni sentit. I qualsevol il·lusió de sentit sobre la nostra pròpia vida descansa en els altres. (...)  L’amor és en part això, en les seves diverses formes: l’existència d’aquest altre. Per això quan aquest “altre” mor, ens deixa una immensa sensació de buit.

Només resta una breu referència on aclareix, si cal, el perquè i el com:

Vicenç Villatoro va escriure aquest dietari entre el 6 de febrer i el 28 de març de 2006, en paral·lel a les últimes setmanes de vida de la seva mare, a qui havien diagnosticat un càncer que va preferir no tractar-se.

Per la seva mare una bona mort era a casa, rodejada de tot el que estimava (persones, però també coses), sense patiment.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

L’assassí que estimava els llibres




No sóc lectora habitual de novel·la negra, però aquest títol "L’assassí que estimava els llibres" de'n Martí Domínguez, em va cridar l'atenció.

La trama comença amb la descoberta d'un cadàver que duia un llibre amb un títol que sembla suggerent: 

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas De Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com a una de les belles arts.

Aquí entra en joc l'inspector Tena, un policia meticulós, un tant descurat amb el seu aspecte, que tot i no ser gens afeccionat a la lectura, des del primer moment troba quelcom de sospitós el fet del llibre. I és que en Tena:

Era un policia modèlic, que dedicava temps i esforços als casos i que no es donava fàcilment per satisfet.
(...)
Ell mai no havia necessitat llegir.
(...)
Feia temps que no cuidava el seu aspecte, ni tan sols se mirava a l’espill abans d’eixir de casa. 

Però aviat tot fa indicar que es troben amb una mena d'assassí en sèrie, ja que aquell no és l'únic crim que està relacionat, de manera un tant insòlita, amb un llibre de la mateixa col·lecció:

En un país on llegir és un accident el fet que tots dos morien amb un llibre d’aquella col·lecció entre mans els havia cridat l’atenció. (...)  De vegades, ens fixem en allò que ens sembla més extraordinari, quan sota allò no hi ha res, res més que un apriorisme gratuït.

A partir d'aquí, com en tota bona novel·la policíaca, tot comença a interaccionar-se i complicar-se. Apareixen diversos personatges, i la història va adquirint notes misterioses i confuses. D'entrada, "don Eugeni" i la seva esposa "donya Clara":

Don Eugeni era un home dotat amb una sorprenent capacitat d’observació, sabia l’entrellat de les passions humanes, i tenia la tendència a pensar sempre a la baixa dels altres.
(...)
Donya Clara es preguntava què havia fet malament. El fill major, fracassat en els amors i perdut en l’estupidesa de l’art de la pesca; el segon, d’Erasmus en Hannover, dibuixant còmics, i imatges obscenes i pornogràfiques, en comptes de treure’s la carrera d’arquitectura, i la filla, Cuca,, amistançada amb aquell xicot antisistema i fill de comunistes. 

També té un paper relativament important la seva filla Cuca i és que:

La relació de Cuca amb el fill del seu antic company de col·legi l’havia alarmat una mica. (...) I la cosa havia anat molt de pressa, fins a l’extrem que la filla ja l’estava presentant a casa.

Una trama, com ja he apuntat un tant confosa, però de bon llegir malgrat no estem massa interessats en aquests tipus d'històries, amb un final, que malgrat no comentaré, ja podem suposar que ho aclarirà tot, o no?

En definitiva sembla que:

El món és ple a vessar de primeres preguntes mai contestades, de parelles trencades o de matrimonis fracassats per haver errat en la primera pregunta.
(...)
En un escriptor l’art ocupa en la vida tant o més lloc que l’amor, i quan rivalitzen un amb l’altre aquest últim ho té malament. 

divendres, 25 d’octubre de 2019

La mort del comanador Llibre 2




Ja està, ja he llegit el segon i, suposo, i fins i tot espero, definitiu volum de la estranya història que ens narra en  Haruki Murakami, i, sabeu què? Al meu parer, ha fet bona aquella dita de: "Nunca segundas partes fueron buenas"

Potser he exagerat una mica amb la dita, però el cert és que no ha satisfet les expectatives que havia despertat en el primer volum, i una de les principals incògnites que semblava havien de ser element principal del desenvolupament del final, ni s'anomena. I em refereixo al misteriós personatge sense rostre amb que comença el llibre primer, i que sembla reptar-lo sinó amenaçar-lo, i que en aquesta segona part queda totalment esvaït, tot i que, possiblement, el podem intuir si fem un esforç, malgrat no queda concretat:

L’home alt que hi havia plantat al meu davant no tenia rostre. (...) Allà on hauria hagut d’haver-hi el rostre només hi havia un espai buit. 
(...)
Algun dia potser haurà de pintar el meu retrat. Si se’n surt, llavors li tornaré el pingüí.

Bé, parlem d'aquest llibre:
Reprèn la història del pintor protagonista. El retrobem en la aïllada casa que li ha llogat un bon amic i ens aclareix alguna cosa més de la seva personalitat, tant en el que es refereix a la seva vida quotidiana com a l'estranya fascinació que en el seu moment li va despertar el quadre que dona nom al relat:

Per a mi cuinar no és cap esforç. Sempre m’han agradat les feines manuals, com ara cuinar, fer treballs senzills de fusteria, arreglar bicicletes o fer jardineria.
(...)
Quan no sabia què fer, sovint passava les hores mirant aquell quadre sense cansar-me’n 

I també recuperem la història del seu veí, en Menshiki del que ell mateix es defineix d'alguna manera com: M’he embrutat les mans en molts negocis. Es pot dir que he viscut assumint molts riscos. 

Tan si era estiu com hivern, tant si feia sol com si estava núvol, independentment de l’estació que fos o del temps que fes, la cabellera se li veia sempre ben blanca, amb uns subtils canvis de matís.
(...)
En realitat, tot i que l’havia acabat feia poques setmanes, no recordava gaire quina mena de quadre havia pintat. (D’en Menshiki) Sempre em passa el mateix quan enllesteixo un quadre i començo a treballar en el següent. 

Tal com em va passar amb el primer volum m'ha atret la manera tan especial que té de parlar de la pintura, del fet de pintar. En anteriors relats havia mostrat el seu interès i coneixement del món de la música i de l'art, però és el primer cop que s'hi endinsa tant profundament en la pell d'un pintor:

El vaig dibuixar amb un llapis imaginari en un quadern imaginari, dins el cap. (...)  I pot ser que algun dia acabi fent de debò el dibuix d’allò que he esbossat mentalment.   
(...)
Els quadres són curiosos, ja que a mesura que s’acosten al final van adquirint una voluntat, una veu i un punt de vista propis.
(...)
Vaig treballar una estona cada dia en el retrat de la Marie. Vaig anar modelant la imatge convenientment a partir de l’esbós que havia fet a la tela. (...) Per pintar un quadre hi ha una part de la feina que s’ha de fer tenint el model al davant, però també una part que s’ha de preparar sense el model.
(...)
Des que m’havia instal·lat en aquella casa havia pintat un quadre darrere l’altre, gairebé sense parar.

I ja ho deixo, amb uns apunts sobre el comanador, aquest estrany personatge sorgit d'un quadre un tant misteriós, el sentit del qual no acaba de quedar resolt, tot i que tampoc no es tracta que jo ara desvetlli cap secret:

Si s’havia de jutjar per l’aspecte, el comanador devia pertànyer a una família adinerada de l’època, mentre que el Carallarg no devia ser més que un simple plebeu. 
(...)
El comanador era una idea, però el seu cos no. Només era un cos manllevat per una idea, i com qualsevol cos no estava disposat a acollir la mort passivament. (...) El comanador m’havia manat que el matés a ell, però en realitat el que havia de matar era el cos d’algú altre.




diumenge, 6 d’octubre de 2019

El tatuador de Auschwitz



"El tatuador de Auschwitz". És una història real, de patiment i amor, de dolor i superació, de lluita callada i resistència, de tot això i potser més, escrita per  Heather Morris. És la història de'n Lale i de la Gita que es van conèixer en un terrible camp de concentració, es van enamorar, van patir, van lluitar i van veure realitzat allò que només havia estat un somni: Viure plegats.

Fins i tot. i malgrat tots els pronòstics adversos, van aconseguir ser pares. 

La mateixa autora els dedica una sentida dedicatòria: A la memoria de Lale Sokolov. Gracias por dejar que yo cuente tu historia y la de Gita.

Tot comença quan en Lale Sokolov...: La primera vez que se fue de su casa era un joven prometedor en busca de un futuro para sí. (…) Su segunda partida, llena de incertidumbre y rumbo a lo desconocido, lo inquietó. ¿Qué habría más adelante?... és conduit al camp de concentració de Auschwitz Birkenau. i té la dubtosa fortuna de ser reclutat com a tatuador oficial, i és que si bé, la "feina" que se li encomana és denigrant i dolorosa, pot aconseguir alguns petits beneficis que ell sovint utilitzarà a més de'n benefici propi, en el dels seus companys de captiveri.

Passa el temps, és aquest un fet que no l'atura ni el plaer ni el dolor ni les injustícies i un dia s'adona que:

4 de abril de 1944. Cuando lo ha visto en sus hojas de trabajo esa semana, “abril” le ha chocado. (…) Dentro de tres semanas hará dos años que está en ese lugar.

Allà, ja treballant com a tatuador, té que tornar-li a imprimir el número que se li ha mig esborrat a la Gita, i només veure-la i fregar-li lleugerament el braç se sent atret per ella.

Emprenedor com és, aviat troba la forma de tornar a trobar-se amb ella, aquest cop a soles i s'inicia entre ells un diàleg colpidor:

-Escoger vivir es un acto de desafío, una forma de egoísmo.
(...)
-¿Has perdido tu fe?
-La primera noche que llegué aquí.

I no puc afegir res més al desenllaç de la història que ens narra la seva autora. Em limitaré a transcriure uns paràgrafs que ho resumeixen:

Lale cambió su nombre por el de Sokolov, el apellido ruso de su hermana casada. (…) Él y Gita se casaron en octubre de 1945 y establecieron su hogar en Bratislava.
Lale nació como Ludwig Eisenberg el 28 de octubre de 1916 en Krompachy, Eslovaquia. Fue llevado a Auschwitz el 23 de abril de 1942 y tatuado con el número 32407.
(...)
Gita nació como Gisela Fuhrmannova (Furman) el 11 de marzo de 1925 en Vranov nad Topl’ou, Eslovaquia. Fue llevada a Auschwitz el 13 de abril de 1942 y tatuada con el número 34902, y Lale volvió a tatuarla en julio cuando pasó de Auschwitz a Birkenau. 
(...)
Gita murió el 3 de octubre de 2003
Lale murió el 31 de octubre de 2006



dimecres, 2 d’octubre de 2019

Una casa per al senyor Biswas





Dues setmanes abans de morir, al senyor Mohun Biswas, periodista de Sikkim Street, St James, Port of Spain, el van fer fora de la feina.(...) El senyor Biswas tenia quaranta-sis anys i quatre fills.

Pràcticament aquest és l'inici de "Una casa per al senyor Biswas" de'n V.S.Naipaul. Si decidim seguir endavant en la lectura, coneixerem la complicada història del Senyor Biswas fins que arriba a aconseguir ser propietari d'una casa, la primera de la seva vida i tot i això, es tracta d'una casa molt deteriorada que no compleix les expectatives de la visita inicial on, com era de suposar, amb molta habilitat i aprofitant-se de la seva bona fe, li van amagar totes les nombroses deficiències que patia l'edificació, que per cert, no va ser econòmica:

El senyor Biswas havia pagat cinc mil cinc-cents dòlars per aquella casa.
(...)
El mateix dia que van comprar la casa hi van començar a trobar defectes. 

Però la història comença molt abans, quan era un nen:

Mai no es va oblidar que era un nen malastruc, i que sobretot ho eren els seus esternuts.
(...)
El món no guardava cap testimoni del naixement ni dels primers anys de la vida del senyor Biswas. 
(...)
En senyor Biswas es va fer gran. (...) Mai no tenia consciència de tenir gana. No li feia res no anar a escola.

Aviat arribem a la seva edat adolescent, gairebé adulta i la seva vida no ha canviat gaire, ni, per descomptat ha millorat. Pel seu mal cap, o potser millor la seva innocència, aviat es trobarà en l'obligació de contreure matrimoni amb una gairebé desconeguda noia, la Shama, filla dels amos del magatzem on treballava i a la qui, inconscientment, li va fer arribar una nota on sense cap malícia, li demanava per veure's després de la feina, i que la família de la noia, de manera totalment interessada, va voler considerar comprometedora:

Després d’una breu cerimònia al registre civil, tan fictícia com un joc de nens i amb flors de paper posades en gerros dissemblants sobre una taula de color de palla i d’aspecte oficial, al senyor Biswas i a Shama els van donar una part d’un habitació  allargada al pis de dalt de tot de la casa de fusta.
(...)
Havien casat Shama amb ell només perquè ell era de la casta adequada, de la mateixa manera que havien casat aquella altra filla que es deia C amb un venedor de cocos analfabet. (...) Se sentia igual que abans, com si no s’hagués casat. 
(...)
Així, el senyor Biswas se’n va anar a viure a The Chase, a la botiga. Quan se n’hi van anar, Shama estava embarassada. 
(...)
Així, el senyor Biswas va deixar l’única casa sobre la qual tenia algun dret. Durant els trenta-cinc anys següents, seria un rodamon, sense cap lloc que pogués considerar seu, sense família. 

La història s'allarga relatant gairebé de manera minuciosa tots els entrebancs, canvis de feina i de condicions de vivenda del Sr. Biswas i la seva imposada esposa, això sí, malgrat els seus esforços, no pot evitar romandre sempre sota el control i el domini de la família d'ella:

Mentre feia conjectures sobre allò, va analitzar la seva situació. Era pare de quatre criatures i estava en la mateixa posició que quan tenia disset anys, abans de casar-se i de conèixer els Tusi (La família de la dona). No tenia ni vocació ni cap mitjà segur de guanyar-se la vida. 
(...)
 No semblo res. Ni botiguer, ni advocat, ni metge, ni peó, ni capatàs... No semblo res. 
(...)
Una trobada casual l’havia portat a fer-se retolista. Ser retolista el va portar a la Casa Hanuman i als Tulsi. Ser retolista el va ajudar a trobar un lloc a The Sentinel.

I ja sabem el final de la història, que no és altre que el començament de tot el relat.



divendres, 27 de setembre de 2019

Los asquerosos




No havia llegit res d'aquest autor i no m'ha decebut, és més aquesta història que ens presenta en Santiago Lorenzo, m'ha resultat interessant, de bon llegir.

L'argument comença amb un fet que en segons quins dies i determinades situacions, dissortadament molt actuals, no és de tot insòlit: Un jove, en Manuel, és agredit violentament, per un policia antidisturbis, al mateix portal de casa seva on es trobava casualment a punt per sortir al carrer, quan es topa amb una protesta estudiantil. Ell, davant la gratuita agressió reacciona, i com es dona la circumstància que ja des de ben petit, és un manetes que sempre està a punt per resoldre qualsevol avaria, acaba clavant-li un tornavís que acostuma a dur en una butxaca i li causa la mort:

En julio de 2015 había entrado en vigor un nuevo corpus jurídico que redefinía las relaciones de los ciudadanos con las fuerzas de seguridad. (…) Había más motivo para evitar la policía en 2015 que a los quinquis a los setenta, a los que por edad tuve ocasión de tratar. 
(...)
Desde crío, Manuel se entretenía con un simple lápiz, incluso dibujando con él.
(...)
Manuel era un pequeño manitas que luego fue creciendo. 

Aquest és l'inici de la història d'una fugida que acaba convertint-se en un seguit d'aventures que desemboquen en una mena de viatge interior cap a la solitud i la introspecció quan troba una casa aparentment abandonada a Zarzahuriel, un poble gairebé fantasma:

Él había llegado a Zarzahuriel forzado por las circunstancias y un destornillador. Se había visto empujado a un medio desconocido al que había intentado sobreponerse.
(...)
La madriguera en la que Manuel plantó pica no era así como muy atractiva. (…) Vivir varado en Zarzahuriel debía de tener sus débitos, sus incomodidades y sus sevicias. 

En Manuel, surt molt poc de casa, es mou habitualment entre tenebres i només amb la complicitat d'un amic, aconsegueixen travar una xarxa per subministrar-li els queviures i estris necessaris sense despertar cap sospita, a través d'un supermercat que té el servei a domicili.

En las horas de noche, que eran muchas, Manuel se ponía a prueba transitando por la casa a oscuras.
(...)
Adoptó nuevas costumbres de aseo. (…) Dejó de lavarse
(...)
Siempre estaba en danza, nutrido de actividad.

Però quan més adaptat estava a la seva nova situació, quan la solitud era la seva millor companyia, succeeix un fet que el deixa pràcticament al descobert, i és que en una casa molt propera a la que ell ocupa, apareixen uns nous inquilins que ho regiren tot i posen en perill el seu anonimat i que ell bateja com a "mochufas":

Tras un año de dar por hecho que había encontrado el escondite ideal, el terror a ser descubierto, atrapado y procesado se le echó encima como un vómito de lava.
(...)
La Mofucha ensuciaba todo el  día con los motores de sus coche que parecían carros de combate; con sus artilugios eléctricos, sin los que no era capaz de batir un huevo; con las calderas de sus calefacciones anticipadas, no fueran a coger un catarro mientras no estaban.
(...)
En un principio, el peligro que suscitaban los mochufas era que le vieran, rompiendo su clandestinidad. (…) Per ese detalle perdía gravedad al compararlo con el tórrido infierno nuevo; tener que convivir con la patulea.
(...)
Parecía que cada semana venían más. Aumentaban vertiginosamente las actividades camperas: excursiones, parapente, el quad rugiente (que también acabo por comparecer). Y siempre en grupo, como ñus en marcha, necesitados de testigos, y prolongando el gregarismo fiduciario al enviar las fotos testimoniales de sus hazañas.

Bé, possiblement us preguntareu què acaba passant amb el policia que havia matat, i la realitat és que aquest fet acaba passant a un segon terme, perquè el que en realitat sembla importar-li a l'autor és fer palesa una crítica a la violència policial i al dret a la llibertat en solitud, perquè en Manuel només desitjava...:

El billetaje que Manuel sí quería reunir era gratis: tiempo a espuertas, a plazo fijo, en bonos, acciones y activos.
(...)
Su capital no crecía por adición, sino por sustracción. Su riqueza señera era que no necesitaba pelas, ni gente, ni afecto, ni reconocimiento ni ánimos ni amores.

Però pot ser el que en realitat acaba considerant l'autor?:

Todos somos candidatos a asquerosos. Pero puesto Manuel de espaldas a todo, de culo ante el mundo entero, no seria ilegítimo considerar que el verdadero asqueroso puro de toda esta feria fuera él. 


dimarts, 10 de setembre de 2019

Havia de ploure molt

Tinc com una estranya atracció per la pluja. És molt habitual que em caigui a sobre quan no porto paraigua i el cert és que tampoc no sol importar-me gaire acabar ben xopa.

Avui les prediccions parlaven de fortes tempestes, de gota freda... uiiii quina por!!! Jo tenia previst arribar-me a Barcelona. No era imprescindible, però volia acompanyar un familiar a una entrevista amb una Assistenta Social, tot i que tampoc no em semblava massa transcendent, no acostumo a defugir aquesta mena de diguem-ne compromisos? 

Normalment no acostumo a fer gaire cas ni a prediccions ni a segons quins consells, però, ai, las, estic en un moment una mica vulnerable emocionalment i aquest cop he claudicat, i la pluja sembla haver pres el mateix camí perquè, tret de quatre gotes, algun xàfec, que ni ha mullat el terra i poca cosa més, les prediccions gairebé catastròfiques no s'han complert en absolut.

Ara, que és l'hora que havia de ser a Barcelona, no puc evitar sentir-me un tant estúpida, això sí, tot i que aquest matí he sortit a passejar, m'he assegut a prendre un cafè i llegir el diari, no m'he mullat ni una mica, estic confortablement instal·lada a casa, veient per la finestra el fantàstic dia gris i una mica decebuda possiblement per moltes coses que ara, segurament de forma interessada, vull focalitzar en el temps atmosfèric. 

Que els que em llegiu, tingueu un bon dia. I la resta també.