dimarts, 12 de desembre de 2017

PLAISONG


Fa poc he llegit i comentat "Nosaltres en la nit" d'aquest mateix autor, Kent Haruf. Em va causar tan bona impressió que decidit reincidir i val a dir que tampoc no m'ha decebut.

En aquest cas, l’acció transcorre a Holt, Colorado i els protagonistes són:

Els germans Ike i Bobby que a més d’estudiar i ajudar el pare, reparteixen diaris
El dissabte passaven a cobrar. (...) Duien un llibret amb paperets que s’arrencaven amb les dates dels mesos i de les setmanes, i una bossa de lona amb un cordill per posar-hi els diners. 

El pare: Tom Guthrie Professor a l’Institut
Després de mirar-la bé (a Ella) va adonar-se que ella també estava millor ara. No tan bé com havia estat feia temps, però tornava a tenir els cabells bonics, acabats de rentar i raspallar enrere, i duia uns pantalons amples de llana i una brusa blanca i bona. 

La mare sempre malalta, que només coneixem com Ella:
Havia estat una dona bonica amb cabells marrons i suaus i braços esvelts i la cintura prima. Però ara feia cara de malalta. Tenia els ulls enfonsats darrere uns cercles foscos i la cara demacrada, prima i xuclada, com si fes dies que no es recordava de menjar o com si no hi hagués res que es fiqués a la boca i que fos bo, ni tan sols per mastegar-lo i empassar-s’ho. 
(...)
No recuperava el que et donava (al marit), el que jo volia a canvi. 

La Victòria Roubideaux: jove estudiant embarassada a qui la mare fa fora de casa i es refugia a casa de la Maggie: 
Victòria no sabia què fer. Havia emprès un canvi sobtat. Tenia disset anys i duia una criatura a dintre i estava sola la major part del dia en un apartament de Denver mentre Dwayne, el noi que havia conegut l’estiu passat i que de fet no estava gens segura de conèixer de debò, anava a treballaar a la central de Gates. 

La Maggie: també professora a l’Institut amb un pare amb demència, enamorada de Guthrie amb qui finalment té una relació íntima:
Dintre el llit ella desprenia una escalfor increïble, i era suau, i la dona més generosa que ell havia congut mai. I semblava que li fregava tot el cos amb setí. 

Els germans Mc.Pheron: Harold i Raymond. Grans i solters que a petició de la Maggie acullen la Victòria a casa seva.
Els seus pares varen morir en un accident de camió quan aquests vells eren més joves que tu (Victòria) ara. 

Judy, una companya de treball que té una aventura esporàdica amb en Guthrie
Aleshores ella va sortir del lavabo amb una camisola i res a sota i ell va poder veure els medallons foscos de les arèoles i els contorns dels pits, petits, i el delta fosc dels pèls. (...) Va ficar-se al llit amb ell. Feia molt de temps. Feia gairebé un anys que Ella i Gurthrie no dormien junts. Va notar l’escalfor de Judy al seu costat, al llit. 

Tota la trama, gairebé coral, dons els personatges acaben conformant una mena de comunitat en la qual s'ajuden mútuament, tot i que estrictament, només en algun cas viuen sota el mateix sostre.
De fet, les històries més o menys compartides tenen en comú l’institut que podem considerar com un protagonista més. 

Una lectura un tant diferent i interessant.







divendres, 8 de desembre de 2017

Panóptic


Diverses vegades he escoltat o llegit alguna referència a aquest llibre. Normalment em deia que l'havia de llegir, però anava passant el temps i mai no semblava trobar l'ocasió per fer-ho.
Enguany, tot el tema de la manca de llibertat ha esdevingut, si més no per mi i per altres persones del meu entorn, quelcom de dolosa actualitat; a més he seguit escoltant veus que anomenaven algun paràgraf del mateix i de manera decidida el vaig anar a cercar al catàleg de les biblioteques de Sabadell.
Amb gran disgust vaig poder comprovar que no es trobava en disposició en cap d'elles i vaig ampliar la meva diguem-ne recerca, cap a altres biblioteques.
Bé, el fet és que he aconseguit llegir-lo i val a dir que no m'ha deixat indiferent. Escrit per Michel Foucault el 1975, està estructurat en quatre parts: 

Suplici:
¿Qué es un suplicio? “Pena corporal, dolorosa, más o menos atroz”, decía Jaucourt.
(...)
Escrita, secreta, sometida, para construir sus pruebas, a reglas rigurosas, la instrucción penal es una máquina que puede producir la verdad en ausencia del acusado. 
(...)
La protesta contra los suplicios se encuentra por doquier en la segunda mitad del siglo XVIII: entre los filósofos y los teóricos del derecho; entre juristas, curiales y parlamentarios; en los Cuadernos de quejas y en los legisladores de las asambleas. 

Castic:
El derecho de castigar ha sido trasladado de la venganza del soberano a la defensa de la sociedad. (...)
El arte de castigar debe apoyarse, por tanto, en toda una tecnología de la representación. 

Disciplina:
La disciplina no es ya simplemente un arte de distribuir cuerpos, de extraer de ellos y de acumular tiempo, sino de componer unas fuerzas para obtener un aparato eficaz. 
(...)
En resumen, puede decirse que la disciplina fabrica a partir de los cuerpos que controla cuatro tipos de individualidad, o más bien una individualidad que está dotada de cuatro características:
Es celular 
 Es orgánica
Es genética
Es combinatoria.
(...)
El poder disciplinario, en efecto, es un poder que, en lugar de sacar y de retirar, tiene como función principal la de “enderezar conductas”; o sin duda, de hacer esto para retirar mejor y sacar más.
(...)
El castigo disciplinario tiene por función reducir las desviaciones.

Presó:
La prisión, lugar de ejecución de la pena, es a la vez lugar de observación de los individuos castigados. En dos sentidos. Vigilancia naturalmente. Pero conocimiento también de cada detenido, de su conducta…
(...)
Es dócil un cuerpo que puede ser sometido, que puede ser utilizado, que puede ser transformado y perfeccionado.

En la introducció, Foucault fa el que podríem considerar com una declaració d'intencions:

Objetivo de este libro: una historia correlativa del alma moderna y de un nuevo poder de juzgar; una genealogía del actual complejo científico-judicial en el que el poder de castigar toma su apoyo, recibe sus justificaciones y sus reglas, extiende sus efectos y disimula su exorbitante singularidad.
(...)
Es feo ser digno de castigo, pero poco glorioso castigar. 

Com es pot apreciar, m'he detingut més en l'apartat de la disciplina i és que els darrers esdeveniments a casa nostra ha fet que hi trobi molts punts en comú, com ara per exemple, aquesta: '"enderezar conductas" o "reducir desviaciones". És clar que tot plegat pot conduir a més d'una lectura o interpretació. Jo em quedo amb les meves i, com no podria ser d'altra manera, deixo que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. 

El Panòptic:
I encara em resta comentar quelcom respecte el títol que he triat per aquesta entrada: El Panòptic.  Ideat i dissenyat per Jeremy Bentham., es va concebre com un sistema perfecte per exercir la vigilància. Les persones vigilades mai no veuen el vigilant, ni poden saber en quin moment són observats.
Quan vaig visitar la Model, un cop tancada pel aleshores Conseller de Justícia Carles Mundó, (quines ironies), em va impressionar aquesta estructura que té una funció molt específica i que no és altra que la de controlar, i com Foucault comenta, i confesso que per la meva sorpresa, no es troba només en edificis penitenciaris:

El hecho de ser visto sin cesar, de poder ser visto constantemente, es lo que mantiene en su sometimiento al individuo disciplinario.
(...)
El que está sometido a un campo de visibilidad, y que lo sabe, reproduce por su cuenta las coacciones del poder. 
(...)
El Panóptico es un lugar privilegiado para hacer posible la experimentación sobre los hombres, y para analizar con toda certidumbre, las transformaciones que se pueden obtener en ellos. 
(...)
Es polivalente en sus aplicaciones; sirve para enmendar a los presos, pero también para curar a los enfermos, para instruir a los escolares, guardar a los locos, vigilar a los obreros, hacer trabajar a los mendigos y a los ociosos.

Panòptic de la Model






dissabte, 2 de desembre de 2017

Calígula



Segons el Pròleg escrit per Jaume Mascaró PonsEl 1937 Camus viu un moment peculiar. D’una banda s’acaba de separar de la seva primera dona, Simone Hié, amb qui ha compartit dos anys de tensions i confrontacions. Per l’altra, està iniciant una etapa de replantejaments: deixa el Partit Comunista (...) i canvia de grup teatral.

De Calígula, la història ens diu que fou un emperador romà, que si bé en el principi del seu controvertit regnat sembla que va ser apreciat pel seu poble i els seus cercles pròxims, aviat va donar mostres d'una conducta extravagant i cruel.

En aquesta obra, Camus ens presenta l'etapa en què, a raó de la mort de Drusil·la, la germana-amant, i de la que en alguns estudis se'l fa responsable directe, l'emperador, consumit pel dolor, sofria constants atacs irats i almenys en aparença fora-senyats.

Però quan llegim o escoltem les reflexions que l'autor posa en la seva boca, ens podem adonar que, d'alguna manera, el salva:

No és pas més immoral robar directament als ciutadans, que anar deixant caure impostos indirectes sobre el preu dels productes de primera necessitat. 
(...)
Sempre som lliures a costa d’algun altre. És molest, però és normal. 
(...)
No hi ha res com l’odi per fer que la gent es torni intel·ligent. 
(...)
Un tirà és un home que sacrifica els pobles en nom de les seves idees o de la seva ambició. Jo, no en tinc d’idees, i ja no aspiro a res més pel que fa als honors i al poder. 
(...)
I si em resulta tan fàcil matar, és perquè no em resulta difícil morir. 

Quèrees: No m’agrada gens res d’això. Però tot anava massa a l’hora. Aquest emperador, era perfecte. 
(...)
Reconeguem, almenys, que aquest home exerceix una influència innegable. Obliga a pensar. Obliga tothom a pensar. La inseguretat, això és el que fa pensar. I és perxò que hi ha tants odis que l’empaiten. 

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure la impactant representació que s'ha fet en el Teatre Romea, sota la direcció de Mario Gas, amb un excel·lent Pablo Derqui com a protagonista, que ha estat la que m'ha conduït a la lectura de l'obra per tal de poder copsar amb deteniment tots els matisos dels profunds diàlegs i reflexions. 



dissabte, 18 de novembre de 2017

La bogeria


Narcís Oller va escriure aquesta obra el 1899, els estudioses destaquen que ho va fer  basant-se en l'aparició dels Centres Psiquiàtrics, els estudis experimentals de l'època, els nous trastorns psicològics que van aparèixer a conseqüència de la revolució industria, i, en especial, per les teories de Cesare Lombroso publicades el 1890.

En la introducció, Josep Camps, especifica:

La bogeria va ser redactada al llarg de tres o quatre setmanes a Puigcerdà, a l’estiu del 1898. 
(...)
Veu la llum a inicis del 1899 amb el subtítol de “novel·la de costums del nostre temps” i constitueix un dels intents de l’escriptor per cercar solucions a la crisi en què es trobava immersa la narrativa naturalista. 

Tot i que en principi, en Narcís Oller, que tot sembla indicar es va basar en un fet real conegut per ell, havia previst nomenar-la "El boig" va acabar decantant-se per "La bogeria" per tal d'estendre el tema a les conseqüències de la malaltia en general.

El protagonista principal és en Daniel Serrallonga, un tant excèntric, molt interessat per la política, admirador incondicional del general Prim, vist des de la perspectiva de tres punts de vista: el narrador, personatge també, un amic i el doctor:

... devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys, però descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells que duia també molt curts (...) No abandonava mai el seu bastó de porra de ferro ni es treia dels llavis l’aquilotada pipa.
(...)
Sent de bona família, i estan a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve.
(...)
Durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del general Prim, a qui va aconseguir conèixer. (...) Es vota la monarquia i arriba l’assassinat d’en Prim.
(...)
Vista la impossibilitat d’imposar-se... per remei, es dona al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada i s’exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompanyar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. 
(...)
Per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta. 

I pràcticament acaba amb una dura reflexió respecte el determinisme que sembla haver marcat la vida de'n Serrallonga: No feia tres mesos que l’havien tancat al manicomi, i... ja mort? i de tots aquells que de la mateixa manera que el protagonista, s'han vist empesos a un final tràgic: 

Amb intenció o sense, però sempre amb una imprevisió cruel, començant pels de la família i acabant pel darrer xaval del carrer, la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos fossars de carn viva que en diem manicomis el noranta per cent dels que hi pateixen. 




dimecres, 15 de novembre de 2017

Clons


Kazuo Ishiguro, el flamant Nobel de Literatura aquest 2017, i del qual, confesso no havia llegit res, ens presenta en aquesta fantasiosa història uns éssers quasi humans, creats, clonats, específicament per servir de "recanvis" amb els seus òrgans vitals.

En certa mesura m'ha recordat els robots de Blade Runner, només que a diferència d'aquells, ells no cerquen la raó de llur existència ni tampoc es demanen qui és el seu creador; senzillament semblen conformats o potser convençuts del seu destí i, com a molt, i en algun cas un tant excepcional, només tracten d'allargar el moment d'arribar a terme, eufemisme que acostumen a emprar per referir-se al moment de morir un cop ja han fet totes les donacions possibles:

Com que cada un de nosaltres era una còpia aproximada d’una persona normal, hi havia d’haver, per a cada un de nosaltres, en alguna banda, un model que feia la seva vida. 
(...)
Si hem d’acabar fent donacions i prou, i després en hem de morir, ¿per què tantes classes? ¿Per què tants llibres i tants debats?

Els protagonistes són tres amics: la Kathy, en Tommy i la Ruth:, que coincideixen primer en una aparentment exclusiva Institució, Hailsham i més tard, ja adolescents, a la Residència, i entre els quals s'establirà una estranya relació d'amistat, sexe i dependència. El relat es confegeix a través de la visió de la Kathy, que en fer trenta-un anys fa una mirada als seus primers anys:

Era al mig d’una fondalada suau, amb prats que s’enfilaven cap a totes bandes.
(...)
A primària érem quinze a cada aula.
(...)
Sempre començàvem el dia lectiu amb una assemblea, que acostumava a ser breu: unes quantes comunicacions, i potser algun poema llegit per un alumne. 
(...)
A Hailsham els tutors eren molt estrictes amb el tabac.
(...)
La majoria dels alumnes amb qui havia intimat més a Hailsham van anar a parar a la Residència aquell estiu. (...) els primers mesos, rara vegada vam ultrapassar els límits de la Residència. Ni tan sols fèiem passejades pels voltants o ens acostàvem al poble veí. 

El sexe, sempre consentit entre companys, hi és molt present. Tot i això, i donat que en realitat no tenen capacitat de reproduir-se, els alerten de no mantenir relacions fora dels seus cercles. Cal tenir present que, per raons obvies, calia mantenir-los en un òptim estat de salut.

Quan recordo les relacions sexuals a la Residència, sempre em veig a mi mateixa fent-ho en habitacions glaçades i enmig d’una foscor absoluta, normalment sota una pila de flassades. 

Ja sabem que el seu destí final era el de fer donacions, tot i això hi havia una altra feina que els estava permesa abans no entressin en aquest fatídic circuït i era el de fer de cuidadors dels seus companys en les recuperacions entre donacions:

En conjunt, la feina de cuidadora m’ha omplert.(...) Després hi ha la solitud. T’eduques envoltat de gent, no has conegut una altra cosa, i de cop ets cuidador. Et passes hores i hores tot sol, recorrent el país amb cotxe, anant de centre en centre, d’hospital en hospital, dormint en pensions. 

Puc concloure que és una història obscura i un tant inquietant, però que tot i que el tema que tracta es podria abordar d'una manera escabrosa, en cap moment no hi trobem cap referència truculenta, ans al contrari, està tractada amb molta tendresa.

Només una de les educadores té la gosadia o la feblesa d'anunciar-los el perquè de la seva existència i el seu futur, aquesta serà pràcticament l'única referència que trobarem al llarg de tot el llibre. La resta, l'haurem d'imaginar o endevinar:

La senyoreta Lucy:
Sou alumnes; sou diferents... Per això el fet de conservar la salut, de mantenir-vos sans per dintre, és molt més important per a cada un de vosaltres. 
(...)
Cap de vosaltres no anirà als Estats Units ni serà una estrella de cine. (...) Us fareu grans i, abans que us feu vells, abans d’arribar a l’edat madura, començareu a donar els òrgans vitals. És per a això que us han creat a tots. (...) Us han portat al món amb un objectiu, i el vostre futur, el de tots vosaltres, està decidit. 


dimarts, 31 d’octubre de 2017

Sobre la llibertat



Entenc que sempre és oportú reflexionar vers la llibertat, tot i això possiblement aquest és un moment excepcional per conèixer i meditar vers les idees exposades aquí per en John Stuart Mill:

La llibertat de pensament, consciència i expressió:

En tot allò que només té a veure amb si mateix, la seva independència és, de dret, absoluta. Sobre si mateix, el seu cos i la seva ment, l’individu és sobirà.
(...)
Per molt que una persona que tingui una opinió forta no vulgui admetre la possibilitat que sigui falsa, hauria d’admetre el fet que, per molt vertadera que sigui, si no és discutida obertament i sense por, serà sostinguda com un dogma mort, i no com una veritat viva. 

La llibertat d'acció:

La persona que té desitjos i impulsos propis -que són l’expressió de la seva natura, tal com ha estat desenvolupada i modificada per la seva pròpia cultura- és percebuda com una persona amb caràcter. (...) Si, a part de tenir impulsos propis, aquests són forts i estan governants per una voluntat ferma, llavors diem que té un caràcter enèrgic.
(...)
Però l’home -i encara més la dona-, que poden ser acusats de fer “el que no fa ningú”, o de no fer “el que fa tothom”, són objecte del mateix menyspreu que rep aquell que comet un delicte moral greu.

Un aspecte controvertit el de la llibertat individual, dons tot i defensar-la, no deixa d'alertar quan aquesta llibertat individual, mai no pot ser admesa quan perjudica la llibertat o els interessos dels altres:

L’individu no és responsable davant de la societat per les seves accions, sempre i quan aquestes només concerneixin els seus propis interessos i els de ningú més.
Per aquelles accions que són perjudicials per als interessos dels altres, l’individu ha de retre compte els altres i pot ser sotmès a penalitzacions socials o legals si la societat opina que un dels dos tipus de càstig és necessari per a la seva protecció. 

Al llarg de tot el volum, trobem diversitat de punts i idees que ens fan reflexionar; en recullo uns pocs dels que més m'han cridat l'atenció i que de ben segur donarien per més d'una llarga conversa i/o discussió més o menys filosòfica:

Estic tan en contra com qualsevol altra persona del fet que la totalitat o bona part de l’educació de les persones hagi de recaure a mans de l’Estat. (...) Una educació estatal és una estratagema per emmotllar totes les persones per tal que siguin exactament iguals les unes a les altres. 
(...)
Cap persona no ha de ser castigada simplement per estar beguda; en canvi, un soldat o un policia poden ser castigats per estar beguts quan estan de servei. 
(...)
Si un funcionari públic o qualsevol altra persona veiés algú intentant creuar un pont que saben que no és segur i no hi hagués temps per advertir-lo del perill que corre, podrien forçar-lo a retrocedir sense infringir la seva llibertat perquè la llibertat consisteix a fer allò que un desitja i ell no estaria desitjant caure al riu. 
(...)
El que s’anomena moral cristiana té tots els atributs d’una moral reaccionària. (...) En els seus preceptes és més habitual trobar un “no faràs” que un “has de fer”

I ho deixo aquí. Reflexionem:

Portar una persona al món és, en si mateix un dels actes més responsables de la vida humana. 

dissabte, 21 d’octubre de 2017

MAC


Un argument prometedor el d'Enrique Vila-Matas que a mesura que m'he anat endinsant en la història ha perdut força l'interès.

Sánchez, escriptor de certa nomenada, renega d’un dels seus llibres “Walter y su circunstancia” y Mac, que pretén arribar a ser escriptor mentre escriu el seu diari, decideix reescriure'l, però en realitat tot el que fa és narrar-nos el llibre de contes original, i es limita a especular al respecte mentre només divaga, i divaga molt:

En esto de proponerse una novela es recomendable ir paso a paso, moverse con afilada cautela. Con decir que yo voy a obrar con mucha precaución, y eso que sólo aspiro a reescribir la de Sánchez…
(...)
Los libros de relatos -que tan parecidos pueden ser a un diario personal, construido también a base de días semejantes a capítulos, y de capítulos a su vez semejantes a fragmentos.
(...)
Me fascina el género de los libros “póstumos”, últimamente tan en boga, y estoy pensando en falsificar uno que pudiera parecer “póstumo e inacabado” cuando en realidad estaría por completo terminado.

A més, sembla que vol demostrar que té una gran cultura literària, cosa que no poso en dubte, però com a lectora, entenc que no és necessari fer-ne constants al·lusions gairebé amb calçador.
La sensació que m'ha deixat és que té un nodrit arxivador amb referències de diferents autors i obres i que, de tant en tant, en tria un i el situa dins la narració, massa cops sense venir a tomb.

D'en Mac, el protagonista, sabem que ha deixat la seva productiva feina i que ara depen dels ingressos de la seva esposa, i que es passa els dies passejant pel seu barri, observant els seus veïns i fent anotacions en el seu diari:

Hace tan sólo unas pocas semanas, era el propietario de un sólido tinglado inmobiliario. 
(...)
Los vecinos siempre inspiran miedo, aunque tengan explicaciones para todo.

I acabo fent meva la tesi de l'autor, tot i que en el meu cas, referint-me al seu llibre. Espero que em disculpeu la petita maldat:

A veces, un comienzo extraordinario perjudica al resto de un relato, porque siempre acaba ocurriendo que éste no puede estar todo el rato a la misma altura. 

No havia llegit res de Vila-Matas i, francament no crec que ho torni a fer.