dilluns, 18 de juny de 2018

EL SOROLL DEL TEMPS


Tres històries centrades en el compositor Dmitri Xostakòvitx  i llur relació amb el poder soviètic, conformen aquest llibre que sota el títol d' EL SOROLL DEL TEMPS va escriure en Julian Barnes
Cada una de les històries correspon a un moment de la seva vida:

U: AL REPLÀ:
Un relat molt colpidor, no em puc arribar a imaginar l'angoixa de qui està esperant que el vinguin a detenir i que amb la maleta preparada amb escasses pertinences, roman a l'escala per tal que no irrompin al domicili.
Allà, el protagonista de 31 anys, tot sol, es passa les nits, fumant i reflexionant vers la situació política i la seva música que ara li han prohibit.

Sempre venien a buscar-te en plena nit. I, per tant, abans que se l’emportessin del pis en pijama, o que l’obliguessin a vestir-se al davant d’un home de l’NKVD desdenyosament impassible, s’estimava més ficar-se al llit completament vestit, estirant-se al damunt de les mantes amb una petita maleta ja preparada a terra, al seu costat. Gairebé no dormia i s’estava allà estirat, imaginant-se les pitjors coses que se li podien acudir. 
(...)
El Poder només entenia de fets, i el seu llenguatge es basava en frases i eufemismes pensats per expressar o ocultar aquests fets. 
(...)
Ell no s’havia afiliat mai al Partit (ni tampoc ho faria mai).

DOS: A L’AVIÓ:
S'ha aixecat la prohibició, però el preu que ha de pagar és dur, ha de participar en un congrés científic i cultural per la pau a Nova York fent un discurs favorable a Stalin i llur règim repressor: 

Si a casa l’espiaven homes que fumaven Belomor, aquí, als Estats Units, t’espiava la premsa. 
(...)
Quan dir la veritat es tornava impossible (perquè comportava la mort immediata), s’havia de disfressar. 
(...)
Per tant, és clar que els tirans odiaven la música, encara que procuressin fer veure que els encantava. 
L’art és de tothom i de ningú. L’art és de totes les èpoques i de cap. L’art és d’aquells que el creen i d’aquells que el gaudeixen. L’art no és més del poble i del Partit que quan era de l’aristocràcia i del mecenes.
(...)
Tots havien volgut sempre més del que ell podia donar. I, tanmateix, l’únic que ell sempre els havia volgut donar era música.

TRES: AL COTXE:
Som al 1960 després de la mort d'Stalin. Una renúncia més, potser la definitiva: Fer-se militant del partit comunista:

Seia al seu cotxe amb xofer mentre el paisatge desfilava ràpidament a sotragades. 
(...)
1936; 1948; 1960. Li havien buscat les pessigolles cada dotze anys. I cadascun havia estat un any de traspàs, és clar. 
(...)
De tota manera, ser un covard no era fàcil. Ser un heroi era molt més fàcil que ser un covard. Per ser un heroi, nomes havies de ser valent un moment (quan treies la pistola, llançaves la bomba, premies el detonador, mataves el tirà, i també a tu mateix). Per contra, ser un covard era embarcar-se en una carrera que durava tota la vida. No et podies relaxar mai. 

En conclusió:

Què es podia esgrimir contra el soroll del temps? Únicament la música que duem a dins (la música del nostre ésser), que alguns transformen en música real

dissabte, 16 de juny de 2018

El idiota moral




Norbert Bilbeny, es serveix de nombroses referències a personatges reals o de ficció per exemplificar les seves tesis. Entre d'altres menciona:
Els set pecats capitals
Hanna Arendt
Macbeth
Barba roja
Bonaparte....

No m'ha resultat un llibre de lectura fàcil, potser per les constants referències o perquè, a vegades passa, tot i que el tema que tracta em sembla interessant, no he acabat de connectar amb el seu discurs.

Però tractaré de comentar el què més m'ha impactat. I el primer és la justificació del títol:

Cuando el idiota moral se mueve en el terreno de la guerra es un genocida; cuando lo hace en los intervalos de paz es un psicópata.
(...)
Tratar del bien y el mal en una época como la nuestra, en la que coexisten indistintamente, puede em pesar por la pregunta sobre el estado en que se encuentran hoy esos siete pecados… (Referència als set pecats capitals) 

En definitiva es centra en els assassinats massius, en aquests termes en els quals parla de forma més explícita dels pecats capitals:

Desde luego, se han dado en la historia numerosos casos de masacre o matanza de multitudes indefensas (…) Pero el asesinato de masas de nuestro siglo toma un cariz muy diferente. 
(...)
Ahora bien, el asesinato de masas de nuestro siglo difiere esencialmente de las matanzas habidas en siglos anteriores. (…) Entre los siete conocidos pecados capitales (soberbia, avaricia, lujuria, ira, gula, envidia, pereza) no se halla el asesinato de masas. 

Als autors d'aquestes massacres els qualifica com a psicòpates i ho justifica:

La psicopatía escapa de aquellos trastornos psicopatológicos que evidencian una alteración intelectual, como el grupo de las demencias, el de los síndromes confusionales y la gama de las psicosis. Son otras las funciones básicas afectadas, pero no la inteligencia, de manera que el sujeto, como en los cuadros de neurosis, por otra parte, casi siempre sabe lo que hace y conserva un notable margen de control de sí mismo.
(...)
El psicópata es incapaz también de gozar el placer, porque está ausente en toda emoción. Busca, como un diablo, la satisfacción inmediata de su impulso, pero luego no hallará más placer que el que pudiera sentir un niño. 

En el cas que l'autor d'alguna massacre arribi a judici ens seguim trobant en un atzucac, doncs...:

El médico “explica” el paciente y el juez “valora” al acusado según dicha explicación, sin que el informe clínico sea por sí mismo vinculante para el enjuiciamiento penal del sujeto.
(...)
Los delincuentes con apatía moral son prácticamente incorregibles. (…) La cárcel es una medida pensada para alejarlo de sus víctimas, no para él como persona, pues en un medio tan hostil sólo conseguirá empeorar.

En definitiva:

El mal banal es tan brutal como el mal pasional y tan monstruoso como el mal satánico o el mal mesiánico, pero a diferencia de estos tres es el más siniestro por menos perverso, precisamente por ser el único en que no existe deliberación, por parte del sujeto que lo lleva a término. 
(...)
Al psicópata no hay nada que le haga perder la razón porque no tiene ninguna razón que perder. 


dissabte, 9 de juny de 2018

El desertor



Walter Proska, el protagonista d'aquesta novel·la de'n Siegfried Lenz passa per diferents estadis: de soldat a desertor, de partisà a fugitiu.

Ens trobem en el darrer estiu de la Segona Guerra Mundial el tren on viatjava  el jove soldat Walter, en passar per Polònia, pateix un dels nombrosos atemptats que s'esdevenen pràcticament a diari: tot i que no resulta ferit, acaba sent reclutat per un petit grup de resistència del Tercer Reich formada per set soldats alemanys que en aparença defensen una posició suposadament estratègica  des de Waldesruth, una fortificació que protegeix el ferrocarril dels freqüents atacs dels partisans polonesos.

La fortificació es dreçava en un petit turó des del qual es veia, a mà esquerra, un prat pantanós. (...) A poques passes de l’entrada hi havia un canal de dos metres d’amplada ple d’aigua podrida.
(...)
La fortificació tenia una única finestra, un ull immòbil a cinquanta centímetres d’alçada a la paret de davant. 

Tota aquesta etapa de la seva experiència està marcada per una atmosfera asfixiant, calor, mosquits, humitat i la guerra dominant-ho tot:

La guerra sempre és estranya -va dir el llargarut
(...)
¿Et penses que sortirem d’aquí? En un moment o altre se’ns aniran carregant, a un li faran un foradet al cap, a l’altre al pit, i així fins al final. Morirem tots.
(...)
A la guerra, un home ha de vigilar; ha de matar o fer-se matar, i si no pot fer-ho, se n’ha d’anar cap a casa. Així són les coses.
(...)
Sempre hem estat acabats. Mentre ens quedem voltant per aquest pantà, estem acabats.

Arriba el punt en què són capturats per la guerrilla partisana, és aleshores que cal prendre una decisió: o bé acceptar ser afusellat, o unir-se al grup polonès. En Walter no ho dubta i comença la seva nova etapa com a desertor:

¿Què és Alemanya, qui és? (...) Alemanya no és una cosa intangible com el fun d’encens, sinó que es pot sentir, assaborir, tallar. Puc dur la meva pàtria sota la camisa, i si em disparen al cap i em prenen la vida, llavors s’haurà acabat Alemanya per a mi. (...) L’estimo perquè en conec tots els camins i els racons, perquè porto aquest país guardat dins del meu cor. Però no em deixaria matar per cap d’aquests camins i racons, com el meu pare. 

La guerra acaba, i el nostre protagonista, pel fet d'haver-se passat de bàndol, gairebé a desgrat i amb remordiments, pot gaudir d'un cert benestar mentre els perdedors, antics companys, pateixen la derrota i tot el que comporta. Amenaçat, sabent-se en perill, un cop més canvia el curs de la seva vida i acaba convertint-se en un fugitiu.

Havia arribat el final que Proska havia esperat cada cop amb més avidesa. (...) El mur d’acer i de foc s’havia ensorrat, i entre els supervivents s’escampava una estranya malaltia: el dolor de la culpa. 
(...)
No hi ha cap profunditat que sigui prou profunda que el temps no pugui treure a flotació... Seure i respirar i esperar... 

dimarts, 5 de juny de 2018

Perdedors



AMOK és un llibre de relats escrit per Stefan Zweig. Curiosament, aquests dies he escoltat que el nostre President del Parlament, en Roger Torrent n'és un admirador d'aquest autor. Però torno al comentari: Tots els relats tenen en comú que el protagonista és o acaba sent-ne un perdedor tal com recolliré amb uns exemples:

Historia de un ocaso: 
Recrea els darrers temps de vida de la cortesana Madame de Prie caiguda en desgràcia i desterrada lluny de la cort on havia lluït la seva bellesa i enamorat a multitud de pretendents. Ara, oblidada i abandonada al seu destí decideix prendre una decisió dràstica:

Quería desaparecer de golpe, de manera misteriosa y novelesca, unir su ausencia a un enigma duradero que desconcertara a toda la corte, pues ella poseía la notable cualidad de querer engañar siempre, de extender siempre una mentira sobre sus actos reales. 
(...)
Partió por la noche. No quería cruzar la ciudad de día en su calesa descubierta porque el pueblo le era hostil desde la revuelta que tantas vidas humanas había costado y también porque se obstinaba en mantener en secreto el misterio de su desaparición. (…) Dejó su casa tal como estaba, como si se ausentara sólo por un par de días. 
(...)
Raras veces había preguntado en París si era hermosa. Su espejo era los centelleantes ojos de los hombres que la deseaban. 
(...)
Sólo el rey habría podido ayudarla. Como él no quería, tenía que ayudarse a sí misma. 

La cruz:
Temps de guerra, una emboscada, un coronel que de manera gairebé insòlita resulta pràcticament il·lès mentre tots els seus homes acaben morts en mans dels enemics i un comprensible instint de supervivència el fa prendre una decisió que resultarà fatal:

Era el año 1810. Una enorme y quemada nube de polvo se cernía sobre el camino real de Hostalric, en Cataluña, el pueblo que los españoles defendían con tanto ardor y los franceses asediaban sin descanso. 
(...)
Se encontraba solo en un bosque desconocido, solo en tierra enemiga. 


La calle del claro de luna:
Una passejada en una escala marítima, porta al narrador d'aquesta història a un bar que es troba en un carreró brut i miserable. Allà, una cambrera tant poc endreçada ni atractiva com el mateix local sembla voler-se-li insinuar a despit d'un client al que tracta amb desdeny.
Més tard tindrà ocasió de parlar amb aquest fosc home que li relata que ha estat el marit de la cambrera, la qual l'ha abandonat a causa de la seva gasiveria i que ara el mortifica. Tot i això no sembla conformar-se amb la seva situació actual i té prevista una solució violenta i definitiva:

Debía de hallarme cerca del puerto, en el barrio de los marineros, a juzgar por el tufo de pescado podrido, esa exhalación dulzona de algas y descomposición. 
(...)
La muchacha se me acercó entonces mucho más, yo sentía su cuerpo, que temblaba con el pérfido placer de aquel juego, y me asustó su cara chabacana, que olía a polvos baratos, y el tufo que exhalaba su blanda carne. 
(...)
Me repugnaba participar en aquel juego denigrante contra un hombre y dejé claro con mi enérgico rechazo lo poco que me atraía sensualmente. 

Amok:
I acabaré amb el relat que dóna nom al llibre. Tot i que l'autor, per boca del dissortat protagonista ens aclareix a què es refereix, no m'he pogut resistir a consultar la Viquipèdia que si seguiu l'enllaç veureu el que diu respecte a amok.
En el cas del relat es centra en un metge destinat a Indonèsia que s'enamora perdudament d'una misteriosa dona blanca, casada amb un prohom del lloc, que s'ha adreçat a ell per tal que l'ajudi a interrompre un embaràs no desitjat. La història recull les confessions que aquest metge, malalt d'amok que en un viatge en vaixell li fa al narrador:

Piense usted que he vivido siete años casi exclusivamente entre indígenas y fieras. (...) Algunos funcionarios aburridos y ajados, algunos mestizos, he aquí toda la sociedad que me rodeaba.
(...)
Las mujeres autoritarias y arrogantes siempre me han tenido en un puño, pero esta me doblegó de tal modo que mis huesos crujieron. 
(...)
¿Sabe qué es el amok? (...) es una locura, una especie de rabia humana..., un ataque de monomanía homicida, insensata, que no se puede comparar con ninguna intoxicación alcohólica... (…) De alguna manera guarda relación con el clima, con aquella atmósfera sofocante y pesada que ataca los nervios como una tormenta, hasta que estallan…
(...)
El loco homicida, enfermo de amok, no corre por mucho tiempo impunemente, al final alguien lo abate. 


dilluns, 4 de juny de 2018

Josep Carner

El 4 de juny del 1970 va morir Josep Carner, renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. El llibre de poemes Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner n’és capdavanter.

                                                                               Pere Martí (ARA 4-6-2018)



A HORA FOSCANT

És tard, els camins ja no em tempten.-
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!
Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.
Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.
I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

                      Josep Carner



Fotografia manllevada de nuvol.com



diumenge, 3 de juny de 2018

Jeroni Oleguer



Una ficció amb gairebé un únic protagonista que coneixerem com a Jeroni Oleguer Campdepadrós el què ens relata Maria Aurèlia Capmany en aquest llibre:

L’encís d’una novel·la és precisament això, que sabem que és una ficció; l’encís de la novel·la és que ens permet creure en una translació de la realitat.
(...)
Sé que començo el llibre amb un evident partit pres, disposada a defensar el meu personatge, que estimo i admiro. 

En Jeroni neix el 1789, any de la revolució francesa, en el sí d'una família noble per part de mare: 

Els Campdepadrós eren una d’aquestes famílies rurals pertanyents a una mena de petita noblesa. 
(...)
L’hereu, Jeroni, tenia deu anys quan la seva mare moria i va créixer sota la constant i despòtica tutela del pare. (...) Sentí sens dubte un autèntic entusiasme per la música, i era capaç d’arrencar una melodia, ràpidament apresa de memòria, en el pianoforte que Cinta, la segona muller, tocava passablement. 

La seva curta vida (mor als 32 anys) és marcada per la malaltia i la seva obstinada negació de la mateixa i alhora per la dedicació a la poesia i la música, mentre que cada cop més esdevé un solitari, amb l'única excepció de la fidel dida que és qui sempre ha tingut cura de la seva salut i el seu benestar, un cop i un altre, en les seves constants recaigudes:

Jeroni és un home jove, sense responsabilitats, però és hereu. Jeroni pot representar la família Campdepadrós, sense dret a decidir res.
(...)
La cambra que ocupava Jeroni era la millor de la casa. (...) Aquella havia estat la cambra de l’avi. La dida l’hi havia instal·lat perquè el llit era el més bo i el més ple de matalassos. (...) Jeroni tornava a néixer.
(...)
Mai no s’havia sentit tan enamorat de la solitud com aquell hivern de 1816. 
(...)
Ja no pertanyia a la gent que el voltava. (...) De sobte, es descobria lliure, miraculosament alliberat d’un sense fi de traves, i vagava pels camps, caminava de cara a sol ponent fruint només de moure’s, de reconèixer-se, de retrobar el seu propi cos adormit fins ara.

Malgrat no voler-ho acceptar, la seva salut es va deteriorant més i més fins el punt que ha d'abandonar definitivament la seva vida de certa llibertat i pren la decisió d'iniciar un tortuós viatge per tornar a casa on morirà al cap de molt poc temps:

Jeroni dormia poc, tossia cada cop una mica més i els seus ulls prenien aquella estranya lluïssor humida preludi d’una forta crisi
(...)
A final d’any se sabia realment malalt i no quedava en el seu esperit ni rastre d’aquell poètic amor a mort. Estava sol i malalt. 
(...)
Malalt i vençut va emprendre aquella llarga peregrinació a través de cadires de posta i diligències, empassant-se la pols molta dels camins i morint-se una mica més a cada etapa. 
(...)
Jeroni morí el dia 29 de setembre del 1821

Al llarg de la seva vida rebel i inconformista, va deixat un llegat compost d'alguns poemes i un parell de col·laboracions en una revista literària, no va tenir temps de més, tot i que sembla que alguns projectes en els què treballava, van ser destruïts per la seva primera esposa, poc després de la seva mort.

Tota la vida de Jeroni se’ns ofereix com una monòtona repetició del mateix tema. 


dimarts, 29 de maig de 2018

El gran salt




El dotze d'octubre del 1984 va tenir lloc per part de l'IRA, un atemptat a Brighton, en concret al Grand Hotel on la primera ministra anglesa Margaret Thatcher i el seu gabinet s'allotjaven per celebrar una conferència del Partit Conservador. La primera ministra va sortir il·lesa, però es va produir un elevat nombre de víctimes. 

En una nota, l'autor del llibre en deixa constància:
Cinc persones van perdre la vida de resultes de la bomba del Grand Hotel. Molts més van patir ferides greus. Uns quants dels supervivents van quedar incapacitats de manera permanent per l’explosió.

En aquesta història, fictícia, però basada en aquells fets, l'autor, Jonathan Lee, es centra en la vida de'n Dan, un dels suposats autors dels fets i les de l'encarregat de l'hotel, en Moose, un ex atleta olímpic i la seva filla Freya.
Segons Matthew Tree, que escriu el pròleg:

A l’autor no li interessa novel·lar un succés històric, sinó escriure una novel·la autèntica ubicada a l’espai i el temps en què aquell succés va tenir lloc. 

Comencem pel Dan:

La primera operació d’en Dan per als Provisionals es va produir en la foscor, en un carreró que donava a Falls Road, un lustre abans que en Dawson li demanés que es convertís en en Roy Walsh.
(...)
 En Dan es va assabentar de l’operació del Grand Hotel el març del 84, la setmana que feia vint-i-quatre anys.
(...)
Què has de fer, si als que fan les normes no els interessa la justícia? Quan decideixen a qui han de protegir en funció de la religió, la raça, la història? 
(...)
Les operacions secretes engrescaven, i en conseqüència també et desgastaven. Els idiomes obrien portes. 
(...)
La veritat és que durant les operacions et senties com si no tinguessis ni culpa ni voluntat. El que t’embrutia era la vida quotidiana a Belfast. 
(...)
Al cap de sis hores sabria del cert si havia connectat bé el temporitzador. Al cap de vint-i-quatre tindria tota la informació sobre qui havia allà dins en el moment de l’explosió. Al cap de quaranta-vuit, un primer indici de si s’hauria d’amagar, si aniria als blocs H o si es passaria la vida escrivint a la paret amb el dit sucat de merda i rebent pallisses dels vigilants. Una idea de les noves follies que el seu acte podia desencadenar

En Moose:

Tota la vida s’havia concentrat a fer exercici. Després de la mort del pare, aquella manera d’obsessionar-se per ell mateix -la disciplina fanàtica- li va semblar, per primer cop a la vida, una forma d’egoisme.
(...)
De mica en mica la mare s’havia anat allunyant de la dona que havia sigut, i ara estava profundament immersa en un altre territori, nedava en aigües il·lògiques, lluny de l’abast de la raó.

Just uns dies abans de la estada de la Primera ministra, pateix un infart que el fa restar ingressat un temps fins que pot tornar a la seva habitació i posteriorment a l'hotel just abans de l'explosió:

En Moose era al llit de l’habitació de casa (...) L’habitació li pertanyia. La sensació de les cortines i les mantes de debò. 
(...)
En Moose era al seu despatx quan el sostre es va ensorrar. Mentre queia a terra es va veure en un cotxe, a la carretera, amb les rodes girant al carril del mig sense anar enlloc, amb vehicles rugint a esquerra i dreta: una cursa, un somni. I en acabar se li va obrir els ulls enganxifosos i es va adonar que l’habitació s’havia convertit en un núvol, que l’aire tenia una espessor de malària.

I la Freya que treballa de manera esporàdica a l'hotel:

Estar sempre guapa era molt complicat, perquè la definició de guapa canviava constantment. 
(...)
Per algun motiu estava estesa a la carretera, de panxa a terra, a la carretera. Tenia les mans aspres, li picaven. Estava de panxa a terra. 

En definitiva:

Cadàvers aquí, cadàvers allà, grans funerals de la hòstia i nens que creixen sense pares, paios que entren a la garjola quan en fan divuit.
(...)
Costa, implicar la gent. (...) A tothom li interessa fer sentir la seva veu, però al final estan massa enfeinats mirant la tele o fent-se les ungles o follant com bojos o el que sigui.