divendres, 23 de juliol de 2021

Poesia de Mercè Rodoreda

 


Desconeixia que la Mercè Rodoreda també havia escrit poesia i tampoc no sabia que en una època havia  practicat la pintura, sembla que amb força encert.
Tot plegat va ser en temps d'exili i, pel que llegeixo, gairebé com una competició intel·lectual amb el que aleshores era la seva parella sentimental.

Segons en Joaquim Molas que va prologar el llibre i n'ha fet una breu semblança de llur biografia:

Sens dubte, era, sobretot, davant d’una càmera, una gran seductora, que reia de manera franca, directa. I sabia, com les dames de món, cavalcar amb picardia una cama damunt de l’altra i mantenir en la mirada una punta d’ingenuïtat. O d’ironia.
(...)
De fet, era com una enorme calaixera plena de compartiments i de racons que molt de tant en tant obria o deixava obrir i que si, algun cop ho feia, tancava ràpidament. O donava a entendre que els compartiments oberts, com una nina russa, en contenien d’altres de més profunds, i aquests, encara d’altres de més profunds, que per definició eren els essencials. 

M'agrada llegir poesia, fins i tot, recitar-me-la en silenci i a soles, cercant la musicalitat, confiant que m'està comunicant alguna cosa i esforçant-me en descobrir-lo. 
Segur que hi ha poemes fantàstics que, pel sol fet que no entenc acabo rebutjant-los, és així que en el cas que ara m'ocupa, després de llegir-ne i reflexionar vers tots i cadascun, m'he decidit per servar els que trobareu a continuació. Igual no coincidim, però ja se sap que en qüestió de gustos, res o poca cosa s'ha escrit:

Món d’Ulisses
Perquè encara no surti el sol
Massa el tindràs, aplomat, ton migdia!
l’alba desperta les ones d’argent
ran del país que engreixà ton arment.

Oh sol, detura el teu salt d’alegria. 
Pel qui esmunyit en la llar del potent
no en sap eixir carregat com voldria;
pels dos amants que un sospir ja destria;
pel Polifem que els grans braços estén!

Pel peix roí que entre pedres s’enllota;
pel talp que cerca tenebra per sota;
per l’ocellot en bardissa callant!!

Pel qui, nonat, en un ventre s’aferra;
pel qui no es mou, estirat sota terra;
pels qui són vius i també hi aniran! 

Albes i nits
XXXVIII (fragment)
Fugir!... Deixar i fugir! Si n’aturava,
dreta al mig del camí, l’aire em portava
panteix de fulles i un sospir de flor. 

LXVIII
Senyor, abans de néixer fer-vos un prec voldria;
abans del primer plor, protegit de dolors,
en la flonja cavorca sense claror de dia;
abans de veure el món i el llampec dels colors.
Ara que ja tinc ossos, les mans al pit plegades
i sota les parpelles tot el vidre dels ulls,
deu-me alè de viure en les cimes gebrades
d’aquesta gran tristesa, oblidant els esculls 
de la meva partida vers una nit sens fi...
Si em feu néixer, Senyor, només per a morir,
compadiu-vos d’un cor feixuc d’amor i d’odi,
buideu-me de l’angoixa en els dies distants,
i, si això no pot ser, deixeu que plegat rodi,
temps i més temps perdut en tebis llims flotants...

LXXXIII
El sol madura la nespra
i m’omple la mà d’or fos.
Per què hem de ser només dos
a l’ombra del meu capvespre?

Res en mi no deixa rastre,
el cor ja no vol res més;
tota tempesta és excés
i tota calma desastre.

Dies, dies i més dies,
de remotes llunyanies
-quin regust de joventut-
ve una mel que ja no gosa.

Avui veig en cada cosa
el que tinc i el que he perdut. 

Cuca de llum
Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló
que és cosa que molt s’estila.

Ja ve la fosca, i tot d’una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d’un gerd
per engelosir la lluna.

Sóc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d’un got,

m’apagaré de seguida,
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.

Gat
Tinc la cua molt senyora
i el pèl m’ondula nevat,
però em veden el terrat
perquè, diuen, “és d’Angora”.

Faig vida d’anacoreta,
i el lluç, me’l donen bullit.
Hec amb la pota el mosquit
i embullo el fil i la beta.

Ja m’agrada aquesta vida
una mica esmorteïda,
i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries
fer-te amb gats sense manies
que et donessin un disgust. 

 

 

Agonia de llum
La poesia secreta de Mercè Rodoreda
A cura d’Abraham Mohino i Balet
301 pàgines

dimarts, 20 de juliol de 2021

La concepció del món segons Bertrand Russell


Una lectura reconfortant, tot i que sóc conscient que no hauré aconseguit treure-li tot "el suc". A mesura que passen els anys, em resulten més plaents les lectures que m'obliguen a aturar-me i rumiar i tornar enrere i rellegir...

Els quatre diàlegs següents amb Bertrand Russell foren filmats per la televisió durant quatre dies i mig, la primavera del 1959 quan ell tenia 87 anys!

He recollit gairebé frases taquigràfiques d'aquelles que et copsen especialment:

Ciència i filosofia:
Podríem dir que ciència és el que sabem. I filosofia el que ignorem. 
Personalment gairebé m'atreviria a afirmar que sóc una ignorant que tracto d'aprendre cada dia.

Religió:
No, jo no crec que Déu no existeixi. Crec que la possibilitat de la seva existència es troba al mateix nivell que la dels déus olímpics i els de la mitologia nòrdica. (...) No puc provar que no han existit, que no existeixin, però tampoc no crec que el Déu dels cristians tingui més versemblança de la que tenien ells. Crec que són una mera possibilitat. 
(...)
En general, considero que la religió ha fet molt de mal, principalment santificant el conservadorisme i adhesió als costums tradicionals, i encara més santificant la intolerància i l’odi. La quantitat d’intolerància que ha format part de la religió, especialment a Europa, és monstruosa. 
Fa temps que em sorprèn la quantitat de personatges, que considero intel·lectualment brillants, que fan manifestació pública de les seves creences religioses. 

Guerra i pacifisme:
Jo mai no he adoptat el punt de vista que totes les guerres fossin injustes, mai. Jo sentia que algunes eren justificades i d’altres, no. I continuo pensant que la Segona Guerra Mundial tenia plena justificació i la Primera, gens ni mica
Curiosa afirmació d'un reconegut pacifista. Penso que la justícia hauria de ser possible des d'altres vessants i mai des de la violència de la guerra.

Els tabús de la moral:
La moral per la qual es regeix la nostra societat no és res més que un feix de tabús. N’hi ha de tota mena, àdhuc en les coses més augustes i solemnes. 
(...)
Entenc que el pecat és quelcom molt difícil de definir. Si voleu expressar amb aquestes paraules, merament, accions indesitjables, és clar que n’hi ha. Quan dic “indesitjables” vull significar que es tracta d’accions que és més fàcil que facin mal que no pas que facin bé. 
L'entrevista és del 1959, però sembla que res no ha canviat.

La felicitat:
Jo diria que n’hi ha quatre ingredients principals. Potser el primer d’aquests quatre, el més important, és la salut. Després vindrien, successivament, els mitjans suficients per a mantenir a ratlla la necessitat, la benaurança en les relacions personals, i el reeiximent quant a la feina. 
D'acord en la felicitat de les petites i senzilles coses, però massa sovint tan difícils d'aconseguir.

Fanatisme i tolerància:
Un grup de fanàtics experimenta el confortant sentiment que són amics els uns dels altres. senten que els uneix la unanimitat de criteri sobre una mateixa cosa. Podeu observar el mateix en qualsevol partit polític: en tots hi ha sempre un grup de fanàtics i, quan el fanatisme d’aquests es combina amb una certa inclinació a odiar qualsevol altre grup,, llavors teniu el fanatisme desenvolupat al màxim. 
Poca cosa es pot afegir a aquesta reflexió.

El possible esdevenir de la humanitat:
Sóc de l’opinió que s’hauria d’insistir, en educar la jovenalla, que la humanitat és una gran família amb interessos comuns i que, per tant, la cooperació és molt més important que la competència, i que estimar el teu veí no és sols un deure moral que les esglésies tracten d’inculcar en l’ànim de llurs fidels, sinó, també, la política més assenyada des del punt de vista de la pròpia felicitat.
No era massa optimista, potser s'intueix un bri d'esperança només si ens comminem a unir els nostres esforços en bé de l'educació.




La meva concepció del món
Bertrand Russell
Traducció de Llorenç Carbonell i Torras
109 pàgines

dilluns, 19 de juliol de 2021

El món de 1914

Cementiri de Sabadell

A Stefan Zweig se l'acostuma a associar amb la defensa del pensament pacifista. En els articles que es recullen en aquesta publicació i que l'Stefan va publicar en les setmanes posteriors a la declaració de guerra al 1914, les seves manifestacions són radicalment distintes i no acostumen a quedar recollides en les bibliografies de l'autor:

¿Què hauríem de fer amb els escrits de l’any 1914 i, fins i tot, de l’any 1915? L’objectiu d’aquest llibre només pot ser un: donar-los també a llegir. ¿Per què?
Doncs perquè llegir a Zweig és una bella manera de ser europeista. (...) Les seves contradiccions són les mateixes que registrava el rostre d’Europa, el rostre de pànic que s’ocultava darrere d’una màscara de serenitat: perquè Europa és, en definitiva, com ell: altiva i fràgil, elegant i bruta, bella i esdentegada, honorable i mesquina, grandiosa i terrible.

I a partir d'aquí, recullo unes pinzellades del que podeu trobar si us decidiu a llegir-lo i, potser, a sorprendre-us. Almenys és això el què m'ha passat a mi i encara més sabent la trista realitat a què es va veure abocat el mateix Stefan, jueu, al que el règim nazi dominant a Alemanya va prohibir els seus llibres.
Va obtenir la nacionalitat britànica i finalment, al febrer del 1942 es va suïcidar juntament amb la seva segona esposa, convençuts que el nazisme acabaria estenent-se per tot el planeta.

En aquest article, mostrava la seva admiració incondicional per l'ascensió militar d'Alemanya:
Unes paraules sobre Alemanya. Viena, 6 d’agost de 1914:
I no hi ha cap altra manera de pensar en Alemanya que no sigui amb una confiança plena, absoluta.
(...)
Vint-i-cinc anys enrere encara havia de pagar tributs a Anglaterra per construir vaixells, i ha acabat creant una flota d’una força extraordinària; a Hamburg eren avarats els vaixells més grans, més bells i més ràpids del món a l’oceà acabat de conquerir.
(...)
El neguit d’Alemanya és avui el mateix que el nostre, la seva alegria és la nostra alegria, i cada soldat que lluita sota la seva bandera és un dels nostres. 

I es reitera:
Sobre el poeta “austríac”. Unes paraules sobre l’època. Berlín, 1 de desembre de 1914:
Cada paraula que diem, cada paraula que escrivim, demostra que el nostre sentiment per Alemanya avui no coneix cap frontera, que cada pam de terra alsaciana ens és tan preuat com el propi terròs. 

Més endavant, confessava renunciar a algunes amistats aparentment pel fet que no coincidien en els mateixos interessos:
Als amics de l’estranger. Berliner Tageblatt, 19 de desembre de 1914:
Massa a prop perquè mai ens puguem arribar a odiar, i tanmateix massa lluny, en aquesta hora, per entendre’ns tan bé com llavors, no entaulem ara cap diàleg. Que el silenci ens conservi la nostra amistat!
Per tant, adéu, estimats,  companys de tantes hores fraternals a França, Bèlgica i Anglaterra, hem d’acomiadar-nos per una llarga temporada! 

I, com podem comprovar, la seva admiració encara va continuar almenys fins l'octubre del 1915. Si seguiu l'enllaç, trobareu una àmplia explicació del què va ser la Campanya a Galítsia:
La curació de Galítsia. Viena, 30 d’agost de 1915:
Europa sencera sentirà algun dia, quan els combatents deposin les armes i el conflicte entre els pobles es resolgui en la pau, com una tempesta es resol en el blau seré, etern, del cel joiós. 

Dels dies de l’ofensivaalemanya a Galitsia. Stuttgart, 1 d’octubre de 1915:
Com més desitjava el cor anar endavant, acostar-se al front, a les posicions més avançades de l’exèrcit, més lentament marxava el tren. 

Tothom tenim el dret de canviar d'opinió, però francament m'he sentit sorpresa per aquest fervor germànic i, evidentment bel·licós que mostrava en els escrits que he recollit molt breument.

Cementiri de Sabadell

 

El món de 1914
Stefan Zweig
Edició a cura d’Antoni Martí Monterde
Traducció de Marc Jiménez Buzzi
103 pàgines

  

dijous, 15 de juliol de 2021

Alfons Quintà




Aquesta entrada he estat temptada d'anomenar-la "Història d'una obsessió", que és, crec, el que en Quintana, el protagonista d'aquest relat verídic, va manifestar per en Jordi Pujol.
També va ser obsessivament seguidor d'en Josep Pla, no queda massa clar si per admiració al personatge o interès per la influència que aquest tenia en alguns estaments de "poder".
En Alfons Quintana, si hem de creure el què ha quedat recollit i sembla que demostrat de la seva biografia, va ser també un personatge fosc i violent, amb un pare absent i rígid que utilitzà els càstigs corporals, fins el punt de deixar-li cicatrius com a conseqüència de les pallisses que li infligia amb el cinturó, i més concretament amb la sivella; homòfob i profundament misogin, com ho acredita que en més d'una ocasió que es conegui, va fer us intimidatori d'armes de foc contra una dona, i que finalment va utilitzar una escopeta per acabar amb la vida de la seva esposa i suïcidar-se a continuació, deixant una nota on afirmava que la matava perquè el volia abandonar.

Però em remeto al que en Jordi Amat ha publicat i en faig un breu resum d'alguns dels paràgrafs que m'han semblat més significatius per esbrinar una mica tot el que he apuntat fins ara:

El curs 58/59, Alfons Quintà comença com a alumne intern a l’institut Saint-Louis de Gonzague de Perpinyà. (...) El seu pare li ha recomanat que mantingui correspondència amb l’escriptor (Josep Pla) 
(...)
Semblava que convertís la impossibilitat de matar el pare en una vivència brusca amb les dones, i que atorgava al sexe una importància psicòtica que construïa un altre angle mort de la seva personalitat.
(...)
La venjança. No només la misogínia. No només l’homofòbia, que se li descontrola quan Terenci Moix va a la redacció a lliurar un article. Quintà sana el seu dolor solitari amb la venjança. Pensa en com fer mal a les seves víctimes i actua per aconseguir-ho.
(...)
Ningú havia estat més important per al seu pare que Josep Pla. Havia adaptat la seva vida a l’escriptor i així havia col·locat la seva pròpia família en una posició secundària.
(...)
No era un bon escriptor de diaris. La seva prosa era descurada, frenètica, encocaïnada, però és un bon periodista per obtenir la informació que revela secrets sobre les trames d’interessos i el funcionament del poder.

Tot i la obsessió vers en Jordi Pujol i més concretament pel cas Banca Catalana, va acceptar la seva proposta quan li va encomanar el desenvolupament de TV3 i, val a dir, que va aconseguir amb escreix realitzar un projecte engrescador, i alhora eficient i eficaç, malgrat que amb uns mètodes que més tard s'han considerat del tot inadequats en el que es refereix al tracte amb els seus subordinats:
 
La imatge que projecta TV3 és la d’una Catalunya moderna, local i internacional alhora, sense complexos ni rèmores amb el pitjor passat. És un èxit en totes les dimensions. 
(...)
La paradoxa tràgica de la seva vida és que la seva obsessió pel mite,  que trigarà més de vint anys a intentar tornar a destruir, el va acabar destruint a ell. 
(...)
La vida no és una novel·la, però a la biografia de Quintà els episodis es repeteixen. Primer com a èxit, després com a fracàs.



I acabo amb una descripció del mateix autor que m'ha semblat especialment demolidora. Jutgeu vosaltres mateixos:

Ell és aquell home que al seu dia va ser un gran reporter i va tenir iniciatives genialoides, però que ara està dominat pels seus dimonis i l’afany de venjança. 

El fill del xofer
Jordi Amat
261 pàgines

diumenge, 4 de juliol de 2021

Una manera "pintoresca" d'explicar la història del món

En Julián Barnes ens proposa una aventura curiosa: explicar uns fets rellevants de la història del nostre món d'una manera diferent, talment com si les hagués viscudes i afegís el seu punt de vista que poc, o gens, coincideix amb el que ens han explicat.
La seva gran habilitat destaca quan enllaça algun dels protagonistes dels diferents relats tot i que fer-ho al llarg de segles.

Comencem per l'aventura prodigiosa de l'Arca de Noé. Sí, el que diuen que es va salvar del diluvi i amb ell i la seva família, una parella d'animals de cada espècie per tal de repoblar la terra.
Segur que d'una o altra manera, tothom coneix aquesta aventura, però cap ha llegit com ho va viure un polissó i no és un polissó qualsevol, ja ho avanço, és tracta d'un corc al que li havien negat l'entrada a l'arca per considerar-lo insignificant. Per cert, no deixa massa ben parat el patriarca protagonista:

El polissó:
No era pas cap reserva natural, la nostra arca; de vegades més aviat semblava un vaixell presó. 
(...)
Els preparatius, francament, van ser un desgavell. Noé es va endarrerir en la construcció de les arques (...) i el resultat va ser que es va prestar una atenció insuficient a la tria dels animals.
(...)
Noé era força mal home, però “hauríeu d’haver vist els altres”. A nosaltres no ens va sorprendre gaire que Déu decidís començar de cap i de nou.
(...)
Noé -o el Déu de Noé- havia decretat que hi havia dues classes de bèsties: les pures i les impures. Els animals purs entraven a l’arca de set en set, els impurs, de dos en dos. 

Ara ja ens trobem molts anys més tard que l'Arca hagués retornat a terra ferma. El món està poblat per les criatures que es van salvar, s'han construït grans catedrals on els creients es reuneixen per donar gràcies a Déu, tot i que entre els religiosos i les religions no tot són flors i violes i a l'església de Saint-Michel els corcs estan acabant amb un dels tresors arquitectònics més preuats i decideixen jutjar-los:

Les guerres de religió:
Déu no fa res sense objectiu, i l’objectiu d’haver permès a les bestioles d’establir llur residència a l’església de Saint-Michel no pot ser altre que l’advertiment i el càstig a la malícia de la humanitat.
(...)
Com es pot condemnar un acusat al turment etern, si no té vida eterna? Aquests animals no poden ésser expulsats de l’Església, puix no en són membres.

Confesso que de la següent història del naufragi de la Medusa, ho desconeixia tot, fins i tot que existeix un quadre, que segons he consultat, resulta que té una certa fama:

Naufragi:
Estaven encallant, amb bona mar i bon temps.
(...)
Als seixanta que encara quedaven a bord del rai només els restava una bota de vi.
(...)
Així, doncs, després d’una discussió presidida per la desesperació més espantosa, entre les quinze persones sanes decidiren que, pel bé comú dels qui encara podrien arribar a sobreviure, calia llançar al mar els companys malalts.





I fins aquí, el recull d'aquesta curiosa lliçó d'història. I és que, segons l'autor:
La història no és allò que va succeir. La història és el que ens expliquen els historiadors.
(...)
Hi ha una cosa que puc dir a favor de la història: és molt hàbil descobrint coses. Nosaltres intentem amagar-les, però la història no es dóna. Té el temps a favor seu, el temps i la ciència. 

Història del món en deu capítols i mig
Julian Barnes
Traducció de M. Bes Oliva
403 pàgines

 

dilluns, 28 de juny de 2021

Soldados de Franco



Homenatge a Companys
Cementiri de Barcelona
Octubre 2017

Diu l'autor, i jo m'afanyo a seguir llegint:
En el presente libro se ha querido dar voz a los combatientes que no la tuvieron, buscando otras fuentes y trazando nuevas líneas interpretativas y metodológicas. 

Ja he comentat en diferents ocasions que a casa meva, com suposo passava en totes les dels perdedors, es parlava poc i amb veu baixa de qualsevol, qüestió relacionada amb la guerra. Tot i això, algun comentari respecte als soldats del bàndol franquista si que se'ls escapava igual que, en especial la mare, comentaven temes relacionats amb la fam i els bombardeigs.

En el que es refereix als soldats, algun cop s'havia dit que eren uns fanàtics seguidors de Franco, però també hi havia l'altra part que comentava que igual que va passar amb el bàndol republicà, alguns joves es van veure atrapats en un dels dos costats, sense que no forçosament estiguessin especialment identificats amb cap de les idees, sinó que es van veure forçats a sacrificar la joventut i en molts cops la mateixa vida:
El grueso del reclutamiento se realizó entre agosto de 1936 y septiembre de 1937, cuando se movilizó todo el reemplazo de 1939.
(...)
Al contrario que los fascismos alemán e italiano, el franquismo nació, se construyó y se legitimó a través de una guerra civil.
(...)
La cuestión religiosa fue uno de los principales motivos que movió a quienes apoyaron el golpe.

Tothom que va néixer en la postguerra i que vàrem haver de patir l'escolarització franquista se'ns va imbuir la idea que la guerra havia estat "Santa". Per sort, els qui com jo teníem uns pares ben informats podíem contrarestar aquestes fal·làcies:
Así pues, forjaron un enemigo de carácter supraindividual, construido sobre una imagen que reunía todos los peligros que amenazaban la existencia de España.
(...)
Denominaban a la contienda como “Guerra Santa y Cruzada”, apelativos ya empleados en la Segunda República, con la publicación mensual “Cruzada Católica”, órgano periodístico oficioso de la CEDA.
(...)
Tras el golpe de Estado cualquier vivencia o memoria transmitida sobre el servicio militar era insuficiente para ilustrar lo que toda una generación iba a sufrir en la guerra.

La religió, per sobre de moltes altres coses, va ser un element que va condicionar no només l'alçament i la guerra mateixa, sinó la llarga postguerra:
En el caso del bando sublevado, la religión cobró una vital importancia porque continuando lo realizado en la dictadura de Primo de Rivera, se realizaban ritos como “el toque de oración”
(...)
Desde el 18 de julio de 1936 existió una comunión entre la Iglesia y el Ejército insurgente.

La guerra va ser llarga, n'hi ha diversos estudis que confirmen que Franco es va entestar en allargar-la per tal d'aniquilar al màxim "l'enemic", sense importar-li massa la pèrdua de vides en tots dos bàndols:
En el verano de 1938, habían pasado dos años y muchos combatientes ni se acordaban de los motivos que los llevaron a estar en la trinchera.
(...)
Los desertores eran presentados como críos, cobardes, apocados y afeminados. (…) Eso también era una forma de control social, ya que en la mentalidad de la época ser tachado de homosexual suponía una afrenta y una deshonra.

Un cop finalitzada la guerra, es va tractar de donar sortida almenys a una part dels que van militar en el bàndol colpista. Així en les escoles sovint hi havia contractats suposats professors que no en tenien ni la més remota idea en pedagogia i que els seu únic "mèrit" era el de ser excombatents. Passats els anys, em resulta clar l'evidència que no sabien què fer amb ells i que a més d'aquesta manera els asseguraven un sou ni que fos precari:
Hasta finales de la década de los cincuenta, los protagonistas de la guerra quedaron vinculados al Ejército, aunque fuese una vez al año.
(...)
Tras la contienda, los trabajadores quedaron indefensos ante el Nuevo Estado al ser privados de los derechos laborales que habían ido conquistando hasta 1936.
(...)
En cualquier caso, el común de los mutilados de guerra vivió en la miseria, como el resto de la sociedad española, con el agravante de que la lesión que los inhabilitaba los acompañaría hasta el final de sus vidas.

I fins aquí el meu comentari. El llibre segueix, igual que la història que encara no està ben tancada ni remotament resolta:
No se puede obviar una cuestión; la guerra para la mayoría no es algo heroico, sino algo traumático.
Una guerra civil supone uno de los traumas más duros que puede sufrir un país “porque rompe una cohesión interna creada a lo largo de los años”. Esta generó una fractura que persistió a lo largo de toda la posguerra, que, junto con la represión, dificultó una convencida ideologización en esta generación, porque, a fin de cuentas, los represaliados no dejaban de ser vecinos, amigos, compañeros de trabajo o conocidos.

 

Soldados de Franco
Reclutamiento forzoso,
experiencia de guerra
y desmovilización militar
Francisco J. Leira Castiñeira
346 pàgines

divendres, 25 de juny de 2021

El acoso moral

Sabadell. La Salut 2021

Vagi per endavant que mai no m'he sentit assetjada i molt menys maltractada. El primer que em passa pel cap és que no ho hauria tolerat, però aquesta és una afirmació agosarada perquè dubto molt que les persones que pateixen aquestes situacions les acceptin de grat.

Si reculo molts anys, fins els temps escolars, sempre n'hi havia pica-baralles entre les nenes (i amb els nens també), malnoms, enveges, preferències... tot això és cert i en servo memòria, però el cert és que suposo que patíem altres problemes més greus, i que a aquesta mena de coses no els hi prestàvem massa atenció: ens emprenyàvem, discutíem, algun cop, fins i tot hi havia alguna batussa amb clatellots inclosos, però tot es quedava en res.
Tampoc les famílies estaven per gaires més històries que la supervivència diària i no prestaven cap atenció en el cas, poc probable, que com a criatures tractéssim d'involucrar-los.

 Altra cosa era la violència domèstica, que sí que vaig observar, i que es produïa sense subtileses, amb insults i amenaces i, si es descuidaven amb agressions físiques.

En aquesta ocasió l'accent el posa la Marie-France, que presenta tot un seguit de situacions i diferents casuístiques que per la seva duresa i actualitat, ens poden ajudar a reflexionar: 

Mediante un proceso de acoso moral, o de maltrato psicológico, un individuo puede conseguir hacer pedazos a otro. 

Per descomptat que sovint ens trobem ens les pàgines de qualsevol diari o en les noticies de la ràdio o televisió, d'episodis de violència que s'ha donat en anomenar com a "domèstica". Heus aquí alguns exemples:

La violencia privada:
El dominio: Lo establece un individuo narcisista que pretende paralizar a su pareja colocándola en una posición de confusión y de incertidumbre. Esto le libra de comprometerse en una relación que le da miedo.
(...)
La violencia: A veces, no se trata de un movimiento perverso transitorio, sino de la revelación de una perversidad que se había ocultado hasta ese momento.
(...)
La separación: Los procedimientos perversos aparecen con mucha frecuencia durante los divorcios y las separaciones. Se trata de procedimientos defensivos que, de entrada, no se pueden considerar como patológicos.
(...)
La violencia perversa en las familias: Una vez instaurada en la familia, la violencia perversa constituye un engranaje infernal difícil de frenar.
(...)
La violencia indirecta: En la mayoría de los casos, la violencia se ejerce sobre el cónyuge al que se intenta destruir.
(...)
La violencia directa: La violencia directa es la señal de una repulsa consciente o inconsciente del niño por parte de uno de sus padres. (…) Solo el niño puede percibirlo, pero la destrucción es real.

M'ha produït una especial aversió, el tema que exposo a continuació i que m'ha fet recordar algunes imatges des de la meva visió d'infant referida a la relació d'un pare amb la seva filla, que aleshores ja em produïren estranyesa i que a partir d'aquesta lectura, confirmo que eren poc adequades:

El incesto latente: Junto a la violencia perversa que consiste en destruir la individualidad de un niño encontramos familias en las que reina una atmósfera malsana que se ha construido  a partir de miradas equívocas, de tocamientos fortuitos y de alusiones sexuales. En estas familias, las barreras entre generaciones no se establecen claramente; no existe una frontera entre lo trivial y lo sexual.

I deixem ja la vessant privada per endinsant-nos en l'aspecte laboral:

En el ámbito empresarial, la violencia y el acoso nacen del encuentro entre el ansia de poder y la perversidad.
(...)
Un perverso actúa con más facilidad en una empresa desorganizada, mal estructurada o “deprimida”. Le basta con encontrar la brecha por la que penetrará para satisfacer su deseo de poder.
(...)
A los perversos les importa muy poco qué cosas son verdad y cuáles son mentira: lo único verdadero es lo que dicen en el instante presente.
(...)
La víctima es víctima porque ha sido designada por el perverso. Se convierte en un chivo expiatorio responsable de todos los males.
(...)
Es inútil esperar remordimientos o arrepentimiento de un agresor realmente perverso.

Aquesta entrada ha resultat més llarga del que acostumo a publicar. Malgrat que he tractat de resumir al màxim, ha estat gairebé impossible no recollir ni que només sigui una mínima part dels exemples que ens planteja l'autora i que he considerat d'interès per  fer visible el problema que planteja.
Queda molt per recollir, però ja ha de ser a partir de la lectura i reflexió de cadascú:

En el arsenal jurídico no existe ninguna ley que castigue el acoso moral. (…) En cualquier caso, esta diligencia es siempre larga y pesada.
(...)
Curarse significa volver a unir las partes dispersas y restablecer la circulación entre ellas. 

El acoso moral
Marie-France Hirigoyen
Traducció de Enrique Folch González
179 pàgines