Jugar a ser déus

Vagi per endavant que ha estat una lectura altament interessant i no tan sols pel tema, sinó per la forma clara i transparent, en què estan expressades totes les idees.

Paga la pena incidir en el subtítol d'aquest llibre, ·"Els dilemes morals de la ciència." doncs personalment, em sembla la clau per entendre tot el contingut.

Al llarg de tot l'escrit, no trobarem pràcticament cap resposta. Els autors es plantegen preguntes i més preguntes i deixen que cadascú es respongui o es qüestioni si això és possible.

 

En el pròleg ja s'assenyalen les basses sobre les que pivotarà tot el contingut:

Cada descobriment que promet una millora de la nostra qualitat de vida té a la vegada la capacitat de provocar una sèrie de canvis que poden alterar per sempre les normes de convivència per les quals ens regim.(...) Si no vigilem, els fantàstics regals que ens promet la ciència poden costar-nos molt cars.

I ens endinsem en el contingut, començant pel que sens dubte és el principi:

Com a part del tractament de fertilització in vitro, podem fer una sèrie de proves. (...) Podem estar bastant segurs d’aconseguir seleccionar un embrió que no tingui aquest (El que sigui) problema.

(...)

La possibilitat de manipular embrions està tècnicament fora del nostre abast, almenys de moment, i també està específicament prohibida per llei en la majoria de països del món. (...) Només es poden escollir gens que ja són presents en els pares, no afegir-ne o treure’n cap.

Tot i això...:

Al Regne Unit, la producció de “germans salvadors” ha estat un tema difícil per a la Human Fertilisation amd Embryology..

(...)

Escollir el sexe d’un nadó no és l’única decisió que pot tenir un possible impacte negatiu. 

(...)

Avui dia, quan una part del nostre cos comença a funcionar malament, la millor opció que tenim és canviar-la per una altra abans no sigui massa tard.

(...)

Als anys noranta es van poder aïllar finalment cèl·lules mare d’embrions humans i cultivar-les al laboratori durant períodes llargs de temps. (...) Els que creuen que la vida comença en el moment de la fecundació, consideren que l’embrió “és viu”, i per tant, per treure’n les cèl·lules mare ens cal en realitat “matar-lo”. (...) A l’altra banda de la qüestió hi ha els qui creuen que no es pot equiparar un embrió a una persona, especialment a les fases inicials.

Davant una malaltia que actualment sembla no tenir cura pot dur a la desesperació tant als propis malalts, com al seu entorn, i empènyer-los a tractar de cercar solucions pràcticament impossibles:

La barreja de la desesperació d’alguns malats, de l’exageració dels mitjans i d’uns metges amb pocs escrúpols ha provocat una onada de “turisme mèdic” que ha portat a molta gent a clíniques llunyanes a la recerca de tractaments miraculosos.

(...)

A part de les millores disponibles gràcies a la química i la genètica, hem de considerar també els avantatges que podríem obtenir afegint peces mecàniques als nostres cossos.

I, arribem a un punt que personalment trobo de total actualitat, i que tracta de les possibilitats, de moment llunyanes, d'allargar la vida, d'assolir fites cada cop més complicades (o excèntriques) mitjançant el dopatge o ja en casos extrems, amb la incorporació d'aparells biònics per millorar les marques:

L’esport professional és una part important de la nostra cultura, en siguem conscients o no. (...) I, no ho oblidem, que mou molts milions d’euros.

(...)

No serveix de res tenir uns músculs forts i potents si no aconseguim que els arribi la quantitat necessària d’oxigen que necessiten per funcionar correctament.

(...)

On hem posat el límit? Hem de permetre que un s’infli a cafès si vol rendir més, però no que es pregui una píndola de Rubifen? 

(...)

Què és el que separa un home d’una màquina? És el ser conscients de nosaltres mateixos o, més genèricament, el fet de tenir cervell? Llavors, ens podríem seguir considerant humans si trasplantéssim el nostre cervell a un robot?

(...)

Curiosament, l’ús de pròtesis mecàniques també s’ha convertit en motiu de debat en el món de l’esport.

I arribats a aquest extrem, els autors valoren diferents possibilitats:

Assumim per un moment que els humans aconseguim d’alguna manera perllongar el temps que vivim molt més enllà dels límits actuals.

(...)

Amb un increment exponencial de la població de la tercera edat, arribarà un moment que no n’hi haurà prou amb allargar la jubilació un parell d’anys. (...) Viure més temps, per tant, implicaria haver de treballar més.

(...)

Hi ha alguna cosa especialment pertorbadora en la idea de crear persones a voluntat, especialment si es tracta de petites rèpliques de Hitler. (...) El consens és que fabricar una còpia genètica d’algú no aportaria cap benefici real a la humanitat.

I ja, posats a fabular ens podríem plantejar la possibilitat de tornar els morts a la vida, bé per transplantament de cervell o clonació:

Per desgràcia, els transplantaments de cervell són probablement massa complexos per arribar a ser mai factibles.

(...)

Des de qualsevol punt de vista que ho considerem, un clon mai no seria la mateixa persona que l’original, malgrat que inicialment compartissin el mateix ADN.

(...)

Al llarg de la vida del donant, aquella cèl·lula haurà acumulat una quantitat desconeguda de lesions al seu ADN, associades amb el procés d’envelliment.

Els tombs per les diferents opcions i consideracions ètiques, morals i efectives, són constants al llarg de tot el llibre. Plantejaments que ens fan rumiar i, fins i tot en el meu cas, neguitejar-me:

Els científics han estat manipulant éssers vius al laboratori durant dècades.

(...)

Què és la vida? (...) Estem redefinint el concepte de vida? (...) Pot un científic proclamar que un organisme nou “és seu”? És moral crear nous éssers vius només per satisfer les nostres necessitats?

(...)

Només cal mirar al nostre voltant per poder apreciar els fruits del treball dels científics.

(...)

Per desgràcia, la ciència és una activitat humana com qualsevol altra i, com molt bé sabem, les persones podem arribar a caure en la temptació d’actuar de forma reprovable si es donen certes condicions. Els científics no en som una excepció.

(...)

L’investigador que acaba fabricant dades sovint és culpable també d’un altre tipus de frau: la falsificació.

(...)

Als científics encara els tempta agafar dreceres poc ètiques quan es veuen sotmesos a les pressions de complir un termini o els enlluerna la glòria de ser el primer a fer un descobriment important. 

Un dels missatges que esperàvem haver deixat clar 

és que en encara que tècnicament siguem capaços de fer una cosa, 

això no vol dir necessàriament que l’hàgim de fer. 

Som tots nosaltres els qui hem de decidir el nostre futur, 

no només els científics, i cal escoltar totes les opinions raonables.

(...)

Aquest és només el principi d’un llarg viatge que hem de fer tots plegats. 

 

Jugar a ser déus

Els dilemes morals de la ciència.

Salvador Macip

Chris Willmott

264 pàgines

 

Caliban i la bruixa

Calibán o Calibà és un personatge de l'obra de Shakespeare "La Tempesta" . Es tracta de l'esclau de Pròsper i el seu nom en l'anglès original es coneix també com l'anagrama de "caníbal"   

Mallorca
Maig del 2017

Resulta especialment clarificadora la Introducció:

La qüestió històrica més important que planteja el llibre és com es pot explicar l’execució de centenars de milers de “bruixes” al començament de l’era moderna, i per què el naixement del capitalisme va ser coetani d’una guerra contra les dones. (...) Hi ha l’acord general que l’objectiu de la caça de bruixes era destruir el controls que les dones havien exercit des de sempre sobre la seva funció reproductiva, i també que va servir per aplanar el camí cap a l’enfortiment d’un règim patriarcal més opressiu.

Aviat en sereu conscients que tota l'obra, extensa i documentada, fa esment a la persecució no tant de les bruixes com a tals, sinó a les dones.

Una història de les dones i de la reproducció durant la transició al capitalisme ha de començar amb les lluites que va fer el proletariat medieval europeu. (...) El capitalisme va ser la resposta dels senyors feudals, dels mercaders patricis dels bisbes i els papes davant un conflicte social secular que havia arribar a fer tremolar el seu poder i que realment va ser una sotragada per al món.

La pobresa assotava pràcticament tots els serfs. En el cas de les dones, molt lentament varen anant accedint a algunes feines amb les quals els permetien subsistir, alhora que eren valuoses per la societat:

Cap al segle XIV, les dones van començar a fer de mestres i també de metges i cirurgianes. (...) A mesura que les dones van guanyar més autonomia la seva presència a la vida social es va fer més freqüent .

(...)

La terra es donava als homes normalment i es transmetia per llinatge masculí, tot i això hi havia molts casos de dones que l’heretaven i l’administraven al seu nom.

(...)

L’objectiu principal dels serfs era preservar l’excedent de treball i de productes i, alhora, eixamplar l’esfera dels seus drets econòmics i jurídics. (...) Amb tot, el terreny més important  de la lluita dels serfs era el treball.

I arribem al punt en què apareixen els moviments herètics:

L’heretgia era l’equivalent a la nostra “teologia de l’alliberament” per al proletariat medieval.

(...)

Un dels aspectes més importants del moviment herètic és l’elevat estatus social que va assignar a les dones.(...) A les sectes herètiques, sobretot entre els càtars i els valdesos, les dones tenien dret a administrar els sagraments, a predicar, a batejar i fins i tot a adquirir els ordres sacerdotals.

Com ja he comentat a l'inici, ens trobem amb un escrit, curós, documentat i molt extens. És així, que em permetré fer un salt en el relat, fins a situar-me en el que es va conèixer com "La caça de bruixes":

La caça de bruixes va ser un aspecte essencial de l’acumulació primitiva i de la transició al capitalisme.

(...)

La naturalesa política de la caça de bruixes també queda demostrada pel fet que tant les nacions protestants com les catòliques, en guerra les unes contra les altres en tots els altres aspectes, van unir armes i arguments per perseguir les bruixes.

I si bé l'heretgia va ser perseguida, en el tema de la bruixeria s'hi van acarnissar, potser perquè acostumava a ser atribuïda fonamentalment a les dones:

La diferència més important entre la bruixeria i l’heretgia és que la bruixeria es considerava un crim femení.

(...)

L’associació entre contracepció avortament i bruixeria va aparèixer per primera vegada a la butlla d’Innocenci VIII (1484). (...) Al segle XVII, s’acusava les bruixes de conspirar per destruir el poder reproductiu dels humans i els animals, de procurar avortaments i de pertànyer a una secta infanticida dedicada a matar criatures o a oferir-les al diable. 

(...)

Però la bruixa no era només la llevadora, la dona que evitava la maternitat o la captaire que subsistia amb penes i treballs. (...) També era la dona depravada, promíscua (...) També era la dona rebel que contestava, discutia, renegava i no plorava quan la torturaven.

I és que, en definitiva...:

La caça de  bruixes, per tant, va ser una guerra contra les dones.

(...)

Era el dimoni, per exemple, qui “s’acostava a la pretesa bruixa; rarament el conjurava ella”.

(...)

La naturalesa sexual dels seus crims i la seva extracció social baixa era el que distingia la bruixa del mag del Renaixement, que en general, va ser immune a la persecució.

D'alguna manera, algunes dones, també s'aprofitaven de la suposada por que despertaven entre els estaments més ignorants de la societat:

Presumiblement, algunes dones pobres utilitzaven la por que inspirava la seva reputació de bruixes per obtenir el que necessitaven.

(...)

Històricament, la bruixa era la llevadora del poble, la metge, l’endevina o la fetillera, l’àrea privilegiada de competència de la qual era la intriga amorosa.

(...)

Un factor que va contribuir a posar fi a la caça de bruixes va ser el fet que la classe dominant va començar a perdre’n el control i a ser víctima del foc de la seva pròpia màquina repressiva.

I acabo aquest breu recull, amb un tast de les referències que fa l'autora a la bruixeria entesa des de diferents punts geogràfics, fins i tot de molt allunyats entre sí:

Definint les poblacions aborígens americanes com caníbals, adoradors del diable i sodomites, els espanyols van donar suport a la ficció que la conquesta no va ser un saqueig flagrant d’or i plata, sinó una missió de conversió. (...) De manera que això va funcionar com una llicència per matar, independentment del que les presumptes víctimes poguessin fer.

(...)

Les dones es van convertir en les principals enemigues del govern colonial: es negaven a anar a missa, a batejar les criatures o a col·laborar de cap manera amb les autoritats colonials i els capellans.

A Amèrica, hi va continuar havent-hi tongades de caça de bruixes 

fins a finals del segle XVII.

(...)

La caça de bruixes també va arrelar a l’Àfrica, on encara avui sobreviu 

com un instrument clau de divisió a molts països, especialment en els implicats 

en el comerç d’esclaus, com Nigèria i l’Àfrica austral. 

(...)

De les caces de bruixes que tenen lloc actualment a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, rarament se n’informa a Europa i els Estats Units. 

(...) 

Fins i tot quan se’n parla, se’n minimitza la importància. 

 

 

 

 

Caliban i la bruixa

Silvia Federici

Traducció de Marta Pera Cucurell

427 pàgines

Paradero desconocido

Vagi per endavant que ha estat una lectura que m'ha commogut profundament.

Aparentment senzill, traspua tot el dolor i la frustració que es pot experimentar davant la pèrdua del que consideràvem un amic gairebé íntim, i per tot el que representa la manera en què es produeix.

El Catllaràs
2024

Uns amics i socis en els negocis, que per qüestions polítiques s'han de separar. Però mantindran la seva amistat, res no podrà destruir-la, s'escriuran amb força quotidianitat, s'ho han proposat.

Només que sorgeix un impediment: En Schulse-Eisenstein, segueix a Galleries San Francisco, California, EEUU, al front del negoci.

És el 12 de novembre del 1932

El negocio sigue marchando bien.

El seu antic soci, ha marxat a Alemanya. Han passat uns dies, i per fi, arriba l'esperada i reconfortant resposta de l'amic absent:

No necesitas darme tanto detalle de cómo marcha el negocio. Sabes que siempre he estado de acuerdo con tus métodos hoy aquí, en Múnich, estoy metido en un torbellino de nuevas actividades.

Tot segons el que s'esperava. Bona harmonia, i una amitat gairebé indestructible, però, avancem amb la correspondència.

No és gens d'estranyar que sorgeixi la pregunta:

¿Quién es ese tal Adolf Hitler, que parece estar haciéndose con el poder en Alemania?

I la resposta, decebedora o esperada:

De verdad te digo, Max, creo que en muchos sentidos Hitler puede ser conveniente para Alemania. Pero no estoy seguro.

L'intercanvi de correspondència segueix, mentre la distància ja no sols ideològica es va fent cada cop més i més evident:

Estoy angustiado por las noticias que, gota a gota, publica la prensa sobre la madre patria. (…) Los periódicos americanos coinciden en que ha comenzado un pogromo atroz. (…) Es casi increíble que haya de soportarse el martirio hoy, en una nación civilizada. Escríbeme, amigo mío, y calma la inquietud de mi alma.

I la resposta...:

Por el momento debemos interrumpir el intercambio epistolar. No me es posible mantener correspondencia con un judío aunque no tuviera que defender mi puesto de funcionario.

(…)

Antes que nada serás un judío y gemirás por tu pueblo. Lo entiendo.

(…)

Hay movimientos más grandiosos que los hombres que los dirigen.

I ja, a partir d'aquest moment, la correspondència gairebé s'interromp, o, potser, molt pitjor encara:

1 de agosto de 1933

No he podido recobrarme de la impresión que me produjo tu última carta.

(…)

El hombre a quien he querido como a un hermano, cuyo corazón siempre ha irradiado simpatía y amistad, no es posible que participe, ni tan siquiera pasivamente, en la masacre de gente inocente.

(…)

Puedo entender la razón de los alemanes para aclamar a Hitler. (…) Pero tú, Martin, has sido casi un norteamericano desde los tiempos de la guerra. Sé que no es mi amigo quien me ha escrito, quedará probado que sólo ha sido la voz de la cautela y la necesidad.

Espero con ansiedad la única palabra que puede llevar la paz a mi corazón. Escribe tu “sí” en el acto.

I aquesta és la resposta, sense ni un bri de sentiment, freda, distant, inextrincable:

18 de agosto de 1933

Recibí tu carta. La respuesta es “no”. Eres un sentimentalista.

(…)

¿De modo que soy un americano liberal? ¡No! Soy un patriota alemán. (…) Ésos son los únicos hombres que cuentan, los emprendedores. Y aquí, en Alemania, ha surgido, un hombre emprendedor. Un hombre vital está cambiando las cosas. (…) Alemania levanta bien alta la cabeza entre las naciones del mundo. Sigue a su Glorioso Líder hasta el triunfo.

Debo insistir en que no me escribas más. Ya no tenemos nada en común. Debemos aceptarlo los dos.

No valdran les súpliques, que les hi han, ni les demandes de reflexió. Res no canvia, fins que un únic cop que li demana ajuda per retrobar la seva germana extraviada, arriba al temut i esperat final que és el qui li dona nom al relat:

Vuelvo a escribirte porque tengo que hacerlo. Me acosa un presentimiento horrible.

Mi segunda carta era más de aliento que de advertencia y me han devuelto el sobre sin abrir, con un sello que sólo dice: “Paradero desconocido”.

(…)

Lo dejo en tus manos, yo no puedo hacer nada.

Em sembla del tot oportú afegir un resum de les notes que sota el títol "Nota final" apareixen al llibre:

A los diez días de su publicación, el número de Story se había agotado. 

(…) 

En 1939 Simos & Shuster publicó “Paradero desconocido” en forma de libro 

y vendió cincuenta mil ejemplares, una cifra enorme en aquella época.

El relato no se conoció en el continente hasta sesenta años después

(...)

La autora, mi madre, nació en Portland, Oregon.

  

Paradero desconocido

Kressmann Taylor

Traducción de Carmen Aguilar

81 páginas

El nostre infiltrat a la CIA

Possiblement el plantejament satíric respecte el racisme imperant als Estats Units (no només) ajuda a que la lectura sigui gairebé com un "divertimento", amb un transfons molt seriós.

Aquest llibre no parla de races, de política, de desigualtat o de revoltes. Encara que té la política i la qüestió racial de rere fons, aquest llibre parla de llibertat!

(...)

Espero que aquest llibre porti els lectors a preguntar-se si són realment lliures i què estan disposats a fer per arribar a ser-ho.

El protagonista és en Freeman. Ell, de raça negra, s'incorpora a l'important programa d'espionatge d'elit de la CIA, tot i que, en principi. el destinen a tasques d'escassa importància.

El motiu  no és altra que l'assessor d'un senador blanc que està travessant un difícil moment polític, creu trobar la sortida denunciant la manca d'oficials negres a l'Agència. 

D'entrada, la aparentment sorprenent proposta sembla rebre's amb bones expectatives:

On té un problema és amb els negres. (...) Les nostres enquestes mostren un fort descens just després del seu discurs demanant una treva en les manifestacions pro-drets civils. Si recuperem la major part del percentil negre que hem perdut, senador, estem fora de perill.

El senador entoma la proposta i s'adreça, ni més ni menys que al mateix director de la CIA:

-General -va dir el senador Hennington dirigint-se al director de la CIA -, he tingut coneixement que a la CIA no hi ha cap agent negre. 

Fins i tot els negres reaccionen, tard o d’hora, saps?

(...)

Aquell novembre el senador va ser reelegit sense problemes, i el total de vots negres va ser superior a la diferència de vots amb el seu rival.

En Freeman és constant, laboriós i preparat:

Ser un “primer negre” estava considerat un gran honor, però en Freeman no pensava el mateix.

(...)

Als ulls dels blancs tots els negres eren iguals, i havia pensat que li convenia situar-se al marge del grup, de manera que passés desapercebut als blancs fins que ja fos massa tard.

(...)

A mitjans de la quarta setmana, tres membres del grup van ser descartats. (...) En Freeman havia tret les millors notes a cadascun dels exàmens, però ningú es va preocupar per aquest fet.

(...)

Li trobarem alguna cosa aquí a les oficines. Gràcies, això és tot. Tingui’m informat d’aquest grup.

(...)

En Freeman va acabar el curs i va ser felicitat en una petita cerimònia al despatx del director.

I té un pla:

A Washington seria el Tom de la CIA, però durant uns dies, en un altre lloc, s’hauria de convertir un altre cop en Freeman.

(...)

No costava gens adoptar la imatge que volien els blancs, perquè et donaven la feina gairebé feta. Veien en la majoria dels negres exactament allò que hi volien veure; l’únic que havies de fer era reproduir, a grans trets, l’estereotip.

(...)

Ningú va descobrir mai el veritable Freeman. No se’ls va acudir qüestionar la seva identitat, perquè s’havia transformat en el que volien que fos.

I així, dia a dia, pas a pas, es va fent palesa la hipocresia de la classe dirigent blanca i també, d'una part de la classe mitjana negra que tampoc no surt massa ben parada:

El general va acabar sentint un afecte sincer per en Freeman. (...) A en Freeman el van fer servir sovint com a enllaç entre el general i el senador Henningnton, i la relació entre en Freeman i el senador va millorar força.

(...)

En Freeman es movia per Washington com un home invisible. 

(...)

Li agradava molt aquella feina i les prerrogatives que suposava, i poder prendre el pèl a tants blancs. 

(...)

Encara que s’havia entrenat per ser-ho, no el van deixar mai ser un agent operatiu, però és clar, no l’havien contractat per això. (...) Durant cinc anys havia estat el negre de la CIA i la seva feina havia consistit a seure al costat de la porta.

Un pas més en l'argument:

En Freeman va continuar fent servir els carrers com a camp d’instrucció, però a mesura que feia més fred, va usar la sala de billar, després de tancar, o el seu propi pis.

(...)

En Freeman agafava fama com un treballador social jove i brillant.

(...)

No hi havia dia que en Freeman no s’enrabiés pensant en el talent i la intel·ligència dels Cobras que havien estat malbaratats. I per la senzilla raó, es deia un cop i un altre, que eren negres.

(...)

En Freeman va continuar cultivant la seva imatge de playboy. 

I arriba el dia de la gran revolta, atiada des dels plantejaments interessats de'n Freeman. 

I, sempre d'acord amb els seus propòsits, la policia es troba desbordada:

Els policies blancs, enduts pel terror i odi, atacaven tothom que fos negre.

(...)

El patró era el mateix a tot arreu: trencar, saquejar , cremar i córrer.

(...)

No pots engabiar tota una raça de gent i esperar que no passi res.

(...)

Els Guerrers es movien amb agilitat i en silenci pel gueto, i rebien l’afecte i el suport de la gent; a la fi, el seu color els servia de protecció. 

I ja arribem gairebé al final d'aquesta història, que tot i no ser real, podem trobar-hi algun punt de referència amb la realitat. La trista realitat, val a dir:

En Freeman encaixava del tot amb la definició del negre que triomfa a la societat blanca. 

(...) 

El sou dels negres que s’han venut puja cada any, va pensar.

(...)

No va tenir contacte directe amb els blancs des que va anar a un institut dividit gairebé al cinquanta per cent entre blancs i negres. Però eren dos instituts, rigorosament separats per una llei tàcita, com si algú hagués pintat rètols que diguessin “blancs” i “de color”.

(...)

Al gueto hi havia amor propi i rebel·lia, més que no pas amargor ni desesperança. 

En Freeman va somriure; 

el dolor ja no el preocupava. 

De fet, per primer cop en molts anys, 

gairebé no sentia cap dolor. 

 

 

 

 

El nostre infiltrat a la CIA

Sam Greenlee

Traducció de Josep Grau Mateu

258 pàgines

Soledad voluntaria

Exposició PLENSA

Vaig agafar aquest llibre de la biblioteca, empesa pel títol. 
I és que sóc de les persones, ignoro si moltes o poques ni si son o no sinceres, que em sento còmoda amb la soledat, no pas aïllada, no pas absoluta....

I ja en la introduccio, l'autor hi entra de ple en la qüestió:
El concepto de soledad voluntaria no es nuevo.
(...)
La forma más habitual que adquiere el deseo de soledad es la búsqueda de intimidad. (…) La búsqueda de intimidad tiene su origen en una tradición espiritual, la del diálogo interior del pensamiento.

I ja a partir d'aquest punt, el raonament, l'exposició de les idees fonamentals en què es recolza l'escrit:
En los episodios de soledad voluntaria, uno se concede el derecho a cuestionarse su pasado; pero si se reniega de todo lo vivido, no es posible percibir el “valor” de la soledad. Este valor se constata con el “proyecto” de otra forma de vida.

Evidentment, parlar de soledat voluntària porta explícit la part mental, interior, de cadascú:
La soledad interior es un estado anímico sin trabas. Tiene un movimiento doble: sístole, diástole; comprensión y extensión. El espíritu se recoge y se contrae.
(...)
La soledad interior es un largo camino plagado de obstáculos.
(...)
Aislarse es una decisión, un viaje, un cambio de perspectiva de la actividad, mientras que la soledad es un estado, una disposición del ánimo cuya conquista es más lenta.
(...)
La vida monástica es un reflejo de la condición humana.

Quan parlem de solitud voluntària, és evident que ens referim a quelcom més elaborat o més complex que el fet de viure sols, però alguna de les reflexions que acompanyen l'escrit, també s'hi podrien  aplicar:       
La soledad voluntaria no es una distracción. Es un reto.
(...)
¿Queremos olvidarnos de los demás cuando estamos solos? (…) El otro juzga nuestros actos más nimios. Por eso había que librarse de él y alejarse para vivir la vida.

(...) 

En soledad se piensa mucho y no se actúa demasiado. Incluso se tiende a “mirarse vivir”.

(...) 

¿Tenemos derecho a querer estar solos si todo el mundo dice que el ser humano ha nacido para vivir en sociedad y convertirse en el émulo del otro?

Ja he dit, i penso que cal insistir-hi, en el fet que l'autor s'hi refereix a un tipus de solitud extrema, difícil d'assolir en el món actual, fins i tot retirant-se a viure en llocs remots o allò que es deia "agafant els hàbits":

La soledad tiene sus defectos. El solitario no se percata de la trampa hasta que se encierra en una pequeña celda para olvida “las miserias de la vida”

(...)

La soledad forja el carácter. (…) En soledad “cada cual piensa como le place”. El solitario organiza su vida al margen de pensamientos reflejos y del sentido común.

Però també reflexiona respecte a un tipus de solitud més assequible, menys compromesa. Veiem:

En soledad, queremos estar con nosotros mismos sin que nadie interfiera. (…) Al fin i al cabo, el misántropo es una ficción. (…) Le reprochan que sea libre.

(...)

Renunciar a la soledad es aceptar que se encarne una voluntad en un Gobierno y un Estado.

(...)

Al juntarse con los demás, cada cual incrementa su vitalidad y desarrolla tanto su valor como su espíritu de iniciativa.

I deixant de banda la solitud extrema, parlem d'autoreflexió. Molt interessant al meu entendre:

En ocasiones tomamos distancia para huir de una situación personal inextricable. (…) Sin embargo, la decisión de aislarse siempre comporta riesgos.

(...)

Para “estar consigo mismo”, es conveniente abandonar regularmente la tienda e instalarse en la trastienda.

(...)

Para vivir una vida que sea nuestra, es conveniente cambiar de decorado y de vecinos, hacer como si nos fuéramos lejos y por mucho tiempo. 

(...)

Todas las soledades voluntarias implican momentos de desapego. 

No hi podia mancar la referència a la contemplació de la natura:

A la soledad le sienta bien la naturaleza. (…) La naturaleza no siempre es acogedora.

(...)

Caminar es el movimiento preferido del solitario que se sirve de la naturaleza. Al poner un pie delante del otro se transforma en un paseante meticuloso. (…) Durante el paseo, el caminante se despoja de sí mismo, diríamos citando a Montaigne. Se olvida de las habladurías, se concentra en los detalles del marco natural y vuelva a apropiarse de sus ideas.

(...)

Refugiarse en la naturaleza está justificado porque la naturaleza no es la sociedad. 

(...)

En soledad voluntaria, se cree en la naturaleza. (…) Cada cual lleva su vida así, un poco al margen, lejos del “trajín” y del “bullicio tumultuoso” característico de la actividad humana. 

I, per descomptat que hi ha molt més, però només em detindré en recollir alguns aspectes que m'han semblat més transcendents i posssibilistes:

Cuando se desea contemplar las nubes es que hay una necesidad de estar solo.

(...)

Llegar al refugio siempre es un acontecimiento excepcional. (…) El refugio es uno de esos lugares donde los solitarios se revelan solidarios durante un rato. Al día siguiente, cada uno se va por su lado.

(...)

La soledad de las cabañas no es una soledad sin puertas ni ventanas. (…) No se debe sacralizar la cabaña. Cada vez que le atribuimos un valor tan grande, se transforma en un oasis romántico o en una caverna apocalíptica.

I concluint:

Nos gusta estar solos porque sabemos que no estamos solos de verdad o que pronto estaremos de vuelta en la sociedad. (…) No hace falta retirarse a un monasterio o irse al Polo Sur para comprobar que nos gusta estar solos.

(...)

La soledad absoluta es un engaño.  

 

Exposició PLENSA

“En casa tenía tres sillas: 

una para la soledad,

dos para la amistad 

y tres para la sociedad.” 

                                                                                                

                                                                               Henry David Thoreau.

                                                                Walden; or, Life in the Woods (1854)

 

Soledad voluntaria

Olivier Remaud

Traducción de Marta Cabanillas

207 páginas

 

Beltenebros

Unas veces huían sin saber de quién

Y otras esperaban sin saber a quién.

Cervantes, Don Quijote, II,LXI

El Catllaràs

Ens situem a Madrid, en els temps foscos del franquisme i els protagonistes, marginals, podríem trobar-los entre els perdedors de la guerra, i possiblement molt més:

Vine a Madrid para matar a un hombre a quien no había avisto nunca. 

Alfredo Sánchez, Andrade, Roldán Andrade, ése había sido su nombre en los últimos años y con él moriría.

(...)

Yo era nadie, un muerto prematuro que todavía no sabe lo que es, una sobra que cruzaba ciudades y ocupaba en los hoteles habitaciones desiertas, leyendo, cuando se desvelaba, las instrucciones a seguir en el caso de un incendio. 

No és el primer cop que rep un encàrrec d'aquestes característiques::

Muchos años atrás yo había ido a España para ejecutar a un traidor.

Res ha canviat, quan es tracta d'executar a un suposat traïdor:

Me dieron su foto y un sobre cerrado que contenía el pasaporte que él estaba esperando para poder huir y un fajo de extraños billetes españoles. Ése era el cebo, el pasaporte y el dinero que él había pedido.

(...)

Yo fingía la ira con el mismo celo con que sabía imitar la serenidad o la decencia, con la pericia en el detalle de quien falsifica un documento secundario, una firma, para obtener con mezquindad una ganancia irelevante.

(...)

Cuando ellos me llamaban, yo me iba y regresaba sin explicación y algunas veces sin aviso, inventando mentiras razonables.

Poca cosa necessita l'enviat, acostuma a seguir les indicacions, (ordres potser?) a ulls clucs:

Se obstinaban en seguir usando periódicos como contraseña, a pesar de que no había manera más incierta de suscitar el reconocimiento.

(...)

Esta vez yo no quería dilaciones ni treguas, sólo llegar allí y hacer no necesario y volver a mi casa en el primer avión y no acordarme de nada ni regresar nunca.

(...)

Dejaría la pistola en el mismo lugar donde la había encontrado. (…) Unos pasos muy lentos ascendían por la escalera de caracol.

I a partir d'aquest punt, l'autor en ofereix una descripció detallada, gairebé segon a segon, de tota l'acció: 

Yo no veía nada y lo escuchaba todo, hasta los movimientos de las manos.

(...)

Cuando se quedó solo no encendió la linterna. (…) Para no desvanecerme apreté los párpados hasta que me dolieron las cuencas de los ojos.

(...)

Al salir llevaba la pistola en la mano, pero no había nadie en las proximidades del almacén, ni en las calles de tapias bajas y pequeñas acacias por las que volví a la estación.

I com si d'un mal son es tractés, una trobada inesperada, un somni? Perquè, no pot ser possible!:

De repente la ciudad era otra, más dilatada y silenciosa. 

(...)

Era imposible que no hubiera cambiado, pero era más imposible todavía que ella, la Rebeca Osorio que yo conocí, estuviera cantando vestida de Rita Hayworth en un club nocturno, transfigurada y fugitiva de sí misma, moviendo con un frío impudor las caderas al ritmo suave y creciente de un bongó.

(...)

Cuando entré en el camerino la muchacha se había vuelto rápidamente hacia mí, pero no era yo quien ella esperaba. (…) Seguía siendo casi idéntica a Rebeca Osorio, pero ya no era ella, sino un borrador inexacto.

Podeu comptar que la trama continua, i es recargola i s'embolica, però m'avanço al final:

 Ella, la falsa Rebeca Osorio, era más joven y también más débil que la otra y estaba hecha misteriosamente de deseo y espanto.

(...)

Olvidé su cara y su nombre, pero me costó años de insomnio no seguir viendo en todas partes los ojos de Rebeca Osorio.

(...)

Dejó el bolso y el chal encima de la cama con la determinación de quien se dispone a cumplir una tarea breve y enojosa y siguió mirándome con los brazos cruzados. Ahora no la deseaba. La tenía al alcance de mi mano y era como una figura sin volumen, aparecida en un espejo. 

L'encàrrec s'ha de complir, sense importar sentiments ni recances. Malgrat la fonamentada sospita que haurà d'acabar amb la vida d'un innocent.

I és que la missió té un principi i un final i caldrà resoldre-ho sense dubtar:

Beltenebros. Así había elegido llamarse el traidor de Madrid. (…) Incluso cuando le disparé a la cara supe que seguía siendo uno de los míos.

(...)

Los efectos del amor o de la ternura son fugaces, pero los del error, los de un solo error, no se acaban nunca.

Tot plegat, un xic massa intricat i repetitiu, això sí, amb unes descripcions meticuloses i acurades que a voltes et deixen gairebé sense respiració. Una història en què a tots plegats els hem de considerar perdedors no ja, que també, de la guerra, sinó de les seves vides posteriors:

No me siguieron cuando salí del bar.

(...)

Imaginé el aeropuerto como un lugar muy lejano, con altos ventanales iluminados.

(...)

Di unos pasos y tuve miedo de perder el conocimiento. (…) Tardé en moverme. Me había herido un tobillo. 

El Catllaràs

Yo nunca he vivido en el mismo mundo que tu 

porque sólo puedo ver con claridad cuando vosotros estáis ciegos. 

Yo oigo lo que vosotros no podéis oír 

y sé lo que ignoráis. 

 

 

Beltenebros

Antonio Muñoz Molina

253 páginas

Només...

Només terra
Només pluja
Només fang

Un relat de dol, però no pas trist i desesperat. Si us decidiu a llegir-lo hi trobareu notes tendres, d'enyorança.

I és que al cap i a la fi, què som? I on retornarem algun dia?.. Potser als supòsits que ens ofereix l'autora jo hi afegiria també, només cendra.

La Maria acaba d'arribar a Ca la viuda, ella, encara no ho sabrem, acaba de perdre el seu nadó. Fa temps que no s'hi acostava ningú a la casa i tot és fred i polsós, però no ens desanimem:

Els retrats continuen en silenci al costat del vell rellotge, com cada hora i cada minut d’ençà que ella se’n va anar. Fa una nit xafogosa.

(...)

Ha d’anar per feina, sí, però també necessita parar, escriure o mirar el sostre sense més ni més per retrobar el sentit.

Des de Cal peix, algú ha observat la seva arribada i comença a fabular possibilitats:

El cotxe només pot ser de la Maria, no hi ha ningú més que tingui la clau de Ca la Viuda.

I ja, l'endemà, un matí de tràfec i murmuris solitaris:

Tot el matí, se l’ha passat murmurejant. (...) Ha baixat al celler. Cinc minuts. Ha tornat a pujar.

(...)

Tanca l’arcó mirant de no fer soroll, com si no volgués despertar el nen.

(...)

Quin silenci. Potser hauria de donar corda al rellotge. Però tot plegat per a què? No ens cal. (...) Què em queda? Dos pits. Dos pits de pedra. I el ventre esllenegat.

(...)

No hi havia res que fos com sempre. El silenci. El rellotge aturat. Els porticons ajustats. L’olor de cera cremada. L’olor de cafè. Els plors. Els murmuris.

No tothom de l'entorn, recela de la seva arribada, n'hi ha que com en Manel de Cal peix, s'interessen per tal que no hi hagi cap problema:

Fent el camí de casa seva a Ca la Viuda ha recordat quan anava per mirar que tot fos a lloc.

(...)

Quan ha arribat davant la porta ha mirat si el pany estava forçat i ha vist que no.

I la Maria, que segueix tractant de fer-se seva la casa tant freda i trista, es troba amb una petita sorpresa, un senzill detall d'amistat i afecte:

I és quan torna carregada amb quatre troncs secs de la llenyera, que veu un embalum esperant-la al costat de la porta. (...) Pinyes, branquillons secs de bruc, dos diaris i fins i tot mig paquet de pastilles per encendre foc i una capsa de llumins llargs.

(...)

Com més va més temps passa davant del foc. A estones rellegeix el quadern. A estones escriu. A estones agafa el telèfon. (...) Passen dies. Fa més fred. Les nits són llargues.

(...)

Troba un altre sac a la porta amb més pinyes, diaris i llenya petita.

I gairebé sense adonar-se'n els records van prenent forma i s'assenten entre el dolor, la resignació i, potser, un bri d'esperança. Perquè què seria la vida si esborrem totes les esperances?:

Perdo el fil perquè dia i nit se’m confonen, ara.

(...)

Quan va saber que estava embarassada no em va dir res. Es va aixecar de taula i se’n va anar. 

(...)

Amaga’t. Aixeca el vol, però no et deixis posseir per ningú. Home o dona. No et deixis posseir.

(...)

Em llevo sense esma de llevar-me però em llevo, malgrat tot.

I mica en mica, els records es van fent més presents, però sense fer mal, sense esgarrapar-li l'ànima. Són records, són importants, són seus...:

A mitjans d’hivern en Manel va començar a venir més sovint.

(...)

Ell li fa companyia, es queda una estona i se’n va. (....) Aquest home hauria d’haver entrat molts anys enrere i tot hauria estat molt diferent.

Anem descobrint més intimitats. El cos del fill nascut mort, o potser el seu esperit, mai no s'acaba d'aclarir, acompanyen la Maria:

Però ara soc aquí. I tinc el meu fill al celler. I si ha de venir, que vingui. També deu pagar el nínxol de la mare, no sé on. Que n’és de trist vendre’s els morts.

(...)

Tinc el meu fill al celler.

No en sabeu res, d’ell. Ni tu, ni tampoc la mare. No en sabeu res. Ningú en sap res. És la meva flor.

I malgrat el dolor, els records, les enyorances, la vida, com la mort, segueix el seu devenir i un matí:

Avui m’he llevat amb sang entre les cames i el ventre adolorit.

(...)

... obrint l’arcó i veient el meu fill com un tros de carn allà dins; i sobretot, no puc continuar tancant l’arcó a poc a poc, perquè cada vegada que ho faig penso en quan era petita i el tancava de cop, que ara de la ràbia tornaria a fer el mateix.

(...)

Per això me’l vaig posar a la motxilla, vaig tancar-ne la cremallera i vaig sortir d’allà amb el meu fill a l’esquena.

I gairebé de sobte, en Manel deixa d'acudir a Ca la viuda. I la Maria, es sorprèn perquè l'enyora:

Fa dies que no ens ve a veure.

(...)

En Manel fa dies que vol reprendre la conversa que tenen a mitges, però no sap com treure el tema. I quan ho prova, ella el defuig.

(...)

En Manel pateix per la Maria i pel futur de Ca la Viuda. Li haurà d’explicar on són els papers del notari. 

I ella, ignorant que en Manel pateix una greu malaltia que el tenalla a l'hospital, segueix amb les cabòries:

Si no és mort, per què no ve? Està malalt? Potser s’ha cansat que no li faci cas...

(...)

Menja i plora amb un plor mut.

(...)

Des del migdia que està estirada sota el til·ler. No ha menjat. No ha begut. Ha anat fent voltes.

Taparà el forat, hi posarà la pedra gran i grisa a sobre, 

i la blanca i petita al capdamunt. 

(...)

 Em van dir: Tot el temps que necessitis. Però el temps és un buit immens.

(...)

No hi ha res més que això. 

Només terra. Només pluja. Només fang. 

I això ho és tot. 

I és tan cert, aquest tot, que fereix com mirar el sol a la cara. 

 

 

Només terra. Només pluja. Només fang

Montse Albets

202 pàgines