Xacona

Vagi per endavant que m'ha costat entrar en el relat, trobar-li aquell puntet que et lliga a la història, i potser és que aquesta història resulta complexa i enrevessada:

Una xacona és una peça instrumental en forma de variacions sobre un baix obstinat. (Nota de l’autor)

Podria ser la història d'una infidelitat.

També podria ser la història d'una mentida sostinguda.

Clar que també podria tractar-se d'una confusió...

O potser són totes tres coses, i fins i tot alguna més. 

I el relat, que es repetirà i es repetirà comença així:

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit. "Clara R", deia el remitent. va desplegar la carta "Estimat Gustau”, començava. (...) Continuava: “No puc viure sense tu. Compto cada minut que falta per tornar-te a veure. Quin sentit té la meva vida si no puc abraçar-te, acariciar-te, besar-te, tenir-te?”

(...)

Havia començat a fer neteja aquell matí. Era una dona pràctica.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit.

(...)

Sempre havia estat un home pelut, en Gustau. (...) Si en Gustau s’havia tornat una desferra, ella, en canvi, havia combatut dignament el desgast dels anys gràcies a la perícia del doctor Fígols, que havia anat reconstruint aquelles parts del cos que es deterioraven. 

(...)

Costa d’acceptar que s’ha viscut tota la vida en un engany.

(...)

El doctor Fígols li havia pronosticat sis mesos i no va arribar als tres.

(...)

En Gustau va ser un malalt exemplar. (...) L’endemà del funeral, va rastrejar a l’ordinador els comptes de correu d’en Gustau.

Un incís en el relat del sobre i el missatge per comentar el què i com havia estat la vetlla i la cerimònia de comiat:

l’urna l’havia escollit la Roser i no s’havia estat de res: en Gustau va ser un pare amorós, un marit exemplar, una bona persona: es mereixia descansar en el receptacle més sumptuós. (...) Abans d’anar al llit va enfilar-se en una escala i va agafar l’urna. Pesava. Com podien pesar tant unes cendres? Però les cendres no pesaven, ho va comprovar quan va buidar-les a la bossa d’escombraries: era el marbre. Que agradable passar la mà per una superfície tan ben polida!

I de cop i volta, una inesperada sorpresa:

L’inspector Quintana portava el discurs ben aprés com si estigués en una representació teatral.

(...)

S’informa que l’autòpsia ha detectat una substància misteriosa a l’estómac del finat; s’anuncia que s’està considerant la hipòtesi d’un homicidi.

Però insistim en què la història està concebuda com una xacona en què les repeticions s'aniran produint alhora que s'inseriran lleugeres, o no tan lleugeres variacions, en aquest cas en forma de repentines aparicions del difunt:

Mentre estripava les cartes i les llençava a la paperera, Jascha Heifetz tocava la “Xacona” (...) Aquella “Xacona” de Bach era una altra de les músiques que fascinaven en Gustau.

(...)

Li hauria agradat que s’hagués limitat a aparèixer assegut a la taula del despatx, seré, callat, abstret en la correcció d’un feix d’exàmens. (...) Fins i tot hauria preferit la tradicional aparició ingràvida, transparent.

(...)

Però les irrupcions d’en Gustau no eren mai silencioses ni discretes.

I un incís per conèixer, succintament, val a dir, la Roser:

Va trobar el feix de cartes set anys després del funeral mentre endreçava el despatx del marit.

 O potser...:

Troba el sobre l’endemà del funeral, mentre està endreçant el despatx del marit. (...) Passa uns dies trasbalsada.

(...)

La dona havia adquirit l’habilitat de veure’s de fora: una mirada extrínseca que li permetia contemplar-se amb objectivitat, com en un pla cinematogràfic.

(...)

Ni vint-i-quatre hores havia trigat a buidar l’armari d’en Gustau, l’endemà del funeral.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit.

(...)

El dia abans un camió s’havia endut els mobles del despatx i tot allò que contenien. No va voler diners.

(...)

L’endemà del funeral, mentre la dona endreçava el despatx es va trobar un sobre. “Clara R.” deia el remitent.

I no ens podem oblidar pas de l'inspector Quintana i la seva aparició i actuació totalment inversemblant al llarg d'un encontre sexual inexplicable i inexplicat:

El timbre de la porta sempre li recorda el renill d’un cavall.

(...)

Quan el coit comença a perdre pistonada (...) els copulants es decideixen -per fi¡- a canviar la disposició dels seus cossos.

(...)

L’inspector Quintana, doncs, ejacula.

(...)

L’home, que de seguida ha recuperat el decòrum (...) ja s’ha posat els pantalons (...) s’apuja la bragueta dient: “Senyora, tindrà notícies nostres”.

I faig un salt en el relat, que aquest cop no n'estic prou segura si és endavant, al costat, o bé cap enrere...

Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del marit difunt.

(...)

No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber.

I un altre salt, no massa gran en l'escrit, però que en el relat ens fa trontollar un cop més:

La dona ja no hi és. El despatx és buit. Damunt la taula, els bocins diminuts de la carta estripada,

(...)

Quan les persones moren, els espais que les acollien conserven la seva presència. Les olors, els elements decoratius, els objectes i la seva disposició particular evoquen el difunt. 

(...)

Troba el sobre l’endemà del funeral, mentre està endreçant el despatx del marit. “Clara R.”, diu el remitent. Desplega la carta. “Estimat Gustau”, comença.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit. “Clara R.” deia el remitent. Va desplegar la carta. “Estimat Gustau”, començava.

I de sobte, quelcom més inversemblant encara. I és que truquen a la porta i...:

Quan la dona obre, apareix en Gustau. “Però si et vam enterrar ahir!”, protesta. És en Gustau i alhora no l’és. (...) En lloc de parlar, emet un ronc continu i quan ella intenta tancar-li la porta als nassos (si d’aquella protuberància purulenta se’n pot dir nas) el ronc es transforma en un esgarip sostingut.

(...)

No hauria d’haver obert.

(...)

L’home que sembla en Gustau encara que en Gustau estigui mort i enterrat té ara un forat net al mig del front d’on raja un líquid negrenc. (...) L’home que era el difunt Gustau i que ara torna a ser el difunt Gustau està estès a terra enmig d’un basal de sang fosca.

(...)

Una nit va descobrir-lo al despatx i es va espantar. L’insòlit deixa de ser-ho quan es torna rutina. (...) Però aquella nit el fantasma d’en Gustau seia davant la taula del despatx, vestia la roba que solia posar-se per estar per casa.

(...)

Era un Gustau concebut amb tant realisme que, quan va allargar la mà per tocar-lo, esperava sentir l’escalfor de la pell.

I finalment (O potser no):

Quant fa del funeral? Difícil de precisar, perquè en el seu estat ha perdut la percepció del temps. (...) Els dies passen indistints.

(...)

Una vida d’enganys, subterfugis i maquinacions, reflexiona ara ell, i tot per acabar habitant aquest univers paral·lel de tedi. 

(...)

Que la dona no endreci mai més el despatx del marit difunt, que no trobi cap carta comprometedora. 

El llibre, doncs, es tanca i mai més torna a obrir-se, 

i els personatges que tant bé han servit a l’autor queden presoners allà dins, 

se’ls congelen les il·lusions i els anhels, 

els desenganys, les gestes, les misèries, 

tot s’ha acabat, prou, deixem-ho córrer, 

fi. 

 

 

Xacona

Jordi Masó

270 pàgines

La llum de les estrelles mortes:

Us presento l'autor, segons una brevíssima informació extreta de la Viquipèdia: 

Massimo Recalcati és un filòsof i psicoanalista italià, nascut al novembre del 1959. Ha publicat una trentena de llibres, que han estat traduïts a diversos idiomes.

També recullo un resum de la introducció del llibre que ens ocupa:

Al centre d’aquest llibre hi ha la relació de la vida humana amb l’experiència traumàtica de la pèrdua.

(...) 

De fet,  ni el treball del dol ni el sentiment de nostàlgia poden recuperar el que hem perdut per sempre. 

(...)

¿Realment podem tenir nostàlgia del futur? ¿Nostàlgia d’un lloc on no hem estat? ¿D’un amor que no hem viscut mai? ¿D’un viatge que no hem fet mai? ¿D’un pensament que no hem pensat mai? 

Museu Europeu d'Art Modern
Barcelona

Val a dir, que ha estat una lectura força interessant, de les que em fan aturar-me i rumiar. Llarga, extensa, molt raonada.

I segueixo, deixant-li la paraula:

No estem fets per morir, sinó per néixer, afirmava Hanna Arendt. Tanmateix, la nostra vida comença a morir en mateix instant de la primera alenada.

(...) 

No és pas casualitat que els animals s’assemblin als éssers humans sols quan emmalalteixen. (...) Els nadons -homes o animals- s’assemblen perquè encarnen l’aspiració positiva de viure i, alhora, amb la seva mort, revelen la vulnerabilitat més gran davant de la vida mateixa.

(...)

És segur que la nostra vida acabarà als braços de la mort, però cap de nosaltres pot saber quan.

Evidentment, podem "desaparèixer" de forma més o menys voluntària en determinats moments de la nostra vida, però en tot moment, en Massimo es refereix a la mort. A la desaparició total i absoluta:

La mort física del nostre cos no és l’única experiència de la mort que podem provar. (...) La nostra vida està envoltada de totes les pèrdues que l’han marcada, per les ferides que les separacions hi ha deixat, pels fantasmes dels nostres morts.

Però que perdem quan "l'altre" desapareix?:

Perdre qui donava sentit a la nostra vida implica perdre’s. Són els dos costats del trauma de la pèrdua: l’objecte s’enfonsa en el no-res i el subjecte el segueix.

(...)

El primer lloc que perdem quan l’Altre desapareix, és, de fet, el lloc del seu cos. (...) El dolor de la pèrdua és un dolor que talla la respiració a la vida perquè redueix la vida mateixa al dolor.

(...)

En aquest sentit, la fi d’un amor, quan és veritablement irreversible, s’assembla a la mort. Ja no hi haurà cap després.

Tot i que, podem trobar-nos amb persones que asseguren tenir el do de comunicar-se amb els morts, la tossuda realitat científica assegura que:

El subjecte que mor no pot explicar la pròpia mort, no pot transmetre’n el significat, no pot donar testimoni d’allò que ha viscut. Són sols els altres -els que resten, no qui se’n va- els que poden interrogar-se sobre el misteri de la mort. 

Els vius entomen les conseqüències de la desaparició de qui mor a partir del ritual funerari de l’enterrament, que manifesta el comiat simbòlic del difunt per part de qui encara resta viu. (...) Sense aquest ritual, la mort pot semblar encara més atroç del que és.

El temps de dol resulta inevitable. I no és referint-se a manifestacions externes, com ara vestir-se de negre:

El dol és la condició dolorosa que colpeix qui resta i ha de mesurar la seva impotència total davant de l’enorme poder absolut de la mort.

(...)

El rebuig del món, que pot acompanyar el temps del dol, subratlla que el món ja no és el que era abans del trauma de la pèrdua i que el món, tal com ha esdevingut després d’aquest trauma, encara que ja no sigui el mateix, retorna dràsticament com un món estrany i hostil. (...) Per això, després d’un dol significatiu, experimentem la sensació que ja no reconeixem el món tal com l’havíem conegut i que no trobem el nostre lloc en aquest món.

I, si parlem de dol, haurem de referir-nos a la melancolia de l'absència que, personalment considero com a una part consubstancial al dol:

L’angoixa melancòlica, a diferència de l’angoixa més comuna, no és angoixa de separació, sinó una angoixa que brolla de la impossibilitat de la separació.

(...)

Davant del trauma de la pèrdua, la tendència psíquica més habitual és la d’idealitzar qui ja no hi és ocultant-ne les limitacions i defectes i exaltant-ne les virtuts i les qualitats.

(...)

¿Quan, doncs, es rebutja un dol? Quan la idealització melancòlica de l’objecte perdut tendeix a ser desbordant, en una mena d’al·lucinació.

En Massimo, també comenta un fet que m'ha resultat especialment curiós i força interessant a l'hora que complex. Em refereixo al "treball" del dol:

En primer lloc, el treball del dol es configura com un treball de la memòria. L’objecte perdut es recorda en totes les seves representacions possible.

(...)

El dolor psíquic acompanya necessàriament qualsevol treball del dol.

(...)

Per tant, memòria, dolor i temps són els tres primers elements constitutius de qualsevol treball de dol.

I ja, fent un salt, vaig arribant a les conclusions que gairebé podríem considerar englobades en la nostàlgia. Veiem: 

Per bé que el treball del dol permet que la nostra vida ja no dugui damunt les espatlles el pes del que ha perdut i torni a viure, això no significa que es pugui negar la ferida que, per causa d’aquella pèrdua, ha quedat marcada de manera indeleble.

(...)

En la malenconia, el treball del dol es fa impossible perquè la reacció luctuosa es fa crònica. (...) Amb la nostàlgia en canvi, entrem en un món diferent, tot i que al centre d’aquesta experiència emocional, com passa amb el dol, hi ha també el gran motiu de la pèrdua.

(...)

Existeix, però, un segon rostre de la nostàlgia. (...) És, segons Lacan, la doble ànima del desig humà: d’una banda,  el desig com a enyor fonamental -l’enyor per la Cosa, pel cos de la mare, per l’Objecte perdut per sempre-; de l’altra, el desig com a obertura inaudita, tensió cap al que és nou.

 

Museu Europeu d'Art Modern
Barcelona

Davant de la mort d’un mestre -com davant de la d’un pare estimat- 

la sensació que preval és la de quedar indefensos. 

(...) 

Cap pare, cap mestre, cap mare, cap ideal, cap Déu pot salvar-nos. 

La llum de les estrelles mortes

Assaig sobre dol i nostàlgia

Massimo Recalcati

Traducció de Roser Homar

131 pàgines

Uns amics diferents

A mode de breu ressenya, en Jordi Cornudella, entre altres coses especifica:

Emmanuel Bove (oficialment Bobovnikoff) va néixer el 20 d’abril del 1898 a París.

(...)

El setembre del 1936 va caure greument malalt.

(...)

Va morir el 13 de juliol del 1945, als quaranta-set anys. (...) L’obra de Bove no va trigar gens a quedar completament arraconada a les llibreries i desapareguda dels catàlegs dels editors.

(...)

La lectura d’Emmanuel Bove és necessària.

En Victor Bâton, és un veterà de la Gran Guerra, que quan el coneixem, malviu en una pensió dels suburbis de París:

Quan em desperto, estic amb la boca oberta. Tinc les dents brutes, convindria que al vespre me les raspallés, però no m’hi veig mai amb cor.

(...)

Visc a Montrouge. (...) La casa on visc no és nova. El guix de la façana cau a trossos. Barres de suport travessen les finestres. (...) L’arquitecte no va gravar el seu nom sobre el numero.

Per ell mateix coneixerem alguns detalls de la seva vida:

A vegades mato el cuc al menjador de beneficència del cinquè districte. (...) Prefereixo la petita taverna del carrer del Sena, on tothom em coneix.

(...)

Se’m fa difícil suportar la solitud. M’agradaria tenir un amic. (...) Vaig conèixer l’Henri Billard quan una munió de gent es va aplegar davant una farmàcia.

(...)

A la vida sempre m’ha passat el mateix. Ningú no ha respost mai al meu afecte. 

Bé, si ens endinsem en el relat, aviat ens adonarem que està curull d'expressions negatives.

De fet, se'ns presenta com un solitari frustrat i incomprès que cerca, gairebé de manera desesperada algú amb qui compartir les constants frustracions de la vida quotidiana o bé per aferrar-se de forma desesperada:

El cas és que no tinc sort. Ningú no s’interessa per mi. Em prenen per boig. Però soc bo, soc generós. 

(...)

Mentre entrava a l’hotel provava de convèncer-me que venia directament de casa meva, que arribava tard i que, al capdavall, la meva visita no tenia res d’estrany. 

I de sobte, una il·lusió, un miratge potser?:

Per fi va aparèixer la Nina.

(...)

Ara tenia la certesa que la Nina no estimava el seu amant. Es desconcertava quan jo en parlava. No el defensava. (...) Vaig baixar l’escala una mica com una fada, sense mirar els esglaons. 

(...)

M’hauria agradat tornar a l’hotel i menjar-me la Nina a petons. Ella m’estimava. Calia ser molt tímid, com era el meu cas, per no saber aprofitar una ocasió com aquella.

Però, ai las, un cop més la realitat el colpeja:

La Nina no m’havia esperat: la Nina no m’estimava. (...) Busco un amic. Em sembla que no el trobaré mai.

Un cop i un altre totes les seves fantasies es van veient frustrades, quan de sobte sembla trobar la solució als seus problemes.

S'hi abocarà a rescatar un sense sostre i amb la seva gratitud es veurà compensat de la resta del seus fracassos emocionals:

Tota la vida m’he trobat en situacions semblants. La meva solitud n’és la causa. Voldria que s’ocupessin de mi, que m’estimessin. Com que no conec ningú, miro de cridar l’atenció al carrer, perquè és l’únic lloc on es poden fixar en mi.

(...)

Quan feia cinc minuts que caminàvem, de sobte em va venir al cap una idea d’home ben alimentat. Em vaig girar. En Neveu era darrere meu.

-Ei... anem a ca la Flora!

(...)

Jo no havia estat mai tan feliç. El meu amic em seguia. Era jo, doncs, qui el guiava.

(...)

Ho hauria fet tot per en Neveu. L’apreciava, era un home més fràgil que jo.

I fent un salt en la història, ens situem passat els dies i el trobem tocant fons, malvivint, sense un sostre on passar els dies, i sense cap perspectiva de millorar, quan va ser conscient que tot havia estat només fruit de la seva fantasia i que ara, es trobava a més d'abandonat a la seva dissort, sense recursos, ni lloc on aixoplugar-se.

Em vaig despertar de bon matí. Una claror de planta baixa entrava per la finestra.

(...)

Trobava a faltar el meu llit. (...) No he intentat mai tornar a veure la Blanche.

(...)

El propietari m’ha fet fora.

(...)

No he trobat cap habitació; per això he venut els mobles.

I ja el meu recull, que no el llibre, arriba al final. Decebedor, lamentable, trist.., però ha estat una bona lectura:

Han passat els dies.

Fa molt de temps que hauria oblidat aquesta història lamentable si no conserves la impressió que el senyor Boudier sabia per què me n’havia anat. (...) Coneixia tots els pensaments mesquins que m’havien passat pel cap. Sí, sense cap mena de dubte, els coneixia tots, perquè jo, al seu lloc els hauria endevinat. 

 Podem explicar la nostra vida sense embellir-la o enlletgir-la, sense mentir? 

I això de confiar secrets, ¿ho podem fer sense més ni més, quan ens ho demanen?

(...)

No oblidaré mai aquell dia radiant que, per a mi, 

va ser un dels més tristos de la meva vida. 

Vaig sentir un cop de porta. S’havia acabat.

 

 

Els meus amics

Seguit

D’Un altre amic

Emmanuel Bove

Traducció de Josep Alemany

Benvinguda de Jordi Cornudella

173 pàgines

La paraula i la mort. O la mort i la paraula...

Llívia

Maig 2026

Sabem per experiència que a la mort no l'importen les paraules i que, quan és arribat el moment, mai no podrem vèncer-la.

El fil conductor d'aquest escrit són, entre d'altres: Thomas Mann, George Orwell, Antoine de Saint-Exupéry, Simone Weil i Janusz Korczak. 

I entrem de ple en el relat amb Thomas Mann, novel·lista:

La tarda del 23 de juliol de 1955, un pacient de fama mundial va ingressar d’urgència a l’hospital de Zúric. (...) Al seu torn, (la dona del pacient) va fer saber al metge que en cap cas s’hauria d’informar el seu marit sobre la veritable naturalesa de la seva malaltia. Ni ell, ni el personal d’infermeria li’n podien parlar. 

(...)

Ell no pot viure sense mi, ni jo sense ell. Continuaré venint aquí fins que pugui tornar amb mi a casa nostra.

(...)

Per a Mann, l’amor i la paraula vencedora de la mort són el mateix, perquè l’amor que li va donar Katia era com la paraula que s’havia fet carn, era la seva vida, era la que va donar vitalitat a la seva vida, la que va donar vida a la vida!.

Jamusz Korezak, Pediatra i escriptor polonès:

La seva vida va començar el 1878 a Polònia, on va néixer com a Henryk Goldszmit en una família jueva laica.

(...)

Després d’haver treballat durant un temps com a pediatre, el 1912 Korezak es fa càrrec de la direcció d’un orfenat.  

(...)

Per a Janusz Korezak la veritable “bandera de l’esperança” sempre havia estat “l’educare”, l’educació a la qual cada nen té dret i que necessita per créixer.

Antoine de Saint-Exupéry, escriptor i poeta, francès:

El 31 de desembre de 1940, el vaixell “Siboney” atraca al port de Nova York procedent de Lisboa. A bord hi havia centenars de passatgers. (...) Entre ells hi havia l’escriptor Antoine de Saint-Exupéry.

(...)

Som al gener del 1941.

(...)

El desig fervent de Saint-Exupéry s’havia complert: els Estats Units es disposaven a unir-se a la lluita per la victòria de la Democràcia.

Julius Robert Oppenheimer fou un físic americà. Se'l coneix com "El pare de la bomba atòmica" :

Nascut l’any 1904 a Nova York, és testimoni d’una època en què les masses han degenerat.

(...)

La idea que amb l’arribada de la bomba atòmica no hi hauria més guerres ha demostrat ser una vana esperança.

Irma Seidler, pintora hongaresa:

La vida d’Irma Seidler va acabar el 18 de maig de 1911. Era artista i encara jove, només tenia vint-i-vuit anys. La seva mort no va ser una gran notícia per al món.

(...)

El que saben els humans d’ells mateixos, les seves vivències més profundes s’expressen en sons, en imatges, es tradueixen, únicament i exclusivament a la nostra llengua, la llengua de les Muses.

George Orwell, escriptor i periodista anglès:

El 8 de juny de 1949, George Orwell publica la seva novel·la 1984. (...) Som a l’any 1948, la guerra s’ha acaba, i a Europa i als Estats Units predomina una certa eufòria perquè el mal hauria estat en gran part derrotar.

(...)

Un any després de la seva publicació, l’any 1950, va morir l’autor del llibre que li donaria fama mundial.

Sigmund Freud, metge i neuròleg:

Durant la Primera Guerra Mundial, als hiverns de 1915-1916 i 1916-1917, el professor doctor Sigmund Freud fa, els dissabtes al vespre, les seves conferències públiques.

(...)

Freud era un mestre en l’art de dir veritats incòmodes.

Bé, arribo al final, i no vull deixar oblidats altres personatges dels que ens comenta l'autor:  Friedrich Nietzsche, filòsof alemany. George Orwell, escriptor anglès. Nicolau Maquiavel o simplement Maquiavel, filòsof polític i escriptor italià...

No voldria tancar aquest recull sense fer referència a un escriptor.

Ell no és pas anomenat en el recull que comparteixo,

però parla de la mort...

i de la paraula...

Cliqueu l'enllaç.

 

Quan no quedarà res, quedarà la paraula..

Desideri Lombarte

 

La paraula vencedora de la mort.

Històries sobre la veritable grandesa

Rob Riemen

Traducció d’Auke Oosterhoff

176 pàgines

L'home a la recerca de sentit

Un relat dur i molt sentit on l'autor, que va ser deportat el 1942, ens fa partícips de la seva experiència com a presoner i psiquiatre als camps de concentració nazis durant tres anys.

Un pròleg necessari:

La tardor de 1976, un any després de Konrand Lorenz i en el marc de la setmana del llibre austríaca que s’hi celebra anualment, Víktor Frankl va obtenir el premi Donauland en reconeixement a l’obra de tota una vida.

(...)

Víktor Frankl va viure el que ensenya. (...) Ell va bescanviar l’uniforme de presoner per una bata blanca de metge i els va ajudar com a director espiritual.

.

Ell, psicòleg de professió, va ser "només" el número 119.104:

En el moment en què el “número” 119.104 fa la temptativa de descriure el que va viure com a “psicòleg” al camp de concentració, cal consignar des d’un bon començament que al camp, naturalment, no exercia com a “psicòleg”, ni tan sols com a metge (tret de les darreres setmanes). (...) I confesso no sense orgull que, com a tal, jo ja no era un pres “normal i corrent”, precisament no era més que el número 119.104 i prou.

En faré només un breu recull dels nombrosos casos que es relaten en el llibre: Cal, clar, començar pel principi: Auschwitz :

Llavors les portes del vagó s’obren de bat a bat, i una petita allau de presos vestits amb l’habitual uniforme de ratlles de presidiari es precipita a l’interior, amb el cap rapat, però amb cara d’anar molt ben alimentats, parlen totes les llengües europees possibles i, tanmateix, la seva absoluta jovialitat arriba a resultar grotesca en aquell moment i situació.

(...)

Mentre estem esperant a les dutxes, experimentem de debò la nuesa: ara ja no tenim veritablement res tret d’aquest nostre cos nu.

La "vida" al camp:

De cops, al camp, n’hi ha pels motius més fútils, o també per manca absoluta de motius,

(...)

L’apatia com a símptoma principal de la segona fase és un mecanisme de defensa necessari per a la ment. La realitat funciona al ralentí.

Se n'ha parlat tant de la fam que he cregut més oportú centrar-me en un tema que, almenys en el meu cas, no havia trobat comentat encara, com és el de la sexualitat:

Si la desnutrició fa que el primitiu instint que s’empara del pres durant el segon estadi de la seva adaptació interior a la vida del camp col·loqui l’instint de procurar-se aliment en el primer terme de la consciència, aquesta mateixa desnutrició també deu ser l’explicació principal del fet que l’instint sexual en general no es manifesti.

(...)

En una majoria predominant de presos corrents, l’instint primitiu, el fet d’haver-se de concentrar en la sempre amenaçada i pura subsistència, incideix en una desvaloració radical de tot el que no serveixi a aquest interès exclusiu. 

És possible la interiorització silenciosa i gairebé oculta, potser fins i tot per un mateix, del sofriment?:

La possible interiorització que experimenta la vida al camp de concentració, en el cas de la persona disposada a experimentar aquesta interiorització, implica també que el pres aparti la buidor i l’eixarreïment.

(...)

Com a metge, poder ajudar una mica els companys malalts em semblava, sense cap mena de dubte, que tenia més sentit que no pas anar vegetant.

(...)

Així doncs, el fet que l’intern d’un camp de concentració intenti “desaparèixer” literalment en la multitud no és suggestió, sinó també una temptativa de salvar-se de maneres diverses. 

Un miratge, o una esperança vana que difícilment es pot veure realitzada. La fugida:

La vida al camp comporta decisions que de sobte han de ser preses en qüestió de moments i que constitueixen una opció entre existir i no existir. 

(...)

En últim terme, és obvi que el que li passa a una persona interiorment, allò en què el camp “l’ha convertida” aparentment, és el resultat d’una decisió personal.

(...)

La conclusió a la qual arribem repetidament a través dels relats i les descripcions que els antics presos dels camps fan de les seves experiències és coincident: el que en realitat aclaparava més el pres era el fet que en general no sabia quant de temps romandria encara al camp de concentració.

La realitat: L'alliberament:

I aleshores va arribar el nostre darrer dia al camp. Gairebé tots els interns havien estat traslladats en massa a altres camps a mesura que el front aliat s’aproximava. Les jerarquies, els capos i els cuiners havien fugit.

(...)

Ha aparegut el delegat de la Creu Roja Internacional a Ginebra. (...) Ara ja no cal que assumim el risc de sortir corrents a l’encontre dels dos fronts en combat.

(...)

De la mateixa manera que la salut física del submarinista es veu amenaçada si es treu bruscament l’equip d’immersió (...) també resultarà danyada la salut mental de la persona que ha estat alliberada de cop i volta d’una pressió psíquica

He obviat molts punts, diferents aspectes que en el llibre estan relatats amb minuciositat necessària i clarificadora.

Acabo aquesta publicació amb unes reflexions que fan referència als vigilants dels camps, aquells presoners als que aparentment se'ls concedia algun benefici a canvi d'expressar la crueltat en els seus companys: 

Qualificar una persona pel fet de pertànyer al grup de vigilants del camp, o a l’inrevés perquè és un pres, no ens diu res en absolut.

(...)

Però ¿què és l’home? És l’ésser que sempre està decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als llavis. 

Les cames comencen a fer mal i amenacen de fer figa. 

Continuen arrossegant-se, volen veure per primera vegada els voltants del camp.

(...)

I vet aquí que arriben a un prat i hi veuen una estesa de flors. 

En són conscients, però no “s’emocionen”. 

(...)

Els dies passen, molts dies, 

fins que ja no és tan sols la llengua allò que es deixa anar, 

sinó alguna cosa de l’interior, 

i de sobte l’emotivitat obre una bretxa en aquella remarcable barrera inhibidora. 

 

 

L’home a la recerca de sentit

Viktor E. Frankl

Pròleg de Hans Weigel

Traducció de Francesca Martínez

170 pàgines 

Dotze

Acostumo a consultar referències dels autors que llegeixo. De natural, és clar, n'hi ha de força coneguts dels quals no hi faig esment explícit, però, tal com és aquest cas, he decidit compartir el que diu de l'autor la Viquipèdia:

"Vicent Usó i Mezquita és un escriptor, periodista i guionista valencià. Llicenciat en història contemporània, ha desenvolupat una carrera literària diversa, amb una destacada activitat en la narrativa, la crítica literària i la traducció d'obres clàssiques de teatre, en col·laboració amb Hadi Kurich."

I bé, parlem del relat tot coneixent la que serà protagonista o descobridora del secret d'un pis tancat, que, pel que sembla, els antics residents han abandonat sense deixar cap avís als veïns i que ara tot fa pensar que un grup immobiliari se n'ha fet càrrec per llogar-lo.

Però aquesta gairebé inesperada protagonista està passant una època un tant confusa i depriment:

Fa dos mesos que plore, n’estic farta. (...) Tinc por i els ulls se m’omplin de llàgrimes que ragen galta avall i em creix una bola a l’estómac que em paralitza i no em deixa parlar. Però m’he de fer l’ànim.

(...)

Sempre he sigut molt plorona, ho he de reconèixer. Encara ara. i de vegades em fa ràbia perquè les llàgrimes et deixen en inferioritat.

Aviat sabrem el per què:

Els dissabtes, sempre al migdia, em cridava el nebot i em demanava per la salut i com anaven les coses. (...) I el nebot em repetia que posara a la venda el pis i que, amb els diners, me’n comprara un altre que tinguera ascensor.

(...)

Al principi, em cridava cada dia, el nebot, i, una volta al mes venia a veure’m, però, a poc a poc, a mesura que vaig anar refent-me, les visites es van espaiar, i també les telefonades.

(...)

Va ser l’any següent que el nebot em va demanar el préstec.

(...)

L’any passat, va demanar-me de nou que l’ajudara, passava un mal moment i necessitava uns pocs diners per a remuntar-hi. (...) Vaig reunir forces, abans de contestar, vaig respirar fondo i, tot i això, la veu em tremolava i sentia que la por corria pels meus braços (...) vaig respondre que res no m’agradaria tant que poder ajudar-lo, però que no em podia valdre per mi sola. (...) i la paga no dona per a tant.

La senyora no s'acontenta amb especular, vol "investigar" el que succeeix al pis del costat i insisteix en les seves indagacions:

La nina és qui primer ha sentit les passes, i el company ha deixat d’observar la barana com si fora un entomòleg i s’ha abocat a mirar cap avall pel buit de l’escala i algú el deu haver saludat des del vestíbul. (...) Dotze escalons només, els tinc ben comptats: els barrots de la meua presó, els murs que m’impedeixen fugir d’aquesta gàbia.

(...)

El cas és que, malgrat que només hi ha dos trams curts d’escala, l’agent immobiliari ha arribat com si vinguera de fer a pas viu el trajecte que separa Marató d’Atenes. 

(...)

No sabia què pensar, una cosa és que vulguin llogar el pis i hi haja tràfec de gent, i una altra els crits i les curses.

M’he quedat de pedra en advertir que la porta del pis veí havia quedat oberta. (...) He pensat d’entrar-hi, però a la fi no he gosat.

I així, entre el neguit de saber el què està passant o ha passat al pis del costat i els seus records, va passant el temps:

El meu germà era com jo, deu ser cosa de família, i, si algú de nosaltres es descuidava i deixava oberta la porta de l’armari rober, em demanava que m’alçara i l’ajustara bé.

(...)

Ha passat una bona estona, i jo allà, en silenci, mirant com els convidats d’aquell programa estúpid s’escridassaven. (...) Així que, al final m’he dit, i què pot passar si t’enxampen? Que et tanquin a la presó?

(...)

La porta continuava oberta del tot, era lògic si no havia sentit que passara ningú pel replanell. (...) La distribució del pis és distinta de la del meu.

(...)

Tot molt antic, tot molt passat de moda, i molt gris i molt decadent, com jo mateixa, ja ho sé, però són els mobles que han habitat sempre la casa i estan impregnats de records, i els records ho són tot per a  mi, que ja no tinc res més, de manera que no he consentit mai a canviar-los per d’altres més nous ni més lluents ni més còmodes. 

I, mica en mica, anem descobrint que la nostra protagonista fa temps que va recollint d'aquí i d'allà petits objectes que per qualsevol motiu li han resultat atraients:

Allà, a la còmoda, hi ha un calaix on guardo un bon grapat d’estris inútils. (...) el producte de les meues rapinyes, el fruit d’un impuls irresistible que no havia sentit mai, abans de la mort del germà.

(...)

Des d’aquell dia, de tant en tant es presentava l’impuls, sempre d’improvís.

Però tornem a l'actualitat, deixant una mica de banda els records i ens retrobem amb la curiositat no resolta de la senyora, que mal que bé, entra i surt de casa seva, gairebé arrossegant-se i amb el perill de quedar atrapada i/o descoberta en les seves incursions al pis buit:

És curiós, després de mesos i mesos de silenci, avui tot ha sigut renou, al replanell: què curiós, i quina festa, veritat? 

(...)

He observat per l’espiera. La conversa m’arribava confusa perquè, al principi, parlaven tots alhora, es tallaven els uns als altres per a demanar-se aclariments o s’interrogaven. (...) He obert amb cura, a penes un pam, i he notat que els batecs del cor em ressonaven a les temples.

(...)

De l’únic que no sabien res, era de l’inquilí del pis del carrer de l’Estació, o siga d’aquest. Pel que havien pogut esbrinar, havia estat pagant el lloguer fins feia alguns mesos, però de sobte havia deixat de fer-ho sense que hi haguera cap comunicació: tampoc li hauria sigut fàcil perquè la tieta ja havia mort, aleshores.

El temps passa i, tot i que amb penes i treballs, ella, segueix entestada a conèixer el què està passant al pis del costat:

Ha passat ben bé mitja hora fins que he sentit de nou remor de passes i, en lloc d’adreçar-me a l’espiera, he aguaitat per la finestra.

(...)

M’he alçat a omplir un got d’aigua quan he sentit que un cotxe aparcava davant de casa i portes que es tancaven i veus que enraonaven de nou.

(...)

Abans de seure, he anat a buscar la cartera del veí. I aleshores sí, l’he desplegada i he vist que, en efecte, allà estava tota la documentació que buscava la policia. I els pèls se m’han eriçat de pensar com ho justificaria si decidien regirar-me la casa.

Però, què en treu ella d'aquestes anades i vingudes lamentables?

I posats a preguntar-nos: Què en treu dels objectes que va rampinyant d'aquí i d'allà?:

El tragí de la vesprada m’ha disminuït les forces, així que t’he apartat una mica i m’he estirat al llit, al teu costat, i he tancat els ulls, però no m’he adormit: si no tinc son de nit, com vols que en tinga, si encara no és hora de sopar?

(...)

Potser m’havia endormiscat una mica, quan ha arribat l’altre cotxe. Dormir, no dorm, però em passe el dia pegant cabotades. 

(...)

De nou, he sentit veus al replanell, però estava molt cansada i no m’he alçat.

(...)

No he fet servir mai res del que agafava, ja ho saps. Ho guarde tot al calaix, i no, tampoc he pensat mai de retornar-lo, no em preguntes per què.

Tot llegint i rumiant, és fàcil arribar a la conclusió que la protagonista de tota aquesta història, amb les seves anades i vingudes, els seus furts, i tots els seus dolors i molèsties, està i se sent molt sola:

M’he assegut al sofà, però no he engegat el televisor. (...) M’he recolzat en el caminador, de nou, i he fet via cap a l’aparador. 

M’he acostat al quadre 

i he besat aquell rostre en blanc i negre 

i he mussitat perdona’m, perdona’m, 

així i tot ho he de fer, ho entens? 

Dotze

Vicent Usó

166 pàgines 

SOBRE EL TERRORISME SUICIDA

Diu la Wiquipèdia:

Talal Asad és un antropòleg cultural britànic nascut a l'Aràbia Saudita l'abril del 1932 i que actualment és professor emèrit distingit d'Antropologia i Estudis de l'Orient Mitjà al Centre de Postgrau de la City University de Nova York.

I en la seva edició en espanyol, el 3 de gener del 2008, el mateix autor en el prefaci especifica:

Pocas veces se establecía una relación entre la violencia terrorista y la violencia perpetrada por el estado norteamericano.

(...)

El criterio fundamental al que remite el libro es la escala de la crueldad, y, según este criterio, la inflicción de muerte a civiles, la destrucción de áreas urbanas y la ruptura de la vida cotidiana llevadas a cabo por determinación estatal superan, en mucho, todo lo que puedan hacer los terroristas.

(...)

Las guerras modernas (sin contar las operaciones de contrainsurgencia) raramente se desarrollan en combates cara a cara.

(...)

Si los ejércitos estatales concentran su capacidad de fuego en sus adversarios armados antes que en civiles, no es por los compromisos del juego limpio, sino porque los enemigos armados son la amenaza mas inmediata. (…) La frontera entre la guerra y la paz no se distingue claramente, hoy en día, cuando se trata de un enfrentamiento colonial.

                                                                          

Aquell inesborrable 11 de setembre:

Para muchos musulmanes residentes en los Estados Unidos, el 11 de septiembre fue el comienzo de un largo período de inquietud. (…) Reflexionar en torno a los atentados suicidas, con toda su banalidad y su horror, fue para mí una manera de abordar ciertos supuestos modernos acerca del matar y el morir.

(...)

En todas las épocas ha habido, por supuesto, quienes han justificado el dar muerte a los llamados enemigos y a otras personas que ellos no consideraban merecedoras de vivir.

A què ens referim quan parlem de terrorisme?:

¿Por qué el término “terrorismo” es tan utilizado hoy en día cuando se habla de determinadas clases de violencia contemporánea, no sólo en los Estados Unidos, sino también en Europa, Israel y otras partes del mundo.

(…)

Tenemos, pues, que la palabra “terrorismo” no significa tan solo culpabilidad según la ley estatal sino también, así lo indica la disquisición de Walzr, sentimientos de vulnerabilidad: un terrorista es alguien que crea una sensación de miedo e inseguridad, con fines políticos, entre una población civil.

(...)

Toda guerra requiera la preparación de máquinas de matar humanas. (…) La tortura a prisioneros es parte integrante de la violencia que se enseña al soldado en su adiestramiento. La “práctica” del terror genera, pues, soldados eficientes, y es un elemento importante de la condición de la guerra, tanto en el campo de batalla como en centros de interrogatorio donde se obtiene información vital.

Un lleuger matís que m'ha semblat especialment interessant, alhora que controvertit:

Cuando el gobierno actúa contra sospechosos de terrorismo y contra adversarios militares menores, cada cual está implicado (con razón o si ella) en el espacio de violencia. (…) Los actos de guerra no son perturbadores para la mayoría de los civiles cuando el daño humano perpetrado por sus fuerzas armadas tiene lugar fuera del país. La invasión aliada de la Alemania nazi, en la Segunda Guerra Mundial, fue aplaudida por los civiles en los Estados Unidos. Los actos terroristas, por otra parte, crean ansiedad porque tienen lugar en el país.

(...)

Castigar a civiles puede ser el único modo f obtener resultados. (…) Así, pues, no es la crueldad lo que importa en la distinción entre terroristas y ejércitos en guerra, e importa todavía menos la amenaza que unos y otros suponen para formas de vida enteras. 

Quan al concepte "terrorisme" s'hi afegeix el qualificatiu de "suïcida". Canvia alguna cosa?:

¿Hay alguna diferencia crucial entre alguien que mata con objeto de morir él y alguien que muere con objeto de matar?. (…) Los atentados suicidas son, por lo tanto, ante todo, historias. Dado que narran verosímiles, emplean también la ficción.

(...)

Muchos testamentos de mártires están firmados con estas palabras: “El mártir viviente” 

(...)

Pero los motivos mismos raras veces son lúcidos, van siempre cargados de emociones, y su descripción puede ser discutida.

(...)

¿Qué hay de especial en el suicidio? 

(...)

En el acto del terrorista suicida, quizá lo que horroriza no sea tan sólo el morir y matar (o el matar muriendo), sino la aparición violenta de algo que habitualmente pasa desapercibido en la modernidad secular: la búsqueda ilimitada de la libertad, la ilusión de una interioridad no coaccionada capaz de resistirse a la fuerza de la disciplina institucional. (…) Si la guerra moderna persigue la fundación o la defensa de una comunidad política libre, poseedora de su propia ley, ¿podría decirse que el terrorismo suicida (lo mismo que un ataque nuclear suicida) pertenece, en ese sentido, al liberalismo? 

En unes reflexions/conclusions finals, ens diu l'autor: 

Empecé estas reflexiones sobre el terrorismo suicida 

inmediatamente después del 11 de septiembre de 2001.

(…)

Hoy, la crueldad es una técnica indispensable 

para mantener una determinada clase de orden internacional, 

un orden en l que las vidas de ciertas personas 

son menos valiosas que las vidas de otras personas 

y en el que, por lo tanto, la muerte de estas últimas es menos turbadora.

(...)

Porque lo que aquí debe ser identificado 

no es tan sólo la voluntad de morir o de matar, 

sino cómo entiende cada cual la muerte: la propia y la de otros.

 

 

Sobre el terrorismo suicida

Talal Asad

Traducción de Emili Oleina

140 páginas