dimecres, 19 de juliol de 2017

MENTIDES PERILLOSES



Sóc de les que no li agraden les mentides que considero engany, suporto malament que algú em menteixi, m'enganyi, ni que sigui en alguna qüestió de poca importància i aquest algú l'esmento en el sentit més ample possible. És clar que si la mentida prové del meu entorn més proper o apreciat, el meu rebuig i ressentiment són encara més profunds. Ni tan sols crec en el que algú anomena "mentides pietoses", la veritat pot causar un dolor momentani, mentre que la mentida deixa un dolor més profund i durador. Tampoc s'escapa del meu rebuig l'auto engany. 

Jean-Claude, el protagonista d'aquest llibre d'Emmanuel Carrère on es relata un fet verídic, i que va anomenar "L'adversari", mentia gairebé com una forma natural de viure i relacionar-se, és així que va estar 18 anys enganyant tothom fins que finalment, les seves mentides el van conduir a assassinar els pares, la dona i els fills, agredir la seva amant i fins i tot, encara que no es va poder demostrar, es va sospitar que havia tingut alguna cosa a veure en la mort suposadament accidental del seu sogre. Ell va fer un intent de suïcidi prenent-se un munt de medicaments caducats i calant foc a la casa. Va sobreviure, el van poder jutjar i va ser condemnat. Quan va sortir del coma, al principi ho va negar tot. Tot plegat, uns fets que van commoure la societat i van ser tema als noticiaris al gener de 1993.

Assabentat pels noticiaris i mogut per la necessitat d'entendre, en Carrère, escriu una carta a la presó adreçada a l'autor confés dels assassinats. Després de dubtar durant sis mesos, vaig decidir escriure-li, a través del seu advocat. És la carta més difícil que he hagut d’escriure mai. Obtindrà resposta anys més tard, i al 1999 es decideix a escriure el llibre.

Els amics no s'ho podien arribar a creure, fins que l'evidència aclaparadora els va caure al damunt com una pesada llosa.

Luc `[un bon amic] va saber en l’espai de cinc minuts que havien trobat al cotxe de Jean-Claude una nota escrita per ell on s’acusava dels crim, i que tot el que es pensaven que sabien de la seva carrera i de la seva activitat professional era una enganyifa. “Un banal accident o una injustícia poden provocar la bogeria. Perdó, Corinne, perdó, amics meus; perdó a les bones persones de l’associació Saint-Vicent que volien trencar-me la cara”
(...)
Luc, al principi, es va negar rotundament a creure-ho. Quan acaben de dir-vos que el vostre millor amic, el padrí de la vostra filla, l’home més recte que coneixeu ha matat la seva dona, els seus fills, els seus pares i que a més a més us mentia en tot des de feia anys, ¿no és normal continuar confiant-hi, fins i tot contra proves aclaparadores? 
(...)
Una mentida, normalment, serveix per tapar una veritat, alguna cosa potser vergonyosa, però real. La seva no tapava res. Sota el fals doctor Romand no hi havia l’autèntic Jean-Claude Romand. 
(...)
Fals metge, enganxat a la por i a la rutina, estafant insignificants jubilats cancerosos, no tenia cap oportunitat. 
(...)
Perquè menteix. És la seva manera de ser, no hi pot fer res i em sembla que ho fa més per enganyar-se ell mateix que per enganyar els altres. 


diumenge, 16 de juliol de 2017

Una visita impactant

Ha tancat la Model, després de 113 anys i d'un natural deteriorament més que evident, i també després de diversos anuncis que per una o altra raó mai no s'acabaven de concretar, ha tancat definitivament les portes.

A partir del 3 de juliol d'aquest any, fins el 26 de novembre, sota el títol genèric de "La Model ens parla", el Departament de Justícia de la Generalitat, ha organitzat una exposició i visita a una part de les instal·lacions.

Com molts dels veïns de Barcelona i segurament de tot Catalunya, havia passat més d'un cop pel davant i sempre resultava impressionant i alhora un xic intimidant aquell edifici i també n'érem més o menys conscients d'algunes de les històries referents als presos anomenats "polítics" que s'havien esdevingut al seu interior i que, segurament, en major o menor mesura, encara s'esdevenien. Qui no havia sentit parlar d'aquella "Cinquena Galeria".

Alguns dels espais de la visita no deixa indiferent, el muntatge que hi han fet hi contribueix i les fotografies, inevitables, que vaig fer durant els recorregut no poden recollir ni de bon tros les emocions que en molts moments m'hi van assaltar.


La noia del ball



Fa temps vaig comentar una publicació de Jordi Coca en què ens parlava les seves vivències en el que vaig nomenar "Un pare dictador" i que no és altre que "Sota la pols".

En el llibre que ara comento, el mateix autor en un diàleg figurat amb la seva mare, rememora, com una mena de continuació, les relacions i els records de la seva infantesa i un cop més m'ha dut records de la meva pròpia infantesa i de la difícil relació dels meus progenitors.

Pràcticament així comença el seu relat la protagonista, nascuda en una petita illa de Menorca que ha hagut d'abandonar i traslladar-se a Barcelona, a raó de la mort de la mare, en el qual tracta d'explicar-li al seu fill, que n'esdevé el narrador, la seva vida:

Deuria tenir disset anys i sempre anava cansada, bruta de la borra dels telers, amb la pols de les màquines que m’havia de treure dels cabells. Però tinc una mirada alegre tot i el cansament de treballar tantes hores, tantes hores teixint sense parar, marejada per l’enrenou eixordador que a estones em percudia el cap: zas bum, zas bum..

Es tracta d'una vida senzilla i plena de dificultats, com la de tantes dones i homes a l'època de la guerra i la dura postguerra, amb l'afegitó d'un marit tirà i dominador:

Durant més de quaranta anys he viscut amb la sensació que ell em manava, que em feia anar a on volia i que jo no podia triar ni decidir res. 
(...)
Va ser com una possessió, com un domini complet i obscur que per realitzar-se plenament necessitava paciència.

A ella li agrada el ball, d'aquí el títol, se sent alliberada quan es deixa endur per la música, com si d'alguna manera els peus adquirissin vida pròpia, les cabòries s'esfumen mentre es mou de manera compassada o esvalotada seguint amb traça qualsevol ritme.
La meva mare també era bona balladora, sempre que podia, que només era quan no hi havia el pare, estava amb la música de la ràdio engegada i ballant fins i tot amb l'escombra. Era feliç quan ballava:

A mi la música sempre m’ha fet sentir que volava. Ballar era una mica com no tocar de peus a terra, era fer-se lleugera, etèria, i t’evadies dels problemes reals. La música entrava com un aire fresc, et sostenia en un núvol de sons, et despertava els sentiments i t’inundava d’emocions.

A ell sembla molestar-li.
El meu pare també tenia les seves idees pròpies al respecte i li ho tenia pràcticament prohibit:

“Per gust únicament ballen les putes”, em deia el teu pare.

I com a rerefons de tot això, els darrers dies de la república, la guerra, l'anarquisme idealista i el més violent, la postguerra, la dictadura, la repressió, i un cop més la violència...

D’una banda era com si no passés res i de l’altra cada dia hi havia notícies que ens feien témer el pitjor. (...) A la fàbrica uns deien que tot era culpa dels anarquistes, però els altres afirmaven que els militars volien que tornés el rei, que allò de la república no funcionava...
(...)
A Barcelona tot ho dominaven els anarquistes i hi havia tants rumors que ja ni sabies què era veritat o què no ho era. I de vegades tu veies coses... 
(...)
I també hi havia els desapareguts, aquells dels que no se sabia res, els que havien estat engolits per les primeres setmanes de guerra sense deixar ni rastre. 
(...)
El món sencer era un hospital trist, una sala llarga per un extrem de la qual s’enduien els cadàvers de totes les edats que després eren colgats precipitadament... 

Té paraules molt contundents respecte la postguerra, com les que jo podia escoltar algun cop una mica a esquitllen-tes a casa meva:

De mica en mica vaig notar que en aquella nova etapa (postguerra) també hi havia por i que tothom callava. 
(...)
Allò era pitjor que la guerra. Agafaven qui fos, els apallissaven i els feien tornar a casa baldats. D’altres es perdien a les comissaries o a les casernes dels militars i no se’n sabia res més. Les famílies anaven a preguntar i mai no obtenien resposta. 
(...)
Doncs això va ser exactament el mateix: havien guanyat la guerra, ens van demostrar que eren més forts que nosaltres, van prohibir parlar català, no ens volien deixar respirar tranquils, es tractava que tinguéssim por, que veiéssim fins a quin punt estàvem a les seves mans. 

D'aquesta manera es va viure, malviure o gairebé sobreviure, durant molts, massa, anys:

I vivíem així, fent coses petites però que bé s’havien d’organitzar. 
(...)
 I els rojos, segons es deia aleshores, érem tots els que no pensàvem com ells. 

dijous, 29 de juny de 2017

La cova de Santa Llúcia

L’any 1936 va esclatar la Guerra Civil i el 1938, uns dies abans de començar la Batalla de l’Ebre, la cova va ser habilitada com a hospital de campanya de les tropes republicanes. La cova fou equipada amb uns 80 llits, un quiròfan i un dipòsit de medicaments, i també s’hi van improvisar unes dependències comunitàries per als metges i els malalts. Durant el temps que va servir d’hospital es van fer curacions de tota mena, tant a soldats republicans com a presoners de guerra i gent dels pobles bombardejats. Els veïns de La Bisbal hi portavent fruita i verdura que intercanviaven per llaunes, pa, xocolata... Els que hi van morir es troben enterrats en una fossa comuna al cementeri del poble.

A Priorat.
Una terra per descobrir, sense presses...

Aquesta és una part del relat que podeu trobar bussejant per Internet, en el meu cas va ser a raó d'una de les diverses lectures fetes referents a diversos aspectes de la Guerra Civil espanyola que vaig saber-ne l'existència.

Fa pocs dies que la vaig visitar. Cap itinerari organitzat, gairebé en solitud, em vaig deixar embolcallar per la grandiositat del paisatge mentre recorria tot l'espai, mentre tractava d'evocar tot el que en aquell indret havia succeït: el treball abnegat dels metges i infermeres, els crits i el dolor dels ferits, la infàmia de la guerra, la mort... Tot va anar passant pel meu cap.

I vaig fer fotografies, no sense dubtar si m'era moralment permès violar la pau d'aquell lloc gairebé místic, però malgrat tot, aquí deixo una mostra, amb tot el respecte, del què va ser la meva experiència:










dissabte, 24 de juny de 2017

En els llimbs?


Entre les diverses obres de'n Jean-Paul Sartre (París, 21 de juny de 1905 - París, 15 d'abril de 1980), destaquen les obres de teatre que s'han qualificat com a teatre de l'absurd.

En aquest cas, he triat "A porta tancada" escrita al 1944, en una traducció de'n Pedrolo, tota una garantia. La peça, força breu, en un sol acte té quatre protagonistes, tres dels quals, Inés, Estelle i Garcin, els podem considerar com a convidats i un criat el nom del qual desconeixem.

El lloc de trobada és una habitació tancada sense finestres ni miralls, amb els llums permanentment encesos, on els tres convidats són conduits, no sabem des d'on ni amb quin objectiu per un criat que tant bon punt els va acompanyant, un per un, els deixa en la més absoluta solitud.

Aviat s'adonen que no tenen gana, ni set, ni son

Cap d'ells no es coneix i en un principi manifesten no saber el per què s'hi troben en aquella situació, que d'antuvi relacionen amb l'infern, però a mesura que avancem en la lectura coneixem, o més bé intuïm, que estan en una mena d'antesala que els ha de conduir al seu destí etern, perquè el cert és que tots tres són morts i que han dut unes vides poc o gens edificants.

Confesso que malgrat el plantejament potser absurd, m'ha resultat una lectura força interessant i servant les distàncies, m'ha dut un record de la meva mare, una dona força pragmàtica i gens religiosa, però que en algun moment de la seva curta vida, li va impactar el relat cristià que feia referència a la possibilitat de la vida eterna després de la mort. Segons el seu raonament, la possibilitat d'anar al cel havia d'estar molt bé, però li semblava una contradicció, ja que si des d'aquell lloc suposadament privilegiat no podia veure els seus fills terrenals, la felicitat no li seria pas complerta; altrament, si ens veia i en algun moment patíem cap dificultat o mal el seu patiment seria molt més gran que el gaudi de l'eternitat.

En conclusió: tot plegat no la va convèncer de cap de les maneres.



dimarts, 20 de juny de 2017

Joan Fuster

Vint-i-cinc anys sense Joan Fuster


CINC INVOCACIONS


Tornes ja en nostra sang a ser com eres,
oh pàtria! Comencen dins la nit
a alçar-se fixament el mur i el crit,
i el cel enyora el colp de tes banderes.


Van recobrant el gust de les dreceres
els nostres peus amargs. El branc florit
s'hi estableix, com l'havíem pressentit. 

Pertot desperten relles i fogueres.

Els rems, la pau, les roques poderoses,
els infants amb què et salves i vesteixes,
et reprenen. Oferts, som veritat.


Mare enmig de les tombes precioses,
tu ens anomenes un per un i ens deixes
la llengua plena del teu nom daurat. 



Joan Fuster 
(Sueca, la Ribera Baixa23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992)

Imatge manllevada de Mag Poesia



dissabte, 17 de juny de 2017

INSTRUMENTAL


Una organització molt original en què cada capítol ve precedit per un enllaç que ens condueix a un fragment de música que, segons informa el propi autor, es pot escoltar de forma totalment gratuïta.

Però el veritable interès està en el fet que James Rhodes, un pianista reconegut. ens fa partícips de la dura història dels abusos sexuals patits al llarg de cinc anys de la seva infantesa. Per primer cop, almenys que jo conegui, es tracta obertament el tema de la pederàstia des del punt de vista de la víctima.

Al febrer d'aquest mateix any, a "Què va fallar"vaig comentar un llibre en el que es recollia el punt de vista d'un pederasta confés i m'ha semblat especialment interessant conèixer el sentir d'una víctima.

Son molt greus les seqüeles que pateix un infant violat, molts sentiments de culpa, de sentir-se brut i malfiar-se de tothom: en James confessa que després d'un llarg període d'auto-lesions, drogues, desequilibris de tota mena i llargues estades en diferents clíniques, va salvar la seva integritat emocional i mental per mitjà de la música:

Aparte del alcohol, también estuve en contacto con las drogas en torno a los catorce años.
(...)
Salí de mi último hospital mental en 2007, hasta las trancas de medicamentos, sin carrera profesional, sin mánager, sin discos, sin conciertos, sin dinero y sin dignidad. 
(...)
Solo hay dos cosas en la vida que tengo garantizadas: el amor que me inspira mi hijo y el amor que me inspira la música. (…) Y lo que apareció en mi existencia cuando tenía siete años fue la música.
Concretamente, la música clásica
(...)
Ahora sé que la música cura. Sé que me salvó la vida, que me mantuvo a salvo, que me dio esperanza cuando no la había en ningún otro sitio. 

I a mode de resum, unes frases que m'han copsat especialment: 

Si un violador le repite a un niño de cinco años que le van a pasar cosas espantosas si se lo cuenta a alguien, eso se asimila sin ser cuestionado, se acepta como si fuera una verdad absoluta. 
(...)
Utilizar términos como “acoso sexual” o “abuso sexual” no solucionan en absoluto los horrores de una violación infantil.
(...)
Es muy fácil suponer que los abusos terminan cuando el abusador ya no está presente, y cuesta mucho oír que para quienes los han sufrido, entonces la cosa no ha hecho más que empezar.  

I encara, una altra que, adreçada al violador greument malalt i que va restar impune, no pot ser més demolidora:

Lo último que me contaron los de la policía metropolitana fue que el tipo había tenido un derrame cerebral y no lo habían considerado apto para someterse a juicio. (…) Nada de lo que me hiciste fue inofensivo, divertido o cariñoso, a pesar de lo que decías. No fue más que una aberrante y penetrante violación de la inocencia y la confianza.