dijous, 18 d’octubre de 2018

Els Chironi, segona part







Amb el final de Estirpe, havíem deixat la família Chironi, en un moment clau, i quan tot semblava que s'esfondrava i que la nissaga s'extingia gairebé abans de començar, apareix un nou membre, un noi  que farà que tot recomenci. Així "El tiempo de en medio", la segona part de la trilogia de los Chironi, de Marcello Fois, es centra en la història d'aquest nou vingut que no és altre que Vincenzo, el fill de'n Luigi Hippolito, que va morir a la guerra, i del qui ningú no en tenia notícia.

Vincenzo descendía de los Chironi en todos los sentidos, a pesar de ser quizá demasiado alto, más alto que su padre, Luigi Hippolito

El mateix que el seu avi, Michele Ángelo Chironi ,en Vincenzo s'havia criat en un orfenat:

En los años de orfanato se ganó la reputación de niño sagaz primero, de chico sagaz después (…) Todos esperaban de él que sintiera la llamada, se esperaba de él que acabara tomando el hábito.
(...)
Cuando cumplió los diez años, el rector del orfanato de Trieste lo hizo llamar para comunicarle la existencia de un documento, una carta y una pequeña asignación económica.

Ignorant el tomb que el destí té previst per les seves vides, trobem un ancià i pensarós Michele Ángelo, que va consumint els darrers anys de la seva vida, apartat de tot i de tothom, només recordant i enyorant la seva Mercede; i la seva filla Marianna, que en té cura d'ell, després d'haver patit una dissortada història i el terrible dolor de perdre la seva família. No saben que a la porta de casa seva es troba el seu net i nebot, que indecís s'allunya i retorna fins a la casa que li han dit que és de la seva família i que en trobarà acolliment:

Michele Ángelo Chironi madrugó mucho. Era el día de su septuagésimo segundo cumpleaños y el cielo estaba oscuro. 
(...)
Había adquirido la costumbre de dormir en el lado que ocupaba su mujer Mercede antes de que ella tomara la decisión de desaparecer.
(...)
Para Marianna el olvido significaría que lo desconocido se tragara toda aquella parte de su vida que había sido real
(...)
Vincenzo permanece un tiempo interminable frente a la puerta. Ahora que ha alcanzado la meta no sabe qué hacer. 
(...)
Y Vincenzo pone rumbo al campo para volver exactamente por donde ha venido, solo que esta vez busca la ausencia escabulléndose entre las paredes de los callejones.

No hi ha cap dubte que en Vincenzo és un Chironi, perquè és una còpia exacta del seu desaparegut pare, i després de la primera i raonable sorpresa, comencen les confidències:

Y cuenta que es el hijo sietemesino de un oficial sardo y de una campesina friulana que se encontraron y se amaron. (…) Michele Ángelo se conmueve al sentir que se está escuchando a sí mismo en todos los aspectos.
(...)
El hombre tiene mucho que contar, pero por el momento se limita a decir que tras varios días de camino logró embarcar en una nave que cubría el trayecto entre Livorno y Terranova u Olbia, como fuera que se llamara.

Aviat en Vincenzo es guanya l'estimació de la família. Marianna veu despertar el seu truncat instint maternal, mentre que Michele es veu reflectit en el seu net i es renoven en ell les esperances que la farga torni a funcionar:

Él y su abuelo tienen en común que no sienten la necesidad de insistir en lo que queda claro desde el primer momento

Sent la crida de la carn, s'enamora profundament de la Cecília. Serà una relació, que com totes les de la família Chironi no està lliure de dolor, renúncies i patiment:

A pesar de que ya superaba los treinta años no se podía decir que Vincenzo Chironi fuera un hombre experimentado en mujeres.
(...)
Cuando Cecilia y Vincenzo hicieron el amor por primera vez fue como cuando un campesino o un pastor miran al cielo para saber si va a llover poniendo en juego todo aquello que han aprendido a lo largo de su vida y sin fiarse de nada más que de sus sentidos.

I així, entre entrebancs i esperances a voltes frustrades, arribem al final d'aquesta segona part de la trilogia. Un final que, com és natural, no comentaré per deixar-vos intacta la satisfacció de descobrir-lo si us decidiu a llegir-lo:

Cada cual alimenta sus propios fantasmas, y los llama de diferentes maneras. Recuerdos, en ocasiones. Los llama pensamientos fugaces, cosas que de pronto regresan a la mente sin que nuestra mente haya podido hacer nada para filtrarlos. 
(...)
Michele Ángelo Chironi, el iniciador de la estirpe junto con Mercede murió el 24 de abril de 1967. Tenia 101 años.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Sense destí




"Sense destí",  del Premi Nobel de Literatura 2002, Imre Kertész, que també va sobreviure als camps de concentració, i del relat del qual se'n va fer una pel·lícula, és la història d’en Gyurka, un noi jueu de família acomodada. 
El pare, divorciat i amb nova parella, té un petit negoci que ha de deixar en mans d’un amic de la família quan és obligat a treballs forçats.

Avui no he anat a escola. (...) Li he donat la carta del meu pare en què sol·licitava la meva dispensa “per motius familiars”. Li he dit que han cridat el meu pare a treballs forçats

La separació resulta més llarga del previst i ell mateix té que deixar la família i l’escola per fer el que anomenen “tasques comunitàries.” que no és altra cosa que romandre a camps de treball o de concentració:

Ja fa dos mesos que vam acomiadar el meu pare. Som a l’estiu. Però ja fa temps, a la primavera, que a l’escola ens van donar vacances. (...) Fa dues setmanes que jo també estic obligat a treballar. 

Aviat s'esdevé un nou canvi amb un viatge que en principi es rumorejava que seria a Waldsee, però que acaba a Auschwitz:

Sobre els alemanys, em van arribar veus i opinions de tota mena. (...) Sobretot esperava trobar en la feina una certa disciplina, una ocupació, noves experiències i una mica de diversió; en conjunt, una manera de viure més assenyada i més escaient al meu caràcter. (...) També em passava pel cap que d’aquesta manera podria veure món.
(...)
Feia un dia d’estiu resplendent. El tren va sortir de davant la portalada, sobre les vies de l’interurbà.
Vaig distingir dues paraules en la claror naixent, al capdamunt de l’edifici, sobre el costat més estret del bastiment de cara al sentit de la marxa del tren: “Auschwitz- Birkenau”

M'ha sorprès que en principi en Gyurka, el nostre jove protagonista, s'admira de l'efectivitat i la disciplina dels alemanys:

Tot es movia, tot funcionava, cadascú al seu lloc, amb precisió, amb serenitat, com una màquina ben engreixada.
(...)
Mai no és tan important portar una vida ordenada, exemplar, fins i tot diria que virtuosa, com quan estàs empresonat.

En arribar al camp es veu sorprès per una desagradable olor indefinida, que nosaltres ja sabem que procedia dels forns on s'incineraven les restes dels morts tant a les càmeres de gas com per les condicions del camp:

Al començament, podria dir que em sentia com si fos només un visitant d'aquella presó -cosa que és del tot comprensible a causa dels nostres hàbits enganyosos i, en definitiva, de la natura humana en general, crec. 
(...)
No hi ha cap presoner nou, crec, que al començament no s’estranyi una mica de la nova situació.
(...)
El aquell moment ens vam poder fixar detingudament en l’olor. Em seria difícil de definir-la: era dolçota i enganxifosa. 

Als nouvinguts, també els criden l'atenció les xemeneies, que en principi confonen amb les d'una fàbrica, tot i que aviat descobriran la seva veritable funció:

La xemeneia d’allà davant en realitat no era d’una fàbrica de pells, sinó d’un “crematori”, això és, d’un forn incinerador, com se’ns va explicar.
(...)
Podria afirmar que abans del vespre del primer dia ja m’havia fet, a grans trets i amb més o menys precisió, una idea general de tot plegat

Tampoc a Auschwitz, s'hi està gaire temps, només tres dies i de nou és traslladat, en un viatge infernal amb tren, sense gairebé res per menjar i sense aigua, aquest cop cap a Zeit:

Va ser a Zeitz on vaig entendre que la captivitat també té dies de cada dia, més ben dit, que la veritable captivitat només té dies de cada dia, tots grisos. (...) A qualsevol lloc, fins i tot en un camp de concentració, de bon començament les novetats s’encaren amb bona voluntat. 
(...)
A casa havia llegit que amb el temps i un esforç adequat l’home es podia acostumar a la captivitat. (...) Però en un camp de concentració, segons la meva experiència, no hi havia manera, no oferia cap possibilitat. 

L'autor ens relata les vivències del jove, que de manera, gairebé inexplicable, malgrat els maltractaments, malgrat la gana, malgrat les dures condicions de fred, neu i fang, va sobrevivint, tal com a ell mateix li va succeir, durant poc més d'un any, fins que arriba l'alliberament, no sense passar abans per un internament en una mena d'hospital d'on arriba a creure que no sobreviurà:

Fins i tot em va passar la gana (...) Només una cosa se m’havia tornat més viva: la irritabilitat. 
(...)
Ara vaig conèixer a fons tota mena de cuques. 
(...)
Puc afirmar que, amb el temps, l’home fins i tot es pot acostumar als miracles. 
(...)
Hi havia dues coses que m’amoïnaven una mica. (...) les dues ferides (...) una fressa sorda, a vegades uns sorolls esquinçats que semblaven lladrucs llunyans. 
(...)
Sempre havia pensat que l’expressió “restes mortals” que anteriorment havia sentit sovint, únicament es referia als difunts. En canvi, sense cap mena de dubte jo encara vivia, a dins meu encara cremava allò que en diuen la flama de la vida, tot i que dèbil i vacil·lant; és a dir, allà hi havia el meu cos, aquell cos que coneixia bé, però, d’alguna manera, ja no em sentia dins seu. 

Finalment pot tornar a casa, o al que queda del lloc on va viure els seus primers anys de vida, de la família, dels companys, dels amics... Res no tornarà a ser mai més el mateix:

Vaig tornar a casa més o menys en el mateix període de l’any en què m’havia anat.
(...)
Jo també havia viscut un destí determinat. No era el meu destí, però l’havia viscut. 
(...)
Fins i tot la meva cara em va sorprendre una mica quan la vaig veure per primer cop (...) Hi vaig veure una cara diferent de la que recordava de temps enrere. 
(...)
Em va preguntar què sentia ara, de nou a casa, en veure la ciutat que vaig haver d’abandonar. Li vaig dir: “Odi” (...) “A tothom” , vaig dir. 




dijous, 11 d’octubre de 2018

Deixar enrere




ENTSPRINGEN, sens dubte un títol estrany el d'aquesta breu història escrita per en Antoni Marí, un autor desconegut per a mi que, val a dir, m'ha sorprès agradablement.

D'entrada la història és força senzilla: Un jove de divuit anys recentment celebrats, s'embarca en una breu travessa per deixar la illa on ha nascut i viscut fins  aleshores, per anar a estudiar a Barcelona:

Era la primera vegada que en Manuel agafava el barco tot sol. Sempre hi havia anat acompanyat per algú de la família. 
(...)
Hi havia balandres que transportaven mercaderies, però el vapor correu, de setanta- si metres d’eslora i una capacitat de prop de quatre-centes tones, era l’única embarcació de què disposava la població de les illes per desplaçar-se a terra ferma 

Un cop acomiadats els parents i amics que l'han acompanyat, després d'escoltar les darreres recomanacions de la mare i de comprovar amb una certa decepció que aquella amiga especial ha decidit no acostar-s'hi, però en canvi sí hi ha acudit un bon amic, gairebé un mentor, que li fa entrega d'un voluminós sobre que més endavant sabrem que conté una certa quantitat de diners per facilitar-li els primers temps a la gran ciutat, comença la travessa; en Manuel va passant balanç del què ha estat la seva vida. De manera sorprenent, donada la seva edat, s'adona que no sent cap mena de recança pel fet d'allunyar-se de la família i amistats:

No sentia cap nostàlgia, ni neguit, ni recança; aquell lent allunyament del que deixava enrere era un alliberament que li omplia d’aire el pit i l’alleugeria del pes i la responsabilitat que, creia, l’imposaven els altres.
(...)
No se n’havia emportat cap de les seves pertinences, les havia deixades totes; els afectes i els hàbits, així com els sentiments, s’havien quedat a casa i ara, pensava, no li quedava res en què pogués recolzar la buidor que sentia

Sempre havia estat un nen rebel poc donat a seguir les recomanacions, estrictes, imposades per la mare..

El seu caràcter rebel s’havia manifestat ben aviat no volent menjar el que li servien, resistint-se a fer un encàrrec que se li havia encomanat o oposant-se obertament als costums domèstics que, amb severitat, havia prescrit la mare.
(...)
Complaent amb els fills, la mare havia esta educada d’una manera disciplinada i severa -com a filla d’un militar d’alta graduació que era-, i no podia negligir cap de les exigències que li havien estat inculcades des de la infantesa

El nostre jove protagonista, ha descobert unes cartes que posen de manifest que com a moltes famílies hi ha un secret, en aquest cas relacionat amb la condició militar de l'avi matern, Higinio, i una decisió que va prendre i que reflectia el seu tarannà més inhumà i cruel, que no revelaré per no desvetllar l'aspecte més interessant del relat:

Era militar, militar de la vella escola.(...) Era franquista 
(...)
Tots amagaven un delicte i una agressió: contra els homes, contra la humanitat, contra ells mateixos.
(...)
El que havia decidit i fet el seu avi li havia donat raons per menysprear la humanitat
(...)
Va ser una experiència paradoxal i contradictòria, la lectura d’aquelles cartes.

El viatge es va desenvolupant només amb algun sotrac conseqüència del mal temps. Les reflexions  de'n Manuel acaben així, amb l'arribada a port i ja no en sabrem res més; el noi en el breu espai de temps que ha durat el viatge gairebé ha fet un pas important , una mena de ritu cap a l'edat adulta:

Tots els esdeveniments de la nostra existència poden donar sentit a la vida, encara que nosaltres no en tinguem consciència. 
(...)
És bo llegir, i necessari, però també és necessària la vida, amb tots els seus contratemps

I què significa Entspringen? És l'antic nom del vapor correu, que havia estat un vaixell de càrrega alemany i la traducció, significativa, és: 

“Saltar deixant-ho tot enrere” 


dissabte, 29 de setembre de 2018

Incest



No és el primer llibre que llegeixo de la Blanca Busquets. En general són de lectura fàcil sense massa complicacions i aquest cop no ha estat cap excepció.

Si com jo, vareu llegir "Jardí a l'obaga" us adonareu que és gairebé el mateix relat, només que des d'un punt de vista diferent, que és el dels que viuen dins dels límits del jardí. Gent poderosa, que s'ha rodejat d'una tanca molt alta per tal d'aïllar-se de les mirades de la gent del poble amb els que no es volen barrejar si no és per mostrar-los la seva pretesa superioritat.

Però la protagonista, tot i no pertànyer a l'exclusiu entorn dels habitants del casalot, Can Torralba, acaba entrant-hi per la porta gran en casar-se amb l'Emili, l'hereu, que pateix d'una greu malaltia mental:

Entrar a can Torralba va ser com entrar en un món a part, desconegut, en un més enllà de la Carena. Nosaltres, els de fora, no sabíem res del que es coïa a dins. 
(...)
Per a mi, entrar a can Torralba amb cotxe i el nen als braços va ser una mena de triomf de la meva vida de comoditats sobre la seva, la de tot el poble, plena de misèria, de pudor i de porcs i d’ovelles. 

He anomenat aquesta entrada com a incest i és que per mi el fet més rellevant de tota la narració és la brutal agressió que sofreix repetidament la protagonista a mans del seu pare, mentre la mare ho sofreix també amb impotència, i que serà el que marcarà tota la seva vida que ella, ja amb més de noranta anys, repassa mentalment:

La roba bruta sempre s’ha d’amagar. La roba bruta no s’ensenya. S’ensenya només la roba de diumenge
(...)
M’hauria agradat matar al meu pare. (...) A dintre meu res no tornava a estar en ordre.
(...)
Aquí mana ell (el pare) aquí ell fa el que li sembla amb nosaltres. (...) Això no s’explica a fora, res del que passa a casa s’explica a fora. Sobretot.
(...)
En aquell temps, si una dona cridava dintre de casa era cosa de la família. Cosa de la vergonya
(...)
Hi havia el món dels homes, els que manaven i disposaven.

És difícil dir que entenc pel que ha passat la protagonista, perquè és inimaginable, però la deriva que pren la seva vida també té un punt de crueltat i no tan sols vers els seus pares, sinó cap el seu marit al que contribueix a trasbalsar totalment fins el punt de fer-lo tancar en un manicomi i més tard, d'empènyer-lo al suïcidi. I en aquest cas, només duta per l'ambició i l'avarícia renunciant fins i tot a l'Aniol, el seu amor de joventut:

Els temps havien canviat i jo el manava a ell, manava els meus pares i manava a tothom. 
(...)
Quan el veia, l’Aniol, m’estovava. (...) així, tal com estava, jo tenia diners, una casa a Barcelona i havia fugit de la misèria, i això per a mi ho valia tot.
(...)
Amb l’Emili tancat, vaig començar una altra vida. 
(...)
Amb en Francesc (un amant) va ser la primera vegada a la meva vida que em vaig llançar de ple a gaudir del sexe.
(...)
L’Emili el vaig liquidar en una nit. Bé, no vaig ser jo, va ser ell mateix.

Els anys es van escolant, i tot i que ha de passar comptes amb la justícia i els fills per haver amagat la mort i, fins i tot el cadàver del seu marit, amb la vellesa arriba l'hora de la reflexió, les confessions i d'alguna manera alliberar la seva consciència amb una bona acció:

M’estic fent vella. Ara que tinc més de noranta anys, hauré de cedir en algunes coses. He de reconèixer que, de vegades, en la foscor de la nit, no m’hi acabo de trobar del tot bé
(...)
Quan tens noranta anys només pots fer servir el cap per ser una nosa, un corcó o un borinot que impedeixi de continuar fent el que s’estava fent.
(...)
Perquè la realitat s’ha de ventilar ben ventilada. I jo la vaig tancar al meu calaix de les vergonyes sense gens de llum, sense gens d’aire. He plorat aquesta nit. 

Perquè no podem oblidar que:

Un sol silenci ho pot esguerrar tot. 



dijous, 27 de setembre de 2018

Memòria del buit




A "Memòria del buit" en Marcello Fois relata d'una manera novel·lada, la vida de'n Samuele Stochino, del qual s'han escrit com a mínim fins a cinc llegendes. I segons el meu parer, aquest llibre recull i fa evident la influència de la religió i les supersticions.

Tal com el mateix autor aclareix:

En Samuele Stochino és un personatge històric i alhora llegendari
En Samuele Stocchino (amb dues ces) és el personatge doblement llegendari que s’explica en aquestes pàgines.

Diu en Sánchez Piñol en el pròleg:

Marcello Fois és un autor Sard (...) Per als sards Stocchino (el protagonista) és una mica com Serrallonga per als catalans o Jesse James per als nord-americans. Amb un afegit: que la insularitat atorga un afegir de tragèdia a l’etern patetisme dels fora de la llei.

En Samuele gairebé es veu empès al bandolerisme des de ben petit, el dia que per atzar i misèria, acompanya el seu pare al bateig del fill d'un parent llunyà i en el llarg camí de tornada cap a casa en negar-li una mica d'aigua, el pare deixa la marca de la venjança al llindar de la porta:

Dies com aquest que els pares van decidir que acompanyaria el pare a Elini a la festa del bateig del fill d’en Redento Marras, duen la marca del foc del destí.
(...)
Explicada, aquella nit sembla poca cosa, perquè les nits no es poden explicar.

O potser ja des del moment del naixement comença a forjar-se el seu destí quan el sacerdot que l'ha de batejar, no sabem ben bé el perquè, és qui decideix com s'ha de dir en contra del desig dels pares que han de cedir per la forta pressió i poder de l'església, perquè... Al teatre de l’home hi ha papers assignats.

Que es dirà Samuele ho decideix mossèn Marci
(...)
El 20 de maig de 1895, mossèn Marci pot escriure amb bona lletra, per a l’empleat del padró: “Samuele Stocchino”

Ben aviat comença a forjar-se la llegenda al voltant de'n Samuele, un nen que pot anar poc a l'escola, però que és molt despert i aprèn amb facilitat. Passen els anys i en Samuele que creix espigat s'enrola com a soldat:

Als seus setze anys, que havia fet passar per divuit, en Samuele Stocchino d’Arzana, apte i enrolat, havia caigut de genolls i havia besat les lloses grises del moll per demanar al destí que la seva primera expedició el dugués a la glòria resplendent de les armes. 
(...)
L’entrada d’en Samuele Stocchino en guerra va rebre el bateig del gregal que canonejava a proa. I de la pluja torrencial que feia cantar els ponts del vaixell.

Aviat per mèrits propis és ascendit a caporal, però emmalalteix greument i és enviat a casa amb la certesa que no sobreviurà, però en Samuele és fort i comença a forjar-se la llegenda que és poc menys que immortal i és així que resulta temible:

Des que ha tornat a casa convalescent, quasi sembla un home de seny (...) El que fa por d’en Samuele és que sempre arriba a un pas de la mort i se’l treu de sobre.

La guerra arriba al final (teòricament) i en Samuele torna a casa i tracta de reconduir la seva vida:

Durant tot el 1919 les coses van com van. No gaire bé, no gaire malament, però en tot cas en Samuele s’asocia amb dos altres veterans del Kras per un assumpte de compra-venda i mediació de bestiar i tot sembla que més o menys rutlla... 

Ben aviat les coses es torçaran i l'empenyeran a una vida al marge de la justícia. En el seu afany per encalçar-lo, les autoritats s'acarnissaran amb la mare i la enamorada, fins i tot des de Roma posen preu al seu cap Han posat preu al cap d’en Samuele: deu mil lires i envien un personatge expert per tractar d'atrapar-lo, però tot és en va i un cop i un altre aconsegueix escapolir-se:

Efectivament, feia deu anys que en Samuele Stocchino aconseguí escapar-se de tothom que intentés agafar-lo. (...) Almenys tres vegades l’havien donat per mort i sempre havia tornat aparèixer. Sempre. 

Augmenta considerablement el preu de la recompensa, però tot és en va:

En Samuele Stocchino, ferotge i impertorbable, pregonat amb una recompensa de dues-centes cinquanta mil lires, no era enlloc i era a tot arreu.

Aquest no és pas el final de la història, però jo ho deixo aquí, només amb un comentari de l'autor:

Això que heu llegit no és la veritat. M.F.

dimecres, 19 de setembre de 2018

Mejor morir



Esperonada per la interessant lectura d'Estirpe que ja vaig comentar, m'he fet amb un relat del mateix autor però molt anterior, del 1993. Es tracta de "Mejor Morir", que ni de bon tros m'ha deixat el mateix bon sabor de boca.

En aquest cas m'he trobat amb una novel·la policíaca i val a dir que quest és un gènere que normalment no desperta el meu interès, excepte en comptades ocasions.

L'argument és força comú: La investigació de la desaparició, la recerca i la posterior descoberta del cadàver d'una nena que aviat es relaciona amb altres casos semblants:

La "protagonista" és Inés Ledda
Pensaba en su teoría sobre el caso de Inés Ledda. Una teoría tenia, de hecho. Siempre la había tenido, desde la desaparición de la niña, cuando todos decían que había sido raptada, aunque no se entendiera por qué, en vista de que se podía considerar a la familia Ledda apenas acomodada. 
(...)
Una hija ejemplar, una buena estudiante, una compañera de juegos tranquila, una del montón, ni siquiera particularmente guapa.
(...)
Según fuentes fiables, no había señales de lucha ni restos de sangre en el lugar en el que había aparecido el cadáver, lo que hacía pensar que la niña había sido asesinada en otra parte y después había sido transportada a aquel bosquecillo para ocultarla.
(...)
La niña no había sufrido violencia carnal, había sido estrangulada desde la posición anterior: los pulgares del homicida habían quedado bien grabados en su faringe.
(...)
La autopsia de Inés Ledda: La niña murió, hace al menos un año, por estrangulamiento, pero habría muerto igual al cabo de poco: septicemia aguda por una intervención abortiva clandestina.

Com he avançat, aviat es relaciona aquesta mort violenta amb altres tres casos semblants no resolts, tot i que no tots amb el mateix final:

Entre septiembre de 1989 y noviembre de 1992, habían desaparecido, en circunstancias todas ellas por aclarar, cuatro niñas de nueve a trece años, de esas cuatro solo fueron encontradas dos: una en el lugar de su muerte, Lorenza Ibba; otra por casualidad, por unos cazadores que estaban de batida; Inés Ledda.
(...)
No serán investigaciones oficiales: en alguna parte hay alguien que hace desaparecer a niñas y acaso las filme. Tal vez se trate de más de uno.

A partir d'aquí es desenvolupa una més que confosa investigació, amb una nova pista que proporciona la Lina, una dona que porta molts anys a la presó per presumtament haver mort el seu home i que ara pateix de fortes crisis que només sap controlar l'Eugenio, el metge de la presó a qui acaba explicant-li la veritat que ha estat callant durant molts anys:

Era de esos hombres que callan y aceptan el sexo como una consecuencia anatómica de su existencia. Obedeciendo incondicionalmente a la piel.
(...)
Mi marido nunca me tocó (…) Le gustaba mirarme, cuando me desnudaba para ir a la cama, y lo demás lo hacía solo. Se amaba por su cuenta.

I així fins a arribar al desenllaç final amb la descoberta de l'assassí i que no desvetllaré.






dijous, 13 de setembre de 2018

Estirpe




Un llibre diferent, una història que tot i no semblar-se gens a "Cien años de soledad", d'alguna manera me l'ha recordada. En aquest cas es tracta d'ESTIRPE i l'autor un per mi desconegut Marcello Fois. que amb aquest llibre ha estat Premi Llibreter 2017

Confegida en tres espais diferenciats com a Paradís, Infern i Purgatori, narra l'inici de la nissaga dels Chironi a la aleshores humil Sardenya, concretament a Nuoro, de finals del segle XIX  i el començament de la Segona Guerra Mundial:
La familia Chironi es el resultado de la unión de dos parias, de dos negaciones que se afirman entre sí, y precisamente por eso se trata de una unión temeraria.

Segons l'autor: Esta es una historia inventada, pero también verdadera. En cuanto pueda, la pensaré de nuevo desde el principio.

La divisió en les tres etapes comentades podem considerar que es correspon a una vida qualsevol parella. Així, el Paradís serien els inicis de la relació quan tot són somnis i plans de futur carregats d'esperança:

Paraíso (1889-1900)
El amor dura únicamente un momento de perfección, el resto solo es evocación, pero ese momento puede ser suficiente para darle sentido a más de una vida. (…) En su noche de bodas, Michele Angelo está hasta tal punto abrumado por los plazos y por las formas que Mercede, acostumbrada a tomar la iniciativa a cualquier precio, decide coger su mano y guiarla hasta su seno. 
(...)
Al cabo de nueve meses, como demostración exacta de una fórmula matemática, nacieron Pietro y Paolo, gemelos. 
(...)
Así que entre su primer contacto y su casamiento discurren siete meses. Una boda casi clandestina, sin recursos… 

Però la quotidianitat també té els seus inconvenients, i més en l'època que ens situa el relat, les condicions de vida són dures. Arriba l'infern,  llarg i tortuós. La mort hi és molt present: els bessons apareixen morts en unes estranyes circumstàncies:

Infierno (1901-1942)
Desde el día del entierro de los gemelos, Mercede no ha cruzado la puerta del cementerio y se ha jurado a sí misma que nunca volverá a hacerlo hasta el día en que sean otros los que la lleven a ella allí para enterrarla. 
(...)
Esa mujer ha enterrado a varios de sus hijos, y ha visto enterrar a muchos otros. Y sabe que la maldición sin remedio es sobrevivir a tus propias criaturas.

Hi ha altres germans, tots ells amb sensibilitats clarament diferents que reaccionen de maneres diverses i mentre Luigi Hipòlito decideix marxar a la guerra, Gavino opta per restar a casa i seguir amb el negoci familiar de la ferreria:

Luigi Ippolito tenia una sensibilidad extrema que solo se atemperaba en presencia de Gavino, el cual, por el contrario, parecía privado de tanta delicadeza. (...) Gabino no sabe llorar, nunca ha sabido. Y no es porque lo considere un acto de flaqueza. Es, sencillamente, porque no sabe ejercer ese gesto. 
(...)
A los dieciséis años Gavino comprendió por fin y muy bien dónde le iba a llevar la carne: arriba y abajo, a la euforia y a la depresión, al exceso y a la moderación
(...)
Desde la marcha de Luigi Ippolito, Gavino parece alterado. Trabaja mal, nunca está quieto, no anida en ningún lugar, como dice su madre. 

Mentre que Marianna, l'única filla, sembla sortir-se d'alguna manera del trist destí dels seus quatre germans mascles:

Marianna, a sus diecisiete años, comprometida en matrimonio con un hombre de buena posición, es el agua de un afluente de río oculto entre meandros y follaje. 
(...)
Marianna había nacido en época de prosperidad, sin ella saberlo. Sin presagiar que iba a tener un ajuar rico y una boda propia de gente pudiente. 
(...)
El futuro marido de Marianna es igual que un grumete que escruta desde lo alto del palo mayor un horizonte que se aleja. Tiene linaje, pero no riqueza

Com succeeix en totes les èpoques de guerres, mentre els homes han de marxar de grat o per força al front, són les dones sobre les que recau la responsabilitat de seguir endavant:

El territorio en el que viven se ha convertido en un reino de mujeres, los hombres se han ido al frente y caen como moscas tratando de desafiar al fuego con soberbia en primera línea. 

I així les coses, com gairebé des del primer dia de la relació, és Mercede qui ha de prendre les decisions més importants:

Debe salvar a sus hijos. Y si no es posible salvarlos a los dos, al menos a uno. 

Els anys van passant, arriba la vellesa, les morts, les absències... i a manca de noves mans, la farga cal tancar-la:

La fragua cerrada parecía un lugar triste poblado por fantasmas.
(...)
La fragua cerrada le recordaba que al menos por una vez había sido dueño de su destino. 

Potser un bri d'esperança? Una possible redenció de no se sap ben bé quins "pecats"...

Purgatorio (1943)
La forjadura es el arte de combinar tracción, flexión, compresión y estampación. Es una disciplina en la cual resulta fundamental saber cuando hay que detenerse y cuando hay que seguir adelante. 

Però, alerta, això no té per què ser per força el final. Seguirem amb els futurs relats:

Y el final no es un final. 

També en parla: Fragments Personals