dissabte, 20 de maig de 2017

ÚLTIMOS TESTIGOS




La ocupación de Bielorrusia por la Alemania Nazi ocurrió como parte de la invasión alemana de la Unión Soviética el 22 de junio de 1941, con la Operación Barbarroja, y acabó en agosto de 1944 con la Operación Bagratión lanzada por el Ejército Rojo y en donde las tropas alemanas fueron expulsadas hacia territorio de Polonia.
(...)
Alemania impuso un régimen brutal, deportando alrededor de 380 000 civiles para trabajos forzados en el Reich, y matando a otros miles de civiles más. Como las autoridades soviéticas dijeron después de la guerra, al menos 5.295 asentamientos bielorrusos fueron destruidos por los nazis, y la mayoría o todos sus habitantes asesinados. Más de 600 pueblos como Khatyn fueron aniquilados junto con toda su población. En total, 2.230.000 personas fueron asesinadas durante los tres años de ocupación alemana.
Wiquipedia

Un llibre escruixidor en el que l'autora, Svetlana Alexiévich, premi Nobel de Literatura al 2015, es manté al marge mentre dona la veu i el protagonisme als que varen ser nens durant la tragèdia de la invasió per Alemania Nazi de la Unió Soviètica entre el 1941 i el 1944.

No hi gaire res a afegir als testimonis dels quals en transcric una petita i resumida mostra:

Zhenia Bélenkaia, sis anys. Guerra es cuando papá no está. 

Zina Kosiak, vuit anys. Hasta que empezaron a lanzar bombas… Entonces los colores desaparecieron. Todos los colores desaparecieron. Surgió por primera vez esa palabra incomprensible. “muerte”. 

Zina Shimánskia, onze anys. En las vallas y en los postes iban apareciendo pancartas y anuncios ajenos. Mandatos ajenos. Se estableció la “nueva orden”. 

Tamara Parjimóvich, set anys. No se me da bien la felicidad. Me da pánico. Siempre me parece que se acabará de un momento a otro. Y ese “de un momento a otro” me acompaña siempre. Aquel miedo infantil…

Oleg Bóldirev, vuit anys. ¿Qué es mejor: recodar u olvidar? ¿Tal vez lo mejor sea callar? Olvidar me llevó muchos años. 

Nadia Gorbachiova, set anys. Han pasado muchos años… ¡He leído tantos libros! Pero de la guerra no sé más de lo que sabía cuando era niña. 

Liuda Andréiva, cinc anys. La guerra ha quedado grabada en mi memoria con el aspecto de una hoguera… Ardía y ardía. Infinitamente. 

Iura Karpóvich, vuit anys. Vi cosas que no se deben ver… Cosas que un ser humano no debe ver. Y las vi siendo un niño… 

Katia Záiats, dotze anys. La guerra tardó mucho en acabar… Dicen que cuatro años. Durante cuatro años nos dispararon… ¿Cuánto tiempo nos llevó olvidarla? 

Vasia Saúlchenko, vuit anys. La gente que no ha visto a una persona matando a otra es otro tipo de gente… 

Nikolái Beriozka, nascut en 1945
Nací en 1945, pero recuerdo la guerra. Yo conocí la guerra. (…) La guerra ya había acabado, pero mi padre murió por culpa de la guerra. Murió por las heridas.
No tengo que inventarme nada. Yo he visto la guerra. La veo en sueños. En mis sueños lloro porque presiento que me arrebatarán a mi padre. La casa huele a tela militar…

¡La guerra! Maldita guerra… 

diumenge, 7 de maig de 2017

No aconseguireu el meu odi

A França, el 13 i 14 de novembre del 2015 es produïen diversos atacs a la capital, el més mortífer de tots, a les 9.30 del divendres tretze, va estar a la sala Bataclan durant un concert d'un grup de rock, amb un gran nombre de víctimes mortals, cent cinquanta segons la policia.

Antonie Leris, periodista, va veure com la seva vida quedava marcada per la mort de la seva esposa Hélene.
"Només em sento al pit el cor que vol fugir (...) L'Hélene és allà"

I comença la seva recerca desesperada pels hospitals:
"Fins i tot quan ja no hi havia res a buscar, hem continuat"

En aquest llibre, breu i senzill, però molt emotiu, com no podria ser d'altra manera, ens explica el que va viure a partir de les 22.37 d'aquell dia 13 de novembre, en què es va assabentar de l'atemptat, fins el 25 del mateix mes a les 7.45 hores en què decideix dur el seu petit de pocs mesos al cementiri.

Tot i que en cap moment no abusa del sentimentalisme fàcil, és, per causes òbvies, un relat escruixidor:
"Sóc un més entre tants altres"
"Aquí la tinc. M'apropo a ella, em giro, comprovo que estem sols. És el nostre moment. Ens separa un vidre.(...) La nostra vida compartida desfila davant dels meus ulls"
"Tancar els ulls d'una persona morta és tornar-li a donar una mica de vida. (...) Ploro, li parlo, m'agradaria estar-m'hi una hora més, un dia almenys, una vida potser"

M'han fugit les paraules, no puc ni remotament situar-me en el lloc dels familiars que han patit una pèrdua semblant, però no vull acabar sense fer esment a la punyent carta que en Antoine Leiris va fer pública per la xarxa de Facebook, Serena i lúcida.

Penso que per manifestar la meva admiració i alhora retre un humil homenatge, res millor que copiar un fragment de la carta que adreçada als terroristes, va donar la volta al món:

"Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor.
Doncs jo no us obsequiaré amb el meu odi. Tot i que ho heu buscat, respondre a l'odi amb la còlera seria cedir a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou"

I encara segueix, però jo ho deixo aquí.


dissabte, 6 de maig de 2017

No tornarem mai més


Gairebé podria titular-se "Històries de les putes milícies", amb una primera part, la més llarga per fortuna, plena d'anècdotes d'aquelles que amb major o menor mesura fa uns anys, hem escoltat relatar algun cop als nostres amics i que a les noies ens sorprenien o ens divertien.
La segona part, suposadament escrita vint anys després, al meu parer no està gaire encertada, més aviat dona la sensació que l'autor ha volgut tancar totes les històries de manera un tant precipitada i perd gran part de la força i la vivor.

Ens trobem en un campament de milícies a Castillejos. Un grup de joves, i en algun cas brillants estudiants, estan complint amb l'obligada milícia. Coneixem les seves no sempre divertides aventures així com també les arbitràries i absurdes normes dels codis militars:

El Perles [El Comandant] era el tipus de militar que descoratjava el capità. Amb fanfarrons borratxos com ell, psicòpates com Cifuentes i com Rendueles o perversos com el Zafio i d’altres oficials que burxaven contínuament els soldats de manera arbitrària i imprevisible, la seva vocació flaquejava.
(...)
El Perles va agafar el fusell d’un xicot i va jugar a fer punteria acostant-li el canó a la cara. Es va estar una bona estona posant a prova els nervis del soldat. Després el va espantar fent veure que disparava i li va tornar l’arma
(...)
Ja que no tenia poder per empaitar els comunistes com es merexien, [En Perles] aprofitava l’estada a Castillejos per putejar els caballeros aspirantes.

El fet més significatiu, que és el que dóna la clau de l'argument i que fa conjurar els protagonistes cadets a retrobar-se al cap de vint anys, és un registre que en principi sembla totalment casual i aleatori, de les pertinences dels joves militars:

Apartaven tot allò que era suspecte i cridaven els posseïdors d’exemplars de Playboy; de discos de Joan Manuel Serrat, de Raimon, dels cors de l’exèrcit rus; d’una bala amb la beina; d’un pot amb menjar podrit; d’una llauna de conserva escrita en anglès... (...) d’un paquet amb petards... Però sobretot s’interessaven pels llibres.

Tot plegat tindrà dramàtiques conseqüències en el futur de molts dels joves i fins i tot dels oficials, que coneixerem en part en la segona part del relat.

I acabo amb un paràgraf, que en llegir-lo em va fer exclamar: TELA!!!. A veure que us sembla:

El comandant, el Perles: 
Després d’una victòria treballada amb heroisme, l’exèrcit s’havia abandonat a la bona vida i havia oblidat que la guerra dura sempre, que l’enemic no descansa mai. A l’enemic, duro y a la cabeza, tant en la pau com en la guerra.


dilluns, 24 d’abril de 2017

Autisme


Un llibre un tant estrany aquest de la Alicia Kopf que m'ha captivat per la seva referència a l'autisme de M, el seu germà al que es refereix com: "El meu germà és un home atrapat en el gel. Ens veu a través del glaç, ell; hi és i hi és. O més exactament, dins seu hi ha una fissura on a vegades es posa glaç.", una comparació que m'ha semblat molt encertada i molt diferent d'altres que fins ara havia llegit o escoltat.

Tot el relat, l'embolcalla amb l'estudi dels primers exploradors dels pols entenc que per la similitud amb el silenci i l'inhòspit del paisatge amb l'aïllament emocional del seu germà, malgrat que segons ella mateixa ens confessa:

Perquè no m’interessen els exploradors polars per sí mateixos, sinó la idea de recerca, de buscar alguna cosa en un espai inestable.(...)Els glaciars, com els volcans, també es desperten. Quan ho fan, s’enduen tot el que tenen al davant: pots, carreteres... Els islandesos estan acostumats a tornar a començar. 

Per motius estrictament professionals conec el tema de l'autisme i la difícil relació que s'acostuma a establir en el sí de les famílies amb un membre amb aquest diagnòstic. Més d'un cop he parlat amb algun germà o germana, però mai no he aconseguit que manifestin obertament els seus neguits, en part potser perquè quan els he conegut eren encara massa petits.

En aquest cas, l'autora hi reflexiona i ens fa partícips dels seus pensaments i les seves vivències, no només com a germana, sinó també com a membre de la família:

Tenir un fill així, no ens enganyem, és dur per a la meva mare. Crec que de vegades se sent culpable, encara que l’origen del problema és incert.
(...)
El meu germà sobreviurà als meus pares, que temen pel seu futur. Donar un sentit a això quan no es creu en Déu, és difícil. 
(...)
Tinc la sensació d’haver començat la meva vida just quan va néixer M, set anys abans que jo. La meva aparició no estava prevista. Quan va saber el seu estat, la meva mare va plorar. 
(...)
M, que ja té quaranta anys: despertar-lo, vestir-lo, posar-li l’esmorzar. Un cop ha esmorzat, se li ha de dir que segui al sofà o que esperi en un lloc determinat perquè, si no, es queda esperant dret al mig del pas. (...) Per tant, en el dia a dia habitual, i perquè es pugui adaptar als horaris de les altres persones que treballen i no poden tenir el lavabo inutilitzat dues hores, se li acaba fent o ajudant a fer la majoria de les coses. 
(...)
De vegades intento imaginar com em percep, i si m’estima. Vull dir que si em morís o em passés alguna cosa greu, si ell patiria.
(...) 
Nosaltres hem de prendre cada decisió per ell, perquè el seu cos sí que hi és plenament. 

Lamentablement no ens deixa cap escletxa a l'esperança. És absolutament realista, perquè a mesura que passen els anys:

Ell s’ha anat congelant amb el temps, cada vegada més. 




 També en parla: Fragments Personals

diumenge, 23 d’abril de 2017

Contes


Vagi per endavant que no m'agraden els llibres amb històries curtes o contes. Sóc d'una mena que sovint em costa d'entrar en les històries i quan són curtes, a la que em començo a sentir còmoda ja he arribat al final i em quedo sense gaudir-les, tot i que més d'un cop les torno a llegir.

En el cas de "Dolça companyia, cara solitud" puc afirmar que més que el contingut dels relats, m'ha fascinat, com de costum, la bellesa i el preciosisme del llenguatge emprat per la Maria Barbal.

No puc destacar cap de les històries en particular, però deixo només una mostra i us convido a un petit exercici, com és que la llegiu en veu alta, i podreu gaudir del dolç so i musicalitat de les paraules:

Fa ben poc, les branques del plàtan que toca el nostre pis es blegaven damunt de la barana com si fessin reverències. Semblaven boges. No tenien timó i així com es decantaven cap a mi, que mirava darrere els vidres, de seguit giraven cap a l’altra cantó, esvalotades.
(...)
La memòria és un tresor immens que ens guarda la vida a glops o a grapats i ens retorna, així mateix, a poc a poc, o de bursada, com una inundació d’aigua o de blat. 

dimecres, 12 d’abril de 2017

Una recerca insòlita i infructuosa



Una història que comença pel final, un final incert que no es resoldrà i que es basa en uns confusos records i unes notes recollides en un quadern negre, perdut un temps i retrobat, però que tampoc no aporten gaire llum a la trama:

Aquell diumenge a la tarda, tot passejant, intentava recordar el que havia escrit a la llibreta negra, que em sabia greu no portar al damunt. (...) Així doncs, un diumenge d’octubre a última hora de la tarda els meus passos m’havien conduït en aquesta zona, que qualsevol altre dia de la setmana hauria evitat. 
(...)
Fullejant la llibreta negra, experimento dos sentiments contradictoris. 

Han passat cinquanta anys des de que la Dannie, una bella i misteriosa jove que ha fascinat al Jean, el nostre protagonista, va desaparèixer a París sense deixar cap rastre.
Sabrem que la jove es movia en ambients confusos i certament perillosos. Tot sembla indicar que ella sempre se'n sortia i ho feia desapareixent i deixant al seu darrere els llums encesos, com una mena de presagi o de senyal.
No sabrem del cert ni tan sols si el nom amb què la coneixem és el seu autèntic perquè al llarg de la història aniran apareixent d'altres. Tampoc no sabrem si en realitat ha estat enamorada o tan sols ha utilitzat el protagonista-narrador, en el seu profit.
Anirem descobrint que de la mateixa manera que ha tingut més d'un nom, també ha viscut en diferents llocs, però la coneixem instal·lada en l'hotel Únic, on es relaciona amb un grup un tant tèrbol. També s'ignora de què viu: no treballa, no estudia..., no obstant això sempre té el suficient per subsistir:

Cap al final, la Dannie ja no se sentia gaire còmoda a l’Únic. (...) Com més hi reflexiono ara, més em sembla que havia manifestat signes d’inquietud a partir del dia que em vaig fixar en la presència d’un home que, segons em va dir en Chastaigner, era el gerent de l’Únic Hotel.
(...)
Algunes de les persones que es mouen per l’Únic Hotel tenen relacions estretes amb el Marroc...
Sí, l’Únic Hôtel era el punt de trobada de certs marroquins i els francesos que feien “tractes” amb ells. .. Però quina mena de tractes?

I, és clar, tampoc no podia faltar el passat més fosc de la Dannie, implicada, no sabem ben bé fins a quin punt, en l'assassinat no resolt d'un home:

Estava implicada en la mort d’un home. (...) La víctima va rebre l’impacte de dos projectils. Un dels dos projectils va ser disparat de molt a prop. L’altre no va ser disparat ni de molt a prop ni a poca distància... 

Tot plegat, tombs i més tombs pels llocs de París on havia viscut la sorprenent i poc convencional relació amb la Dannie, per no resoldre ni aclarir res:

No convé remenar el passat. (...) Des de jove -fins i tot des de petit-, no havia fet sinó caminar, i sempre pels mateixos carrers, de manera que el temps havia esdevingut transparent. 
(...)
Per què no me’n va dir res? Ho va intentar, amb mitges paraules, un vespre quan sortíem de l’estació de Lió, i en aquell moment no li vaig prestar massa atenció 
(...)
És que tenim el dret de jutjar les persones que estimem? Si ens les estimem, bé deu ser per alguna cosa, i aquesta alguna cosa ens impedeix jutjar-les. O no? 


dimarts, 11 d’abril de 2017

EMMA


Fa uns anys, ens colpia la noticia que uns joves cremaven una indigent que dormia en un caixer. Aquest greu succés va ser el fil conductor que va inspirar Maria Barbal a escriure aquesta novel·la que ens parla del declivi d'una dona fins a límits insospitats.

Sens dubte no és el millor dels seus relats, però sí que és una història que ens porta a reflexionar respecte la fragilitat de la vida que fins i tot per alguna raó que algú pot considerar banal, es pugui arribar a tocar fons.

La Emma, d'entrada sobreviu a l'atac que sofreix al Caixer, però comencem a conèixer la seva vida, la bogeria d'un amor no ben entès i pitjor correspost i la necessitat de recuperar l'estimació i  el perdó, tot i l'abandó, de la seva filla:

Sis-plau, filla, tu que tan sovint m’havies cobert d’abraçades, no em tinguis ràbia. No vulguis del tot oblidar-me

En una llibreta, a mode diari, va abocant tota la seva dissortada història. No sembla pas que es penedeixi de gaire res més que d'haver perdut el contacte amb la seva filla. Malgrat fer algun feble intent de sortir-se'n del forat al que l'ha dut la seva follia, recau un cop i un altre en la beguda i la desesperació i auto-engany:

De vegades m’ha passat, he notat els sentits atents a algun fet o noticia, deslligats del voltant, absents al present i concentrats qui sap on. I de sobte arriba una paraula: Malalta, i un allau d’imatges t’ataca amb força.

I ens demanem: Com pot ser que una persona, una dona en aquest cas, amb cultura, una situació social i familiar folgada i resolta, amb feina i suficients recursos econòmics, pugui acabar tan brutalment apartada de la societat. Ella d'alguna manera, en fa responsable la seva família política: una sogra estricta, un marit massa preocupat per progressar en política:

No era ningú(...) Jo, després de servir, havia passat a formar part d’una vitrina, i de fora estant em podien mirar: la dona de l’Alexandre, la mare de l’Àngels, la jove de la Júlia.

Possiblement el final es podria considerar com a inesperat, però penso que en aquest cas tampoc no importa massa. Des de la primera línia intuïm que el destí ja està escrit i res no el podrà canviar:

Els meus dies són l’únic que tinc, i s’escapen quasi tan de pressa com els anys passats. Vull pensar en tu mentre tingui vida. 

També en parla: Fragments personals