divendres, 20 de juliol de 2018

Un menú inquietant




Joan Garcia del Muro ens presenta un estudi que segons com pot resultar un tant inquietant donat que ens fa reflexionar vers els nostres propis hàbits.
És un llibret curt i d'entrada de lectura assequible, però en cada un dels punts trobem suficient material per a la reflexió:

Un cop hem declinat la possibilitat de construir grans relats, ens dediquem a emmagatzemar fragments i més fragments inconnexos de realitat destinats, tots ells, a ocupar l’espai que, temps era temps, ocupava el món real. 

Havia llegit i comentat no fa gaire un altre dels seus llibres: "Soldats del no res"  que sens dubte em va semblar impactant.

En aquest cas tot i que la temàtica no és la mateixa, hi podem trobar alguna connexió:

Qualsevol realitat no és més que un conjunt de relacions artificials que han estat construïdes tot obeint criteris pràctics. 
(...)
És un procediment senzill: com que no hi ha veritat, jo crearé la meva pròpia. (...) Què és veritat? Allò que em fa més feliç.

En la mateixa línia, trobem comentaris punyents vers els nostres hàbits com a televidents no gens menys preocupants:

Passem per la vida com a teleespectadors. És una qüestió d’actitud o, més exactament, de falta d’actitud. D’apatia. 
(...)
El teleespectador s’habitua al fet d’assistir passivament als esdeveniments, protegits per la distància. (...) I aquesta actitud expectant, aquesta manca de reacció, aquest eludir el compromís es converteix en una actitud vital general.

Tot plegat té el risc de conduir-nos a crear un pensament únic:

L’essència del pensament únic és la imposició -subtil tot i que implacable- d’una determinada manera lineal de veure el món. És una versió oficial de la realitat que t’arriba misteriosament -o no tan misteriosament- i t’estalvia l’esforç de pensar-la per tu mateix. 
(...)
Pensament únic vol dir, en essència, ceguesa, manipulació, afebliment i, fins i tot, absència de pensament propi, propiciació de la uniformitat i desprestigi de la noció de veritat. 
(...)
Pensament únic és tot aquell pensament tancat que exclou la possibilitat de la discrepància

I acabo amb una frase que m'ha impactat especialment:

Potser sí que organitzem grans aldarulls al carrer; potser sí que farem crítiques puntuals molt encertades; estem condemnats, però, a no oferir alternativa.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Podrem ser nosaltres mateixos?




En  Francesc Torralba en aquesta ocasió ens presenta un interessant estudi que ens proposa endinsar-nos en el nostre propi jo, i ho fa mitjançant el desenvolupament del que anomena les set estacions, a saber:

l’autoconsciència, l’autoconeixement, l’autopossessió, l’autodeterminació, l’autogovern, l’autodonació i l’autorealització.

En el preàmbul comenta el sentit del seu llibre:

L’objecte d’aquest llibre no és una realitat exterior a l’ésser humà, independent d’ell. L’objecte és ell mateix.
(...)
La meva comesa en aquest llibre és que cada lector esdevingui un pensador subjectiu, que tingui el coratge de pensar-se a sí mateix i el fil vital que està teixint. 
El coratge a què m’estic referint en aquest llibre és l’afirmació de la naturalesa essencial de cadascú, del seu fi en aquest món, però entenent que aquesta afirmació comporta la negació dels elements que limiten el propi ésser. Ser un mateix significa respectar la pròpia naturalesa, allò que hi ha en ella, els elements tangibles i intangibles que la componen. 

Per poc que reflexionem, ens adonarem que té molta raó el títol i que ens cal un xic de valentia per reconèixer-nos i mostrar-nos tal com som, però, ens coneixem realment?

Imprescindible aquest primer pas:
Prendre consciència és adonar-se del fet d’estar viu.
(...)
L’acte de consciència és, per destí, una parada activa. (...) Ser conscient consisteix a contemplar els propis pensaments. La consciència és la unitat amb un mateix. 

Si som conscients que som vius, ens caldrà prendre consciència també de l'efímer d'aquesta vida:
La mort és davant de cadascú de nosaltres, però com que no sabem quan hem de morir, vivim com si no hagués de venir. Com a éssers vius no creiem pròpiament en la mort, encara que ens és la cosa més certa.

I què dir del nostre orígen? Hi hem pensat que podria no ser el que creiem? I en què i com influeix en les nostres decisions..... Perquè no serà el mateix néixer en el sí d'una família benestant o ben avinguda, que patir necessitats físiques o psicològiques. De fet, és fàcil convèncer-nos que vam estar desitjats, que vam ser fruit d'un acte d'amor, però en realitat, volem saber la veritat?:
De vegades, el principal tabú no és la mort: és el naixement i les circumstàncies que el van fer possible. 
(...)
Tothom té un origen conegut o desconegut, amable o violent, ric o pobre.
(...)
La por a descobrir el que no volem, a saber aspectes del propi naixement que no sabíem, a reconèixer els cantells i els límits del propi ésser fa que, molt sovint, preferim viure en la ignorància, instal·lats en el núvol del no-saber.
(...)
La ignorància és el desconeixement. La pitjor ignorància que pot patir un ésser humà és la d’un mateix. És no saber qui és, de què està fet, per què viu, quina potència té el seu cos, quines habilitats té la seva ment, quines mancances el foraden.  (...) Ignorar és no saber. (...) A voltes, però, és un acte voluntari: un no sap, perquè prefereix no saber; o més ben dit, perquè intueix que saber li causarà un profund trasbals i prefereix no aixecar el vel de la ignorància. Sap que hi ha un vel, però prefereix viure sota el vel, abans que quedar al descobert. 

Parlem de la llibertat:
Posseir-se a sí mateix significa ser l’amo d’un mateix, el sobirà de la pròpia vida, el protagonista de la pròpia existència. 
(...)
Estimar és desitjar que l’altre sigui allò que està cridat a ésser; és treballar pel seu alliberament. Estimar és alliberar. 

Però la llibertat o l'autogovern, individual o col·lectiva no s'assoleix sense un mínim d'esforç:
Autogovernar-se és dirigir tots els elements que configuren la identitat personal cap al mateix fi, aconseguir que tots els tripulants del vaixell remin en la mateixa direcció. 
(...)
És fàcil criticar en una sobretaula els governants que tenim i veure’n els defectes, però estranyament ens preguntem si som capaços, individualment, de governar-nos nosaltres mateixos

I si arriba el moment que veiem amb claredat quin és el nostre projecte vital, serem capaços d'enfrontar-nos a les dificultats? D'acceptar que potser ens estem arriscant deixant la nostra zona de confort?
La realització personal exigeix, necessàriament, el disseny d’un projecte vital i el projecte és la resposta concreta i històrica a la crida. 
(...)
Autodeterminar-se és prendre la decisió de viure en primera persona del singular. Ser un mateix pot causar desconcert en els altres, fins i tot una certa violència mental i emocional.
(...)
Si t’és impossible viure tot sol, has nascut esclau.
(...)
La determinació del fi de la vida i de la forma de viure-la no són respostes que es puguin obtenir en els llibres. Autodeterminar-se és preguntar-se-les en primera persona i cercar una resposta, encara que sigui de caràcter provisional.

Moltes més reflexions ens aporta l'autor. N'he triades un parell a mode de conclusió:

Vivim vides sense que les sentim com a pròpies i, per això, morim desconcertats. El més trist no és morir és fer-ho sense haver viscut. El més lamentable no és estar adormit és no haver estat mai despert. 
(...)
El procés de ser un mateix és un exercici ascètic, una ascensió espiritual. A l’hora d’emprendre el vol, de deixar la terra ferma i segura per fer realitat el somni, sempre aflora la inseguretat i la por, però solament es pot fer realitat si un no es deixa apoderar pel temor.

dilluns, 9 de juliol de 2018

Llacuna Park




A "Els fills de Llacuna Park"  Maria Guasch ens narra la història de la Clara, una jove que fa una substitució per un curs com a mestra en la presó de dones.

Fa un temps que la Clara viu amb al seu germà, en Dani, la seva esposa, la Sandra, infermera a la Vall d'Hebron i l'Eloi, el seu nebot, que intuïm que pateix d'algun tipus de deficiència, però que no ho acaba d'aclarir:

És un nen que encanta a tothom, perquè té el cap molt gros i molt ros, i la boca també molt grossa, plena de dentetes esmolades com les d’una cria de tauró. Somriu sempre, sense malícia, i a mi se m’encongeix el cor perquè no puc evitar pensar que això és senyal de beneiteria.

A través dels seus records, anem coneixent la seva vida, de ben segur una vida molt semblant a qualsevol jove:

Durant un temps, vaig viure al Raval, però l’aventura va durar poc. Els carrers m’ofegaven, i després no tenia diners. Vaig pensar a tornar al pis del Congrés, amb els meus pares, però al final la Sandra em va convèncer de quedar-me un temps amb ella i el meu germà, a la casa que havia sigut dels seus avis. 
(...)
Els meus pares són tots dos professors de Secundària, i això es nota. No sé ben bé en què, però es nota. 

Possiblement el tret que més m'ha interessat és la descripció que fa de les sensacions que li produeix la seva feina a la presó:

Aquest lloc té de bo que no cal ser cordial, ni fingir entusiasme. 
(...)
Se’m fa difícil dir per què la presó em sembla un refugi. És fàcil veure que m’invento coses i que no entenc res. No visc el tedi, l’hostilitat, la violència, fins i tot la pobresa i la demència. (...) Enmig, l’escola és un oasi. (...) aquí es respira una mica això, la renúncia. Com als convents. 
(...)
Tot està saturat d’una mena d’eufòria i desolació profunda, una mica com al carrer, però més intens. 
(...)
A la presó, quan les dones surten, gairebé sempre han d’instal·lar-se a casa dels pares, si és que són d’aquí. Són els que s’han cuidat dels néts, perquè l’home també acostuma a estar pres. 
(...)
La gent no ho pensa, però els presos i els seus familiars són les úniques persones del món que s’escriuen cartes.

Allà coincideix amb una reclusa que havia estat companya d'estudis a l'institut i com ella veïna de la urbanització Llacuna Park. La casualitat fa que es retrobi amb en Gabriel, el germà de la companya, un noi un tant esquerp de qui la Clara havia estat enamorada i gairebé sense proposar-ho comença una relació molt passional amb ell que no la conduirà a res...

De vegades el vull veure i de vegades no, el Gabriel. No és una cosa que es pugui preveure. 

També en parla Fragments Personals.




dijous, 5 de juliol de 2018

NOU HOMENATGE A CATALUNYA




Contràriament al que tinc per costum, en llegir aquest llibre era tal l'atenció i tensió que hi posava, que vaig prendre escasses notes.

Vaig tenir el plaer de conèixer i escoltar en Vicent Partal fa un munt d'anys, en unes jornades de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent. Des de aleshores l'he seguit en els diferents mitjans en què ha participat: conferències, publicacions, cròniques... Mai no m'ha decebut.

Poc puc afegir a les seves paraules i reflexions referents a aquell primer d'octubre i tot el que els dies  posteriors va esdevenir.

Em permetreu que parli una mica de mi: Jo, com molts altres vaig viure aquell dia amb emoció i neguit. El cert és que no creia que poguessin arribar les urnes, tot i que vaig seguir totes les notícies que s'anaven donant i que feien palès que no les trobaven, temia que al moment de transportar-les a les respectives seus, serien interceptades. No va ser així i el cor em bategava amb força cada cop que arribaven informacions que en alguna escola propera la policia havia intervingut amb més o menys violència. Així va transcórrer una important part de la nit i tot el dia.
Vam votar, però aleshores restava un altre moment complicat i era que un cop efectuat el recompte algú havia de dur els resultats i aquest altre moment em vaig témer que seria el que s'interceptessin.  Tampoc no va passar: vam restar al carrer esperant el recompte, es van apagar els llums del local, es va entonar el nostre himne amb energia tot i el cansament acumulat, van sortir les urnes... i tot va tornar a quedar en silenci mentre no sabem qui ni com ni per on marxava a entregar les actes.




De tot això i molt més ens parla en Partal; jo n'he triat alguns fragments perquè us pugueu fer una idea i us animeu a llegir-lo:

El transport de les urnes i la creació del cens universal van ser les claus dels referèndum fins el primer d’octubre a les nou del matí. 
(...)
La imaginació era tan gran com la convicció que la violència arribaria i caldria defensar les urnes. (...) El govern va arribar a aquell 1 d’octubre amb la màxima tensió imaginable. 
(...)
Després del primer d’octubre moltíssims catalans vam travessar la barrera que separa la indiferència de la ràbia. Des d’aquell dia la independència no és solament un projecte polític, sinó una necessitat emocional
(...)
Però cap estat no s’ha fet independent sense haver de lluitar un parell d’anys pel cap baix després de la proclamació de la independència. (...) Un dia els fets de l’octubre republicà es veuran, els veurem tots plegats, o bé com un “putsch” sense sentit, o bé com el fonament insòlit i valent d’una república que va néixer diferent des del primer dia.
(...)
Érem massa joves. La gent que encara som vius i vam viure la transició a la democràcia en molts casos teníem aleshores vint anys, trenta, quaranta a tot estirar. (...) Una dictadura és una trama espessa de complicitats, una maquinària que funciona a ple ritme no tan sols en la política.
(...)
La veritat és que el nacionalisme català és un pàl·lid reflex, molt pàl·lid, del nacionalisme espanyol. (...)
Hem avançat moltíssim amb els anys. Només cal mirar que tímids que érem en la reivindicació els primers anys vuitanta molts dels independentistes.
(...)
El món digital és infinitament menys piramidal i controlable que el dels mitjans tradicionals i, per tant, arreu del món, sol respondre millor a la pluralitat de qualsevol societat. 

I a tall de conclusió:

Allò que es va veure aquell diumenge, allò que vàrem viure tanta i tanta gent aquell diumenge, marcarà per sempre les nostres vides i la manera com pensem.

També en parla Fragments Personals.

dissabte, 30 de juny de 2018

UN POBLE EMPRESONAT

Aquest divendres s’ha instal·lat al Racó del Campanar la presó simbòlica que estarà ocupada ininterrompudament les 24 hores del dia per persones voluntàries. 
(...)
La presó simbòlica del projecte Un poble empresonat que ha voltat per diverses ciutats de Catalunya, ha arribat aquest divendres a Sabadell de la mà de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium i els CDR, per “reclamar l’alliberament dels presos polítics”.
Les persones voluntàries empresonades aquest cap de setmana, comptaran amb l’acompanyament de diverses activitats culturals i musicals com la lectura de textos, recitals de poesia, teatre i concerts de petit format. També es durà a terme un sopar groc aquest divendres al vespre d’homenatge a les dones preses, Carme Forcadell i Dolors Bassa.
                                                                                      iSabadell. 

Amb aquest recull de fotografies vull mostrar el meu sincer i petit homenatge a la iniciativa i les persones valentes que s'hi han atrevit a restar dues hores tancades tant de dia com de nit.









I recordem: DEMÀ POTS SER TU, O JO, O QUALSEVOL ALTRE.

dissabte, 23 de juny de 2018

La Flama del Canigó



No sóc massa de revetlles, és més, els petards no em fan gota de gràcia, però feia temps que tenia pendent veure arribar la Flama a Sabadell. Enguany m'he decidit i ha estat emocionant.

Aquí teniu un recull dels moments que més m'han colpit:



























Que la Flama del Canigó ens il·lumini i ens purifiqui. 


dilluns, 18 de juny de 2018

EL SOROLL DEL TEMPS


Tres històries centrades en el compositor Dmitri Xostakòvitx  i llur relació amb el poder soviètic, conformen aquest llibre que sota el títol d' EL SOROLL DEL TEMPS va escriure en Julian Barnes
Cada una de les històries correspon a un moment de la seva vida:

U: AL REPLÀ:
Un relat molt colpidor, no em puc arribar a imaginar l'angoixa de qui està esperant que el vinguin a detenir i que amb la maleta preparada amb escasses pertinences, roman a l'escala per tal que no irrompin al domicili.
Allà, el protagonista de 31 anys, tot sol, es passa les nits, fumant i reflexionant vers la situació política i la seva música que ara li han prohibit.

Sempre venien a buscar-te en plena nit. I, per tant, abans que se l’emportessin del pis en pijama, o que l’obliguessin a vestir-se al davant d’un home de l’NKVD desdenyosament impassible, s’estimava més ficar-se al llit completament vestit, estirant-se al damunt de les mantes amb una petita maleta ja preparada a terra, al seu costat. Gairebé no dormia i s’estava allà estirat, imaginant-se les pitjors coses que se li podien acudir. 
(...)
El Poder només entenia de fets, i el seu llenguatge es basava en frases i eufemismes pensats per expressar o ocultar aquests fets. 
(...)
Ell no s’havia afiliat mai al Partit (ni tampoc ho faria mai).

DOS: A L’AVIÓ:
S'ha aixecat la prohibició, però el preu que ha de pagar és dur, ha de participar en un congrés científic i cultural per la pau a Nova York fent un discurs favorable a Stalin i llur règim repressor: 

Si a casa l’espiaven homes que fumaven Belomor, aquí, als Estats Units, t’espiava la premsa. 
(...)
Quan dir la veritat es tornava impossible (perquè comportava la mort immediata), s’havia de disfressar. 
(...)
Per tant, és clar que els tirans odiaven la música, encara que procuressin fer veure que els encantava. 
L’art és de tothom i de ningú. L’art és de totes les èpoques i de cap. L’art és d’aquells que el creen i d’aquells que el gaudeixen. L’art no és més del poble i del Partit que quan era de l’aristocràcia i del mecenes.
(...)
Tots havien volgut sempre més del que ell podia donar. I, tanmateix, l’únic que ell sempre els havia volgut donar era música.

TRES: AL COTXE:
Som al 1960 després de la mort d'Stalin. Una renúncia més, potser la definitiva: Fer-se militant del partit comunista:

Seia al seu cotxe amb xofer mentre el paisatge desfilava ràpidament a sotragades. 
(...)
1936; 1948; 1960. Li havien buscat les pessigolles cada dotze anys. I cadascun havia estat un any de traspàs, és clar. 
(...)
De tota manera, ser un covard no era fàcil. Ser un heroi era molt més fàcil que ser un covard. Per ser un heroi, nomes havies de ser valent un moment (quan treies la pistola, llançaves la bomba, premies el detonador, mataves el tirà, i també a tu mateix). Per contra, ser un covard era embarcar-se en una carrera que durava tota la vida. No et podies relaxar mai. 

En conclusió:

Què es podia esgrimir contra el soroll del temps? Únicament la música que duem a dins (la música del nostre ésser), que alguns transformen en música real