diumenge, 10 de març del 2024

Un tret a l'aire

Sant Privat d'en Bas
Febrer, 2024

Del poc que es parlava de política a casa meva quan era petita, té un lloc destacat tot el que es referia a l'anarquisme.
No tinc cap record concret, però el que puc afirmar és que tots els comentaris eren negatius, en especial els que feia la mare, que sempre va mantenir molt elevat el seu sentiment republicà, però no suportava els anarquistes.
En els seus comentaris, de manera indefectible sempre en destacaven la violència i l'escassa empatia dels anarquistes, que ella havia conegut prou bé perquè d'alguna manera s'havien fet els "amos" del barri a Barcelona. I sóc conscient que he escrit barri en singular, perquè era així com se'n referia sempre ella. El meu pare, que d'aquests temes no volia opinar, només havia dit algun cop que ell en va patir els efectes de l'anarquisme perquè el varen obligar a afiliar-se, cosa que ell detestava, però que la por el va impulsar a fer-ho. Havia de triar entre la CNT i la UGT i va triar aquest últim perquè, deien, eren més moderats.
En fi, són només records una mica esvaïts i segur força esbiaixats, pels anys i la distància. 

D'entrada, l'autor, segur que fonamentadament, ens parla de la repressió que van patir en temps del govern republicà:
D’ençà de l’entrada de ministres de la CEDA al Govern de la República i de la fracassada revolució d’octubre del 1934, la repressió contra els anarquistes no havia fet sinó intensificar-se.
(...)
El Govern de la CEDA ha empresonat milers de militants de la CNT els darrers mesos. Sovint, sense càrrecs clars ni proves dignes de tal nom.

En aquest punt coincidirien amb els records de casa meva:
Els profetes de l’idealisme sanguinari s’estan apoderant de la CNT. Torna a guanyar terreny la idea de l’acció directa. (...) Els darrers mesos -va prosseguir el Philippe- ha aterrat a Catalunya un paio força carismàtic. (...) Darrerament se’l coneix simplement com a K...
(...)
En poc temps, K ha esdevingut el delinqüent més buscat per la policia de Barcelona. (...) Ha reclutat el Robert.

En tornarem a parlar d'aquest personatge, perquè tot fa indicar que ha engalipat en Robert, el jove al fill del narrador, un anarquista dels de bona fe, per cometre un gran atemptat.

Tots els relats coincideixen que en el sí dels moviments llibertaris s'hi podien trobar els que es movien per pur idealisme, mentre que al seu costat s'hi trobaven pistolers sense cap altra aspiració que aprofitar-se de la situació amb robatoris i assaborir el dubtós poder que els proporcionava anar fortament armats:
La CNT i la FAI estaven farcides d’infiltrats, espies o simplement de militants de bona fe que, en un moment de desfici, sense feina i amb la dona i quatre criatures xisclant en una barraca de vuit metres quadrats a Fabra i Puig, venien tal o qual informació per cent o dues-centes pessetes.
(...)
Històricament, els anarquistes d’arreu del món havien emprat dues menes d’armes: o bombes o pistoles. Amb una característica comuna: havien de ser utilitzades de prop per l’activista. Si es tractava de fer mal a molta gent alhora, bombes, com la llançada a la platea del Gran Teatre del Liceu el 1893 (...) Quan es tractava d’un magnicidi, l’arma més freqüent era la pistola. (...) El principi bàsic era simple. Es feien servir armes per matar de prop, gairebé per mirar als ulls de la víctima: per demostrar que no hi ha rastre de por, de recança ni penediment.  

I tornem a retrobar l'enrevessada història amb què hem començat: Un Robert gairebé irreconeixible atrapat sota l'ombra malèfica d'en K.:
El Robert havia estat un noiet d’aparença corrent i ensopida. 
(...)
El jove que tenia al davant s’havia transformat.
(...)
Commogut fins al moll de l’os, el Robert cridava com un fanàtic alhora que plorava com un infant. 
(...)
-Què t’ha semblat K?
-Un típic exemplar de l’Espanya fanàtica, onanista, analfabeta i messiànica.



Sant Privat d'en Bas
Febrer, 2024

 



Un tret a l’aire
Francesc Puigpelat
132 pàgines

divendres, 8 de març del 2024

In nomine Dei

Montserrat
Juny del 2015


El text que avui m'ocupa es tracta d'una obra de teatre, escrit per en José Saramago el 1993, originalment en portuguès. El contingut ens narra la història de la rebel·lió anabaptista de Münster de 1534. 
Resumir l'obra és un tant complicat, així, el que he fet, en aquest cas, és un recull dels fragments que m'han semblat més significatius que puguin contribuir a fer-nos una idea del contingut total.
No n'estic massa segura d'haver-me'n sortit.

Diu l'autor:
Los acontecimientos descritos en esta pieza representan, tan sólo, un trágico capítulo de la larga y, por lo visto, irremediable historia de la intolerancia humana. Que lo lean así y lo entiendan, creyentes y no creyentes, y se harán, tal vez, un favor a sí mismos. Los animales, claro está, no lo precisan. 

Ens remuntem als anys 1532 fins el 1535. A Münster, Alemanya:
Knipperdollinck:
Su Dios perdona, ¿cómo es posible que no perdone la iglesia?
Coro de eclesiásticos:
En nombre de Dios, la Iglesia perdonaría, pero, si el ofendido es el propio Dios, entonces, en el tiempo del pecado cometido, el castigo de la Iglesia será inevitable.

Interessant:
Rothmann:
Defendemos que los servicios religiosos, todos ellos, incluyendo el bautismo de los niños, no deben ser celebrados en latín, sino en la lengua del pueblo. 
(…)
Cuando estemos delante de Dios, hasta mi silencio sonará más alto que todos vuestros latines. 

Arribats a aquest punt del primer acte, podem comprovar les diferències i les reticències interessades de cada "bàndol" i, especialment la frase final del relator que sempre conclou els parlaments comentant que "Alcen les espases":
Coro de Anabaptistas: Ven, pues, obispo Waldeck, obispo de los católicos, apresúrate a llegar al punto donde te espera horrenda muerte. (Alzan las espadas)
(...)
Coro de Católicos: Ven, pues, obispo Waldeck, ven, u da, a quien oprimidos nos tiene, merecida y horrenda muerte. (Alzan las espadas)
(...)
Coro de Luteranos: Ven, pues, obispo Waldeck, y da, si Dios lo quiere, a quien la merezca horrenda muerte. (Alzan las espadas)
(...)
Coro General: Ven, obispo Waldeck, ven.
Armas, armas, armas, horrenda muerte.
(Siendo idénticas las palabras, debe resultar clara la expresión con que son pronunciadas: odio de los anabaptistas, esperanza de los católicos, ambigüedad de los luteranos)

Ens endinsem en el segon acte on es resoldrà el conflicte, sempre utilitzant els supòsits que actuen amb violència, però adduint que ho fan en nom de Déu, el què, al  meu parer vol indicar que el que fan és correcte i inspirat pel mateix Déu: 
Matthys:
Esto es lo que Dios quiere: Que muertos sean, inmediatamente, cuantos en Münster se nieguen a abrazar la fe del bautismo.
(...)
Jan Dusentschuer:
Pero no hemos barrido el rastro envenenado que tras ellos quedó, sus libros, sus imágenes, sus figuras.
Matthys:
Hermanos, ejecutemos la orden de Dios, aticemos el fuego donde arden nuestras deudas y quememos esos libros infames que hacían de nosotros, sin que lo supiéramos, siervos y deudores del Diablo.
(…)
Usad el fuego, usad el hacha, usad el martillo; que no quede una sola palabra mentirosa, un solo fingimiento de piedra, un solo engaño pintado.
En la casa de Dios sólo puede haber lugar para Dios.

I així es desencadena el deliri de violència i crueltat:
(Furor, delirio, iconoclastia. La plaza se transforma en un espacio de locura).
(...)
El Señor exalta a quien quiere, para los fines que quiere y durante el tiempo que quiere.
(...)
Nosotros somos, al mismo tiempo, la cosecha de El Señor y la hoz con que Él nos siega. 

I acaba amb, un cop més, una auto disculpa esgrimint com de costum, el nom de Déu. Tot molt convenient pels seus interessos:
Jan Van Leiden:
Dios no hace nada sin una razón, y si, desde el comienzo del mundo, quiso que las mujeres fuesen en mayor número que los hombres.
(...)
Hans Van Der Langenstraten:
Dios es católico, y no lo sabíamos.
(...)
Heinrich Gresbeck:
Quizá Dios no sea católico, quizá no sea protestante, quizá no sea sino el nombre que tiene. 

 Si voleu més informació, no dubteu de seguir l'enllaç: La revolta de Münster

 

In Nomine Dei
José Saramago
Traducción: Basilio Losada
193 páginas

dijous, 7 de març del 2024

El darrer dia

Amb un títol un tant misteriós, que sembla al·ludir a una mort imminent m'ha atrapat aquesta història.
Però més enllà del títol, que aviat es desvetlla que anava molt errada, el relat, senzill i emotiu, és dels que aviat capta tota l'atenció.  


Vall de Pineta
Setembre 2021


Contràriament al que havia pensat, us presento la història d'en Núvol. Ni més ni menys que un gat.

Abans que res, ens situem en l'entorn: Tirós, un poble petit i agradable, amb un entorn que enamora. Una parella que cerca un lloc on passar els estius, la casa, una mica atrotinada, pertany al Bisbat, però, en principi, han arribat a un acord perquè els llogaters se'n facin càrrec del cost de les reformes:
Ens havíem fixat en Tirós l’estiu anterior perquè els paratges de l’entorn enlluernaven.
(...)
Era emocionant veure que tot avançava a poc a poc i com naixia una vida nova entre aquelles quatre parets.
(...)
Com que Tirós era un poble petit, d’uns cent cinquanta habitants, no ens va costar gaire de conèixer els veïns. 

I ja els trobem passat el temps, amb la vivenda acabada i feliçment instal·lats. Però no estan sols, els acompanya en Núvol, un gat que un veí els ofereix:
«Que potser voleu un gat? En tinc una bona colla de preciosos i no sé què fer-ne. Si no els vol ningú els hauré de matar».

La parella, amarats de la tranquil·litat, gaudeixen del silenci:
Es viu molt intensament en el silenci, sense dir res, sense esperar res, constatant que en les ombres d’aquell petit clos verd que aleshores compartíem el Núvol i jo, el temps passava a poc a poc, inaturable, indiferent.
(...)
Caminar era l’única cosa que tenia sentit. Caminar, caminar, caminar... (...) La vida era això, desconcert, unió misteri, repeticions incessants, monotonia, calma, neguit, por...

La vida segueix el seu curs: la feina, l'anar i venir del poble a la ciutat. Res de massa estressant:
Al poble no hi va haver cap problema greu, i, durant un període estranyament llarg, era com si el temps s’hagués aturat i, finalment, la vida fos un esdevenir lògic de petits fets quotidians, sense cap déu malèvol que hi interferís.

Fins que aquesta aparent calma, es veu truncada per l'ensurt causat per un problema de salut d'ell i per discrepàncies amb el Bisbat:
No era en absoluta la meva mort el que m’angoixava, sinó la mort dels éssers estimats, d’algú més jove que jo... Era l’absurd del desordre intolerable el que em dificultava de respirar.
(...)
També em vaig sentir ofès i estafat, entre altres raons perquè el bisbat tenia còpia de tota la documentació, amb els pressupostos, les despeses fetes, la correspondència, les factures...
(...)
I aquest va ser l’inici del final amb el bisbat, que de mica en mica va anar empitjorant (...) Segons vam saber, es dedicava a extorquir els llogaters aplicant-los criteris comercials.(...) Tot ho manegava una mena de gerent.

Però encara no hem parlat del Núvol. El que havia estat un gatet gairebé insignificant, s'ha anat convertint amb el pas del temps en un més de la família; i ara estava malalt, greument malalt. I per primer cop es planteja el tema de l'eutanàsia, aparentment tant senzill quan es tracta d'una animal i amb tants problemes, recels i inconvenients quan es tracta de persones:
A l’entrada d’aquell estiu i a causa de la feina, encara no havíem anat a Tirós.
(...)
Era la primera vegada que “nosaltres” vivíem la por de perdre una vida jove, una vida que estava a les nostres mans, era la primera vegada que teníem la capacitat legal de matar, i tant era si aquella mort es deia eutanàsia o sacrifici per evitar-li al Núvol uns patiments inútils. Era matar.
(...)
Aquell hivern vam fer tot el possible per no deixar-lo sol.

Certament es pot arribar a estimar un animal talment com si es tractés d'una persona? Doncs sí:
Abans del Núvol era evident que jo havia estimat algunes persones, que les havia estimat, desitjat i abraçat, (...) però eren persones, i en canvi el Núvol...
(...)
El Núvol era al bell mig de la nostra vida; sabíem que amb el temps allò canviaria (...) però estàvem igualment convençuts que no el podríem oblidar mai.
(...)
I passaven els anys; el Núvol era una emoció, una vivència, una part de nosaltres mateixos, una barreja de tristesa i felicitat. 

I acabo. Definitivament ha arribat el darrer dia: La parella han de deixar la casa que tant esforços els va costar.
Però això, tot i ser dolorós, no ho és tant com haver-se d'acomiadar del seu petit company. 
Adeu també al Núvol:
Havíem estat gairebé vint-i-cinc anys a Tirós, dels quals més de deu vam tenir el Núvol amb nosaltres. 



El darrer dia
Jordi Coca
197 pàgines

dilluns, 4 de març del 2024

El Peó

Només peons?

Mai un peó és només un peó. Confinat en un tauler i amb els moviments limitats a la seva gregària condició, integra un bàndol, serveix un rei, obeeix una mà.

Diu l'autor:
Aquest llibre va néixer amb la premissa que ni una sola paraula atribuïda als protagonistes ni el més mínim detall de les històries narrades fossin producte de la imaginació de l’autor o d’una recerca novel·lesca. Igual com passa amb els escacs, la crònica no admet trampes ni dreceres. El contrari és el seu escac i mat. 

Un relat que ens parla d'uns fets reals succeïts fa molt anys, en temps de postguerra,. És la història de "Arturito Pomar" que, a més de ser utilitzat com a un element propagandístic del règim, va arribar a jugar contra Fischer:
És 10 de febrer de 1962 i ha començat la novena ronda del Torneig Internacional d’Estocolm, amb vint-i-tres escaquistes refugiats de l’hivern suec en aquesta càlida sala del restaurant Tre Kronor. La de Fischer contra Pomar sembla una partida més.
(...)
Arturito Pomar és l’ídol que ha conquerit la simpatia general. Són molts (jugadors d’escacs i profans) els que senten la curiositat o el desig de saber sobre el nen prodigi alguna cosa més del que rumoreja la vox populi. 

Però en el relat, de manera força hàbil, en Cerdà introdueix la figura d'en Julián Grimau, molt més que un peó:
Em dic Julián Grimau Garcia, soc membre del Partit Comunista i estic a Espanya complint una missió del meu partit.
(...)
El judici s’acaba. Al vespre, el consell de guerra condemna a mort Julián Grimau per un delicte de rebel·lió militar continuat que va començar el 18 de juliol de 1936 ii va acabar el 7 de novembre de 1962 amb la seva detenció a l’autobús.
(...)
A terra, amb els ulls sense embenar per voluntat pròpia, reposa el peó: l’avantguarda que no es pot aturar mai, l’avantguarda que es crema o desapareix. L’últim mort de la Guerra Civil vesteix un jersei teixit a mà i calça unes sabatilles calentes. 

I heus aquí una definició del concepte "peó". A mi m'ha encantat:
Un peó. Només un peó. Amb la mirada del teu rei al clatell. Amb el desdeny soterrat de l’aristocràcia del teu bàndol. Amb la insignificança d’una cosa de no res, d’una bagatel·la, inscrita a la genètica. (...) No vas néixer amb voluntat de peó. Però ets un peó. Sacrifici és la divisa que se t’imposa, el blasó que ningú es molestarà a treballar per massa efímer. 

Ens retrobem de nou amb En Pomar, del que s'espera que sigui un nen prodigi: Ha crescut mentre el focus es torna a centrar en ell. S'enfrontarà ni més ni menys que amb el campió mundial, en Bobby Fisher. Un campió, o potser, un altre peó:
És estiu. Tot ha canviat molt de pressa des que el No-Do el va mostrar passejant amb bicicleta i jugant contra mestres.
(...)
El nen prodigi s’enfronta amb el campió mundial. 
Té tretze anys i en Bobby ja és immortal.
(...)
Tot i que encara és un adolescent, Fischer s’ha convertit en el peó americà sobre el camp de batalla blanc-i-negre que els soviètics dominen amb mà de ferro en la guerra freda. 
(...)
Fischer mira a Pomar. Des de fora es veuen tan oposats com el blanc i el negre. Des de dins no són res més que dos cervells en combustió. La lluita avança. 

I van apareixent diferents peons:
I quan el capellà alça l’hòstia a cel, ell, Román Alonso Urdiales, falangista pur, vint-i-dos anys, amb la carrera de magisteri tot just acabada i vuit mesos de  mili, deixa anar la bomba que portava al pit en forma de crit: Franco, ets un traïdor! (...) un falangista jutjat per extremista a l’Espanya franquista-, en Román ja està assegut als jutjats militars del carrer del Reloj. Al davant, un consell de guerra.

És veterà de Corea.
(...)
Aixeca les mans enlaire i avança cap a la pistola que l’està encanonant mentre demana que cessi el foc, sempre amb les mans enlaire. La bala que dispara l’agent a sang freda -vaig tirar a matar, dirà al Gran Jurat que l’absoldrà- travessa el cor d’en Ronald.
 
El cens de pous miners que es van contagiar de la vaga, (...) supera de llarg el centenar.
(...)
Però ja no és només la mineria. (...) La vaga deixa sumides en l’aturada gairebé totes les conques mineres d’Espanya, la industria biscaïna i guipuscoana i una multitud d’empreses de vint-i-cinc províncies més. 

Per tal de no allargar-me massa, he fet una tria dels diferents exemples.  
Potser caldrà esperar a un futur perquè puguem pensar que el seu sacrifici tingui algun sentit:
La força d’un peó: el seu sacrifici comunal per afeblir l’estructura adversària. Estructures, sistemes, engranatges. (...) tanta por, la por que torna i que no abandona mai el més feble i petit del tauler.
(...)
El moviment és la base dels escacs, de la vida. 
(...)
Recular: el somni impossible de tot peó, el privilegi de la classe noble. 

En quant als nostres protagonistes principals:
Pot desaparèixer una persona? Pot aconseguir que no en quedi ni rastre a cap dels registres públics de San Francisco i Los Angeles mentre hi viu? (...) Doncs així és com viu Bobby Fischer després d’haver complert el somni de Reykjavík.
(...)
En Bobby viu a la part sòrdida de Los Angeles la major part del temps, passa vint anys amagat, rebutja ofertes econòmiques, és gairebé un vagabund i intenta esfumar-se en l’anonimat per protegir-se de les amenaces que percep. 

La vida de l’Artur ha canviat. Des que va tornar d’Estocolm, la partida més crucial ja no es juga al tauler, sinó a dins del seu cervell. Se li ha manifestat una malaltia mental que lluita per dominar-lo. Que l’assetja sense descans, en permanent posició d’escac. 

Però els peons, si no aconsegueixen coronar-se acaben esclafats, resten oblidats en un racó de la taula, dins d'una capseta.
Tot haurà estat en va?:
És 13 d juliol de 2004 i a l’aeroport Toquiota de Narita se senten els crits d’en Bobby. (...) Les autoritats nipones l’han detingut.

I de l'Artur Pomar que se n'ha fet?:
L’Artur ha tornat a Correus, Departament de Gir Postal. S’hi passa les tardes, des de les dues fins a les nou. 
(...)
De l’Arturito ja no es recorda ningú. Senzillament, ha desaparegut del paisatge sentimental.
(...)
L’Arturito no va voler mai estudiar els escacs; els volia jugar, intuir-los, viure’ls. 

No podem oblidar que:
De vegades no esculls ni el bàndol ni t’hi quedes o te’n vas; és el bàndol qui tria i decideix si convé, o no, o quan, desprendre’s de la peça.
(...)
Rei, dama, torre, cavall i alfil. Tots poden desfer els seus moviments. (...) l’únic avanç irreversible és el del peó. Condemnat a moure’s sempre endavant, és l’únic incapaç de tornar enrere. 

Em permeto recomanar una interessant entrevista amb l'autor al programa Més _324. Només us cal seguir l'enllaç.

 

El Peó
Paco Cerdà
Traducció d’Imma Falcó
277 pàgines 

El cant de la Sibil·la

Des de fa molt temps que he sentit atracció i, per què no dir-ho, curiositat per assistir a una representació del "Cant de la Sibil·la": Enguany he satisfet el meu desig i en una marc molt atractiu com és el Monestir de Sant Cugat del Vallès, vaig poder gaudir d'una de les moltes i diverses representacions.
Bé, aquest llarg preàmbul és només per presentar-vos el llibre que en parla d'aquesta història o tradició. I, si em vaig fer amb ell a la biblioteca és fàcilment comprensible per tot el què he deixat dit més amunt.


Monestir de Sant Cugat del Vallès

Val a dir, que l'estudi és exhaustiu, i tot i que en aquest cas he fet un petit recull, només em cal afegir, com de costum, que us apropeu a la seva lectura que de ben segur no us decebrà:

De què ens parla el text del Cant?
El text del Cant revela una profecia sobre la fi del món i la vinguda del Messies per segona vegada, just el dia del Judici Final, i, tot i que inicialment era proclamat en llatí, des de segle XIII tenim documentació que ens indica que el Cant ja s’interpretava en català, de manera que estem davant d’una de les primeres expressions poètiques en llengua catalana, en la llengua de Jaume I i dels seus descendents, i de la gent del territori de la seva Corona. També existeixen versions del Cant en llatí i en llegua provençal.

I les sibil·les?: 
La sibil·la és una personificació femenina (tant literària com artística) que encarna en ella mateixa un aspecte universal de la condició transcendent dels humans: el do de profetitzar.
(...)
La sibil·la, doncs, fou inclosa com a personatge en les atàviques festivitats del solstici d’hivern, unes festivitats que l’Església va assimilar en un sincretisme de provada eficàcia.

I ja podem entrar en el què van representar les sibil·les a l'Edat Mitjana:
Les sibil·les, doncs, van ser incorporades a l’imaginari cristià com a profetesses de la vinguda del Messies, de manera que les que semblava que vaticinaven més directament la vinguda del Fill de Déu (les sibil·les Cumana, Eritre i Tiburtina) van ser absorbides molt aviat pel món cristià i pel seu corresponent imaginari iconogràfic. Tot porta a pensar que les sibil·les, unes figures femenines, van ser el contrapunt dels profetes.

I ja parlem del seu cant. La part més destacada de la posada en escena:
Quan, en els nostres dies, assistim amb total normalitat a l’audició de música en viu o d’enregistraments de músiques del passat amb l’ús d’instruments originals i criteris  històrics, a voltes obviem que aquesta praxis va assolir-se gràcies a uns pioners.
(...)
La música, més enllà de la seva presència en el sí de les cultures humanes de totes les èpoques i continents del món. (...) segueix transportant-nos a noves dimensions. (...) Les activitats de “sentir” i “escoltar” ens porten a “pressentir”, i “pressentir” ens porta a pensar. (...) L’home que es decideix a escoltar és un ésser que es precedeix en la seva idea històrica i cultural.

En l'actualitat, entenc que no deixa de ser un espectacle, però no podem oblidar que el fet que es representi a algunes esglésies, li confereix un caire semi-religiós que ens pot arribar a remetre als seus orígens:
Hem de comprendre la “música religiosa” no tan sols a partir de la visió d’un creador que decideix o decidia, amb l’obra musical.
(...)
Des del punt de vista de la música, ens cal afegir a l’esmentada tragèdia tot el que va suposar prescindir de l’antiga tradició del cant cristià per excel·lència, el gregorià, relegat avui dia a algunes celebracions molt concretes.

I tal com m'he referit en el punt anterior, els autors ens parlen dels suposats orígens, dels quals no sembla existir una certesa:
Amb uns orígens incerts, hi ha qui assegura que la primera sibil·la va ser contemporània de l’estadista i poeta Soló. (..) La naturalesa de la Sibil·la és clarament profètica. 
(...)
Com és força conegut, durant molts anys es va creure que la proximitat de l’any 1000 havia fet aparèixer un terror psíquic en el conjunt de la població europea.

I així, pràcticament arribem a l'època actual:
Des de la recuperació d’aquest cant, el 2009, a la catedral de Barcelona, s’hi ha incorporat la versió polifònica de la tornada (refrany) de compositors contemporanis.



Interior del Monestir
de Sant Cugat del Vallès


No es tracta, per tant, de prendre’s al peu de la lletra els anuncis profètics sibil·lins.
(...)
Potser és el darrer cant desesperat d’una vida humana que, inconscientment, hem volgut buidar de les realitats inexcusables del dolor i de la mort.
(...)
Potser, com va afirmar Elias Canetti, la música no és més que això. Gairebé res. 

 

 

Quan canta la Sibil·la
Antoni Gelonch
Oriol Pérez Treviño
165 pàgines




dissabte, 2 de març del 2024

Fortuna



A tot luxe 2016


Un curiós plantejament en què quatre narradors expliquen el que hauria de ser la mateixa història.
D'entrada, haig de confessar que em va costar una mica situar-me dins l'embolic, però un cop superat aquest entrebanc val a dir, que he gaudit molt amb la lectura.

En aquest primer relat, coneixem en Benjamin: :
En Benjamin era reservat i excel·lia, amb indiferència, en totes les assignatures.
(...)
Era un negat per als esports, era un soci apàtic del club que freqüentava, bevia sense entusiasme, jugava amb indiferència i es mostrava més aviat fred en les qüestions amoroses.

Ha heretat una gran fortuna familiar i l'ha sabut gestionar fins el punt que l'ha incrementat notablement:
No li va costar trobar un comprador per al negoci del seu pare. En Benjamin va animar un fabricant de Virgínia i una societat comercial del Regne Unit a competir entre ells per fer la millor oferta.
(...)
Al final, es va convertir en un home ric que feia el paper d’un home ric.

Coneixerem també la Helen, que aviat serà la seva esposa. Procedeix del que diríem una família vinguda a menys, que veu en ella la possibilitat de tornar a escalar llocs entre la societat burgesa:
Els Brevoort eren una antiga família d’Albany, la fortuna de la qual no havia estat a l’altura del cognom. (...) Quan va néixer la Helen, ja havien tancat les plantes superiors per poder-se dedicar plenament a les inferiors, on rebien les visites.
(...)
Asseguda a la penombra d’aquella sala silenciosa, la Helen va entendre de seguida que la seva mare havia triomfat. Sabia, amb tota certesa, que en Benjamin Rask la prendria per esposa, si ella li ho deixava fer. (...) Fos com fos, no tenia cap dubte que aconseguiria influir en el seu marit i obtenir la independència que tant anhelava. 

Amb el següent relat, ja trobem la parella feliçment casada: 
Després d’un breu prometatge, van fer un casament d’hivern poc convencional. (...) En Benjamin i la Helen es van casar a la sala d’estar on havien parlat per primera vegada, acompanyats tan sols de la Catherine Brevoort i d’en Sheldon Lloyd.
(...)
Durant els primers anys de matrimoni, la fortuna d’en Rask va experimentar un creixement insòlit.
(...)
Durant els mesos posteriors al crac borsari, alguna cosa havia xuclat l’aire de la casa (...) la gent de l’entorn de la Helen havia desaparegut. No tothom. 

Però alguna cosa havia començat a enverinar l'almenys aparent, vida senzilla i idílica de la parella:
Amb una simetria perversa, mentre en Benjamin assolia nous cims, la salut de la Helen anava davallant.

Sembla que només és viable la possibilitat d'ingressar la malalta que cada dia que passa empitjora de manera alarmant i que no respon a cap dels tractaments ordinaris:
El doctor Frahm va començar a enretirar la medicació a la seva pacient poc després que arribés a l’Institut. (...) Després d’una retirada gradual, quan la Helen estava a punt de deixar els sedants, la mania va arribar al punt àlgid.
(...)
I així va ser que a la Helen, després de cada nit en blanc que passava parlant a infermeres callades que duien una ret al cap, la treien al jardí amb la primera claror del dia.

Tot indica que l'espòs viu totalment desolat l'empitjorament de la Helen a qui visita constantment i omple d'atencions. Tot i això:
En Benjamin se sentia fora de lloc, fora del seu element, distanciat de tot.
(...)
Quan faltaven pocs dies per anar-se’n, li van dir que la Helen havia desaparegut.

I el desenllaç fatal no triga a arribar:
Després d’un altre sospir, el doctor Aftus, aleshores, va dir que el cor de la senyora Rask, que fins aleshores havia respost tan bé, s’havia rendit (...) Les muntanyes, el terra i el cos d’en Benjamin van perdre a l’acte tota substancia i el pes. Tot era buit.

I ens endinsem en un relat que es centra en els sentiments i el punt de vista de Benjamin: 
Potser el repte més gran que he tingut a la vida ha estat el de gestionar la malaltia de la Mildred.
(...)
La Mildred devia haver intuït o endevinat que el seu mal era incurable. Es va mostrar tan dolça com sempre, però la seva alegria i jovialitat havien deixat pas a una serenor i un aplom que no li havia vist mai.
(...)
Sempre he evitat la política i he declinat tots els càrrecs que m’han ofert. 

També dedica una part del seu raonament a repassar la seva vida com a negociant, o potser fora millor especulador?:
Els esdeveniments que van portar al desastre de 1929 no van ser altra cosa que la perversió de tot el que van tenir de bo els anys precedents.
(...)
Tot es va esfondrar el 23 d’octubre. Durant les dues últimes hores abans de la campana de tancament de sessió, el Dow Jones va perdre gairebé el 7 per cent del valor que tenia el dia abans.
(...)
Cada vegada que trobem la manera de minimitzar els nostres esforços i augmentar els guanys, fem un acte comercial, encara que sigui amb nosaltres mateixos.

I arribem al final. Ara explorarem els records i els sentiments de la Helen i les percepcions no acaben de coincidir amb les reflexions d'en Benjamin:
La major part dels meus records, reals o ficticis, són els d’una família alegre. Quan em quedava sola amb ella, (La mare) em parlava en italià.
(...)
Va  morir com tantes altres dones han mort al llarg de la història: de part. La criatura, un nen, va néixer mort.
(...)
L’autoritat i els diners s’envolten de silenci i es pot mesurar l’abast d’influència d’algú per la densitat del silenci del seu entorn. 
(...)
Durant els dies següents no vaig sortir de casa dient-me a mi mateixa que era per la feina. Però era per por. 
(...)
El caos és un remoli que gira més de pressa amb cada cosa que s’empassa.
(...)
El meu únic consol després d’haver descobert que m’havien robat els fulls descartats era que formaven part de la ficció que estava escrivint per al xantatgista.
(...)
Mentre transcrivia les notes de les nostres sessions, l’única cosa que feia era seure en aquell sofà dur, dibuixant cercles concèntrics mentalment.
(...)
El dies següents van quedat desfigurats per una confusió silenciosa. (...) Les paraules capgirades i escrites amb tinta lila encara es resistien a donar-me cap resposta. 

 



Una interessant entrevista amb l'autor la trobareu si seguiu l'enllaç 


 

Fortuna
Hernán Dñiaz
Traducció de Josefina Caball
461 pàgines

divendres, 1 de març del 2024

El Mundo sin Nosostros

Olot, 2024

Pot ser que en un futur més o menys llunyà, l'espècie humana desaparegui del planeta?
Aquesta és la qüestió que ens planteja l'autor, i ho fa de manera minuciosa i entenc que rigorosa, el què suposaria pel mon que coneixem, "sobreviure" sense nosaltres. 
Veiem algun exemple d'aquest documentadíssim estudi:

En el Prefaci ens demana que imaginem... Fem-ho?:
Imaginemos un mundo del que súbitamente hemos desaparecido. Mañana mismo.
(...)
Para hacernos una idea de cómo seguiría el mundo sin nosotros, debemos dirigir nuestra mirada, entre otros lugares, al mundo que fue antes de nosotros. 
Dol una mica, però avancem.

Quina seria la seqüència de la destrucció dels nostres habitatges?:
Al día siguiente de que desaparezcan los humanos, la naturaleza toma las riendas y de inmediato empieza a limpiar la casa. (…) No importa lo herméticamente que uno haya aislado su atemperado interior de los rigores del clima: unas invisibles esporas penetran de todos modos, expandiéndose en súbitos brotes de moho.
(...)
Cuando nosotros nos hayamos ido, la venganza de la naturaleza por nuestra engreída superioridad mecánica llega siempre a través del agua. 

I les ciutats? Què serà d'elles?:
En una ciudad abandonada no habría nadie (…) para ir corriendo de estación inundada en estación inundada cada vez que caen más de cinco centímetros de lluvia.
(...)
En el plazo de dos siglos, (…) los árboles colonizadores habrán reemplazado prácticamente a las malas hierbas iniciales.
(...)
Los depredadores salvajes acabarán con los últimos descendientes de los perros mascota, mientras que habrá una astuta población de antiguos gatos domésticos, ahora salvajes, que perdurará alimentándose de estorninos.

I el mon? En aquesta simulació, seguiria existint?
Potser com se suposa que ho va fer abans d'aparèixer l'home?:
Aunque la gente dejara de existir mañana y jamás volviéramos a ver elevarse hacia el cielo ninguna otra molécula portadora de carbono, el mecanismo que ya hemos puesto en marcha habría de seguir desplegándose.
(…) 
Hacen falta 1.000 años para que el océano se dé la vuelta por completo, pero eso no reintegrará la Tierra a la pureza preindustrial. 
(...)
Si los humanos jamás hubiésemos evolucionado, ¿cómo le habría ido al planeta? ¿O era inevitable que lo hiciéramos?

De fet són preguntes que es responen basant-se sempre en suposicions, però en general, m'ha semblat un exercici interessant que podria o hauria d'ajudar-nos a reflexionar:
Si los humanos desapareciéramos, y si a la larga algo viniera a reemplazarnos, ¿empezaría como lo hicimos nosotros?.
(...)
De no haber surgido nosotros, ¿seguirían estando presentes todos esos mamíferos hoy desaparecidos? Y si nos vamos, ¿volverán?
(...)
Si originariamente la gente vino de África, ¿cómo es que allí hay elefantes, jirafas, rinocerontes e hipopótamos? ¿Por qué no acabaron muertos, como el 94 por ciento de los grandes géneros animales de Australia? 

I una mica més enllà de les especulacions, podem pensar en temes molt concrets. Veient-m'ho:
Si abandonáramos este mundo mañana -suponiendo que fuera por cualquier medio distinto de volarnos en pedazos a nosotros mismos-, dejaríamos atrás unas 30.000 cabezas nucleares intactas.
(...)
Para entonces, sin embargo, fuera lo que fuere lo que viviera en el planeta, habría de vérselas todavía con la escoria, todavía letal, de 441 plantas nucleares.
(...)
Todos los países tienen planes para enterrar permanentemente este material. Y todos los países tienen también a sus ciudadanos aterrados ante la perspectiva de que sucesos tales como los terremotos pudieran liberar los residuos sepultados, y ante la posibilidad de que alguno de los camiones que los transportan sufra un accidente o sea secuestrado de camino al vertedero.
(...)
Si todos los habitantes del planeta desapareciéramos, las 441 plantas nucleares del mundo, varias de ellas con múltiples reactores, funcionarían brevemente con el piloto automático hasta que, una a una, se sobrecalentaran. 


Olot, 2024

De manera conscient, he obviat adjuntar cap referència a les religions. Considero que aquesta és una qüestió absolutament personal que cadascú gestiona, o hauria de gestionar, en la seva intimitat de la manera que cregui més convenient.

I si després de llegir aquests plantejaments, encara ens mantenim en l'absurda prepotència de creure'ns imprescindibles, aquesta reflexió final em sembla definitiva:
Y si nosotros desapareciéramos, ¿podría volver a producirse la especie humana, o algo igualmente complejo?  



 

El mundo sin nosotros
Alan Weisman
Traducción de Francisco J. Ramos
388 páginas