dijous, 18 de juliol de 2019

Good bye, veritat




El que més em va cridar l'atenció d'aquest assaig de'n Joan Garcia del Muro Solans va ser el seu subtítol "Una aproximació a la post veritat que ara sembla estar tant de moda, i que jo sempre comparo amb allò tant antic del : "Difama, que algo queda"

No fa gaire, havia llegit "Soldats del no res" que en el seu moment ja vaig comentar aquí mateix. i que, val a dir, vaig trobar molt interessant i alhora preocupant, però en aquest cas les reflexions van en un altre sentit, com el títol indica, parla de la propagació conscient i programada de notícies falses, evidentment no contrastades i que no semblen rebre el rebuig de la població a qui estan adreçades i per tant es repeteixen amb total impunitat:

És el tema d’aquest llibre: després de l’adeu a la veritat el que ha vingut ha estat la postveritat.
(...)
En el món actual veritat s’identifica amb allò que vull que sigui veritat. Fa unes dècades aquesta confusió de la realitat amb la ficció hauria estat catalogada, gairebé, com a trastorn psicològic greu, però a hores d’ara sembla que les coses no funcionen així. (...) Veritat és allò que m’interessa que sigui veritat.
(...)
De mentides n’hi ha hagut sempre. El que crida l’atenció, en el moment actual, és que això sembla que ja no importa, que ja no és important distingir entre veritat i mentida.
(...)
Ja ningú diu la veritat, per això, ja ningú es pot apropiar d’una suposada legitimitat i superioritat moral que emanaria de ser veraç. Ningú diu la veritat. En realitat, ja no existeix la veritat i, per això, val tot. 

El problema pot ser aquest? seria tant lamentable que m'esgarrifa acceptar-ho:

Una bona història pot arribar a ser més versemblant que la pròpia realitat, ja que, si està ben construïda, encaixarà perfectament amb la nostra visió del món, cosa que, sovint, no passa amb la realitat real.

Perquè, d'alguna manera, sembla que tots, o una bona part de nosaltres, contribuïm a afavorir aquest estat de coses amb les nostres contribucions a les xarxes socials:

Cada vegada més, Internet s’està convertint no tant en una finestra oberta a la realitat, sinó en una mena de càmera de ressonància on trobem només aquella realitat que, de manera inconscient, nosaltres mateixos ens estem construint
(...)
La xarxa ens està reconfigurant a la seva pròpia imatge, tornant-nos més hàbils per a manejar i fullejar superficialment la informació però menys capaços de concentració, contemplació i reflexió. 

I és que tots podem ser-ne conscients que:

Google no t’informa de manera neutra de com és la realitat, sinó que interpreta quina és la realitat que vols trobar i te l’ofereix en safata. 

En una entrevista el 17 de novembre del 2017 a l'Ara.cat, concedida a raó de la concessió del 34è premi d'assaig Josep Vallverdú, l'autor ens ofereix aquesta lúcida reflexió:

"Si es dilueix el concepte de veritat, ens quedem sense punts de referència, no podem fer crítica ni un diàleg. Si prefereixo creure allò que m'agrada, el llenguatge perd el seu valor i se'n ressent la democràcia"


A mode de conclusió que només us valdrà si us decidiu a llegir l'assaig:

Acomiadar-se de la veritat comporta acomiadar-se, també, de la confiança en la paraula, de la possibilitat de rebel·lar-se contra la mentida i, per això, del pensament crític i, al capdavall, de l’exercici d’una política democràtica.


diumenge, 14 de juliol de 2019

Luz perfecta




Per fi la tercera i definitiva part de la història dels Chironi de'n Marcello Fois, "Luz perfecta" . Pot ser que ens aquest cas esperava massa o potser havia passat massa temps entre les lectures dels dos primers volums i aquest tercer, però el cert és que, tot i que m'ha agradat i que, d'alguna manera, resol la història, no m'ha semblat ni de bon tros el millor dels tres.

El que per a mi resumeix la història és que recull tot un ventall de renúncies i traïcions, perquè de l'antiga nissaga Chironi ara ja només resten Marianna, ja molt anciana i el seu nebot-nét, Cristian que se suposa ha de ser l'hereu de la nissaga:

Els protagonistes:

Madalena Pes: 
Era una mujer que había aprendido a ser tenaz. A lo largo de sus cuarenta años se había adaptado a esperas mucho peores.

Luigi Ippolito:
A las cinco menos diez de la madrugada del 12 de octubre de 1979, cuatrocientos ochenta y siete años después del descubrimiento de América. (...)Fue un parto largo y complicado, arduo de hecho. 
(...)
Luigi Ippolito se había hecho alto y delgado, con esa mirada peculiar a medio camino entre el sabio y el asesino en serie que tienen determinados hijos únicos.
(...)
Luigi Ippolito Guiseppe siempre había ignorado lo que era la piedad. Siempre. Respecto a sus padres, pero también respecto a sí mismo. Por lo demás había poco que decir. 
(...)
A Luigi Ippolito lo movía una vocación febril, una enfermedad feroz, un afán de muerte, una concupiscencia temprana, una consciencia inmadura, una ira silenciosa.

Cristian:
Él, Cristian, era de los Chironi particularmente resultones.
Cristian firmó su primer documento oficial exactamente seis días después de haber cumplido los dieciocho años. 
Molt aviat se'ns diu que Cristian mor ofegat, segurament massa aviat, perquè el cos no ha estat trobat i, un cop més, els Chironi efectuen un enterrament amb un taüt buit suposant que el cadàver mai apareixerà, tot i que, en aquest cas, ens espera una sorpresa, perquè a aquestes alçades ja sabem que només les dones saben com desaparèixer: Para los Chironi un ataúd vacío no era algo novedoso.

Marianna:
No es el movimiento lo que mueve las cosas. Es el estancamiento lo que las mueve siempre. Por tanto, para que no sucediera nada era preciso no moverse. Eso lo sabía Marianna sin ningún género de dudas.

I, com em resulta especialment difícil resumir sense revelar cap secret, la resta de la història, acabo amb un enigma que només podreu resoldre si us decidiu a llegir la historia sencera, cosa que modestament us recomano:

La muerte, el más horrible de todos los males en definitiva, no existe en realidad. Porque cuando vivimos la muerte no está y cuando ella está no estamos nosotros. 

I també amb un fragment de l'entrevista que "El Diario.es", va fer-li el 21 de març del 2017 a l'autor:

"En realidad, Estirpe es un experimento. Nace por mi deseo de probar si yo era capaz de crear un clásico. ¿El tema? La cara y cruz de una vida, la de Michele Angelo. Afortunado, pues viniendo de la nada es adoptado por un herrero y con su esfuerzo triunfa como emprendedor. Pero también desgraciado, porque fracasa en crear la estirpe a la que dejar su legado. La maldición de los Quironi es no lograr multiplicarse."

dijous, 4 de juliol de 2019

La maledicció dels Palmisano



D'en Rafel Nadal m'agraden tant les seves presentacions, com les seves històries: aquest ha estat el cas de "La maledicció dels Palmisano" que he llegit a raó d'assistir a la presentació de la seva darrera obra "El fill de l'italià" que, val a dir, encara tinc a la llarga llista dels llibres "pendents de llegir", i on en va parlar gairebé com de passada, dels Palmisano.

Diu l'autor... Aquesta és una obra de ficció, de manera que els fets descrits i els seus protagonistes són responsabilitat exclusiva de l’autor. (...) la novel·la vol retre homenatge a tots aquells que es van aixecar al sud d’Itàlia contra l’aliança nazifeixista i que sovint han estat oblidats per la història.

I a partir d'aquí, tot i que l'autor aclareix aquest extrem al final de la novel·la, començaré a relatar les meves impressions.

Aquesta és la història dels Parmisano, una nissaga maleïda en la que els seus components mascles, moren, de vegades d'una manera inexplicable, a una edat jove...

El primer de morir va ser en Giuseppe Oronzo Palmisano, el més bel·licista de tots i el que feia més temps que es preparava per si la pàtria el reclamava. Va caure el 24 de maig de 1915, l’endemà que Itàlia hagués declarat la guerra a Àustria.
(...)
L’últim Palmisano havia mort fora de termini, quan la guerra ja es donava oficialment per acabada, però havia mort sense adonar-se, sense patir. 

Així les coses, dues joves vídues, la Francesca i la Donata, van quedar embarassades gairebé en les mateixes dates. Ambdues estaven soles, els seus marits havien mort, però hi havia alguna diferència. la Donata, de família humil, estava casada amb un Palmisano, i patia perquè el seu home no fora el darrer dels Palmisano morts per la suposada maledicció, mentre que la Francesca pertanyia a la família benestant dels Convertini:

La Francesca no volia se supersticiosa, però era evident que la Donata tenia raó: (...) Déu havia decidit venjar-se dels Palmisano i havia condemnat a mort els homes de la família. (...) Els mesos que van seguir, mentre la Francesca lluïa la panxa pels carrers del poble, la Donata va amagar el seu embaràs a les coves dels Sassi.

I ambdues dones, amb la complicitat necessària del metge, arriben a l'acord que els respectius fills, la Giovanna, filla de la Francesca i en Vitantonio, fill de la Donata i un Palmisano, serien reconeguts com a bessons Convertini, tractant així de foragitar la suposada i molt temuda maledicció:

El dia 26 de juliol del 1923 els bessons va fer quatre anys.
(...)
La Giovanna i en Vitantonio sempre s’havien sabut diferents dels altres: se’ls havia mort el pare a la guerra abans del seu propi naixement i tot just havien fet quan ja havien hagut d’enterrar la Francesca, la primera de les dues dones que havien de compartir com a mares. 

Un nen i una nena que en realitat no tenen cap vincle familiar ni de sang, atrapats en un secret. Però els secrets difícilment porten la felicitat i acaben per portar complicacions, i el temps anirà posant les coses al seu veritable lloc.

Tot i que jo no ho expliqui, ja es pot intuir que la història d'aquests dos joves, que no germans, no serà plàcida i que hi haurà motius per creure que la maledicció no és només una superstició o una llegenda, esclatarà una altra guerra, en Vitantonio, s'hi veurà implicat: Eren a l’estiu del 1943 i havia arribat l’hora d’agafar les armes i demostrar que no era un covard., i finalment tot es resoldrà i és que:

Així és la guerra: de vegades cal sacrificar algunes vides per guanyar una bona posició i salvar-ne moltes més. 


divendres, 28 de juny de 2019

El club de los estrellados



Fa un munt de temps que tinc aquesta i alguna altre crònica pendent d'enllestir. A vegades passa que sembla que la petita inspiració en  la que confiem, ens abandona i passen els dies i, fins i tot els mesos, sense actualitzar el bloc. 

Bé, avui li ha arribat el torn a "El club de los estrellados", un relat de Joaquín Berges, autor desconegut per mi, que amb aquesta història un tant estranya i molt diferent del que havia llegit, m'ha causat bona impressió.

El protagonista és Francho, un personatge difícil de qualificar o encabir en cap grup. Al principi, descobrim que a Francho, li encanta posar-se i emmirallar-se amb la llenceria que la seva mare venia en una merceria que va tancar fa un temps. Al moment és gairebé inevitable pensar "ja està, és la història d'un transvestit", però ens equivocarem, més aviat es tracta d'un fetitxista:

Francho no era un verdadero travesti. Simplemente adoraba la lencería que rescató del negocio materno y se moría por verla expuesta en un cuerpo humano, aunque fuera el suyo.
(...)
Francho siempre estaba al acecho de nuevas vías de excitación, buscando escondrijos donde mostrarse lascivo y complaciente. Por esta razón detuvo ascensores entre plantas, se amó en el interior de un taxi, en los probadores de una tienda de ropa, en un locutorio telefónico, en un cine poco frecuentado, en un remoto banco del parque o en la habitación de un hotel desconocido. 

La feina de'n Francho no té res a veure amb el món de l'espectacle, ni tan sols de la venda o distribució de roba interior femenina; ell és carter. I en el que es refereix al títol de la novel·la, fa referència a un grup d'afeccionats, que els caps de setmana els dediquen a l'astronomia, sense cap altre connotació sexual.

El plaer fetitxista a que m'he referit més amunt és totalment secret i solitari. Ningú, ni els amics més íntims coneix aquesta fantasia, que un dia, a causa d'un incident el porta als calabossos on compartirà detenció amb prostitutes i proxenetes i a la descoberta d'un misteriós sobre sense remitent, però amb un destinatari que el durà a introduir-se i a relacionar-se més i més en aquest món que fins aleshores li era desconegut:

Francho sólo hablaba con prostitutas para contarles sus delirantes fantasías. En las demás ocasiones rehuía cualquier grado de intimidad. 

Mentre segueix indagant respecte el destinatari de la missiva que, d'una manera peculiar li ha estat confiada, i que ell assumeix com si d'una missió es tractés,  coneix la Chelo, una prostituta que tindrà un rellevant protagonisme en el desenvolupament de la història i de la que acabarà enamorat:

El cuerpo de Chelo era un mal recuerdo del pasado, si bien tenia menos pelo y más curvas que el de Francho, gracias a los cual las prendas de la mercería habían cobrado un nuevo y estimulante grado de feminidad. 
(...)
Francho había abandonado sus prácticas onanistas. (…) Chelo había logrado embrujarlo para que regresara cada tarde hasta su lecho, se recostara junto a ella, admirara las curvas de sus prendas íntimas y se dejara llevar hasta el orgasmo guiado por sus muslos, sus pechos o sus manos.

La història es va enrevessant força, apareix la Irene una filla de la Chelo, suposadament segrestada a la que ell decideix alliberar, però segrestant-la al seu torn, complicant encara més (si això era possible) la ja de per sí complicada història:

El tiempo transcurría con inmutable lentitud en casa de Francho, dejando en evidencia que lo sucedido entre Irene y él no pertenecía a ninguna categoría de lo real. Su relación era producto de la ficción.

El desenllaç l'haureu d'esbrinar si us decidiu a llegir el llibre. Jo ho deixo aquí.

A veces la calidad de una relación entre dos personas es inversamente proporcional a su cantidad. Cuanto menos, más. 

dilluns, 10 de juny de 2019

Fetitxisme





No totes les cicatrius són visibles ni suposen una deformació en la pell. En aquesta història de la Sara Mesa, la "Cicatriz" adquireix una doble accepció, una a raó d'una cesària i una altra de més profunda i segurament més difícil d'acceptar.

El resum de la història no és difícil: Quan la Sonia participa en un fòrum literari per Internet, coneix en Knut. A partir d’aquest fet un tant trivial es desenvolupa una estranya història d’una certa amistat epistolar en la que es farà evident la personalitat dominadora i controladora del noi, del qual gairebé només sabrem el seu nom i alguna referència al seu aspecte físic. Escassament res de la seva vida privada.

A Sonia le resulta mucho más sencillo contestar las preguntas que le hace sobre su vida. (…) Tiene veintidós años y vive con su madre, sus hermanos, su abuela. Su padre murió cuando ella era una niña, apenas es capaz de recordarlo. Sus hermanos en realidad son medio hermanos, hijos de otro tipo que desapareció de un día para otro. El archivo donde trabaja es aburrido, plano.
(...)
¿Quién es en realidad Knut Hamsun?  Ha de creerse a pies juntillas lo que él diga. Por ejemplo, cuando afirma haber nacido el mismo día que ella. (…) Poco a poco le va contando cosas de sí mismo que a Sonia le resultan deslavazadas y, a veces, incoherentes. Knut vive con sus padres: no se dedica a nada en especial; hace años que abandonó los estudios. (…) Lee y escribe continuamente incluso cuando camina por la calle. Y sí, admite, consagra gran parte de su tiempo al arte del hurto: libros, pero también otros bienes si es preciso.

En Knut no sembla tenir cap ofici ni feina, però es dedica a furtar qualsevol cosa que se li acudeixi en llocs com ara grans magatzems i conegudes botigues.
De ben segur que en aquest tipus de botigues, tot i disposar d'un servei de vigilància, més d'un cop pateixen tot tipus de furts i petits, o no tan petits robatoris, que fan que en previsió de possibles pèrdues, incrementin el preu del gènere.  Als lladregots poca cosa els passa:

A él lo han descubierto pocas veces, sobre todo en comparación con todos los años que lleva robando. 
(...)
“Una de las felicidades del robo es que, como en el juego, puedes enfrentarte a tu ansiedad tanto si triunfas como si sucumbes”. 
(...)
Todo el mundo considera que robar es una actividad transitoria, propia de adolescentes o de quien no ha encontrado aún su camino en la vida. 

Ell, comença per obsequiar-la amb lots de llibres, tots robats, que li envia curosament embalats i dels quals li cobra les despeses d'enviament. D'entrada ella se sent afalagada i tampoc no gosa demanar-li gairebé res deixant-li a ell la iniciativa per seleccionar els títols i els temes que, segons li diu, ell considera imprescindibles per la seva formació:

“Yo no se los pedía. Alguna vez sí, aisladamente, al principio. Pero enseguida él empezó a mandarme títulos según sus intereses, como siguiendo un plan determinado. Lo que él pensaba que yo debía leer. Igual que los discos. Lo que a él le parecía que debía escuchar. Después había que comentarlo todo”.
(...)
“Él seguía sin pedirme nada, sólo mi atención. Hasta que empezó a ser excesivo incluso para mí.”

Aquesta situació es va allargant fins i tot anys i poc a poc, les remeses es van fent més personals i íntimes:

El placer de sentirse obsequiada, agasajada, de ser objeto de la devoción de Knut, todo eso la está cegando, se dice. Él se está construyendo una imagen de ella y ella lo está dejando hacer. Al final terminará dañándole.

Després d'un curta època en què ell li demana que s'emprovi les peces que li envia i que li faci arribar fotografies de les que li suggereix les combinacions, clarament provocatives i insinuants a les que ella accedeix, arriben a conèixer-se, bé, ella es desplaça fins on ell l'indica per fer-ho. I tot i que mai no arriben a tenir relacions íntimes, ell continua exercint un estrany domini sobre ella que, fins i tot un cop casada i mare, segueix rebent paquets cada cop més comprometedors, que amaga al seu marit:

Primero fueron los libros, a los que se añadieron los discos; después comenzaron los perfumes; cuando eran demasiados mandó un sujetador, a lo que ha seguido todo tipo de lencería, pasando después a los zapatos, las cremas, la ropa de marca. Cuando todo parece desgastarse por la costumbre, llega una novedad. ¿Dónde está el fin?

Però, realment hi haurà un final? O la Sonia reaccionarà i deixarà aquesta relació? O potser serà en Knut qui l'acabi, i si és així com, violentament o amigable? O no s'acabarà mai...

Knut es una amalgama de palabras, paquetes, etiquetas escritas en mayúsculas, sujetadores, zapatos de tacón, fotografías, espejos, cámaras de seguridad, vigilantes de incógnito, clínicas de cirugía estética, libros, más libros, mensajes, presiones, mentiras, sueños. 

diumenge, 2 de juny de 2019

Tal com érem



Una ressenya que ja avanço que serà breu de "Tal com érem" escrit per una principiant Sílvia Tarragona, a la que, segons la meva modesta opinió, li manca encara molt ofici.

Segons les seves pròpies declaracions, la de la Sandra, la protagonista, és en bona mesura la seva pròpia història.

Un relat correcte, sense massa pretensions, i potser, en més d'un moment, un xic massa ensucrat pel meu gust, tot i que ha afegit una bona dosi de sexe complex que evoca lleugerament entre "9 semanas y media" i "Pretty woman".

És evident que a l'autora li agrada la musica i, a jutjar per les incursions sense massa sentit al llarg de tota la història, fa pensar que compta amb un bon recull de cites i biografies de músics que ha anat engiponant una mica forçadament, el mateix que diverses referències a llibres i pel·lícules. Segons la mateixa protagonista, periodista per més senyes, ens confessa:

Els llibres són la meva memòria! (...) Sóc tan covarda que potser aquesta és l’única manera de tancar la porta sense mirar enrere. (...) Sóc periodista, o abans ho era...
(...)
El meu estatus era aquest: una burgesa anada a menys que havia de fer veure el que no era amb el seu aspecte. Evidentment, a la meva professió val més la marca de la bossa que el nom de les universitats a les quals has estudiat.

En un moment complicat de la seva vida, mentre que a l'aeroport espera la sortida del seu avió. coneix l'Edmond, un atractiu home que es presenta com a agregat militar de l'ambaixada francesa a Espanya, que viatja per tot el mon, i que amb les seves atencions i arts amatòries acabarà seduint-la en el que es convertirà en una relació totalment tòxica, que, com he dit més amunt, té força semblances amb "9 semanas y media" que val a dir que alguns crítics han qualificat com a ridícula, i també lleugerament amb l'ensucrada i inversemblant "Pretty woman".

I ja ho deixo aquí, encara que després del que queda dit, ja es pot intuir la meva opinió, no defugiré fer-la explícita: No m'ha agradat, però si la llegiu us agrairé els vostres comentaris.



dissabte, 1 de juny de 2019

Joan Margarit




En Joan Margarit abandona la poesia per centrar-se en els seus records. Com he dit en algun poema, em malfio del record, com em malfio del sexe, però tots dos em lliguen a la vida. En una magnífica prosa poètica, i manllevant el títol d'una de les seves poesies "Per tenir casa cal guanyar la guerra", escriu aquestes memòries:

Vaig néixer en un temps dels més sòrdids d’Espanya; a la una de la matinada de l’11 de maig de 1938, en plena Guerra Civil. 
La mare era una dona baixeta. La mare era baixeta, sí, però ben proporcionada. (...) per a ella la religió estava al servei de la moral i no a l’inrevés.
(...)
El pare, amb els cabells negres, la mansuetud de l’àvia i l’aparença de l’avi, va acceptar el camí que aquest li marcava. (...) Odiava “els senyors” però volia ser “un senyor”. Algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida

Va néixer en plena guerra i si els que vàrem néixer en època de post guerra, vam viure temps convulsos no em puc ni imaginar el que devien ser els seus; els mateixos, gairebé en la mateixa data que el meu germà, que ho va fer en ple bombardeig de Barcelona:

Vaig néixer a la una de la matinada. No sé quant vaig pesar perquè la mare, a mesura que s’anava fent vella, apujava el nombre de quilos.

Ho havia oblidat, però sé que jo també vaig conèixer aquesta sensació de la que ens parla el poeta:

Durant la postguerra, que és el que estic vivint, a través de la família li arriba al nen que soc el pànic continuat a ser empresonat, fins i tot afusellat.

I encara he trobat més coincidències amb fragments dispersos de la meva història, no viscuda, però relatada molts cops en aquest cas per la meva mare, referint-se a uns avis als qui no vaig conèixer perquè van perdre la vida a la guerra:

Ell i l’àvia (de la banda del pare) duien una mateixa ferida: la infància. (...) L’àvia va fer de minyona fins que es va casar. L’avi als catorze anys ja era mosso de peu. (...) la pobresa sempre els va seguir de prop.

La meva mare treballava de modista: es cremava les pestanyes i la vista cosint, sovint fins avançat el vespre, sota la feble claror d'una d'aquelles bombetes de 40 que gairebé no il·luminaven, i tot per poder aportar algunes poques pessetes a la migrada economia familiar.

Fins l’any 1954 la feina de la mare seria una aportació fonamental en l’economia familiar. (...) Cinquanta nens i nenes són molts per a una sola mestra, i la feina era dura.

És molt evident que com en Joan Margarit afirma:

Són moltes les coses que queden sense aclarir rere una vida. 

I què dir del cinema? A cada barriada, en el meu cas, al Raval, hi havia més d'un cinema: Llocs poc o gens nets on feien dues pel·lícules, es tallaven les imatges de petons entre xiulets dels indignats assistents, els homes fumaven, els gats corrien entre els seients, segurament encalçant ratolins, es menjava, es bevia, es xerrava i, ai las, també hi havia homes, sempre eren homes, que tocaven les cuixes a les nenes i les jovenetes que almenys en el meu cas, acostumàvem a estar sempre vigilades pels pares o els germans més grans...
Això sí, somiàvem despertes mentre ens encantàvem amb paisatges acolorits, cases fantàstiques i vestits meravellosos. Les històries? Sovint era el que menys ens importava:

El cinema serà una taula de salvació: al llarg de la vida veuré milers de pel·lícules, sense convertir-me mai ni en un especialista ni en un expert, ni en un cinèfil. Senzillament, no podré passar sense les seves històries.

I podria seguir i seguir enumerant moltes de les coses que llegint en Margarit m'han fet recordar la meva infantesa, el sentit de pertànyer al grup social dels humils vençuts, les matinals de boxa i lluita lliure al Price, la tuberculosi en una època en què la penicil·lina encara calia aconseguir-la d'estraperlo, el encants del Mercat de Sant Antoni, la puixança orgullosa i prepotent dels capellans i els militars, la riuada al Vallès dels 62, i per sobre de tot la por..., però ho deixo aquí. Ha estat una lectura evocadora que no puc per més que recomanar.

No puc afegir res més; ell ho diu tot:

Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats

Perquè...

Nosaltres, ho tinc ben present, hem perdut la guerra.
(...)
La nostra història és la de les nostres paraules.