Cambiar la vida...

Arriba el vespre a
Sant Privat d'en Bas

Em permeto començar amb una curiositat molt personal i és que amb l'autor, vàrem ser gairebé veïns sense saber-ho. Fins i tot va anar a la mateixa escola que el meu germà.

Bé, tot això només hi té a veure amb el recull d'articles del llibre, en què hi ha records i vivències que possiblement d'alguna manera varen o vam compartir en aquella difícil i alhora inoblidable època.

Tot comença el 1976:

Hace un año que murió D. Francisco Franco Bahamonde y nosotros debemos sumarnos al esplendor de los festejos conmemorativos con una meditación sobre su anticomunismo.

És ben sabut que en Manuel va ser entusiasta del partit comunista:

Obligándonos a vivir en la zozobra de las catacumbas o de los calabozos, la contrarrevolución nos ha descrito siempre como alimañas nocturnas que no resistían la luz del día.

1977:

En los primeros años del franquismo, nadie puede negar que una parte de la juventud española se metió en sus filas movida por ideales revolucionarios y patrióticos que se consideraban mal representados o defendidos por los partidos de izquierda.

(...)

Bajo el franquismo, la ley fundamental era la del silencio, y cualquier grito, por mínimo que fuera, no tenia otra respuesta que la represión. 

(...)

El oficio de “salvador de la Patria” tiene hoy más riesgos que ventajas. Además hay que pensar en el provenir de la familia. Estar salvando un país cuarenta años para que luego un nieto no pueda ser camarero si le da la gana y una viuda no pueda saltarse un semáforo de vez en cuando, ¿vale la pena? 

1978:

Si se ha dicho que el hombre es el único animal que tropieza dos veces en la misma piedra, podría añadirse que el filósofo es el único animal que tropieza dos mil veces con la piedra filosofal.

Dominadores de una jerga que se sucede a sí misma, dialécticamente, padecen la tentación de influir sobre la realidad. 

1979:

El tema del terrorismo va a jugar un importante papel en el transcurso de la campaña electoral. (…) La escalada de la violencia terrorista proseguirá, crecerá el pánico, la derecha manipulará ese pánico y tratará de ganar el voto del miedo.

(...)

El terrorismo en España puede ser utilizado para decantar la Constitución hacia objetivos de orden y de conservación y para impedir que esa misma Constitución impulsara objetivos transformadores si la izquierda estuviera en condiciones de imponerlos. 

  

Vespreja

No puc afegir res més, a aquest recull segurament massa general o massa breu, però és el que  m'ha semblat més representatiu del seu pensament, sempre és clar, tenint en compte el resum que s'ha fet en aquest llibre.

En el que es refereix a l'autor, en el meu cas, el reconec més en les seves novel·les policíaques, però m'ha semblat una bona opció conèixer la seva vessant més política.

 

Cambiar la vida, cambiar la historia

Manuel Vázquez Montalbán

Ilustraciones y epílogo de

El Zurdo/Esquerra

239 páginas

Arada torta

Dues germanes i una troballa insòlita marcaran de per vida el destí d'aquesta família, en un relat que té molt de màgic i misteriós i que comença amb una maleta desada sota el llit de l'avia que conté un ganivet esmolat que les nenes de manera inexplicable decideixen llepar amb el resultat que podem imaginar:

El pare o la mare ens renyaven a tota hora. La meva àvia, concretament, només ens havia de mirar amb fermesa per fer-nos venir esgarrifances i escalfor a la pell, com si ens haguéssim acostat a una foguera.

(...)

Quan la Donana va apartar la cortina que separava la cuina de l’habitació on dormia, jo ja havia agafat el ganivet de terra i l’havia embolicat de qualsevol manera en el drap xop. 

(...)

L’una havia perdut la llengua, l’altra tenia un tall fondo, però no corria perill de perdre-la.

Ja tenim les germanes començant una nova vida:

Els primers mesos després de perdre la llengua ens va envair un sentiment d’unió que s’havia afeblit per culpa d’aquell passat de baralles i desavinences infantils. (...) La que hi posaria la veu hauria de resseguir amb la vista els senyals del cos de la que havia emmudit.

(...)

Així va ser com vam veure passar els anys i ens vam sentir gairebé siameses perquè compartíem el mateix òrgan per produir els sons que manifestaven el que ens calia ser.

No ho he dit de bon començament, però no costarà gaire suposar la complexitat del relat que sovint es converteix en quelcom d'irracional i confús:

Anys després de l’accident que va fer emmudir una de les seves filles, el meu pare, instigat per en Sutério, havia convidat el germà de la meva mare a anar a viure a Água Negra. 

(...)

Al capdavall, érem les filles del curador Zeca Barret Gran. El meu pare era respectat pels veïns i els seus fills de llevament, pels seus patrons i senyors, i per en Sutério, el gerent.

(...)

El meu pare no estava alfabetitzat, signava amb el dit ple de talls i durícies, de collir fruita i espines del camp. 

(...)

En pocs mesos van començar la construcció de l’escola. 

Les circumstàncies adverses de la vida al poblat, fa que la Bibiana decideixi deixar la família. D'endur-se l'antiga maleta de l'àvia i quelcom més...:

La matinada de la partida, l’antiga maleta de la Donana estava feta, espolsada, per endur-me el poc que tenia cap a aquella nova vida que despuntava. (...) Quan vaig deixar la casa per la porta del darrere, a la serena de la nit, no vaig poder evitar mirar enrere unes quantes vegades, mentre anava per la carretera a trobar-me amb en Severo.

(...)

Entre les coses que m’enduia, i potser la que més greu em sabia, hi havia la meva llengua. Era la llengua ferida que havia expressat en sons, durant els darrers anys, les paraules que la Belonísia evitava dir per vergonya dels sorolls estranys que havien substituït la seva veu. 

Tardor en blanc
Sabadell

La partença de la Bibiana que feia de traductora ha marxat, ha deixat la germana totalment desemparada:

Després de la seva partida va venir una temporada de calma. (...) Tot i ser un líder entre la gent que vivia a Água Negra, el meu pare es negava a fer de jutge.

(...)

A l’escola, sense la Bibiana al meu costat per ajudar-me, la vida se’m va convertir en un turment. 

(...)

Els dies van passar com el vent. Ni la Bibiana ni el Severo van venir per Cap d’Any, com havien promès. Ni tan sols va arribar una nota per dir si la criatura havia nascut, si era nen o nena, si es deia Severo o José, o Salustiana o Hermelina.

D'alguna manera també a la Belonísia sembla arribar-li l'hora de crear una família:

Un matí, el meu pare se’m va adreçar, a la taula que feia olor de cafè fresc que la Salu colava. Em va dir que en Tobias li havia anat a trobar amb respecte, perquè se’m volia endur a viure amb ell. 

(...)

Me’n vaig anar de casa dels meus pares muntada en un cavall i en companyia d’en Tobias, i em vaig endur un farcell petit de roba tot recordant la maleta de pell gastada de la Donana que la Bibiana havia tret de sota el llit abans de marxar.

(...)

Trigaria pocs dies a penedir-me enormement d’haver escrit “ho vull” en el paper marró que vaig donar a la meva mare, perquè vaig comprendre que la meva vida d’aleshores endavant no seria gens fàcil.

Amb resignació accepta el que considera una més de les feines obligades:

Un cop em va haver ajagut al llit, besat el coll i aixecat la roba, no vaig sentir res que justifiqués la meva por. Era com cuinar o escombrar, és a dir, una feina més. Només que aquesta no l’havia fet mai, la desconeixia.

(...)

A mesura que passava el temps, semblava que en Tobias no estava satisfet amb el que jo feia. 

(...)

Abans que qualsevol home s’atrevís a pegar-me li arrencaria les mans o el cap, que no dubtessin de la meva fúria.

No obstant, la situació es fa insostenible i al mateix temps, es resol d'una manera inesperada:

L’agressivitat d’en Tobias va augmentar els mesos següents, fins al punt que la meva mare em va fer arribar un missatge del meu pare: estava preocupat per mi i volia que tornés a casa.

(...)

Al cap d’unes setmanes, després d’una nit mal dormida, sense saber on parava en Tobias, en Genivaldo, un vaquer de la plantació, es va presentar a la porta de casa nostra amb el barret a la mà. (...) Em va convidar a acompanyar-lo per la carretera cap al lloc on havia trobat l’home que se m’havia endut de casa meva, caigut. 

(...)

Se m’havia assecat alguna cosa el dia que vaig permetre aquella unió, que vaig entrar en aquella casa farcida de trastos i vaig deixar que en Tobias m’aixequés la roba.

I acabo, no sense recollir un seguit de reflexions de la emmudida Belonísia: 

He vist homes que feien tractes de sang, que es tallaven la carn amb punyals esmolats.

(...)

He vist homes que embogien, sense dormir, garbellant sense parar el riu Serrano, a les serres, als jaciments, emboscats en la foscor per veure l’esclat canviar de lloc. (...) Es vinclaven sota el pes de la pròpia il·lusió, derrotats, arraulits en un munt de terregall.

(...)

He vist tanta crueltat al llarg dels temps, i fins i tot estant-hi avesada, em commoc en veure els homes vessant sang per destruir somnis.

(...)

Ara es parlava del dret dels negres, dels descendents d’esclaus que havien viscut errants d’un lloc a l’altre. Se’n parlava molt. Que ara hi havia lleis. Maneres d’assegurar la terra. De no viure a mercè de l’amo, corrent d’aquí cap allà, com en el passat.

(...)

Feia una temporada que els habitants de la plantació havien decidit aixecar les seves cases amb materials duradors. 

 

 

 

Arada torta

Itamar Vieira Junior

Traducció de Pere Comellas Casanova

301 pàgines

La vida de l'altre

No soc lectora habitual de novel·la negra, no m'interessa gaire, però aquest cop hi vaig accedir en veure que es tractava no tant d'un relat dels habituals "de lladres i serenos" com solíem dir, sinó que anava una mica més enllà i que conflueix en l'àmbit de la filosofia. Val a dir que no m'ha decebut gens.

I és que amb un començament tant potent, qualsevol no s'hi enganxa:

"Jo no vaig néixer. Mai no vaig ser infant ni tampoc adolescent. No tinc passat, el meu passat es d'un altre. En realitat, jo vaig començar a existir el dia que aquell desgraciat li va engegar un tret entre cella i cella al vell armador".

I ara ja tractaré d'entrar plenament a la confosa i enrevessada història que m'ocupa. 

En Àlvaro Stein, un multimilionari ha desaparegut de manera gairebé misteriosa. D'ell se'n sap que patia un càncer terminal.

De fet, el donen per mort:

En principi, la mort de Stein semblava una bona noticia, era el que tots desitjaven, el que necessitaven per desencallar aquella enutjosa situació d’espera.

Però no és que el relat comenci pel final. Aquest serà només el principi de dues històries

La de l'Àlvaro Stein:

L’Álvaro Stein tampoc no havia fet res per merèixer la fortuna que l’havia acompanyat des de l’instant que va veure la llum per primer cop.

(...)

De la mateixa manera que tenia una fe cega en la seva bona salut, l’Álvaro Stein també creia d’una forma arbitrària en la seva longevitat.

I la de Thomas Barcley:

Un cop mort l’Álvaro Stein i abans d’enviar-me a Costa Rica, em van tenir ingressat en una clínica, una mena de centre de repòs propietat de la Duisenberg Insurances.

(...)

El Thomas Barcley havia decidit ser feliç i, segons la seva experiència (...) evitar qualsevol dependència afectiva era una de les normes ineludible per tal d’aconseguir-ho.

I és que, amb un estrany i complicat gir de la història, mogut per uns poc creïbles mètodes de supervivència, un suposat equip mèdic a Stein li ha assegurat una nova vida, basada en una tècnica de renovació total del cos, lliure de malalties.

De fet, la garantia és que la seva ment se sotmetrà a una innovadora màquina que recollirà tot el seu pensament i memòria per reincorporar-li convenientment actualitzada tant bon punt s'hagi resolt el seu canvi de personalitat.

Previ pagament d'una substanciosa quantitat en metàl·lic, per suposat:

La seva mort, senyor Stein, com la de qualsevol altre, és inevitable. Nosaltres no disposem de cap cura per a la seva malaltia. (...) El que nosaltres li oferim és una altra vida després de la mort.

(...)

En compliment del pacte que havíem signat, la companyia es va encarregar dels aspectes pràctics de la meva fuga.

(...)

Des d’un principi vaig saber que la companyia em mantenia vigilat perquè així constava en les clàusules del contracte.

De fet, el que li han ofert és en resum:

Aquests darrers anys hem estat treballant en la creació d’un software capaç d’emmagatzemar de manera estructurada tota la informació d’un cervell humà i, potser encara més important, d'un hardware capaç de tornar-la a implantar.

(...)

l'objectiu seria que, en el moment de la seva mort, aquest individu disposés d'un clon jove i sa, amb un cervell immaculat on poder traspassar la seva ment d'una manera similar a com se suposa que les ànimes es mudaven d’un cos a l’altre. (...) Se li faria una primera clonació en néixer, una altra als deu anys, una altra als vint, i així cada deu anys una nova clonació fins al dia de la seva mort. La còpia de seguretat de la seva ment se li podria fer també periòdicament, cada sis mesos, per exemple. 

Recordem que suposadament, en Àlvaro és mort. I ara pren entrada en el relat en Thomas. Sense cap record anterior que no sigui el que ja he resumit, però... en realitat en Thomas és en Àlvaro?:

Ara ho veia clar. (...)Perquè la persona que cercava no estava dins la panoràmica, sinó en el punt vista. Era jo mateix. 

(...)

Què significava que jo era l’altre? Quin altre?.

(...)

Havia acceptat totes les clàusules i condicions i havia signat aquell contracte grotesc.

(...)

Feia un temps que tenia aquell malestar. No sabia com definir-lo. Potser més que un malestar era un malser. No estava còmode amb el meu paper de Thomas Barcley, ni amb la seva manera de fer ni tan sols amb la seva manera de pensar

I jo vaig acabant. Perquè la història es retorça i exprimeix fins a límits que encara que sembli mentida, acaben resultant versemblants:

No, no era un problema de diners. Ni tampoc de valor. Era un problema de voluntat. No es volia morir. Tan sols volia saber. Volia saber qui era jo en realitat. Feia sis mesos no en tenia cap dubte.

(...)

I ara aquella inquietud no em deixava viure. I tanmateix, un cop descoberta, no hi volia renunciar. Al contrari, volia endinsar-m’hi, saber-ne més. 

En Thomas té dubtes i estranyesa? L'empresa té respostes per a tot:

Al principi de la seva nova vida en Thomas Barcley havia estat plenament convençut que era l’armador.

(...)

A la fi, tant li feia com hagués mort l’Álvaro Stein, això formava part del passat, el que comptava era que el Thomas Barcley era viu i ben viu, ell era el present i el futur. (...) El Thomas havia estat quatre anys sense pensar gaire més en l’Álvaro Stein.

(...)

I ara aquella inquietud no em deixava viure. I tanmateix, un cop descoberta, no hi volia renunciar. Al contrari, volia endinsar-m’hi, saber-ne més.

(...)

La reencarnació és un concepte tan antic com la humanitat.

(...)

El més habitual és no saber res de les existències passades o futures. 

A Mallorca
Maig 2017

Però una incògnita s'obre a la ment de qui coneixem com a Thomas. O potser és l'Álvaro?

I si no és cap dels dos, qui és?. Qui som tots plegats?:

Tot en mi era mentida (...) No era ni l’un ni l’altre. No era l’Álvaro Stein, això era evident, perquè ho era el vell de la cadira de rodes, però tampoc era el Thomas Barcley, perquè en Thomas Barcley no era ningú, tan sols un ninot.

(...)

Al cap i a la fi, vaig dir-me, qui més qui menys tothom s’enganya creient-se ser algú que no és. De fet, tothom s’enganya creient-se ser algú.

(...)

Per molt que conservi la seva estructura biològica, un home no és avui el mateix que era ahir; tampoc una persona és la mateixa encara que conservi la consciència de ser i d’haver estat. 

 

 

La vida de l’altre

Gabriel Marat

427 pàgines

El retrat de matrimoni

D'una història certa s'ha confegit aquest relat curiós, entretingut i força distret, però també val a dir, que una mica massa feixuc.

Recullo la nota històrica de l'inici:

EL 1560, Lucrecia de Cosme de Mèdici va marxar de Florència amb quinze anys per començar la seva vida de casada amb Alfons II d’Este, duc de Ferrara.

Al cap d’un any encara no, estaria morta.

Oficialment, la seva mort es va atribuir a la “febre pútrida”, però va córrer el rumor que l’havia assassinat el marit. 

Museu Chillida
Hernani

Ens trobem al 1561 i coneixem la Lucrezia:

Té setze anys, no fa ni un any que s’ha casat. Han viatjat la major part del dia.

Però la veritable història comença uns anys enrere, el 1544:

L’Eleonora és jove, és bonica, el seu marit l’estima i li és fidel i faria qualsevol cosa per complaure-la. (...) ¿Com havia de saber que la criatura nascuda d’aquell coit seria diferent de totes les altres, que eren de naturalesa dolça i temperament afable? 

Moltes coses han passat des de que hem conegut el naixement de la Lucrezia i el seu matrimoni, però ara mateix el que l'ocupa és la intuïció o millor encara, la certesa, que el seu marit la vol matar. La raó, és que no aconsegueix engendrar cap infant:

No permetrà que la mati, que l’esborri del mapa. Però ¿com pot una esposa, menuda per a la seva edat de setze anys, sense la presència de cap amic ni aliat, ser més forts que un soldat, un duc, un home de vint-i-set anys? 

(...)

L’Alfons té molt interès que la Lucrezia sopi bé, però a ella la idea de la seva mort imminent li ha fet passar la gana. 

Tot i això, encara l'assalta l'esperança d'un dubte: 

Tot funciona, i al cap i a la fi, la vida continua. (...) Ell l’ha portada fins aquí per la simple raó que és un lloc que s’estima des de la infància i vol compartir-lo amb ella.

Va ser un matrimoni apressat i desigual que no havia de ser, però que la mort de la germana fa que es precipiti:

La Lucrezia havia vist el seu futur marit només una vegada, abans de casar-s’hi; en aquell moment, era el promès de la seva germana Maria.

(...)

Ara era “l’estimada” d’algú, la Lucrezia d’algú: va ser com si les tres paraules la lliguessin i, per un moment, es va veure el cos encerclat per un parell de braços. (...) El paper li tremolava als dits, de manera que se’l va posar pla a la falda.

I així és que trobem la Lucrezia, recordem que quasi una nena, el dia del seu casament:

La cambra està plena de gent i el vestit de casament l’espera damunt del llit.

(...)

A la Lucrezia no li han tallat mai els cabells, des del dia que va néixer.

(...)

L’Alfons, el duc de Ferrara, serà l’home que l’agafarà, agafarà també les seves maletes i el seu dot. I tornarà amb ella al seu castell. És aquí i és real.

(...)

L’espera la vida de la cort, i el seu paper com a duquessa consort està a punt de començar

El viatge fins al castell del seu marit és dur i tortuós, però un bri d'esperança sorgeix en la primera parada abans d'arribar al seu destí final:

Avancen per un camí ample, vorejat a tots dos costats per fileres i fileres d’arbres fruiters.

(...)

La Lucrezia dorm mentre un cérvol surt d’entre l’espessor del bosc. (...) Dorm per refer-se de la llarga preparació del casament, de la pentinada de cabells, del vestit que li van enfundar. Dorm per refer-se de la missa, la festa, el ball, els acròbates.

(...)

Quan la Lucrezia es desperta es troba en una habitació plena de llum de color de mel.

De sobte, sembla que la relació que tant l'amoïnava, podria ser quelcom de plaent:

No ha estat mani tan a prop d’un home: ni del sacerdot, ni dels cosins, ni de cap servent. Cap home ha tingut mai permís per tocar-la.

(...)

Tot comença que està estirada al llit. (...) Sap què passarà. Creu que ho sap. L’hi ha explicat. Ha entès quina és la mecànica.

(...)

El llit: fins ara un lloc per dormir, o per quedar-se desperta i sentir la respiració dels seus germans, els sorolls nocturns del Palazzo. I ara una altra persona pot enretirar les mantes i ficar-s’hi, i fer... això.

Però la nit passa, el tràngol no resulta ni de bon tros massa feixuc i ara, de bon matí, tot sembla lluminós i agradable:

Pot caminar (...) al seu ritme, en la direcció que decideixi, tant temps com vulgui. Aquí no hi ha ningú que la molesti o l’atabali, ningú que la posi en perill.

Ens detindrem un moment per tractar de conèixer una  mica millor l'Alfons, sempre, és clar, sota la percepció de la jove esposa:

Hi ha, li sembla, molts Alfonsos, tots encabits dins d’un sol cos. Hi ha l’hereu que va conèixer dalt de la torre, quan era petita, després la persona que hi havia darrere de la pintura de la fagina i de les corbes i els pals de les lletres que li va enviar des de França durant l’espera de dos anys per casar-se, després el duc que la va esposar a l’altar, la persona del carruatge, i l’home amb mànigues de camisa que la va acompanyar a fer una volta pel jardí. I ara, aquí, n’hi ha un altre: un sàtir dorment, amb el pit nu, la pertorbadora part baixa del cos amagada sota els plecs i replecs del llençol.

I arriba el moment en què el títol del relat pren cos:

De bon matí arriba una nota a la porta de la Lucrezia, amb la lletra del seu marit: l’han de pintar amb el vestit arribat a última hora de la nit i que han dissenyat d’acord amb les indicacions del duc.

(...)

A la pintura hi ha una dona que s’assembla a ella, o que és una versió d’ella, o un ideal: no és capaç de dir quina d’aquestes coses. És ella i alhora no ho és.

(...)

La Lucrezia deixa el seu retrat acabat al menjador buit i s’obre pas per dins la Fortezza.

(...)

La Lucrezia té fred, fred; no havia tingut mai tant fred. 

Museu Chillida
Hernani

I tot i que m'estimo més no aclarir el final, penso que serà bo recollir la nota que ens deixa l'autora per acabar el relat:

NOTA DE L’AUTORA:

Alfons II, duc de Ferrara, va tenir posteriorment dues dones més.

Cap de les dues unions li va servir per engendrar un fill. 

 

 

El retrat de matrimoni

Maggie O’Farrell

Traducció de Marc Rubió Rodon

414 pàgines

La Decisió

De política en fem tots, d’una manera o d’una altra, tot és política: les decisions que prenem, el que estem o no estem disposats a fer per nosaltres i pels altres...

Material de rebuig.

Gairebé es podria canviar el títol d'aquest llibre pel "Les normes". Resulta curiós fer el recull del llarg llistat de normes que a la protagonista li inculca o imposa, especialment la seva mare:

Les normes de la regla són: camina amb la mirada baixa, ves pel bon camí i queda’t a casa. Però mentre no em vingui puc fer les feines de l’hort, anar al mercat a vendre verdures, granotes o cargols amb el meu pare, tirar pedres amb la fona als nois. 

(...)

Les normes del casament són: et poses el vestit blanc, recorres la nau fins on és el capella i dius que sí. 

(...)

Les normes del rosari són: desgrana el rest de grans, repeteix les pregàries i espera que s’acabi. 

(...)

Les normes del ball són: mantingue’t allunyada dels nois, no cantis a plens pulmons, no moguis els malucs com una endimoniada. 

(...)

Les normes de  missa són: aixeca’t quan el capellà diu “posem-nos drets”, asseu-te quan diu “podeu seure” i no desenganxar la sagrada forma del paladar amb la llengua després d’haver pres la comunió. 

(...)

Les normes dels funerals són: vesteix-te de negre, dona el condol i plora amb llàgrimes verdaderes. Quan al poble es moria algú, sempre la cridaven a ella per a les pregàries, perquè sabia desesperar-se fins i tot davant dels morts desconeguts. 

O les regles:

Les regles de la dona són: casa’t, tingues fills i porta la casa.

(...)

Les regles de la taula són: no parlar amb la boca plena, no escurar el plat amb el pa, no demanar per repetir, si hi ha convidats. 

(...)

Les regles del cos són: no gesticular, no riure amb la boca oberta, no estar-te a la finestra. Les vaig aprendre de petita i les he seguit sempre.

(...)

Les regles de l’obediència són: segueix el camí, mostra’t dòcil i assenteix amb el cap. 

(...)

Les regles del son són: estira’t de sobines, respira fondo i tanca els ulls. Però tan bon punt tanco les parpelles no puc deixar de pensar en demà. 

Massa normes, moltes regles i al cap de vall una desastre anunciat:

Ella parla i parla, i sempre m’enumera totes les regles, i d’aquesta manera és fàcil desobeir-la. El meu pare, en canvi, sovint guarda silenci, i és per això que no aconsegueixo mai saber què haig de fer per ser estimada. 

Què es pot esperar d'una mare que a més de seguir, inculcar i exigir un seguit de normes, té aquest concepte de la seva mateixa nissaga:

La dona és com un gerro: qui el trenca se’l queda, això diu la meva mare. (...) Dels dos, la meva mare prefereix en Cosimino, perquè ell té la pell i els cabells clars, com el meu pare, i jo en canvi soc negra com un corb. I ell no és cap gerro. No es trenca. I si es trenca, s’arregla i ja està.

No és estrany que la filla, malgrat veure's forçada a acceptar la família, en la seva migrada intimitat reflexioni amargament: 

Des de que soc una dona que estic com a recer durant un temporal: no en surto per no mullar-me. No poc anar a casa d’en Saro. No puc anar al mercat. No puc anar a ca la Liliana.

La fatalitat la perseguirà, fins el punt que quan un dels joves influents del poble, decideix segrestar-la i violar-la, per, segons l'aberrant costum, més endavant acceptar la violació i demanar-la en matrimoni per tal de netejar el seu honor:

Ells també pateixen com nosaltres: l’honor dels homes rau en les dones que han aconseguit, l’honor de les dones rau en la seva pròpia carn. Tothom defensa com pot el que posseeix.

(...)

Si les mares eduquessin els fills mascles en el respecte a les dones, en la igualtat, si permetessin a les noies viure lliurement i sense tancar-les, si les deixessin estudiar i preparar-se per treballar... De qui és la culpa, la mentalitat? Només dels homes o també de les dones? (...) Les noves generacions de noies han de ser les primeres a rebel·lar-se contra les normes antigues.

(...)

Jo no ho sé, si sóc bonica, i és per això que també m’hauria estimat més néixer un noi com en Cosimino. A ell no li ha de dir ningú, com és, ell ja ho sap. Per a les dones el cos és la càrrega.

(...)

L’únic aspecte positiu de viure tancada a casa durant mesos és justament no saber res de ningú, silenciar el murmuri perpetu de les enraonies com qui apaga la radio.

Ella, pot no acceptar la petició de matrimoni, pot seguir endavant amb la denúncia de segrest i violació, pot demanar un judici, pot prendre una decisió. Però:

Tanco els ulls, la ràbia m’esclafa l’estómac. És a mi a qui jutjaran, no a ell, entenc. 

(...)

D’ara endavant res no em podrà tocar, i el que he perdut, ho he perdut per sempre: córrer fins a rebentar amb els esclops als peus, imaginar noms per als núvols, repassar mentalment els termes llatins, reproduir amb carbonet els artistes de cine, endevinar l’amor als pètals d’una flor. 

(...)

Quan aquell home va sortir en llibertat, al cap d’un any escàs a la presó, la gent es treia el barret quan ell passava, com si acabés de tornar d’un amable estiueig.

Material de rebuig 

“Quant als delictes previstos en el capítol primer i l’article 530, el matrimoni que l’autor del delicte contregui amb la persona ofesa extingeix el delicte, com també les persones que hagin concorregut en la comissió del delicte mateix, i, si hi ha hagut condemna, en cessen l’execució i els efectes penals”

 

 

La Decisió

Viola Ardone

Traducció de Mercè Ubach

328 pàgines

Si una tarda de juliol...

Juliol a Sabadell
Els camps a punt de collir

Gairebé un conte, no de fades, perquè el final ho esgarraria, però romàntic i encantador.

Un nen, ja gairebé un adolescent amb catorze anys, i un avi absent, d'aquells morts o desapareguts de la guerra que moltes famílies patíem i dels quals, com de tantes altres coses, només es parlava en veu molt baixa, i és que, no oblidem, les parets tenien orelles: 

La història de l’avi Valentí no era una història prohibida, però no en parlàvem mai. (...) Era un enigma, per mi, el que el meu pare guardava al cor (o allà on fos que ho guardés), d’aquell soldat mort que no va tenir temps de fer-li de pare.

(...)

El meu avi era un noi especial, pensava amb orgull de net. M’impressionava molt l’enyorança que sentia per l’àvia, la seva Teresa.

(...)

Jo no sabia com l’havien matat, l’avi. No era una pregunta per fer. D’un tret, m’imaginava, com maten als soldats. O una bomba. O una granada. No sabia res, de fet. L’únic que sabia és que estava boig per l’àvia.

I un bon dia, en la sabateria que regentava la seva àvia, un caminant foraster que s'hi adreça a comprar unes sabates.

Però en aquell moment, l'àvia no hi és, i el foraster té una mirada, un aspecte... que al noi li fa encendre la imaginació.

I comença la història:

No crec que sigui l’avi Valentí, però em cau especialment bé, aquest senyor, vaig pensar ara.

(...)

Se’l veia despistat, però alhora internament conscient de ves a saber què.

Ves per on, el foraster ha perdut l'últim autocar que sortia del petit poble; se li ha escapat o potser ho ha fet a propòsit?. El cas és que ara no hi ha transport fins l'endemà.

L'home sembla vacil·lar, rumiar... però s'hi torna a adreçar a la botiga. No hi ha on allotjar-se i la bona senyora li ofereix una habitació i, si ho vol, també un sopar casolà que ell accepta de molt bona gana:

Devien ser dos quarts de deu quan vam seure a la taula per començar a sopar.

(...)

En veritat jo sabia que era una esperança sense gaire o cap fonament, que aquell home fos l’avi Valentí, però no sé per què em resistia a deixar de jugar.

(...)

Aquella nit, recordo que jo tenia el cap en l’àvia i el Valentí; me’ls imaginava al menjador, mirant-se en silenci i, ja posats a jugar, ell confessant-li finalment a ella qui era, o ella, aprofitant que s’havien quedat sols, preguntant-li per què havia tornat al cap de tants anys i coses d’aquestes, sense gaires dramatismes.

Coses de criatures, o no, però aquell vespre el noi no gaudeix de la companyia de la colla, només pensa en el foraster i la seva fantasia que potser és l'avi Valentí i decideix investigar:

Devien ser més de les dues de la matinada quan vaig sortir de l’habitació i novament em vaig dirigir de puntetes a l’habitació del convidat. (...) Ho vaig fer i ja està. (...) Ara, mentre ho recordo, m’adono que una mica sí que seguia jugant a creure que aquell home podia ser el meu avi.

I és aleshores que el conte de fades comença a prendre cos. Encuriosit, remena la documentació del foraster i hi troba unes cartes. El cor li fa un salt, aquelles cartes són de l'àvia!:

Estava en estat de xoc. (...) M’havia passat de llest jugant. (...) Vaig tornar a ficar les cartes als sobres i tot dins la cartera, vaig sortir de l’habitació i em vaig encaminar al quarto de l’avia. 

(...)

Vaig tornar a desar les cartes i les fotos a la cartera i em vaig vestir. (...) L’avi Valentí no ha tornat, vaig pensar, no es pot tornar de segons quins llocs. Era un altre.

(...)

Devien ser quasi les cinc de la matinada.

(...)

Sense saber-ho, estava vivint la nit més important de la meva vida. Ara ho sé. Mai més he tornat a viure una nit com aquella.

Hi ha un desenllaç, però no em sembla que l'hagi de desvetllar o trencaria la màgia que viureu si us decidiu a llegir-lo.

Una tarda de juliol a Sabadell...

 

 

Si una tarda de juliol un borinot

Pep Puig

109 pàgines

A les dues seran les tres

Un recull de contes breus on, segons els crítics, en Sergi Pàmies ens mostra les seves vivències més personals. No gosaria afirmar que sigui així, ni tampoc el contrari, però he trobat una lectura força entretinguda, sense anar més lluny.

DIES HISTÒRICS:

No he fet mai un pacte d'aquesta mena, suposo que a la meva època teníem altres problemes i, per descomptat, altres propòsits, però és un plantejament que he llegit més d'un cop. Tampoc no ho acabo d'entendre, però de ben segur resulta un bon recurs per començar una història:

Franco s’ha mort. Tenim quinze anys. L’escola ha tancat com a mesura de dol oficial. (...) Algú proposa un pacte: l’últim dia de l’últim any del segle XX, a les dotze de la nit, ens retrobarem a l’estrella central de la plaça de Catalunya. 

 

No costa gaire d'entendre que el resultat acostumi a ser el mateix, és a dir, l'oblit, o, fins i tot, la vergonya:

Cap dels que vam fer el jurament compareix al lloc i l’hora acordats. (...) Hipòtesi: ningú no va comparèixer a la cita perquè teníem quaranta anys, l’edat idònia per saber que les promeses d’adolescència no es compleixen mai. 

(...)

Ara que en tenim seixanta, també sentim l’impuls de mentir i dir que hi vam anar (i si algú hi va anar, s’ho calla per no semblar massa ingenu).

LA TÀCTICA DE L'ESTRUÇ:

Qui, en una nit d'insomni, no ha sentit un estrany soroll que podria ser d'una porta que s'obre o unes passes que volen ser sigil·loses.

Ai, la imaginació que ens pot empènyer a sensacions angoixants... O potser certament, havia entrat algú a casa?:

L’insomni és espiral. T’engoleix i t’escup fins que perds la consciència d’estar despert, adormit o en els llimbs.

(...)

Nyic. L’oïda detecta un grinyol que se surt de la gamma de sorolls habituals.

(...)

Fins que, cloc, reconec el so d’un cop de la porta d’entrada.

(...)

Amb un gest insegur, trec el cap de sota l’edredó i respiro profundament.

DÍPTIC BIVITEL·LI:

L'autor ens diu que aquest conte és autobiogràfic. Igual no ens podem creure, però per poc que coneguem la part més pública de la seva vida, intuïm que alguna cosa certa hi pot haver. Llegim:

El protagonista sóc jo, encara que sigui un jo tan jove que, si me’l trobés al supermercat, no el reconeixeria.

(...)

És el primer estiu després de la separació. Els bessons, que tot just estrenen majoria d’edat, m’han proposat de fer un viatge plegats.

(...)

Acostumats a que tot se centri en afers domèstics, la pèrdua d’autoritat, sumada a la majoria d’edat acabada d’estrenar, ens permet assajar formes abstractes de relació. 

He estat breu, potser massa i tot, però dels sis relats que conformen el llibre, aquests tres són els que, per diferents raons, m'han semblat més divertits o curiosos. 

Una interessant i possiblement esclaridora entrevista amb l'autor, la trobareu clicant aquí. 

A les dues seran les tres

Sergi Pàmies

133 pàgines