divendres, 14 de desembre de 2018

Fin




M'ha passat una cosa un tant curiosa amb aquest llibre ja que tot i que tinc per costum dur un registre casolà de les meves lectures, aquest cop no em vaig adonar que feia uns anys que ja l'havia llegit. Fins i tot tenia una anotació constatant que m'havia causat una molt bona impressió, però el que no vaig fer en el seu  moment va ser deixar cap tipus de resum i en canvi el seguia tenint en un altre llista (ai, les llistes!!!) on recullo els llibres recomanats o pendents de llegir. 

Tot aquest llarg preàmbul és per comentar Fín, una novel·la de David Monteagudo que semblava que tenia pendent de llegir, tot i que en començar-la m'he adonat que ja l'havia llegida fa uns anys; però en comptes de deixar-la, m'he estimat més refrescar la lectura que en el seu moment em va causar tan bona impressió.

La història no és del tot innovadora: A partir d'un esclat de llum, que en principi no se li dona massa importància, s'esdevé la desconnexió de totes les màquines i aparells elèctrics alhora que ha desaparegut tot rastre de vida humana, que en el cas dels protagonistes de la història, inexplicablement, es produeix de forma gradual. Curiosament, els animals segueixen existint i de manera un tant pertorbadora.

Els protagonistes són set antics amics: (Amparo, Ginés, Hugo, Ibáñez, Maribel, Nieves i Rafa) i dos nous arribats: (Cova, la jove esposa d’Hugo i María/Eva, una prostituta que Ginés ha contractat i a la que presenta com la seva promesa), que exactament el mateix dia, però vint-i-cinc anys després d’una jornada a l'apartat refugi on van passar la nit contemplant les estrelles, decideixen repetir la trobada i passar-hi un cap de setmana al mateix lloc. De fet, hi manca un altre component de l'antiga colla, el que tots anomenen "El Profeta" i entorn del qual s'endevina alguna fosca i tèrbola història a la que constantment s'al·ludeix, però que mai no acaba de concretar-se.

Un cop s'evidencia com van desapareixen els membres del grup, als "supervivents" els sorgeixen diferents interrogants o potser millor, hipòtesi del què els està succeint i que es concreten en quatre qüestions:

1.- Es troben immersos en un estat de dimensions paral·leles
2.- Potser estan somiant de forma col·lectiva i els companys que desapareixen és que senzillament han despertat
3.- Són víctimes d'un cataclisme nuclear
4.- Es tracta d'una venjança, del Profeta…

En realitat, ja puc avançar que ni quan arribem al final resoldrem cap de les quatre hipòtesi, però haurem gaudit d'una història fantàstica molt ben travada que ens mantindrà alertes fins al punt i final.
   
En medio de la penumbra casi total que cubre la tierra, sólo se ve un movedizo foco de luz en el centro de la pequeña explanada que forma el mirador, (…) La luz es una lámpara de butano. 
(...)
No sabemos… no sabemos cómo funciona eso (…) no sabemos por qué desaparece la gente… No sabemos nada… 

També en parla a: Fragments personals

dimarts, 11 de desembre de 2018

Parlem d'Heràclit




Per mi, gairebé el millor de tot el relat de'n Pep Coll, és la presentació força original en què un estudiant descobreix de manera gairebé màgica o miraculosa, un manuscrit inèdit de'n Heràclit on aquest relata la seva vida.

Val a dir que m'esperava una altra cosa i reconec que aquest ha estat un problema meu per no haver-me informat millor abans de llegir-lo, però el cas és que d'aquest autor n'havia llegit un parell de novel·les "Les senyoretes de Lourdes" i "Dos taüts negres i dos de blancs" que m'havien agradat i, com és segur que es pot intuir per aquesta introducció, aquest cop no ha estat el cas.

De fet, de'n Heràclit només se'n conserven algunes pàgines de la seva única obra titulada “Sobre la natura” i que sembla ser que va resultar pràcticament destruïda en un incendi al temple d'Artemis l'any 356 aC, gairebé un segle després de la seva mort. En aquesta ficció, el narrador és el seu esclau que té la condició d'escrivà, Eleudos, que d'aquesta manera es guanyarà la seva llibertat:

“cavall!!” Aquest fou el primer mot que va pronuncia Heràclit d’Efes, silenciós de petit i poc parlador de gran.
(...)
Heràclit, de gran, no va reconèixer cap mèrit al seu mestre, Homer. Ans al contrari.
(...)
En arribar el jove Heràclit a la majoria d’edat, es traslladà al campament militar aixecat fora muralles.
(...)
Heràclit volia esdevenir “filòsof”, un nom i un ofici fets a mida que ell es va empescar.
(...)
Heràclit creia que la coacció és necessària en tota mena de govern, posa-hi el nom que vulguis. També en el govern popular o democràcia, que no vol pas dir “govern del poble”.   
(...)
Va dedicar la vida a la recerca de la saviesa i als 50 anys:
La seva recerca de la saviesa prengué un altre tombant. Volgué investigar-se a sí mateix.
(...)
Heràclit sortia a caminar amb la intenció de sanejar el cos, d’esventar els humors corromputs que per dins li emmetzinaven l’ànima. (...) Els dies ventosos pretenia airejar els humors pestilents que ofeguen l’ànima.
(...)
La pervivència de la seva ànima més enllà de la mort neguitejava el vell Heràclit cada dia més

I tal com he indicat que el començament ha estat pràcticament el que més m'ha interessat, podria dir el mateix del final on l'autor ha trobat una manera original i efectiva de tancar el relat altrament força insuls. 

He de confessar, en primer lloc, que amb el temps en van anar esfumant els meus somnis juvenils sobre el manuscrit trobat. (...) Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic. El novel·lista malda per reconstruir la nova ciutat a imatge i semblança de la que ell imagina que havia pogut ser l’original. 



dilluns, 10 de desembre de 2018

El mundo de los prodigios




Tercera part de la "Trilogia de Deptford". "El mundo de los prodigios" de'n Robertson Davies, alhora que resol (o no) el misteri de la mort del magnat Boy Stauton ens narra  de manera molt detallada, la complexitat de la vida dels artistes dels espectacles itinerants als que gairebé per atzar, pertany el protagonista, en Eisengrim o Dempster, que tots dos noms corresponen a la mateixa persona, i que en l'actualitat potser només algunes companyies circenses mantenen:

Yo nací en 1908 (...) Cuando una madre traía al mundo a su hijo, presa de la angustia, llegaba hasta las puertas mismas de la Muerte para que el hijo pudiera disfrutar de la vida.
(...)
Comencé a dedicarme a la magia el 30 de agosto de 1918. Ese fue el día en que descendí a los infiernos, de donde no volví a sacar la cabeza hasta pasados siete años
(...)
Hacíamos diez actuaciones al día. Teníamos una hora a mediodía para comer, y otra hora libre, entre las seis y las siete

En un gir que m'ha semblat a més de sorprenent molt encertat, i que comento perquè tampoc no té cap més incidència en la resolució de la història, es desvetlla un dels misteris com ara l'origen de la pedra a la boca del difunt Boy Stauton que resulta ser la mateixa que en el seu moment, ell havia posat dins la bola de neu que va tirar i va impactar en el cap de la mare de Dempster, (ara Magnus Eisengrim) i que va originar el seu part prematur i tot un seguit de circumstàncies doloroses:

Éramos una familia sumamente religiosa, y a mi padre no le hacía gracia la feria.
(...)
Mi madre había hecho algo, yo nunca averigüé el qué, por lo cual la mayoría del pueblo la odiaba, y eso lo sabían los niños, de modo que era perfecto odiarme y torturarme

En Dempster, encara una nen, va desaparèixer un bon dia de forma un tant misteriosa i sense deixar cap missatge, i els comentaris dels conciutadans van anar en el sentit que s'havia enrolat en un circ perquè era un entusiasta de la vida circense, però la realitat va ser una altra i com el mateix protagonista ens revela:

Violado por el ilusionista del circo que acaba llevándoselo oculto para que no lo descubra. Marcará su futuro y toda su vida.
(...)
No es que me fugase con el circo, es que el circo se marchó conmigo. 
(...)
Cada violación es única para el agresor y para la víctima.
(...)
El mundo de los prodigios (aquest era el nom de l'espectacle itinerant) era propiedad de Gus y de sus hermanos, Charlie y Jerry. Eran estadounidenses.

Ha passat el temps, ara s'ha convertit en un vanitós mag internacionalment reconegut, i una companyia cinematogràfica l'han vingut a cercar perquè interpreti el paper de Jean Eugène Robert-Houdin,  en una pel·lícula on es  pretén rememorar la vida i secrets professionals d'un altre gran mag mort ja fa uns anys. I així, entre rodatge i rodatge, s'estableix una certa relació entre els diversos membres de l'equip, i en Eisengrim desgrana la part de la història que només ell coneix i que vindrà a completar les narrades en les dues anteriors novel·les de la trilogia:

Sin Eisengrim, esta película no valdría nada. (…) A fin de cuentas, como él mismo dice, es un magnífico ilusionista al estilo clásico. (…) Pero lo que creo que se nos ha pasado por alto es que, además, o por encima de todo, es un actor especialísimo.
(...)
Por más sinceros que tratemos de ser en nuestros recuerdos, no podemos dejar de falsearlos en función del conocimiento que hemos adquirido con posterioridad
(...)
No hizo falta demasiado tiempo para pasar de ser un chico extremadamente inocente a ser un chiquillo muy enterado de bastantes cosas.
(...)
El hijo del párroco de Deptford, el hijo de la loca, se había convertido en un joven de mundo con bastante experiencia en los bajos fondos, que sabía robar carteras y traficar con drogas. Sabia defenderme con una botella rota en la mano y había aprendido la manera que tienen los franceses de boxear a puntapiés. Sabia hablar y leer francés, un poco de alemán y de italiano, además de que me manejaba con soltura en un inglés infame y barriobajero que sonaba a lo peor de Willard y de Charlie debidamente combinados.
(...)
Yo he tenido mis altibajos, y los bajos sin duda que han sido abismales, pero ahora mismo soy famoso a escala limitada y soy un maestro de mi oficio, que es algo muchísimo mejor.

En conclusió:

De un modo especial y absolutamente inapropiado, fui feliz. Incluso me las ingenié para aprender un par de cosas que fueron para mí de un valor incalculable.
(...)
A lo largo de veinte años he sido, de común acuerdo, el mayor mago del mundo. Es un lugar que he ocupado con estilo. 


dissabte, 1 de desembre de 2018

Reescriure la història




Aquest és el primer llibre que llegeixo de'n Joan-Lluís Lluís. Ha estat una lectura agradable, sense massa complicacions. En general considero que la història podia haver donat més de sí, mentre que en determinats capítols, sembla que l'acció s'allargui de manera innecessària.

Suposo que no deixa de ser temptador pensar com hauria pogut ser la història en el cas que Franco hagués mort i per descomptat perdut la guerra. 

Però ens endinsem en el relat: Agustí, que és el nostre protagonista es presenta:

A l’hora de començar aquest relat hauria d’explicar primer de tot qui era abans, abans que aquests cinc avions enviats per Franco intentessin matar-me. 
(...)
Tenia cinc anys i jugava a fora, a la vorera, quan un camió que transportava ferralla va derrapar pel carrer i va encastar-se en una paret, a pocs metres de mi.
(...)
Vaig perdre l’ull al carrer de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, un matí de setembre de 1921
(...)
El pare era sabater, la mare era la dona del sabater. I jo, que em dic Agustí Vilamat i Prunell, era el tercer de quatre fills i dues filles. 

A partir d'unes revistes infantils, "La Mainada", que li regala un notari, antic client del seu pare, esdevé un amant de la llegua catalana, un estudiós apassionat que veu truncada la seva vocació per l'esclat de la guerra:

A nou anys hauria estat normal que trobés que aquesta revista pensada per a nens de nou anys era una tresor.(...) Vaig percebre com la llengua escrita m’abrigava, com em feia seu mentre jo la feia meva. 
(...)
Ja feia sis anys que La Mainada havia deixat d’existir i jo i la seva esposa érem les dues úniques persones a Solsona que sabíem per què aquesta fi havia portat el senyor Emili a un nivell de malenconia tan profund. 

Desplaçat a Barcelona on té una feina com a corrector lingüístic, es veu sorprès per l'esclat de la guerra i travessa la frontera on se sent profundament decebut pel fet que la llengua catalana és escassament present:

Al moment de travessar el poble del Pertús, passada la frontera, m’havia decebut molt no veure ni una sola indicació en català.

El fet d'haver perdut un ull fa que no sigui cridat a files, però ell sempre està compromès amb Catalunya i la República: Un borni pot enrolar-se en un exercit, ni que sigui un exercit clandestí, i pretenent disparar amb èxit contra els invasors?, i tot i que la seva passió és la llengua acabarà incorporant-se a un grup de republicans dissidents on estableix una estreta amistat amb l’Esteve, un anarquista de Manresa amb qui després de diverses aventures i de trobar refugi durant un temps en el mas de'n Mateu i la seva esposa, arribaran a formar part de l'Exèrcit Lliure de Catalunya, amb el nom de Maquis Trinxeria:

No tenen armes, aquests republicans de nou engrescats, però pensen que els francesos els en deixaran.
(...)
Ens parla de'n Mateu Vilaseca: Vivíem a casa seva. Fa dues setmanes que va trobar-nos, famolencs i lladres de tot el que es podia robar.
(...)
Durant més d’un any he estat el professor de català del maquis Trinxeria. Sense cap llibre, amb poc paper i pocs llapis.

I és pràcticament a partir d'aquest punt que en Joan Lluís decideix reescriure la història i ho fa incorporant Franco, que d'alguna manera pressionat per Hitler, acaba de declarar oficialment la guerra a França i a la Gran Bretanya, al temps que reviu els darrers dies del President de la Generalitat a l'exili:

La declaració de guerra de Franco als Aliats havia tingut com a conseqüència que els representants del govern espanyol republicà a l’exili deixessin de vagarejar i anessin a parar a Londres, on es decidia la pertinença, la capacitat d’influència i el futur possible de les diverses forces de resistència al feixisme.
(...)
Han matat el meu president i l’han matat perquè era el meu president. I a Perpinyà se n’alegren.
(...)
L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertar de cop les consciències dels que fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides.
(...)
Voler informar-se llegint els diaris ha esdevingut tan estúpid com intentar treure’s la set amb un glop d’aigua de mar. Tan sols provoca frustració, nàusea i més set. (...) El castellà passa a ser l’única llengua oficial, si bé els diaris diuen que per palesar la seva infinita compassió Franco autoritza els seus nous súbdits a emprar el francès, de manera provisional, amb l’administració.

Malgrat que la seva voluntat era la de matar tants franquistes com pogués, gairebé arribant al final de la història no n'haurà mort ni un:

Si encara no he pogut matar cap franquista potser podré ser aquell que transmet l’ordre de disparar. 

Però el destí li té preparada una oportunitat única quan junt amb el seu company són destinats a una missió especial i molt delicada. Franco ha estat fet presoner:

Ahir al vespre, l’estat major va escollir l’Esteve per portar Franco a la seva presó. 

I entre tantes aventures imaginades, una frase que m'ha colpit. Que cadascú entengui el per què:

Els meus pares em van donar, fa anys, l’oportunitat d’anar a estudiar a Barcelona i per això els he de tenir gratitud (...) Moltes repúbliques per a tothom però poca llibertat per a Catalunya. 



dimarts, 27 de novembre de 2018

Hem posat les mans a la crònica





No és el primer que llegeixo quelcom de'n  Manuel de Pedrolo i tampoc no és el primer cop que em sobta, de manera desagradable, el tracte que té vers les dones i el que em sembla una mena d'obsessió, que podríem considerar força aberrant, per dir-ho d'alguna manera, pel sexe o determinades pràctiques i relacions sexuals.

He assistit a alguna conferència on es lloava el caràcter de l'escriptor i la seva voluntat de valorar les dones, però el cert és que en les seves novel·les no m'ha donat aquesta impressió. I no en tinc prou en acceptar que va escriure en una època en què les dones en general eren poc valorades.Certament, igual que en altres ocasions, fa una valuosa i valenta defensa de la llibertat dels pobles enfrontant-se a un règim opressor i també de tant en tant, fa esment al valor de les dones que acaben lluitant al costat dels homes, però considero que ho fa com admirant-se (o potser sorprenent-se) que sigui així.

En principi m'ha resultat una història totalment kafkiana per enrevessada i inversemblant. També com en altres ocasions fa una narració precisa i detallada de dos episodis de tortura i val a dir, que amb força diferència entre ambdós segons el detingut és un home que es tracta de brutalitat o una dona, amb la qual l'acarnissament pren la dimensió de vexació sexual fins i tot incorporant-hi objectes.

Com he dit, la història comença d'una forma força confosa, amb un jove matrimoni que trobant-se al cinema, l'esposa comença a patir l'assetjament i el grapeig d'un parell d'individus sense que ni la defensa irada del marit aconsegueixi evitar-ho; és més, un cop acabada la projecció, els dos individus, que resulten ser policies de la B.I.F. "Brigada d’Investigació Familiar", que suposadament investiguen les condicions de vida de les famílies, però que a la pràctica es dediquen a explotar sexualment a les dones, els acompanyen a casa on s'instal·len amb la pretensió de ser acollits i apeixats degudament.

Els dos elements es comporten violentament i barroera i malgrat els esforços de la parella i l'ajuda d'alguns veïns amb qui mantenen una relació més estreta, no aconsegueixen foragitar-los:

Pel que veiem, aquests individus van envaint les llars obreres, i això ens interessa a tots, fins i tot a aquells que encara no els tenen a casa. 
(...)
Vivim desposseïts de tot. Sempre hi hem viscut una mica, però encara més des que es posà en vigor la llei d’impostos inversament proporcionals. 

Decideixen revoltar-se i denunciar aquest tracte a totes llums injust, però aquesta circumstància es torna en contra seu fins a límits insospitats, mentre el poder que ho controla tot s'acull a una pretesa i intocable Llei de Drets, que possiblement podríem equiparar a una mena de Constitució d'aquell indret imaginari:

Ho repeteixen (la tortura) cinc vegades, i els meus períodes de consciencia cada cop són més breus, més imperfectes. 
(...)
A ell se’l van endur l’endemà passat de la violació de la seva dona, dos dies durant els quals, mentre era a casa, els dos intrusos van viure pràcticament amb les pistoles desenfundades.
(...)
El van venir a buscar cap a les nou del vespre, i els dos agents es van mostrar molt barroers en trobar-los despullats al sofà de casa, on s’havien refugiat perquè la Lona, que es va fer un tip de plorar, no parava de dir-li que després d’allò de l’altra nit ell ja no la devia estimar.
(...)
Ella, que era una noia tan discreta, tan enamorada del seu Dom, als braços del qual havia arribat verge com va confessar-me un dia que li va donar per les confidències... Ara, darrerament, només calia veure-la per saber en què s’havia convertit. 

La història evoluciona amb algun intent poc reeixit de revolta dels oprimits que són reprimits un cop i un altre per la força de les armes, però malgrat tot amb el ferm propòsit de deslliurar-se d'aquest estat opressor: 

Ells han tancat les escoles perquè la seva generació sigui ignorant i més fàcil de dominar, però no ho hem de consentir.
(...)
Condemnen els nostres fills a la ignorància, a l’analfabetisme i, a més, malbaraten tot de diners que són del poble per pagar la formació dels nois de la casta governant
(...)
Les lleis, perquè siguin justes, s’han de fer amb el consentiment de tothom i, si no pot ser, de la majoria
(...)
Una de les possibles solucions seria reunir tots aquells que es troben en la nostra situació i formar una mena de comando... M’enteneu? 
(...)
Ja som quatre. Dos elements més s’han afegit a l’organització.
(...)
Un recompte de forces ha establert que en aquest moment som trenta-dos, vint homes i dotze dones
(...)
Durant un any hem sabotejat gairebé sistemàticament vies fèrries, serveis telefònics i centrals elèctriques.

I acabo amb un paràgraf en boca d'un cap dels rebels, amb només dinou anys, que fa referència al menyspreu a la figura femenina, com he comentat al principi i que m'ha deixat tant mal sabor:

Hi ha una mena de dona, més relativament abundant que no m’hauria pensat, que se sent atreta pels homes que ocupen llocs de prestigi, independentment que siguin joves o vells, amables o adusts, ben plantats o desnerits. Més que un home, persegueixen el representant d’una funció que atreu la fama, la popularitat o la glòria, ni que sigui circumstancialment. 

divendres, 23 de novembre de 2018

Permagel




Permagel de l'Eva Baltasar ha estat Premi Llibreter aquest 2018. I si algú té curiositat per saber a què es refereix el nom, pot trobar aquí tota la informació.

Ha estat un lectura un tant diferent que tot i que no puc dir que no m'ha agradat ni que molt menys se m'ha fet carregosa, no he acabat d'entrar-hi, i això que està escrit en una deliciosa prosa poètica, suposo que per influència de formació de la seva autora.

D'alguna manera, en acabar-la de llegir em va venir al cap que la podia comparar amb una d'aquelles antigues pel·lícules d'art i assaig en què solies sortir del cinema sense haver entès pràcticament res, però confortat amb haver gaudit d’alguna cosa que endevinaves molt culte.

És una història breu, escrita de manera molt dinàmica en capítols curts que podrien facilitar la lectura, però que donat el llenguatge molt poètic, sovint cal aturar-se i rellegir per poder copsar el missatge o senzillament per gaudir de les paraules.

La història en sí no és complicada, "només" es tracta del relat de la vida d'una dona, això sí, una dona complexa, freda en aparença, però que segurament adopta aquesta actitud com una defensa cap el món exterior.

La protagonista es defineix com a suïcida, i suposo que l'autora ha volgut incidir en aquest aspecte, però no hi estic gens d'acord; només en una ocasió fa un mena d'intent de suïcidi que més aviat sembla una "performance" sense massa sentit, tot molt folklòric, la veritat.

Se'n parla molt de sexe, sempre amb molt detall, tot i que curiosament ens afirma que: No sóc una addicta al sexe, tot i que penso en sexe moltes vegades, durant el dia. Penso en escenes de sexe, penso en com seria tenir sexe amb dones que em creuo pel carrer i em semblen atractives, em masturbo gairebé cada nit i no acostumo a estar més de dos o tres mesos sense una amant. El sexe m’allunya de la mort. 

Al llarg del relat, coneixem fonamentalment tres dones: La mateixa protagonista, la seva mare i la seva germana. Caràcters diferents, però gens lineals, a les que sembla que només suporta, però amb les que no l'uneix massa afecte:

Fer de germana comprensiva és com un prospecte d’anticonceptius, té una llista de contraindicacions i d’efectes secundaris adversos més perillosa que la Gorgona
(...)
No suporto, no su-por-to les bledes assolellades, encara que s’hi esforcin

Personalment comparteixo el seu comentari respecte els medicaments, potser no d'una manera tan radical:

No em prenc la medicació, la química és una brida que ens reté, que ens deixa avançar a un pas inofensiu (...) Medicar-se és una solució provisional constant. 

Com he dit més amunt, ella es vol mostrar com una persona freda i distant, però tanmateix en moltes de les seves reflexions sembla contradir-se:

Estic sola, no sóc res més que cinquanta-dos quilos de soledat i laments, tot un tresor. 
(...)
No dormo, però tinc el fix desconnectat i el mòbil apagat. ¿Què passa? És la meva manera de ser humana.
(...)
Una estocada a l’amor propi fa una ferida fonda però no mortal, un forat negre capaç de digerir fragments de mort, amb el record
(...)
Sóc una humana espavilada, tan espavilada que no puc esperar, encara que un segonet de res, sempre és temptador. (...) Tinc un instint conservador tan acusat que podria haver estat científica.

Constantment contradictòria, sembla que desitja la solitud: Em vaig quedar sola al piset de soltera. (...) No hi ha res pitjor que sentir-se exclusivitat d’altri, haver d’escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de Lego. Però tot i això: Sempre havia cregut que els pobles més petits del món es trobaven abandonats en grans serralades. Estava equivocada, Cardona és microbià. (...) Els indrets petits són avorrits, no com a les pel·lícules. 

Acabo aquest comentari pràcticament com l'he començat: Una història diferent que tot i no ser-me pesada o avorrida, no he arribat a entrar.



diumenge, 18 de novembre de 2018

Departament d'especulacions



Un cop més, he trigat molt temps en decidir-me a publicar aquesta entrada i potser, gairebé segur, que és que la lectura de "Departament d'especulacions" de Jenny Offill tot i ser una obra molt lloada en el seu moment, no em va aportar res en cap sentit, i l'he deixada apartada en el calaix de l'oblit que ara mateix, val a dir que no sé perquè he recuperat.

La protagonista és una dona sense nom, plena d'ambicions, que en principi assegura que no pensa casar-se mai, però que finalment, acaba entrant en la dinàmica d'esposa i mare de la que tant havia renegat i així, amb un sentit de l'humor particular que té molt d'amargor, ens va descrivint el seu avorrit i anodí dia a dia:

Si tenim casa, és per guardar-hi certa gent a dins i la resta, a fora. Una casa té un perímetre.
(...)
Al col·legi sempre hi ha altres mares. Algunes arriben d’hora i és per això que són les que veuen cada dia si faig tard. Són les mateixes mares, les matineres, les que recorden sempre què cal portar cada dia

Rememora el moment que molt jove encara, es van conèixer i enamorar amb el seu home:

Encara faltaven mesos perquè ens expliquéssim totes les històries respectives. I, fins i tot llavors, algunes semblaven massa petites per perdre-hi el temps. Com és que ara em tornen? Ara que estic tan tipa de tot. 

Un dia, per casualitat, descobreix que el seu marit l'enganya i aleshores ella s'hi veu abocada a una etapa de forta crisi existencial:

Ell va enviar una carta d’amor a una noia per la ràdio. Més endavant la dona casada li troba la llista de reproducció d’aquella nit. (...) Escolta les cançons que ell va posar una per una, marcant-les l’una rere l’altre a la llista.
(...)
Aconsellen a la dona casada que llegeixi un llibre sobre l’adulteri que té un títol espantós. 

Pren la decisió, segurament equivocada, de conèixer la seva rival:

La dona casada sap per on vindrà la noia i creu que hauria d’esperar-la a l’entrada. (...) La noia és més baixeta que no s’esperava. 
(...)
Pot ser que existeixi un univers paral·lel on la dona casada i la noia serien amigues?
S’imagina dinant amb ella i escoltant la història d’aquest casat de qui creu que està enamorada. 

Ara que comprova que ha estat vivint un engany, reflexiona i dolguda, arriba a la conclusió que ella també ha tingut oportunitats per tenir relacions fora del matrimoni que no ha volgut aprofitar:

La dona casada no ha volgut mai no estar casada amb ell. Sona fals, però és veritat.
(...)
Ha volgut anar-se’n al llit amb altres persones, no cal ni dir-ho. Un o dos en particular. Però la veritat és que controla bé els impulsos. (...) Pensa en comptes d’actuar. 

De sobte, de manera inesperada, se li presenta l'oportunitat de demostrar i demostrar-se que en realitat no estima el seu marit i que la vida que porta la incomoda, quan un antic amor de joventut la localitza i vol parlar amb ella. Naturalment ella viu un moment d'incertesa i neguit amb un punt d'emoció i vanitat, però, ai, les coses no resultaran tal com ella s'ha imaginat:

Li truca el xicot que tenia abans. Diu que vol parlar amb ella. (...) Ella ha vetllat tota la nit, rumiant, provant converses. (...) És espavilat i divertit com sempre i avui dia, un plus dels grossos, ja no és addicte a la velocitat. (...) El veu com arriba a la conclusió que la dona no és el que pensava ell que seria. Li travessa la cara alguna cosa. Por? Llàstima? (...) Cuida’t, li diu ell quan ella marxa incòmoda, a empentes i rodolons. 

En conclusió, amb alguna lleugera excepció, tot segueix pràcticament igual en la seva monòtona vida:

Ara l’home i la dona tenen les seves baralles en veu baixa, tal com han pactat, sense guants.