Destriar el bé del mal:

En la introducció, en Francesc puntualitza:

Viure és destriar. (...) Destriar no és exactament el mateix que triar.

(...)

Hi ha la tria fàcil: però també la tria que angoixa i que ens causa tota mena de neguits.(...) Hi ha fets, circumstàncies que ens esculpeixen des de fora, que no hem triat. 

(...) 

Som, doncs, vulnerables a l’atzar, però no tot el que ens passa és fruit de l’atzar. Som, a la vegada, éssers passius, però també actius. 

(...)

La vida és moviment, però també desconcert. (...) Viure és, doncs, destriar. Estem urgits a destriar.

I si hi estem d'acord en què viure és destriar, avancem:

Destriar és un exercici que requereix, necessàriament, un conjunt de criteris.

(...)

Ras i curt: la diversitat és una ocasió, més encara, una oportunitat per pensar els propis criteris i, també, per endinsar-se en els criteris de l’altre. (...) Què és, però, un criteri? Hi ha criteris universals? Com es forgen els criteris? Quina és la seva genealogia? Per què tenim criteris tan distints els uns dels altres?

Es poden organitzar de manera jeràrquica i distingir criteris de vida més bons que els altres?

(...)

Cada situació exigeix una anàlisi. (...) Reflexionar sobre els propis criteris és ficar-se dins de l’aigua, consisteix a no témer la profunditat, a capbussar-se dins del propi ésser per explotar aquelles llums que orienten la pròpia existència: els criteris.

I, l'autor insisteix en aclarir el terme destriar:

Destriar és separar, distingir, ponderar, és a dir, jerarquitzar i valorar. (...) Des del relativisme no és possible destriar, perquè tot val el mateix.

Els punts que segueixen, m'han fet rumiar en les qüestions de la política actual (I suposo que de qualsevol època):

La diferència de pensament, de creences i de conviccions causa por, inquieta el dogmàtic, més encara, amenaça el seu petit ordre moral i, per aquest motiu, refusa l’exercici del pensament, el treball de la interrogació i de la indagació.

(...)

El dogmàtic sempre és, per definició, l’altre.

(...)

Quan el dogmàtic cita el seu mestre espiritual o el text de referència que ell considera sagrat o quasi sagrat, entén que la discussió ja ha acabat.

(...)

El sistema democràtic és vulnerable, fràgil, grinyola pertot arreu. (...) La societat oberta no flota en l’espai com una volva, no neix per generació espontània ni se sosté de manera autònoma. Es fonamenta sobre uns principis ètics que són els seus pilars invisibles; allò que sosté tot el cos jurídic, polític i social.

I suposant que destriem de manera conscient, aquest fet ens pot produir angoixa?:

Un dels conflictes més visibles en la vida quotidiana és el que té lloc entre la raó i el sentiment.

(...)

Destriar el bé del mal genera una emoció tan tòxica com desagradable: l’angoixa. És una vivència interior, un mal anímic que pot exterioritzar-se, però que s’esdevé en la interioritat de la persona.

(...)

Ser lliure vol dir triar, elegir, optar; i aquest exercici altera la vida emocional de la persona. 

(...)

L’exercici de destriar el bé del mal, tant en la vida afectiva com en la vida laboral i social, no és un pur exercici noètic, un treball reservat, únicament, a la ment. Inclou emocions. Més encara, afecta el flux emocional, de tal manera que mentre es viu el procés, afloren tota mena de sentiments que incideixen, alteren i afecten els processos mentals.

La difícil dicotomia públic/privat:

La barrera que separa la privacitat de la dimensió pública és, doncs, borrosa, perquè els continguts que es posen dins de l’una i de l’altra secció, varien, significativament, d’una cultura a l’altra. (...) El meu sentit de privacitat no sempre es correspon al de l’altre.

(...)

L’autoritat moral no és el poder; tampoc l’autoritarisme. La reconeixem en les persones que són coherents, que viuen transparentment, que actuen de manera congruent amb allò que pensen i que diuen. 

I quan ens situem de manera prou conscient, en tractar de destriar el bé del mal, la memòria, com la informació, pot ajudar a jugar un paper important:

No hi ha res d’innocent en certs oblits, tot i la seva pretesa ingenuïtat. (...) Recordar és, aparentment, un acte senzill, però revesteix una gran transcendència. Recordar permet reconèixer l’ésser estimat, saludar el conegut, establir contacte amb les coses que hem deixat el dia abans. Reconèixer és desxifrar els signes, naturals o convencionals, que ens lliguen al món.

(...)

Despertar la consciència amb el record d’allò que va passar és ensenyar-li que l’horror pot tornar, que el mal existeix i que solament li cal una escletxa per sortir a la superfícies i fer-se present.

(...)

La memòria, ben exercida, permet evitar errors de present i de futur. L’amnèsia, en canvi, ens situa, de nou, en el moment zero, com si no hi hagués hagut passat, ni dolor, ni sofriment, ni víctimes.

De la mateixa manera que hem situat la dicotomia públic/privat podríem aplicar-la als conceptes d' esfera religiosa/esfera pública:

No comencem de zero. Venim d’una història plena de ferides i de confrontacions, de persecucions i d’humiliacions, de totalitarismes i de negació de les minories religioses. Aquesta memòria ferida no és irrellevant.

(...)

Viure és projectar. També és recordar. Mentre som vius, imaginem futurs, però, al mateix temps, rememorem episodis del passat. El futur és incert. (...) Ens podem reconciliar amb el passat, però no modificar-lo.

Parlem de la consciència ètica?:

La veu de la consciència no és una veu física. (...) Impera des del més recòndit espai i exigeix una resposta. Un pot fer-se el sord, (...) però la veu sempre és allí.

(...)

Ser lliure és reconèixer l’obertura del futur, la dignitat d’un ésser que té la capacitat per prendre decisions, per obeir el que els altres li dicten, però també per oposar-s’hi, per escoltar la seva veu interior i obrar amb fidelitat als seus imperatius, però, al mateix temps, per xocar violentament contra ella i negar-se a obeir-la.

(...)

L’empatia reconeix l’altre no com un rival, ni com un instrument, sinó com un igual en el banquet desigual de la vida.

El bé, com el mal, s’anomena de moltes maneres.

(...)

És bo que ens ho repetim: “les persones bones existeixen”  

No tot val el mateix. La bondat és llum. 

La maldat condueix a les tenebres.

 Estem cridats a destriar el  bé del mal;

tenim intel·ligència per fer-ho i voluntat pet realitzar-ho.

Hi ha en joc en nostre futur. 

 

 

                                                

 

Destriar el bé del mal.

L’art de trobar criteris ètics en la vida diària

Francesc Torralba

190 pàgines

La confusió de sentiments

Potser algú qui llegeixi aquest relat opinarà que no és possible manifestar una confusió de sentiments en el que al sexe es refereix, però el cert és que quan els sentiments s'enfronten amb les emocions es poden succeir situacions que es podrien qualificar com de confuses.

Ens endinsem en la història quan ja han passat uns anys "d'aquella" situació, d'aquella (potser) confusió? del nostre protagonista.

Veiem:

Durant tota una vida he dibuixat retrats de personatges, he fet reviure figures de segles anteriors i les he presentades a la sensibilitat actual, i mai he pensat precisament en qui tinc més present dins meu.

(...)

Una vegada més, abans de començar fullejo aquest llibre que intenta representar la meva vida. I de nou no puc evitar somriure.

Seguint el fil dels seus records, el coneixerem físicament uns anys enrere:

Espigat, esvelt, amb la pàtina del bronzejat del mar encara a les galtes, flexible i atlètic en cada moviment, ho tenia molt fàcil davant dels pàl·lids xitxarel·los eixarreïts com arengades.

(...)

Els èxits fàcils van augmentar la meva audàcia, i de mica en mica vaig anar considerant el carrer tan sols com un terreny de caça per a aquestes aventures fortuïtes, com un simple esport.

Un retrat que podria correspondre a gairebé una immensa majoria de joves atractius: Audaços, complaents amb sí mateixos...:

De vegades em sembla que mai hi ha hagut un jove que perdés es temps d’una manera tan estúpida com jo durant tots aquells mesos. No vaig llegir ni un sol llibre, estic segur de no haver dit una sola paraula intel·ligent i de no haver tingut ni un veritable pensament.

(...) 

La petita ciutat de províncies que, d’acord amb el meu pare, vaig escollir per al següent semestre estava ubicada al centre d’Alemanya.

I comencen les noves classes, i el nostre estudiant decidit a assolir un alt nivell intel·lectual, s'ha proposat esforçar-se en l'estudi.

Expectant i... espera la presentació del que serà un professor del que es comenta posseeix l'aura de brillant i exigent..

Com desfet per una batzegada, el cabdell d’estudiants aplegats els uns molt a prop dels altres es va dispersar de cop.

(...)

En canvi, jo no em podia ni moure; era com si aquella força m’hagués encertat de ple al cor.

(...)

Llavors vaig poder contemplar clarament el seu rostre. (...) Una figura alta i imponent de decidida factura intel·lectual.

Hem assistit a una primera impressió, però els dies van passant i la intensitat del primer dia permaneix i, fins i tot, s'incrementa:

Vaig passar les dues setmanes següents posseït per un furor apassionat de llegir i d’aprendre.

(...)

En tot cas, el mestre aviat em va distingir d’una manera especial amb un desinterès evident. (...) En aquelles dues setmanes d’embriaguesa vaig aprendre més sobre l’essència de l’art que en els dinou anys anteriors.

(...)

Així van passar dues setmanes d’estiu pletòriques i caloroses quan, un matí, la capacitat de treball es va interrompre dins meu, es va trencar com una molla massa tensa.

Bé, fins ara hem conegut les emocions i reaccions del jove estudiant, però i el professor?:

El treball creixia, i creixia al meu voltant com un bosc que progressivament recobria amb la seva ombra qualsevol visió del món exterior; jo tan sols vivia en la foscor de l’interior de la casa, (...) en la presència càlida i envoltant d’aquell home. 

(...) 

Però com més estreta es feia aquesta nova relació, més m’aïllava del món exterior.

(...)

Mot poques vegades em donava les gràcies.

(...)

Així van passar quatre mesos, setmanes d’una exaltació i una transformació absolutament insospitades.

(...)

Vostè ha donat a la meva feblesa un impuls creatiu i ha salvat el que queda encara de la meva vida dispersa i perduda, vostè, vostè tot sol!

(...)

Ho endevinava tot en mi, qualsevol pensament inexpressat, qualsevol desig pervers. 

Hi ha hagut un encontre, una espurna, un desig desfermat per ambdues parts... I tot s'ha acabat de manera abrupta:

Ara només hi havia una manera de salvar-me: fugir.

(...)

A les set vaig entrar per última vegada a l’estimada habitació: una foscor prematura es filtrava a través de les cortines.

(...)

L’amor, jo sempre l’havia sentit dins seu, d’aquell home tendre i tímid, de vegades desbordant, de vegades contingut de nou per una força poderosa.

Però el patiment que endevinem en el jove, també es farà palès en el professor:

El tracte continuat amb els joves es converteix en una obligació oficial per al tutor i ben aviat professor titular; la temptació posa contínuament al seu abast un nou ramell de joventut.

(...)

A aquell cor turmentat i afligit mai li va ser concedida la gràcia de l’amistat pura i generosa, mai s’havia sentit correspost amb la tendresa i la dignitat d’una amistat masculina. (...) Aquell home ja envellit mai havia experimentat un afecte pur, el d’un jove ple de vida i d’ànima sensible.

En definitiva...:

Sorprès, vaig descobrir aleshores el que jo, el tímid, significava per al professor, amb el meu obstinat entusiasme que ell estimava com la més sagrada sorpresa de la seva edat madura. 

Va ser un petó com mai l’havia rebut d’una dona, 

un petó fogós i desesperat com un crit moral. 

(...) 

Una inquietant confusió de sentiments 

que va allargar aquell moment imposat 

i el va convertir en una eternitat atordidora. 

(...)

No l’he tornat a veure mai més.

(...)

Mai he estimat tant ningú com el vaig estimar a ell. 

 

 

 

La confusió de sentiments

Stefan Zweig

Traducció de Ramon Monton

142 pàgines

El viento de la Luna

Podria dir que d'Antonio Muñoz Molina m'atrau més la manera de narrar que les històries en sí, però seria del tot inexacte, perquè si bé l'estil m'atrapa des de la primera línia, les històries sovint em deixen amb la boca oberta.

I dit això, parlem del relat des de la cabina d'una nau espacial, gairebé com una metàfora del que serà la resta de la història:

A tu derecha y a tu izquierda están los otros dos viajeros, tan rígidos como tú en el interior de sus trajes y de sus escafandras, tendidos en la misma posición, atados por los mismos cinturones elásticos y cepos de titanio, encerrados contigo en el espacio cónico de una cámara rica en oxígeno y llena de cables, interruptores…

I coneixem a un destacat protagonista:

He coleccionado revistas y recortado fotografías en color de los tres viajes que han precedido al del Apolo XI y conozco de memoria los nombres de los astronautas.

I ens transportem a aquells anys ja llunyans, amb els primers televisors que només podien permetre's els afortunats amb un poder adquisitiu esplaiat o els que entraven en el llarg i costós pagament a terminis. 

A nosotros, los vecinos de enfrente, la mujer de Baltasar nos invitaba de vez en cuando a su casa a ver la televisión.

(...)

Veíamos películas, veíamos concursos, veíamos sesiones de payasos, veíamos melodramas teatrales, veíamos noticiarios, veíamos partidos de futbol y corridas de toros…

(...)

Miraban la televisión y se sentían mirados, vigilados, hechizados por ella. 

I el nostre estimat protagonista segueix evocant la seva infantesa:

En las escuelas gratuitas a las que íbamos los hijos de los campesinos, de los tenderos y de los hortelanos nadie sabía que para hacer ejercicio hubiera que ponerse zapatillas especiales y calcetas de lana blanca, y como nadie había estado jamás en la playa ni se había bañado nunca en una piscina tampoco teníamos una idea clara de lo que pudiera ser un bañador.

(...)

Hasta ahora yo había vivido sólo entre personas que de un modo u otro me eran familiares y en espacios de cálida y permanente protección. (…) Y ahora, de golpe, sin que yo me diera cuenta, de un día para otro, todo ha sido trastornado, mi cara, mi cuerpo, mi conciencia ahora angustiada de culpas y deseos, el mundo en el que vivo, el colegio sombrío al que llego todas las semanas como si ingresara en una prisión o en un cuartel, la humillación del miedo a las bofetadas de los curas y a las amenazas de los alumnos mayores…

(...)

Algunos vecinos ya no sacan las sillas para la tertulia, porque prefieren quedarse viendo sus televisores recién adquiridos.

I les cabòries de l'adolescència:

No sé nada del pasado ni me importa mucho pero percibo su peso inmenso de plomo, la fuerza abrumadora de su gravedad, como la que sentiría un astronauta en un planeta con una masa mucho mayor que la de la Tierra.

(...)

Vivo en un mundo, en una ciudad, donde abundan los ciegos, los cojos, los mancos, supervivientes de la guerra y de los años del hambre, mutilados en las batallas o en los bombardeos, heridos por la viruela, por la tiña, por la poliomielitis, despojos del tiempo que está más allá de la frontera de sombra que divide el presente del pasado, como la que separa en las fotografías de la Tierra tomadas desde el espacio el día de la noche.

(...)

Nada está quieto, y menos que nada mi cabeza sin sosiego, excitada por el calor de la noche y por el insomnio, por las percepciones excesivamente agudas de los sentidos.

I els qui hem viscut la postguerra i els qui hem patit alguns sermons apocalíptics, les mancances i suspicàcies per pertànyer al bàndol dels perdedors, ens sentim identificats amb moltes de les reflexions de l'autor:

Mi padre no se fía del padre Peter ni de ningún cura ni de nadie que vista uniforme o hábito o pertenezca a alguna organización, todas las cuales le parecen detestables.

(...)

Si yo voy al Cielo y mi padre o mi madre o alguien muy querido por mi van al Infierno, ¿cómo podré disfrutar de la felicidad eterna, sabiendo que ellos sufren y que van a seguir haciéndolo por toda la Eternidad?

El protagonista, es refugia sovint en els llibres cercant veritats o fantasies, i en el seu cas, somiant en el que representaria trepitjar la lluna:

Vivo escondiéndome, refugiado en los libros, y en las noticias sobre el viaje del Apolo XI. Aguardo con impaciencia los boletines horarios de la radio y los telediarios en los que se ven imágenes borrosas de los astronautas.

(...)

Los libros que más me gustan tratan de gente que se esconde y de gente que huye, y en ellos abundan las máquinas confortables y herméticas que permiten alejarse del mundo conocido y a la vez preservar un espacio tan íntimo como el de una habitación a salvo de perseguidores o invasores. (…) Para ser quien imagino que soy o aquel en quien quisiera convertirme tengo que huir i tengo que esconderme.

Ja he avançat que m'he sentit identificada en molts aspectes a mesura que m'anava endinsant en el relat. Jo també recollia retalls de diaris amb temes variats, que ara he tornat a recordar. Mai de princeses ni aquells primers relats "roses" que mai no m'han interessat, sinó de llibres i descobriments arqueològics fascinada per les tombes egípcies, tant lluny i inabastables:

Atesoro recortes, datos y palabras, refugiado en mi habitación, en lo más alto de la casa, como si viviera en un faro o en un observatorio astronómico, yo solo.

(...)

Lo que más me importa sucede en las páginas de un libro o en un punto del espacio situado a casi cuatrocientos mil quilómetros de aquí, en la órbita de la Luna.

(...)

Hablan de lo sucedido hace treinta años como si hubiera pasado ayer mismo y como si algo pudiera aún ser corregido.

El protagonista rememora la seva vida en el que s'entén una petita localitat. Tant li fa, en una gran ciutat, com Barcelona, les barriades no deixaven de ser petits pobles on la vida transcorria entre penes i treballs, on se sentia el fred de l'hivern que es tractava d'apaivagar amb algun rònec braser: 

El frío del invierno es una invasión misteriosa que se cuela bajo las puertas y entre los postigos mal ajustados y avanza gradualmente por las habitaciones y los pasillos a oscuras, que sube invisible por las escaleras y se extiende sobre cada superficie con un cerco afilado…

(...)

Escaparás de él, como escondiéndote en lo más hondo y más oscuro de una madriguera, pero se quedará esperando mientras duermes y en el silencio de tu cuarto irá creciendo minuto a minuto, y cuando te despiertes traspasará con sus aristas invisibles de hielo todo el espacio de la habitación.

I val a dir, que la vida al camp tenia un afegit dur com era el treball amb les mans de tothom, dones i nens inclosos, que sempre eren necessàries:

Me da envidia de mi hermana, que sólo tiene siete años y puede seguir durmiendo, que se levantará tarde y se pasará el día con mi abuela en la casa silenciosa o saldrá a jugar con sus amigas a la plaza más sosegada que nunca.

(...)

En vísperas de las vacaciones yo soy el único que trabajará en el campo desde el día siguiente, y no en la huerta de mi padre, sino a cambio de un jornal, en la cuadrilla de aceituneros de un propietario rico que tiene varios miles de olivos.

(...)

Las mujeres y los niños ganan la mitad de jornal que los hombres. Pero ése es el único trabajo que a ellas les está permitido hacer fuera de la casa.

(...)

Yo avanzo de rodillas, siempre al lado de mi madre, fijándome en la velocidad con que ellas recogen aceitunas con las dos manos. (…) Yo soy mucho más lento que ella, se me forman padrastros dolorosos, se me rompen las uñas, recojo aceitunas y al poco se me caen de las manos, o voy a tirarlas a la espuerta y lo hago con tan mala puntería que caen fuera.

(...)

Voy tan cansado que arrastro los pies y se me cierran los ojos. Me duele todo.

He dejado casi de leer novelas 

al mismo tiempo que dejaba de ir a misa todos los domingos, 

de confesar mis pecados 

y de escuchar los consejos del padre Peter. 

(...)

Qué sueña alguien que se ha dormido 

en un módulo espacial posado sobre la Luna. 

(...)

Dónde está el límite del Universo, y qué hay más allá. 

I la lluna seguia allà dalt, inabastable.

 

 

 

El viento de la luna

Antonio Muñoz Molina

315 páginas

El Parc de Can Gambús

A Sabadell, con suposo que a arreu, hi ha coses per millorar, però no pas 

la qüestió dels parcs.

Fa uns dies vaig publicar unes fotografies del Parc Catalunya. 

Podríem dir que és "El Parc de Sabadell per excel·lència", 

però, afortunadament, no és pas l'únic.

Avui em plau de publicar una petita mostra d'un altre Parc: 

El de Can Gambús. 

Com podeu suposar, n'hi ha molt, n'hi ha molt més.

Si us engresqueu a visitar-lo el podreu gaudir en qualsevol època de l'any.

Quines vides plorem?:

Grafit a Sabadell

Només veure'l als prestatges de la biblioteca, sabia que em resultaria una lectura interessant. No m'ha decebut pas:

Fou publicat el 2009, just en el moment en què als Estats Units es produïa aquell canvi de govern il·lusionant de George W. Bush a Barack Obama.

(...)

El gest de Butler en aquest llibre és apuntar a la brutalitat de les diverses formes de violència política centrades en l’Estat. 

(...)

¿Com es poden plorar vides que no hem considerat que foren dignes de protecció, un cop les hem assignades a la banda dels enemics? 

(...)

Hi ha “vides” que no són del tot -o mai- reconegudes com a vides. (...) “Reconeixement” és el terme més fort, un terme que prové de textos hegelians i que està subjecte a revisions i criticismes des de fa anys. 

Tot llegint la introducció, ja tinc assumit que no "ploro" pas totes les vides. Però seguim endavant:

Llegim noticies sobre vides perdudes, sovint se’ns en donen xifres, però aquestes noticies es repeteixen cada dia, i la repetició sembla inacabable, irremeiable. És a dir, que ens hem de preguntar ¿què caldria no només per aprehendre el caràcter precari de les vides perdudes en el transcurs d’una guerra, sinó també fer que aquesta aprehensió coincidís amb una oposició ètica i política a les pèrdues que comporta la guerra?

(...)

La precarietat implica viure socialment, és a dir, el fet que la nostra vida està, sempre, en certa manera, en mans d’un altre. I implica també estar exposats tant a aquells a qui coneixem com a aquells a qui no coneixem. 

(...)

Hem de reconèixer que tots són organismes vius en un sentit o en un altre. (...) En un pla més general, es pot afirmar que tot procés de vida comporta destrucció i regeneració, però això no ens diu de cap manera quina mena de destrucció és èticament rellevant i quina altra mena no ho és.

Sovint, massa sovint segurament, responsabilitzem als polítics (o a la política, així en abstracte, tot generalitzant) per no facilitar les condicions que permetin assolir una vida digna a tothom, però, l'autora es/ens qüestiona aquest raonament:

No és només una qüestió política sobre si donar suport o no a una vida o subministrar les condicions per a una vida digna de ser viscuda. (...) La vida exigeix suport i unes condicions propícies per poder ser una vida digna de ser viscuda.

(...)

Si agafem la precarietat de la vida com a punt de partida, llavors no hi ha vida sense la necessitat d’aixopluc i aliment, no hi ha vida sense una dependència de xarxes més àmplies de sociabilitat i feina, no hi ha vida que transcendeixi la capacitat de ser ferida i la mortalitat.

(...)

Les vides són per definició precàries: poden ser eliminades de manera voluntària o accidental, i la seva persistència no està garantida de cap manera. (...) Estar protegits contra la violència de l’estat nació és estar exposats a la violència exercida per l’estat nació.

Tot el text està curull del que podríem considerar com a retrets, però que no deixen de ser reflexions que ens colpegen amb certesa:

No n’hi ha prou amb dir que, com que la vida és precària, ha de ser preservada.

(...)

Si sentim culpa davant de la perspectiva de destruir l’altre al qual estem lligats, l’objecte d’amor i d’afecte, pot ser que sigui per motius d’autopreservació. 

(...)

La crítica de la violència ha de començar amb la pregunta de la capacitat de representació de la vida com a tal. (...) Percebre una vida no és exactament el mateix que trobar que una vida és precària.

Heu llegit alguns dels poemes que han escrit els detinguts de Guantánamo? N'hi ha uns pocs que s'han aconseguir editar i estan publicats.

En desconec el seu valor literari, però modestament, en dono fe de l'emocional:

De fet, la majoria de poemes escrits per detinguts a Guantánamo van ser destruïts o confiscats. (...) Quan el Pentàgon va exhibir les seves raons per a aquesta censura, va adduir que la poesia “representa un risc especial” per a la seguretat nacional.

(...)

L’aclaparador poder del dol, de la pèrdua i de l’aïllament es converteix en un instrument poètic de la insurgència, fins i tot en un desafiament a la sobirania individual.

(...)

Els poemes de Guantánamo estan plens d’enyorança.

Un apartat especialment dur que l'autora afronta amb fermesa:

Les normes segons les quals la cultura se sustenta en la família heterosexual són, evidentment, també les que estableixen els prerequisits per accedir a la ciutadania.

(...)

Els components de l’exèrcit es consideren més “avançats” sexualment perquè llegeixen pornografia  o la imposen als presoners.

(...)

En el cas de la tortura sexual, està operatiu un desplegament nociu de la noció de llibertat sexual.

La no violència ens pot arribar com un discurs o com una crida. 

(...)

Estem formats per la violència, si més no de forma parcial.

(...)

La violència estatal sovint s’articula postulant un subjecte sobirà. 

 

 

Marcs de guerra

Quines vides plorem?

Judith Butler

Introducció d’A. Lorena Fuster

Traducció de Marina Espasa

260 pagines

 

 

 

El refugi del temps

Una lectura llarga i a voltes enrevessada, però interessant, original i curiosa que amb molts tombs i giragonses, ens parla, en definitiva, de l'Alzheimer i ens proposa, literàriament, una teràpia innovadora.

I ens endinsarem en el relat, amb una conversa gairebé casual que fa referència al tema que ens ocuparà:

Fa temps, quan només s’esmentava el senyor Alzheimer en acudits. (...) va aparèixer una noticia breu en un diari de poca tirada.

Avançaré que la trama ens presenta a un psiquiatre que proposarà a l'escriptor protagonista treballar en una clínica privada i innovadora on s'acollirà a malalts d'Alzheimer en les primeres fases.

La novetat de tot plegat, és que en cada una de les plantes de l'edifici, s'hi ha recreat amb tots els detalls una època que pugui resultar familiar als ocupants:

El vaig veure per primer cop en un dels seminaris de literatura que, tradicionalment, se celebren a principis de setembre a la costa.

(...)

Necessitem històries d’èpoques diferents que tinguin “la premonició del miracle”. (...) Allò que diuen que no es pot entrar dues vegades en una mateixa història no és pas veritat. Sí que es pot. I això és el que farem. 

(...) 

Doncs bé, amb en Gaustí vam fundar la primera clínica del passat.

(...)

l passat no és només allò que t’ha succeït, sinó que, a vegades, és també allò que simplement t’has inventat.

Potser, en un primer moment podria semblar quelcom esbojarrat, però el nostre protagonista s'hi veu empès pel projecte:

Era una feina ideal per a mi. Al capdavall, és el que sempre he fet: deambular badant pels paisatges del temps que ha quedat enrere.

(...)

Penso que tota la nostra memòria de les olors prové de la infància. (...) És remarcable que per a les olors, de fet, ni tan sols tinguem noms. Déu o Al·là han deixat la feina a mitges.

(...)

El passat es pot ressuscitar o recompondre? Cal fer-ho?

Obvio, tot el que podria fer referència a aspectes més mèdics del procés de l'Alzheimer i em centraré exclusivament en allò que envolta el relat de la posada en marxa del projecte:

Com que la pèrdua dels records afectava gent cada cop més jove, creixia la demanda d’una secció específica dels anys setanta.

(...)

Si llegeixes revistes i diaris de fa quaranta o cinquanta anys, t’adones que allò que llavors preocupava ja no preocupa. Les noticies s’han convertit en història.

(...)

A poc a poc, la clínica del passat fundada per en Gaustí va anar guanyant seguidors i durant uns anys es van crear habitacions i cases  del passat en llocs d’allò més diversos.

I en Gaustí, va eixamplant l'oferta de noves clíniques i amb elles el seu lucratiu negoci:

En Gaustí va decidir obrir les clíniques del passat no només als pacients, sinó també als seus éssers estimats, cosa que va suposar un pas endavant.

(...)

La concepció d’en Gaustí anava encara més enllà. (...) Es tractava de viure en aquell lloc. 

(...) 

En realitat, el que en Gaustí volia obrir a tothom no eren llocs, sinó temps. Perquè, en el fons, la intenció era aquesta.

I com és de suposar, tot plegat es complica i es recargola fins a límits insospitats:  

El món s’havia transformat en una gran clínica del passat a la intempèrie, era com si els murs de tots els recintes haguessin caigut. (...) El passat avançava com un riu que s’ha desbordat i engoleix tot el que hi ha al voltant, brolla pels carrerons, inunda les plantes baixes, s’enfila per les parets, rebenta finestres i irromp a les estances.

(...)

Mentre escric, sé qui soc. Però si m’aturo, ja no n’estic tan segur... 

(...)

La meva lletra es va tornant més il·legible, més petita i punxeguda. Com escrivia quan era nen.

En definitiva:

Cap temps no et pertany, cap lloc no és teu. Allò que busques no et busca a tu, allò que somies no et somia. Saps que alguna cosa ha estat teva en un altre lloc i en un altre temps, per això segueixes recorrent habitacions i dies passats. Però si ets al lloc apropiat, el temps és un altre. Si ets al temps apropiat, el lloc és diferent.

Incurable.

La memòria et conté, 

t’empresona en els contorns rígids d’un individu únic, 

de què no et pots escapar. 

 

 

El refugi del temps

Gueorgui Gospodínov

Traducció de Marc Casals

321 pàgines

Cosetes

D'entrada, pot resultar un tant còmic el títol. "Cosetes"... De què ens parlarà? No em semblava gaire prometedor, si no és perquè l'editorial "Periscopi" no acostuma de decebre'm pas:

I m'endinso en la lectura.

I em sorprèn agradablement.

Grafit 
Planelles
Març 2026

 

El primer que coneixem és que a les muntanyes d'Oaxaca hi ha una dona que es serveix d'uns bolets al·lucinògens que ella anomena "cosetes". D'aquí ens ha arribat el títol, i és que un grup d'"espavilats" es traslladarà allà i tractarà de comercialitzar aquestes "cosetes" en benefici propi:

El Psilocybe que creix dret, s’alça sobre la terra, no gaire amunt. (...) El trobareu normalment prop d’un camp de blat de moro o bé en una praderia, a recer del sol.

(...)

El Psilocybe ve de Mèxic.

I heus ací l'aventura (interessada com poques) dels nostres protagonistes:

Han agafat una dotzena de trens per arribar-hi, i aquí els tenim, rebentats però feliços, en una casa de maons prop del riu. (...) Al petit Gordon, el gust pel misteri li deu venir de la lectura desmesurada de les aventures de Sherlock Holmes.

(...)

També deuen al pare, tant en Gordon com el seu germà, un anglès excel·lent.

(...)

A partir del 1927 comencen a llegir frenèticament totes les obres sobre bolets en les cultures antigues i modernes. S’apassionen pels noms que tenen i per com se’ls mengen arreu, per com en fan éssers superiors o bé monstres.

Així ni més ni menys, comença tot. I amb "tot" em refereixo al llarg viatge, al contacte amb la xamana i a la interessada especulació entorn al bolet:

Tots els bolets us agraden, però els que us apassionen especialment són els psicotròpics. (...) Us llanceu a investigar-los a fons, us escriviu amb els millors especialistes.

(...)

De rerefons es dibuixa la idea, agosarada, però estimulant, que una de les primeres formes de culte de la humanitat seria un culte als bolets, basat en l’ús de substàncies psicotròpiques.

(...)

És l’estiu del 1953, en Wasson ha obtingut carta blanca i es disposa a llençar-se a la gran aventura mexicana seguint la pista dels bolets al·lucinògens de la regió mazateca.

Parlem d'aquells primers contactes amb l'LSD que, en principi, semblava que es tractava d'una descoberta quasi màgica:

En plena guerra freda, els Estats Units experimenten els primers viatges amb àcid. (...) En el més gran secret, proven la màgia negra per rentar els cervells, esborrar els records, trencar la resistència.

(...)

Cal tornar a Huautla. (...) Del segon viatge, en Wasson vol tornar-ne amb proves, moltes proves, per això s’emporta de company de viatge un amic fotògraf. (...) Marxen a finals de juny del 1955.

(...)

Aquí els tenim al capdamunt del turó, davant un grapat de casetes de fusta amb la teulada de palla.

En el relat, ens comenta que aquests primers diguem-ne exploradors, participen de les cerimònies, mentre experimenten els efectes de la droga i es reafirmen en els seus projectes de comercialitzar-la, de manera que confien en realitzar un gran negoci:

Llavors, per fi, tot comença.

(...)

Des del fons del seu viatge, fa un nou gest amb el braç i toca la paret freda al costat de la qual s’ha estirat. (...) Tot és novíssim, resplendent, immaculat, com si vingués directament d’una fàbrica celestial.

(...)

En les terres de l’al·lucinació on porten els bolets mazateques, ni tu ni la Masha sou les primeres que s’hi ha endinsat.

És evident que he recollit, de forma molt resumida, tot aquest procés inicial, que en el llibre està comentat de forma força minuciosa.

Però avanço, i ja arribo al moment en què els bolets, aquestes preuades "cosetes" són transportades a un laboratori:

Us enlaireu dos o tres dies després, quan per fi para de ploure. (...) Des del llindar de casa seva, la María Sabina veu el vostre avió que s’enlaira sobre la terra.

(...)

Al cap d’unes setmanes d’observació, el bolet té un nom nou. Un nom savi, misteriós, que li queda molt bé: Psilocybe.

(...)

A Sandoz duen a terme la transsubstanciació, creen l’ànima sense el cos. obtenen una patent. I després la tanquen en milers de flasconets de vidre de color taronja.

(...)

Totes aquestes expedicions dels Wasson, és clar, surten cares. Però en Gordon sap moure els fils, fer les trucades que cal perquè caiguin els dòlars i els privilegis.

No tot el procés es pot mantenir en secret:

Aviat se’ls escapa de les mans. (...) organitzen experiments col·lectius a una escala més gran amb estudiants voluntaris. N’hi ha dos que van a parar a l’hospital.

(...)

Ja està, ja els tenim aquí. Els “güeros” de cabells llargs. Els “hippies”, com els diran aviat.

(...)

Les setmanes i els mesos següents a aquella nit arriben peluts a dotzenes, a l’inici de l’estació plujosa, quan professors o empresaris els deixen anar per les vacances d’estiu. Passen hores estirats a casa la Maria Sabinam en un racó de l’estança, esperant la sessió següent.

Tot el que el procés tenia de "sagrat" aviat es va veient envaït pels interessos de tota mena. Essencialment els de caire econòmic, que acaben pervertint tota la part de misteri, fantasia i màgia quasi religiosa del procés:

A l’alba, al moment d’anar-se’n, alguns li donen diners, però ella els refusa. (...) Ho refusa, fins el dia que accepta. 

(...)

Són xerraires, el peluts, li parlen molt, a l’engròs.

(...)

El cel per sobre la serralada no havia estat mai tan poblat.

(...)

Poblat de déus de tota mena.

I, resumint un tant barroerament, arribem a la conclusió en què tot acaba convertint-se en un negoci:

En aquella època molts estrangers s’hi instal·len tota l’estació, o fins i tot un any sencer.

(...)

Tant és que la Maria Sabina es faci la morta, que ja no obri la porta als seus insaciables visitants.

(...)

I llavors un matí, a prop del mercat, descobreixen que es venen bolets a les parades, al costat dels tacos i dels tamales, del mescal, de la marihuana i les cigarretes.

I què serà dels joves seguidors, en allò de místic que tenia tot plegat? Doncs...:

Els joves s’emancipen, fan tot el contrari dels seus pares, toquen una música incomprensible, es neguen a servir el seu país al Vietnam. S’intoxiquen, s’empassen del matí al vespre tota mena de tripis, pastilles i idees subversives.

(...)

Llavors la policia se n’aprofita d’aquella batuda a la serralada, per fer un escorcoll a casa de la Maria Sabina.

(...)

Fan pujar la Maria Sabina al furgó direcció Oaxaca.

Les cosetes, les cerimònies, tot ha estat documentat, fotografiat. 

(...)

Les cosetes ja no parlen mazateca, parlen anglès.

(...)

D’aquí uns mesos, l’ús i el comerç de bolets sagrats, 

i també de qualsevol substància al·lucinògena, 

estaran definitivament prohibits a tot el país. 

 

Cosetes

Benoït Coquil

Traducció de Marta Marfany

241 pàgines