Diaris personals i Guerra Civil

Davant dels testimonis dels que varen ser "protagonistes" del dolor i el sofriment, poca cosa em resta per afegir, tret de comentar la meva modestíssima part en aquesta publicació, que senzillament ha estat la de resumir tot el contingut, emotiu, dur i sensible.

Cal fer una petita referència a la metodologia aportada pels seus autors en la introducció i les notes prèvies:

Els dietaris físicament són llibretes. A vegades relligades amb filferro en espiral i pàgines quadriculades, altres en llibretes cosides i pàgines en blanc, o bé en llibres de comptabilitat aprofitats...                               

        (Queralt Solé. Universitat de Barcelona.) 

Els diaris analitzats han estat en major proporció provinents de l’exèrcit republicà.(...) Aquest fet pot esdevenir una limitació, però en cap cas respon a una ideologia o tendència en l’aproximació per estudiar i a analitzar els continguts dels diaris.

(...)

Els autors dels diaris parlen del que menjaven, de la correspondència, l’enyorança de la parella i els familiars, les amistats... temes “banals”. 

Poble Vell
Corbera d'Ebre

Relat col·lectiu i memòria personal:

El record personal és l’evocació de parts concretes del que és la memòria personal, que cobreix tot el procés vital.

(...)

En el cas concret de la guerra civil, els record dels que van lluitar-hi tampoc pot haver restat immutable al mateix pas del temps.

(...)

Memòries, autobiografies i diaris tenen un mateix objectiu que és una reflexió personal.

I ja, deixant de banda les consideracions prèvies, un recull de les vivències que podeu trobar àmpliament recollides si us decidiu a llegir el llibre:

Mobilització:

L’exèrcit va quedar dividit i les dotacions que es van mantenir lleials, pràcticament van ser desintegrades i deixades sense cap força després que el Govern, encapçalat per José Giral, optés per llicenciar els soldats de lleva i armar la població.

(...)

La mobilització sol ser un dels temes iniciàtics i cabdals en la majoria dels diaris personals analitzats. 

Amistats:

Aquest sentiment de pertinença al grup s’intueix de manera molt clara entre els catalans que van desertar de l’exèrcit republicà i van passar-se a la zona franquista. (...) Entre els quals destaquem especialment les profundes conviccions religioses. 

Instrucció:

Quan el front estava en calma una de les pràctiques més recurrents eren les activitats relacionades amb la instrucció, amb l'objectiu d’aprendre allò més bàsic per al moment de la batalla.

(...)

Més enllà de l’ús de l’arma, la instrucció solia consistir en classes teòriques i pràctiques, assajos continus i repetitius de marcialitat.

Temps lliure i oci:

Malgrat la guerra, la vida continuava i s’intentava passar el temps de manera tan animada com fos possible. (...) Eren les diferents unitats militars les que procuraven organitzar tota mena d’activitats culturals i competicions esportives a la rereguarda per tal de mantenir la tropa animada i distreta.

(...)

Les carències materials de tot tipus a ambdues rereguardes, juntament amb l’augment de la tensió sexual pròpia dels exèrcits en campanya, amb milers d’homes mobilitzats i per tant lluny de les seves parelles, van significar un increment notable de la prostitució.

Cartes i diaris:

Si els combatents tenien necessitat de noticies dels familiars, aquest desig era encara molt major a la rereguarda sobre la sort dels mobilitzats.

La censura:

Al costat franquista, la censura tenia, a més, el component religiós. (...) A mesura que avançava la guerra i cada cop s’anava fent més dura i pesada, els combatents sentien una major necessitat d’explicar el que estava passant, com una resposta per combatre i superar les calamitats.

“Tot el dia que tenim molta gana”. L’alimentació dels combatents:

Si el contacte de manera regular i permanent amb els familiars i amics era vital per al benestar dels combatents, l’alimentació tenia el mateix efecte quant al manteniment fisiològic i moral.

(...)

En períodes de guerra o de fortes crisis, els comestibles i l’abastiment esdevenen uns dels objectius prioritaris d’un estat. 

Front de l’Ebre:

La matinada del 25 de juliol de 1838 els republicans creuaven l’Ebre i s’iniciava la batalla més sagnant de tota la guerra civil.

(...)

A jutjar pels diaris dels combatents d’ambdós bàndols, a l’Ebre la set encara va ser més intensa que la gana. 

Combatents a la rereguarda:

Els combatents podien passar llargues temporades a primera línia, i, depenent del sector del front, estaven posicionats lluny de qualsevol nucli urbà, on no tenien més alternatives que menjar les minses racions de l’exèrcit.

Malalties:

A la Guerra Civil Espanyola van ser especialment rellevants les innovacions mèdiques des del camp republicà. 

(...)

Però no només les trinxeres estaven plenes de porqueria. És sorprenent veure que els metges i sanitaris en general, a qui se’ls suposa unes mínimes exigències en les condicions d’higiene per poder guarir malalts i ferits, disposessin d’uns llocs de primeres cures tan insalubres. 

Posar-se l’uniforme:

La indumentària és una qualitat inherent als exèrcits que permet identificar el bàndol propi i el de l’enemic, el rang militar, determina la diferència amb els civils i cohesiona els membres de la unitat (a costa de la identitat individual). 

Escassetat en l’avituallament:

A mesura que s’anava allargant la guerra les dificultats encara es van anar fent majors, i especialment a partir de mitjans d’abril de 1938, quan els franquistes van arribar al mar a l’alçada de Vinaròs i van aïllar Catalunya de la resta del territori republicà, 

Laxitud de les normes i càstigs exemplaritzants:

L’exèrcit republicà va buscar un model d’organització, estructura i disciplina proper al moviment popular i de milícies. 

Desercions:

En ambdós bàndols hi havia homes que eren contraris a la causa que els va tocar defensar.

(...)

Cap dels bàndols volia admetre que havia patit desercions ja que perjudicaven les expectatives sobre les respectives pretensions. 

(...)

Bona part de les desercions tenien lloc en fronts més aviat actius, especialment durant els combats.

Represàlies:

Al costat franquista, la repressió contra els desertors arribava fins als familiars més directes. (...) Els republicans van establir càstigs per als desertors que anaven des dels sis anys de presó fis a l’execució. 

Fronts actius. Matar i morir:

La situació  canviava radicalment quan es tractava de fronts actius en què un dels bàndols pretenia trencar les línies enemigues.

(...)

No era morir allò que més temien els soldats, sinó la possibilitat de ser ferit i quedar mutilat per a la resta de la vida. (...) Afloraven els pensaments per l’home caigut i els de casa seva, que patirien l’angoixa per la manca de correspondència i d’informació.

Noves lleves. Els homes més grans i els més joves són cridats a la guerra:

Després de la batalla de Terol, al març de 1938 l’exèrcit franquista va llançar una forta ofensiva al front d’Aragó que el va dur fins a la Mediterrània, i deixà Catalunya aïllada de la resta del territori lleial. (...) El 14 d’abril es recluten els reemplaçaments de 1927, 1928 i 1941. 

L’aviació:

A la Guerra Civil Espanyola s’experimentà amb el poder aeri com a arma de destrucció moral i material. 

A primera línia de foc:

Com per a tots els joves, l’arribada al front va suposar topar-se amb la crua realitat de la vida a les trinxeres.

(...)

El 23 de desembre de 1938 l’exèrcit “nacional” inicia l’ofensiva final contra Catalunya.

Concloure el diari:

Quan es trencaven els vincles i la disciplina a què els sotmetia l’Exèrcit Popular de la República els soldats se sentien alliberats de qualsevol mena d’autocensura.

(...)

El diari normalment es clou quan l’autor torna a casa.

(...)

Malauradament, una altra de les causes d’aturada del diari és la mort del protagonista. 

Poble Vell 
Corbera d'Ebre

Reinterpretació del diari de guerra:

La guerra va acabar amb uns guanyadors

 i sobretot uns perdedors. 

A la postguerra, si no s’era del costat dels vencedors 

era millor desfer-se d’aquesta documentació. 

Epíleg:

Els diaris personals són un reflex de la vida de les persones, 

per tant, complexa i polièdrica. 

  

Érem feres

Diaris personals de combatents

a la guerra civil

Oriol Riart Arnalot

370 pàgines 

Gittersee

L'acció del relat transcorre en una petita població d'Alemanya als anys setanta.

La protagonista és la Karin, una jove que a raó de la desaparició del seu nòvio, que aviat sabrem que ha fugit a l'altre costat de la frontera, és vigilada i assetjada per agents de la Stasi.

L'autora ens ho presenta així:

Gittersee, és un petit suburbi de Dresden on es desenvolupa la història.

Som a l’Alemanya de l’Est. D’un dia per l’altre i sense avisar, el nòvio de la Karin fuig a l’altra banda de la frontera.

I els fets:

Divendres, quan en Paul va entrar al pati de casa amb la seva motoreta Schwalbe espetegant, l’àvia de seguida va girar els ulls en blanc. (...) En Paul volia anar a la festa del solstici d’estiu dels txecs.

(...)

L’àvia estava emprenyadíssima. Que com se m’acudia. Que si m’havia tornat boja. Que què volia aquell bandarra. Que no podia anar-me’n com si res amb el primer que passava.

Però l'endemà, en Paul ha desaparegut (ha marxat) i ara les sospites (i potser les represàlies) es focalitzaven en ella:

Aquells homes eren al replà i em miraven. I quina manera de mirar-me. I tot estava en silenci, en un gran silenci. I només el rellotge, tic-tac.

(...)

El trajecte fins a la comissaria passava pels camps de colza. (...) Em vaig treure les lleganyes dels ulls. (...) A fora, els fanals es van encendre.

(...)

No hi havia cap taula. No hi havia cap cadira. (...) Si almenys hi hagués hagut una manta, un coixí.

(...)

Durant el trajecte de tornada vam estar callats, escoltant música clàssica. (...) Cal decidir ben aviat de quin bàndol s’està, va dir en Hamm. Seria una llàstima que al final et penedissis d’alguna cosa. Ho entens, oi.

(...)

Vaig entrar a casa. La mare va venir cap a mi. (...) Vaig passar-la de llarg, vaig córrer escales amunt i em vaig tancar a l’habitació.

I, a partir d'aquest moment, començarà una llarga temporada on s'aniran succeint, detencions i interrogatoris desconcertants i intimidants: 

Al cap d’uns dies vaig veure la mare d’en Paul al portal del jardí.

(...)

El següent dia que va ploure fort, vaig anar a la zona enjardinada. Com que plovia, podia estar segura que no hi hauria ningú. (...) D’entrada no vaig trobar res d’especial, a banda de caragols oxidats.

(...)

Des que en Paul havia marxat que jo també em volia quedar quieta, volia quedar-m’hi, però la vida no parava de tirar endavant, no parava de clavar-me cops, i llavors era inútil fer-me la morta.

Sabem (encara que ja ho intuïem) el per què en Paul va decidir marxar:

En Paul va dir que això d’aquí ja no ho aguantava.

(...)

Quin és el problema, doncs, li vaig preguntar.

Tot. Va fer un gest indefinit assenyalant els arbres, els ànecs, el llac i també a mi, un gest com si el que volgués fos llançar la seva pròpia mà. 

Però el temps no s'atura (De vegades sortosament) i a la nostra protagonista potser li arribarà un temps de calma. O no:

I llavors van arribar les vacances d’estiu.

(...)

Llavors es van acabar les vacances d’estiu i va ploure tant que les tomates es florien abans d’estar madures. Això va ser tot.

(...)

Des que en Paul se n’havia anat, cada dia era un dia sense ell. (...) Si ara en Paul fos a baix i xiulés, què faria jo.

Però tot recomença, si és que en algun moment s'havia aturat, i els interrogatoris i les intimidacions dels representants de la Stasi s'intensifiquen:

Ara ens cal la teva declaració de compromís, va dir en Wickwalz mentre m’allargava un paper que havia tret de la carpeta. (...) Vaig firmar amb el nom de Komma.

(...)

Quan em vaig asseure al cotxe, em vaig notar la roba enganxada al cos. l’aigua dels cabells em regalimava per les galtes. 

(...)

En Paul segurament et va fer servir com a coartada, molt bé. Si ho va fer amb mala fe o no, no ho sé. Ni que pretén fer en Paul a l’altra banda.

(...)

Ara quedava amb en Wickwalz un cop per setmana. Ell sempre arribava puntual a les nostres cites. 

(...)

Un dia d’aquela època anava pel carrer quan se’m va aturar un cotxe al costat. (...) Era l’home de les dents d’or. Vaig córrer camp a través.

I la història segueix endavant. Ella sense cap notícia del que va ser un amic especial, i la Stasi entestada en assetjar-la:

La nit s’anava esmunyint dins els dies, la foscor ja queia cap a les quatre.

(...)

No tornaré a trobar-ne cap com en Paul, em va passar pel cap.

(...)

Que jo sabés on era en Paul era una mala cosa. Com si el meu secret ens hagués deixat sense paraules. 

Després de dubtes i incerteses, la quotidianitat s'imposa:

L’endemà al matí la petita tenia febre. Em vaig quedar amb ella.

(...)

El pare arribava de la feina. Va arribar més d’hora que de costum. Estava sense alè. Que si havia vist el filferro.

Jo vaig dir, no.

(...)

Ell va dir, molt bé. 

 

Per escriure un llibre cal el món sencer,

 de manera que és impossible 

saber i esmentar tots els noms

 que han contribuït a l’existència d’aquest llibre. 

 

Una més que interessant entrevista amb l'autora la podeu recuperar clicant aqui

 

Gittersse

Charlotte Gneuss

Traducció de Carlota Gurt Davi

241 pàgines 

Les dones mortes

Un començament que promet i una enrevessada i complicada història que no decep:

Un dia de novembre de 1989, l’esperit de la Madrona torna per endur-se l’ànima de Felicitat, una dona que agonitza.

"Madrona... em deien Madrona. (...) Avui tinc encomanada la feina d’endur-me l’ànima de Felicitat a un nou món.

(...)

Només en trepitjar Barcelona, Felicitat tot ho veié gris i ensopit."

Grafit a Sabadell

Però tot i que el relat comença aquí, aviat sabrem que la història va començar ja fa molt temps:

El pis del carrer Ample li va semblar a Felicitat un palau antic, amb aquella escala de marbre, de graons amples, el passamà de fusta lluent i la porta d’entrada tan alta que hi podria encabir un gegant i amb aquella finestra de vidre emplomat que connectava el celobert amb el replà.

(...)

Felicitat començà la rutina d’una nova vida en aquell nou món estrany i difícil. I va iniciar els estudis a l’escola de les Religioses Concepcionistes.

(...)

A l’Havana, el seu home mai no l’havia portada enlloc.

Coneguem millor la Felicitat:

La distància de Felicitat respecte de la família i del món es va anar eixamplant segons passava el temps. (...) La mare aleshores ja només tenia ulls per a l’Horaci Varela. I per a la decoració d’aquella casa del Putxet.

(...)

Tothom desconeixia els pensaments més íntims de Felicitat, aquella filla nascuda en terres llunyanes i que de vegades semblava que tenia el cor de pedra es mostrava freda, distant amb tothom, poc agradosa. 

I centrem-nos en la Madrona? Què en sabem de la Madrona?

A banda que ha entrat a treballar a casa de la Felicitat per tenir cura de les petites:

Madrona..., em deien Madrona, la dona que parla amb els morts. I ara només parlo amb els vius, tot i que molts ignoren que els morts em pertanyen i que la suavitat com una ploma que a voltes noten és el tacte de les meves pròpies mans.

(...)

Quan Meravelles va tenir l’edat, la seva mare li va donar la bossa de tela amb les cendres i li va dir que no oblidés de donar aquella bossa a la seva filla quan fos una dona i així pels segles dels segles.

Em deien Madrona..., la dona que parla amb els morts.

Un fet relacionat amb la mort, que m'ha transportat vers un record molt antic, però viu de la meva infantesa, va marcar la Felicitat des de petita, quan una professora de l'escola de religioses on anava, va morir i, amb la resta de la classe, les van dur a acomiadar-se de les despulles tot i fent-li un petó a la difunta.

Tal com va ocórrer en el meu cas, excepte que la professora morta no es tractava de cap religiosa, sinó de la filla de la directora, que va morir de part i de petons res de res:

La imatge de la germana Asunción sempre va quedar com l’ombra persistent del dol en el record de Felicitat.

(...)

Un petó a la monja morta. I les mans blanques entrellaçades. Mans de cera. Mans d’àngel. Mans de nina morta.

(...)

Tota la vida, tota, Felicitat Portellà ha recordat aquell moment.

En el meu cas, va ser un fet desagradable, però no em va suscitar les mateixes preguntes que la Felicitat, la protagonista de la història:

“On és l’ànima, Madrona?”, va preguntar-li un dia. “Tot és ànima, tota tu”, li va respondre la Madrona abans de fer-li un petó al front. “Però l’ànima no es veu, Felicitat.”

I avancem en el relat, tot fent un salt en la història per retrobar-nos amb la Felicitat ja adulta i casada:

Felicitat iniciava un altre temps: no sabia com l’entomaria, ni què seria de la seva vida, però només pensava que finalment podia oblidar les monges, la manera de parlar, aquell hàbit que l’atemoria, la blancor d’aquells rostres de gènere inclassificable. “Una nova vida”.

(...)

Després d’aquell estiu va començar a anar a l’acadèmia del passeig de Gràcia, on aprendria confecció. 

I ja a mode conclusió, retornem al relat que ens ocupa:

Avui m’enduré Felicitat a l’altra banda del món dels humans, de la carn, de la vida: això també serà un consol.

(...)

La meva missió està a punt de concloure’s. Les pàgines que han exposat el món de Felicitat s’acabaran aviat; ja està tot dit o insinuat o viscut.

 

Grafit a Sabadell

I va arribar el temps de desmuntar el pis del carrer Ample. 

Calia alliberar els records i les ànimes 

que vagaven lliurement per aquells racons envellits. 

Les dones mortes

M. Victòria Lovaina

213 pàgines

Obsessió

Vagi per endavant que l'autor, l'hongarès, Imre Kertész, l'any 2002 va ser nomenat Premi Nobel de Literatura.

I ara, només un breu apunt referent a l'argument de l'obra que ens ocupa:

Sabem que B, un autor d'origen jueu que va néixer a Auschwitz, al camp de concentració, ha pres la decisió de suïcidar-se deixant tota la seva producció literària a un dels pocs amics que té. Aquest, està convençut (gairebé obsessionat) que el seu amic havia escrit una novel·la que, sens dubte, seria una gran obra, però està equivocat.

Cal insistir en què, com aclareix el mateix autor: 

Va passar i, malgrat tot, no és verídic. Una excepció. Una anècdota. 

Entrem de ple en el relat, quan han passat nou anys des de la mort de B, el que, segons el relat, va ser una bon amic de Keserú:

Anomenem el nostre home i heroi d’aquesta història Keserú. 

(...)

En realitat Keserú ja feia nou anys que rumiava si estava administrant el llegat prou a consciència.

Però coneixerem la difícil història de B. 

I, el primer: el naixement:

B. va néixer l’últim mes de 1944 a Oswiecim, més exactament en un barracó de Birkenan del camp de concentració conegut amb el nom d’Auschwitz.

(...)

La mare de B. estava embarassada de quatre mesos.(...) Els veritables problemes comencen al cap d’un mes, quan el cos de la mare de B. minva dia rere dia, i la seva panxa, en canvi, cada vegada es veu més.

I segueixo amb el relat, tot donant-li la veu a l'amic  que va ser destinatari de l'herència literària de B.:

¿Per què hi penso  com si fos un fet inqüestionable? ¿Per què penso que B. va escriure la novel·la, malgrat que mai ningú no n’hagi vist l’original, i tothom en negui l’existència?(...) Estic rumiant quan va ser que la nostra amistat va començar a transformar-se en una mena de relació de dependència.

(...)

Sembla que juntament amb el llibre, també dormia dins meu un personatge.

En el moment de rebre els escrits de B, en Keserú, si bé té un treball relacionat amb el sector literari, sembla que la relació amb l'amic mort li és un tant llunyana:

En aquells dies, jo treballava a la secció de lectors literaris i no tenia cap relació amb B.  

(...)

Segur que no va passar deliberadament, però vaig caure en els dies foscos i curts següents com si, en sortir de casa, hagués caigut en un sot deixat davant de la porta; de sobte em vaig adonar que, quan em van deixar sortir de la presó, era el dia de Nadal. Va ser penós.

Ell segueix esbrinant entre els escrits de B. alguna pista que el condueixi fins a la suposada novel·la que el té obsessionat:

En la meva cel·la individual em vaig barallar amb preguntes filosòfiques crítiques. 

Ser un suïcida equival 

a continuar la vida

començar de nou cada dia

viure de nou cada dia

morir de nou cada dia.

Un i un altre cop, rememora la manera com es va assabentar de la mort de l'amic:

Un matí va sonar el telèfon. (...) Sára: amb prou feines li havia reconegut la veu. 

“Vine al pis de  B!”, digué Sára. (...) “És mort”.

(...)

No havia passat ni una hora que, havent fet el cor fort, ja seia en un taxi que esquivava el dens trànsit de la ciutat.

(...)

B. era al seu llit. Era mort.

Aclaparat davant de la mort de B. tracta, sense aconseguir-ho, de trobar-hi algun sentit:

Però... però... ¿No ha escrit una carta de comiat?

(...)

Planyia Sára, m’havia fet encongir completament el cor. (...) vam decidir que jo em quedaria al pis, salvaria el que es pogués salvar, i a la tarda, amb les claus que m’havia donat Sára hi tornaria.

Però l'obsessió per trobar una novel·la que estima ha der cabdal per aconseguir un gran èxit editorial, no l'abandona i, val a dir que infructuosament, tracta de trobar-la:

Vaig fer un primer balanç del material que havia aplegat, que donava, almenys, per tres volums en potència.

(...)

-Ha d’existir -afirma Keserú. (...) El seu convenciment és tan ferm que Judit comença a desesperar-se.

(...)

S’aixequen. Keserú paga el cafè. Tot seguit agafa Judit de bracet.

(...)

Escolta’m, Judit: així no es pot morir. Qualsevol altre sí, ell no. (...) Hi faltava alguna cosa. L’obra sinòptica, el LLIBRE.

I així, arribem al final de la història:

Tard o d’hora Keserú es veuria obligat a admetre que la seva professió no el satisfeia prou. Senzillament estava cansat d’haver de jutjar si un llibre era bo o dolent. 

I ja, a mode de conclusió:

Arribava el capvespre.

 (...) 

i ara la màquina, a la seva manera obsessiva i obstinada, 

llampurnejava devers l’esquena de Keserú 

amb una insistència apressant la pregunta inútil. 

 

 

 

Liquidació

Imre Kertész

Traducció d’Eloi Castelló

141 pàgines 

Contra el feixisme

Pel cas que ho desconeixeu, una molt breu referència a l'autor:

"Umberto Eco (1932-2016) va ser filòsof, medievalista, semiòleg, estudiós dels mass media i un dels intel·lectuals italians de més renom del segle XX."

Aquest és un text que el mateix autor va confegit a partir d'una conferència impartida el 25 d'abril de 1995 a la Universitat de Columbia:

Però cal tenir present que el text va ser pensat per a un públic d’estudiants americans i es va pronunciar els dies en què Amèrica havia estat sacsejada per l’atemptat d’Oklahoma City, i el descobriment del fet (gens secret) que als Estat Units hi havia organitzacions militars d’extrema dreta.

I a partir d'aquesta referència, ens endinsarem plenament en gruix de l'escrit:

El primer ianqui que vaig veure era un negre. Eren afroamericans. (...) Els còmics eren a color i feien bona olor.

(...)

Avui dia, a Itàlia, hi ha gent que es pregunta si la Resistència va tenir un impacte militar efectiu durant la guerra.

(...)

A Itàlia avui hi ha gent que diu que la guerra d’alliberament va ser un tràgic episodi de divisió, i que ara ens cal una reconciliació nacional. (...) Nosaltres som aquí per recordar el que va passar i per declarar de manera solemne que “ells” ja no ho han de tornar a fer.

Molt important, diguem-ne l'aclariment o puntualització:

Però, qui son “ells”?

I a continuació desenvolupa les diferents qüestions.

Començant per "feixisme":

Si el feixisme de Mussolini es basava en la idea d’un capitost carismàtic, en el corporativisme, (...) llavors no em costa admetre que Aliança Nacional, nascuda de l’MSI (Moviment Social Italià), és, sens dubte, un partit de dretes.

Si torneu a llegir “Per qui toquen les campanes”, de Hemingway, descobrireu que Robert Jordan identifica els seus enemics amb els feixistes, fins i tot quan pensa en els falangistes espanyols.

Seguim amb "totalitarisme": 

Si per totalitarisme s’entén un règim que subordina tots els actes individuals a l’Estat i a la seva ideologia, llavors el nazisme i l’estalinisme eren règims totalitaris.

(...)

Sens dubte, el feixisme va ser una dictadura, però no era absolutament totalitari, no tant per la seva tebior, sinó més aviat per la feblesa filosòfica de la seva ideologia. (...) Es pot dir que el feixisme italià va ser la primera dictadura de dretes que va dominar un país europeu, i que tots els moviments anàlegs van trobar més endavant una mena d’arquetip comú en el règim de Mussolini.

I, en definitiva...:

El feixisme italià va ser el primer a crear una litúrgia militar, un folklore i, fins i tot, una manera de vestir. (...) Va ser el feixisme italià el que va convèncer molts líders liberals europeus que el nou règim estava duent a terme interessants reformes socials, capaces d’oferir una alternativa moderadament revolucionària a l’amenaça comunista. 

(...)

Molts dels futurs partisans, i dels futurs intel·lectuals del partit comunista, van ser educats pel GUF, l’associació feixista d’estudiants universitaris, que havia de ser el bressol de la nova cultura feixista.

(...)

Des del punt de vista filosòfic, el feixisme estava desballestat, però des de l’emotiu estava ben acoblat amb alguns arquetips. 

L'autor, resumeix, d'alguna manera, a què es refereix quan parla de feixisme:

El terme “feixisme” s’adapta a tot perquè és possible eliminar d’un règim feixista un aspecte o més d’un, i sempre podrem reconèixer-lo com a feixista.

Ho fa en catorze punts que em permetré resumir en el què, al meu entendre, resulta més essencial del seu brillant raonament:

1: El tradicionalisme és més antic que el feixisme.

(...)

N’hi ha prou de mirar el text fundacional de qualsevol moviment feixista per trobar-hi els principals pensadors tradicionalistes. 

2: El tradicionalisme implica “el rebuig de la modernitat”. Tant els feixistes com els nazis adoraven la tecnologia, mentre que els pensadors tradicionalistes acostumen a rebutjar la tecnologia com a negació dels valors espirituals tradicionals.

3:L’irracionalisme depèn també del culte de “l’acció per l’acció”. (...) La sospita envers el món intel·lectual sempre ha estat un símptoma d’ur-feixisme. 

4:L’esperit crític fa distincions, i distingir és senyal de modernitat.

5: La primera crida d’un moviment feixista, o prematurament feixista, és contra els intrusos. L’ur-feixisme és, doncs, racista per definició.

6: A la nostra època, en la qual els antics proletaris s’estan convertint en petita burgesia (i el lumpen s’autoexclou de l’escena política), el feixisme trobarà el seu públic en aquesta nova majoria.

7: Els seguidors s’han de sentir assetjats. La manera més fàcil d’aconseguir que sorgeixi un complot és apel·lar a la “xenofòbia”.

8: Els seguidors s’han de sentir humiliats per la riquesa que mostren els enemics i per la seva força.

9:  El pacifisme és, per tant, col·lusió amb l’enemic; el pacifisme és dolent perquè “la vida és una guerra permanent”.

10: Com que el grup està organitzat jeràrquicament (segons un model militar), tot líder subordinat menysprea els seus subalterns, i cadascun d’aquests menysprea els seus inferiors.

11: L’heroi ur-feixista, en canvi, aspira a la mort, anunciada com la millor recompensa per una vida heroica.

12:  Els seus jocs de guerra es deuen a una “invidia penis” permanent.

13: En una democràcia, els ciutadans gaudeixen de drets individuals. (...) Com que cap quantitat d’éssers humans no pot tenir una voluntat comuna, el líder s’erigeix com el seu intèrpret. Per tant, el poble és només una ficció teatral.

14: Tots els textos escolars nazis o feixistes es basaven en un lèxic pobre i en una sintaxi elemental, amb la finalitat de limitar els instruments per al raonament complex i crític. Però hem d’estar preparats per identificar altres formes de neollengua, fins i tot quan adopten la forma innocent d’un popular “reality show”.

I em permeto una reflexió final:

Mentre rellegia les paraules de l'autor, escrites no ho oblidem, fa trenta-i-un anys, n'he estat més i més conscient que les "tècniques" que enumera, lamentablement podem considerar que, d'alguna manera, estan d'actualitat.

 

L’ur-feixisme encara és al nostre voltant, de vegades vestit de paisà. 

(...) 

L’ur-feixisme encara pot tornar amb les aparences més innocents. 

El nostre deure és desemmascarar-lo 

i apuntar amb el dit índex cadascuna de les seves formes noves, 

cada dia, arreu del món. 

 

 

Contra el feixisme

Umberto Eco

Traducció de Maria Llopis

88 pàgines 

Odi

Un títol que convida a una reflexió. Personalment he tractat de fer l'exercici de pensar en si sento odi per algú o alguna cosa? M'he respost que no, però...

Odi, segur que no, però profund rebuig, per més d'una qüestió i aleshores, m'he preguntat si no és un pas significatiu en el camí cap a odiar.

Repassem el plantejament de l'autora, que en el pròleg afirma:
Un brunzit, un espasme, un estupor; continc la respiració. Això és odi. (...) L’odi, el conec.   

I ja, sense més preàmbuls, ens endinsem en el relat. 

Què entén l'autora per a odi?:

En els seus escrits, Aristòtil, es va dedicar extensament als sentiments, a l’odi, però sobretot a la ira.

(...)

La ira és declarada com un dels set pecats capitals.

(...)

L’odi pot ajudar a no apartar-se, a no fugir cap a la indiferència, a no deixar que el món i nosaltres mateixes simplement ens consumim.

I, és clar, la següent qüestió és què és (o entenem) per odi/odiar:

Tota història, fins i tot la de l’odi, necessita les seves actrius, les seves protagonistes, els seus noms.

(...)

De petita vaig aprendre que odiar-se mútuament i haver de conviure no eren dues coses excloents.

(...)

No cal gaire per odiar. Naturalment, es necessita un objecte. (...) L’odi admet estar en desavantatge com una criatura poruga, però tossuda.

I l'afirmació que segueix m'ha semblat entre irònica i "divertida". Què vol dir, "fa lleig"?:

L’odi fa lleig, diuen. L’odi i la lletjor comparteixen en alemany fins i tot una arrel comuna.

(...)

És possible que els marcadors que determinen què és la bellesa i la lletjor siguin avui dia més contradictoris i ambigus, però això no significa que hagin perdut completament el seu poder d’influència.

(...)

L’odi no és un “només”. No pot ser un “només” (...) L’odi estratègic és la promesa d’un futur que valgui la pena viure.

Venjança com a conseqüència d'odi? No ho havia pensat, però, un cop llegits els raonaments, potser sí que hi ha una part important:

La venjança potser és la forma més radical de l’odi, per tant, la més mal vista, la considerada més indigna. La injusta.

(...)

Que la venjança hagi de ser sempre irracional o impulsiva és només un mite.

Aquest serà un apartat extens, i és que, segurament, he estat incapaç de sintetitzar-ho millor.

Veiem,-ho:

A qui o a què volem odiar realment?

a)       Els capitalistes o el capitalisme?

b)       Els blancs o el racisme?

c)       Els homes cis (Cisgènere o cissexual són termes usats en l'àmbit dels estudis de gènere per a referir-se als individus que s'identifiquen amb el gènere amb què han nascut) (Viquipèdia) o el patriarcat?

d)       Les persones o els sistemes?

Així doncs: 

A qui s’ha d’odiar, doncs? El patriarcat o els beneficiaris del patriarcat? Sistemes o persones? 

(...) 

Tanmateix, se m’acudeixen sis regles bàsiques:

1.       Odiar les persones sempre ha de ser l’última opció.

2.       La qüestió a quines persones odio (o no) podria dependre de quines persones encara puc esperar alguna cosa (o no).

3.       Esperar alguna cosa del nombre més gran possible de persones.

4.       D’aquesta manera, m’assessoro bé en l’odi a aquelles persones que volen veure la meva barricada cremar des de lluny. Aquelles que porten la benzina i les suposades veritats al món i la prosperitat de les quals no existiria sense el foc.

5.       I a vegades també en l’odi a aquelles que, de manera deliberada, encenen el foc i s’escalfen amb menyspreu a les flames.

Odiar les persones sempre ha de ser l’última opció. 

Però, si ho faig, 

hauria de posar tota la meva ràbia, 

com si el demà en depengués. 

 

Odi

Del poder

D’un sentiment resistent

Seyda Kurt

Traducció de Serge Lloca

Pròleg de Proyecto UNA

194 pàgines

Al alba...

A la memoria de Gregorio Moreno Requena.

Los que se callan son los vivos. ¿Se acuerda, capitán, de cómo me callaba cuando estaba vivo? Pero los muertos podemos hablar. Con la poquita lengua, la apretada garganta, los cuatro dientes, los labios sangrantes, con ese poco que ustedes nos dejan, los muertos podemos hablar.

                                                                             Mario Benedetti, Pedro y el capitán.

Tres hombres murieron delante del talud de montaña donde cantábamos cuando éramos jóvenes.

(…) 

Fue junto a este árbol o fue en el coche junto al cementerio. La memoria no llega si no es avisada.

(...) 

Todo lo cambia un disparo. Todo lo cambia una madrugada. Para entenderlo todo, me gustaría explicármelo. 

Un relat dur, i possiblement necessari per recordar, o millor per no oblidar.

Poca cosa em resta per afegir que no sigui un resum que difícilment podrà ser tant breu com acostumo.

Aquest cop, el millor que pot ajudar és el meu silenci i que cadascú en tregui les pròpies conclusions.

El relat arrenca poc abans de la mort del dictador, el 27 de setembre del 1975.

Tres joves, acusats de matar un policia i un guàrdia civil, foren executats. Abans havien estat torturats.

I començo:

Mayo de 1975:

La policía detiene a trescientas treinta y siete personas. (…) La noticia se escribió el día dos de mayo de 1973, en la prensa de la capital.

(...)

Qué significa en esta historia la palabra “juicio”.

Los certificados de defunción tienen números correlativos,

(...)

La causa de la muerte de Ramón, Xosé Humberto y José Luis es la misma: “shock traumático”. Para el Estado y su historia oficial, al final todos morimos de lo mismo. Sin embargo, aquí no es el buen nombre de ellos el que se intenta ocultar.

(...)

La tumba de Ramón es una lápida de granito lisa. (…) Solo hago lo que entiendo que tengo que hacer, buscar nuestra posición dentro de una historia infinita, responder a una obsesión. 

Julio de 1975:

Daniel piensa que le gustaría haber vivido Madrid de otra manera con María, la vida entera de otra manera. Pero de cuál. ¿Acaso había otra posible?

(...)

Daniel está reducido. Sus compañeros han caído también. 

Carabanchel: Julio de 1975

Daniel aguanta una náusea cuando sacude y estira la manta sobre el colchón y se remueve el aire de la celda. (…) Daniel se ha esforzado por grabar en su memoria las caras de todos esos agentes que lo han torturado. No los quiere olvidar nunca, sea lo que sea que signifique ahora la palabra “nunca”.

(...)

Lo han metido en las celdas de prevención bajas, una galería subterránea de la cárcel, con una ventana pequeña por la que nunca entra la luz directa. (…) Daniel no tiene nada que hacer ni que leer. No le está permitido.

(...)

Casi un mes después, el juez levanta la prohibición de recibir visitas y aparecen por fin los abogados. Para hablar con ellos, los arrastran por los pasillos de la cárcel y se cruzan con otros presos. 

(...)

En la prisión de Carabanchel ya hay en total diecisiete miembros del FRAP, y en la Puerta del Sol otros quince o veinte. 

Distintos días del verano de 1975:

¿Acaso se arreglan por la mañana para torturar?

No importa el día que marque el calendario porque nunca quedará registro de su entrada.

(...)

El relato es siempre parecido a casi siempre el mismo. Los bajarán a los sótanos. Respirarán por primera vez el olor de la náusea y del coñac. El olor de la carne, de la sangre, de los orines. Es el tufo amargo que tiene la vejación.

(...)

Y vendrá el juez y ratificará las declaraciones. Firmarán con sus nombre. Serán preguntados y responderán que sí. Si cambian lo dicho, todo volverá a comenzar.

Verano de 1975

España se estanca y frena. Arrastra los estragos económicos de la crisis del crudo del setenta y tres. Y la inflación sube y sube más. Medio millón de personas no tienen un trabajo. Alrededor de un siete por ciento no sabe todavía leer ni escribir. Se han marchado del país más de un millón y medio, a Europa y a América del Sur. (…) La dictadura está en crisis.

(…)

El consejo de ministros, reunido en A Coruña el veintidós de agosto, informa de la aprobación de un nuevo decreto ley.

(...)

El país es cercenado por una nueva corriente de amenazas y miedo. Una tormenta seca para este final del verano. La ley entra en vigor una semana después de ser promulgada, y será esta norma la que ajusticie, en una farsa militar como pocas se han visto, a Daniel Hidalgo y Pito. 

17 y 18 de septiembre de 1975:

Están en un patio de la cárcel. (…) Saben que las penas están decididas. Que no tendrán posibilidad de defensa.

(...)

Allí dentro, en aquella pequeña sala que representa perfectamente en qué consiste la escenografía de una justicia dictatorial, quedan los seis acusados, que serán juzgados por un tribunal militar.

(...)

Ese mismo dieciocho de septiembre, a Daniel le dan un bolígrafo y més papel y escribe a la familia.

26 de septiembre de 1975

Se confirma lo peor. (…) La muerte llegará mañana para los tres miembros del FRAP (…) y para los dos militantes de ETA. 

Noche del 26 al 27 de septiembre de 1975:

Papá, mamá, me ejecutarán mañana, escribe Daniel en la última noche. (…) Los tres reos están ahora en tres celdas contiguas y separadas, más anchas que profundas. 

Hoyo de Manzanares, 27 de septiembre de 1975

Y se recibió la orden, y se acató, por supuesto.

(...)

Porque matar por matar no es otra cosa que un castigo. Todos ellos se han presentado voluntarios para disparar.

(…)

También está el juez, un médico forense y un sacerdote joven. Y poco más.

(...)

Humean todavía las bocas de los fusiles. Y la comitiva de siete furgones emprende el regreso hacia el cementerio por las estrechas sendas de arena de El Palancar. 

(…)

Todo ha terminado. 

El torturador: 

No permitía que los detenidos y torturados le miraran a los ojos, pero no ocultaba su cara de placer al golpear a las víctimas.

Agosto de 1978:

Se despide de su marido en la puerta del piso que comparten. Hidalgo tiene que acudir a una cita del partido.

(...)

Esa noche, asomada a la ventana, espera a su marido, que no regresa.

(...)

La tienen esposada, y esas pulseras de metal no están cerradas de forma suave, están muy apretadas y se le clavan en las muñecas marcándole heridas.

M'he permès de reorganitzar les dates del relat en un ordre més o menys cronològic.

L'autora fa constants referències i reflexions en el moment en què ho investiga i ho escriu.

I gairebé per concloure...:

La mecánica de la muerte: Libertad con ira: Enero de 2025:

Todavía me parece que se oyeran los ecos de los días alegres de las fiestas de Navidad en ese mismo salón.

(...)

No se dice nada de ellos, por supuesto. (…) Los muertos siempre molestan, ensucian las narraciones, apagan la celebración.

(…)

Desde 1975, el año en que comienza esa supuesta libertad, el proceso, el camino a la democracia si quieren también, hasta 1983, se produjeron en España quinientos noventa y una muertes por violencia política. Las firmaron distintos terrorismos, la guerra sucia y la represión. Los grupos de extrema derecha mataron a cuarenta y nueve personas, los grupos antiterroristas asesinaron a dieciséis, la represión de la policía mató a cincuenta y cuatro, murieron ocho en las cárceles y comisarias, ETA y otros grupos armados de izquierda asesinaron a trescientos cuarenta y cuatro y el GRAPO a cincuenta y una.

España en libertad, sí, pero con mucha ira.

Los sumarios: Marzo de 2025:

Leo el registro de defunción del policía armada Lucio Rodríguez. (…) Un revólver que nunca apareció en el consejo de guerra. (…) Las alegaciones de todos los abogados redactando la indefensión de los condenados a muerte.

(...)

Más de ciento noventa pruebas fueron rechazadas por el tribunal.

(...)

Tengo delante ahora la sentencia de aquel tribunal, con fecha de doce de septiembre de 1975, con los hechos probados por el consejo de guerra. (…) En el otro expediente, veo un mapa del lugar donde murió el guardia civil Antonio Pose.

(...)

Me quedo de rodillas frente s todo eso y voy amontonando los expedientes y hago caso a mi padre y los recojo del suelo.

Clemencia: Mayo de 2025:

En estos circunstancias, los obispos nos sentimos obligados por nuestra misión pastoral a responder a los deseos de muchos que esperan de nosotros una palabra de orientación moral que contribuya a la clarificación de criterios y a la paz de los espíritus.

(...)

Pablo VI llamó a El Pardo tres veces para detener las condenas. La última será durante la noche del veintiséis de septiembre. Pero Franco ya estará dormido. 

El periodista: Marzo de 2025:

La tarde del 26 de septiembre, viernes, Aguila, que había seguido las peticiones de clemencia (…) escuchó por la radio el enterado, y salió hacia la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros que iba a dar en el ministerio el titular de Información y Turismo, León Herrera.

(...)

Poco antes de las siete de la mañana, leo en ese texto, varios vehículos se enfilan hacia la puerta de la cárcel desde el interior. 

Nada ha terminado: 1 de junio de 2025

Todas las historias que dejamos atrás, íntimas y colectivas, avanzan en la sombre, en movimientos voluptuosos o raquíticos, en pequeños desplazamientos que colisionan de vez en cuando con el presente, aunque solo podamos pensarlas detenidas y subterráneas. Su corriente continua tocando los mantos freáticos de la memoria…

(...)

La guerra civil y la Dictadura española dejaron entre ciento cuarenta y ciento cincuenta mil personas desaparecidas. Más de quinientas mil tuvieron que marcharse al exilio, muchas no volvieron nunca. Decenas de miles fueron torturadas. Cuarenta mil personas fueron ejecutadas tras la guerra, en tiempos ya de paz. Ellos fueron los últimos.

(...)

El país siguió adelante. Siguieron los que se quedaron, como pudieron, adelante con sus vidas.

(...)

Recordar no es emprender una venganza. Reparar no es revolver lo que estará ya para siempre agitado. No pueden reconciliarse quienes no acaban de poner sobre la mesa los daños que se infringieron. Son muchos cincuenta años de callarse. Ojalá no tengamos que saber nunca el papel que jugaríamos en una dictadura.

El dictador murió en una cama, 

los sumarios se abrirán cuando, por su propio peso también, 

les caigan los años encima. 

Mientras, seguirán custodiados por los militares. 

Tres hombres murieron delante del talud de montaña 

donde cantábamos cuando éramos jóvenes. 

(…) 

Fue junto a este árbol o fue en el coche junto al cementerio. 

La memoria no llega si no es avisada.

(...)

Todo lo cambia un disparo. Todo lo cambia una madrugada. 

En Llac hi va posar música i paraules sentides

L'enllaç us hi durà: Llac

Mañana matarán a Daniel

Aroa Moreno Durán

182 páginas