dissabte, 14 d’octubre de 2017

Transparència











Sens dubte, un tema molt actual el de la transparència. Actualment la majoria de partits polítics, d'aquells que solen dir que fan nova política, i que en realitat almenys en el que a mi respecte, poca diferència he trobat amb la vella, acostumen a parlar de transparència, fonamentalment abans d'accedir a algun tipus de poder.

Bé, em va semblar interessant esbrinar quelcom més al respecte i és per això que vaig decidir llegir aquest parell de llibres, un tant relacionats entre ells, per si m'aclarien les idees.

Val a dir, que en realitat, la conclusió potser més apressada que n'he tret, és que no sempre és bona una dosi excessiva de transparència.

I com no en sento prou qualificada per definir-me, el millor serà que deixi alguns apunts de cada un dels dos llibres perquè cadascú tregui llurs conclusions al respecte.


MISTERIO Y TRANSPARENCIA – Josep Otón Catalán

La transparencia forma parte de la nueva generación de valores que la sociedad postmoderna reclama. 
(…) 
La reivindicación de una mayor transparencia es una constante en el actual debate ciudadano. Se ha convertido en un requisito básico que afecta a múltiples ámbitos de la vida social. 
(...)
“Transparente” ha pasado a ser sinónimo de “público” en el sentido que se aplica a toda información que no está restringida y a la cual puede tener acceso cualquier ciudadano. 
(...)
La transparencia puede ser un arma de doble filo, ya que no está exenta de provocar peligrosos equívocos. 
(...)
A menudo el exceso de información no deja de ser una forma sofisticada de ocultación tras una aparente trasparencia. La sobreinformación desinforma. 
(...)
Lo transparente es una presencia que percibimos como ausencia. En el fondo, nos atrae porque nos introduce en el misterioso mundo de las presencias invisibles. 
(...)
En un mundo que idolatra la transparencia, la religión es percibida como un reducto del oscurantismo, de la superstición y de la opacidad. (...)El hermetismo de lo sagrado contrasta con la presunta transparencia de lo profano. 
(...)
Una información a destiempo puede dar al traste con todo un proceso de transparencia. 
(...)
La presentación de un texto, por claro que sea, de nada sirve para el que no sabe leer. Una información resulta irrelevante para quien no sabe interpretarla. La revelación no es unívoca. Reclama una predisposición del que la acoge, de lo contrario, le resultará ininteligible. 
(...)
Lo transparente no deja de ser un mito de la sociedad mediática, que se vanagloria de verlo todo y de mostrarlo todo. Pero esa supuesta sinceridad forma parte de la falacia postmoderna. 

-------------------------------

LA SOCIEDAD DE LA TRANSPARENCIA – Byung-Chul Han

Quien refiere la transparencia tan solo a la corrupción y a la libertat de información desconoce su envergadura. La transparencia es una coacción sistémica que se apodera de todos los sucesos sociales y los somete a un profundo cambio. 
(...)
Está demostrado que más información no conduce de manera necesaria a mejores decisiones. La “intuición”, por ejemplo, va más allá de la información disponible y sigue su propia lógica. 
(...)
Más información o una acumulación de información por sí sola no es ninguna verdad. Le falta la dirección, a saber, el “sentido” (…) Transparencia y verdad no son idénticas. (…) La hiperinformación y la hipercomunicación dan testimonio de la “falta de verdad”, e incluso de “la falta de ser”. Más información, más comunicación no elimina la fundamental imprecisión del todo. Más bien la agrava. 
(...)
A la sociedad de la transparencia toda distancia le parece una negatividad que hay que eliminar; constituye un obstáculo para la aceleración de los ciclos de la comunicación y del capital. 
(...)
La sociedad de la transparencia es enemiga del placer (…) La coacción de la transparencia elimina espacios de juego del placer. La evidencia no admite ninguna seducción, sino solamente un procedimiento.
(...)
La sociedad de la transparencia no solo carece de verdad, sino también de apariencia. Ni la verdad ni la apariencia son tan aparentes. Solamente es por completo transparente el vacío. 
(...)
La transparencia tampoco hace clarividente. La masa de información no engendra ninguna verdad. Cuanta más información se pone en marcha, tanto más intrincado se hace el mundo. La hiperinformación y la hipercomunicación no inyectan ninguna luz en la oscuridad. 

En fi, ho deixo aquí; a mi m'ha semblat força complicat tot plegat:

Lo transparente no deja de ser un mito de la sociedad mediática, que se vanagloria de verlo todo y de mostrarlo todo. Pero esa supuesta sinceridad forma parte de la falacia postmoderna. 


divendres, 13 d’octubre de 2017

El projecte Plan


Com en totes les guerres, durant la Guerra Civil espanyola, els infants van ser uns dels grans castigats. En aquest llibre, en Jordi Finestres ens narra com al 1937, un grup de tres anglesos i un australià, encapçalats per el periodista John Langdon-Davies, van encetar un projecte que es va conèixer com a Plan, possiblement la primera ONG del món, i que en un principi va acollir a 200 petits de diferents edats orfes o que per diverses raons les seves famílies no els podien atendre:

A les acaballes del 1939, Plan apadrina uns dos-cents vint menors atrapats en el temps i en la història, sense possibilitat, de moment, de tornar a casa. En la majoria dels casos, el pare ha mort i la mare està en parador desconegut o en algun camp de refugiats, sense notícies dels fills. 

Van crear, amb col·laboració del Govern Català, El govern de Companys, a través de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social, havia creat, l’octubre del 1936, els comitès d’ajuda als refugiats, però la situació ha estat superada amb escreix i es crea el Comissariat d’Assistència als Refugiats perquè a les acaballes del 1937 el nombre de refugiats a Catalunya voreja els set-cents mil, dels quals una setena part han de ser hospitalitzats per diverses malalties. i l'apadrinament de diferents ciutadans britànics i nord americans, un seguit de cases d'acollida, la primera de les quals a Puigcerdà, coneguda com La Torre Moner:

La colònia de Puigcerdà és una gran torre on “els rics catalans es tancaven a l’estiu” (...) Coneguda originàriament com a Torre Moner, el cognom de l’antic propietari, “ara nosaltres hi hem posat el nom de Torre Anglaterra”. El jardí té forma de quadrilàter i està rodejat d’una reixa de ferro amb tres portes. Hi ha pereres, pomers, pruners i avellaners. 

En John:
Sap com despertar la consciència dels auditoris. Té una bona oratòria i transmet aquell punt d’emoció necessari. 

L’Eric s’encarrega dels contactes institucionals. (...) Manté un ritme frenètic, fa desenes de discursos en teatres, hotels, centres socials, al carrer... (...) La seva oratòria no deixa ningú indiferent. 
(...)
No va tornar a Plan després del seu ingrés a l’exèrcit britànic el 1944, tot i que va deixar una llavor que anys més tard va donar els seus fruits. 

Nick Baron:
És indiscutiblement, l’home que tot ho pot aconseguir, entra i surt constantment de Puigcerdà, on es fa sentir a cop de clàxon del seu inseparable camió carregat de queviures, roba i mantes que sol trobar en els llocs més inversemblants de Barcelona com ara hotels que abans havien acollit persones adinerades, que avui ja no s’hi allotgen. És “l’home dels miracles” com el bateja en John. 
(...)
S’allista al batalló britànic de les Brigades Internacionals a Albacete (...) És destinat al Front d’Aragó. Hi arriba el 15 de març. Setze dies després, la seva unitat és víctima d’una emboscada de l’enemic. (...) Acabada la guerra, el maig del 1939, els guanyadors van confirmar que el Nick havia estat abatut pels rebels. 

Una dona amb una personalitat immensa. (...) La mare de tots, la professora, l’amiga, l’espatlla sobre la qual plorar i el somriure necessari. 

Són diversos els cops que han de traslladar-se, a mesura que els bombardeigs es fan més constants i propers, i diverses les vicissituds que han de patir:

1941: El retorn
A través d’una delegació extraordinària de repatriació de menors, sota les ordres de la Falange, s’organitza el retorn, amb una intensa campanya a la premsa. (...) cal emmarcar-lo com un acte de propaganda per mostrar la cara més amable de la dictadura a les nacions europees (...) Molts d’ells trigaran mesos a tornar amb els seus. 

L’any 1951 es posa punt i final al programa d’apadrinament dels nens que van ser evacuats de diverses poblacions de la Península al començament de la Guerra Civil. 


"Villa San Antonio".
Fotografia manllevada des de
Ajuntament de Puigcerdà





dimecres, 11 d’octubre de 2017

Admirat Cabré

Quan llegeixo, tinc per costum tenir a mà un paper i alguna cosa per escriure. És una de les meves maneres de concentrar-me en la lectura mentre vaig anotant tot el què em sembla rellevant.

En el cas d'aquest llibre de'n Jaume Cabré, tot i la seva brevetat, m'ha resultat tant interessant, que pràcticament ho hauria copiat tot.

Senzill, clar i proper, aquest admirat escriptor que, tot i que ho penso no goso de qualificar públicament com a erudit en el camp de les Arts, ens fa partícips de les seves incerteses a l'hora d'escriure, mentre desgrana tot un seguit d'exemples que fan que el que és una lliçó magistral resulti tan amena que jo hauria desitjat que no s'acabés.

Se'm fa difícil compartir alguna mostra de tot el què he recollit i que voldria compartir per tal d'engrescar-vos a llegir-lo.

D'entrada, una declaració del perquè ha decidit escriure aquest llibre:

Amb Les incerteses reincideixo en la necessitat de fer una aturada mental, mirar enrere, pensar en tot el que he llegit, he escrit i he viscut, i provar de donar explicacions que potser seran inútils perquè ningú no me les ha demanades. 

I, tal com una de les seves novel·les sens dubte més reeixides, ell també es confessa:

De vegades penso que, sense pretendre-ho prèviament, escric novel·les cada cop més llagues perquè és la millor manera d’haver-me guanyat una temporada generosa dedicada a la lectura sense remordiments pel fet de no escriure.
(...)
El plaer de narrar històries és tan intens avui com fa mil anys. Només és comparable, per intensitat i per antigor, al plaer d’escoltar-les.

Jaume Cabré és un apassionat de l'Art. En totes les seves obres apareix d'una o altra manera, la música, la pintura o qualsevol altre manifestació artística, i no ho fa d'una manera forçada, com algun cop he observat en altres autors que sembla que ens volen enllumenar amb els seus coneixements, no, si mai heu assistit a alguna xerrada explica com li va arribar la inspiració, veient un gest casual, escoltar una interpretació, flairant una aroma...

La vida narrativa dels objectes em fascina. Aquella sabata al mig del carrer..., què hi fa? El paper rebregat... I el guant..
(...)
Una mateixa història, escrita d’una manera o d’una altra, dóna com a resultat dues novel·les diferents. 
(...)
Un relat és allò que hi ha entre la situació inicial i la final dels personatges. Entre tots ens han explicat una història concretada en fets, i hem viscut (això és el més important) l’efecte d’aquesta història en els personatges.
(...)
Si no ho heu experimentat, no sabeu com n’és, d’enriquidor, reconèixer paisatges, expressions, tòpics, manies i generositats en autors allunyats només en el temps. 
(...)
La literatura (...) actua així: dir el màxim amb el mínim de material artístic. Qualsevol història mai no comença des del principi. 
(...) 
Escrivim per moltes raons, la majoria inconfessables o ignorades per nosaltres mateixos. 
(...)
Escriure és fer un viatge cap a l’interior d’un mateix. És un itinerari cap al propi interior amb el qual convides el lector a fer un viatge similar. 

I en aquests dies que hem patit una repressió violenta pel sols fet de tractar d'exercir la nostra llibertat, venen molt a tomb algunes de les reflexions amb què ens obsequia l'autor:

La llibertat no és una foguera ni una bomba al voltant de la cintura: la llibertat és una llibreria. 
(...)
La llibertat és poder llegir, poder pensar, poder dir en veu alta, poder decidir havent aprés a reflexionar... Tot plegat ens fa més persones. I la lectura es converteix en el nostre gran aliat i ens ajuda a aprendre a valorar el silenci. 
(...)
Aquesta societat que hem d’aguantar està abocada a la producció sistemàtica de mediocritats. I alerta amb les mediocritats: “Els esperits mediocres solen condemnar tot allò que està lluny del seu abast”. Ho va dir La Rochefoucald. 
(...)
El dia que no ens preguntem per a què serveix l’art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliure. 



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sóc mestra

Sóc mestra, fa anys que m'he jubilat, però sóc mestra. 

Aquest vespre, malgrat el cansament de les hores passades en defensa del dret a votar, no podia conciliar el son; pel meu cap passaven un i mil cops les imatges, els neguits i les emocions viscudes, però per sobre de tot pensava en les escoles malmeses per la desfermada fúria inexplicable del que coneixem com a "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado" i en els meus companys mestres. Avui dilluns les classes havien de realitzar-se malgrat les portes destrossades, armaris esbotzats, ordinadors rebentats, material escolar escampat, brut, trepitjat... taules i cadires trencades... i tot, pensava, davant la mirada interrogant i segurament esporuguida dels alumnes.

De ben segur que els membres de la comunitat educativa, s'han passat una bona part de la nit tractant d'esmenar les conseqüències de tot aquest desori, però de bon matí arribarien els alumnes i els caldrà una explicació. Difícil situació: Com es pot explicar que tots aquests disbarats no han estat pas causats per ningú del que coneixem com a delinqüent, sinó que ha estat justament els qui, en principi, ens haurien de defensar d'aquestes situacions i actuacions? Com dir-los que hi ha hagut dues menes de policies: la que ha vingut de fora, acomiadada amb crits de "A por ellos" i els Mossos, que han tractat d'impedir tots aquests excessos? 

El més segur és que hagin vist les imatges de les violentes agressions físiques, algun cop vers alguna persona propera o coneguda, i això sense cap enfrontament: ràbia i odi en estat pur, esgrimint armes, front persones pacífiques assegudes i aixecant les mans, el "delicte" dels quals era demanar votar.

No sé com m'hauria sortit, però des d'aquí, avui més que mai, vull reiterar el meu suport i estimació per la tasca dels que d'una manera o altra segueixen sent els meus companys.


Manllevo del diari ARA.Cat i Nació Sabadell, les imatges de la càrrega a l'Escola Nostra Llar de Sabadell, només com a exemple del què ha succeït a diversos centres:





dijous, 28 de setembre de 2017

Un déu particular


He llegit aquesta història de l'Arundhati Roy, una activista i escriptora que, confesso, era desconeguda per mi. Hi he posat molt interès i grans dosis de concentració, perquè l'argument és força enrevessat i molt em temo que no he arribat a copsar tot el què segurament vol comunicar.

Encara que ella mateixa ens diu que "El secret de les Grans Històries és que no tenen cap secret. Les Grans Històries són les històries que ja t’han explicat i que sempre vols que et tornin a explicar" no he arribat a sentir que estava llegint una gran història, sinó més aviat una de força confusa, però suposo que ha estat problema meu. Ja se sap: quan no s'hi entra en una història, no s'hi entra.

Els protagonistes principals són:

Els bessons Estha i Rahel:
Mai no s’havien assemblat gaire, Estha i Rahel, i fins i tot quan encara eren petits i escarransits, de pit pla, budells plens de cucs i pentinats com Elvis Presley. 
(...)
Estha tenia els ulls una mica esbiaixats i somnolents, i les puntes de les seves dents noves encara formaven una línia desigual. 
(...)
Rahel va créixer sense cap punt de mira. Sense que ningú no li arreglés un matrimoni. Sense ningú disposat a pagar-li una dot, i per tant sense cap marit obligatori que amenacés el seu horitzó. 31
Mai no els havia fet vergonya mirar-se els cossos l’un a l’altre, però és que mai havien estat prou grans (i alhora junts) per saber què era la vergonya. 

Ammu, la seva mare, amb una vida plena de relacions incestuoses, que no obstant tenen una justificació:
Aquell any faria vint-i-set anys, i al fons del seu estómac s’hi concentrava la consciencia freda que ella la seva vida ja l’havia viscuda.
Va errar. Es va equivocar de marit.
El seu marit va resultar que era no tan sols un gran bevedor: era un perfecte alcohòlic amb totes les tortuositats i l’encant tràgic dels alcohòlics.
(...)
Ammu es va morir en una llardosa habitació de la Pensió Bharat d’Allepey, on havia anat perquè li fessin una entrevista de selecció per fer de secretària d’algú. Va morir sola. Amb un sorollós ventilador al sostre per companyia i sense cap Estha estirat al seu darrere que li parlés. Tenia trenta-un anys. Ni jove, ni vella, una edat mor-ible. 
(...)
L’església es va negar a enterrar Ammu. Per diverses raons. 

Baby Kochamma:
Exmonja, tieta àvia petita per força. (...) A Baby Cochamma no li agradaven els bessons, perquè considerava que eren unes criatures desemparades, orfes de pare, destinades al fracàs. I encara pitjor, eren uns Híbrids. 
(...)
Dins el cap hi guardava una llista meticulosa de Coses Que Havia Fet Per Als Altres, i de Coses Que Els Altres No Havien Fet Per A Ella. 

Pappachi, un home atractiu, fins i tot en la seva vellesa, que suposadament estimava, però maltractava amb tota naturalitat, Ammachi, la seva esposa:
Havia estat Entomòleg Imperial a l’Institut Pusa. (...) L’any que es va jubilar, havia ascendit a un nivell equivalent a director.
(...)
Fins al dia de la seva mort, fins i tot amb la calor sufocant que feia a Ayemenem, cada dia del món Pappachi es posava un vestit molt ben planxat de tres peces i el seu rellotge d’or de butxaca. Al seu tocador, al costat de la colònia i del raspall de plata dels cabells, hi tenia una fotografia d’ell mateix de jove, amb els cabells plens de brillantina, que s’havia fet a l’estudi d’un fotògraf, a Viena.

I fins aquí. No en sóc capaç de fer ni una aproximació de l'argument, però vull acabar amb un parell de frases que, potser, descriuen el sentit del títol: 

El Déu de les Coses Petites.
No deixava petjades a la sorra, ni ondes a l’aigua, ni imatge als miralls. 




dijous, 21 de setembre de 2017

L'innocent


Cal que ens situem en l'època en què Gabriele D'Annunzio va escriure aquest llibre, l'any 1892. El llenguatge rebuscat, excessiu i fortament masclista, ens fa arrufar el nas més d'un cop, però tot i això la història, d'un romanticisme violent, té un punt d'interès.

Segons va comentar Jordi Llovet, al diari ARA el 10 de juny d'aquest mateix any: 

Gabriele de nom de fonts, D’Annunzio (1863-1938) va ser un escriptor italià molt notable, el currículum del qual només està tacat, que ja és cosa, per la seva filiació feixista durant una colla d'anys. En realitat, això anava de bracet amb la seva manera de ser: prepotent, atrabiliari, poc dialogant i espectacular. Era, com s'havia dit durant molts anys a Barcelona, un “tifa”. Pregonava les seves virtuts, només parlava d'ell mateix, s'estufava contínuament i es considerava superior a la resta de la humanitat. El cert és que va ser un gran escriptor; de la mateixa manera, com vam dir la setmana passada, que Heidegger és un dels filòsofs més importants que hi ha hagut després de Parmènides, Plató i Aristòtil, i, amb tot, va afiliar-se al partit nazi amb tota la tranquil·litat i el convenciment del món.
D’Annunzio va escriure llibres memorables, uns quants dels quals van passar a la pantalla amb excel·lència, com va fer Visconti amb L'innocente.

Tullio Hermil, el protagonista masculí de la història és un ric hisendat, dissolut i prepotent. La seva bella i fràgil esposa Giuliana, perdudament enamorada d'ell, accedeix a tota mena de situacions degradants quan ell, li proposa que el seu matrimoni, fruit del qual ja tenen dos fills, serà només "blanc", és a dir que serà merament com la de dos germans sense cap altre tipus de relació carnal, donat que ell, molt ardent i promiscu, té la necessitat de diverses i variades relacions sexuals amb diferents parelles.

Giuliana, com he dit, ho accepta tot, però, ai las! quan després d'un temps, Tulio, fastiguejat tant de la seva amant, com de les pròpies vel·leïtats,  comprèn que ningú no l'estimarà com ella i tracta de tornar a conquerir-la, amb paraules i voluptuoses demostracions d'encès desig, ella s'adona que està embarassada i no pas del seu marit.

Bàsicament aquest és la primera part de l'argument. Deixo de banda les gairebé embafadores escenes de festeig i els desmais i esvaïments de la dissortada esposa, així com el complicat procés de gestació, fins que neix el nen.

I a partir d'aquest moment, la història pren tota una altra dimensió. El nou nat és l'innocent rebutjat i odiat pels dos esposos i es desencadena un final cruel i convuls que us estalvio perquè el considero una mica truculent, tot i que la lectura m'ha resultat interessant.

I només deixo quatre apunts per si us voleu animar a llegir-lo:

Em vaig distanciar cada vegada més d’ella, em vaig tornar cada vegada més dur, més negligent, més tancat.
(...)
Jo era, en definitiva, un violent i un apassionat conscient. (...) Era un supervisor summament lúcid de mi mateix, però tenia els impulsos d’una naturalesa primitiva i ingovernable.
(...)
Jo coneixia bé, massa bé, aquell torbament que remou millor que cap altre el fang ínfim en l’home; coneixia massa bé aquella mena de baixa concupiscència que resisteix tota defensa, aquella febre sexual formidable que durant uns quants mesos m’havia mantingut lligat a una dona odiada i menyspreada, la Teresa Raffo. (La seva amant)
(...)
Referint-se al nou nat:
Mai no li vaig reconèixer cap gràcia, cap encant; mai no vaig tenir un pensament relacionat amb ell que no fos hostil. 
(...)
No hi havia res en ell que m’irrités tant com la seva veu, com aquells xiscles obstinats que m’havien ferit d’una manera tan crua la primera vegada, aquella trista alba d’octubre. Era un cop intolerable pels meus nervis. 
(...)
Estava convençut que la salvació de la mare depenia de la mort del fill. Estava convençut que quan l’intrús desaparegués, ella es curaria. 





diumenge, 3 de setembre de 2017

Balanç fins a la matinada


Una d'aquelles històries que em recorden alguna pel·lícula de quan era nena i que començaven pel final. El cert és que no m'agradaven, perquè saber com acabarà la història abans no te l'expliquin li treu interès i emoció.

En Rogeli decideix passar revista a la seva vida remuntant-se a fets cada cop més llunyans en el temps. La història comença una nit del 1953 i es remunta fins el 1913, però no ens cal arribar tant lluny per descobrir que: En Rogeli era la indecisió personificada. I que la Rosa, la seva esposa: La Rosa passava per damunt d’ell, hi havia passat sempre, des del principi. Sempre havia dut la iniciativa. D’una manera o altra, sempre havia dut la iniciativa.

Se sent menystingut i abandonat, les seves opinions ningú no les pren en compte, però el cert és que ell tampoc no fa, i aviat sabrem que mai ha fet, res per reconduir aquesta situació:

Àdhuc quan hi ha els altres se sent sol. La vida s’ha anat organitzant així, a còpia excloure'l cada dia una mica més.
(...)
Les coses són com són, es repeteix. A la seva manera és un fatalista. 

Nascut el 1889, treballa com a contramestre, és a dir, el qui repara els telers, en una fàbrica. El 1949, als seixanta anys, demana la jubilació voluntària a causa d'una baixa mèdica.

Des que ha demanat el retir que no deixa de firmar papers incomprensibles. Suposa que per a alguna cosa o altra serviran.
(...)
Veu, de cop, que la vida només és això: renunciar, limitar cada dia una mica més les pròpies possibilitats.

A partir d'ara tindrà molt temps lliure que haurà de compartir amb la família, de forma especial amb la dona, que molt aviat li troba ocupacions domèstiques que a ell l'humilien:

Saps que et dic? Que podries fregar els plats avui. Nosaltres ens n’anirem al llit...Sí, això és. Aquest és l’origen... No va acudir-se-li que els plats podien fregar-se l’endemà, que no 
seria la primera vegada que es quedarien bruts. No va pensar que assentava un precedent. No va pensar en res. Va assentir amb el cap. D’allí ve tot, d’aquell moment de debilitat. 

Feia ja deu anys que una grip inoportuna, serví la Rosa per foragitar-lo de l'alcova de matrimoni amb el pretext del consell del metge en el sentit que li calia estar sol per tal de no contagiar la resta de la família. Aquest serà el principi, o millor, un dels principis, perquè...:

La seva llibertat ha estat retallada a poc a poc. Cada etapa l’ha sorprès, i segueix sorprenent-lo ara, en reflexionar-hi. Cada vegada ha pensat: què dèbil que sóc! Ella l’ha anat encadenant a una sèrie de limitacions, de renúncies, que no fou prou perspicaç per a valorar degudament. 
(...)
En el silenci de la casa, rumia els seus greuges, se sent una víctima. No se li acudeix, però, de revoltar-se. (...) No hi ha res a fer, la cosa és clara.

I mentre va retrocedint en el temps, ens assabentem que un dia es va sentir atret per una nova companya de feina, viuda i encara jove i bonica, que la Rosa hi intervindrà i el farà canviar de fàbrica, que un altre dissortat dia se li acudirà jugar-se tota la setmanada al set-i-mig i, com és d'esperar ho perdrà tot i amb això el seu dret a reservar-se una petita part del sou pels seus vicis, que serà la Rosa qui li racionarà el tabac i les trobades a la taverna amb els companys, que la sogra se li ficarà a casa i que ajudarà la seva dona a collar-lo una mica més encara...

De fet, en Rogeli és un poca-pena i mentre avancem en la seva història, hi ha moments que gairebé pensem que el que li ocorre encara és poc:

Sempre ha volgut avançar-se als esdeveniments inevitables. Mai no li ha servit de res. Els esdeveniments sempre l’han desbordat. 
(...)
La Rosa és de les que se sulfuren tot seguit i després no volen entrar en raó. 

Algunes de les situacions que descriu, amb una precisió mil·limètrica, m'han dut alguns records d'altres que havia escoltat de petita, com ara un enterrament on el difunt es vetlla a casa i l'endemà, els operaris, amb penes i treballs, han de baixar a pes de braços, la caixa per unes escales fosques i tortuoses i l'obertura del nínxol que haurà de contenir les despulles:


Davallen amb una lentitud greu i concentrada. Al seu darrere hi ha el fregadís de peus del seguici que s’atropella. 
(...)
El paleta, que ha sortit no saben d’on, perquè no l’havien remarcat, es posa a obrir-ne un (nínxol) a grans cops de maça. Els maons surten a buit i aquell soroll es propaga cementiri enllà, intermitent. És la remor més solemne que en Rogeli ha sentit fins ara, la més solemne que sentirà mentre visqui. 

Per aquest relat, Manuel de Pedrolo, va rebre el Premi Sant Jordi al 1962

També en parla: Fragments personals