L'home a la recerca de sentit

Un relat dur i molt sentit on l'autor, que va ser deportat el 1942, ens fa partícips de la seva experiència com a presoner i psiquiatre als camps de concentració nazis durant tres anys.

Un pròleg necessari:

La tardor de 1976, un any després de Konrand Lorenz i en el marc de la setmana del llibre austríaca que s’hi celebra anualment, Víktor Frankl va obtenir el premi Donauland en reconeixement a l’obra de tota una vida.

(...)

Víktor Frankl va viure el que ensenya. (...) Ell va bescanviar l’uniforme de presoner per una bata blanca de metge i els va ajudar com a director espiritual.

.

Ell, psicòleg de professió, va ser "només" el número 119.104:

En el moment en què el “número” 119.104 fa la temptativa de descriure el que va viure com a “psicòleg” al camp de concentració, cal consignar des d’un bon començament que al camp, naturalment, no exercia com a “psicòleg”, ni tan sols com a metge (tret de les darreres setmanes). (...) I confesso no sense orgull que, com a tal, jo ja no era un pres “normal i corrent”, precisament no era més que el número 119.104 i prou.

En faré només un breu recull dels nombrosos casos que es relaten en el llibre: Cal, clar, començar pel principi: Auschwitz :

Llavors les portes del vagó s’obren de bat a bat, i una petita allau de presos vestits amb l’habitual uniforme de ratlles de presidiari es precipita a l’interior, amb el cap rapat, però amb cara d’anar molt ben alimentats, parlen totes les llengües europees possibles i, tanmateix, la seva absoluta jovialitat arriba a resultar grotesca en aquell moment i situació.

(...)

Mentre estem esperant a les dutxes, experimentem de debò la nuesa: ara ja no tenim veritablement res tret d’aquest nostre cos nu.

La "vida" al camp:

De cops, al camp, n’hi ha pels motius més fútils, o també per manca absoluta de motius,

(...)

L’apatia com a símptoma principal de la segona fase és un mecanisme de defensa necessari per a la ment. La realitat funciona al ralentí.

Se n'ha parlat tant de la fam que he cregut més oportú centrar-me en un tema que, almenys en el meu cas, no havia trobat comentat encara, com és el de la sexualitat:

Si la desnutrició fa que el primitiu instint que s’empara del pres durant el segon estadi de la seva adaptació interior a la vida del camp col·loqui l’instint de procurar-se aliment en el primer terme de la consciència, aquesta mateixa desnutrició també deu ser l’explicació principal del fet que l’instint sexual en general no es manifesti.

(...)

En una majoria predominant de presos corrents, l’instint primitiu, el fet d’haver-se de concentrar en la sempre amenaçada i pura subsistència, incideix en una desvaloració radical de tot el que no serveixi a aquest interès exclusiu. 

És possible la interiorització silenciosa i gairebé oculta, potser fins i tot per un mateix, del sofriment?:

La possible interiorització que experimenta la vida al camp de concentració, en el cas de la persona disposada a experimentar aquesta interiorització, implica també que el pres aparti la buidor i l’eixarreïment.

(...)

Com a metge, poder ajudar una mica els companys malalts em semblava, sense cap mena de dubte, que tenia més sentit que no pas anar vegetant.

(...)

Així doncs, el fet que l’intern d’un camp de concentració intenti “desaparèixer” literalment en la multitud no és suggestió, sinó també una temptativa de salvar-se de maneres diverses. 

Un miratge, o una esperança vana que difícilment es pot veure realitzada. La fugida:

La vida al camp comporta decisions que de sobte han de ser preses en qüestió de moments i que constitueixen una opció entre existir i no existir. 

(...)

En últim terme, és obvi que el que li passa a una persona interiorment, allò en què el camp “l’ha convertida” aparentment, és el resultat d’una decisió personal.

(...)

La conclusió a la qual arribem repetidament a través dels relats i les descripcions que els antics presos dels camps fan de les seves experiències és coincident: el que en realitat aclaparava més el pres era el fet que en general no sabia quant de temps romandria encara al camp de concentració.

La realitat: L'alliberament:

I aleshores va arribar el nostre darrer dia al camp. Gairebé tots els interns havien estat traslladats en massa a altres camps a mesura que el front aliat s’aproximava. Les jerarquies, els capos i els cuiners havien fugit.

(...)

Ha aparegut el delegat de la Creu Roja Internacional a Ginebra. (...) Ara ja no cal que assumim el risc de sortir corrents a l’encontre dels dos fronts en combat.

(...)

De la mateixa manera que la salut física del submarinista es veu amenaçada si es treu bruscament l’equip d’immersió (...) també resultarà danyada la salut mental de la persona que ha estat alliberada de cop i volta d’una pressió psíquica

He obviat molts punts, diferents aspectes que en el llibre estan relatats amb minuciositat necessària i clarificadora.

Acabo aquesta publicació amb unes reflexions que fan referència als vigilants dels camps, aquells presoners als que aparentment se'ls concedia algun benefici a canvi d'expressar la crueltat en els seus companys: 

Qualificar una persona pel fet de pertànyer al grup de vigilants del camp, o a l’inrevés perquè és un pres, no ens diu res en absolut.

(...)

Però ¿què és l’home? És l’ésser que sempre està decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als llavis. 

Les cames comencen a fer mal i amenacen de fer figa. 

Continuen arrossegant-se, volen veure per primera vegada els voltants del camp.

(...)

I vet aquí que arriben a un prat i hi veuen una estesa de flors. 

En són conscients, però no “s’emocionen”. 

(...)

Els dies passen, molts dies, 

fins que ja no és tan sols la llengua allò que es deixa anar, 

sinó alguna cosa de l’interior, 

i de sobte l’emotivitat obre una bretxa en aquella remarcable barrera inhibidora. 

 

 

L’home a la recerca de sentit

Viktor E. Frankl

Pròleg de Hans Weigel

Traducció de Francesca Martínez

170 pàgines 

Dotze

Acostumo a consultar referències dels autors que llegeixo. De natural, és clar, n'hi ha de força coneguts dels quals no hi faig esment explícit, però, tal com és aquest cas, he decidit compartir el que diu de l'autor la Viquipèdia:

"Vicent Usó i Mezquita és un escriptor, periodista i guionista valencià. Llicenciat en història contemporània, ha desenvolupat una carrera literària diversa, amb una destacada activitat en la narrativa, la crítica literària i la traducció d'obres clàssiques de teatre, en col·laboració amb Hadi Kurich."

I bé, parlem del relat tot coneixent la que serà protagonista o descobridora del secret d'un pis tancat, que, pel que sembla, els antics residents han abandonat sense deixar cap avís als veïns i que ara tot fa pensar que un grup immobiliari se n'ha fet càrrec per llogar-lo.

Però aquesta gairebé inesperada protagonista està passant una època un tant confusa i depriment:

Fa dos mesos que plore, n’estic farta. (...) Tinc por i els ulls se m’omplin de llàgrimes que ragen galta avall i em creix una bola a l’estómac que em paralitza i no em deixa parlar. Però m’he de fer l’ànim.

(...)

Sempre he sigut molt plorona, ho he de reconèixer. Encara ara. i de vegades em fa ràbia perquè les llàgrimes et deixen en inferioritat.

Aviat sabrem el per què:

Els dissabtes, sempre al migdia, em cridava el nebot i em demanava per la salut i com anaven les coses. (...) I el nebot em repetia que posara a la venda el pis i que, amb els diners, me’n comprara un altre que tinguera ascensor.

(...)

Al principi, em cridava cada dia, el nebot, i, una volta al mes venia a veure’m, però, a poc a poc, a mesura que vaig anar refent-me, les visites es van espaiar, i també les telefonades.

(...)

Va ser l’any següent que el nebot em va demanar el préstec.

(...)

L’any passat, va demanar-me de nou que l’ajudara, passava un mal moment i necessitava uns pocs diners per a remuntar-hi. (...) Vaig reunir forces, abans de contestar, vaig respirar fondo i, tot i això, la veu em tremolava i sentia que la por corria pels meus braços (...) vaig respondre que res no m’agradaria tant que poder ajudar-lo, però que no em podia valdre per mi sola. (...) i la paga no dona per a tant.

La senyora no s'acontenta amb especular, vol "investigar" el que succeeix al pis del costat i insisteix en les seves indagacions:

La nina és qui primer ha sentit les passes, i el company ha deixat d’observar la barana com si fora un entomòleg i s’ha abocat a mirar cap avall pel buit de l’escala i algú el deu haver saludat des del vestíbul. (...) Dotze escalons només, els tinc ben comptats: els barrots de la meua presó, els murs que m’impedeixen fugir d’aquesta gàbia.

(...)

El cas és que, malgrat que només hi ha dos trams curts d’escala, l’agent immobiliari ha arribat com si vinguera de fer a pas viu el trajecte que separa Marató d’Atenes. 

(...)

No sabia què pensar, una cosa és que vulguin llogar el pis i hi haja tràfec de gent, i una altra els crits i les curses.

M’he quedat de pedra en advertir que la porta del pis veí havia quedat oberta. (...) He pensat d’entrar-hi, però a la fi no he gosat.

I així, entre el neguit de saber el què està passant o ha passat al pis del costat i els seus records, va passant el temps:

El meu germà era com jo, deu ser cosa de família, i, si algú de nosaltres es descuidava i deixava oberta la porta de l’armari rober, em demanava que m’alçara i l’ajustara bé.

(...)

Ha passat una bona estona, i jo allà, en silenci, mirant com els convidats d’aquell programa estúpid s’escridassaven. (...) Així que, al final m’he dit, i què pot passar si t’enxampen? Que et tanquin a la presó?

(...)

La porta continuava oberta del tot, era lògic si no havia sentit que passara ningú pel replanell. (...) La distribució del pis és distinta de la del meu.

(...)

Tot molt antic, tot molt passat de moda, i molt gris i molt decadent, com jo mateixa, ja ho sé, però són els mobles que han habitat sempre la casa i estan impregnats de records, i els records ho són tot per a  mi, que ja no tinc res més, de manera que no he consentit mai a canviar-los per d’altres més nous ni més lluents ni més còmodes. 

I, mica en mica, anem descobrint que la nostra protagonista fa temps que va recollint d'aquí i d'allà petits objectes que per qualsevol motiu li han resultat atraients:

Allà, a la còmoda, hi ha un calaix on guardo un bon grapat d’estris inútils. (...) el producte de les meues rapinyes, el fruit d’un impuls irresistible que no havia sentit mai, abans de la mort del germà.

(...)

Des d’aquell dia, de tant en tant es presentava l’impuls, sempre d’improvís.

Però tornem a l'actualitat, deixant una mica de banda els records i ens retrobem amb la curiositat no resolta de la senyora, que mal que bé, entra i surt de casa seva, gairebé arrossegant-se i amb el perill de quedar atrapada i/o descoberta en les seves incursions al pis buit:

És curiós, després de mesos i mesos de silenci, avui tot ha sigut renou, al replanell: què curiós, i quina festa, veritat? 

(...)

He observat per l’espiera. La conversa m’arribava confusa perquè, al principi, parlaven tots alhora, es tallaven els uns als altres per a demanar-se aclariments o s’interrogaven. (...) He obert amb cura, a penes un pam, i he notat que els batecs del cor em ressonaven a les temples.

(...)

De l’únic que no sabien res, era de l’inquilí del pis del carrer de l’Estació, o siga d’aquest. Pel que havien pogut esbrinar, havia estat pagant el lloguer fins feia alguns mesos, però de sobte havia deixat de fer-ho sense que hi haguera cap comunicació: tampoc li hauria sigut fàcil perquè la tieta ja havia mort, aleshores.

El temps passa i, tot i que amb penes i treballs, ella, segueix entestada a conèixer el què està passant al pis del costat:

Ha passat ben bé mitja hora fins que he sentit de nou remor de passes i, en lloc d’adreçar-me a l’espiera, he aguaitat per la finestra.

(...)

M’he alçat a omplir un got d’aigua quan he sentit que un cotxe aparcava davant de casa i portes que es tancaven i veus que enraonaven de nou.

(...)

Abans de seure, he anat a buscar la cartera del veí. I aleshores sí, l’he desplegada i he vist que, en efecte, allà estava tota la documentació que buscava la policia. I els pèls se m’han eriçat de pensar com ho justificaria si decidien regirar-me la casa.

Però, què en treu ella d'aquestes anades i vingudes lamentables?

I posats a preguntar-nos: Què en treu dels objectes que va rampinyant d'aquí i d'allà?:

El tragí de la vesprada m’ha disminuït les forces, així que t’he apartat una mica i m’he estirat al llit, al teu costat, i he tancat els ulls, però no m’he adormit: si no tinc son de nit, com vols que en tinga, si encara no és hora de sopar?

(...)

Potser m’havia endormiscat una mica, quan ha arribat l’altre cotxe. Dormir, no dorm, però em passe el dia pegant cabotades. 

(...)

De nou, he sentit veus al replanell, però estava molt cansada i no m’he alçat.

(...)

No he fet servir mai res del que agafava, ja ho saps. Ho guarde tot al calaix, i no, tampoc he pensat mai de retornar-lo, no em preguntes per què.

Tot llegint i rumiant, és fàcil arribar a la conclusió que la protagonista de tota aquesta història, amb les seves anades i vingudes, els seus furts, i tots els seus dolors i molèsties, està i se sent molt sola:

M’he assegut al sofà, però no he engegat el televisor. (...) M’he recolzat en el caminador, de nou, i he fet via cap a l’aparador. 

M’he acostat al quadre 

i he besat aquell rostre en blanc i negre 

i he mussitat perdona’m, perdona’m, 

així i tot ho he de fer, ho entens? 

Dotze

Vicent Usó

166 pàgines 

SOBRE EL TERRORISME SUICIDA

Diu la Wiquipèdia:

Talal Asad és un antropòleg cultural britànic nascut a l'Aràbia Saudita l'abril del 1932 i que actualment és professor emèrit distingit d'Antropologia i Estudis de l'Orient Mitjà al Centre de Postgrau de la City University de Nova York.

I en la seva edició en espanyol, el 3 de gener del 2008, el mateix autor en el prefaci especifica:

Pocas veces se establecía una relación entre la violencia terrorista y la violencia perpetrada por el estado norteamericano.

(...)

El criterio fundamental al que remite el libro es la escala de la crueldad, y, según este criterio, la inflicción de muerte a civiles, la destrucción de áreas urbanas y la ruptura de la vida cotidiana llevadas a cabo por determinación estatal superan, en mucho, todo lo que puedan hacer los terroristas.

(...)

Las guerras modernas (sin contar las operaciones de contrainsurgencia) raramente se desarrollan en combates cara a cara.

(...)

Si los ejércitos estatales concentran su capacidad de fuego en sus adversarios armados antes que en civiles, no es por los compromisos del juego limpio, sino porque los enemigos armados son la amenaza mas inmediata. (…) La frontera entre la guerra y la paz no se distingue claramente, hoy en día, cuando se trata de un enfrentamiento colonial.

                                                                          

Aquell inesborrable 11 de setembre:

Para muchos musulmanes residentes en los Estados Unidos, el 11 de septiembre fue el comienzo de un largo período de inquietud. (…) Reflexionar en torno a los atentados suicidas, con toda su banalidad y su horror, fue para mí una manera de abordar ciertos supuestos modernos acerca del matar y el morir.

(...)

En todas las épocas ha habido, por supuesto, quienes han justificado el dar muerte a los llamados enemigos y a otras personas que ellos no consideraban merecedoras de vivir.

A què ens referim quan parlem de terrorisme?:

¿Por qué el término “terrorismo” es tan utilizado hoy en día cuando se habla de determinadas clases de violencia contemporánea, no sólo en los Estados Unidos, sino también en Europa, Israel y otras partes del mundo.

(…)

Tenemos, pues, que la palabra “terrorismo” no significa tan solo culpabilidad según la ley estatal sino también, así lo indica la disquisición de Walzr, sentimientos de vulnerabilidad: un terrorista es alguien que crea una sensación de miedo e inseguridad, con fines políticos, entre una población civil.

(...)

Toda guerra requiera la preparación de máquinas de matar humanas. (…) La tortura a prisioneros es parte integrante de la violencia que se enseña al soldado en su adiestramiento. La “práctica” del terror genera, pues, soldados eficientes, y es un elemento importante de la condición de la guerra, tanto en el campo de batalla como en centros de interrogatorio donde se obtiene información vital.

Un lleuger matís que m'ha semblat especialment interessant, alhora que controvertit:

Cuando el gobierno actúa contra sospechosos de terrorismo y contra adversarios militares menores, cada cual está implicado (con razón o si ella) en el espacio de violencia. (…) Los actos de guerra no son perturbadores para la mayoría de los civiles cuando el daño humano perpetrado por sus fuerzas armadas tiene lugar fuera del país. La invasión aliada de la Alemania nazi, en la Segunda Guerra Mundial, fue aplaudida por los civiles en los Estados Unidos. Los actos terroristas, por otra parte, crean ansiedad porque tienen lugar en el país.

(...)

Castigar a civiles puede ser el único modo f obtener resultados. (…) Así, pues, no es la crueldad lo que importa en la distinción entre terroristas y ejércitos en guerra, e importa todavía menos la amenaza que unos y otros suponen para formas de vida enteras. 

Quan al concepte "terrorisme" s'hi afegeix el qualificatiu de "suïcida". Canvia alguna cosa?:

¿Hay alguna diferencia crucial entre alguien que mata con objeto de morir él y alguien que muere con objeto de matar?. (…) Los atentados suicidas son, por lo tanto, ante todo, historias. Dado que narran verosímiles, emplean también la ficción.

(...)

Muchos testamentos de mártires están firmados con estas palabras: “El mártir viviente” 

(...)

Pero los motivos mismos raras veces son lúcidos, van siempre cargados de emociones, y su descripción puede ser discutida.

(...)

¿Qué hay de especial en el suicidio? 

(...)

En el acto del terrorista suicida, quizá lo que horroriza no sea tan sólo el morir y matar (o el matar muriendo), sino la aparición violenta de algo que habitualmente pasa desapercibido en la modernidad secular: la búsqueda ilimitada de la libertad, la ilusión de una interioridad no coaccionada capaz de resistirse a la fuerza de la disciplina institucional. (…) Si la guerra moderna persigue la fundación o la defensa de una comunidad política libre, poseedora de su propia ley, ¿podría decirse que el terrorismo suicida (lo mismo que un ataque nuclear suicida) pertenece, en ese sentido, al liberalismo? 

En unes reflexions/conclusions finals, ens diu l'autor: 

Empecé estas reflexiones sobre el terrorismo suicida 

inmediatamente después del 11 de septiembre de 2001.

(…)

Hoy, la crueldad es una técnica indispensable 

para mantener una determinada clase de orden internacional, 

un orden en l que las vidas de ciertas personas 

son menos valiosas que las vidas de otras personas 

y en el que, por lo tanto, la muerte de estas últimas es menos turbadora.

(...)

Porque lo que aquí debe ser identificado 

no es tan sólo la voluntad de morir o de matar, 

sino cómo entiende cada cual la muerte: la propia y la de otros.

 

 

Sobre el terrorismo suicida

Talal Asad

Traducción de Emili Oleina

140 páginas 

FITES

En Miquel Calsina, en la introducció, ens situa en la biografia d'en Dag Hammarskjöld, l'autor:

Va exercir com a professor de Política Econòmica a la universitat d’Estocolm fins que el 1935 va ser nomenat secretari del Consell del Banc de Suècia.

(...)

Durant els anys al capdavant de la Secretaria General de les Nacions Unides, Dag Hammarskjöld va haver d’afrontar conflictes i episodis que marcarien a fons una etapa important de l’era de la guerra freda.

(...)

Va morir el 18 de setembre de 1961 en un accident aeri prop de Ndola.

A “Fites”, no només s’hi troben de manera paradoxal la riquesa de la vida interior d’un líder polític i la complexitat de l’exercici d’una responsabilitat de primer ordre 

(...) 

Aquest diari personal és la manifestació d’una manera d’entendre i de viure determinada, el que en podríem dir una "mística del servei públic”. 

I ja sense més preàmbuls, adjunto un breu recull d'aquells escrits que per alguna raó més m'han impactat. Com tots els reculls és quelcom molt personal que si us decidiu a llegir-lo potser hi trobareu d'altres amb que més us pugueu sentir identificats o atrets.

1925-1930 I va ser així:

No caminis mai mirant a terra, pendent d’on poses els peus. Només qui mira l’horitzó troba el camí. 

1945-1949 Cap a altres platges...?:

A cada instant et tries a tu mateix. Però de debò que és un “tu mateix”, la teva tria? Cos i ànima amaguen mil possibilitats.

(...)

De la vida, se’ns escapa la paciència. L’instint ens porta a fer fora a correcuita de la nostra esfera de responsabilitats tots aquells que considerem que podrien ser el resultat d’un experiment fallit d’aquesta vida nostra.

(...)

Qui busqui el més còmode i convenient n’obtindrà algun instant de satisfacció. Instants seguits de llargues estones de buidor que l’avergonyiran i l’arribaran a consumir. 

1951:

No ens podem permetre d’oblidar res. Ni tan sols el que ens fa més mal recordar. 

(...)

Recordem els nostres morts. Recordem el dia que van néixer i el dia que van morir. I recordem o fins a quin punt prometien, o el que van fer.

(...)

Tan sols qui en ret comptes cada dia mereix tenir poder.

(...)

Si això de morir-se també ha de ser per força un acte social, demano que em concediu la gràcia de poder marxar de puntetes, sense fer nosa a ningú. 

1952:

El més difícil de tot: morir-se “com cal”. Un examen que ningú no pot eludir. Però... quants l’aproven? I tu? Pregues perquè se’t concedeixi la força que et caldrà per superar-lo. I perquè el jutge sigui indulgent, també.

(...)

No renunciïs mai a les teves conviccions ni a allò que has aprés amb l’experiència només “perquè hi hagi pau”.

(...)

El que demano, que la vida tingui un sentit, és absurd.

Lluito per aconseguir l’impossible, doncs: que la meva vida tingui un sentit.

1953:

Ser lliure. Ser capaç de rebel·lar-se i de deixar-ho tot... sense mirar enrere. Deixar-ho tot i dir “Sí”.

(...)

Si, quan triïs el que sigui, ho fas pensant en tu, la teva tria no tindrà cap fonament.

1954:

L’orgull del vas resideix en la beguda que conté; la seva humilitat, en la utilitat. Així doncs, cal que hi busquem imperfeccions?

1955:

Decorar aquella segona residència és com procurar-se un nínxol: saps que, al capdavall després no hi viuràs pas.

(...)

Hi ha qui ha patit i en conserva les cicatrius, i hi ha  l’espectador...

1956:

Més enllà de l’obediència, atents a l’objectiu: alliberar-nos de la por.

Més enllà de la por: restar oberts.

I encara més enllà: l’amor.

I després què? Cal preguntar-ho? Després se’t demanarà una altra cosa de la qual ja saps tot allò que has de saber: que l’únic amb què l’hauràs de mesurar seran les teves forces.

(...)

Que si existeix, la “Vida”? Busca-la i viu-la. Viu-la com una realitat, t’adonaràs que aquesta pregunta no té cap sentit.

(...)

Un cop formis part d’aquest “disseny”, descobriràs que t’hauràs alliberat de la necessitat de ser un més del “ramat”.

1957:

Furtiu... En secret. Si no pots entrar a l’habitació, no et posis a mirar pel forat del pany. O rebentes la porta, o ho deixes córrer.

Aquell simple no parava de cridar al mig de la plaça, però ningú no es va aturar a contestar-li. I allò va confirmar que les seves tesis eren incontestables. 

 

Quan penso en els que hi ha hagut abans de mi,

em sento com el convidat a una festa que és a les acaballes

i de la qual els convidats d’honor ja han marxat.

Quan penso en els que vindran després de mi

-o en qui es quedarà quan jo ja hagi marxat-,

tinc la sensació que estic organitzant una festa

de la qual em perdré els millors moments.

 

 

 

Fites

Dietari espiritual d’un home d’acciò

Dag Hammarsköld

Introducció de Miquel Calsina

Traducció de Meritxell Salvany Balada

191 pàgines

La Zona de Interés:

Em permeto iniciar aquesta entrada amb una breu reflexió personal:

Vaig arribar al llibre atreta per la pel·lícula. I, tot i que no m'ha decebut la lectura, tampoc ha estat el què m'esperava. En la meva opinió, molt millor la pel·lícula. 

Adjunto l'enllaç vers el tràiler oficial de la pel·lícula per si és del vostre interès.

La Masella, 2026

Gairebé coneixem el protagonista d'aquest relat, en el moment en què fa una reflexió que segurament ara podríem considerar de caire masclista, amb un cert regust d'inseguretat:

Dormiré en el vestidor, como de costumbre, y abordaré a Hannah por la mañana. (…) Porque soy un hombre normal con necesidades normales. Soy completamente normal. Es lo que nadie parece entender.

Paul Doll es completamente normal.

I segueix divagant, gairebé sempre entre obscurs raonaments, massa cops relacionats amb més o menys claredat amb el sexe. En aquest cas, referint-se als presoners jueus:

-Estoy pensando. ¿Qué es lo que no les hacemos? No los violamos, supongo.

(…)

Cogemos a los más bellos y hacemos experimentos médicos con ellos. Con sus órganos de reproducción. Los convertimos en viejecitas. Y luego el hambre los convierte en viejecitos. 

Com veureu, gairebé tot el relat es basa en les reflexions del protagonista, deixant escàs marge (a diferència de la pel·lícula) a la seva esposa i als propis fills:

El ejército alemán es como una fuerza de la naturaleza: irresistible. Pero tiene que ser equipado y abastecido. El problema es la mano de obra.

(...)

Cuando ganemos, se supone que vamos a seguir haciendo muchas más cosas de estas que estamos haciendo ahora, ¿no? Los gitanos y los esclavos, etc.

(...)

Yo he tenido que romperme el lomo y sudar sangre, he tenido que matarme para llegar donde estoy. Pero alguna gente…, alguna gente nace con una cuchara…

(...)

Cuando terminamos de trabajar nos reunimos -aquellos que no nos hemos acostumbrado a ello y no nos hemos vuelto locos y charlamos y charlamos.

(...)

Amo a mi mujer con todo mi corazón, y le deseo toda la felicidad del mundo, pero tal como están las cosas estoy contento de no volver a verla jamás,

La casa on viuen el matrimoni amb els seus fills, es troba a escassos metres del camp de concentració i del incessant fum de les seves xemeneies on es consumeixen els cossos dels que han estat martiritzats i menystinguts jueus i altres col·lectius.

A la pel·lícula, la protagonista sembla voler ignorar aquest fet i se'n vanta del progrés de les plantacions dels seus vegetals i de la qualitat de la seva piscina, alhora que es beneficia de l'assistència gratuïta, per descomptat, de treballadors/esclaus procedents del camp:

Ver a esta raza en masa, a su aire, ahuyentará cualquier sentimentalismo humanitario, y muy de inmediato, además, no me cabe la menor duda. 

(...)

El tufo era peor que nunca, y seguía empeorando i empeorando por momentos…

Al llarg de tot el relat, sembla que al protagonista gairebé només l'importa fer ostentació pública i privada de la seva (suposada) virilitat:

Como poseedor de 2 Cruces de Hierro (de 1ª y de 2ª clase 9), estoy perfectamente seguro de mi virilidad, muchísimas gracias, y no necesito hacer bravatas nerviosas acerca de la potencia de mi lívido; en materia de urgencia carnal, como en todo lo demás, soy completamente normal.

(...)

La trágica frigidez de Hannah quedó al descubierto muy pronto en nuestro matrimonio. 

(...)

Nos casamos en 1928, en navidades. Una semana después, de vuelta a los alrededores de Rosenheim, la intuición de Hanna tuvo su ratificación médico: estaba embarazada de 6 semanas.

(...)

La tensión entre nosotros, sería justo decir, fue acrecentándose gradualmente. Así que cuando las relaciones conyugales llegaron al fin al punto de tener que reanudarse, éramos, ¿cómo decirlo?, casi unos desconocidos el uno para el otro.

De tant en tan, només de manera esporàdica i en funció de les possibles molèsties ocasionades per la situació de la seva magnífica casa, sembla que es vulgui qüestionar alguna cosa respecte al procediment de les forces nazis...:

Si lo que estamos haciendo es bueno, ¿por qué huele tan lacerantemente mal?

(...)

Alguien vendrá algún día al gueto o al campo y dará cuenta de la diligencia casi grotesca del odio alemán. (…) Los judíos sólo pueden prolongar su vida ayudando a su enemigo a lograr la victoria, una victoria que para los judíos significa… Qué? 

Però res no avança en els seus plantejaments bèl·lics, ni, per suposat personals:

Últimamente estoy aplicando mi actitud mental nueva a un replanteamiento de nuestros objetivos de guerra.

(...)

Son absolutamente necesarios, mis escarceos amorosos con Alisz Seisser…, porque ¿Cómo mantener si no la dignidad y el respeto de mí mismo?

I, ni que sigui un tant breument, li donarem veu a l'esposa que, a diferència de la pel·lícula, renega (o potser ho aparenta) del seu espòs:  

En septiembre de 1948 me empeñé en una tarea absurda.

(...)

Soy… Es triste. 

(…) 

Cuando te veo, huelo aquello. Y no quiero oler aquello.

(…)

Estuve casada con uno de los más grandes asesinos de la historia. 

 

 

La zona de interés

Martin Amis

Traducción de Jesús Zulaika

304 páginas 

Home sense nom

En Nano, es desperta en un hospital. Recorda que porta els calçotets bruts i que ha, segons creu, s’ha mort i ha ressuscitat.

El que en realitat li ha passat és que ha patit un infart en ple carrer i l’han recuperat.

Grafit a Sabadell

I entre les boires, en Nano, tracta de fer-se a la nova realitat i interpel·la al seu jo interior:

No, no és com si t’haguessis mort, és que efectivament t’has mort. Ets mort. Sí, ara recordes que t’has mort. (...) I aquí a baix hi havia una ambulància i un noi i una noia amb una armilla vermella que estaven ajupits al costat teu, i tu estaves estirat a terra. 

(...) 

Desfibril·lador. I et va clavar una enrampada. (...) I et vas despertar.

Mentre, contrariat es refereix al seu company d'habitació:

Ara que prou en tens tu amb els teus problemes perquè el veí t’aboqui els seus a sobre cada nit. Prou en tens tu, que ets aquí i no saps el que tens, perquè se t’apareguin també els fantasmes del teu veí d’habitació.

Però coneixem una mica aquest enigmàtic company d'habitació, aquest "Home sense nom":

Sóc viu. Jo era viu, llavors. Paraules, són paraules que passen pel meu cap. Recordo? Recordo alguna cosa? Recordo, sí. Em venen records.

(...)

Tota ells, els que van morir, tots ells, els que jo vaig veure morir, tots ells, els que vaig matar. Ells ronden per aquí, no poden atrapar-me.

(...)

Què passa ara que recordo coses que feia tant que no recordava? Com si fos avui. Com si tot fos aquí al davant. És tot aquí al davant.

I tot aquest devessall de pensaments aparentment un tant inconnexos, acaben amb una expressió inequívoca:

I quants en vam matar? I què sé jo. I qui en sap la xifra? Qui en té la llista? (...) Quants en vaig matar? I jo què collons sé. “Arriba España”, i cossos avall.

Tot sembla indicar que la personalitat d'aquests dos interns és totalment antagònica.

I és que mentre "El Nano" es declara obertament pacifista, la resposta del company d'habitació és, sense cap mena de dubte, total i obertament bèl·lica: 

Quan hi ha una guerra, els pacifistes moren igual que els altres, exactament igual. (...) I la guerra sempre té amo, el que la guanya. Així que no és teva. Ni tan sols dels que hi van morir, la guerra és dels que la van viure i la van guanyar. I, en tot cas, dels seus hereus. I prou.

Perquè mica en mica anem descobrint la confusa història d'aquest veí indesitjat:

Estic amb ells, amb les JONS, vaig amb ells. Però no sóc dels seus. No sóc de ningú. El meu partit és el de l’acció, el de la vida. No, no. El meu partit és el de la meva vida.

(...)

El meu oncle diu que seré un malvat. I no sap que vull ser-ho i que ho sóc, que m’esforço a ser malvat. Ell no coneix la força de la meva decisió.

(...)

Quantes morts hi ha hagut que no consten, que no consten per a ningú. En aquell temps la mort era una cosa molt freqüent. I d’algunes morts no se’n parlava, era com si no es morís ningú. Vam fer molts fantasmes... (...) Vaig matar.

Sens dubte, un  destacat "personatge secundari" dels que apareixen en el relat és la dona de la neteja de l'hospital i, si estem atents, les seves reflexions al llarg de la novel·la aporten una informació força clarificadora: 

Quan m’acosto a netejar a sota el seu llit em fa angunia. És com si ja fos mort. Aquests terminals fan una mica de basarda.

(...)

Jo deixo caure que tinc entès que aquest vell que veu aquí és una persona important, o d’una família important.

(...)

És una habitació estranya, aquí al final del corredor i, a més a més, és com si estiguessin oblidats, no tenen familiars al voltant, ni es veu gaire atenció per part dels metges.

Per concloure aquest molt breu resum, recullo unes paraules de l'autor, necessàries i oportunes:

Aquest és un llibre de ficció, 

tant l’ancià com els altres personatges protagonistes són fantasmals, 

fets de paraules i sortits de la imaginació de l’autor.

(...)

Però sense ser un llibre històric, 

si el lector reconeix en la narració 

del recorregut vital del personatge principal 

persones i situacions històriques 

que coincideixen amb el que va passar entre nosaltres, 

això no és mera coincidència. 

És deliberat.

 

 

Home sense nom

Suso de Toro

Traducció de Carles Mir

348 pàgines

 

El pa de cada dia

Una història autobiogràfica senzilla i dura que de ben segur voldríem considerar antiga, però que és pràcticament actual.

Per si ens podia generar algun dubte, en la mateixa introducció es clarifica la autenticitat del relat: 

“El pa de cada dia” és una novel·la autobiogràfica, de fets reals, on l’autor no s’està de descriure’ls com els ha viscut: un nen, a la recerca d’un lloc en la vida a través d’un camí de difícil aprenentatge

(...) 

El Rif, i els anys quaranta, marcaran la psicologia d’un orfe voluntari que fuig de la crueltat de son pare, i s’obre pas en un món governat per la violència, la prostitució, la droga, i també per la impotència, la dominació política, la por, l’opressió, i on farà de tot.

Vull fer especial esment insistint en aquest paràgraf: 

...un nen, a la recerca d’un lloc en la vida a través d’un camí de difícil aprenentatge.

I segueixo amb un petit recull de les seves observacions, a partir que el pare decideix que han de marxar per tractar de subsistir en un altre lloc:

El camí de l’exili el férem a peu. (...) A Tànger no vaig veure tant de pa com m’havia promès ma mare. 

(...)

Mon pare tornava totes les vesprades malhumorat. Vivien en una sola cambra. (...) Mon pare, sens dubte, era una bèstia. 

(...)

Vaig deixar de jugar.

(...)

Em quedava a casa per tenir cura de la meva germana Arhimu. Sabia com fer-la riure, però no sabia com fer que deixara de plorar.

No oblidem que és encara un nen el qui ens parla, però tot i això...:

Mon pare em va trobar feina en un cafè nacional en el mateix barri.

(...)

Jo treballava des de les sis del matí fins després de la mitja nit.

(...)

Me’n vaig anar a trobar un altre treball en la fàbrica de terrissa. Feia el mateix que quan portava el carret de mà vuit o nou hores diàries. Aquesta vegada, però, era jo qui cobrava el meu sou.

(...)

Vaig deixar el treball de la terrissa i em vaig comprar una caixa de netejar sabates,

I la vida continua i l'encara nen va adquirint més i més responsabilitats familiars:

Ajudava ma mare en la venda de verdures i fruites. 

(...)

Els plaers del cos em divertien,

(...)

La gent aquesta que coneixia mon pare encara tenia més fam que nosaltres. ¡Quin fàstic de viatge, el viatge de la fam!.

I el que havia de ser un viatge gairebé iniciàtic, resulta no ser res més que un continu canvi de feines a quina més desastrosa, i viatjant d'un poble a l'altre sense un destí previsible ni un futur esperançador: 

De camí de tornada a Tetuan vaig pensar on em quedaria. Orà era un bell exili i Tetuan un bell presidi. 

Quan vaig arribar a Tetuan estava segur que no tornaria a Orà. 

(...)

No m’agradava que la gent se’m compadira, ni els homes ni les dones.

(...)

Moltes vegades mon pare em sorprenia en el carrer i m’agafava pel darrere, de la camisa, m’entortolligava el braç darrere l’esquena amb una mà i amb l’altra m’inflava a colps i m’acovardia fins que em feia sagnar.

El viatge amb el pare a la recerca d'alguna feina estable, només ha aconseguit empitjorar la situació.

De retorn a casa, alguna cosa sembla poder encarrilar-se en el bon camí. Tot plegat és una percepció enganyosa, si més no, en el que es refereix a la relació amb el pare:

Els veïns em reconciliaren amb el meu pare. (...) La nit era tot el que jo tenia, mentre que el dia el passava en la paradeta de ma mare.

(...)

La meua estima vers ma mare es barrejava amb l’odi que sentia per mon pare.

La crueltat de la vida que duu no és prou motiu per fer-li desentendre's de les pulsions del seu cos d'adolescent.

És així que en l'aspecte sexual, va temptejant sense ser-ne massa conscient de res que no fos la satisfacció momentània del desig:

Era al voltant de la una, passat el migdia, quan vaig baixar al port. Anava descalç. Estava molt cansat.

(...)

Un jove més fort que jo em foté un puntelló i un colp al tòs, però jo em vaig quedar allí, tossut.

(...)

En poc més de cinc minuts et xuclen la verga i et donen cinquanta pessetes.

Els pocs diners que aconsegueix arreplegar prestant-se a exercir la prostitució, acaba perdent-los en el joc:

Havia perdut fins l’últim cèntim en el joc. (...) Eren al voltant de dos quarts d’una del migdia quan Al-Kabdani em va deixar cinc pessetes.

(...)

Vaig pensar en la mort. L’amor sempre em fa pensar en la mort.

I, pràcticament de manera inevitable, deriva la seva miserable vida cap a la delinqüència:

Vaig muntar amb els tres traginers, dos joves i un vell que conduïa el cotxe. Jo era el més jove.

(...)

Era un nou periple de la meua vida que començava en aquella matinada.

I d'alguna manera, gairebé sense ni adonar-se, la seva vida fa un tomb positiu, en el moment gairebé inesperat, que decideix aprendre a llegir. 

No oblidem pas, que el relat és autobiogràfic:

Una vesprada vaig anar al cafè. 

(...)

Al matí, quant tornava del port, vaig anar a una llibreria del barri vell i vaig comprar un llibre per aprendre els inicis de la lectura i l’escriptura de l’àrab.

 

Però jo dic: la vida s’origina a partir de la mort. 

S’origina de la putrefacció i de la descomposició. 

S’origina en els ventres famolencs 

i en la dura existència dels que viuen del pa de cada dia.  

(Mohamed Xukri). Tànger, 17-5-82. 12

 

 

El pa de cada dia

Mohamed Xukri

Traducció Isaïes Minetto

205 pàgines