diumenge, 29 de març de 2020

Res no tornarà a ser igual

Penso fermament que quan passi aquest mal son, alguna cosa canviarà, i ho farà per millorar.

Potser només serà a títol individual, potser no seran canvis espectaculars, tot i que desitjaria que fora així, però si com espècie no som capaços de fer una reflexió profunda del què estem fent, de com estem degradant el planeta, que els nostres descendents mereixen viure en un mon millor, si més no, amb un mínim d'esperança de salubritat... Si tot això no ens fa reaccionar, serà que ens mereixerem tots els mals que ens esdevinguin.

Fa anys vaig fer el Camino de Santiago, vaig poder organitzar-me les vacances i al llarg de poc més d'un mes, vaig anar seguint les etapes que em durien des de Roncesvalles fins a Santiago, i sempre dormint en albergs. 

Hi va haver moments que vaig dubtar de poder arribar al final, moments de defalliment, de nervis, de desànim; gairebé tots al principi de la ruta, perquè a mesura que anava avançant en el camí, la rutina es va anar imposant i gairebé sense massa esforç.

Com he dit va ser poc més d'un mes, només amb una motxilla on des del primer dia vaig alleugerir de càrrega innecessària i només duia una muda, una mica de roba d'abric, impermeable, espardenyes i quatre coses bàsiques d'higiene. Aleshores ni càmera de fotos ni per descomptat mòbil, això sí un parell de llibres, un boli i un quadern on anotar, a mode de diari, les anècdotes del dia a dia. I no vaig necessitar res més.

Val a dir que aleshores, als albergs en general podies cuinar, una mica precàriament, però trobaves algun estri de cuina i algun cop, fins i tot, oli i sal. La resta, sense mirar gaire prim ho compràvem normalment als petits supermercats que anàvem trobant a cada poble i si calia ho traginàvem el temps que calgués.

I us demanareu, a què ve a tomb tot això? Doncs quan vaig tornar del viatge, jo, que sóc de poc acumular estris que considero inútils o superflus, vaig fer una neteja important de casa meva, en especial de la cuina, i és que, vulguis o no, sempre acabes acumulant coses poc necessàries.

I ara, anys després, potser caldrà fer neteja però d'un altre tipus. Jo no ho descarto, i aprofitant les llargues hores d'aquest confinament vaig repassant si hi ha alguna cosa del meu dia a dia que pugui considerar supèrflua per anar-me'n desfent. I no estic considerant només quelcom material, també de pensaments negatius, de discursos buits i sovint enganyosos, de discussions banals...

Segueixo rumiant. Encara ens queden molts dies pel davant abans de poder tornar a trepitjar els meus estimats camins i contemplar els fascinants paisatges que ens rodegen i que ara estan tant a prop, però tant lluny.


dimecres, 25 de març de 2020

La escritura o la vida




Després de llegir "El llarg viatge" era gairebé obligada la lectura de "La Escritura o La Vida" del mateix Jorge Semprún, que en aquest volum ens parla de la seva reclusió al camp de Buchenwald, dels dies de l'alliberació del camp, i segons el meu parer, tracta de tancar el cercle:


Mi estado de salud era bueno al llegar a Buchenwald. Y sabía alemán. Era incluso el único deportado español que conocía la lengua de los amos, el único, por tanto, que podía ser destinado a un kommando de trabajo administrativo.
(...)
Estamos a 12 de abril de 1945, el día siguiente de la liberación de Buchenwald. La historia está fresca, en definitiva. No hace ninguna falta un esfuerzo particular de memoria. 
(...)
Pero no parecía que hubiera supervivientes aquel famoso 14 de abril de 1945. Todos los deportados aún válidos debían de haber salido huyendo del barracón en cuanto les llegó la noticia de la liberación del campo. 
(...)
El 26 de abril es el día que Yves Darriet vino a buscarme para conducirme a Eisenach: mi último día en Buchenwald.

He llegit que entre d'altres, el seu germà Carlos va escriure que Jorge havia estat un kapo en el camp de concentració, amb aquestes dures paraules: “el único kapo conocido, o sea con éxito de ventas, que ha escrito sus memorias de deportado”. Evidentment jo només em referiré a les meves impressions després de llegir el seu relat, però per qui estigui interessat, a anar més enllà, només ha de seguir l'enllaç.

Avançant en la lectura, Jorge Semprún ens relata el seu retorn a casa i els dies posteriors:

Desde hace dos años, yo vivía sin rostro. No hay espejos en Buchenwald. Veía mi cuerpo, su delgadez creciente, una vez por semana, en las duchas. Ningún rostro, sobre ese cuerpo irrisorio. (…) Pero no me preocupaban estos detalles.
(...)
No estaba seguro de ser un superviviente de verdad. Había atravesado la muerte, ésta había sido una experiencia de mi vida. (…) El caso es que no era un sentimiento de culpabilidad lo que me embargaba (…) No hace ninguna falta haber conocido los campos de concentración para conocer la angustia de vivir. 
(...)
Todo el mundo se desvivía para colmar al aparecido que yo era. Me dejaba querer e intentaba escribir. (…) Tenía que escoger entre la escritura y la vida, había escogido ésta. Había escogido una prolongada cura de afasia, de amnesia deliberada, para sobrevivir. 

I com he dit més amunt, sembla que d'alguna manera ha pogut tancar el cercle, però això és quelcom que possiblement mai no s'acaba d'aconseguir:

Había sobrevalorado mis fuerzas. Había pensado que iba a poder volver a la vida, olvidar en el vivir cotidiano los años de Buchenwald, dejar de tenerlos en cuenta en mis conversaciones, mis amistades, y llevar a buen fin, pese a todo, el proyecto de escritura que tanto me interesaba.
(...)
Así, el 11 de abril de 1987, aniversario de la liberación de Buchenwald, había acabado por encontrarme de nuevo conmigo mismo. 


dimarts, 24 de març de 2020

El llarg viatge




Tot i que el tenia a la llarga llista de llibres per llegir o autors per aprofundir, encara no havia llegit res de'n  Jorge Semprún , vaig començar pel que les biografies que he consultat contemplen com el seu primer llibre: "El llarg viatge", però ho he fet especialment perquè tracta un tema que em sembla interessant.

El seu, el que relata, és un viatge cap als camps de concentració:

Els camps de Polònia eren els més terribles, sembla que els sentinelles alemanys en parlaven en veu baixa. Hi havia un altre camp, a Àustria, on també valia més no anar a parar. I després hi havia un munt de caps, a Alemanya mateix, que si fa no fa eren iguals. El dia abans de marxar vam saber que el nostre comboi anava cap a un d’aquests camps, a prop de Weimar. 

Tal com el títol recull, va ser un viatge molt llarg i no cal dir que penós i tortuós, però algun cop des d'alguna escletxa del vagó podia albirar alguna petita escena, una engruna de paisatge....

És simplement que ells són a fora, que per ells hi ha camins, fajos al llarg dels corriols, fruites als arbres fruiters, raïms a les vinyes. Ells són a fora, senzillament, i jo en canvi sóc a dins.

I a dins, on estableix una certa relació amb un altre company de viatge, que morirà abans d'arribar al destí, s'adona del què és realment important:

Quan surts a fer un viatge com aquest, t’has de saber comportar, i saber què has de fer. No és només una qüestió de dignitat, és també una qüestió pràctica. 
(...)
La majoria havia amagat a les butxaques trossos de llonganissa, pa, galetes. (...) El més greu no seria la gana, sinó la set. (...) Per això havia amagat a les butxaques algunes pomes cruixents i sucoses i un tub de pasta de dents. (...) Estenies sobre els llavis una prima capa de pasta de dents i quan respiraves la boca s’omplia d’una frescor mentolada molt agradable. 
(...)
Cada vegada que es robava pa cadascun de nosaltres es convertia en un lladre de pa en potència. 
(...)
D’ençà que s’ha fet clar tinc la impressió que el meu cos s’ha de fer miques. Sento cada una d’aquestes miques separada, com si el meu cos ja no estigués sencer.

En cap moment no queda aclarit el per què de la seva detenció, possiblement tampoc no importa massa. En les llargues jornades del viatge, ho repassa un i altre cop. Fins i tot, en una breu parada, on manté un petit diàleg amb un dels soldats que els custodien, va més enllà:

Preguntar el perquè de la meva detenció, arribarem a l’altra banda de la pregunta. Perquè estic detingut perquè m’han detingut, perquè hi ha els que detenen i els que són detinguts. (...) Vet aquí el que pregunta, aquest soldat alemany. 

En Jorge Semprún, segons ell mateix escriu, tenia vint anys quan és detingut. Passaran quinze anys més, un cop alliberat, quan es decideixi a escriure aquest relat:

Cada nit és igual. (...) Tinc vint anys, puc esborrar de la meva vida un piló de coses. D’aquí a quinze anys, quan escriuré aquest viatge, serà impossible, això.
(...)
Estic tot sol, ben mirat, per recordar aquest viatge. La soledat d’aquest viatge serà com un corc, potser, durant tota la meva vida
(...)
De vegades, en un esclat, me’n recordo, no del que va passar, perquè no hi va passar res, no va passar res, mai, en cap moment d’aquell viatge, sinó dels records i els somnis que em van rondar o habitar durant aquestes hores que falten en el meu viatge, en la memòria perfecta d’aquest viatge.

I amb l'alliberació, el viatge de tornada i el dur camí cap a l'oblit:

S’havia acabat tot, ara refaríem el viatge en sentit invers, potser no s’esborrarà mai, aquest viatge. (...) Durant setze anys he provat d’oblidar aquest viatge i he oblidat aquest viatge. 
(...)
En el curs dels anys, cal dir-ho, m’han assaltat records, de vegades amb una precisió perfecta, que sorgien de l’oblit voluntari d’aquest viatge, amb la perfecció polida dels diamants que res no pot afectar. 
(...)
Avui, disset anys després d’aquest viatge, si em recordo d’aquell dia, quan intentava imaginar quina mena de vida podia haver-hi en un camp, se superposen imatges diverses, capes successives d’imatges. 

dijous, 12 de març de 2020

No era pecat




Un recull a mode de memòries de la vida i treball de'n Leopoldo Pomés escrit per ell mateix.
En alguna dels episodis que relata, m'ha fet recordar vivències gairebé calcades de la meva infantesa. Tot i que ell va néixer el 1931 i va viure d'infant tot l'horror de la Guerra Civil i jo ho vaig fer ja en plena post guerra, és de destacar que hi van haver moltes coses que van persistir durant anys, i potser algunes encara les patim i tot.

El pare era un home d’esquerres, amb molt de criteri, poc tolerant amb el desordre, amant de les coses ben fetes, de no abusar de ningú, bon treballador, home de pocs discursos polítics i de mentalitat molt més oberta que la mitjana de l’època. Potser devia ser proper a l’Esquerra Republicana d’abans de la guerra. 
(...)
La mare anava a una mena d’agrupació no sindicalista de noies i era bastant més esquerrana que el pare.

La mare va emmalaltir greument, amb un càncer i complicat amb una embòlia que la va deixar molt malmesa i depenent, però com passa algun cop, el pare s'hi aferrava a tenir-la al costat al cost que fos. Entenc que l'estimació pugui jugar aquestes passades, però també que és una reacció que no sempre té en compte el propi malalt i el seu patiment:

El pare, temps després que la mare s’hagués mort, em va dir: “Si almenys s’hagués quedat amb nosaltres ni que fos d’aquella manera...”.

Però seguim amb la memòria de'n Leopoldo que ara ens presenta la seva tieta Rosita, sens dubte una gran dona que va patir, com molt després també passaria en els desplaçaments en Metro, assetjament i tocaments per part d'indesitjables:

Quan esclatà la Guerra Civil jo tenia cinc anys i vivíem en un principal del carrer de Nàpols amb els avis i la tieta Rosita, germana de la meva mare.
(...)
La tieta Rosita s’havia casat amb un noi que era de Múrcia, de Caravaca, un radiotècnic que se’n va anar a fer fortuna al Brasil.
(...)
Als anys quaranta, a les hores d’anar i tornar de la feina els tramvies anaven pleníssims: les plataformes de davant o de darrere eren plenes de gom a gom i, efectivament, no passava més d’una parada que ja teníem un personatge, generalment amb aire d’innocència, que aconseguia, no se sap com, posar-se al costat de la tieta, i així començava la peripècia.

I arribo a la part que més m'ha recordat la meva infantesa i és... La Setmana Santa, de manera especial el Divendres Sant en que només els bars i les esglésies romanien oberts. Recordo aquelles imatges tapades amb uns draps de color morat suposo que en senyal de dol perquè, no ho oblidem, es commemorava la mort de Crist. I el dissabte que en deien de glòria quan els nens fèiem sonar "carraques" per fer força soroll que deien que era per matar jueus i celebrar la resurrecció de Crist. I encara abans, el dimecres de cendra on, si anaves a l'ofici et pintaven al front una creu feta amb oli del que deien sagrat i la cendra de les palmes i palmons de l'any anterior que els fidels duien a les esglésies. Ell ho recorda una mica diferent, fent especial atenció a la sensualitat de la vestimenta  i l'aspecte general d'algunes dones:

Seguir monuments. Això en deien del pelegrinatge que feien les famílies burgeses durant la Setmana Santa a diferents esglésies de la ciutat per repartir les seves oracions o perquè els altres els veiessin resar.
(...)
Arribava la Setmana Santa i tot prohibit; però, en canvi, sí que es permetien les sabates de taló, les mitges negres amb costures, els escots amb els clavells, i el maquillatge...

I ja gairebé acabo amb les remembrances. El terrat. Jo també m'evadia al terrat i mirava la vida que passava al carrer mentre anava fantasiejant.
I què dir del cine ? Quan era petita feien dues pel·lícules, una d'elles sempre era el que amb menyspreu denominàvem "españolada" i la que es considerava bona (una americana) era la segona. Normalment amb la mare anàvem al Padró i com que era molta estona d'estar mínimament quieta, em cansava, fins i tot algun cop, ho recordo perfectament, tenia ganes de fer pipi i la mare, impertorbable, no es volia perdre res i em feia pixar allà mateix, ajupideta entre els seients de fusta per on passejaven un parell de gatots per espantar les rates que hi havia a grapats:

M’agradava molt, el terrat. Un altre àmbit tot meu. (...) De petits, en qualsevol cas, me n’hi anava sovint i m’hi entretenia abocat a la barana tot mirant els patis interiors o els darreres de les cases. 
(...)
El cine ho era tot. Era el paradís. Quan a casa deien “anirem al cine!”, s’apoderava de mi  un bellugueig intern.
(...)
En els grans moments del cinema hi ha quelcom de sublim que per la seva profunda i immensa  bellesa quasi ultrapassa la comprensió humana. 

I fins aquí, que em sembla que ja n'hi ha prou de confidències.

dimecres, 11 de març de 2020

L'única història




Els protagonistes de "L'única història"  de'n Julian Barnes són en Paul, un jove estudiant de dinou anys i la Susan, de quaranta-vuit, casada i amb dues filles ja grans.
Es coneixen jugant a tennis i poc a poc es va forjant entre ells una complicitat que acabarà anant més enllà de l'amistat.
El narrador és en Paul, això vol dir que coneixem la història exclusivament des del seu punt de vista: 

Heu de comprendre, espero, que us ho explico tot com ho recordo. Mai no he escrit cap diari, i la majoria dels protagonistes de la meva història (de la meva història!, de la meva vida!) o són morts o són ben lluny. 

En Paul, que està de vacances i molt avorrit, coneix gairebé de manera casual la Susan, juguen alguna partida, ella l'acompanya a casa en el seu cotxe, xerren, riuen, i encara que no ho saben, s'estan enamorant.

El matrimoni de la Susan ja fa temps que no passa pel seu millor moment, i tot i que no se'n sent, és vulnerable a l'encant i la joventut del seu nou amic i així és com acaba fent-li algunes confidències íntimes:

A hores d’ara sé que ella i el seu marit dormen en llits separats.

Passen els dies, les relacions cada cop es van fent més estretes. Ja no és només aquell primer enlluernament, s'han enllitat, han provat el sexe amb molt plaer per totes dues bandes, sense remordiments, i no en tenen prou amb això, volen, necessiten, estar junts, compartir-ho tot. I després d'un confós episodi, amb escàndol inclòs al seu cercle social, i en què la Susan és agredida, un cop més, pel seu marit, marxen plegats, però no de manera clandestina:

No vam partir en cap moment precís, ni tampoc vam escampar la boira a mitjanit i d’amagat.
(...)
Vam estar junts (sota el mateix sostre, vull dir) deu anys o més. Després la vaig continuar veient de manera regular.

I ja pràcticament arribo al final. Com hem vist, viuen plegats durant llarg temps, aleshores ella comença a mostrar una addicció per l'alcohol, el marit la segueix assetjant...

Hi ha coses que he omès, coses que ja no puc posposar més.
(...)
És prou forta per estimar-te, prou forta per fugir amb tu, però no prou per entrar en un tribunal i presentar proves contra el seu marit sobre les dècades de tirania sense sexe però farcides d'alcoholisme i atacs físics.

Aconsegueix que ella reconegui el seu problema, l'acompanya al metge i li fa costat en les cada cop més freqüents crisis:

Després de mesos d'estira-i-arronsa, aconsegueixes que primer vagi al metge de capçalera i seguidament a un psiquiatre. (...)  T’adones que la simpatia i l’hostilitat poden coexistir.
(...)
Ella no beu constantment. No pas cada dia. Es pot passar un dia o dos sense el consol de l’ampolla. 

De ben segur que hi ha moltes històries d'amor més o menys felices o compartides o sofertes, però també és cert que per a cada un de nosaltres com per en Paul, la nostra serà l'única, 

diumenge, 8 de març de 2020

L'esqueix de carn





"L’esqueix de carn" és un esgarrifós relat de'n Philippe Lançonsupervivent de l'atemptat del 6 de gener del 2015 a la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo.

Segons ell mateix confessa, va trigar tres anys a decidir-se a escriure la seva experiència, uns anys que va passar entre operacions, rehabilitacions, ingressos hospitalaris...

Però prenc una part de les seves paraules per situar el què va ser el dia de l'atemptat:

Feia fred i una mica d’humitat, el 6 de gener de 2015 al vespre.
(...)
Jo acabava de saber que al cap d’uns quants mesos aniria a Princeton i que la meva vida, si més no per una temporada, canviaria.
(...)
Érem una colla de col·legues més o menys pròxims en una revisteta que estava arruïnada, gairebé morta. Ho sabíem, però érem lliures. Érem allà per divertir-nos, per escridassar-nos, per no prendre’ns seriosament un món desesperant.
(...)
Aquell matí, com els altres, l’humor, les invectives i una forma teatral de la indignació eren els jutges i els exploradors, els bons i els mals genis, dins d’una tradició molt francesa que tenia el valor que tenia, però els esdeveniments posteriors aviat demostrarien que una part essencial del món li era estrangera.

Així és com ho va recordar ell, però també trobem el relat de com va viure aquelles primeres hores durant i després l'atemptat que li va causar greus ferides, de les quals les pitjors van ser a la cara on va perdre la mandíbula inferior:

Quan no te l’esperes, quant de temps cal per adonar-te que la mort arriba? No tan sols la imaginació es veu superada per l’esdeveniment, també les sensacions.
(...)
No me n’adonava, de la sang, que tanmateix em xopava, encara no havia vist la meva, però el silenci el sentia, és més, no sentia altra cosa. 

I tot plegat, a raó d'unes caricatures de Mahoma que van publicar. Almenys, entre la gent que conec, no estàvem en absolut interessats en aquesta revista, és més, personalment crec que ni tan sols n'havia sentit parlar. Tal com reconeix el mateix narrador:

El “Charlie” va tenir importància fins el moment de l’afer de les caricatures de Mahoma, l’any 2006.
(...)
La revista només tenia importància per a quatre fidels, per als islamistes i per a tota mena d’enemics més o menys civilitzats, que anaven des dels xavals del suburbi que no la llegien fins als amics perpetus dels paries de la terra, que sense pensar-s’ho gaire la qualificaven de racista.

Bé, i ja només quatre apunts del relat de'n Philippe, que narra, gairebé de manera meticulosa, totes les intervencions que van efectuant per tal de re-composar en la mesura del possible la seva cara i, si més no, fer que torni a ser funcional la mandíbula i la boca. Parla, com no podria ser d'altra manera, dels dies d'hospital, dels canvis d'ubicació, del patiment i el dolor seu i també dels seus, de l'angoixa pel fet de ser un supervivent de la matança i de la vigilància exhaustiva que li proporciona el govern:

Queixar-se’n era com si, havent saltat a sobre d’una mica, un amputat recent de cames es queixés de tenir una picada de tàvec al cap del nas.
(...)
D’ençà que havia entrat a l’habitació 106, havien passat dos anys i un segle.
(...)
L’atemptat s’infiltra en els cors que ha mossegat, però no es pot domesticar. Irradia al voltant de les víctimes en cercles concèntrics i, en unes atmosferes sovint patètiques, els multiplica. Contamina allò que ha destruït, subratllant amb un bolígraf net i sagnant les febleses secretes que ens uneixen i que no es veuen.
(...)
D’ençà del 7 de gener, la vida no m’ha tornat a pertànyer. M’he convertit en responsable de les persones que, d’una manera o d’una altra, m’estimaven. Les meves ferides eren també les seves. La meva prova era indivisa.

Mentre llegia la seva odissea, d'hospital en hospital, el patiment durant tot el procés de reconstrucció de la seva cara, em demanava si pagava la pena passar tot aquell calvari, però és clar, jo no puc posar-me ni remotament en la pell de'n Philippe i no puc saber com reaccionaria. Fredament he pensat que m'estimaria més morir, però celebro que hagi lluitat i que s'hagi atrevit a deixar la seva història per escrit, que d'alguna manera se n'hagi sortit, però què millor que acabar com he començat; amb les seves paraules:

Al vespre, en Hossein em va explicar, en un to seré, que havia de renunciar a la idea de retrobar la cara i les sensacions que havia tingut durant cinquanta anys. “En tindrà -em va dir-, però seran diferents, i li caldrà temps perquè li semblin naturals.” Tres anys després, en el moment que escric aquestes ratlles, encara no ho són. 

dilluns, 2 de març de 2020

Daha! Més!



Possiblement el primer que cal fer és comentar que la traducció de la paraula "daha" , la primera que els refugiats solen aprendre en llengua turca, en català és "més". L'autor Hakan Günday, ha sintetitzat en una sola paraula, que dona títol al relat, el sentir de la immigració il·legal que arriba a Turquia:

Néixer a Síria, Somàlia o l’Afganistan pot ser l’inici d’una vida funesta, la reescriptura de la tragèdia clàssica, dels seus escenaris i dels arguments morals que la constitueixen.
(...)
En Gazâ és un personatge en construcció perseguit per la destrucció dels altres, del país que habita, per la família que l’acull.

La història, commovedora i dura, fa referència a la part més inhumana de la immigració, que no és altra que els especuladors amb les vides i desgràcies alienes. Els qui trafiquen amb les persones vulnerables als qui no consideren persones i tracten com a mercaderia, i ho fa sota el punt de vista de Gazâ, el fill del principal traficant:

Si avui som aquí és perquè un dels nostres avantpassats va dir: “O ell o jo”. Potser no hi ha cap mal, en això. Pensem que és lleig, però potser és ben natural... Potser no hi ha res lleig en la natura... I potser no hi ha res bonic tampoc.
(...)
Sí, em dic Gazâ...
El suïcidi se sent.
I és veritat que jo l’he sentit. Almenys una vegada. 

El pare del narrador té muntat un negoci al voltant dels immigrants. I ho ha fet com si d'un magatzem de qualsevol tipus de peces o potser electrodomèstics es tractés. Sap que alguns se li faran mal bé i no l'importa massa, donat que ja carregarà el preu en la resta per compensar les pèrdues:

El pare va dir: “Necessito una cisterna”
(...)
I així va néixer aquell pou infernal que podia allotjar fins a dues-centes persones.
(...)
Segons les circumstàncies, podien estar-se allà mig dia o una quinzena abans d’anar-se’n.
(...)
Només em van caldre cinc anys per convertir-me en un ésser terrorífic. (...) M’encarregava del manteniment d’una claveguera per la qual transitaven éssers humans.

En el relat de la ignomínia, va una mica més enllà:

El transport d’immigrants il·legals tenia dues modalitats. En la primera, la mercaderia, és a dir l’home, era lliurada al client i continuava, per mitjà d’un treball forçat, pagant el preu del viatge. En la segona, el mateix il·legal era el client; pagava en una sola vegada el preu exigit i a canvi el portaven allà on volia i el deixaven estar. Però el món canvia i la primera modalitat s’imposava cada cop més a la segona. 

Però el destí, n'hi ha qui dirien el karma, li té reservada una sorpresa.  Als 15 anys té un greu accident de cotxe i queda sepultat entremig dels cadàvers dels il·legals que transportava:

Tot el cos se m’havia endormiscat. Les cames, els braços, tots els músculs i fins i tot la llengua i els llavis. El rellotge tornava a marcar un quart de quatre i ja feia exactament dotze hores que era allà. 
(...)
No sabia si estava despert o no. (...) Continuava bevent l’aigua de pluja destil·lada en carn humana. Feia tot això sense saber si dormia o si estava despert, però almenys em mantenia viu. 213
(...)
Després de tretze dies i cinc hores, vaig tornar a veure la llum del sol.

I a partir d'aquí comença un llarg periple de judicis i hospitals que acaben transformant-lo, però no sempre d'una manera positiva:

Vaig marxar de l’hospital de Gölbasi en un microbús semblant al que m’havia portat. Havia entrat en aquell edifici com un boig i ara en sortia com un boig i un drogoaddicte

Tot i això, s'ha destapat el negoci i ja mai més no tornarà a ser el mateix. Si més no, no hi tornaran els mateixos, però qui sap el que faran la resta de personatges que veuen una manera fàcil de fer una fortuna?
Per poc que seguim les notícies i per menys que ens informin, molt em temo que el tràfic de persones segueix.