Cosetes

D'entrada, pot resultar un tant còmic el títol. "Cosetes"... De què ens parlarà? No em semblava gaire prometedor, si no és perquè l'editorial "Periscopi" no acostuma de decebre'm pas:

I m'endinso en la lectura.

I em sorprèn agradablement.

Grafit 
Planelles
Març 2026

 

El primer que coneixem és que a les muntanyes d'Oaxaca hi ha una dona que es serveix d'uns bolets al·lucinògens que ella anomena "cosetes". D'aquí ens ha arribat el títol, i és que un grup d'"espavilats" es traslladarà allà i tractarà de comercialitzar aquestes "cosetes" en benefici propi:

El Psilocybe que creix dret, s’alça sobre la terra, no gaire amunt. (...) El trobareu normalment prop d’un camp de blat de moro o bé en una praderia, a recer del sol.

(...)

El Psilocybe ve de Mèxic.

I heus ací l'aventura (interessada com poques) dels nostres protagonistes:

Han agafat una dotzena de trens per arribar-hi, i aquí els tenim, rebentats però feliços, en una casa de maons prop del riu. (...) Al petit Gordon, el gust pel misteri li deu venir de la lectura desmesurada de les aventures de Sherlock Holmes.

(...)

També deuen al pare, tant en Gordon com el seu germà, un anglès excel·lent.

(...)

A partir del 1927 comencen a llegir frenèticament totes les obres sobre bolets en les cultures antigues i modernes. S’apassionen pels noms que tenen i per com se’ls mengen arreu, per com en fan éssers superiors o bé monstres.

Així ni més ni menys, comença tot. I amb "tot" em refereixo al llarg viatge, al contacte amb la xamana i a la interessada especulació entorn al bolet:

Tots els bolets us agraden, però els que us apassionen especialment són els psicotròpics. (...) Us llanceu a investigar-los a fons, us escriviu amb els millors especialistes.

(...)

De rerefons es dibuixa la idea, agosarada, però estimulant, que una de les primeres formes de culte de la humanitat seria un culte als bolets, basat en l’ús de substàncies psicotròpiques.

(...)

És l’estiu del 1953, en Wasson ha obtingut carta blanca i es disposa a llençar-se a la gran aventura mexicana seguint la pista dels bolets al·lucinògens de la regió mazateca.

Parlem d'aquells primers contactes amb l'LSD que, en principi, semblava que es tractava d'una descoberta quasi màgica:

En plena guerra freda, els Estats Units experimenten els primers viatges amb àcid. (...) En el més gran secret, proven la màgia negra per rentar els cervells, esborrar els records, trencar la resistència.

(...)

Cal tornar a Huautla. (...) Del segon viatge, en Wasson vol tornar-ne amb proves, moltes proves, per això s’emporta de company de viatge un amic fotògraf. (...) Marxen a finals de juny del 1955.

(...)

Aquí els tenim al capdamunt del turó, davant un grapat de casetes de fusta amb la teulada de palla.

En el relat, ens comenta que aquests primers diguem-ne exploradors, participen de les cerimònies, mentre experimenten els efectes de la droga i es reafirmen en els seus projectes de comercialitzar-la, de manera que confien en realitzar un gran negoci:

Llavors, per fi, tot comença.

(...)

Des del fons del seu viatge, fa un nou gest amb el braç i toca la paret freda al costat de la qual s’ha estirat. (...) Tot és novíssim, resplendent, immaculat, com si vingués directament d’una fàbrica celestial.

(...)

En les terres de l’al·lucinació on porten els bolets mazateques, ni tu ni la Masha sou les primeres que s’hi ha endinsat.

És evident que he recollit, de forma molt resumida, tot aquest procés inicial, que en el llibre està comentat de forma força minuciosa.

Però avanço, i ja arribo al moment en què els bolets, aquestes preuades "cosetes" són transportades a un laboratori:

Us enlaireu dos o tres dies després, quan per fi para de ploure. (...) Des del llindar de casa seva, la María Sabina veu el vostre avió que s’enlaira sobre la terra.

(...)

Al cap d’unes setmanes d’observació, el bolet té un nom nou. Un nom savi, misteriós, que li queda molt bé: Psilocybe.

(...)

A Sandoz duen a terme la transsubstanciació, creen l’ànima sense el cos. obtenen una patent. I després la tanquen en milers de flasconets de vidre de color taronja.

(...)

Totes aquestes expedicions dels Wasson, és clar, surten cares. Però en Gordon sap moure els fils, fer les trucades que cal perquè caiguin els dòlars i els privilegis.

No tot el procés es pot mantenir en secret:

Aviat se’ls escapa de les mans. (...) organitzen experiments col·lectius a una escala més gran amb estudiants voluntaris. N’hi ha dos que van a parar a l’hospital.

(...)

Ja està, ja els tenim aquí. Els “güeros” de cabells llargs. Els “hippies”, com els diran aviat.

(...)

Les setmanes i els mesos següents a aquella nit arriben peluts a dotzenes, a l’inici de l’estació plujosa, quan professors o empresaris els deixen anar per les vacances d’estiu. Passen hores estirats a casa la Maria Sabinam en un racó de l’estança, esperant la sessió següent.

Tot el que el procés tenia de "sagrat" aviat es va veient envaït pels interessos de tota mena. Essencialment els de caire econòmic, que acaben pervertint tota la part de misteri, fantasia i màgia quasi religiosa del procés:

A l’alba, al moment d’anar-se’n, alguns li donen diners, però ella els refusa. (...) Ho refusa, fins el dia que accepta. 

(...)

Són xerraires, el peluts, li parlen molt, a l’engròs.

(...)

El cel per sobre la serralada no havia estat mai tan poblat.

(...)

Poblat de déus de tota mena.

I, resumint un tant barroerament, arribem a la conclusió en què tot acaba convertint-se en un negoci:

En aquella època molts estrangers s’hi instal·len tota l’estació, o fins i tot un any sencer.

(...)

Tant és que la Maria Sabina es faci la morta, que ja no obri la porta als seus insaciables visitants.

(...)

I llavors un matí, a prop del mercat, descobreixen que es venen bolets a les parades, al costat dels tacos i dels tamales, del mescal, de la marihuana i les cigarretes.

I què serà dels joves seguidors, en allò de místic que tenia tot plegat? Doncs...:

Els joves s’emancipen, fan tot el contrari dels seus pares, toquen una música incomprensible, es neguen a servir el seu país al Vietnam. S’intoxiquen, s’empassen del matí al vespre tota mena de tripis, pastilles i idees subversives.

(...)

Llavors la policia se n’aprofita d’aquella batuda a la serralada, per fer un escorcoll a casa de la Maria Sabina.

(...)

Fan pujar la Maria Sabina al furgó direcció Oaxaca.

Les cosetes, les cerimònies, tot ha estat documentat, fotografiat. 

(...)

Les cosetes ja no parlen mazateca, parlen anglès.

(...)

D’aquí uns mesos, l’ús i el comerç de bolets sagrats, 

i també de qualsevol substància al·lucinògena, 

estaran definitivament prohibits a tot el país. 

 

Cosetes

Benoït Coquil

Traducció de Marta Marfany

241 pàgines 

Baumgartner

En Baumgartner és al seu escriptori del pis de dalt, a l’habitació que a vegades anomena el seu estudi.

Ell és un acadèmic ara jubilat i vidu. 

En les seves reflexions aparentment intranscendents, anirem coneixent les seves cabòries referents a la vida i la mort.

Però avancem:

Sona el timbre, que interromp el corrent dels pensaments erràtics d’en Baumgartner.

(...)

Quan en Baumgartner obre la porta del carrer es topa amb la cara del lector de comptadors.

I aquí comença el que serà gairebé una aventura que durà conseqüències. Donada l'edat del nostre protagonista, gairebé resulta normal que tot plegat s'esdevingui amb una estrebada en les articulacions:

Les escales del soterrani són inestables i decrèpites, una cosa més que en Baumgartner s’ha promès fer arreglar i encara no ha enllestit.

(...)

Per segona vegada aquell matí, en Baumgartner crida de dolor.

(...)

Aquesta inhabilitat per articular els seus pensaments el neguiteja, fins i tot l’espanta. (...) Si més no, no està mort, continua. Suposo que hauria d’estar content.

L'edat, ai, l'edat i les xacres relativament pròpies:

De totes les coses que li fan mal, en Baumgartner descobreix que és el genoll el que li fa més mal.

(...)

Ara mateix, els seus únics plans són reposar una mica i esperar que l’Ed torni de llegir el comptador al soterrani.

I el mateix protagonista ens reafirma que tot plegat no ha estat més que el començament:

Vet aquí el començament de tot plegat, es diu mentalment, el primer incident del dia, el que ha provocat tota la resta en aquest dia d’incidents sense fi. (...) els seus pensaments s’allunyen lentament de les pallassades d’aquell matí i enfilen cap al passat.

I rememorem. I divaguem entorn la vida i la mort: 

Ara estem al juny, i amb el seu llibret sobre Kierkegaard acabat i el genoll ferit que pràcticament no li fa mal, s’ha estat dedicant al complicat enigma entre el cos i la ment anomenat “síndrome del membre fantasma”.

(...)

Els primers sis mesos va viure en un estat de confusió tan profund que a vegades es despertava al matí i oblidava que l’Anna era morta.

Totes les pèrdues entenc que són sensibles, però en aquest cas ens centrem en la parella, en una companya de molts anys, amb qui, com és natural, s'han compartit mals i bons moments, confidències, projectes... vida:

En Baumgartner va fer girar la cadira cap a la seva esquerra i va començar a mirar-se la màquina d’escriure vella de l’Anna.

(...)

En Baumgartner es va abocar al projecte d’organitzar un recull dels poemes de l’Anna, que va ser l’única cosa tangible que va aconseguir durant aquells mesos perduts.

(...)

L’armari encara és farcit de caixes amb les seves traduccions, i els seus altres manuscrits encara són a l’arxivador.

En Baumgartner és algú dels que sol dir que "toca de peus a terra". Sabem, perquè ell mateix s'ha encarregat de refermar-ho, que no creu en un més enllà extra corporal o una comunicació incorpòria amb cap més enllà. Tot i això...:

Seria absurd creure que els seus pensaments mantenen l’Anna en alguna mena d’altra vida incorpòria, etèria, que el simple fet de mantenir-se viu a la terra li ha permès a ella de mantenir contacte amb ell des del seu post avançat subatòmic al Gran No-Res.

(...)

Van trobar un apartament acollidor de dues habitacions i mitja a Barrow Street al Village Oest. (...) Durant els dotze anys següents, no va canviar res.

(...)

Llavors en Baumgartner va tenir el somni i se’n va anar amb l’Anna a fer la seva llarga passejada a través del palau de la memòria.

(...)

Quan torna a peu cap a casa la tarda de l’endemà, quatre dies abans del desè aniversari de la mort de l’Anna, sap que només s’haurà casat un sol cop a la vida. 

(...)

Ara en té setanta-un, amb un altre aniversari a punt de caure-li al damunt d’aquí tot just sis setmanes.

(...)

Encara pot pensar, i com que pot pensar, encara pot escriure.

I posats a rumiar, el pensament ens pot dur lluny, fins a remuntar terrenys i aspectes que no sempre ens resulten agradosos:

Per segona vegada en els últims cinc minuts, en Baumgartner s’atura a mig pensament i es pregunta què fa. L’última cosa que vol és passar-se la tarda pensant en la seva família.

Però tot i això:

Els dies posteriors a la mort del seu pare, quan en Baumgartner només tenia disset anys, va trobar un sobre gruixut, sense segells, entre les seves coses, on hi havia escrit: “Per al meu fill en el primer dia de la seva vida”. (...) Fins i tot llavors, cinquanta anys enrere, en Baumgartner es va adonar que el seu pare segurament  estava borratxo quan va escriure aquelles paraules.

(...)

En el cas del pare d’en Baumgartner, el seu sentit de la responsabilitat s’havia imposat als seus desitjos particulars, cosa que convertia la seva elecció en un gest honorable, fins i tot noble.

(...)

Quan era un noi, en Baumgartner havia sabut moltes menys coses de la banda de família de la seva mare que no pas de la del pare.

De moment, tot s’ha aturat. 

En Baumgartner ha escrit l’última frase de l’últim paràgraf 

de l’últim capítol de “Misteris de la roda."

(...)

De moment, doncs, tot s’ha aturat.

(...)

Temps era temps, quan l’Anna era l’encarregada de portar la casa, 

al pati hi havia flors i arbustos. 

 

 

Baumgartner

Paul Auster

Traducció d’Ernest Riera

252 pàgines

A Sabadell: El Parc Catalunya

 El Parc Catalunya de Sabadell és un lloc força concorregut a totes hores.

Molt fotografiat des de diferents perspectives.

Avui, un cop més, m'he passejat

i m'ha vagat de captar alguns raconets que m'encanten.

Res d'especial ni sofisticat, només passeig i imatges.

La vida als extrems

      Abans d'immergir-me en aquesta lectura, em permetré fer una referència a una altre del mateix autor que vaig comentar i que podeu retrobar, si així us plau, clicant aquí.

En aquesta ocasió, en Salvador Macip fa referència i examina l'origen de la existència. 

Eros i Tànatos ens suggereixen el principi i final de la vida. I entre ambdós extrems la vida transcorre.

Bàsicament aquest és el fil conductor de tot el relat, que comença amb l'aparellament, l'atracció sexual:

La realitat és que els aparellaments humans no tenen res de místic ni d’aleatori, sinó que són part d’un pla definit per mil·lennis de selecció natural per afavorir les millors combinacions genètiques i protegir-les de la manera més eficient possible.

Sembla obvi que el primer estadi de l'atracció, normalment física, es produeix entre les relacions més o menys quotidianes:

En el nostre cas, l’aparellament selectiu pot tenir causes més complexes. La més òbvia és l’oportunitat: ens acabem ajuntant amb la gent que ens queda més a prop, que probablement tindran un estatus socioeconòmic i cultural (ètnic, religiós...) semblant al nostre.

I quin paper hi juga l'atracció física, la bellesa, en aquest primer estadi?:

La bellesa física es relaciona sobretot amb els caràcters sexuals secundaris, que són els que anuncien la fertilitat i, per tant, apareixen durant la pubertat.

Arribats a aquest punt, caldrà fer un aclariment. I és que encara actualment, els estudis mèdics estan dirigits per homes, per la qual cosa, la fisiologia femenina segueix estudiant-se de manera un tant marginal.

Però tot i això, en Macip, s'hi deté en analitzar alguns dels grans enigmes, encara a hores d'ara de la fisiologia femenina, com és la funció del clítoris. Un òrgan no imprescindible per a la reproducció:

Sempre s’ha vist el clítoris com l’únic òrgan sense una funció específica, ja que malgrat ser part de l’aparell sexual femení de tots els mamífers, no és necessari per a la reproducció.

(...)

En els mamífers mascles, l’orgasme és necessari per a l’ejaculació.

I de la mateixa manera que hem parlat del clítoris, suposant que ens estem referint a l'edat fèrtil, també ens hi detindrem en la menopausa:

La menopausa i la presència d’àvies no és exclusiva dels humans, malgrat que continua sent un fenomen rar, cosa que en reforçaria la rellevància.

(...)

Malgrat ser un fenomen molt freqüent avui dia i un dels factors que ens defineix com a espècie, la menopausa continua estant mal estudiada. 

I entrem en una qüestió no menor, com és la homosexualitat:

Mentre que en humans el comportament homosexual masculí és minoritari, ja que es creu que estaria present en menys del 10% dels homes, en altres espècies és la norma, fins al punt que podria ser que pràcticament tots els individus l’exhibissin en un moment o altre.

(...)

No podem comparar directament l’homosexualitat humana amb la dels altres animals perquè tenen formats molt diferents. 

I si fins ara, he recollit algunes qüestions referents al Eros, com a principi, faig un salt i m'aturo en el Tànatos, com a final del camí. Amb una dada a considerar:

Es calcula que el 2050 hi haurà tanta gent vella com gent jove. 

Actualment, voregem els límits de sostenibilitat, un risc que pot créixer segons com fem front a l’emergència climàtica actual.

Si moltes espècies han anat desapareixen/extingint-se al llarg dels temps, els humans serem una excepció?:

Sens dubte, l’escalfament global que estem vivint és un dels reptes més importants als quals ens enfrontem si volem mantenir la supervivència de l’estructura sociocultural contemporània. (...) L’acceptació generalitzada del fet que ens acostem a gran velocitat a una catàstrofe ecològica i que cal començar a actuar per evitar-la és relativament recent.

(...) 

Part del problema és que moltes ciutats modernes s’han construït sobre ciutats antigues, i aquestes sobre pobles petits, afegint progressivament capes de complexitat que, si s’haguessin pogut dissenyar des del principi, potser s’haurien fet d’una manera més racional.

(...)

Al cost econòmic i logístic de fer arribar la sanitat pública als pobles i les zones remotes se li suma el fet que, al llarg de les properes dècades, molta de la gent gran dels països desenvolupats no podrà comptar amb el suport dels seus fills per a les cures immediates, a causa de la caiguda de la natalitat.

(...)

L’ecosistema urbà és dur per a tothom en molts aspectes, però pot ser especialment agressiu per a aquells que es troben a l’inici o al final de les seves vides.

I, acceptem-ho, la mort és quelcom irreversible i des de la meva ignorància, m'atreviria a dir que necessari:

Malgrat que els humans assolim la comprensió del concepte de mort durant la infantesa, assumir la pròpia mortalitat és un procés més lent.

(...)

Morir ens és inevitable, almenys de moment, però això no vol dir que no es pugui lluitar per retardar tant com es pugui aquest final.

(...)

Fins i tot amb l’ajuda de la ciència, l’esperança de vida del cervell és el nostre límit.

I si bé la mort és a hores d'ara encara irremeiable, què podem esperar de la Intel·ligència Artificial?:

La intel·ligència artificial és tan sols una eina: facilita una feina mecànica, però no pot substituir el que ens fa singularment humans, perquè realment només en copia el procés, no aporta res nou.

(...)

En medicina, la intel·ligència artificial ja és capaç de proposar possibles diagnòstics a partir d’una llista de símptomes o fins i tot de proves d’imatge.

(...)

La intel·ligència artificial generativa treballa de la mateixa manera que un lloro quan parla: copiant el que fan els altres, sense que això demostri que entén el que diu. Pot semblar que pensa, però en realitat està lluny de fer-ho.

Del seguit de Consideracions Finals que ens presenta l'autor, m'he detingut en una que, pel seu caràcter col·lectiu m'ha semblat d'un interès especial. 

Si us decidiu a llegir el llibre, potser cadascú en troba de més adients:

La responsabilitat de poder definir cap a on evolucionaran els humans ens ha d’obligar a tenir sempre presents, per damunt de tot, els drets de l’individu i el bé global de la societat.

Que totes aquestes idees ens serveixin de guia per continuar lluitant per construir un futur més just i igualitari, sense distreure’ns amb els múltiples cants de sirena que ens volen allunyar d’un viatge que vam iniciar fa tres-cents mil anys i que encara està molt lluny d’arribar a la fi.

En definitiva:

La vida es torna difusa als extrems. 

Sabem què vol dir estar vius un cop hem abandonat l’úter, 

però la definició és menys precisa en els moments precedents. 

(...) 

Sembla que som els únics éssers vius capaços de preocupar-nos 

per aquests extrems, 

i això ens porta a qüestionar-nos les normes de la pròpia existència.

(...) 

Com sempre que es fa aquest exercici d’introspecció 

per disseccionar la nostra existència, 

el resultat ens arriba més en forma d’interrogants que de respostes.

 

 

La vida als extrems

Salvador Macip

202 pàgines

El jardiner i la mort

Un començament encantador tot i el seu sentir dolorós:

El meu pare era jardiner. Ara és un jardí. 

I és que, com ja s'ha intuït:

Ho diré d’entrada, al final d’aquest llibre el protagonista es  mor. De fet, ni tan sols es mor al final, sinó cap a la meitat; tot i que més enllà continua viu en les històries d’abans o després que se n’anés.

(...)

Aquest llibre també podria començar així. Quan el pare es va posar a enumerar les seves malalties davant del metge, a fora lluïa el sol d’un matí d’hivern. Després el cel es va enfosquir, però al final el sol es va imposar. 

Però, hi coincideixo i ho agraeixo:

De què parlem quan parlem de la mort? De qui se n’ha anat o de nosaltres? De l’absència en sí?

(...)

Això no és un llibre sobre la mort, sinó sobre la tristesa per la vida que se’n va. Hi ha una diferència.

I ja, ara sí, comença la història. Un relat sense futur...

Va anar a un metge de la ciutat i li van receptar unes pastilles. A qui no li fa mal la ronyonada, sobretot si no para d’esllomar-se al jardí? Al principi les pastilles li van servir d’ajut.

Però abans d'arribar al final que ja hem conegut a l'inici, primer ens detindrem breument en la vida del protagonista i en coneixerem la seva dèria, que és el seu jardí:

Amb setanta-nou anys, tenia cura d’un jardí enorme amb fruites, hortalisses i flors. (...) L’intentàvem convèncer que ho deixés córrer, que abaixés el ritme.

(...)

Jo sabia que aquell jardí era especial, per a ell. (...) El jardí era la seva segona vida possible, la seva veu i tot el que no deia.

La mort d'una persona propera i estimada, ens deixa un pòsit que difícilment oblidarem. Petits gestos, petits canvis, el pas/els canvis de temps.. tantes i tantes coses ens evoquen un cop i un altre el record d'aquella persona:

Almenys ens queda el consol que només sobrevivim un cop a la mort dels pares. De la nostra val més ni parlar-ne. No hi sobreviurem ni un cop.

Els records, amargs o feliços acaben resultant inesborrables:

El pare explicava històries, i ho feia a vida o mort. (...) Al final, quan es va haver dissipat el darrer so, va començar a descriure les coses només amb les mans...

(...)

Al cap d’uns dies, els sis metres que hi ha fins al lavabo es tornen una distància insalvable. (...) Noto que la culpa creix dins seu: la culpa per estar malalt, per estar prostrat al llit, per ser una nosa que dificulta el dia a dia als altres. Per ser un llast...

Sembla una constant en la majoria dels casos, que en un moment donat hi ha una aparent i enganyosa millora:

Quan es va recuperar després de totes les operacions i tractaments, el pare se’n va tornar al poble i va començar a fer feina al jardí.

Però, l'evidència acaba obrint-se pas, tossuda i tristament: 

Una de les coses més difícils de veure com el teu pare es mor és suportar el sentiment de culpa sobre si prens la decisió correcta a cada moment.

(...)

El meu pare amb bolquers. Aquell home orgullós, irritable, corpulent, alt, ben plantat i amb caràcter...

(...)

Que no li faci mal, només que no li faci mal... (...) Els medicaments se succeeixen de pressa i també perden la batalla. 

I quan tot el terrenal s'ha acabat, arriba l'hora del retorn al seu estimat jardí:

La seva tornada al poble va ser pòstuma.

(...)

Per fi el meu pare desfaria aquells tres-cents quilòmetres, però en un cotxe fúnebre. (...) La primera arribada a la casa del poble sense que m’estigués esperant a la porta per agafar-me l’equipatge i abraçar-me maldestrament.

(...)

Durant quaranta dies, el meu germà va anar cada matí a la tomba del pare per portar-li un cafè i encendre-li una cigarreta. És un ritu estrany, però, en el fons, agraïa al meu germà que el seguís. 

(...)

El veig, ens veig caminant junts per la vora del mar de bon matí, abans que surti el sol, tinc deu anys.

(...)

Han passat gairebé quatre mesos. Soc al mig del jardí i ja és primavera. “És estrany”, penso. “El pare no hi és però ha arribat la primavera”.

(...)

Potser trigarà una mica, però el camí és aquest: els cossos es refreden, els jardins es tornen salvatges i els fills queden orfes.

 

Explicar una mort no és pas més fàcil que viure-la.

(...)

Això és el que queda al final, unes quantes 

inspiracions i expiracions compartides en la foscor. 

Per què ningú ens ensenya què hem de fer, quan moren els altres?

Per què ningú ens ensenya com es mor, com hem de morir? 

Primer és un dolor llarg. La tristesa ve després... 

 

 

El jardiner i la mort

Gueorgui Gospodínov

Traducció de Marc Casals

260 pàgines

 

 

¿Humans...?

En una nota prèvia al contingut del llibre, l'autor ens manifesta:

L’objectiu principal d’aquest assaig és, precisament, provar d’entendre millor la nostra singularitat.

Camins...

I ja, entrem en matèria, que com podreu endevinar de bell antuvi, per la meva part només serà un resum, segurament maldestre de les idees que més m'han captivat, i que ni de bon tros poden suplir una lectura acurada del llibre.

I, lògicament, el primer és fer-nos preguntes:

Fer-nos preguntes, siguin simples o complexes, és una de les activitats primordials de l’ésser humà. Algunes són vitals per prendre decisions (...) mentre que d’altres apel·len a la necessitat intel·lectual de descodificar la realitat.

(...)

La ciència és filosofia. (...) Tot el que fan els científics precisament té com a objectiu primordial eixamplar el saber humà.

I un cop exposades, en línies generals, les preguntes, ens enfrontem a les possibles respostes. Veiem:

La vida és, al cap i a la fi, informació. Estem vius (i ens mantenim vius) gràcies a uns bits de dades continguts en una molècula anomenada ADN.

(...)

Els gens contenen la informació que ens fa com som. (...) Les cèl·lules funcionen com peces de Lego que, unides de la forma adequada, poden formar estructures molt complexes.

(...)

S’ha calculat que els humans tenim 3.230 gens imprescindibles.

(...)

Ara sabem que emmalaltim perquè les nostres cèl·lules emmalalteixen. 

Algunes pistes que potser ens poden ajudar en l'autoconeixement:

Una manera d’entendre què som és comparar-nos amb els exemples més propers, estudiar com encaixem entre la resta d’éssers vius que han fet el recorregut cel·lular com nosaltres.

(...)

Els bacteris i els virus ja eren aquí abans que apareguéssim nosaltres i continuaran sent-hi quan ens hàgim extingit.

(...)

Els canvis que la ciència ens permet aplicar als nostres cossos, fins fa poc impensables, ens fan predir que els humans del futur potser no s’assemblaran als del present.

Com a humans, se'ns suposa que tenim quelcom que podem conèixer com a consciència i que el primer que m'ha vingut al cap és si no serà allò que, en altres èpoques li deien "el uso de razón" i que jo mai no vaig arribar a entendre a què es referien:

Els humans som animals amb una habilitat peculiar i única: ser conscients de la nostra existència.

(...)

La consciència és un do però, a la vegada, també un inconvenient important. Saber que existeixes implica entendre que la vida comença i acaba.

(...)

La consciència és una funció que resideix en algun lloc del cos. el candidat més obvi, és clar, és el cervell.

I un cop acceptant que tenim consciència, els científics tracten de fer un pas més enllà. I jo, em perdo en les seves disquisicions:

Si sabem més o menys on anar a buscar la consciència, en principi també hauríem de poder estimar-me la quantitat i la qualitat.

(...)

Quantificar el grau de consciència seria un pas més (després de la possibilitat de localitzar-la) en la definició del seu substrat biològic.

(...)

Malgrat que hem aconseguit que les màquines hi vegin, escoltin o facin càlculs complicats, la fórmula de la consciència potser requereix massa neurones treballant plegades perquè, de moment, puguem pensar a reproduir-la en xips.

(...)

Si la consciència deixa de ser-nos exclusiva, ¿ens estem rebaixant a una categoria inferior, diluint una de les poques coses que ens fa especials?

I avancem un xic més i parlem de la intel·ligència: 

La intel·ligència és la capacitat d’entendre i aprendre (o en altres paraules, de manipular i retenir informació).

(...)

És complicat mesurar el que no es pot definir.

(...)

El concepte de quocient intel·lectual té un taló d’Aquiles evident: és tan exacte com exactes són els tests que utilitza.

(...)

Si és tan obvi que certs gens determinen la intel·ligència, ¿per què no els trobem? 

(...)

Així doncs, hi ha una part de la intel·ligència que heretem dels pares, no a través dels gens, sinó a través del nivell que ocupem en l’escala social. (...) La ment dels infants és una esponja capaç d’absorbir una gran quantitat d’informació, i de modificar-se en conseqüència.

I ja, avanço i només esbosso petites pinzellades del què és tot el que podeu trobar si us decidiu a llegir-lo:

Déu/Déus...:

Un dels trets que ens separa més de la resta d’animals és la capacitat (o necessitat) de creure en una entitat superior.

(...)

Es pot deduir fàcilment que els humans hem creat el concepte de Déu per facilitar la comprensió i acceptació de conceptes que ens generen angoixa.

(...)

Quan es converteix en innecessari, Déu passa a ser un llast per al progrés. 

La violència:

La violència és prevalent en la naturalesa, no és un invent humà.

(...)

Com en els humans, la violència en els animals és sobretot masculina. (...) La violència masculina en humans pot tenir un component cultural, però sens dubte té un origen evolutiu.

(...)

S’ha vist que els crims augmenten quan fa més calor i que qualsevol desviació substancial de patrons meteorològics habituals d’una zona indueix a la violència. (... ) La violència, encara que de moment sigui parcial, ha vingut sobretot d’haver transferit el poder al grup: la violència ha deixat de ser un exercici personal.

La democràcia, ai, la democràcia...:

Malgrat la seva popularitat i acceptació, la democràcia ha generat dubtes i crítiques des del primer dia.

(...)

S’han identificat diversos estímuls subliminals, la majoria relacionats amb les aparences, que poden decantar una decisió política.

I gairebé acabem amb especulacions:

L’home del segle XXII serà sens dubte, diferent de l’actual, potser encara més del que ara ho som comparats amb els qui van viure fa mil anys, perquè en les properes dècades fins i tot pot ser que hàgim de redefinir completament què vol dir ser humà. 

(...)

Així, ara podem aspirar a fer que l’humà del futur sigui més fort, més alt, més intel·ligent o potenciar qualsevol altra característica que ens sembli positiva.

(...)

No serveix de res que en un país es prohibeixen certes manipulacions genètiques si es pot agafar un avió i dur-les a terme en algun lloc on hi hagi lleis més laxes.

(...)

No hi ha res més antinatural que l’ésser humà modern.

(...)

La ciència ens ha portat vacunes, antibiòtics i poblacions plenes de jubilats, i moltes altres millores. Entre elles, poder entendre’ns, a nosaltres i al nostre món.

I per concloure, com no podia ser altrament: Reflexionem:

                                                La ciència és només una eina

                                                que ens permetrà avançar

                                                cap al futur que volem.

                                                Ens cal saber-la utilitzar i voler fer-ho. 

I un enllaç vers una interessant entrevista amb l'autor: 

 

¿Què ens fa humans?

Salvador Macip

169 pàgines

Elegia:

Ens trobem amb la narració acurada de la història d'un home que acaba de morir. 

I com resulta previsible, tot comença amb l'enterrament:

Alrededor de la tumba, en el ruinoso cementerio, estaban algunos de sus antiguos colegas publicitarios de Nueva York, que recordaron su energía y su originalidad y le dijeron a su hija Nancy, que trabajar con él había sido un gran placer.

(...)

La última en acercarse al ataúd fue la enfermera privada. (…) La ceremonia había terminado. No había habido nada memorable. 

I ja, a partir d'aquest moment, en què tothom abandona el cementiri, mentre els empleats acaben la seva feina, tot acaba i, d'alguna manera, tot comença també:

En cuestión de minutos todos se habían marchado, con paso cansino y lágrimas en los ojos se habían alejado de la actividad menos predilecta de nuestra especie, y él se quedó allí. 

Si repassem la seva vida, potser hi trobarem quelcom d'extraordinari o potser serà una més, amb els daltabaixos de qualsevol vida comú:

De niño le habían extirpado las amígdalas en el hospital, pero por lo demás nunca había vuelto allí. Ahora iba a permanecer ingresado cuatro días y cuatro noches.

I en llegir-ho, he tractat de recordar quin havia estat "el primer mort de la meva vida" i val a dir que malgrat n'hi va haver més d'una defunció al meu voltant, mai no havia vist un difunt fins que va morir la meva mare. I va ser aleshores, que de manera inconscient vaig negar tossudament la realitat del cadàver que tenia al davant, mentre m'entossudia a repetir que la veia i sentia respirar. Però aquesta seria una altra història:

El primer muerto de su vida fue aquel cadáver hinchado, el segundo el muchacho de la cama vecina.

Coneixem l'evolució de la malaltia final del nostre protagonista:

El malestar comenzó unos días después de su regreso a casa, tras un mes de vacaciones tan dichoso como no había disfrutado desde que la familia veraneara en la costa de Jersey antes de la guerra.

(...)

La siguiente vez que vio al cirujano fue en el quirófano. Se había cambiado el esmoquin por una bata quirúrgica.

(...)

Cuando volvió a casa estaba tan débil que apenas pudo subir el corto tramo de escaleras hasta el piso. 

Bé, tot plegat, va ser una experiència lamentable, però la recuperació malgrat que lenta va ser positiva i, gairebé, tot ha quedat oblidat.

Fins que, un dia el cor comença a donar senyals d'un funcionament anormal:

Transcurrieron veintidós años. Veintidós años de excelente salud y una ilimitada confianza en sí mismo que genera sentirse en buena forma…

(...)

Le parecía absurdo acabar como candidato a someterse a cirugía cardiaca. (…) Sin embargo, no pudo terminar el primer largo sin desviarse a un lado de la piscina y sujetarse allí, falto por completo de respiración.

(...)

La operación se prolongó durante siete horas.

Tot transcorre de manera gairebé previsible i l'autor ens ho relata pràcticament fil per randa, per, com altres cops, jo em permeto fer un salt, fins a l'any següent i assistim a l'inexorable deteriorament del protagonista:

Un año después de la inserción del “stent” renal, le operaron para eliminar otra obstrucción importante, esta vez en la arteria carótida izquierda.

(...)

Thomas Jefferson, aún era solo sexagenario cuando su salud empezó a resentirse y su cuerpo parecía constantemente amenazado.

(...)

Un año después de que le hubieran operado de la arteria carótida le hicieron un angiograma en el que el médico descubrió que había sufrido un ataque cardíaco silencioso. (…) Como siempre, a fin de mantener la mente ocupada en otra cosa, recordó la tienda de su padre y los nombres de las nueve marcas de relojes de pulsera y las siete de otros tipos de relojes.

(...)

Al año siguiente de los tres “stents” volvió a la mesa de operaciones, inconsciente durante un breve tiempo mientras le insertaban de manera permanente un desfibrilador.

I em detinc per donar-li veu, perquè les seves reflexions vers el dolor m'han semblat del tot encertades: 

El dolor hace que sientas miedo de ti misma. La completa otredad de todo ello es algo espantoso.

I és aleshores que comença a planificar el futur, que ja intueix que probablement serà curt, però ha decidit aprofitar-lo:

Pero ahora vendería el apartamento y trataría de encontrar uno en Nueva York.

(...)

Se había divorciado tres veces (…) A partir de entonces debería arreglárselas siempre solo.

(...)

Normalmente su deliberada independencia constituía su mayor fortaleza. 

(...)

Durante el mes anterior, él había estado entre los deudos de dos entierros en dos cementerios distintos

(...)

Un miércoles, a primera hora de la mañana, ingresó en el hospital para someterse a la operación de la carótida derecha. 

… no se despertó. Paro cardíaco.

Ya no existía, liberado de ser,

entrando en la nada sin saberlo siquiera.

Tal como había temido desde el principio.

           

                                                

I la casualitat ha volgut que, mentre escrivia aquesta publicació, m'ha arribat un interessat correu des de la plataforma del "Dret a morir dignament" de la qual sóc sòcia i, no m'he pogut estar de compartir-lo, per si pot ser del vostre interès. 

Podeu clicar l'enllaç:

 

 

Elegía

Philip Roth

Traducción de Jordi Fibla