Contra el feixisme

Pel cas que ho desconeixeu, una molt breu referència a l'autor:

"Umberto Eco (1932-2016) va ser filòsof, medievalista, semiòleg, estudiós dels mass media i un dels intel·lectuals italians de més renom del segle XX."

Aquest és un text que el mateix autor va confegit a partir d'una conferència impartida el 25 d'abril de 1995 a la Universitat de Columbia:

Però cal tenir present que el text va ser pensat per a un públic d’estudiants americans i es va pronunciar els dies en què Amèrica havia estat sacsejada per l’atemptat d’Oklahoma City, i el descobriment del fet (gens secret) que als Estat Units hi havia organitzacions militars d’extrema dreta.

I a partir d'aquesta referència, ens endinsarem plenament en gruix de l'escrit:

El primer ianqui que vaig veure era un negre. Eren afroamericans. (...) Els còmics eren a color i feien bona olor.

(...)

Avui dia, a Itàlia, hi ha gent que es pregunta si la Resistència va tenir un impacte militar efectiu durant la guerra.

(...)

A Itàlia avui hi ha gent que diu que la guerra d’alliberament va ser un tràgic episodi de divisió, i que ara ens cal una reconciliació nacional. (...) Nosaltres som aquí per recordar el que va passar i per declarar de manera solemne que “ells” ja no ho han de tornar a fer.

Molt important, diguem-ne l'aclariment o puntualització:

Però, qui son “ells”?

I a continuació desenvolupa les diferents qüestions.

Començant per "feixisme":

Si el feixisme de Mussolini es basava en la idea d’un capitost carismàtic, en el corporativisme, (...) llavors no em costa admetre que Aliança Nacional, nascuda de l’MSI (Moviment Social Italià), és, sens dubte, un partit de dretes.

Si torneu a llegir “Per qui toquen les campanes”, de Hemingway, descobrireu que Robert Jordan identifica els seus enemics amb els feixistes, fins i tot quan pensa en els falangistes espanyols.

Seguim amb "totalitarisme": 

Si per totalitarisme s’entén un règim que subordina tots els actes individuals a l’Estat i a la seva ideologia, llavors el nazisme i l’estalinisme eren règims totalitaris.

(...)

Sens dubte, el feixisme va ser una dictadura, però no era absolutament totalitari, no tant per la seva tebior, sinó més aviat per la feblesa filosòfica de la seva ideologia. (...) Es pot dir que el feixisme italià va ser la primera dictadura de dretes que va dominar un país europeu, i que tots els moviments anàlegs van trobar més endavant una mena d’arquetip comú en el règim de Mussolini.

I, en definitiva...:

El feixisme italià va ser el primer a crear una litúrgia militar, un folklore i, fins i tot, una manera de vestir. (...) Va ser el feixisme italià el que va convèncer molts líders liberals europeus que el nou règim estava duent a terme interessants reformes socials, capaces d’oferir una alternativa moderadament revolucionària a l’amenaça comunista. 

(...)

Molts dels futurs partisans, i dels futurs intel·lectuals del partit comunista, van ser educats pel GUF, l’associació feixista d’estudiants universitaris, que havia de ser el bressol de la nova cultura feixista.

(...)

Des del punt de vista filosòfic, el feixisme estava desballestat, però des de l’emotiu estava ben acoblat amb alguns arquetips. 

L'autor, resumeix, d'alguna manera, a què es refereix quan parla de feixisme:

El terme “feixisme” s’adapta a tot perquè és possible eliminar d’un règim feixista un aspecte o més d’un, i sempre podrem reconèixer-lo com a feixista.

Ho fa en catorze punts que em permetré resumir en el què, al meu entendre, resulta més essencial del seu brillant raonament:

1: El tradicionalisme és més antic que el feixisme.

(...)

N’hi ha prou de mirar el text fundacional de qualsevol moviment feixista per trobar-hi els principals pensadors tradicionalistes. 

2: El tradicionalisme implica “el rebuig de la modernitat”. Tant els feixistes com els nazis adoraven la tecnologia, mentre que els pensadors tradicionalistes acostumen a rebutjar la tecnologia com a negació dels valors espirituals tradicionals.

3:L’irracionalisme depèn també del culte de “l’acció per l’acció”. (...) La sospita envers el món intel·lectual sempre ha estat un símptoma d’ur-feixisme. 

4:L’esperit crític fa distincions, i distingir és senyal de modernitat.

5: La primera crida d’un moviment feixista, o prematurament feixista, és contra els intrusos. L’ur-feixisme és, doncs, racista per definició.

6: A la nostra època, en la qual els antics proletaris s’estan convertint en petita burgesia (i el lumpen s’autoexclou de l’escena política), el feixisme trobarà el seu públic en aquesta nova majoria.

7: Els seguidors s’han de sentir assetjats. La manera més fàcil d’aconseguir que sorgeixi un complot és apel·lar a la “xenofòbia”.

8: Els seguidors s’han de sentir humiliats per la riquesa que mostren els enemics i per la seva força.

9:  El pacifisme és, per tant, col·lusió amb l’enemic; el pacifisme és dolent perquè “la vida és una guerra permanent”.

10: Com que el grup està organitzat jeràrquicament (segons un model militar), tot líder subordinat menysprea els seus subalterns, i cadascun d’aquests menysprea els seus inferiors.

11: L’heroi ur-feixista, en canvi, aspira a la mort, anunciada com la millor recompensa per una vida heroica.

12:  Els seus jocs de guerra es deuen a una “invidia penis” permanent.

13: En una democràcia, els ciutadans gaudeixen de drets individuals. (...) Com que cap quantitat d’éssers humans no pot tenir una voluntat comuna, el líder s’erigeix com el seu intèrpret. Per tant, el poble és només una ficció teatral.

14: Tots els textos escolars nazis o feixistes es basaven en un lèxic pobre i en una sintaxi elemental, amb la finalitat de limitar els instruments per al raonament complex i crític. Però hem d’estar preparats per identificar altres formes de neollengua, fins i tot quan adopten la forma innocent d’un popular “reality show”.

I em permeto una reflexió final:

Mentre rellegia les paraules de l'autor, escrites no ho oblidem, fa trenta-i-un anys, n'he estat més i més conscient que les "tècniques" que enumera, lamentablement podem considerar que, d'alguna manera, estan d'actualitat.

 

L’ur-feixisme encara és al nostre voltant, de vegades vestit de paisà. 

(...) 

L’ur-feixisme encara pot tornar amb les aparences més innocents. 

El nostre deure és desemmascarar-lo 

i apuntar amb el dit índex cadascuna de les seves formes noves, 

cada dia, arreu del món. 

 

 

Contra el feixisme

Umberto Eco

Traducció de Maria Llopis

88 pàgines 

Odi

Un títol que convida a una reflexió. Personalment he tractat de fer l'exercici de pensar en si sento odi per algú o alguna cosa? M'he respost que no, però...

Odi, segur que no, però profund rebuig, per més d'una qüestió i aleshores, m'he preguntat si no és un pas significatiu en el camí cap a odiar.

Repassem el plantejament de l'autora, que en el pròleg afirma:
Un brunzit, un espasme, un estupor; continc la respiració. Això és odi. (...) L’odi, el conec.   

I ja, sense més preàmbuls, ens endinsem en el relat. 

Què entén l'autora per a odi?:

En els seus escrits, Aristòtil, es va dedicar extensament als sentiments, a l’odi, però sobretot a la ira.

(...)

La ira és declarada com un dels set pecats capitals.

(...)

L’odi pot ajudar a no apartar-se, a no fugir cap a la indiferència, a no deixar que el món i nosaltres mateixes simplement ens consumim.

I, és clar, la següent qüestió és què és (o entenem) per odi/odiar:

Tota història, fins i tot la de l’odi, necessita les seves actrius, les seves protagonistes, els seus noms.

(...)

De petita vaig aprendre que odiar-se mútuament i haver de conviure no eren dues coses excloents.

(...)

No cal gaire per odiar. Naturalment, es necessita un objecte. (...) L’odi admet estar en desavantatge com una criatura poruga, però tossuda.

I l'afirmació que segueix m'ha semblat entre irònica i "divertida". Què vol dir, "fa lleig"?:

L’odi fa lleig, diuen. L’odi i la lletjor comparteixen en alemany fins i tot una arrel comuna.

(...)

És possible que els marcadors que determinen què és la bellesa i la lletjor siguin avui dia més contradictoris i ambigus, però això no significa que hagin perdut completament el seu poder d’influència.

(...)

L’odi no és un “només”. No pot ser un “només” (...) L’odi estratègic és la promesa d’un futur que valgui la pena viure.

Venjança com a conseqüència d'odi? No ho havia pensat, però, un cop llegits els raonaments, potser sí que hi ha una part important:

La venjança potser és la forma més radical de l’odi, per tant, la més mal vista, la considerada més indigna. La injusta.

(...)

Que la venjança hagi de ser sempre irracional o impulsiva és només un mite.

Aquest serà un apartat extens, i és que, segurament, he estat incapaç de sintetitzar-ho millor.

Veiem,-ho:

A qui o a què volem odiar realment?

a)       Els capitalistes o el capitalisme?

b)       Els blancs o el racisme?

c)       Els homes cis (Cisgènere o cissexual són termes usats en l'àmbit dels estudis de gènere per a referir-se als individus que s'identifiquen amb el gènere amb què han nascut) (Viquipèdia) o el patriarcat?

d)       Les persones o els sistemes?

Així doncs: 

A qui s’ha d’odiar, doncs? El patriarcat o els beneficiaris del patriarcat? Sistemes o persones? 

(...) 

Tanmateix, se m’acudeixen sis regles bàsiques:

1.       Odiar les persones sempre ha de ser l’última opció.

2.       La qüestió a quines persones odio (o no) podria dependre de quines persones encara puc esperar alguna cosa (o no).

3.       Esperar alguna cosa del nombre més gran possible de persones.

4.       D’aquesta manera, m’assessoro bé en l’odi a aquelles persones que volen veure la meva barricada cremar des de lluny. Aquelles que porten la benzina i les suposades veritats al món i la prosperitat de les quals no existiria sense el foc.

5.       I a vegades també en l’odi a aquelles que, de manera deliberada, encenen el foc i s’escalfen amb menyspreu a les flames.

Odiar les persones sempre ha de ser l’última opció. 

Però, si ho faig, 

hauria de posar tota la meva ràbia, 

com si el demà en depengués. 

 

Odi

Del poder

D’un sentiment resistent

Seyda Kurt

Traducció de Serge Lloca

Pròleg de Proyecto UNA

194 pàgines

Al alba...

A la memoria de Gregorio Moreno Requena.

Los que se callan son los vivos. ¿Se acuerda, capitán, de cómo me callaba cuando estaba vivo? Pero los muertos podemos hablar. Con la poquita lengua, la apretada garganta, los cuatro dientes, los labios sangrantes, con ese poco que ustedes nos dejan, los muertos podemos hablar.

                                                                             Mario Benedetti, Pedro y el capitán.

Tres hombres murieron delante del talud de montaña donde cantábamos cuando éramos jóvenes.

(…) 

Fue junto a este árbol o fue en el coche junto al cementerio. La memoria no llega si no es avisada.

(...) 

Todo lo cambia un disparo. Todo lo cambia una madrugada. Para entenderlo todo, me gustaría explicármelo. 

Un relat dur, i possiblement necessari per recordar, o millor per no oblidar.

Poca cosa em resta per afegir que no sigui un resum que difícilment podrà ser tant breu com acostumo.

Aquest cop, el millor que pot ajudar és el meu silenci i que cadascú en tregui les pròpies conclusions.

El relat arrenca poc abans de la mort del dictador, el 27 de setembre del 1975.

Tres joves, acusats de matar un policia i un guàrdia civil, foren executats. Abans havien estat torturats.

I començo:

Mayo de 1975:

La policía detiene a trescientas treinta y siete personas. (…) La noticia se escribió el día dos de mayo de 1973, en la prensa de la capital.

(...)

Qué significa en esta historia la palabra “juicio”.

Los certificados de defunción tienen números correlativos,

(...)

La causa de la muerte de Ramón, Xosé Humberto y José Luis es la misma: “shock traumático”. Para el Estado y su historia oficial, al final todos morimos de lo mismo. Sin embargo, aquí no es el buen nombre de ellos el que se intenta ocultar.

(...)

La tumba de Ramón es una lápida de granito lisa. (…) Solo hago lo que entiendo que tengo que hacer, buscar nuestra posición dentro de una historia infinita, responder a una obsesión. 

Julio de 1975:

Daniel piensa que le gustaría haber vivido Madrid de otra manera con María, la vida entera de otra manera. Pero de cuál. ¿Acaso había otra posible?

(...)

Daniel está reducido. Sus compañeros han caído también. 

Carabanchel: Julio de 1975

Daniel aguanta una náusea cuando sacude y estira la manta sobre el colchón y se remueve el aire de la celda. (…) Daniel se ha esforzado por grabar en su memoria las caras de todos esos agentes que lo han torturado. No los quiere olvidar nunca, sea lo que sea que signifique ahora la palabra “nunca”.

(...)

Lo han metido en las celdas de prevención bajas, una galería subterránea de la cárcel, con una ventana pequeña por la que nunca entra la luz directa. (…) Daniel no tiene nada que hacer ni que leer. No le está permitido.

(...)

Casi un mes después, el juez levanta la prohibición de recibir visitas y aparecen por fin los abogados. Para hablar con ellos, los arrastran por los pasillos de la cárcel y se cruzan con otros presos. 

(...)

En la prisión de Carabanchel ya hay en total diecisiete miembros del FRAP, y en la Puerta del Sol otros quince o veinte. 

Distintos días del verano de 1975:

¿Acaso se arreglan por la mañana para torturar?

No importa el día que marque el calendario porque nunca quedará registro de su entrada.

(...)

El relato es siempre parecido a casi siempre el mismo. Los bajarán a los sótanos. Respirarán por primera vez el olor de la náusea y del coñac. El olor de la carne, de la sangre, de los orines. Es el tufo amargo que tiene la vejación.

(...)

Y vendrá el juez y ratificará las declaraciones. Firmarán con sus nombre. Serán preguntados y responderán que sí. Si cambian lo dicho, todo volverá a comenzar.

Verano de 1975

España se estanca y frena. Arrastra los estragos económicos de la crisis del crudo del setenta y tres. Y la inflación sube y sube más. Medio millón de personas no tienen un trabajo. Alrededor de un siete por ciento no sabe todavía leer ni escribir. Se han marchado del país más de un millón y medio, a Europa y a América del Sur. (…) La dictadura está en crisis.

(…)

El consejo de ministros, reunido en A Coruña el veintidós de agosto, informa de la aprobación de un nuevo decreto ley.

(...)

El país es cercenado por una nueva corriente de amenazas y miedo. Una tormenta seca para este final del verano. La ley entra en vigor una semana después de ser promulgada, y será esta norma la que ajusticie, en una farsa militar como pocas se han visto, a Daniel Hidalgo y Pito. 

17 y 18 de septiembre de 1975:

Están en un patio de la cárcel. (…) Saben que las penas están decididas. Que no tendrán posibilidad de defensa.

(...)

Allí dentro, en aquella pequeña sala que representa perfectamente en qué consiste la escenografía de una justicia dictatorial, quedan los seis acusados, que serán juzgados por un tribunal militar.

(...)

Ese mismo dieciocho de septiembre, a Daniel le dan un bolígrafo y més papel y escribe a la familia.

26 de septiembre de 1975

Se confirma lo peor. (…) La muerte llegará mañana para los tres miembros del FRAP (…) y para los dos militantes de ETA. 

Noche del 26 al 27 de septiembre de 1975:

Papá, mamá, me ejecutarán mañana, escribe Daniel en la última noche. (…) Los tres reos están ahora en tres celdas contiguas y separadas, más anchas que profundas. 

Hoyo de Manzanares, 27 de septiembre de 1975

Y se recibió la orden, y se acató, por supuesto.

(...)

Porque matar por matar no es otra cosa que un castigo. Todos ellos se han presentado voluntarios para disparar.

(…)

También está el juez, un médico forense y un sacerdote joven. Y poco más.

(...)

Humean todavía las bocas de los fusiles. Y la comitiva de siete furgones emprende el regreso hacia el cementerio por las estrechas sendas de arena de El Palancar. 

(…)

Todo ha terminado. 

El torturador: 

No permitía que los detenidos y torturados le miraran a los ojos, pero no ocultaba su cara de placer al golpear a las víctimas.

Agosto de 1978:

Se despide de su marido en la puerta del piso que comparten. Hidalgo tiene que acudir a una cita del partido.

(...)

Esa noche, asomada a la ventana, espera a su marido, que no regresa.

(...)

La tienen esposada, y esas pulseras de metal no están cerradas de forma suave, están muy apretadas y se le clavan en las muñecas marcándole heridas.

M'he permès de reorganitzar les dates del relat en un ordre més o menys cronològic.

L'autora fa constants referències i reflexions en el moment en què ho investiga i ho escriu.

I gairebé per concloure...:

La mecánica de la muerte: Libertad con ira: Enero de 2025:

Todavía me parece que se oyeran los ecos de los días alegres de las fiestas de Navidad en ese mismo salón.

(...)

No se dice nada de ellos, por supuesto. (…) Los muertos siempre molestan, ensucian las narraciones, apagan la celebración.

(…)

Desde 1975, el año en que comienza esa supuesta libertad, el proceso, el camino a la democracia si quieren también, hasta 1983, se produjeron en España quinientos noventa y una muertes por violencia política. Las firmaron distintos terrorismos, la guerra sucia y la represión. Los grupos de extrema derecha mataron a cuarenta y nueve personas, los grupos antiterroristas asesinaron a dieciséis, la represión de la policía mató a cincuenta y cuatro, murieron ocho en las cárceles y comisarias, ETA y otros grupos armados de izquierda asesinaron a trescientos cuarenta y cuatro y el GRAPO a cincuenta y una.

España en libertad, sí, pero con mucha ira.

Los sumarios: Marzo de 2025:

Leo el registro de defunción del policía armada Lucio Rodríguez. (…) Un revólver que nunca apareció en el consejo de guerra. (…) Las alegaciones de todos los abogados redactando la indefensión de los condenados a muerte.

(...)

Más de ciento noventa pruebas fueron rechazadas por el tribunal.

(...)

Tengo delante ahora la sentencia de aquel tribunal, con fecha de doce de septiembre de 1975, con los hechos probados por el consejo de guerra. (…) En el otro expediente, veo un mapa del lugar donde murió el guardia civil Antonio Pose.

(...)

Me quedo de rodillas frente s todo eso y voy amontonando los expedientes y hago caso a mi padre y los recojo del suelo.

Clemencia: Mayo de 2025:

En estos circunstancias, los obispos nos sentimos obligados por nuestra misión pastoral a responder a los deseos de muchos que esperan de nosotros una palabra de orientación moral que contribuya a la clarificación de criterios y a la paz de los espíritus.

(...)

Pablo VI llamó a El Pardo tres veces para detener las condenas. La última será durante la noche del veintiséis de septiembre. Pero Franco ya estará dormido. 

El periodista: Marzo de 2025:

La tarde del 26 de septiembre, viernes, Aguila, que había seguido las peticiones de clemencia (…) escuchó por la radio el enterado, y salió hacia la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros que iba a dar en el ministerio el titular de Información y Turismo, León Herrera.

(...)

Poco antes de las siete de la mañana, leo en ese texto, varios vehículos se enfilan hacia la puerta de la cárcel desde el interior. 

Nada ha terminado: 1 de junio de 2025

Todas las historias que dejamos atrás, íntimas y colectivas, avanzan en la sombre, en movimientos voluptuosos o raquíticos, en pequeños desplazamientos que colisionan de vez en cuando con el presente, aunque solo podamos pensarlas detenidas y subterráneas. Su corriente continua tocando los mantos freáticos de la memoria…

(...)

La guerra civil y la Dictadura española dejaron entre ciento cuarenta y ciento cincuenta mil personas desaparecidas. Más de quinientas mil tuvieron que marcharse al exilio, muchas no volvieron nunca. Decenas de miles fueron torturadas. Cuarenta mil personas fueron ejecutadas tras la guerra, en tiempos ya de paz. Ellos fueron los últimos.

(...)

El país siguió adelante. Siguieron los que se quedaron, como pudieron, adelante con sus vidas.

(...)

Recordar no es emprender una venganza. Reparar no es revolver lo que estará ya para siempre agitado. No pueden reconciliarse quienes no acaban de poner sobre la mesa los daños que se infringieron. Son muchos cincuenta años de callarse. Ojalá no tengamos que saber nunca el papel que jugaríamos en una dictadura.

El dictador murió en una cama, 

los sumarios se abrirán cuando, por su propio peso también, 

les caigan los años encima. 

Mientras, seguirán custodiados por los militares. 

Tres hombres murieron delante del talud de montaña 

donde cantábamos cuando éramos jóvenes. 

(…) 

Fue junto a este árbol o fue en el coche junto al cementerio. 

La memoria no llega si no es avisada.

(...)

Todo lo cambia un disparo. Todo lo cambia una madrugada. 

En Llac hi va posar música i paraules sentides

L'enllaç us hi durà: Llac

Mañana matarán a Daniel

Aroa Moreno Durán

182 páginas

Algun dia...

Omar El Akkad, l'autor que avui m'ocupa, va néixer a Egipte, va créixer a Qatar i més tard, a raó de la feina del pare, va viure al Canadà.

Amb aquest llibre, es proposa fer entendre d'alguna manera, als lectors, el conflicte i el genocidi tractat com a un fenomen global.

La lectura, en el que personalment respecta, m'ha semblat dura, conscient i força aclaridora en quan ajuda i, potser, provoca la reflexió.

Ja, no em resta més per comentar, que animar-vos a llegir-lo i cedir la paraula al contingut:

Vivim als boscos d’Oregon. Zona de vinyes i avellaners en algun punt d’aquest estrany espai intermedi

(...) 

Aquesta és la setzena o dissetena casa en què he viscut, no n’estic del tot segur.

(...)

El conflicte, que amb el temps es coneixeria com la guerra del Golf, i posteriorment, com la primera guerra del Golf, va passar ràpidament de ser un fet del qual no parlava ningú a una mecànica normal de la vida quotidiana. (...)  Durant la primera guerra del Golf van arribar els americans. Abans ja hi havia abundància d'estatunidencs.

I a raó d'una confusió mai resolta, arriben les complicacions personals: 

Era tard, el meu pare havia acabat la jornada laboral. (...) Els soldats de la cantonada no ho sabien. (...) Un d’ells va aturar el meu pare. 

(...)

Se l’emporten per a un escorcoll exhaustiu. L’edat del meu pare descarta que sigui l’home cercat, però de totes maneres li neguen l’entrada a Líbia. 

(...)

Al cap d’uns mesos de recerca, el meu pare va trobar una feina a l’estranger. 

 

Però deixant de banda la duresa de l'inici d'aquesta història, avancem cap al coneixement de les idees:

Tots estem governats per l’atzar. Tots som subjectes de la distància. 

(...)

En l’any i escaig que haurà transcorregut entre el moment d’escriure aquestes paraules i el de publicar-les, potser hauran mort tants innocents, s’hauran descobert tantes foses comunes, que no serà tan controvertit afirmar sense embuts el que se sap del cert.

(...)

Aquest no és un relat d’aquesta carnisseria, encara que a la seva manera s’hi hagi de referir. (...) És el relat d’una fractura, de la refutació de la idea que l’occidental liberal i educat hagi representat mai res.

A continuació, el mateix autor fa referència a la seva situació personal:

Érem a mitjan 2007, poc abans de la primera temporada breu en què vaig cobrir la invasió de l’Afganistan per a l’OTAN. Treballava de periodista.

(...)

La majoria de les grans agències de noticies no envien cap periodista a zones de guerra ni a altres llocs desestabilitzats del món sense aquesta mena d’entrenament, les companyies d’assegurances s’hi oposarien.

(...)

Al cap de poques setmanes dels atacs de 11S, em vaig incorporar a la plantilla de la revista universitària. No tenia la més petita idea del funcionament d’una publicació periòdica.

Una breu, però interessant referència a l'ofici de reporter de guerra:

Tant els pitjors reporters de guerra com els més exitosos que conec estan molt segurs d’ells mateixos.

(...)

Hi ha víctimes i víctimes de l’imperi, i és molt possible que existeixin dos llenguatges completament diferents per descriure la violència contra les unes i la violència contra les altres. Unes víctimes de l’imperi, les que encaixen, aquelles per les quals plorem, són assassinades, sotmeses a l’horror, els seus assassins són carnissers, terroristes i salvatges.

(...)

Un dia del 2008, mentre informava des del tribunal militar de la badia de Guantánamo, a altres periodistes  ens van entregar còpies d’una petició presentada per la defensa d’un sospitós de terrorisme.

Parlem, de Guantánamo. Una referència necessaria a un problema no sempre explicat:

Un tribunal militar a la badia de Guantànamo és un lloc asèptic.

(...)

¿Quin és el termini de prescripció del ressentiment, la ràbia, la set de venjança?.

(...)

Amb el temps es descobrirà que hi ha hagut genocidi. Fins i tot s’emetran ordres de detenció. Les estructures del dret internacional, soscavades a cada pas, intentaran, no obstant això, funcionar com si la llei s’apliqués de manera equitativa.

(...) 

Els homes dels quals descendeixo es moren joves: el meu pare als cinquanta-sis.(...)El dolor es converteix en una escletxa per a les hores, per la qual el temps s’esmuny i s’atura. 

De la "feina" d'escriptor i les seves conseqüències:

¿En què consisteix, la feina dels escriptors? No en l’escriptura, el text que perdura: la feina, el diàleg interior que s’ha de mantenir una vegada i una altra abans que ni que sigui un bri de sentit arribi a la pàgina. (...) En veritat no sé en què consisteix, aquesta feina; amb tot, torno a la pregunta una vegada i una altra.

(...)

Escriure és un ofici precari. La majoria d’escriptors estem a la ruïna. Fem feines que sovint no ens agraden per pagar el lloguer. 

(...)

Repetir les consignes adequades és més important que complir realment amb el que aquestes consignes haurien d’implicar. 

I ja que hem comentat alguna cosa respecte a la feina d'escriptor, seria el moment (sempre segons l'autor) de parlar de la por. O potser fora més adient parlar de pors?: 

L’aigua de pluja és propietat de l’estat. Certs camins són per a alguns, però no per a d’altres. Certs autobusos són per a alguns, però no per a d’altres.... (...) S’assenyala una zona com a segura, després la bombardegen. (...) Per als uns la vida continua; per a d’altres, no.

(...) 

En la meva vida adulta, que va començar cap a l’època dels atacs de l’11S, a Occident no hi ha hagut cap símbol més gran de la por que el terrorisme. 

(...)

Potser la veritable por rau en el fet que, quan es comencen a considerar les arrels de la maldat a petita escala, de vegades fonamentada per l’estat però sovint sense estat, hi ha l’obligació d’aplicar el mateix rigor a la gran maquinària de la maldat de l’imperi.

(...)

Els immigrants han d’estar agraïts. L’arc narratiu de la immigració, en què els immigrants fugen de la seva pròpia societat fallida per anar-se’n a un lloc millor, un país que no tenia cap obligació d’acceptar-los però ho ha fet, exigeix gratitud perpètua. I aquesta gratitud existeix, però el relat no dona cabuda a les moltes variants que adopta, a les seves múltiples formes menys directes. 

I arribem al final del relat, i confiem en què potser, i només potser, algun dia tota aquesta por, tot aquest desori, s'acabin? :

A mitjan febrer del 2024, els Estats Units tornen a vetar una resolució que demana l’alto el foc a Gaza. Gairebé tothom ho veu a venir.

(...)

En la història de la humanitat, cap societat no ha aconseguit aturar cap genocidi amb donacions o aplaudiments.

(...)

Algun dia tot això s’acabarà. Amb l’alliberament, amb la pau o amb una erradicació a una escala tan aclaparadora que reconfigurarà la història. S’acabarà quan s’acumulin prou sancions, o quan el cost polític de l’ocupació i l’apartheid resulti debilitant. (...) A la llarga, és molt important fer el que és correcte.

Quan arribi el moment d’atribuir culpes, la majoria dels culpables farà molt de temps que hauran desaparegut.

 Una portada molt significativa:

AGUN DIA, quan ja

no sigui perillós, quan dir

les coses pel seu nom ja no

tingui conseqüències, quan

sigui massa tard per exigir

responsabilitats a ningú,

TOTHOM HI HAURÀ

ESTAT SEMPRE

EN CONTRA

 

Algun dia, tothom

hi haurà estat sempre en contra.

Omar El Akkad

Traducció de Mercè Ubach

207 pàgines

 

Pau Riba & Dioptria

Vagi per endavant que no he estat entusiasta seguidora de'n Pau Riba. Més aviat l'he trobat avorrit i desafinat.

El cert és que, fins ara, mai no m'havia aturat a escoltar les poètiques lletres de les seves cançons.

A raó de la seva mort, va començar a circular el seu recitat d'Acorar, un bell poema de l'actor manacorí en Toni Gomila i aquest fet va despertar la meva curiositat per saber-ne més d'ell.

És així, que vaig arribar a fer-me amb aquest llibre d'en Jaime Gonzalo on en fa un recorregut per la vida d'en Pau Riba, fonamentalment a raó de "Dioptria".

Us en deixo un recull dels fragments que més m'han atret i cadascú decidirà si s'endinsa més en l'univers d'en Pau Riba.

Els inicis:

Riba era i és, potser ara més que llavors, una figura incòmoda en el complex diorama de la cultura catalana anterior i posterior a la Transició, una icona impossible d’encaixar en el relat institucional, amb qui no se sabia ni se sabrà ben bé què fer, com passa amb Pla (Josep, no Albert), D’Ors, Dalí i aquell gerro de cristall de Murano que ens regala la sogra.

(...)

El 1967, amb 19 anys, començava a conrear un palmarès precoç, triomfant en certàmens poètics i musicals. 

(...)

Potser la indefinició política de Riba i les seves cançons el van distanciar d’una de les seves audiències més potencials: la universitària. (...) Riba considerava els universitaris els éssers més menyspreables de l’univers.

(...)

A banda de l’escola de futurs filòsofs, també se li dedicava atenció al totèmic teatre Romea, quan va compartir cartell amb Raimon i Quico Pi de la Serra durant una setmana a principis de 1968.

(...)

Riba no estava sol en aquest procés de renovació, que per ell començava per treure la poesia del seu pedestal.

(...)

El camí que emprenien Riba, Sisa i Batiste assentaria les basses del rock progressiu. (...) D’aquesta tríada, Riba seria el més influent, el que crearia escola, tal com va demostrar el seu impacte en diverses generacions de músics, que anaven des de Sisa -el seu alumne predilecte- fins a la protopunk Banda Trapera del Río.

(...)

Música Dispersa no empraven ni anglès ni català, sinó fonemes onomatopeics. (...) Màquina i Música Dispersa, juntament amb els Om, serien els fars del rock progressiu andalús que musicalment posarien al dia el rock nacional, aclimatant-lo a les variacions del blues rock post psicodèlic que conformaven aquest gènere.

Dioptria:

Durant un parell de dècades més o menys ignorats o oblidats, el setembre de 2006 es santificava oficialment tant Riba com “Dioptria V.2.1”.

(...)

El Nadal de 1969, i amb el crèdit de “Pau Riba acompanyat d’Om”, veia la llum “Dioptria”, la seva particular anihilació de la família. (...) El primer trimestre de 1970 Riba se’l va passar a Gema arrencant el que acabaria sent “Dioptria 2”, però no com ho havia previst.

(...)

Dioptria havia de ser hipotèticament presentat l’11 d’abril de 1970, dotze mesos després de començar a gravar-lo. (...) Es van obtenir els permisos i les 75.000 pessetes per al lloguer de l'espai, que suposadament van sortir de la butxaca de Passola, però el Palau es va desdir mitja setmana abans del concert.

Les conseqüències:

Semblava que tot el que envoltava “Elèctric Tòxic Clàxon So” donava ales als seus detractors i a aquells a qui convenia que fos vist com un polemista de saló. 

(...)

Dioptria era un disc sensacional, però la seva posada en escena redundava en un espectacle deplorable” (...) Riba havia estat desafortunat, aquesta era la conclusió general d’allò que semblava  una campanya orquestrada.

(...)

Dioptria enterrava a Espanya els anys seixanta i, simbòlicament, també l’Espanya dels seixanta. Tant dins de la cançó com en l’àmbit del rock, era una proposta única, amb una sonoritat pròpia i atemporal.

(...)

Amb “Dioptria” matava un monstre, el Riba jove, per fer-se home abans d’hora.

Formentera:

Dos factors precipitaran l’èxode de Riba a Formentera, terra indòmita. Entre l’octubre i el desembre de 1970, el màrqueting del rock progressiu entrava en combustió espontània.

(...)

Riba, ja en mode “hippie” i reconciliat amb el format acústic, (...) Posaria fi a aquesta tendència l’esgotament del rock progressiu, l’any 1972, amb l’auge dels seus descendents, el jazz rock i el simfonisme,, i un clima social en què s’intensificava la repressió i el control. 

(...) 

La magra memòria de Riba no conserva rastres de com va transcórrer l’afer, però el cas és que Concèntric va estar inactiva bona part de 1971, va publicar una única referència el 1972 i va tancar definitivament el 1973. Edigsa va comprar aquell any títols seleccionats del seu catàleg, entre els quals gairebé tota la producció de Riba.

(...)

A Formentera, amb la Mercè a punt de donar a llum, el primer que calia era trobar un refugi.

(...)

Al febrer naixia Pauet i arribava la noticia que Om havia enregistrat un àlbum pel seu compte -Sisa també feia el mateix aquell any amb el seu primer elapé, “Orgia”, amb el suport de Música Dispersa.

Temps de contracultura:

La contracultura espanyola era espontània i llibertina, sacsejada per impulsos bàsics i submergida en una economia precària que no tenia res a veure amb l’americana. 

(...) 

L’any 1970 es comença a experimentar fora dels àmbits científics l’LSD, que arriba primer a través dels marins nord-americans i dels turistes de la Costa Brava, després dels estrangers que feien escala a Eivissa i també per mitjà  de petits enviaments realitzats des de Nova York o Amsterdam.

(...)

Igual que Eivissa, Formetera ja era des de 1965-66 un destí freqüentat per alemanys, britànics i nord-americans que anaven i venien del Marroc i l’Afganistan.

I el final d'aquest relat:

Al desembre, els Riba es desplaçaven a Barcelona: en Pau amb 23 anys, la Mercè amb 22 i en Pauet amb 9 mesos.

(...)

Riba confessava sentir-se molt fora de joc respecte el que s’esperava d’ell en aquella ocasió. (...) A diferència de les de “Dioptria”, les noves cançons eren més màgiques i lliures.

(...)

Ni les actuacions ni el disc reconciliaven del tot Riba amb la crítica i el que podia ser el seu gran públic.

En una altra de les seves reencarnacions, 

Pau Riba tornaria amb una venjança: 

l’autoproclamació com a rock star.

Això li costaria, una vegada més, l’exili 

-aquesta vegada només artístic-.

 

 

Psicòptic!

Pau Riba & Dioptria

Jaime Gonzalo

 

 

Negra nit

Coses meves: 

Sovint acostumo a nomenar els vespres, especialment de l'hivern com a "negra nit". Potser aquest fet va ser un dels que em va impulsar a fer-me amb aquest llibre des del prestatge de la biblioteca. 

Remenant per les xarxes, he trobat aquesta definició, que malgrat no s'ajusta a les meves cabòries personals, sí que m'ha semblat interessant: "Negra nit és una novel·la sobre l'instint de supervivència i el sentit de pertinença. Amb un estil senzill i addictiu,"

D'alguna manera, el tema de la supervivència sempre està present en tots nosaltres éssers humans més o menys acomplexats. 

I ja, sense més, coneixem en Tucker, el que serà el protagonista de la història:

Feia sis hores que en Tucker caminava entre una boira matinera que s’alçava del terra en onades resplendents.

(...)

Duia els quatre-cents quaranta dòlars de la paga de l’exèrcit plegats i distribuïts per tot el cos, en cada butxaca.

(...)

Era negra nit. Se sentia segur, i va tancar els ulls.

Sabem alguna cosa més de'n Tucker:

En Tucker havia mentit sobre la seva edat i s’havia allistat onze mesos abans que la guerra de Corea s’acabés. (...) Els més estranys de tots eren els soldats blancs, que el menyspreaven per fer-se amb negres.

(...)

Tots els aspectes de la vida militar l’avorrien, menys el combat. I llavors la guerra es va acabar.

(...)

La intuïció l’havia mantingut viu a Corea, i en Tucker havia aprés a fer-li cas, a deixar que una mena de consciència oculta del món governés els seus actes. No veia, ni olorava, ni sentia res.

I ara, després de tantes lluites, retorna als seus orígens amb l'esperança d'una nova vida, amb una inesperada companya, la Rhonda, amb la que s'han sentit mútuament atrets tant bon punt s'han trobat:

En Tucker feia per a ella, va pensar la Rhonda: era menut, seriós i capaç. Es va preguntar si els fills tindrien els ulls d’ell. Li va agafar la mà i li va prometre en silenci que sempre més estaria a prop seu. No l’abandonaria mai, aquell home.

I quan els retrobem, han passat uns anys: la família ha augmentat i també els problemes, que una eficient Treballadora Social tracta de mitigar:

La meva feina és vetllar pel benestar de les criatures. I trobo que estan ben cuidades i no els falta res. El pare treballa. La mare està abatuda. Qualsevol ho estaria. Però la família ho intenta.

(...)

Quan la gent de l’estat se’n va haver anat, la Rhoda va tapar bé el nadó al bressol i se’n va anar a veure el gran Billy.

I ens retrobem a Tucker, treballant fora de la llei i sempre ficat en assumptes tèrbols:

Conduïa sense pensar, per instint, agafant el volant amb les mans lleugeres, confiant que el vehicle obeiria els seus moviments més ínfims.

(...)

En Tucker era l’únic dels que treballaven per a ell que no havia estat mai detingut, un fet que ara mateix semblava més un desavantatge que una altra cosa.

(...)

Estava cansat. Potser la presó seria un descans. Aquell estat d’alerta constant l’esgotava.

I, resignat, confiant en què un cop complerta la pena, aconseguiria tenir el futur resolt tant per a ell com per la resta de la família, accepta una dura sentència que no li correspon:

El van jutjar una setmana després. El seu advocat va dir que feia un any que treballava a la cabana, que no tenia antecedents i era un veterà condecorat.

(...)

En Tucker va començar a complir la sentència a La Grange, una presó de mínima seguretat que operava com a granja amb un terrenys de quatre-centes hectàrees. (...) La majoria de reclusos eren veterans de Corea i de la Segona Guerra Mundial, entrenats per a la violència però no per saber controlar-la.

(...)

Va complir la resta de la pena sense incidents, treballant a la bugaderia. A les nits feia plans del que faria amb els deu mil dòlars que l’esperaven quan sortís.

Un cop complert el temps de reclusió, en nostre protagonista surt de la presó i confia en poder reprendre la seva vida al costat de la dona i els fills:

En Tucker va sortir de les parets de la presó estatal de Kentucky i va parpellejar davant del vast horitzó. (...) Tenia trenta-quatre dòlars i unes peces de roba que no li esqueien.

(...)

La presó havia accelerat el temps, encara que passés més a poc a poc. Va decidir que no tornaria a moure aiguardent.

I durant el captiveri d'en Tucker, malgrat les promeses del que va ser el seu cap, la seva esposa ha anat resistint amb penes i treballs:

Dins la casa, la Rhonda va sentir el motor i després la botzina.

(...)

Feia sis anys, la dona del Secall l’havia anat a veure per dir-li que en Tucker s’estaria més temps a la presó; no per culpa seva, havia sigut mala sort.

(...)

La Rhonda va sentir una porta de cotxe que s’obria davant de casa i va saber que el seu marit finalment havia tornat.

És aleshores que en Tucker s'assabentarà de les penalitats que ha patit la seva família, malgrat les promeses que li havia fet els seu antic cap:

A la presó havia resistit l’impuls de pensar en el retorn. Era un costum perillós que desgastava la vigilància.

(...)

A la presó havia fet una mena de mitja vida, i ara era un desconegut a casa seva.

(...)

En dues hores es va informar de tot el que havia passat durant la seva absència. Tot plegat era molt poca cosa.

Ja entendreu que faci un salt en el relat per situar-nos en el moment en què en Tucker decideix resoldre la situació.

L’endemà en Tucker va treure les armes de l’armari on les havia amagat sis anys abans.

(...)

La guerra i la presó havien ensenyat a en Tucker que els bàndols no existien, que al final tothom estava atrapat al mig d’alguna cosa.

I va a trobar en Jimmy, el seu antic cap i ho resol, a la seva manera:

En Jimmy va somriure, l’ull bo li va desaparèixer entre els plecs inflats de la pell. En Tucker gairebé li tenia llàstima.

(...)

En Tucker va ajudar en Jimmy a aixecar-se i van emprendre el camí per sortir d’aquella penya.

(...)

Van enterrar en Jimmy al cementiri de la família.

En Tucker va recomprar la seva antiga casa 

i va anar-hi a viure. 

(...) 

No va fer servir mai més cap arma.  

 

Negra nit

Chris Offutt

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

245 pàgines

PAU

Qui és en Jordi Armadans, l'autor del llibre que avui ens ocupa?

Diu, entra altres coses, la revista Núvol: 

"Jordi Armadans és politòleg, periodista i un clar referent en la defensa dels drets humans, la pau i el moviment pacifista català. Fins fa molt poc, Armadans ha estat director a FundiPau (Fundació per la Pau) des d’on ha participat en processos diplomàtics de desarmament i control d’armes a les Nacions Unides."

(...)

"El llibre neix d’un encàrrec que l’editorial em va fer en el seu moment i que m’ha dut el seu temps acabar d’enllestir. "

Camins...
Sempre camins

Darrere de qualsevol guerra...:

I quan el llibre està a punt d’entrar a impremta, comença l’atac rus a Ucraïna.

(...)

I, a la penombra, hi ha una indústria, la militar. (...) Cal que ens aturem a repensar com és i com funciona el món en què vivim. És el que he intentat fer amb aquest llibre. Fonamentalment, perquè ho necessitava, inquiet per tantes notícies vergonyoses, escandalitzat per tantes notícies inquietants.

Sovint, potser massa, hi ha articles i referències a les guerres en qualsevol mitjà informatiu. Els lectors o televidents o oients, possiblement més d'un cop, hi prestem una atenció relativa i no perquè en general ens desentenguem de les tragèdies, sinó perquè les informacions solen ser repetitives i/o massa sovint interessades i esbiaixades:

Només reaccionem quan hi ha una foto que ens impacta?

(...)

Entre els actes més atroços, destaquem els genocidis:

(...)

Certament, el nombre i l’abast dels genocidis ha disminuït molt comparat amb fa un segle, però això no vol dir que formin part del passat.

(...)

Molts d’aquests gravíssims episodis s’han produït en el context de guerres diverses.

I molt relacionat amb la situació d'inestabilitat, de crueltat, de por, de dolor, ens podem trobar amb una profusió de notícies referents a la violència masclista:

En un context de cultura masclista, les dones no només són invisibilitzades i considerades secundàries, sinó també massacrades en silenci.

(...)

Segons l’ONU Dones (UN Women), de les 87.000 dones assassinades de manera intencionada el 2017, més de la meitat (50.000) van perdre la vida a mans de la seva família o parella.

Enmig de totes les violències, guerres,... un tema que, potser, pot passar més desapercebut o solapat, com és el tema de la violència "institucional", o la fam o les restriccions a la salut i el deteriorament del medi ambient...:

La violència institucional (repressió, tortures, etc.) i el terrorisme d’estat, que, encara que no són gaire rellevants numèricament, sí que ho són qualitativament.

(...)

Actualment entre 720 i 811 milions de persones pateixen fam al món. Això és un 10% de la població mundial.

(...)

La causa principal de la mort humana al món és, amb diferència, la malaltia.

(...)

Des d’una perspectiva de seguretat global, s’ha de parlar de la crisi ecològica.

I enmig de tot, què fem "nosaltres"?:

Nosaltres anem fent, malgrat la quantitat de persones que sabem amb certesa i gairebé amb precisió que perden la vida per falta d’aliment, salut, drets, justícia, llibertat, pau.

(...)

Quan a Europa patim un atemptat terrorista que suposa la mort d’una desena de persones, reaccionem amb contundència i absoluta celeritat. Però quan milions de persones moren al món per causes perfectament evitables, posposem la reacció per a l’endemà.

Per què, com a societat s'aprecia una certa tendència a disculpar l'ús de la violència per "garantir" la pau? 

Sovint s’afirma que no tenim més remei que fer servir la violència per respondre als conflicte si garantir la pau. (...) Si, en canvi, ens preparéssim per desenvolupar sistemes de mediació i prevenció de conflictes, per promoure condicions de justícia global o per enfortir la pau, potser no ens caldria respondre militarment als conflictes.

(...)

Durant la dècada que va del 2010 al 2020, Espanya va ser un dels venedors d’armes principals a l’Aràbia Saudita, després dels Estats Units i la Gran Bretanya. 

Una encertada i molt preocupant referència a les denominades "armes de de destrucció massiva":

Les armes nuclears són les armes de destrucció massiva per excel·lència. Les més mortíferes. Les que tenen un impacte més fort.

(...)

Els científics que van crear les bombes nuclears van predir els efectes de l’ explosió, la calor i la radiació, però no van imaginar l’impacte de la radiació al llarg del temps.

I l'autor especifica acuradament diverses consideracions respecte a l'armament nuclear, que he obviat per no fer aquest comentari massa extens, però que, com la resta de la publicació és molt recomanable:

En definitiva, les armes nuclears són una immensa amenaça per a la vida al planeta, (...) Treballar, per tant, per erradicar les armes nuclears hauria de ser una de les prioritats de qualsevol govern responsable que vulgui vetllar ja no per salvar vides humanes, sinó per preservar l’espècie humana i el planeta.

I si caiem en la temptació d'enarborar la necessitat d'armar-nos per prevenir-nos de qualsevol amenaça, l'autor posa l'èmfasi en les persones:

Quina acció era més coherent amb una bona i sensata política de seguretat: denunciar el perill de les armes nuclears o perpetrar un atemptat terrorista per enfonsar un vaixell civil? 

(...) 

A la Segona Guerra Mundial, els soldats alemanys eren tots fervents seguidors del nazisme? Els soldats russos creien profundament en el comunisme? Els soldats nord-americans eren activistes liberals? (...) Més enllà d’uns pocs objectors de consciència, la aresta, simplement, van anar a la guerra perquè era el què tocava i no hi veien cap alternativa.

(...)

Pots desentendre’t de la pobresa i la desigualtat al planeta, però la gent que pateix fam o violència farà el que sigui, lògicament, per mirar de sobreviure, per més murs, tanques o impediments que posis pel mig. 

(...)

Si volem un món en pau, és evident que cal fer polítiques de pau. 

Epíleg: Obriu en cas d’emergència:

Qualsevol guerra, comença abans que comenci.

(...)

En la maleïda guerra, 

tots els dies són iguals perquè són no dies

                                            i tots podem ser els altres sota qualsevol obús.                                                                                                                                                                David Fernàndez 

 

Pau

El valor de la vida als nostres dies

Jordi Armadans

Epíleg de David Fernàndez

156 pàgines