dimecres, 23 de maig de 2018

El perdedor radical




A raó de la lectura de "Soldats del no-res" que vaig comentar aquí i guiada per una de les moltes i variades referències, he arribat a "EL PERDEDOR RADICAL" de Hans Magnus Enzensberguer.

És un estudi que, tal com el seu títol reflecteix, parla de diferents comportaments violents protagonitzats per un tipus d'individus que assumeixen la seva condició vital com de perdedors, percepció que va molt més enllà del fracàs:

Al fracasado le queda resignarse a su suerte y claudicar; a la víctima, reclamar satisfacción; al derrotado, prepararse para el asalto siguiente. (…) El perdedor radical, por el contrario, se aparta de los demás, se vuelve invisible, cuida su quimera, concentra sus energías y espera su hora.
(...)
Se trata casi siempre de un hombre (…) Un hombre que se siente un perdedor radical se encuentra al borde de precipicio imaginario que a una mujer le resultaría más bien ajeno.

No he pogut evitar pensar en els violents diguem-ne "quotidians", els que apallissen les parelles, participen de baralles fins i tot programades (em refereixo a aquella colla d'aficionats de futbol que van quedar per barallar-se), els que maltracten animals, sovint per pur avorriment o refinament sàdic (incloc les festes amb els bous embolats o les curses de braus), els que destrossen o cremen mobiliari urbà, els violadors...

El perdedor radical puede estallar en cualquier momento. La única solución imaginable para su problema consiste en acrecentar el mal que le hace sufrir.
(...)
Por un lado, el perdedor experimenta un poderío excepcional en el momento del estallido; su acto le permite triunfar sobre los demás, aniquilándolos. Por otro, al acabar con su propia vida da cuenta de la cara opuesta de esa sensación de poderío, a saber, la sospecha de que su existencia pueda carecer de valor.
(...)
Todo colectivo de perdedores es proclive a los estados de crispación que pueden explotarse políticamente.
(...)
En efecto, el objetivo del perdedor radical consiste precisamente en convertir en perdedores a un máximo número posible de personas.

De ben segur, una lectura, no massa extensa, però que fa reflexionar:

A menudo se pasa por alto que el terrorismo moderno es un invento europeo del siglo XIX. (…) Por cierto, todos los instrumentos técnicos del terror, desde los explosivos hasta el teléfono por satélite pasando por los aviones y las cámaras de televisión, provienen de Occidente. 
(...)
Sin los ingresos del crudo, los resultados económicos de todo el mundo árabe tendrían hoy menos peso que los de un solo grupo telefónico finlandés. 



dilluns, 21 de maig de 2018

Òdena

Marc Sellarès tallant l´última creu 

El diumenge 26 de juliol de 2015 començava un incendi devastador a  Òdena. A hores d'ara, almenys que jo sàpiga, no s'ha descobert l'origen del foc que va afectar 1.293 hectàrees entre l'Anoia i el Bages.

Sortosament no hi van haver víctimes i les tasques d'extinció van durar quatre dies. Tot i el temps passat, els danys són ben palesos.

El 2016 va sorgir la notícia: L'artista i bomber Marc Sellarés, que en el moment del foc era de vacances a la Vall d'Aran, i que es va desplaçar fins el lloc per tal d'ajudar en el que calgués, trasbalsat pel que va viure, va decidir fer un homenatge en record d'aquells dies. Tot sol i amb només una serra,  martell, claus i una escala, va confegir el que coneixerem com el Bosc de les Creus. Està composat per 1.293 creus, tantes com les hectàrees que el foc va destruir.

Aquest diumenge ho vaig visitar i encara impactada per la bellesa i l'aspror del paisatge, vull deixar la meva constància per encoratjar-vos a que si en teniu oportunitat ho visiteu. No us deixarà indiferents.



















dissabte, 19 de maig de 2018

Soldats del no-res



Joan García del Muro Solans és l'autor d'aquest llibre, dur i en cert sentit aclaridor que estudia, amb dades concretes i una extensa bibliografia, la conducta dels joves que es radicalitzen. Gairebé comença comentant l'objectiu del llibre. Amb les seves paraules:

El que ens interessa, en realitat, no és tant estudiar què és el gihad en sí mateix, com el que aquests nois i noies hi veuen, en el gihad. 
(...)
Alguns dels protagonistes i executors dels episodis més cruels que Estat Islàmic grava i difon a la xarxa són europeus. 
(...)
L’objectiu que ens proposem, però, és aproximar-nos reflexivament a aquest fenomen inquietant: intentar pensar sobre els milers d’europeus que, el darrer any, han deixat enrere la seva vida passada, i de cop i volta, han marxat a Síria per incorporar-se a les files de l’exèrcit de l’Estat Islàmic. Molts són nascuts a Europa, altres hi resideixen des de molt petits. No semblen haver dubtat, però, a deixar-ho tot i anar a combatre en una terra que no és la seva. 

La xarxa que es dedica a captar aquests futurs soldats tenen ben tipificades les diverses tipologies dels joves als qui s'adrecen. És tan aclaridor tot el contingut que sobren les meves reflexions que no podrien reflectir el sentir de l'autor:

Mites que el nou discurs terrorista utilitza per seduir diferents tipologies de joves:
Lancelot, o el mite d’aquells que persegueixen l’ideal cavalleresc.
Madre Teresa, o el mite d’aquells que se’n van per una causa humanitària. (...) Normalment és el model que ofereixen a les noies menors d’edat.
El qui porta l’aigua, o aquell que, simplement, busca un grup al qual pertànyer. (...) El que és atractiu és sentir-se un d’ells, ser-ne un.  És un mecanisme psicològic ben conegut i utilitzat habitualment per grups mafiosos, bandes criminals, sectes destructives, etcètera.
City of duty, o el mite dels que volen, simplement, disparar. Disparar i sentir-se part d’un escamot de combat. (...) Són nois aficionats a les armes, que busquen una aventura bèl·lica.
Zeus, o el mite d’aquells que busquen l’omnipotència i el poder. (...) Específicament dissenyat perquè s’hi identifiquin joves amb dificultats per a trobar límits. Per a joves que ja són adeptes, habitualment, a conductes de risc: vandalisme, petits robatoris, tràfic de drogues a petita escala, alcoholisme, drogoaddicció...  (...) De tots cinc mites, aquest és l’únic en el qual les filmacions de decapitacions o d’altres actes de bestialitat similar tenen un pes significatiu.
(...)
Bons coneixedors de la nostra realitat, més que plantejar grans qüestions teòriques, els islamistes presenten un model ben atraient que els nois i noies puguin adoptar sense pensar gaire. (...) Per atreure’l al grup, més que obrir discussions, mostren un camí perfectament traçat, que els nois puguin seguir sense gaires complicacions.

Amb tot i malgrat en ocasions estiguem temptats a fer-ho, cal no confondre Islam amb terrorisme. Segons les dades de què es disposa, es pot concloure que en general els joves captats no són especialment practicants:

Uniformitzar l’islam fins al punt de considerar-lo un bloc monolític i homogeni és un disbarat comparable només amb el d’uniformitzar l’occident cristià actual fins al punt de considerar-lo un bloc monolític
(...)
En la seva vida anterior, eren bons nois, alguns una mica despistats des del punt de vista moral, però absolutament incapaços de cometre -ni tan sols d’imaginar-s’ho- cap de les monstruositats que a hores d’ara cometen.
(...)
La primera cosa que fan, en passar la frontera de Turquia amb Síria, és desprendre’s del seu antic passaport, canviar de nom, d’aparença i renunciar a la seva antiga identitat.

Tenen un bon domini dels mitjans audiovisuals dels quals es serveixen per donar publicitat a les seves accions profundament cruels i sagnants, l'objectiu de la qual és difondre la por:

Una de les característiques més angoixants que es poden trobar en les innombrables filmacions que ens arriben de crims perpetrats per gihadistes europeus és l’assossec, la fredor indiferent, la inhumanitat amb què nois acostumats a viure en la nostra societat cometen les atrocitats més inimaginables
(...)
Por i pensament. La relació mútua entre l’una i l’altre és, pràcticament de proporcionalitat inversa: com menys educació, més por i com més educació menys por. (...) La por “d’allò que és desconegut”. 
(...)
És sabut que la por és un dels nostres afectes més fàcilment induïbles. La por s’encomana. (...) Bona part de les pors més notables són invencions socials. 
(...)
No serem mai més vulnerables que quan estem espantats. 




divendres, 18 de maig de 2018

Stefan Zweig




Després de llegir algunes de les publicacions de Stefan Zweig, fill d'una acomodada família jueva, m'he endinsat de ple en EL MUNDO DE AYER, que es prometia com una autobiografia de l'autor escrita i comentada per ell mateix.
No ha estat ben bé així i si bé hi conté alguns apunts referents a la seva pròpia experiència, el conjunt del llibre es centra més en l'evolució de la societat europea al llarg i com a conseqüència de les guerres, i un enaltiment de la seva condició de jueu:

Los judíos crearon casi todas las colecciones de arte del siglo XIX. (…) Quien quería hacer algo nuevo en Viena no podía prescindir de la burguesía judía.

Stefefan es presenta:

Nací el 1881. Austríaco, judío, escritor, humanista y pacifista. 
(...)
La familia de mi padre procedía de Moravia. Las comunidades judías vivían en pequeñas aldeas en perfecta armonía con la gente labriega. 
(...)
Mi madre, de soltera Brettauer, era de procedencia distinta, cosmopolita. Había nacido en Ancona, en el sur de Italia. 

Dels seus anys d'estudiant sembla no servar un bon record, tot i que a raó dels resultats podia ser un alumne brillant quan s'ho proposava:

Si he de ser sincero, toda mi época escolar no fue sino un aburrimiento constante y agotador que aumentaba de año en año debido a mi impaciencia por librarme de aquel fastidio rutinario. 
(...)
No ocurrió nunca que dejase la lectura antes de la una o las dos de la madrugada. (…) Cada céntimo de nuestro dinero de bolsillo lo gastábamos en teatro, conciertos o libros.
(...)
La juventud constituía un obstáculo para cualquier carrera y tan sólo la vejez se convertía en una ventaja.
(...)
Durante tres años ¡me desentendería por completo de los estudios universitarios! Después, en el último curso, ¡haría un esfuerzo para dominar la materia escolástica y terminaría rápidamente cualquier tesis! 

L'Stefan va canviar diversos cops de lloc de residència fins acabar convertint-se en un apàtrida:

El sentimiento de provisionalidad presidió misteriosamente mi vida hasta la Guerra Mundial.
(...)
Ni siquiera vivir en el exilio -y yo lo he conocido hasta la saciedad- es tan malo como vivir “solo” en la patria.
(...)
Es precisamente el apátrida el que se convierte en un hombre libre, libre en un sentido nuevo; sólo aquel que a nada está ligado, a nada debe reverencia. 
(...)
El siglo en que me tocó vivir y crecer no fue un siglo de pasión. (…) Se vivía más reposadamente.

Moguda pel desig de saber-ne més, a banda d'aquest llibre, he anat esbrinant altres moments importants de la seva vida, com ara que es va  divorciar de la seva  primera esposa i que es va tornar a casar, aquest cop amb la que era la seva secretària i amb la que anys més tard decidirien suïcidar-se plegats deixant una nota que reprodueixo a continuació, i que he manllevat d'aquesta pàgina 


“Cada día he aprendido a amar más este país y quisiera no haber tenido que reconstruir mi vida en otro lugar después de que el mundo de mi propia lengua se hundió y se perdió para mí, y mi patria espiritual, Europa, se destruyó a sí misma.
“Pero para empezar todo de nuevo un hombre de 60 años necesita poderes especiales y mi propio poder se ha desgastado después de años de vagar sin asiento. Por eso prefiero terminar mi vida en el momento adecuado, justo, como un hombre para quien su trabajo cultural fue siempre la más pura de sus alegrías y también su libertad personal —la más preciosa de las posesiones en este mundo.
“Dejo saludos para todos mis amigos: quizá ellos vivan para ver el amanecer después de esta larga noche. Yo, más impaciente, me voy antes que ellos”.
                                                           [The National Library of Israel]


Són molts els records punyents que l'autor rememora en aquest escrit, però he volgut triar aquesta frase per acabar, perquè al meu entendre resumeix molt bé el seu sentir i també el seu profund dolor, que potser el va conduir a acabar amb la seva vida:

Nada demuestra de modo más palpable la terrible caída que sufrió el mundo a partir de la Primera Guerra Mundial como limitación de la libertad de movimientos del hombre y la reducción de su derecho a la libertad. 


diumenge, 6 de maig de 2018

Mercè Rodoreda i els jardins

Fa pocs dies vaig tenir l'ocasió de visitar els Jardins que al Carrer del Carme, en memòria de l'escriptora han estat batejats com a "Jardí Mercè Rodoreda"

Es troben en el que va ser la Casa de Convalescència i que ara és la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. Són el que es coneix com a jardins penjants, on antigament les monges conreaven plantes aromàtiques i medicinals i enguany s'hi han sembrat unes mostra de les flors i plantes preferides de la Rodoreda.

Però la visita als jardins, tot i ser molt interessant, no va ser tot, ja que la persona que ens va atendre, ens va mostrar bona part de les instal·lacions mentre, amb una gran professionalitat, ens va comentar tots els espais i objectes que hi conté.

Ja he comentat altres cops que jo hi vaig néixer i viure fins els vint-i-un anys al Carrer del Carme, no massa lluny de on es troben els jardins i que, a més havia estat una usuària, gairebé compulsiva, de la Biblioteca Infantil ubicada just al costat i mai no havia ni intuït que ben a prop hi havia aquest magnífic espai. És clar que aleshores segur que era un lloc inhòspit i abandonat com gairebé tot l'entorn.

Vaig fer algunes fotografies que ara m'agrada compartir, alhora que recomano que concerteu una de les visites comentades que es fan de manera periòdica prèvia reserva









dissabte, 5 de maig de 2018

Pietat



Sens dubte cal situar aquesta novel·la d'Stefan Zweig en l'època: 1914.

El protagonista, relator de la història, és un jove i inexpert tinent que a causa del que considero un caràcter feble i un tant indecís, es veurà enredat en una teranyina d'afalacs i pietat mal entesa. Però m'explico:

Todo el asunto empezó con una torpeza, una necesidad completamente impremeditada. (…) Yo tenía entonces veinticinco años, y era un activo teniente del regimiento de ulanos de x… 

Per una sèrie de casualitats, és convidat a sopar a casa d'un influent i ric personatge, que aquí s'anomena Kekesfalva. En un ambient que ell considera d'alt nivell aristocràtic, envoltat de convidats notables, coneix la filla de l'amfitrió, una jove adolescent molt prima que sense ser especialment agraciada, té l'encant indubtable de la joventut.

El sopar es rega amb diversos vins i licors exòtics i en acabar, una mica espontàniament, s'organitza un ball en què els joves hi participen amb entusiasme. Tots, excepte la filla de l'amfitrió que resta asseguda en una saleta contigua:

En casa de Kekesfalva se está como en la Corte. Nunca he comido así de bien, nunca había soñado que se pudiera comer tan bien, tan abundantemente.
(...)
Me gusta bailar, incluso bailo bien. 

I gairebé en aquest mateix moment, comença el que serà un veritable Via Crucis pel jove tinent: descobrirà que la noia té un seriós problema de mobilitat, sentirà una barreja de sentiments tant de culpa per no saber com comportar-se ni tan sols com mirar-la, de tendresa davant la desgràcia i de pietat que la malalta mal interpreta, sentint-se perdudament enamorada, fins el punt que exerceix un xantatge vers el jove quan li exposa que està decidida a suïcidar-se si el seu amor no és correspost:

Nunca la relación entre un sano y una enferma, entre un libre y una prisionera, puede mantenerse a la larga en las puras nubes. La desdicha se vuelve vulnerable.

Atrapat en aquesta teranyina, tracta de desfer-se'n i fins i tot sembla que ha trobat la manera demanant el trasllat, quan apareix el Doctor Condor, un personatge un tant peculiar, que és qui el qui se n'ocupa del tractament de la jove, i de sobte les coses canvien:

Segons el Dr. Condor:
Lo malo en nuestro oficio no son los enfermos; al fin y al cabo, uno aprende a tratar correctamente con ellos, se consigue una técnica. (…) Pero nadie nos amarga tanto la vida como los parientes, los allegados que se cuelan sin que nadie los llame entre el médico y el paciente y siempre quieren saber “la verdad”.
(...)
Incurable… eso es sólo un concepto relativo, no absoluto (…) para mí no hay enfermedades incurables, por principio no abandono nada ni a nadie. 
(...)
Sólo cuando se llega hasta el final, hasta el más extremo y amargo final, sólo cuando se tiene la gran paciencia, se puede ayudar a las personas. 

La suposada treva en la decisió d'allunyar-se acabarà d'una manera abrupta, però això ja forma part del final de la història que no desvetllaré:

No tiene salvación quien es amado sin sentir amor, porque la medida y los límites de esa pasión ya no están en él, sino más allá de sus fuerzas, y si otro le quiere a uno queda muerta cualquier voluntad. 
(...)
Nuestras decisiones dependen de la adaptación a las circunstancias y al entorno en mucha mayor medida de lo que estamos dispuestos a admitir.


dissabte, 28 d’abril de 2018

Milions d'ampolles buides





Diu Jaume Cabré en el Pròleg:
Opino que va escriure massa; no li calia. Però escrivia com qui respira i aquest impuls pot ser tan poderós que ja li pots fer sermons des de la trona. 

Barcelona, finals dels seixanta; una reunió clandestina d'un grup format per uns vuit homes, amb tendència anarquista, que a proposta d'un dels seus membres contemplen la possibilitat d'armar-se.
Tot i que la proposta és desestimada, l'impulsor de la idea segueix fermament decidit a dur-la endavant, però hi ha un inconvenient: calen diners per poder comprar les armes. Amb tot hi ha una possibilitat, que no és altra que donar un cop arriscat, com ara organitzar un atracament.:

Què us penseu que ens portaran, a casa? Res de res. Ens ho hem de prendre tot. Hem de tenir la iniciativa. (...) Amb guants blancs no s’arriba enlloc.

Gairebé aquest és l'inici del relat en què un cop més, Manuel de Pedrolo ens endinsa en el sentir d'un grup clandestí i revolucionari i en el que estableix  una curiosa connexió amb un altre dels seus relats, quan fa menció d'un suposat acte de violència.

Pràcticament només començar ja coneixem que l'aventura no reeixirà ja que el protagonista principal, que és qui ens narra com es forja i s'executa el pla,  no arribarà a veure el final:

Per què?
Des de que he començat aquestes notes m’ho he preguntat més de quatre vegades. Per què les escric, per què comprometo la seguretat dels meus companys, la meva, la de tota l’organització, amb aquestes pàgines que podrien caure en mans de la policia?
(...)
No cal dir que he pres les meves precaucions. 

El relat avança i coneixem més i més detalls del pla. Sembla possible tot i que arriscat que es pugui dur a terme. Tot està planificat amb cura. I arriba el gran dia i es du a terme el cop, entre quatre companys i l'ajuda imprescindible de la Marina, germana d'un d'ells, que coneixedora del pla s'hi presta de manera voluntària a prendre-hi part. Actuarà com a secretària, però serà ella qui s'arriscarà a custodiar i treure de les oficines els diners de l'atracament que més tard bescanviaran per armes:

La Marina  va néixer a Sant Feliu, on el seu pare feia de jornaler de pagès, però quan tenia dos anys, poc abans de la guerra, doncs, van traslladar-se a Barcelona. (...) Als onze anys ja havia plegat del col·legi.
(...)
A casa seva, un cop acabada la guerra i quan el seu pare va haver sortit de la presó, o sigui quan ella ja era grandeta, de política no se’n parlava gairebé gens. 

D'entrada tot sembla sortir segons el planificat: Tenen els diners per poder comprar les armes que els facilitarà a un alt preu un personatge marginal, han trobat un local on amagar-les..., però, sempre aquests però que acaben esgarriant-ho tot i que en aquest cas, malgrat aconseguir l'objectiu, la víctima serà el gairebé anònim organitzador:

Ningú no sabrà res, o gairebé res, dels homes que van donar-los la vida, perquè encara que el partit triomfi, potser sota una altra denominació a l’atzar d’aliances i canvis d’orientació, ells ja seran uns altres. 
(...)
La instauració d’un ordre nou, revolucionari, sempre exigeix sacrificis, i un d’ells pot ser aquest: matar i morir. 
(...)
A tots ens sap greu que ens treguin del nostre magre confort, de les nostres habituds, per llençar-nos a una situació en la qual potser ens odiarem. A mi, l’odi no m’agrada, però encara m’agrada menys els menyspreu. 

En resum, una altra gran història de'n Pedrolo, que no va veure publicada fins molts anys després de ser escrita perquè com de costum, la censura li ho va impedir un cop i un altre i en el que reivindica el paper de la dona en la lluita revolucionària.

Pensem una cosa: les primeres que se’ns uneixin potser seran unes ignorants, però el simple fet d’interessar-se pel nostre moviment fins a l’extrem de voler integrar-s’hi serà una indicació prou clara que de consciència social no els en falta.