La memòria de l'Oracle

La memòria de l’Oracle, de'n Pere Joan Martorell, va estar guardonat amb el Premi Mallorca de narrativa 2017. Un controvertit, però prestigiós Premi, creat el 2005, i que han rebut, entre molts altres, autors tant reconeguts com Manuel Baixauli  al 2006, o Miquel de Palol al 2008, per citar només uns exemples.

Coneixem el protagonista, un nen just al moment de néixer, que es diu Jacob; per ell sabem que no podrà conèixer el pare, perquè se'l van emportar cap un destí incert abans que ell nasqués:  Uns deien que se l’havien emportat amb la camioneta juntament amb altres de la seva tribu cap al cementiri. Altres, més benèvols, que romania pres en algun lloc de Ciutat. (...) Els més optimistes deien que aviat l’amollarien i podria tornar a ca nostra.
(...)

Al pare se l’emportaren un vespre perquè estimava les paraules. Perquè tenia molts llibres. Massa llibres i massa idees i massa somnis. Perquè ensenyava a llegir i a escriure. Perquè ell també escrivia. (...) La seva paraula preferida era “llibertat”.
(...)

Ell era un home de lletres. Saberut. Culte.
(...)

Jo el vaig conèixer a través dels seus escrits i dels seus llibres. Com més llegia i rellegia aquelles seves “Realitats intangibles”, posem per cas, més proper el trobava.

I que a més té un germà bessó, Jeremies, que aviat també desapareixerà. Ras i curt: durant el part el meu germà va patir una falta important d’oxigen perquè el meu cordó umbilical se li va enrodillar pel coll. El meu cordó umbilical! Quin fat mesquí havia permès aquella malvestat! 
(...)
A partir d’aquell dia jo vaig ser Jacob per sempre. I ell es va dir Jeremies fins que va desaparèixer.

La família, gairebé maleïda, queda pràcticament reduïda a la mare, una dona jove, segurament bonica: El temps passava i la mare s’anava marcint. però tristament dissortada que només viu per esbrinar on es troba el seu marit i que es veu forçada a avenir-se a tota mena d'humiliacions i vexacions per tal de poder seguir endavant i mirar d'esgarrapar alguna notícia, no sempre certa, del seu marit:

La mare de cada dia parlava menys. Anava tirant. Malvivia
(...)

Ca nostra era una gruta habitada per monstres. Quan la gent de bé hi passava per davant, fos perquè es dirigien al forn o cap a plaça, no podien fer  altra cosa que senyar-se a fi d’espantar les forces malignes.
(...)

Els dies assenyalats eren els dimarts, els dijous i algun dissabte. Un fantasma entrava a casa, es ficava al llit de la mare i començava a belar i a moure’s al ritme d’uns espasmes que més endavant vaig associar amb els atacs epilèptics. 

En Jacob també ens parlarà de l'oncle, miner que a causa d'un greu accident queda incapacitat per seguir treballant:

Aquella mina que cada any s’emportava a la tomba, normalment durant l’època de pluges, alguna ànima. 
(...)

No sabia si havia sobreviscut a l’accident de la mina, mes ja per a tota la vida seria un home tarat, una desferra humana, un cos mutilat, inhàbil, assenyalat... (...) Des de les primeres albors de la memòria, quan ja el meu albir precoç intuïa la desaparició del pare, la meva comesa principal consistia a esbrinar l’essència de les coses.

Totes les històries contingudes en el relat ens parlen d'absències: Ja hem conegut la història del pare, del germà... però també l'avi és absent perquè, en aquest cas, de forma voluntària va marxar lluny i tampoc mai no el coneixerà:

El padrí/avi: Vaig partir abans de la desfeta final i ara em sent culpable. Un covard. Un desertor. Un traïdor. La gent parla massa
(...)
Del padrí, poques coses en sabia. Que vivia lluny, molt lluny, tot sol, en un país del nou continent, enllà de la mar gran. Que havia partit, poc abans que esclatés el conflicte, per motiu de no sé quin estudi antropològic sobre els costums d’una tribu aborigen que tolerava l’incest.
(...)
M’ho va dir sense voltar gens ni mica. “El padrí és mort”. Així, directament, sense donar-me temps per preparar el cor enfront d’aquella fiblada

Fruit de la forçada relació, neix l'Alba, una germanastra que en Jacob acollirà amb molta tendresa:

Portadora d’una aurèola nova i plena d’esperança, a primera hora del matí, va néixer la meva germanastra.
(...)
A l’instant mateix que n’Alba obrí els ulls ensotats i engegà aquell plor afònic, aquella nit invisible d’invocacions i resos, jo em vaig fer gran.

Pràcticament la vida de'n Jacob queda resumida en molt poques línies:

Fill d’un roig. Nét d’un exiliat. Germà d’un oligofrènic. Nebot d’un tarat. En fi, sempre m’ha agradat creure en la predestinació
(...)

I un dia la mare també va desaparèixer. Així, sense més ni pus. Sense cap avís previ ni cap indici delator. Així, sobtadament. 

(...)

Tots som els gens que els nostres progenitors ens han traspassat i el cúmul d’experiències que hem anat arreplegant amb els anys. 
(...)
Encara no tenia clar que el rar era jo. Jo, l’estrany. L’absurd. 

Ángeles rebeldes

He reincidit amb  Robertson Davies, aquest cop, però, almenys en aquest primer títol de la trilogia de Cornish, no m'ha enganxat tant com la Trilogia de Deptford. Bé, només és el primer, ja veurem.

Per començar, m'ha semblat que el millor és la transcripció de la definició del títol que ens facilita el mateix autor:

Los ángeles rebeldes. Revelaron los secretos del Cielo al rey Salomón y Dios los expulsó, pero, ¿se entristecieron y planearon la venganza? ¡No, qué va! (…) Al contrario, ayudaron a la humanidad a avanzar, descendieron a la Tierra y enseñaron lenguas, medicina, derecho e higiene -nos lo enseñaron todo- y con frecuencia gozaron de particular predicamento entre “las hijas del hombre”

Potser el malvat, però brillant i temut professor Parlabane, al que anirem coneixent més endavant, es podria considerar un d'aquests àngels? 

Soy sádico, de los peligrosos. Me rio de los gays. 

L'argument, una mica enrevessat, tal com sembla que és la tònica de l'autor, comença amb la mort de Francis Cornish, el que va ser un gran mecenes, i, malgrat que hi va deixar testament, assistim a les lluites internes per fer-se amb el seu llegat:

Francis Cornish es -era-, sin duda, el mayor mecenas del arte, el máximo conocedor y el más entendido que ha habido en la historia de este país
(...)
El difunto había sido alumno distinguido de la universidad de San Juan y el Espíritu Santo, no estaba vinculado a ninguna parroquia y la Entelequia esperaba recibir de él un dineral. Tres buenas razones para honrarlo por todo lo alto.

Anirem coneixent, relativament, el difunt a través dels ulls i els records dels seus coneguts i familiars, sovint interessats perquè els marmessors esperen rebre una part substanciosa del seu llegat:

Francis Cornish había vivido en uno de los apartamentos, que presentaba indicios de habitación humana (…) Había adquirido gran número de obras a título personal, pero también actuaba como agente de pintores que todavía no se habían forjado un nombre (…) En realidad, Francis Cornish actuaba sin malicia, pero también sin método.

Mentre una comissió d'experts classifica i valora tots els objectes, descobreixen el que sembla un inèdit i valuós manuscrit de Rabelais i l'avarícia es desferma fins a límits insospitats:

Rabelais era historiógrafo: Las Estratagemas, era uno de los grandes manuscritos perdidos, de los grandes de verdad. (…) Tiene que tratarse del manuscrito original que publicaría o quería publicar Gryphius, pero no se ha encontrado ningún ejemplar.

A banda de tot l'enrenou per la valoració i repartiment de l'herència, coneixerem la María Magdalena Theotoky, filla d'una gitana de cert prestigi, i a través d'ella es faran avinents diversos aspectes d'aquesta cultura:

No se puede decir que a mi vida le faltase variedad. En la universidad era la señorita Theotoky, prestigiosa licenciada que descollaba un poco por encima de los demás porque pertenecía al selecto grupo de ayudantes de investigación. (…) En casa era María, una kalderash, una ovarri, pero no del todo, porque mi padre no pertenecía a esa vieja y orgullosa raza (…) Era, pues, medio gitana. 
(...)

Sin lugar a dudas, María poseía una gran belleza, aunque no de la clase que cualquiera puede advertir o valorar y que sospecho, no goza de gran éxito entre sus coetáneos.

I no pot mancar una extensa referència a Parlabane, aquest professor, antic religiós, i sempre aprofitat:

Volví aquí, encontré trabajo de profesor de Filosofía -la docencia siempre ha sido un buen negocio y un ganapán seguro- y la Entelequia se congratuló de recuperar a uno de sus muchachos sobresalientes, si bien, la alegría duró poco. 
(...)
Me di a la bebida sin tasa: un borracho, aunque a mí no me lo parecía. Beber tampoco era la respuesta definitiva, de modo que probé las drogas, que eran la onda del momento, y me sentaron bien. Muy bien, a decir verdad.
(...)
Yo había hecho un juramento en aquella isla griega. Me haría monje, entregaría mi vida a los desafortunados e infelices, seria mi sacrificio por todas mis malas acciones y se lo dedicaría a Henry. 
(...)
La maldad existe; no es habitual, pero existe. La maldad exige la misma cantidad de energía que la bondad, y son pocas las personas que tienen la necesaria para cualquiera de los dos caminos.

Potser aquesta anotació final aclarirà quelcom més? O no.

No escribo para justificarme, sino para dejar constancia de una aventura espiritual de excepción, y que los lectores juzguen por sí mismos, como sin duda harán. 

El que pensen els altres

Tots coneixem persones que sempre estan pendents del que pensen els altres, de quedar bé, o el que és el mateix, de voler aparentar allò que en realitat no són. No amagaré que, entre altres coses, el seu títol, em va impulsar a llegir aquest llibre de la  Clara Queraltó, i que, tot i estar confegit amb relats curts que a voltes s'entrellacen, no m'ha decebut:

La Mar, s'ha inventat una història respecte el seu naixement, que no es correspon en absolut amb la realitat, però que li serveix per defensar-se fins i tot d'ella mateixa. Passats els anys, rememora la seva vida que comença en una escola per òrfenes, quan a les nits se sentia sola i desemparada i tenia por:

Té seixanta-dos anys i la pell i els ulls endurits, de la gent a qui la vida no li ha posat fàcil.
(...)

Sembla menys prima del que és sota l’abric negre i gairebé llarg fins als peus. (...) Té uns ulls grossos, una mica sortits i molt blaus, amb venetes vermelles i primes al voltant de l’iris. Just a sota, la pell inflada; unes bosses plenes que sembla que li hagin de rebentar de tant que tiben, com si fossin plenes d’aigua.

Viu en un pis petit a mitja hora caminant del mar, en un bloc de pisos antics. 

(...)

La Maria del Mar va començar a ser conscient que cada vegada hi havia nenes més petites que ella i que, sense adornar-se’n, i encara que era de la mida tan menuda, ella també anava creixent.

La seva dissort sembla que canviarà quan una parella que ha perdut la seva filla decideix adoptar-la, però sembla que malgrat tot, el seu destí i els seus propis erros faran que sense remei, resti sola fins a la fi dels seus dies:

Adopció: Maria del Mar, hi ha una família que vol adoptar-te. (...) no va saber si allò que li passava ho volia realment o no.
(...)

Aquell primer estiu va aprendre a anar en bicicleta. El Ramon i la Fina, els seus nous pares (a qui mai deia pare i mare), van quedar sorpresos i van riure i aplaudir.

Va ser una felicitat que va venir de mica en mica i que es va instal·lar a la vida de la Maria del Mar sense que se n’adonés del tot. 

A Professió coneixerem la història un tant convulsa d'un bon professor de secundària poc agraciat físicament, que desperta les burles d'un grapat d'adolescents inadaptats.

El primer dia que el Lluís es va posar davant d’una classe d’adolescents va entendre que a la vida no hi ha res pitjor que estar exposat permanentment al ridícul i no saber trobar la manera de no sentir-lo. 
(...)

Des de la sala de professors sent com els alumnes parlen cridant al passadís. No sent què diuen ni els reconeix les veus. És un murmuri que el posa en tensió cada vegada que s’obre la porta i el so de les veus i les rialles s’escola cap dins. 
(...)

A ell li agrada fer classes. Potser demà li sortiran millor i no sentirà aquest malestar. 

I acabo aquesta entrada gairebé com l'he començada, parlant de la por, pors distintes, però com no pot ser altrament, totes angoixants: La d'algú que acaba de ser pare, i li assalta la por d'assemblar-se al seu, i també, com no, la por traumàtica de perdre el records:

Però a vegades també té por d’ell. I aquesta por no hi era abans. Té por d’ell mateix, de les coses que té dintre i que no s’ha sabut trobar i que l’Amanda encara no veu. Té por del que li corre per les venes. Té `por d’assemblar-se, en algun moment, al seu pare.
(...)

La por ve quan penso què oblidaré primer. Si els records que em marxaran abans seran aquells que són només meus. Els més secrets.

Vides minúscules

Amb un lleuger fil conductor per part del protagonista, a "Vidas minúsculas" en  Pierre Michon ens parla de diferents vides que, com el nom indica poden semblar petites o intranscendents, però que cada una d'elles i en conjunt adquireixen una importància substancial en la seva vida, i d'alguna de les quals en faig només una petita menció, segons el que, per alguna raó totalment subjectiva, m'han semblat  més interessants. En general són vides dissortades:

Vida de André Dufourneau:
En André arriba a la vida de la família per la necessitat de trobar ajuda per les dures feines del camp. Podia haver estat, com en altres casos d'aquestes adopcions interessades , una vida complicada i dissortada, però gràcies a l'avia va poder gaudir d'una mínima educació que li va permetre evolucionar i tractar de forjar-se un futur lliure:

Los padres de mi abuela habían solicitado que la asistencia pública les confiara a un huérfano para ayudarlos en los trabajos de la granja. Les enviaron a André Dufourneau. 

(...)

Ella le enseña a leer, a escribir.
(...) 

André Dufourneau, orgullosamente plantado frente a una hucha, (…) “Volveré de allí rico, o moriré”. (...)

No consiguió lo que quería
(...)

Sólo fue rico en oro, y de eso murió. 

Vida de Antoine Peluchet
En aquest cas, el nostre narrador/protagonista, ens parla de la seva àvia i la seva particular capsa dels tresors, que no contenia més que alguna quincalla que ella, amb la seva presentació convertia en quelcom molt especial. És així que ens parla de les relíquies de'n Peluchet:

En Mourioux, en mi infancia, a veces mi abuela, para divertirme cuando estaba enfermo o tan solo inquieto, iba a buscar los Tesoros. (…) dos cajas de hojalata llenas de abolladuras que antaño habían contenido galletas (…) Mi abuela sacaba de ellas objetos llamados preciosos y su historia. 
(...)

Los Peluchet desparecieron junto con el siglo pasado (…) La reliquia es una pequeña Virgen con niño de porcelana, soberanamente inexpresiva bajo un estuche de vidrio y seda.
(...)

La reliquia ayudaba a las mujeres en su trabajo de parto, cuando el nombre con grandes gritos se perpetúa.

Vida de Eugéne y de Clara:
Ja hem parlat de la Clara, l'extravagant avia, però ara coneixerem també l'Eugène l'avi del protagonista no gens menys extravagant, que en aquesta "Vida" ens els descriu detalladament amb un deix d'e crítica, però també d'admiració:

Clara, mi abuela, mujer alta y demacrada de mejillas hundidas, imagen de la muerte inquieta, resignada pero ardiente (…) yo temía la agudeza de los grandes ojos muy azules, dolorosamente bonitos., que se fijaban detenidamente en mí. 
(...)

El viejo era sentimental mientras que no me sorprendía ver a Clara frecuentemente al borde de las lágrimas. 
(...)

Cuando los dos miserables viejos regresaban a su automóvil, viejo y absurdo como ellos, yo no sabía a quién se dirigían mi pena y mi compasión.

Vidas de los hermanos Bakroot:
Companys d'institut i també d'una època on l'adolescència pràcticament en reclusió, resultava especialment complicada:

Los hermanos Bakroot eran retoños perdidos extraviados de una especie de locura medieval terrosa (…) Remi, el menor, estaba en mi clase. Era alegremente insociable. 
(...)

Roland era completamente distinto, y sin embargo tan semejante, cierto es que tampoco era razonable, pero su desatino no tenía nada del brío descarado, de la chunga algo taciturna, chiflada, que en Remi forzaba la admiración de los chicos. 

Vida del tío Foucault:
Un curós personatge que abans d'admetre el seu analfabetisme, prefereix restar internat en un hospital on  no li poden oferir ni la més mínima esperança per la seva malaltia terminal:

Se llamaba Foucault, y las enfermeras, con la familiaridad indiscreta, condescendiente (…) lo llamaban “el tío Foucault” (…) Nunca supe su nombre de pila. (…) tenía la intención de permanecer allí, sentado, dando la espalda a su muerte que se recogía en los rincones oscuros, frente a los grandes árboles claros.
(...)

Había quedado viudo muy joven, y no tenia hijos. 

Vida de la pequeña muerta:
Especialment colpidor aquest episodi, on rememora la curta existència d'una germana:

De niño supe que otros niños morían; pero esos no se me habían adelantado en un despegue magistral, no eran sólo leyenda, había estado junto a ellos y sabia que estábamos hechos de la misma pasta: dudaba que se convirtieran, como me aseguraban, en ángeles de pleno derecho.
(...)

Mi hermana nació en 1941, creo que, en otoño, en Marsac, donde trabajaban mi padre y mi madre. (...)

Madeleine murió en la mañana del 24 de junio de 1942, dia de San Juan, en el inmenso calor que se alzaba sobre Marsac. 

L'integrista reticent

Fa poc vaig llegir i comentar Sortida a Occident de'n Mohsin Hamid i ja puc confirmar que no serà l'últim que llegeixi d'aquest autor.

En aquest cas, tot sembla indicar que en Changez, el protagonista d'origen pakistanès com el mateix Hamid, manté el que en principi sembla una conversa animada i força personal, amb un suposat interlocutor del qual només coneixem alguna reacció a través de la mirada i els comentaris i reflexions fetes en veu alta, pel propi Changez, per la qual cosa podem concloure que tot el relat no és sinó un monòleg, una introspecció per tal de tractar de resoldre els seus dubtes personals.

Molt a l'inici de tot plegat, un detall pot cridar l'atenció i és que quan algú es presenta, sembla que el més natural és donar el seu nom. En aquest cas, en Changez no ho fa,  i acabem sabent el seu nom en el transcurs de la conversa i només quan es refereix a un episodi de la seva vida.

Però avançant en la lectura, d'alguna manera coneixerem com es pot sentir una persona jove, amb un aspecte que l'identifica o l'associa de procedència magrebí i, per tan, sospitós en segons quins cercles i quines circumstàncies:

Esclar que jo no sóc àrab. Ni sóc, per caràcter, una persona amb tirada a la violència gratuïta. però em vaig sentir el batec de la sang als polsos.
(...)

Havia sentit històries de la discriminació que els musulmans començaven a patir en el món dels negocis (...) i no tenia ganes de veure la meva feina a l’Underwood Samson en perill. 

M'aturo un moment per aclarir quin és aquest lloc de feina, important i ben remunerat:

Només tenia vint-i-dos anys i aquella era la  meva primera feina de debò. 

(...)

Recordo el meu esbalaïment el primer dia que em vaig presentar a la feina. (...) Em vaig adonar que aquell era un món diferent del Pakistan; els peus se’m sostenien damunt dels fruits que ha donat la civilització tecnològicament més avançada que ha conegut la nostra espècie.
(...)

A la feina ens dedicàvem a la labor de moderar el futur tenint ben poc en compte el passat, i la meva eficàcia va continuar augmentant mentre m’endinsava en el projecte de l’operador de cable. 

Poc a poc es va incorporant al mode de vida i les relacions del nou país d'acollida, fins que el destí el situa en la difícil situació personal, no ja d'haver de triar, sinó de sentir-se pertanyent al seu país de naixement:

Vaig veure com una -i després l’altra- de les torres bessones del World Trade Center de Nova York s’enfonsaven. I llavors vaig somriure! Sí, per menyspreable que sembli, la meva reacció inicial va ser de notable alegria. 
(...)
Una ràbia creixent i carregada d’arrogància s’havia apoderat dels Estats Units en aquelles setmanes de setembre i octubre (...) la poderosa host de guerrers que esperava que formés el seu país va ser mobilitzada i enviada... però cap a casa meva, cap on era la meva família, al Pakistan.

És aleshores que decideix deixar-se créixer la barba, segurament com una mena de tribut als seus orígens, però aquest fet, que en principi podria considerar-se intranscendent, té conseqüències; les mirades no són les mateixes, el recel es fa evident, les sensacions de rebuig i/o potser de temor, s'aguditzen:

És extraordinari que una cosa tan insignificant com una barba -només es tracta d’uns quants pèls, al cap i a la fi- en un home amb el meu color de pell fes tant efecte en els seus compatriotes.

Com ja es va intuint a mesura que s'avança en la lectura, en Changez, deixa la feina (potser també una mica obligat pel rebuig que endevina), i decideix tornar-se a Pakistan amb els seus.

I reflexiona..:

Crec fermament en la no-violència; detesto el vessament de sang, llevat dels casos de defensa pròpia. (...) No sóc còmplice de cap assassí; sóc un professor universitari, ni més ni menys. 
(...)

Amb el temps tots els comptes s’acaben igualant. Només em permeto afegir: "O potser no"

També en parla Fragments nocturns

Seguirem vivint

En aquesta entrada parlaré de la mort des d'una doble vessant que d'alguna manera tenen una relació. No pas com quelcom morbós sinó només compartint alguns punts de vista que en els últims dies i pràcticament per casualitat, m'han colpit de manera especial.

Si seguiu  Aquest enllaç podreu  escoltar l'Elisabet Pedrosa, l'autora de "Seguirem Vivint", un dolç, trist i encoratjador relat, en què d'una forma serena comenta com va enfrontar la mort de la petita Gina de només onze anys, i les reflexions que aquest fet li van suggerir.

En l'entrevista, personal, molt sincera i emotiva, que va concedir a la Sílvia Cóppulo al Suplement de Catalunya Ràdio el gener del 2015, ens parla del llibre i molt més. 

M'endinso en el comentari del llibre en què ja en les primeres pàgines del mateix ens avisa:

No és un llibre políticament correcte, perquè el que sentim no sempre és agradable d'escoltar. És un llibre que parla de mort pura i dura, sense eufemismes, i mirant-la a la cara amb acceptació i naturalitat.
(...)
Escriure és com un acte fisiològic d'expulsió, necessito treure per sobreviure i per mantenir el senderi

Poca cosa puc comentar mentre entro de ple al recull d'algunes petites pinzellades que penso que es comenten per si mateixes:

Cada mort és una història i cada dol també, no pretenc alliçonar ningú sobre com s'ha de portar. 
(...)

Així és el dol, imprevisible i tortuós, però s'ha de transitar.
(...)

Quants dies les cèl·lules és un record de la persona a qui pertanyen? Ploren, els òrgans, quan ja no són regats perla vida?

Malgrat haver patit aquesta pèrdua tan sensible, l'Elisabet, reflexiona sobre el tema del patiment i la mort com una possible alliberació i lliure elecció:

Hem de saber trobar la justa mesura entre viure i morir, entre acompanyar i deixar anar. 
(...)
Volem protegir els altres del dolor, sobretot els més petits, però no ens sentim equivocats?  Si els protegim del dolor no els ensenyem a viure.

(...)
Sento que a la mort hi ha d'haver una última elecció personal, la llibertat íntima de morir, de llançar la tovallola, de deixar de bategar el cor, i lliurar-se més enllà.
(....)
És realment la percepció que tenim del fet de morir el que ens fa mal. (...) De vegades, la mort també pot ser una alliberació.  Per algunes persones costa més viure que morir.

Potser aquest cop m'he extralimitat en la transcripció de petits fragments, però és que certament, no hi puc estar més d'acord i us les vull fer extensives. Si us animeu a llegir-lo, si us vaga podrem compartir comentaris:

Al nostre país la mort la callem. No sabem com encarar-la, i això no ens permet treure el que sentim. 

(...)

Entendre la mort ens pot ajudar -com a societat- a perdre-li la por.
(...)

És essencial posar paraules a la mort, paraules i silencis per respirar la vida. 
(...)

Cada religió, cada cultura i cada individu fa la seva interpretació del fet de morir. 
(...)
No té gaire sentit enfadar-se ni viure la mort d'algú estimat com si ens robessis alguna cosa. Viure la mort des de la ràbia, des del ressentiment, resistir-se, només porta a una gran frustració. La vida no es pren ni és dona, es viu mentre es pot, i si pot ser amb plena consciència. 

I, com he avançat, segueixo el relat amb un enllaç que correspon a un "Sense Ficció", un programa de TV3, que en aquesta ocasió ens presenta un Equip del PADES  (Programa d'Atenció Domiciliària, Equips de Suport) que en l'actualitat disposa de 72 equips i   que atenen persones a la fase terminal i els ajuda, a ells i les seves famílies, des de diferents enfocaments professionals, un superat de la millor manera possible el difícil pas. Si no ho heu fet, el podeu veure en aquest enllaç:  Final de la vida .      

Tal com es diu al mateix reportatge, és  "  Una història sobre la dignitat, l'amor i l'esperança a través del seguiment d'un equip de cures pal·liatius de Nou Barris"

Ja com a conclusió, un parell de les reflexions de les moltes que podem trobar al llibre:

Hem de ser cocreadors de la nostra mort, no esperar-la passivament, i que ens arribi per exemple a través d'una malaltia degenerativa. Molt abans d'arribar a aquests extrems ens hem de demanar "És humà, és necessari arribar a aquests extrems?  No és la nostra por de rendir-nos el que fa prolongar una última etapa de la vida que no és humana ni per a la persona o per als familiars Xavier Melloni  
(...)
Alguna cosa hem de fer amb el dolor, l'absència i la frustració.