La memòria de l'Oracle

La memòria de l’Oracle, de'n Pere Joan Martorell, va estar guardonat amb el Premi Mallorca de narrativa 2017. Un controvertit, però prestigiós Premi, creat el 2005, i que han rebut, entre molts altres, autors tant reconeguts com Manuel Baixauli  al 2006, o Miquel de Palol al 2008, per citar només uns exemples.

Coneixem el protagonista, un nen just al moment de néixer, que es diu Jacob; per ell sabem que no podrà conèixer el pare, perquè se'l van emportar cap un destí incert abans que ell nasqués:  Uns deien que se l’havien emportat amb la camioneta juntament amb altres de la seva tribu cap al cementiri. Altres, més benèvols, que romania pres en algun lloc de Ciutat. (...) Els més optimistes deien que aviat l’amollarien i podria tornar a ca nostra.
(...)

Al pare se l’emportaren un vespre perquè estimava les paraules. Perquè tenia molts llibres. Massa llibres i massa idees i massa somnis. Perquè ensenyava a llegir i a escriure. Perquè ell també escrivia. (...) La seva paraula preferida era “llibertat”.
(...)

Ell era un home de lletres. Saberut. Culte.
(...)

Jo el vaig conèixer a través dels seus escrits i dels seus llibres. Com més llegia i rellegia aquelles seves “Realitats intangibles”, posem per cas, més proper el trobava.

I que a més té un germà bessó, Jeremies, que aviat també desapareixerà. Ras i curt: durant el part el meu germà va patir una falta important d’oxigen perquè el meu cordó umbilical se li va enrodillar pel coll. El meu cordó umbilical! Quin fat mesquí havia permès aquella malvestat! 
(...)
A partir d’aquell dia jo vaig ser Jacob per sempre. I ell es va dir Jeremies fins que va desaparèixer.

La família, gairebé maleïda, queda pràcticament reduïda a la mare, una dona jove, segurament bonica: El temps passava i la mare s’anava marcint. però tristament dissortada que només viu per esbrinar on es troba el seu marit i que es veu forçada a avenir-se a tota mena d'humiliacions i vexacions per tal de poder seguir endavant i mirar d'esgarrapar alguna notícia, no sempre certa, del seu marit:

La mare de cada dia parlava menys. Anava tirant. Malvivia
(...)

Ca nostra era una gruta habitada per monstres. Quan la gent de bé hi passava per davant, fos perquè es dirigien al forn o cap a plaça, no podien fer  altra cosa que senyar-se a fi d’espantar les forces malignes.
(...)

Els dies assenyalats eren els dimarts, els dijous i algun dissabte. Un fantasma entrava a casa, es ficava al llit de la mare i començava a belar i a moure’s al ritme d’uns espasmes que més endavant vaig associar amb els atacs epilèptics. 

En Jacob també ens parlarà de l'oncle, miner que a causa d'un greu accident queda incapacitat per seguir treballant:

Aquella mina que cada any s’emportava a la tomba, normalment durant l’època de pluges, alguna ànima. 
(...)

No sabia si havia sobreviscut a l’accident de la mina, mes ja per a tota la vida seria un home tarat, una desferra humana, un cos mutilat, inhàbil, assenyalat... (...) Des de les primeres albors de la memòria, quan ja el meu albir precoç intuïa la desaparició del pare, la meva comesa principal consistia a esbrinar l’essència de les coses.

Totes les històries contingudes en el relat ens parlen d'absències: Ja hem conegut la història del pare, del germà... però també l'avi és absent perquè, en aquest cas, de forma voluntària va marxar lluny i tampoc mai no el coneixerà:

El padrí/avi: Vaig partir abans de la desfeta final i ara em sent culpable. Un covard. Un desertor. Un traïdor. La gent parla massa
(...)
Del padrí, poques coses en sabia. Que vivia lluny, molt lluny, tot sol, en un país del nou continent, enllà de la mar gran. Que havia partit, poc abans que esclatés el conflicte, per motiu de no sé quin estudi antropològic sobre els costums d’una tribu aborigen que tolerava l’incest.
(...)
M’ho va dir sense voltar gens ni mica. “El padrí és mort”. Així, directament, sense donar-me temps per preparar el cor enfront d’aquella fiblada

Fruit de la forçada relació, neix l'Alba, una germanastra que en Jacob acollirà amb molta tendresa:

Portadora d’una aurèola nova i plena d’esperança, a primera hora del matí, va néixer la meva germanastra.
(...)
A l’instant mateix que n’Alba obrí els ulls ensotats i engegà aquell plor afònic, aquella nit invisible d’invocacions i resos, jo em vaig fer gran.

Pràcticament la vida de'n Jacob queda resumida en molt poques línies:

Fill d’un roig. Nét d’un exiliat. Germà d’un oligofrènic. Nebot d’un tarat. En fi, sempre m’ha agradat creure en la predestinació
(...)

I un dia la mare també va desaparèixer. Així, sense més ni pus. Sense cap avís previ ni cap indici delator. Així, sobtadament. 

(...)

Tots som els gens que els nostres progenitors ens han traspassat i el cúmul d’experiències que hem anat arreplegant amb els anys. 
(...)
Encara no tenia clar que el rar era jo. Jo, l’estrany. L’absurd.