La dona del Cadillac

 

Tortosa 2013
No és un Cadillac, però...

Una curiosa història entre romàntica i policíaca a la recerca d'un Cadillac, o més ben dit, del que se suposa que aquest cotxe té amagat:

Tots fem coses estranyes que un segon abans hauríem dit que no faríem mai. Fa només dos dies, no podia saber que vindria a aquest lloc i ara ja hi és. 

Un misteriós personatge es presenta al poble aïllat on l'Helena viu, i també organitza uns cursos de meditació i ioga; però no és aquest extrem el què interessa a l'estrany, sinó que l'han enviat per gestionar la compra d'un antic Cadillac vermell que ella ha heretat del seu pare i que manté tancat en un cobert que fa les funcions garatge. De manera aparentment insòlita, hi ha un recel entre alguns veïns, que semblen tenir un interès particular en què el cotxe no surti del poble i fins i tot pressionen la propietària:

Qui el voldria comprar, un cotxe maleït? El compraries, un rellotge maleït? No, no ho faries. Només cal que es pensi que el cotxe està maleït. 

És clar que l'Helena, la Lena, com tothom també té la seva història marcada en part per la desaparició d'un germà de 10 anys al que mai no van trobar:

Va ser tan horrible que ho havíem d’oblidar. No vam tornar mai més. (...) Ho vam deixar tot i el Cadillac es va quedar al garatge. (...) La mare va començar a beure. No s’emborratxava, no era això.

Jo ja tenia disset anys quan es va morir. Va anar de pressa. Ens va abandonar a la Carlota i a mi perquè havia perdut el seu Joan. 

La mare va beure i el pare es va fer vell de cop i volta. Al funeral de la mare, el pare semblava un avi.

(...)

I jo em vaig quedar amb el pare.

A partir de la coneixença per la compra del cotxe, s'estableix una complicitat entre els dos que aviat deriva cap a una atracció sexual.

Arriben les hores de les confidències mútues:

Fer de missatger no és tan mala feina. Però al final te’n canses, com passa amb tot. 

(...)

Tens pressa i fas veure que no. Vols comprar una cosa, però en busques una altra. Compleixes un encàrrec que no t’agrada, però t’hi sents obligat. I quan pensaves com seria tot això et creies que jo seria una dona desconcertada, potser una mica nostàlgica, disposada a desprendre’s d’un vell record rovellat si el preu és l’adequat. Digues que m’equivoco.

I en una trobada amb en Nico, el personatge que sembla que sigui qui ho manega tot, encara va una mica més enllà:

És mentida. No vol el cotxe. Vol alguna altra cosa i per això he vingut. He vingut a comprar el cotxe per ell, sí. Però també he vingut per entendre-ho. Per què el vol? No et sembla que hi manca alguna cosa? He pensat que junts ho podríem entendre.

(...)

Hi ha algú que vol alguna cosa que hi ha al cotxe. Jo no sé quina cosa és , tant me fa. Bitllets dels grossos d’una divisa d’aquella època? Lingots d’or o pleta? Diamants o maragdes? O el mapa de l’Illa del Tresor? Tant me fa. (...) A on ho vas trobar? Era en un doble fons al seient del darrere? O era un amagatall a tocar del dipòsit de combustible?

(...)

Aquest home, si cal, comprarà tot el poble, us farà fora de les cases, a tots, sense cap mena de compassió. Derruirà cada edifici d’aquest poble i deixarà sota la runa els desgraciats que s’hi quedin. (...) I si no ho troba hi calarà foc i d’aquest lloc no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina. Ho entens ara? 

A banda dels personatges principals dels que ja he parlat en part, també té un paper rellevant en la resolució de la història, l’Àvia Rossa, una senyora que sempre mira per la finestra i sembla que ho sap tot de tothom:

Fa una passa cap enrere i una altra tot seguit. Que resin, sí, que resin pel poble, com ho ha fet ella tots aquests anys, i que Déu Nostre Senyor vulgui escoltar l’última pregària d’aquest llogarret miserable, que ens vulgui perdonar, en la seva bondat infinita, o que els maleeixi per sempre.

Al final tot queda resolt, potser una mica massa i tot. Sabrem què va passar amb el germà de la Lena, el què hi havia (perquè alguna cosa important hi havia) amagat al Cadillac, què se’n va fer d’un primer observador que va desaparèixer...

Els “dolents” rebran el seu càstig i els “bons” seran recompensats i feliços per sempre més (O això esperen). 

Pel meu gust massa "colorín, colorado" la veritat.

La dona del Cadillac

Joan Carreras

324 pàgines

Morir

La primera referència que tenim del protagonista és en una mena de monòleg interior, que m'ha evocat una respiració fatigosa, entretallada, que potser es va apagant tot i que té moments que s’accelera, penso, fruit de la mateixa fatiga o dels efectes de la medicació.

S'interroga amb temor, es troba perdut, tot i que d'alguna manera hi ha quelcom que li resulta vagament conegut.

Algú com jo, que tinc un sentit de l'orientació nefast, puc entendre aquesta sensació entre desconcert i angoixa, al mateix temps que empipada per la situació incòmoda...

No sé on soc.

Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvetllarà si puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè no hi he estat mai.

(...)

Sembla una carretera.

No hi passa ningú.

Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver vingut.

Però hi soc.

De sobte es troba algú, potser una esperança o també un perill, però la necessitat l'empeny a acostar-se, a presentar-se, a rememorar quelcom que li és proper, dolorós i irreparable:

Em diu el seu nom. Per això li dic el meu.

- Jo sóc el vigilant

Vaig deixar la vigilància a mans dels metges.

Avancem en el coneixement del protagonista: Ha estat molt malalt, en situació greu, ha tractat de ser comprensible amb els metges, els ha donat tota la confiança, però ha empitjorat, res no ha sortit com esperava. 

Es troba allunyat de les deliberacions i les indicacions dels especialistes, cada cop més confuses. O potser era que cada cop el cap li responia pitjor...:

Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que sempre ho he entès tot. Hi havia metges que s’incomodaven quan els feia preguntes i n’hi havia que de veritat comprenien que ho volia saber tot encara que al mateix temps no volgués saber res.

O feia preguntes i acceptava les respostes o em mossegava la llengua i em quedava amb les ganes. Però volia fer les dues coses.

(...)

Em recordo del nen que vaig ser i llavors em recordo que aquell nen va ser pare.

Com que em recordo de tantes coses em veig amb cor de creure que estic despert. 

-  No cal que preguntis res, si no vols fer preguntes. Deixa que passin les coses. 

Ja ho vaig fer i van passar coses: la malaltia s’escampava.

Després d l’operació em vaig quedar sense bufeta, sense pròstata, sense les glàndules seminals, sense una pila de ganglis i sense una colla de connexions nervioses que són imprescindibles per a la funció erèctil. Tot d’un cop.

Si mai heu somiat, jo ho faig sovint, potser recordeu algun episodi en què vagaregeu perduts per algun indret més o menys desconegut del què no trobeu la sortida, amb la sensació que ja us heu perdut altres cops al mateix lloc.

Fins i tot, darrerament puc arribar a consultar el mòbil, cercant al "maps" una sortida, com sovint  he fet quan estava desperta, però l'aparell estranyament ara no funciona. Vull trucar a algú que sé que em pot treure del laberint on m'he ficat, però mai no aconsegueixo acabar de marcar un número que està a la memòria preferent.

Normalment arribat a aquest punt, desperto i em costa tornar a conciliar el son. Semblantment li passa al protagonista:

Sé que estic viu perquè encara camino

Tothom ho entén, metàstasi.

Una sortida digna, posar punt i final al patiment, a una vida que fa temps que ha deixat de ser vida. Eutanàsia:

Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta: encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-los esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Què trist que la llei et faci això.

(...)

Em van donar píndoles i després bevibles. Però l’efecte de seguida va ser massa lleu.

Em van donar l’inhalador nasal, eficaç com a rescat perquè enganyava el dolor molt de pressa. Però l’efecte de seguida va ser massa curt.

Les últimes setmanes ja depenia de la bomba de perfusió subcutània. (...) I ni així

(...)

Em van dir que ja no em podien curar, però que farien tot el que calgués per ajudar-me a morir, ho havia d’entendre.

Em sembla que ja sé on soc.

Molt recomanable aquesta entrevista a l'autor:

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210405/6627224/morir-es-molt-dificil.html

 

Torno a casa

Joan Carreras

117 pàgines

Carretera secundària

Què deuen pensar els fills dels pares (pare o mare) que vivim sols. És evident que per tradició sembla que les dones ens hem de sortir millor, però els temps sortosament canvien per millorar en algunes coses, i aquesta n'és una, i força homes viuen sols, com és el cas de la història que ara ens ocupa.

Un pare vidu que viu sol en una caseta a Malzinelles, i s'espavila prou bé, cuinant mentre manté la casa en un raonable bon estat tot i que amb l'ajuda d'una assistenta que tindrà el seu paper en el desenvolupament del relat.

Tot sembla indicar que és prou independent, però... un bon dia truca al seu fill gran, en Jonàs, i li demana de manera insistent, que pugi a passar el cap de setmana, cosa que no havia passat mai abans:

No s’ha quedat mai a dormir a la casa de Malzinelles des que el pare hi viu sol. I no ho hauria fet si ell no hagués insistit. 

S'hi avé a visitar-lo i només arribar rep la primera sorpresa quan el pare li comunica que ha convidat a sopar un veí del què s'ha fet molt amic. El fill, que pensava que el pare havia iniciat una nova relació, comença a pensar que potser no és el tipus de relació que intuïa:

Un veí, ja t’ho he dit. (...) Diu que s’hi està fa més d’un any, però no l’havia vist fins fa poc abans de l’estiu.

Però aquest vespre, anirà de sorpresa en sorpresa. Ara resulta que està considerant el demanar una hipoteca inversa: 

Ara hi cau. Fins ara estava en la inòpia. Vet aquí que el pare no li ha dit que vingui perquè li vulgui presentar una dona ni perquè esperi que talli la llenya. Ara comprèn l’única raó. Li volia parlar de la hipoteca inversa i per això ha convidat el seu amic. No improvisa, ho tenia tot decidit.

(...)

No em sembla tan mala idea -accepta el Jonàs, amb ganes que la cosa no s’allargui.

La novel·la agafa el caire d'un relat policíac, amb conxorxes i la mort del pare en circumstàncies sospitoses:

Un matí boirós de primavera, just després de la Setmana Santa, Benet Moll torna de comprar el pa i el diari amb la seva bicicleta, com cada dia. (...) Gràcies a aquesta explicació d’un veí matiner que treia a passejar el seu pastor alemany, la policia local ha establert la versió dels fets que parla d’un camió misteriós com a responsable de la mort de Benet Moll, a més dels senyal de trànsit, que s’ha ocupat del tret de gràcia a la templa.

I aquí el misteri s'introdueix en la història. És el moment en què els fills han de buidar la casa del pare i s'han de fer càrrec de revisar la documentació amb totes les gestions complicades que els qui hem patit la mort d'un o els dos pares sabem prou bé com de doloroses i, fins i tot violentes, resulten ficar-nos al seu "País íntim" com en el seu moment el va nomenar l'escriptora Maria Barbal. 

Què trobarem? Com ho gestionarem?:

A primera hora de la tarda, els dos germans van a casa del pare, però al principi no gosen tocar res, com si no estigués bé que tot allò que havia sigut dels pares els pertany de cop i volta. (...) La casa i tot el que hi ha és patrimoni dels pares, és la suma de les seves vides i ningú més hauria de gosar posar-hi les mans al damunt. Almenys, no encara.

(...)

Buidar una casa sembla més fàcil que omplir-la, però en realitat se’ls afigura com una maniobra complexa.

(...)

Si s’aturen a decidir sobre cada objecte no acabaran mai. (...) ara que els han enterrat a tots dos ja poden alçar una pira amb tot el que van posseir per calar-hi foc i alliberar-se per sempre. És una sensació que els disgusta, i l’única manera que troben d’esquivar-la consisteix a tenir cura dels detalls. 

I comencen les sorpreses:

El pare es va vendre la casa. S’hi podia quedar mentre visqués, això era tot. La finca i l’immoble a canvi de diners. 

(...)

Han trobat uns 150.00 euros entaforats entre la col·lecció de postals, tancades a la caixa forta.

El joier els costa de trobar-ho i hi troben a faltar algunes coses com per exemple uns botons de puny del pare.

I ja ho deixo aquí, sóc conscient que hi manca el millor, però haureu de llegir-lo per conèixer-lo.

Només us avanço que es tracta d'un final amb doble sorpresa, molt ben dosificades totes dues.

Carretera secundària

Joan Carreras

207 pàgines