diumenge, 28 de desembre de 2014

En Modiano es repeteix

Una altra història de recerques d’algun confús passat, amb tot de noms que poden esdevenir equívocs i amb una protagonista “La Petita Joia” amb problemes psicològics més que evidents.

La mare de la protagonista havia nascut el 1917 una coincidència amb la meva pròpia mare que de bon començament m’ha complagut, però aquí s’han acabat les semblances i gairebé les complaences. De la seva vida en sabem ben poc: que era ballarina no massa afamada, que se la coneixia amb diversos noms i malnoms,  Moreau, Suzanne, Sonia, Enganya Mort, La Boche...? que suposadament havia mort al Marroc, però és molt evident que no és cert. I possiblement cap de les altres dades tampoc no ho són. Només sabem amb certesa que ara duu un abric groc que a la protagonista li evoca una peça semblant vista fa molts anys.

És clar que tampoc potser no arribarem a saber si la dona de l'abric groc és en realitat la mare desapareguda de la Thérèse o La Petita Joia;  ni tan sols quina ha estat la seva autèntica història.

Els dies se succeïen sense que res no els distingís els uns dels altres, en un lliscament tan regular com el de la cinta transportadora de l’estació de Châtelet. 
(...)
Viure a prop d’una estació és una cosa que canvia completament la vida. Sempre tens la sensació de ser-hi de pas. Res no és mai definitiu. Un dia o altre, puges a un tren. 
(...)
Abans d’ensorrar els ponts, calia anar fins al final, sense saber del cert què volia dir “fins al final”
(...)
Certes paraules es graven a la memòria dels infants i, si no les comprenen en el mateix moment, ho fan vint anys després.
(...)
Per últim cop, has tornat a la teva "Terra Natal", al punt de partida, per saber si hi havia un camí diferent per prendre i si les coses haurien pogut ser d’una altra manera. 

============================

I hi tornem al tema recurrent de l'angoixa existencial de la protagonista, la recerca d'una història oblidada i volgudament confosa, amb personatges que ens dificulten llur identitat perquè ens confonen amb diversos noms.

Em va agafar aquella sensació d’angoixa que sovint em venia a la nit i que era més forta encara que la por; aquella sensació de quedar-se sola amb mi mateixa, sense cap recurs. 
(...)
No es pot dir que hi tornés cada nit [a casa seva] amb el cor alegre, a aquell apartament. Sabia que un dia o altre en marxaria per sempre.
(...)
D’ençà que el farmacèutic de la plaça Blanche m’havia parlat d’una baixada de tensió, jo pensava que m’havia d’enrigidir, lluitar contra mi mateixa, provar de controlar-me. No hi podem fer res, ens han educat en la duresa. Camina o rebenta. 
(...)
De vegades ens recordem d’alguns episodis de la nostra vida, i hem de menester proves per estar ben segurs que no els hem somiat. 

I un concepte que almenys a mi m'ha resultat curiós "Les zones mortes" que l'autor descriu d'aquesta manera:

Hi havia a París zones intermediàries, "no man’s lands" on et trobaves al límit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S’hi gaudia d’una certa immunitat. Les hauria pogut anomenar zones franques, però zones neutres era més exacte. 

Cap novetat: ambients més o menys sòrdids, protagonista amb problemes d’ansietat i angoixa, una recerca i segurament un final que no aclarirà res. Si més no, aquests són els trets comuns dels tres llibres que he llegit d’en Modiano, un Nobel de literatura.

Un cop i un altre, la recerca d'una identitat perduda, la confusió dels noms dels personatges a voltes fantasmagòrics, de telèfons que es despengen sense que ningú respongui, però amb remor d'antigues converses que hi han restat vagant en un espai i temps indefinits, persones que semblen esvair-se, els cafès com a punts de trobada o de recerca... No sabem el nom autèntic de ningú, Modiano constantment juga amb l’equívoc del canvi de noms i les recerques quasi impossibles. 

Acabo amb un llistat segurament limitat dels diferents noms que hi trobem, alguns d'ells referits a un mateix personatge i que fins i tot ens podria permetre intercanviar-los entre els dos relats a que m'estic referint, sense que els arguments se'n ressentissin perquè en realitat qui són qui no té cap importància.

La Petita Joia, Thérèse...
Moreau, Suzanne, Sonia, Enganya Mort, La Boche..
La Louki
Tarzán
Don Carlos
El doctor Vela....



dimecres, 24 de desembre de 2014

Què celebrem?

Per uns Nadal, per altres Vacances d'hivern..., però què celebrem en realitat? Hi ha alguna cosa a celebrar?

Fa uns anys, no tants com a vegades ens pensem, s'esperava el Nadal per cobrar la paga extra i poder comprar aquells queviures que la major part de l'any ens estaven negats. Jo encara recordo la mare el dia 24 esperant al portal l'arribada del pare que portava "l'aguinaldo" de Nadal per acabar de comprar el necessari pel dinar de l'endemà i pagar els deutes.

El vint-i-cinc es llevava "ben d'hora, ben d'hora" per posar l'olla al foc amb l'escudella mentre acabava de netejar el pollastre per farcir-lo i anar-lo rostint. Aquestes operacions duraven tot el matí i mentrestant s'encenia el braser que ho empudegava tot,  perquè aquell dia calia que la casa estès ben caldejada.

Si el dia era assolellat el més normal era deixar la mare al càrrec del dinar i el pare amb els petits sortia a fer un tomb tot aprofitant per passar-nos pel bar o la bodega a comprar un bon bocí de gel per refredar el que aleshores anomenàvem "xampany" i alguna que altra ampolla de licors, entre els que mai no faltaven ni el Conyac ni l'Anís del Mono, Les Aromes de Montserrat i el Calisay.

I cap al migdia, una mica més tard que de costum, calia eixamplar la taula i es parava amb unes estovalles netes o, en el seu cas, com a casa meva, un llençol que en feia el fet. 

I aleshores començava tot el desplegament de plats i copes i una suposada alegria, molts cops fingida perquè era dia de festa grossa.

Jo mai no havia entès aquesta fal·lera pel menjar, més aviat em feia basarda només de pensar-hi que m'obligarien a menjar sopa, carn d'olla, pollastre, torrons, neules... i així se'm treia la ja de per sí poca gana que solia tenir, o sigui que la fingida alegria a que abans feia esment, em sembla que queda explicada.

Però tornant a la reflexió inicial:
Què celebrem, i com? El que ens diu l'església? Que ha nascut Jesús, en un estable, el més pobre entre els pobres? I ho celebrem atipant-nos? Quina contradicció!!!
Que tota la família es reuneix? Per això ja fa molt temps que no ens cal esperar el Nadal i sortosament també podem consumir menges més elaborades o especials.
Per què han d'estar il·luminats els carrers i les botigues ben guarnides? És més que evident que es fa per promoure el consum. Això és coherent amb el suposat esperit nadalenc?
Potser mentre hi ha petits a la família ens agrada fer una mica més de xerinola i ens escudem en allò de "ho fem pels nens" o "als nens els agrada".

No us sembla una mica fals tot plegat?
Tant fals com les flors i l'arbre de la fotografia amb què he acompanyat aquestes reflexions.






I com no us vull aigualir la festa, us desitjo BONES VACANCES D'HIVERN i us deixo amb unes sàvies paraules d'un poeta molt nostrat que una vigília de Nadal, malalt al llit, escoltava els sorolls del carrer i els de casa mentre s'anaven fent tots els preparatius per la festa.

NADAL
A Emili Badiella
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit


dissabte, 20 de desembre de 2014

LES VEUS DE LA MEMÒRIA

Vaig néixer a Barcelona en plena postguerra, els meus pares, que havien patit de ple la maleïda Guerra mal anomenada Civil, pertanyien al bàndol dels perdedors, el republicà, en part per convicció, però també en part perquè els havia tocat.

A casa, com a moltes llars en aquell moment es parlava poc o gens de la guerra i dels patiments de la dura època que ens tocava viure: tot i això i com ja he comentat en altres ocasions, en alguna trobada familiar, jo els havia sentit fer algun comentari al respecte. Sempre amb molt dolor, sempre en veu baixa, sempre amb recel que ningú no els pogués escoltar i denunciar, però jo parava l'orella i tímidament, això sí, m'anava creant opinió.

Sigui com sigui, el meu punt de vista sempre ha estat en referència a Barcelona, fins i tot tots els llibres que he consultat o llegit al llarg dels anys sempre feien referència a les capitals i semblava que la guerra als pobles, tot i la virulència, s'havia pogut suportar amb menys estretors que a les grans ciutats.

És el primer cop que he pogut llegir un estudi des del punt de vista d'un poble relativament petit, que fins fa no gaire temps jo desconeixia i que ara, per motius familiars visito amb certa freqüència. Sant Pere de Riudebitlles.

Aquest llibre, sense pretensions, escrit per dues dones, la Fina Carol Masana i la Rosa Maria Esteve Nadal, totes dues mestres i pertanyents al "Grup de Recerques Històriques" nascudes i veïnes de Sant Pere, i en el qual han recollit diversos testimonis i documents d'alguns supervivents, m'ha commogut.

I sense més passo a fer referència d'una petita mostra de les moltes dades recollides curosament al llibre i que ens poden ajudar a situar-nos una mica millor:

SANT PERE DE RIUDEBITLLES ALS ANYS 30
1930                                                       1.500 habitants
1936                                                       1.544 habitants
1939                                                       1.420 habitants

ESCLAT DE GUERRA
Hi havia aquells primers dies de l’aixecament un sentiment de patriotisme i de revolta contra l’establert. Molts joves es van sentir empesos a lluitar contra el feixisme, contra l’opressió, i es van allistar com a voluntaris a les milícies. 

PRIMERS MESOS DE GUERRA
El comitè local [juliol del 36] tenia tanta o més força que els ajuntaments i durant les primeres setmanes del conflicte les dues institucions (Ajuntament i Comitè) mantenien una fràgil convivència. 

COL·LECTIVITZACIONS
L’expropiació de les grans hisendes per part del comitè no va tenir un ressò gaire important al poble ja que eren grans propietats que no eren treballades directament pels seus amos, que vivien fora del poble, a Barcelona, i els masovers i jornalers van continuar fent la mateixa feina. 

MOBILITZACIÓ DE TROPES
Els ajuntaments rebien pressions perquè vigilessin que tothom s’incorporés a files i que no hi hagués cap jove emboscat. 

EXPERIÈNCIES VISCUDES AL FRONT
Més d’una vegada, a les fosques, jo havia aixafat soldats morts que encara no havien pogut ser retirats de la trinxera. 
Sempre explicava la tristesa que suposava deixar els seus companys ferits a terra i no poder fer res per ells. 

LA POLÍTICA MUNICIPAL - ANYS DE GUERRA (1936 – 1939)
Un altre problema al qual va haver de buscar solució l’Ajuntament era la falta de moneda. És un fet que es va viure arreu de Catalunya i a la zona republicana d’Espanya. 

POLÍTICA MUNICIPAL DESPRÉS DE LA GUERRA
Al costat de la figura de l’alcalde-gestor i del seu equip de regidors (gestors s’anomenaren) es va instaurar a cada poble i ciutat la figura del Jefe Local de la FET i de la JONS, que s’encarregava de vetllar perquè totes les actuacions que portessin a terme els membres de l’Ajuntament estiguessin d’acord amb els principis bàsics del nou ordre establert (la Falange) i que en moltes ocasions manava més que el propi alcalde. 
(...)
Amb l’arribada del nou règim polític van arribar les primeres prohibicions: la llengua oficial va ser el castellà i tota la documentació que entrava o sortia de l’Ajuntament es feia en aquesta llengua. 

REPRESSIÓ
Totes les persones que treballaven al poble en algun càrrec públic (metges, mestres, farmacèutic...) van haver de presentar-se a l’Ajuntament i donar comptes per escrit de la seva acceptació del nou règim. 

ECONOMIA
El nou règim va establir al maig de 1.939 el racionament d’alguns productes bàsics amb la finalitat de controlar l’acaparament de productes per part d’algunes persones i poder assegurar l’abastament de tota la població. 

Com a conclusió, m'ha semblat que no hi havia res millor que fer esment a una de les moltes reflexions recollides al llibre i que m'han colpit:

L’oblit és una injustícia envers els perdedors i les seves famílies i una estafa envers la societat. A més d’una injustícia i una estafa, l’oblit ha estat un error polític de primera magnitud.

Vinyes a Sant Pere de Riudebitlles 2014


dissabte, 13 de desembre de 2014

La vida en comú.

 Tzvetan Todorov va escriure aquest llibre el 1995 quan tenia 56 anys. Si considero aquesta dada és perquè mentre llegia alguna de les seves afirmacions, m'ha fet l'efecte que estava parlant una persona molt gran i, potser, desencisada.

Fent constants referències a diversos autors, va desgranant tots els supòsits que s'han escrit i comentat a l'entorn de la condició humana, però, al meu entendre, les seves reflexions en algun aspecte cauen en estereotips d'una generació vull creure que superada.

Començaré amb uns petits apunts referents a la necessitat humana de ser reconeguts:

Volem ser mirats, percacem l’estima pública, intentem que els altres s’interessin per nosaltres; la diferència és que es tracta d’un necessitat constitutiva de l’espècie, tal com nosaltres la podem conèixer, i no d’un vici. 
(...)
L’home potser viu, d’antuvi, en la seva pell, però no comença a existir sinó per la mirada d’altri; ara bé, sense existència, la vida mateix s’extingeix. 
(...)
Aquell qui no rep el reconeixement necessari i no troba cap mitjà per consolar-se’n pot esdevenir un criminal violent. 

Desconec si parla per experiència pròpia, però, quan s'hi refereix als vells la seva visió m'ha semblat especialment pessimista, potser perquè no s'ajusta al que considero que en el temps actual està superat.

També m'ha sorprès la afirmació de "tancar els vells en residències" i considero que té unes connotacions molt negatives que fan pensar en un suposat abandó dels ancians, alhora que generalitzant com ho fa, dóna una visió molt negativa d'uns establiments que acompleixen una funció que considero necessària. 

L’ésser social del vell és progressivament “desendollat” de les diferents xarxes en què ell participava; l’avorriment esdevé l’experiència principal de la seva vida. 
(...)
Hom tanca els vells en residències, on ja no veuen sinó més vells; ens hem desempallegat d’aquest espectacle inconvenient, però ells no obtenen sinó un ínfim sentiment d’existència en aquests llocs on freqüenten no pas aquells qui han comptat en llur vida, sinó desconeguts que, per afegiment, els són semblants, i doncs inútils. 

No m'ha deixat tampoc indiferent la seva referència a les persones que realitzen tasques de les que considerem "altruistes". Vull creure que no en tots els casos el que en el fons s'està cercant és el reconeixement, però tampoc no m'atreveixo a desestimar-ho.

L’ésser abnegat practica, més o menys conscientment, una psicologia simplista (la qual cosa no és, sens dubte, una raó per què hom li demani de renunciar a les seves activitats): fa com si l’altre només tingués fretura de viure, i no pas d’existir; o de rebre, però no de donar. Impideix talment que aquest altre se senti al seu torn necessari, cosa que hauria estat possible si ell, l’ésser abnegat, li hagués revelat la seva pròpia incompletesa. 
(...)
En l’abnegació, jo no demano pas el reconeixement directe; o si ho faig, és a tercers (d’alguna manera el públic, els espectadors), i no als qui ajudo. 

Podria afegir molts altres dels seus comentaris que no deixen en massa bon lloc al que s'ha acordat en nomenar "condició humana", però més m'estimo aconsellar-vos la lectura del llibre i a veure si podem intercanviar els nostres punts de vista al respecte. Què me'n dieu?

I concloc amb dues afirmacions que sens dubte ens poden fer reflexionar i que d'alguna manera ens torna a portar al principi d'aquest breu resum:

Havent constatat que l’home és per naturalesa un ésser alhora solitari i egoista, podem tanmateix agafar dues direccions oposades: combatre la natura o, al contrari, glorificar-la. 
(...)
Efectivament, en què consisteix la diferència entre l’animal i l’home? L’animal actua en nom del seu instint de conservació, i per a aquest fi s’apropia les coses que li són necessàries (per exemple, l’aliment) i aparta els obstacles (els rivals). L’home actua igual, però no en té pas prou, recerca més que la seva satisfacció material, aspira a un reconeixement de la seva vàlua que no pot venir sinó de la mirada dels altres. 



dimecres, 10 de desembre de 2014

Maleïdes guerres

Repòs etern i altres narracionsVassili Grossman

Segons s'explica en la contraportada: L'autor de "Vida i Destí", va escriure contes tota la vida, des dels primers publicats als anys trenta, i que van despertar l'admiració de Gorki, fins els escrits poc abans de morir el 1964.

Fa un temps vaig llegir "Vida i Destí" una obra colpidora que sovint s'ha comparat amb "Guerra i Pau" i que relata el setge i l'alliberament de Stalingrat.

Tant l'original com totes les proves litogràfiques i la resta de material, van ser requisats i destruïts pel règim, i l'autor, mort prematurament, mai no va saber que uns amics en salvarien una còpia que aconseguirien publicar anys més tard.

En aquest cas és tracta d'un recull de contes, sempre relacionats d'una o altra manera, amb el tema de la guerra i llurs conseqüències; i el mateix que en la seva gran i més coneguda obra, es constata la difícil situació que li va tocar viure al mateix autor, la repressió, la por, la incomprensió, el pessimisme, la impotència...

Quan davant de qualsevol casa berlinesa s’hi aturava un cotxe de nit, tots els cors deixaven de bategar, no tan sols els dels jueus, si és que per un descuit encara seguien fent-ho. Hi havia nits en què semblava possible que el terror nocturn davant l’omniscient, l’omnipresent i l’omnipotent policia secreta de l’Estat hagués sorgit al pit del mateix Hitler. 
(...)
Es veu que no només la vida fa les persones horribles; també les persones fan horrible la vida. 
(...)
Què podem dir nosaltres, els homes de l’època del feixisme, davant el judici del passat i del futur? No en tenim, de justificació.
Nosaltres direm que no hi ha hagut un temps més dur que el nostre, però que no hem deixat morir allò d’humà que hi ha en l’home. 
(...)
I així, al mateix temps que la terra repica sobre la coberta del taüt, un sentiment de pau i d’alleujament va penetrant lentament en els cors inflamats i adolorits com un petit raig de llum. L’han enterrat... 

Com ja he dit, el fil conductor, si és que en volem trobar-ne algun, d'una o altre manera sempre és la guerra 
Aquest és només un petit apunt del que ens revela en les narracions:

Abel. El 6 d’agost. Una breu història de guerra. O millor de soldats dissortats.

Tiergarten. Una quasi tendra història d’amistat entre en Ramm, un cuidador del Zoo i el goril·la Fritsi, mentre la guerra segueix fent estralls en les instal·lacions i el menjar escasseja.

La Madonna Sixtina. La bellesa i el dolor que reflecteix un gran quadre, entre la guerra.

Repòs etern. L’afecte i estima pels difunts i els cementiris.

Mamma. El dolor o el bàlsam de l’oblit interessat o no.

El camí. Un cop més la guerra i la visió i les vivències i peripècies d’un mul, el jove Ju.

Fòsfor. La història d’un grup d’estudiants i les relacions que s’hi estableixen. Gairebé la història de les incomprensions, desagraïments  solidaritat i egoismes.

A Kislovodsk. L’última de les històries no deixa cap escletxa per l’alleujament. Ens explica la vida d’una parella, ell responsable d’un hospital que escudant-se en la compassió vers els soldats ferits van vivint la seva còmoda vida fins el cru i amarg desenllaç final. El seu “leitmotiv” sempre acostuma a ser: “És que no puc fer altra cosa”.



dilluns, 1 de desembre de 2014

Un Nobel

Haig de confessar que m'he apropat a aquest autor a raó de conèixer que li ha estat atorgat el Nobel de Literatura aquest 2014.

Com que per mi era un autor desconegut, he mirat d'apropar-me una mica a la seva trajectòria personal i literària, i és així que he pogut observar com en aquesta història n'hi ha molt de la seva història personal.

D'alguna manera, sens dubte molt superficial, m'hi puc sentir identificada amb el protagonista d'aquest "Carrer de les Botigues Fosques", en què Patrick Modiano, el situa en una mena de laberint on després de quinze anys d'incertesa a causa d'una pèrdua de memòria, i on s'ha construït una nova identitat, s'embranca en una recerca exhaustiva dels seus orígens. No és que jo hagi perdut la memòria, però sí que d'alguna manera, he anat cercant alguns perquè de la meva identitat, cosa d'altra banda que no considero gens extraordinària i que penso que tothom amb més o menys mesura en algun moment de la seva vida ha fet.

Tal com he dit, la seva recerca el fa donar tombs i més tombs per diferents pistes que no sempre l'acondueixen a establir cap relació fiable, però que descobreix estranys entramats i fins i tot, alguna mort inexplicable, la qual cosa fa que la història s'esdevingui sovint en una mena de relat policíac que t'atrapa.

I en el seu vagarejar d'un lloc a altre, d'una pista a una altra, d'un fil que tot estirant-lo acaba per trencar-se de manera irremeiable, ens mostra bocins de les seves percepcions, breus guspires de llum entre la foscor dels pensaments i alguna llambregada dels records oblidats:

Jo crec que encara se senten, a les entrades dels immobles, els ecos de les passes d'aquells que tenien el costum de travessar-les i que, després, van desaparèixer. Alguna cosa continua vibrant després del seu pas, unes ones cada vegada més febles, però que captes si estàs prou atent.
(...)
Fins aquí tot m'ha semblat tan caòtic, tan trinxat... Fragments, bocins d'alguna cosa, em retornaven bruscament a mesura que indagava... Però, ben mirat, potser és això, una vida...
Segur que es tracta de la meva? O la d'un altre dins el qual m'he esmunyit?

A qui no li ha succeït que en entrar en algun lloc té la sensació de què ja hi ha estat abans sense poder clarificar si aquest "abans" és només fruit d'una il·lusió o d'una certesa? Així se sent en Guy, o Jimy, o Pedro, o Stern o McEvoy... el protagonista, molt abans encara de retrobar-se amb el seu jo autèntic, que potser no li serà tan grat com aquest que al llarg dels anys s'ha anat construint, però això és el final de la història, val a dir un tant abrupte, i no la rebel·laré pas. 

diumenge, 30 de novembre de 2014

30 anys de la mort de'n Joan Vinyoli

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 3 de juliol de 1914 - Barcelona, 30 de novembre de 1984)

Platja Dura

Són llaguts o balandres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?
Deixo que es trobin
paraules a l’atzar, deixo que em pugin
intensament records,
que encenguin fogueres,
que matin gels.
Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m’agraden els llavis
incandescents.
A l’esplanada de l’ermita
s’hi feien arrossades.
Sé les graelles plenes
de carn i l’ombra
de les alzines
sureres.
No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d’un turó.
Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa, de la platja dura
dels anys viscuts.
  
                                                                                              Joan Vinyoli. Ara que és tard. 1975 



diumenge, 16 de novembre de 2014

UN AMIC VIRTUAL

Les anomenades xarxes socials tenen de vegades quelcom de sorprenent. Pots retrobar-te amb antigues amistats o fins i tot familiars que per algun motiu havies perdut el contacte durant molts anys, i també pots arribar a establir relacions d'amistat insospitades i inesperades.

Fa potser una mica més d'un any vaig establir una d'aquestes amistats "virtuals" amb en Pere. D'ell no he conegut mai ni la seva veu, ni pràcticament la seva cara. No l'he vist mai, no n'he parlat mai personalment ni per telèfon...només ens hem creuat missatges i fins i tot hem sostingut alguna diferència dialèctica.

Què ens ha unit al llarg de tot aquest temps? Doncs una cosa tant senzilla i alhora tant important com l'estimació per la nostra terra.

En Pere a més publicava unes fotografies d'alguns racons de Girona que a mi em portaven molts bon records, eren unes imatges potser senzilles, però que solien compaginar la bellesa de les velles parets dels antics carrerons amb el símbol de les nombroses estelades que es poden veure arreu. Símbols d'una antiga i renovada esperança.

Segons paraules de'n Pere, aquesta li agradava especialment
perquè "simbolitzava el nostre país... aquí tancats".

També va saber copsar la Girona reivindicativa i engalanada:


Girona Maig 2014

Girona Maig 2014


Fa uns mesos li van diagnosticar una greu malaltia i ell hi va lluitar amb totes les seves forces, van arribar temps difícils de quimioteràpia i fins i tot alguna teràpia alternativa que semblava donar-li esperances. Mai no va perdre la confiança en el seu guariment, i diumenge passat va ser prou fort i decidit per anar a votar: el sentit del seu vot el desconec, però no sembla difícil d'endevinar, i pocs dies després va haver d'ingressar en una clínica. El seu organisme havia dit prou, tot sembla indicar que només l'havia mantingut mínimament ferm per poder exercir aquest dret tant esperat. I aquest matí he sabut que ens ha deixat.

La seva mort m'ha colpit i m'ha tornat el trist record d'altres més llunyanes en el temps, i igual de doloroses, però com sempre he cregut que ningú no es mor del tot mentre el seguim mantenint viu en el nostre pensamet, sé que el seu record igual que el d'altres éssers estimats ens seguirà acompanyant.



divendres, 14 de novembre de 2014

Homenatge

Assumpta Montellà fa un relat acurat dels 115 sagnants dies que van patir els joves que donada la seva curta edat es va donar en anomenar "La Lleva del Biberó" i afegeix el relat commocionat d'un petit grup de supervivents.

115 dies són els dies que va durar la batalla més decisiva de la Guerra Civil, la més sagnant i irracional de la nostra història contemporània i que va tocar moltes famílies catalanes d’una manera o una altra, tant els coetanis que encara viuen i recorden com van patir en pròpia pell aquell drama com les generacions posteriors

El meu pare, nascut el 1913, no formava part d'aquesta lleva, però mentre la meva mare a Barcelona donava a llum al meu germà sota un intens bombardeig, era enviat al front de l'Ebre, a primera línia de foc. 

Va tenir la fortuna de sortir-ne amb el cos il·lès si bé amb l'esperit molt contorbat, i ja se sap que les ferides de l'ànima poden ser molt més profundes i difícils de guarir, tant és així que mai no va poder dormir amb els llums apagats i més d'un cop s'havia despertat a mitja nit amarat de suor a causa dels malsons que sempre el van acompanyar.

Ell gairebé mai no en parlava de la guerra, però en reunions familiars d'aquelles un tant especials en què sovint s'acaba rememorant successos i persones desaparegudes, algun cop sorgia el tema i jo, tot i que era petita, parava l'orella. És així que vaig començar a sentir parlar de la Guerra Civil i de la batalla de l'Ebre. El pare recordava els dies que havia compartit amb aquells joves que, tal i com més endavant veureu, quan se sentien ferits o senzillament desemparats, sovint ploraven i cridaven les seves mares, també en parlava amb molt dolor de com en la retirada, havia vist caure molts d'ells sense poder ni tan sols aturar-se a auxiliar-los.

Jo desconec si tot plegat s'hauria pogut evitar, només recullo el testimoni del poc que sé i el molt que he tractat de conèixer, mentre tracto d'aportar el meu petit i insignificant granet de sorra com a homenatge als meus pares que ja no hi són, al meu oncle desaparegut i segurament abandonat en alguna cuneta, als meus avis que no vaig poder conèixer i que tant van patir i, com no, a tots aquells joves "biberons".

Només em resta afegir un petit recull dels testimonis d'alguns dels supervivents que l'Assumpta a tingut a bé incorporar al seu estudi i que coincideixen fil per randa amb els que vaig escoltar de boca del meu pare:

Encara no havien passat ni dos mesos de quan vaig marxar de casa per primera vegada i ja era una persona diferent. No hi ha res que et canviï tant la vida com veure la mort de ben a prop. 
(..)
El riu era la barrera natural i semblava que n’hi havia prou amb aquella frontera perquè el front estigués tranquil. A vegades hi havia ràfegues, i els soldats s’insultaven d’una riba a l’altra, però formava part de la “tranquil·litat habitual”, entre cometes... 
(...)
I a més del fusell em donaren dues bombes de mà. Mare meva, em vaig posar una bomba en una butxaca i l’altra a l’altre butxaca, amb espardenyes i adelante! Mira si en sabia poc que duia les bombes una a cada butxaca... i adelante! Sense cantimplora ni res i aquell fusell que no sabia ni com agafar-lo, posat en bandolera que em queia... 
(...)
Aquell riu s’havia convertit en una barrera i un problema, des del primer dia. Per defensar el pas del riu se’n va fer molta, de sang. Per això diuen que l’Ebre baixava vermell. 
(...)
Això de matar és una cosa molt difícil d’explicar, perquè si tu passes allí al front, setmanes, mesos, i hi ha combats cada dia, només penses a salvar-te tu, no a matar, sinó a salvar-te. 
(...)
La diferència entre nosaltres i ells és que nosaltres vam fer la batalla amb espardenyes i un fusell contra un tanc. 
(...)
Sovint, les línies enemigues estaven tan a prop, que ens parlàvem. Normalment la cosa començava malament, amb insults, però de mica en mica, derivaven a broma. 
(...)
Només tenia disset anys i em semblava que ja era un vell. Això passa perquè vius cada dia com si fos l’últim de la teva vida. 
(...)
Però al front normalment tot era lent, i l’única cosa important era què feia l’enemic i pensar. (...) Passava por, molta por, perquè no veia que allò pogués acabar bé. 
(...)
Los biberones, los más jóvenes, murieron muchos en la batalla del Ebro. Lo mejor de cada casa en edad de coger un fusil se fue al Ebro. Cuando veías a los heridos, eran niños grandes que de noche lloraban. 
(...)
I ara em reafirmo que el secret de la vida és saber arribar a vell. Però aquells nois no pensaven pas a arribar a vells; de fet, crec que no pensaven res, i a pit descobert entomant les bales per uns ideals... Allò era el millor de la República, sens dubte. 
(...)
Ara que ja sóc gran, molt gran, tot torna, i la guerra també. Darrerament tinc malsons i revisc els dies de la batalla de l’Ebre, amb les bales, els morts. Tot i que sempre podré dir que no vaig tirar cap tiro, mai! No tinc cap mort a la meva consciència. 
(...)
Me n’havia sortit... Estava sencer per fora, però per dins no tornaria a ser el mateix mai més. El record d’aquelles trinxeres, la por, la desesperació... m’acompanyaria durant molts anys en forma de malsons. 

Poble Vell de Corbera de l'Ebre



dimarts, 4 de novembre de 2014

El desenllaç


Un desenllaç relatiu al relat encetat en els llibres 1 i 2 que ja vaig comentar . Tot dependrà si creiem o no en les crisàlides d'aire, els homenets petits, les dues llunes...

D'en Murakami, a banda de la seva visió fantàstica del seu món particular, m'agraden les seves descripcions acurades dels personatges, ja siguin els protagonistes o els que podem considerar secundaris, però que sempre adquireixen un paper important en el desenvolupament de la història, però també en les descripcions de situacions i llocs que gairebé es poden visualitzar. Molt cops tens la sensació que estàs llegint un còmic.

Fins ara semblava que s'aturava més en els personatges masculins, un tant androgins, però en aquest cas és en l'Aomame on aconsegueix mostrar-nos un perfil que va més enllà de la descripció física:

Ja no era gaire sociable d’entrada [L’Aomame]. No se li feia pesat passar molt de temps sense veure ningú ni conversar. 
(...)
Mai no havia somiat gaire, i encara que somiés, quan es despertava gairebé no recordava res: uns quants petits fragments de somni  que li havien quedat atrapats a les fronteres de la consciència. 
(...)
L’Aomame vivia en un estat de confusió i desconcert. En el món de 1Q84 ni l’experiència ni el sentit comú servien pràcticament de res, i es veia totalment incapaç de preveure què podia passar a continuació. 
(...)
Mai no havia pensat que fos bonica. Mai, des de petita, ningú li havia dit que ho fos. La seva mare, ben al contrari, la tractava de nena lletja. 

D'en Tengo, a més de conèixer el seu aspecte físic també ens dona alguna pista dels seus pensaments i sentiments:

Les coses que s’han anat dipositant amb el temps no desapareixen tan fàcilment. 
(...)
Les persones imaginem el temps com una línia recta, com si fos un bastó llarg i recte amb marques gravades i poguéssim dir: “A partir d’aquí hi ha el futur que ha de venir, fins aquí hi ha el passat que hem deixat enrere, i el present és aquí”. 
(...)
De sobte, en Tengo es va posar nerviós i va mirar al voltant. ¿Era l’autèntica realitat, allò? ¿Segur que no s’havia equivocat i havia tornat a entrar en una realitat equivocada?

I en aquest tercer volum adquireix molta importància un personatge que només s'havia apuntat en el primer i és l'Ushikawa, un personatge al servei del grup, mal girbat, un tant repulsiu i solitari, però amb un gran instint per tot el que pot suposar-li negociable.

En aquest cas, amb les meticuloses descripcions ens podem fer una idea molt ajustada de la seva obscura personalitat:

L’Ushikawa tenia molta pràctica a escoltar la gent, i el posat de sinceritat amb què escoltava solia aaconseguir calmar l’interlocutor. 
(...)
Els punts forts de l’Ushikawa eren el seu olfacte excepcional i la persistència amb què s’aferrava a una pista un cop en tenia una. 
(...)
No era ni un amic ni un company de fe. Si representés algun perill pel grup [Sakigake] no dubtarien a eliminar-lo sense miraments. 
(...)
Havia renunciat a tots els plaers mundans –per bé que no li hauria estat fàcil accedir-hi, encara que ho hagués intentat- i s’havia concentrat en els estudis. 
(...)
No recordava haver fet mai res útil per a la societat. La majoria de persones que sol·licitaven els seus serveis eren de la mena que generalment els advocats no acceptaven com a clients perquè feien pudor de socarrim, però ell no dubtava a acceptar qualsevol sol·licitud que rebés si comportava un mínim guany de diners, i era bo fent la seva feina. 
(...)
Els àmbits dels sentiments i del sentit de la justícia eren aquells en què se sentia més perdut. 

I concloc amb "El Grup" [ Sakigake], que auto defineix així: 

Nosaltres som un grup ben organitzat. Tenim gent i podem actuar amb rapidesa i efectivitat. Tenim clars els nostres objectius, confiem en nosaltres mateixos i estaríem disposats a arriscar les nostres vides si calgués. 


I si mai us hi trobeu amb una crisàlide d'aire, no dubteu de mirar el seu interior, potser us endureu una sorpresa.

Jo no n'he trobada cap i és per això que la imatge no és més que una crisàlide formada en una fulla, però pel que he anat descobrint en les pàgines del llibre, la seva aparença podria molt bé ser semblant.

I encara una nova pista. Si en teniu curiositat escolteu la Sinfonietta de Janacek, potser us ajudarà a entrar en el 1Q84 i esbrinar algun dels seus secrets.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

MÓN LÍQUID TAMBÉ EN EDUCACIÓ?




Tot i la meva admiració per en Zygmunt Bauman i el meu interès en els temes relacionats amb l'educació, en aquesta ocasió no m'ha acabat de convèncer potser perquè en realitat és molt poc el que aporta i no fa més que repetir les seves conegudes tesis.

Comparteixo, això sí, la seva preocupació per la desvaloració dels estudis superiors sense tenir en compte l'esforç que suposa arribar a obtenir-los i la valoració que es fa de la rapidesa i la immediatesa. I per posar un exemple que no té a veure amb la lectura, penso en el cinema i las pel·lícules a ritme de "spot" publicitari. Tot en flaixos, tot ràpid, sovint sense arribar al fons ni aturar-se en la qualitat de la imatge o el valor d'un gest: sens dubte es tracta de consumir de pressa, oblidar-ho i passar a una altra cosa. Ja pràcticament no assaborim ni el menjar.

Unes breus reflexions de l'autor:

Cuando yo era joven se me advertía: “Lo que se aprende rápido, se olvida rápido”, pero éstas eran palabras que surgían de una sabiduría diferente, una sabiduría de una época que tenía en la más alta estima lo perdurable. (...) Ésta no es la clase de sabiduría que muchos de nosotros aprobaríamos hoy. Lo que un día fue meritorio hou se ha convertido en algo defectuoso. 
(...)
Durante muchos años, un diploma de enseñanza superior procedente de una universidad de primera fila fue la mejor inversión que los padres amantísimos podían hacer en pro de sus hijos y en pro del futuro de sus hijos. (...) pues bien, este sueño ahora se ha hecho añicos. Para quienes ostentan títulos de enseñanza superior, en la actualidad el mercado laboral se encuentra cayendo en picado. 

I com no, també aporta la seva reflexió crítica vers el que ell anomena "polítiques emergents" i que no són altra cosa que les sorgides a raó dels moviments socials impulsades des de les indignacions públiques que en algun moment van ser compartides en les places de moltes ciutats i que ara semblen estar agafant un fort impuls.

Las políticas emergentes, las que suponen una alternativa esperanzadora a los desacreditados mecanismos políticos, tienden a ser horizontales y transversales, en vez de verticales y jerárquicas. Yo digo que funcionan “a la manera de los enjambres”, pues al igual que éstos, las agrupacions políticas y las alianzas son creaciones efímeras, que se convocan con facilidad, pero que tienen grandes dificultades en mantenerse unidas el suficiente tiempo como para “institucionalizarse” (construir estructuras perdurables)

I a mode de conclusió, alerta, per molt que ens pesi no estem lliures de caure en els mateixos errors que critiquem:

La promesa del consumo puede ser falsa, engañosa e inducir a errores, pero de ninguna manera está falta de atractivos. Y, desde luego, está en armonía con nuestra “predisposición natural”. 


dilluns, 20 d’octubre de 2014

1Q84 Llibres 1 i 2

Un cop més fascinada per l'univers fantàstic de Haruki Murakami que en aquesta extensa obra i com ja és habitual en ell, es refereix bàsicament a dos personatges: La Aomame i en Tengo, i les estranyes circumstàncies que els envolten. 

Hi ha altres personatges, però fonamentalment la història es centra amb aquest dos protagonistes, que tal i com acostuma a succeir en altres llibres del mateix autor, sembla que estan destinats a retrobar-se, ja s'havien conegut quan eren infants, però que al llarg de tota la complexa història no coincideixen en cap moment tot i que les seves vides s'entrellacen sense saber-ho en moltes ocasions.

En aquest cas, l'autor a més de descriure acuradament ambdues personalitats, també fa una crítica ferotge a les sectes, tot i que només es basa en els Testimonis de Jehovà i en una hipotètica que ell anomena Sakigake i el seu màxim dirigent del que només sabem que s'anomena "El Líder".

Us presento als protagonistes:

 
En Tengo no era gaire de parlar de les seves coses, més que res perquè li agradava escoltar el que deien els altres, i per això se l’escoltava amb interès. 
(...)
Des que era petit en Tengo no havia pensat ni una sola vegada que els diumenges al matí tinguessin res d’alegre. 
(...)
Robar la veritat històrica és com robar una part de la personalitat de la gent. És un crim. 
(...)
En Tengo encara no hi havia pujat mai [al mont Fuji]. Tampoc no havia pujat a la torre de Tòquio, ni al terrat de cap edifici alt. Mai no li havien interessat els edificis alts, i es va preguntar per què. Potser era perquè sempre havia viscut mirant a terra. 

La Aomame:
Li agradava llegir llibres, però quan els havia acabat els venia a llibreries de segona mà. També li agradava escoltar música, però tampoc no col·leccionava discos. Li resultava dolorós veure com s’acumulaven davant dels seus ulls coses que li pertanyien, fossin el que fossin. Cada vegada que comprava alguna cosa en alguna botiga se sentia fatal, perquè es preguntava si realment la necessitava. 
(...)
No havia estat mai fàcil, que l’Aomame plorés. Quan alguna cosa li feia venir ganes de plorar, s’enrabiava, ja fos amb algú altre o amb si mateixa. 

El Líder 
El que sent les veus... Jo em limito a escoltar el que diuen les veus i comunicar-ho a la gent. Aquestes veus només les sento jo. 
(...)
En aquest món és ni el bé absolut ni el mal absolut –va dir l’home- [El Líder] El bé i el mal no són coses fixes i immòbils, sinó que canvien constantment de lloc i de posició. Una cosa bona es pot convertir en dolenta a l’instant següent, i a l’inrevés. 

Dels Testimonis de Jehovà, opina:

Ells anaven a veure la gent quan els anava bé. No els importava que tu estiguessis fent un suflé al forn, o soldant alguna cosa, o rentant-te els cabells, o ensinistrant un ratolí, o pensant en una funció lineal: trucaven al timbre de casa teva, o bé a la porta, i et convidaven a “estudiar junts la Bíblia” amb un gran somriure. No passava res, que ells et vinguessin a veure a tu, però tu no els podies anar a trobar quan volguessis; almenys mentre no et fessis testimoni, potser. 

De la resta de personatges, només fer una petita menció d'un que en el proper volum adquirirà un més gran protagonisme:

Ushikawa: Un personatge misteriós, però implacable.Un investigador al servei dels membres de la secta Sakigake.

I, com no, una menció a l'enigmàtic títol:

Ara, tant si li agradava com si no, es trobava a l’any 1Q84. L’any 1984 que coneixia ja no existia. [Aomame]
(La lletra q feia referència al signe d’interrogació) 
(...)
Però aquest món és real: d’això no n’hi ha cap dubte. En aquest món el dolor que sentim és dolor real; la mort que hi sofrim és real; la sang que hi vessem és de debò. No és un món fals ni imaginari, ni metafísic; això t’ho garanteixo. Però no és el món de 1984 que tu coneixies. [El Líder]

dissabte, 4 d’octubre de 2014

La relació amb al propi cos

Aquest llibre, escrit per una científica: Sondra Barrett, fa referència no tan sols al fascinant món de les cèl·lules, incorporant fotografies d'una gran bellesa plàstica, sinó que també incideix en el coneixement i control del nostre cos, afegint-hi una sèrie de propostes d'exercicis encaminats a millorar la nostra percepció i relació amb el món que ens envolta.

Va caure a les meves mans d'una manera un tant casual i per recomanació d'un amic  i val a dir que em vaig sentir interessada.

No es tracta d'un llibre eminentment científic ni tampoc d'un d'aquests volums d'auto-ajuda. Tampoc no es pot considerar un relat basat en fets fantasiosos, malgrat que en més d'una ocasió fa referència al xamanisme i a la religió. Possiblement va més enllà de la simple curiositat i tal com ha de ser, cadascú haurà de treure les seves pròpies conclusions.

Fa molts anys em vaig interessar per la psicomotricitat. A raó d'un petit curs a l'Escola d'Estiu em vaig sentir atreta per la filosofia que semblava transmetre aquesta disciplina i m'hi vaig matricular. Va ser sens dubte una bona experiència i no tan sols pel contingut d'aquell curs de post-grau, sinó perquè també vaig tenir l'oportunitat de conèixer un grup de persones vingudes des de diferents països que compartien com jo l'interès pel descobriment dels principis que regien aquesta especialitat: Coneixement, consciència i control del propi cos, i que a més em van aportar informació de primera ma de la situació política convulsa que es vivia a l'Argentina.

Bé, no em vull desviar de l'objecte d'aquest escrit. 


Si en principi, com he dit, em vaig matricular una mica moguda per la curiositat, aviat en vaig trobar la manera d'aplicar-ho a les classes. Jo en aquells moments treballava en una escola d'educació especial i tenia ocasió d'atendre a una bona colla d'alumnes amb edats d'entre quatre i divuit anys, amb diferents patologies, moltes d'elles compreses en el que ara s'anomena "espectre autista" i en les quals el coneixement i control del seu cos acostuma a estar força distorsionat.


Si em refereixo a aquesta etapa de la meva vida professional és més que res per fer menció a la importància que té el coneixement del propi cos. I no és només en àrees com la mencionada sinó que també n'he tingut oportunitat de comprovar que diferents cultures i tendències religioses l'hi donen la mateixa importància, així com al control de la respiració i la postura que també es treballen i/o s'exploren en diferents disciplines com ara el ioga, el tai-txi, el yin yang o la teràpia gestalt, per posar només uns exemples.



Gràfic computeritzat de l'ADN en una fotografia al microscopi.



Com a conclusió, un breu recull de les paraules de l'autora:

En las tradiciones chamánicas o indígenas, al poder se le llama "medicina", y la medicina de cada persona representa sus dones individuales, su propósito y su poder para sanar a la tribu.
(...)
Cuando descubrimos nuestro poder y comenzamos a ponerlo en acción, es cuando somos verdaderamente nosotros mismos. Es entonces cuando hacemos las mayores contribuciones y usamos nuestro regalo de energía de un modo más sabio.