dissabte, 28 de febrer del 2015

Ovidi Montllor.

El 10 de març de l'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer, Ovidi Montllor.

La oposició del parlament valencià ha demanat que aquest 2015 sigui declarat "Any Ovidi", però el PP hi ha votat en contra. No seré jo qui digui els motius d'aquesta votació contrària, potser el mateix Ovidi ens pot aportar una mica de llum al respecte i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions:

La cançó del cansat


Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.


Des d'aquí, molt humilment jo també proposo que aquest any sigui declarat Any Ovidi. Perquè s'ho mereix, perquè no hem d'oblidar els grans homes i dones que ens han precedit, han lluitat i ens han deixat, perquè em sembla que és de justícia, perquè va ser un gran actor, compositor, cantant, rapsoda... PERQUÈ VULL!!!

Perquè vull
Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.







Però res millor que escoltar-lo. Podeu fer-ho aquí. i aquí

diumenge, 22 de febrer del 2015

Crims rurals

Fa uns anys, vaig tenir oportunitat de visitar el petit poble de Tor, Feia poc temps que havia ocorregut un crim del qual se'n va fer ressò a tots els mitjans de comunicació i a raó del qual TV3 hi va dedicar un reportatge al programa 30 minuts en el qual amb el títol "Tor, la muntanya maleïda" es feia referència al llibre "Tretze cases i tres morts" de Carles Porta.

En la breu visita vaig poder sentir gairebé de forma física l'ambient enrarit que s'hi respirava, les mirades inquisidores dels pocs habitants amb què em vaig creuar o que presentia darrere els vidres, els xiuxiueigs al meu pas que més que escoltar podia endevinar  i que em van fer marxar ràpidament.

Tot això ho porto a tomb del llibre de'n Pep Coll que transcorre al Pallars Jussà entre les localitats de Carreu, Pessonada i Herba-savina, al 1943, i que fa referència a la matança d’una família de masovers: Els pares i dues filles. L'autor va néixer a Pessonada al 1949 quan la història encara es comenta i els veïns hi conviuen amb els suposats autors, entre rumors i comentaris mai expressats en veu alta. 

No és d'estranyar que passats uns anys decidís investigar, i així neix aquest relat que encara que basat en fets reals, el mateix autor ens adverteix que ha fet una versió novel·lada, per raons fàcils d'entendre.

Dos taüts negres i dos de blancs, tots de la mateixa família, mai no s'havia vist una desgràcia com aquesta. Ni l’any de la grip, constaten els vells. 

Els motius? Enveja, cobdícia, ira...  A tot plegat s’hi afegeix la postguerra amb els representants del bàndol guanyador al poder i els altres, els “rojos” que en tot moment són mirats com a sospitosos tal com mossèn Joaquim, rector de Pessonada acostuma a fer esment en les seves reflexions. 

Els ous de maldat que els anys de la República comunistes i ateus havien posat a traïció dins de les ànimes virtuoses, havien començat a fer-ne de les seues. 

 A mesura que avancem en el coneixement del crim, es posen de manifest les diferents versions cada cop més embrutides i macabres per part dels veïns. Les culpes cap a qui cadascú hi té més manies: familiars, veïns, els comunistes, els gitanos, el jueus disfressats de gitanos!!!! Tot plegat sospites infundades que s'aclariran o no en el desenvolupament de la investigació, mentre les tafaneries i els detalls morbosos omplen les converses. Fins i tot els diaris de la regió també s'inventen una autèntica carnisseria.
El doctor Costa, el metge que havia fet l'autòpsia als cadàvers, havia sentenciat que ni guerrillers comunistes, ni fugitius de la guerra, ni altres hòsties que haguessin passat la frontera. Els assassins no volien robar, ni violar les dones, només liquidar-los a tots. 

I finalment, triomfarà la veritat? Es farà justícia? Malgrat que possiblement s'acabi coneixent la veritat amb més o menys certesa, en el cas de la justícia les coses no sempre són tant fàcils.

I en tot plegat no hi manca la reflexió vers la situació política, i no ja referida a l'època dels fets sinó a un temps molt més proper:

El nou règim de la transició política espanyola en cap moment dels seus deu, trenta o cinquanta anys de durada no es va plantejar mai la creació de cap tribunal de responsabilitats polítiques de la dictadura. En comptes d'escorcollar les vivendes a la recerca de togues negres, d'uniformes grisos, de camises del color que fos, amb restes de sang o vòmit de presoner torturat, el nou règim d’España es va empescar una bugaderia fantàstica que ho netejà tot de patac, sense que calgués treure de l'armari ni una sola peça de roba. Una manera de fer net eficaç, justa i sense precedents històrics en cap altre país del món, no s'han estat de ponderar els savis. I admirada especialment a l’estranger, fins i tot per països amb tradició democràtica. 

dissabte, 21 de febrer del 2015

Rosalía de Castro


Seguint amb el dia a dia amb la meva "Agenda de la Dona 2015", avui li arriba el torn a Rosalía de Castro.

Tal dia com avui, al 1837 naixia a Santiago de Compostela, aquesta poetessa gallega, de la qual encara que poca cosa he llegit, sempre n'he sentit admiració, potser pel fet de ser dona o perquè va publicar en la seva llengua que malgrat no he parlat mai, amb una mica d'esforç he pogut arribar a entendre algun dels seus poemes.

Jutgeu vosaltres mateixos si no és possible copsar el que ens vol transmetre:

Cantares Gallegos


Cando vos oio tocar,
campaniñas, campaniñas
sin querer torno a chorar.




   Cando de lonxe vos oio,
penso que por min chamades,
e das entrañas me doio.

   Dóiome de dor ferida,
que antes tiña vida enteira,
i hoxe teño media vida.

   Solo media me deixaron
os que de aló me trouxeron,
os que de aló me roubaron.

   Non me roubaran, traidores,
¡ai!, uns amores toliños,
¡ai!, uns toliños amores.

   Que os amores xa fuxiron,
as soidades viñeron...
de pena me consumiron.

I com també va escriure i publicar en castellà, un poema en aquesta llengua:

Dicen que no hablan las plantas


Dicen que no hablan las plantas, ni las fuentes, ni los pájaros,
Ni el onda con sus rumores, ni con su brillo los astros,
Lo dicen, pero no es cierto, pues siempre cuando yo paso,
De mí murmuran y exclaman:
—Ahí va la loca soñando
Con la eterna primavera de la vida y de los campos,
Y ya bien pronto, bien pronto, tendrá los cabellos canos,
Y ve temblando, aterida, que cubre la escarcha el prado.
—Hay canas en mi cabeza, hay en los prados escarcha,
Mas yo prosigo soñando, pobre, incurable sonámbula,
Con la eterna primavera de la vida que se apaga
Y la perenne frescura de los campos y las almas,
Aunque los unos se agostan y aunque las otras se abrasan.
Astros y fuentes y flores, no murmuréis de mis sueños,
Sin ellos, ¿cómo admiraros ni cómo vivir sin ellos?



Estàtua de Rosalía al Paseo da Ferradura a Santiago

dilluns, 9 de febrer del 2015

LA NIT DE LES PAPALLONES





La història en sí no ha desvetllat massa el meu interès, altra cosa són els llocs pels quals transcorre el relat, tots ells coneguts i reconeguts i fins i tot algun d'ells vaig tenir ocasió de visitar-lo, com és el cas de  La Bodega Bohèmia (1940-1998) .

No és que hi anés sovint, però sí que algun cop, amb una colla havíem decidit passar alguna tarda de diumenge. Vist des d'ara pot semblar una crueltat perquè en realitat el que fèiem nosaltres i pràcticament la majoria del públic, era burlar-nos dels "artistes". Gent ja gran i molt decadent que més que cantar o actuar eren com una paròdia d'ésser humà. D'alguna manera eren equivalents a les prostitutes velles i demacrades que s'exhibien sense pudor pel "Barrio Chino".

Entrava a la Bodega Bohèmia per veure el cadavèric Gran Gilbert, estantís i sense veu, o la Maria, espantosament prima, vella i mal pintada, i el patètic Felipe, que somreia i movia els braços... El públic es burlava cruelment d’aquella gent derrotada i que malvivia de propines. Allò era un circ espantós.


També puc recordar El Molino, que va obrir les portes l'any 1898. Malgrat que era un lloc que m'atreia,  mai no vaig tenir ocasió d'assistir-hi. Era considerat poc apropiat per jovenetes i tot i que més tard, ja casada, havia insistit en visitar-lo mai no hi vaig anar. Després dels anys passats, ara la re obertura del local ja no em desperta cap interès.

Si els miraves amb deteniment [els espectadors del Molino] hi descobries il·lusions, desigs i vergonyes. (...) eren els vells temps, quan el local tenia encant, al final dels anys seixanta. 
(...)
Tradicionalment, El Molino era freqüentat per gent de l’espectacle i del món de la cultura, escriptors, artistes plàstics i cantants.

I El Jamboree, un local per mi d'un cert culte, on vaig començar a escoltar i apreciar el Jazz. Com que formava part dels locals amb una certa fama de "canalles" hi havia d'anar d'amagat de casa meva. Per sort, feien sessions els diumenges per la tarda.

La Bodega Apolo. A diferència de la Bodega Bohèmia, només coneixia l'Apolo perquè a més d'una part d'atraccions molt velles i tronades on es comentava que les parelles anaven a fer "manetes", disposava d'una pista de patinatge on per una d'aquelles afeccions que de manera insospitada ens apareixen en la primera adolescència, hi anava a patinar tots els diumenges per la tarda durant el que en aquell moment em van semblar una bona pila d'anys, però que potser només en van ser un parell.

I segueixo amb la relació de locals que hi apareixen:

  El bar Pastís
 El   Panam’s
 Barcelona de Noche 

L'argument fa referència a l'agitada vida d'una jove stripper que revoluciona tot el món de l'espectacle nocturn, però que  no pot evitar caure en els perills que hi comporta, i enlluernada i aclaparada per l'èxit i els afalacs té un final tràgic.

Per confegir el retrat de la protagonista, Carla, l'autor en va basar en  Christa Leem (Barcelona 1953-2004). L'obra vol ser un homenatge a la figura d'aquesta artista. 


L’antiga idea de bellesa ja no valia, tampoc no valien les jerarquies en què se sustentava l’espectacle tal com s’havia entès fins aleshores. 
(...)
La Carla tenia por del seu art, l’horroritzava descobrir què hi havia darrere la seva intuïció, i no gosava plantar cara al buit. 
(...)
Jo estava cansat de veure les desgràcies personals de la gent de l’espectacle, especialment dels travestís que eren obscurament usats en els darrers anys del franquisme. 


El Molino

Bodega Bohemia

Jamboree

Diu l'autor:

Més endavant em vaig adonar que l’èxit era certament funest, si més no una certa mena d’èxit, el que es basava en valors passatgers i fomentats als mitjans de comunicació com si fossin importants. 

dijous, 5 de febrer del 2015

Francesc Garriga, descansi en pau.




Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d’un silenci mal cuinat.
Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.
Sabré trobar-t’hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.
Un poema de Francesc Garriga, extret del llibre T’estimo… Més de cent poemes d’amor i de desig, tria a cura de Sam Abrams, EUMO Editorial, 2002


26 d'abril de 1932 Sabadell - 4 de febrer de 2015 Sant Cugat del Vallès

dimecres, 4 de febrer del 2015

Joan Margarit torna a publicar

Tres anys després de publicar "Es perd el Senyal", Joan Margarit, acaba de publicar un nou llibre " Des d’on tornar a estimar".

Jo no he tingut oportunitat de llegir-lo encara, però després d'escoltar-lo recitant per Catalunya Ràdio, de la manera com només ell sap fer-ho, m'he afanyat a cercar algun dels seus nous poemes. Heus ací una petita mostra per gaudir-la:



Assegut en un tren...

Assegut en un tren contemplo els camps
i de sobte, fugaç, passa una casa
que és el llampec d’alguna veritat. 
Seria un error baixar del tren. 
Ja no hi seria. 
Estimar és on, i sempre hi ha una cosa 
que m’ho revela: un terrat al sol, 
la tarima del director d’orquestra 
sense ningú, només amb una rosa, 
mentre al voltant els músics toquen sols. 
Un dormitori a l’alba, un camp segat. 
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri un matí de juny. 
Estimar és on. 
Perdura al fons de tot: és d’on venim. 
I és aquell lloc on va quedant la vida.

                                                                                     Joan Margarit


Si us ve de gust el podeu escoltar aquí: Joan Margarit al Matí de Catalunya Ràdio

O recitant en aquest altre enllaç: Joan Margarit recita dos dels seus poemes




dimarts, 3 de febrer del 2015

Concepción Arenal

Aquestes festes em van regalar una Agenda de la Dona. No és que jo em consideri especialment feminista, més aviat em sembla que a tot@s ens cal defensar la igualtat no ja entre sexes, sinó a més alts nivells que ara no ve a tomb comentar.

Bé, el cas és que en aquesta agenda, es va fent referència a diferents dades sempre relatives a les dones i unes més que d'altres han captat la meva atenció i m'ha semblat que s'escau anar-les compartint.

****************************

Dissabte 31 de gener del 1820, va néixer l'escriptora i jurista Concepción Arenal.

No recordo haver llegit cap de les seves obres, és clar que en els meus joves anys de lectura gairebé compulsiva podria ser possible, però tampoc no crec que en la biblioteca que freqüentava en l'època en tinguessin cap dels seus llibres perquè no la devien considerar una autora còmoda i aleshores es decantaven més per obres de caire religiós (vides de sants) o patriòtic.

I us deixo amb una de les seves faules en vers que ens pot fer reflexionar:

EL SOBRIO Y EL GLOTÓN

Había en un lugarón
Dos hombres de mucha edad,
Uno de gran sobriedad
Y el otro gran comilón.

La mejor salud del mundo
Gozaba siempre el primero.
Estando de Enero a Enero
Débil y enteco el segundo.

«¿Por qué el tragón dijo un día 
Comiendo yo mucho más
Tú mucho más gordo estás?
No lo comprendo a fe mía.»

«Es le replicó el frugal 
Y muy presente lo ten,
Porque yo digiero bien,
Porque tú digieres mal.»

Haga de esto aplicación
El pedante presumido
Si porque mucho ha leído
Cree tener instrucción,

Y siempre que a juzgar fuere
La regla para sí tome:
No nutre lo que se come
Sino lo que se digiere.
                                            Concepciòn Arenal