diumenge, 30 de novembre del 2014

30 anys de la mort de'n Joan Vinyoli

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 3 de juliol de 1914 - Barcelona, 30 de novembre de 1984)

Platja Dura

Són llaguts o balandres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?
Deixo que es trobin
paraules a l’atzar, deixo que em pugin
intensament records,
que encenguin fogueres,
que matin gels.
Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m’agraden els llavis
incandescents.
A l’esplanada de l’ermita
s’hi feien arrossades.
Sé les graelles plenes
de carn i l’ombra
de les alzines
sureres.
No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d’un turó.
Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa, de la platja dura
dels anys viscuts.
  
                                                                                              Joan Vinyoli. Ara que és tard. 1975 



diumenge, 16 de novembre del 2014

UN AMIC VIRTUAL

Les anomenades xarxes socials tenen de vegades quelcom de sorprenent. Pots retrobar-te amb antigues amistats o fins i tot familiars que per algun motiu havies perdut el contacte durant molts anys, i també pots arribar a establir relacions d'amistat insospitades i inesperades.

Fa potser una mica més d'un any vaig establir una d'aquestes amistats "virtuals" amb en Pere. D'ell no he conegut mai ni la seva veu, ni pràcticament la seva cara. No l'he vist mai, no n'he parlat mai personalment ni per telèfon...només ens hem creuat missatges i fins i tot hem sostingut alguna diferència dialèctica.

Què ens ha unit al llarg de tot aquest temps? Doncs una cosa tant senzilla i alhora tant important com l'estimació per la nostra terra.

En Pere a més publicava unes fotografies d'alguns racons de Girona que a mi em portaven molts bon records, eren unes imatges potser senzilles, però que solien compaginar la bellesa de les velles parets dels antics carrerons amb el símbol de les nombroses estelades que es poden veure arreu. Símbols d'una antiga i renovada esperança.

Segons paraules de'n Pere, aquesta li agradava especialment
perquè "simbolitzava el nostre país... aquí tancats".

També va saber copsar la Girona reivindicativa i engalanada:


Girona Maig 2014



Fa uns mesos li van diagnosticar una greu malaltia i ell hi va lluitar amb totes les seves forces, van arribar temps difícils de quimioteràpia i fins i tot alguna teràpia alternativa que semblava donar-li esperances. Mai no va perdre la confiança en el seu guariment, i diumenge passat va ser prou fort i decidit per anar a votar: el sentit del seu vot el desconec, però no sembla difícil d'endevinar, i pocs dies després va haver d'ingressar en una clínica. El seu organisme havia dit prou, tot sembla indicar que només l'havia mantingut mínimament ferm per poder exercir aquest dret tant esperat. I aquest matí he sabut que ens ha deixat.

La seva mort m'ha colpit i m'ha tornat el trist record d'altres més llunyanes en el temps, i igual de doloroses, però com sempre he cregut que ningú no es mor del tot mentre el seguim mantenint viu en el nostre pensament, sé que el seu record igual que el d'altres éssers estimats ens seguirà acompanyant.



divendres, 14 de novembre del 2014

Homenatge

Assumpta Montellà fa un relat acurat dels 115 sagnants dies que van patir els joves que donada la seva curta edat es va donar en anomenar "La Lleva del Biberó" i afegeix el relat commocionat d'un petit grup de supervivents.

115 dies són els dies que va durar la batalla més decisiva de la Guerra Civil, la més sagnant i irracional de la nostra història contemporània i que va tocar moltes famílies catalanes d’una manera o una altra, tant els coetanis que encara viuen i recorden com van patir en pròpia pell aquell drama com les generacions posteriors

El meu pare, nascut el 1913, no formava part d'aquesta lleva, però mentre la meva mare a Barcelona donava a llum al meu germà sota un intens bombardeig, era enviat al front de l'Ebre, a primera línia de foc. 

Va tenir la fortuna de sortir-ne amb el cos il·lès si bé amb l'esperit molt contorbat, i ja se sap que les ferides de l'ànima poden ser molt més profundes i difícils de guarir, tant és així que mai no va poder dormir amb els llums apagats i més d'un cop s'havia despertat a mitja nit amarat de suor a causa dels malsons que sempre el van acompanyar.

Ell gairebé mai no en parlava de la guerra, però en reunions familiars d'aquelles un tant especials en què sovint s'acaba rememorant successos i persones desaparegudes, algun cop sorgia el tema i jo, tot i que era petita, parava l'orella. És així que vaig començar a sentir parlar de la Guerra Civil i de la batalla de l'Ebre. El pare recordava els dies que havia compartit amb aquells joves que, tal i com més endavant veureu, quan se sentien ferits o senzillament desemparats, sovint ploraven i cridaven les seves mares, també en parlava amb molt dolor de com en la retirada, havia vist caure molts d'ells sense poder ni tan sols aturar-se a auxiliar-los.

Jo desconec si tot plegat s'hauria pogut evitar, només recullo el testimoni del poc que sé i el molt que he tractat de conèixer, mentre tracto d'aportar el meu petit i insignificant granet de sorra com a homenatge als meus pares que ja no hi són, al meu oncle desaparegut i segurament abandonat en alguna cuneta, als meus avis que no vaig poder conèixer i que tant van patir i, com no, a tots aquells joves "biberons".

Només em resta afegir un petit recull dels testimonis d'alguns dels supervivents que l'Assumpta a tingut a bé incorporar al seu estudi i que coincideixen fil per randa amb els que vaig escoltar de boca del meu pare:

Encara no havien passat ni dos mesos de quan vaig marxar de casa per primera vegada i ja era una persona diferent. No hi ha res que et canviï tant la vida com veure la mort de ben a prop. 
(..)
El riu era la barrera natural i semblava que n’hi havia prou amb aquella frontera perquè el front estigués tranquil. A vegades hi havia ràfegues, i els soldats s’insultaven d’una riba a l’altra, però formava part de la “tranquil·litat habitual”, entre cometes... 
(...)
I a més del fusell em donaren dues bombes de mà. Mare meva, em vaig posar una bomba en una butxaca i l’altra a l’altre butxaca, amb espardenyes i adelante! Mira si en sabia poc que duia les bombes una a cada butxaca... i adelante! Sense cantimplora ni res i aquell fusell que no sabia ni com agafar-lo, posat en bandolera que em queia... 
(...)
Aquell riu s’havia convertit en una barrera i un problema, des del primer dia. Per defensar el pas del riu se’n va fer molta, de sang. Per això diuen que l’Ebre baixava vermell. 
(...)
Això de matar és una cosa molt difícil d’explicar, perquè si tu passes allí al front, setmanes, mesos, i hi ha combats cada dia, només penses a salvar-te tu, no a matar, sinó a salvar-te. 
(...)
La diferència entre nosaltres i ells és que nosaltres vam fer la batalla amb espardenyes i un fusell contra un tanc. 
(...)
Sovint, les línies enemigues estaven tan a prop, que ens parlàvem. Normalment la cosa començava malament, amb insults, però de mica en mica, derivaven a broma. 
(...)
Només tenia disset anys i em semblava que ja era un vell. Això passa perquè vius cada dia com si fos l’últim de la teva vida. 
(...)
Però al front normalment tot era lent, i l’única cosa important era què feia l’enemic i pensar. (...) Passava por, molta por, perquè no veia que allò pogués acabar bé. 
(...)
Los biberones, los más jóvenes, murieron muchos en la batalla del Ebro. Lo mejor de cada casa en edad de coger un fusil se fue al Ebro. Cuando veías a los heridos, eran niños grandes que de noche lloraban. 
(...)
I ara em reafirmo que el secret de la vida és saber arribar a vell. Però aquells nois no pensaven pas a arribar a vells; de fet, crec que no pensaven res, i a pit descobert entomant les bales per uns ideals... Allò era el millor de la República, sens dubte. 
(...)
Ara que ja sóc gran, molt gran, tot torna, i la guerra també. Darrerament tinc malsons i revisc els dies de la batalla de l’Ebre, amb les bales, els morts. Tot i que sempre podré dir que no vaig tirar cap tiro, mai! No tinc cap mort a la meva consciència. 
(...)
Me n’havia sortit... Estava sencer per fora, però per dins no tornaria a ser el mateix mai més. El record d’aquelles trinxeres, la por, la desesperació... m’acompanyaria durant molts anys en forma de malsons. 

Poble Vell de Corbera de l'Ebre



dimarts, 4 de novembre del 2014

El desenllaç


Un desenllaç relatiu al relat encetat en els llibres 1 i 2 que ja vaig comentar . Tot dependrà si creiem o no en les crisàlides d'aire, els homenets petits, les dues llunes...

D'en Murakami, a banda de la seva visió fantàstica del seu món particular, m'agraden les seves descripcions acurades dels personatges, ja siguin els protagonistes o els que podem considerar secundaris, però que sempre adquireixen un paper important en el desenvolupament de la història, però també en les descripcions de situacions i llocs que gairebé es poden visualitzar. Molt cops tens la sensació que estàs llegint un còmic.

Fins ara semblava que s'aturava més en els personatges masculins, un tant androgins, però en aquest cas és en l'Aomame on aconsegueix mostrar-nos un perfil que va més enllà de la descripció física:

Ja no era gaire sociable d’entrada [L’Aomame]. No se li feia pesat passar molt de temps sense veure ningú ni conversar. 
(...)
Mai no havia somiat gaire, i encara que somiés, quan es despertava gairebé no recordava res: uns quants petits fragments de somni  que li havien quedat atrapats a les fronteres de la consciència. 
(...)
L’Aomame vivia en un estat de confusió i desconcert. En el món de 1Q84 ni l’experiència ni el sentit comú servien pràcticament de res, i es veia totalment incapaç de preveure què podia passar a continuació. 
(...)
Mai no havia pensat que fos bonica. Mai, des de petita, ningú li havia dit que ho fos. La seva mare, ben al contrari, la tractava de nena lletja. 

D'en Tengo, a més de conèixer el seu aspecte físic també ens dona alguna pista dels seus pensaments i sentiments:

Les coses que s’han anat dipositant amb el temps no desapareixen tan fàcilment. 
(...)
Les persones imaginem el temps com una línia recta, com si fos un bastó llarg i recte amb marques gravades i poguéssim dir: “A partir d’aquí hi ha el futur que ha de venir, fins aquí hi ha el passat que hem deixat enrere, i el present és aquí”. 
(...)
De sobte, en Tengo es va posar nerviós i va mirar al voltant. ¿Era l’autèntica realitat, allò? ¿Segur que no s’havia equivocat i havia tornat a entrar en una realitat equivocada?

I en aquest tercer volum adquireix molta importància un personatge que només s'havia apuntat en el primer i és l'Ushikawa, un personatge al servei del grup, mal girbat, un tant repulsiu i solitari, però amb un gran instint per tot el que pot suposar-li negociable.

En aquest cas, amb les meticuloses descripcions ens podem fer una idea molt ajustada de la seva obscura personalitat:

L’Ushikawa tenia molta pràctica a escoltar la gent, i el posat de sinceritat amb què escoltava solia aaconseguir calmar l’interlocutor. 
(...)
Els punts forts de l’Ushikawa eren el seu olfacte excepcional i la persistència amb què s’aferrava a una pista un cop en tenia una. 
(...)
No era ni un amic ni un company de fe. Si representés algun perill pel grup [Sakigake] no dubtarien a eliminar-lo sense miraments. 
(...)
Havia renunciat a tots els plaers mundans –per bé que no li hauria estat fàcil accedir-hi, encara que ho hagués intentat- i s’havia concentrat en els estudis. 
(...)
No recordava haver fet mai res útil per a la societat. La majoria de persones que sol·licitaven els seus serveis eren de la mena que generalment els advocats no acceptaven com a clients perquè feien pudor de socarrim, però ell no dubtava a acceptar qualsevol sol·licitud que rebés si comportava un mínim guany de diners, i era bo fent la seva feina. 
(...)
Els àmbits dels sentiments i del sentit de la justícia eren aquells en què se sentia més perdut. 

I concloc amb "El Grup" [ Sakigake], que auto defineix així: 

Nosaltres som un grup ben organitzat. Tenim gent i podem actuar amb rapidesa i efectivitat. Tenim clars els nostres objectius, confiem en nosaltres mateixos i estaríem disposats a arriscar les nostres vides si calgués. 


I si mai us hi trobeu amb una crisàlide d'aire, no dubteu de mirar el seu interior, potser us endureu una sorpresa.

Jo no n'he trobada cap i és per això que la imatge no és més que una crisàlide formada en una fulla, però pel que he anat descobrint en les pàgines del llibre, la seva aparença podria molt bé ser semblant.

I encara una nova pista. Si en teniu curiositat escolteu la Sinfonietta de Janacek, potser us ajudarà a entrar en el 1Q84 i esbrinar algun dels seus secrets.