dijous, 23 de maig de 2013

Records de les olors.

És ben sabut que el record de les olors és molt intens; tant que sovint en sentir-ne algun que potser per altres persones no és perceptible, ens poden venir imatges de fets o persones llunyanes.

He volgut fer un petit recull de diferents situacions que rememoro a través de les sensacions olfactives:.



  •  Un record vivíssim el de l’olor de l'escudella de Nadal feta al llarg de tot el matí. Aquest era un dia que la meva mare matinava força perquè el dinar pogués estar a punt a una hora prudencial que no podia ser massa tard i és que fer l'escudella requeria el seu temps quan només hi havia un foc de carbó i també per fer el pollastre rostit no es podia anar amb presses ja que eren pollastres grossos que els costava molt de quedar ben cuits.  Aquesta olor, que només era percebuda aquest dia perquè la resta de l’any no havia prou diners per semblant dispendi, es barreja amb una altra de molt desagradable; la del braser encès i desprenent un fum que en una ocasió va acabar per fer-me desplomar al terra amb el conseqüent ensurt de la família.


  • Com he dit, a casa meva es cuinava amb carbó i més endavant amb petroli, aquestes dues olors, enganxoses i desagradables em varen acompanyar tota la infantesa i una bona part de l’adolescència, per contra la casa de la veïna del davant sempre feia una olor indefinida a fuita de gas que em tenia tant meravellada com el gest d’introduir una estranya moneda per la ranura del comptador i que de forma inexplicable el foc s’atiés.


  • Olor a resclosit i pixum de gat de la sala d’espera del metge del "Seguro"amb aquelles butaques esfondrades i brutes on et perdies entre les molles fluixes que se’t clavaven sense misericòrdia a les  cuixes.


  • Olor a pixums i humanitat sense rentar del bar on anava a comprar el gel que posàvem en un cossi per tal de refredar les begudes, en dies assenyalats.


  • A la botiga del barri on em solien donar una paperineta de mongetes o cigrons sempre feia un olor de llegum cuit que malgrat no ser una menja que a mi m’entusiasmés, quan me la donaven a la botiga m'ho menjava com si fos una gran cosa.


  • El de l'escola, barreja de paper, pols i tinta... de "lapiz" com solia dir la meva mare.

  • L'olor inconfusible de la terra després de la pluja que em transporta a estimats paisatges de verdor. 


  • "Olor de pobre". La meva mare solia referir-se així a l’olor inconfusible que queda a les mans després de pelar una taronja.




  • I he deixat pel final una olor de la que no puc ni podré desfer-me'n i és la d'espígol. La mare solia emprar aigua de colònia amb aquest aroma i en els darrers moments de la seva vida a l'hospital, es va barrejar amb la desagradable olor de medicaments i tristor que s'han quedat inesborrables als meus sentits.

dissabte, 11 de maig de 2013

Quan el carrer va deixar de ser seu

Xavier Domènech Sampere fa un recorregut per la història recent dels moviments obrers centrant-se en la ciutat de Sabadell, no obstant es pot fer extensiu al context català i espanyol.
El títol resulta suggeridor ja que es contraposa a les paraules que un dia va expressar en Manuel Fraga i que l'autor recull en aquest fragment: 

La batalla del carrer

Al començament de febre de 1976, Fraga, ministre de governació del primer Govern monàrquic d’Arias Navarro (també anomenat “el carnicero de Màlaga” ) va dir una frase que amb el temps ha fet fortuna: “la calle es mía”. Fou, però, quelcom més que un exabrupte desafortunat d’un personatge desaforat dins la història de l’Espanya contemporània. Reflectia realitats. I és que al principi de l’any 1976, s’estava dirimint precisament qui ocupava l’espai físic i simbòlic del carrer, car es trobava en joc saber qui tenia la societat darrere, si l’oposició o el règim.

Però ara em centraré en un capítol que per a mi ha estat especialment interessant i és quan fa referència a la l'amnistia. Jo també, com molts ciutadans, vaig demanar amnistia, però poc m'imaginava quan la demanava que també ho estava fent pels repressors i ha estat molts anys més tard, quan s'ha tractat de demanar responsabilitats que m'he assabentat que l'amnistia també els incloïa a ells. Ha estat decebedor i m'he sentit estafada.
En Xavier Domènech ho explica així:


Un mon fet de solidaritats

La importància de les mobilitzacions per l’amnistia ha esdevingut central en l’explicació entre moviments populars i transició política. S’ha generat així una literatura relativament àmplia sobre el tema que tendeix a demostrar que les mobilitzacions per la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i les readmissions laborals, suposaren l’inici de la transició política en dos dels seus aspectes centrals: a) l’acceptació per part de tota la societat espanyola que la Guerra Civil fou una barbàrie fratricida que no es podia reproduir en el present i b) que, per tant, s’havia de realitzar una reconciliació nacional entre els diferents participants en aquell conflicte. Així, la Guerra Civil subsistia com a record negatiu que motivava els processos de reconciliació nacional ja des del final dels anys seixanta, quan es donaren els primers indults.

(...)

La rellevància del moviment per l’amnistia per a aquestes tesis és central. Aquest moviment seria l’encarnació de la necessitat de reconciliació en un moviment polític de l’oposició. (...) es fa difícil creure que les mobilitzacions per l’amnistia es puguin enquadrar en aquestes interpretacions. I és que ja és impossible afirmar que les motivacions dels militants de l’oposició donessin resposta a la creença de la necessitat de reconciliació amb l’aparell franquista. En aquest cas, l’experiència quotidiana d’aquests militants no era precisament de conciliació amb el franquisme, ni tan sols amb el “sociològic” i la seva memòria de la Guerra Civil. (...) De la mateixa manera, els impulsors d’aquestes mobilitzacions, quan parlaven d’una amnistia general, no es referien precisament a amnistiar els torturadors de la Brigada politicosocial, per exemple. Una altra cosa era la retòrica que podia utilitzar l’Església o certs sectors provinents del franquisme per donar suport a les peticions d’amnistia política.

(...)

Les grans mobilitzacions per l’amnistia tingueren els seus inicis a la dècada dels anys setanta amb les mobilitzacions pel judici de Burgos, el qual marcà un abans i un després per a l’antifranquisme català. D’aquestes mobilitzacions, el 1971 nasqué l’Assemblea de Catalunya i les reivindicacions de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.