Xavier Domènech Sampere fa un recorregut per la història recent dels moviments obrers centrant-se en la ciutat de Sabadell, no obstant es pot fer extensiu al context català i espanyol.
El títol resulta suggeridor ja que es contraposa a les paraules que un dia va expressar en Manuel Fraga i que l'autor recull en aquest fragment:
La batalla del carrer
Al començament de
febre de 1976, Fraga, ministre de governació del primer Govern monàrquic
d’Arias Navarro (també anomenat “el carnicero
de Màlaga” ) va dir una frase que amb el temps ha fet fortuna: “la calle es mía”. Fou, però, quelcom
més que un exabrupte desafortunat d’un personatge desaforat dins la història de
l’Espanya contemporània. Reflectia realitats. I és que al principi de l’any
1976, s’estava dirimint precisament qui ocupava l’espai físic i simbòlic del
carrer, car es trobava en joc saber qui tenia la societat darrere, si
l’oposició o el règim.
Però ara em centraré en un capítol que per a mi ha estat especialment interessant i és quan fa referència a la l'amnistia. Jo també, com molts ciutadans, vaig demanar amnistia, però poc m'imaginava quan la demanava que també ho estava fent pels repressors i ha estat molts anys més tard, quan s'ha tractat de demanar responsabilitats que m'he assabentat que l'amnistia també els incloïa a ells. Ha estat decebedor i m'he sentit estafada.
En Xavier Domènech ho explica així:
Un mon fet de solidaritats
La importància de
les mobilitzacions per l’amnistia ha esdevingut central en l’explicació entre
moviments populars i transició política. S’ha generat així una literatura
relativament àmplia sobre el tema que tendeix a demostrar que les
mobilitzacions per la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i les
readmissions laborals, suposaren l’inici de la transició política en dos dels
seus aspectes centrals: a) l’acceptació per part de tota la societat espanyola
que la Guerra Civil
fou una barbàrie fratricida que no es podia reproduir en el present i b) que,
per tant, s’havia de realitzar una reconciliació nacional entre els diferents
participants en aquell conflicte. Així, la Guerra Civil subsistia com a
record negatiu que motivava els processos de reconciliació nacional ja des del
final dels anys seixanta, quan es donaren els primers indults.
(...)
La rellevància del
moviment per l’amnistia per a aquestes tesis és central. Aquest moviment seria
l’encarnació de la necessitat de reconciliació en un moviment polític de
l’oposició. (...) es fa difícil creure que les mobilitzacions per l’amnistia es
puguin enquadrar en aquestes interpretacions. I és que ja és impossible afirmar
que les motivacions dels militants de l’oposició donessin resposta a la creença
de la necessitat de reconciliació amb l’aparell franquista. En aquest cas,
l’experiència quotidiana d’aquests militants no era precisament de conciliació
amb el franquisme, ni tan sols amb el “sociològic” i la seva memòria de la Guerra Civil. (...) De la mateixa manera, els
impulsors d’aquestes mobilitzacions, quan parlaven d’una amnistia general, no
es referien precisament a amnistiar els torturadors de la Brigada politicosocial,
per exemple. Una altra cosa era la retòrica que podia utilitzar l’Església o
certs sectors provinents del franquisme per donar suport a les peticions
d’amnistia política.
(...)
Les grans
mobilitzacions per l’amnistia tingueren els seus inicis a la dècada dels anys
setanta amb les mobilitzacions pel judici de Burgos, el qual marcà un abans i
un després per a l’antifranquisme català. D’aquestes mobilitzacions, el 1971
nasqué l’Assemblea de Catalunya i les reivindicacions de “Llibertat, Amnistia i
Estatut d’Autonomia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada