divendres, 25 de juny del 2021

El acoso moral

Sabadell. La Salut 2021

Vagi per endavant que mai no m'he sentit assetjada i molt menys maltractada. El primer que em passa pel cap és que no ho hauria tolerat, però aquesta és una afirmació agosarada perquè dubto molt que les persones que pateixen aquestes situacions les acceptin de grat.

Si reculo molts anys, fins els temps escolars, sempre n'hi havia pica-baralles entre les nenes (i amb els nens també), malnoms, enveges, preferències... tot això és cert i en servo memòria, però el cert és que suposo que patíem altres problemes més greus, i que a aquesta mena de coses no els hi prestàvem massa atenció: ens emprenyàvem, discutíem, algun cop, fins i tot hi havia alguna batussa amb clatellots inclosos, però tot es quedava en res.
Tampoc les famílies estaven per gaires més històries que la supervivència diària i no prestaven cap atenció en el cas, poc probable, que com a criatures tractéssim d'involucrar-los.

 Altra cosa era la violència domèstica, que sí que vaig observar, i que es produïa sense subtileses, amb insults i amenaces i, si es descuidaven amb agressions físiques.

En aquesta ocasió l'accent el posa la Marie-France, que presenta tot un seguit de situacions i diferents casuístiques que per la seva duresa i actualitat, ens poden ajudar a reflexionar: 

Mediante un proceso de acoso moral, o de maltrato psicológico, un individuo puede conseguir hacer pedazos a otro. 

Per descomptat que sovint ens trobem ens les pàgines de qualsevol diari o en les noticies de la ràdio o televisió, d'episodis de violència que s'ha donat en anomenar com a "domèstica". Heus aquí alguns exemples:

La violencia privada:
El dominio: Lo establece un individuo narcisista que pretende paralizar a su pareja colocándola en una posición de confusión y de incertidumbre. Esto le libra de comprometerse en una relación que le da miedo.
(...)
La violencia: A veces, no se trata de un movimiento perverso transitorio, sino de la revelación de una perversidad que se había ocultado hasta ese momento.
(...)
La separación: Los procedimientos perversos aparecen con mucha frecuencia durante los divorcios y las separaciones. Se trata de procedimientos defensivos que, de entrada, no se pueden considerar como patológicos.
(...)
La violencia perversa en las familias: Una vez instaurada en la familia, la violencia perversa constituye un engranaje infernal difícil de frenar.
(...)
La violencia indirecta: En la mayoría de los casos, la violencia se ejerce sobre el cónyuge al que se intenta destruir.
(...)
La violencia directa: La violencia directa es la señal de una repulsa consciente o inconsciente del niño por parte de uno de sus padres. (…) Solo el niño puede percibirlo, pero la destrucción es real.

M'ha produït una especial aversió, el tema que exposo a continuació i que m'ha fet recordar algunes imatges des de la meva visió d'infant referida a la relació d'un pare amb la seva filla, que aleshores ja em produïren estranyesa i que a partir d'aquesta lectura, confirmo que eren poc adequades:

El incesto latente: Junto a la violencia perversa que consiste en destruir la individualidad de un niño encontramos familias en las que reina una atmósfera malsana que se ha construido  a partir de miradas equívocas, de tocamientos fortuitos y de alusiones sexuales. En estas familias, las barreras entre generaciones no se establecen claramente; no existe una frontera entre lo trivial y lo sexual.

I deixem ja la vessant privada per endinsant-nos en l'aspecte laboral:

En el ámbito empresarial, la violencia y el acoso nacen del encuentro entre el ansia de poder y la perversidad.
(...)
Un perverso actúa con más facilidad en una empresa desorganizada, mal estructurada o “deprimida”. Le basta con encontrar la brecha por la que penetrará para satisfacer su deseo de poder.
(...)
A los perversos les importa muy poco qué cosas son verdad y cuáles son mentira: lo único verdadero es lo que dicen en el instante presente.
(...)
La víctima es víctima porque ha sido designada por el perverso. Se convierte en un chivo expiatorio responsable de todos los males.
(...)
Es inútil esperar remordimientos o arrepentimiento de un agresor realmente perverso.

Aquesta entrada ha resultat més llarga del que acostumo a publicar. Malgrat que he tractat de resumir al màxim, ha estat gairebé impossible no recollir ni que només sigui una mínima part dels exemples que ens planteja l'autora i que he considerat d'interès per  fer visible el problema que planteja.
Queda molt per recollir, però ja ha de ser a partir de la lectura i reflexió de cadascú:

En el arsenal jurídico no existe ninguna ley que castigue el acoso moral. (…) En cualquier caso, esta diligencia es siempre larga y pesada.
(...)
Curarse significa volver a unir las partes dispersas y restablecer la circulación entre ellas. 

El acoso moral
Marie-France Hirigoyen
Traducció de Enrique Folch González
179 pàgines

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada