 |
| Sabadell. La Salut 2021 |
Vagi per endavant que mai
no m'he sentit assetjada i molt menys maltractada. El primer que em passa pel
cap és que no ho hauria tolerat, però aquesta és una afirmació agosarada perquè
dubto molt que les persones que pateixen aquestes situacions les acceptin de
grat.
Si reculo molts anys, fins els temps escolars, sempre n'hi havia pica-baralles entre les nenes (i amb els nens també), malnoms, enveges, preferències... tot això és cert i en servo memòria, però el cert és que suposo que patíem altres problemes més greus, i que a aquesta mena de coses no els hi prestàvem massa atenció: ens emprenyàvem, discutíem, algun cop, fins i tot hi havia alguna batussa amb clatellots inclosos, però tot es quedava en res.
Tampoc les famílies estaven per gaires més històries que la supervivència diària i no prestaven cap atenció en el cas, poc probable, que com a criatures tractéssim d'involucrar-los.
Altra cosa era la violència domèstica, que sí que vaig observar, i que es produïa sense subtileses, amb insults i amenaces i, si es descuidaven amb agressions físiques.
En aquesta ocasió l'accent el posa la Marie-France, que presenta tot un seguit de situacions i diferents casuístiques que per la seva duresa i actualitat, ens poden ajudar a reflexionar:
Mediante un proceso de
acoso moral, o de maltrato psicológico, un individuo puede conseguir hacer
pedazos a otro.
Per descomptat que sovint ens trobem ens les pàgines de qualsevol diari o en les noticies de la ràdio o televisió, d'episodis de violència que s'ha donat en anomenar com a "domèstica". Heus aquí alguns exemples:
La violencia privada:
El dominio: Lo establece un
individuo narcisista que pretende paralizar a su pareja colocándola en una
posición de confusión y de incertidumbre. Esto le libra de comprometerse en una
relación que le da miedo.
(...)
La violencia: A veces, no
se trata de un movimiento perverso transitorio, sino de la revelación de una
perversidad que se había ocultado hasta ese momento.
(...)
La separación: Los procedimientos
perversos aparecen con mucha frecuencia durante los divorcios y las
separaciones. Se trata de procedimientos defensivos que, de entrada, no se
pueden considerar como patológicos.
(...)
La violencia perversa en
las familias: Una vez instaurada en la
familia, la violencia perversa constituye un engranaje infernal difícil de
frenar.
(...)
La violencia indirecta: En la mayoría de los casos,
la violencia se ejerce sobre el cónyuge al que se intenta destruir.
(...)
La violencia directa: La violencia directa es la
señal de una repulsa consciente o inconsciente del niño por parte de uno de sus
padres. (…) Solo el niño puede percibirlo, pero la destrucción es real.
M'ha produït una especial aversió, el tema que exposo a continuació i que m'ha fet recordar algunes imatges des de la meva visió d'infant referida a la relació d'un pare amb la seva filla, que aleshores ja em produïren estranyesa i que a partir d'aquesta lectura, confirmo que eren poc adequades:
El incesto latente: Junto a la violencia
perversa que consiste en destruir la individualidad de un niño encontramos
familias en las que reina una atmósfera malsana que se ha
construido a partir de miradas equívocas, de tocamientos fortuitos y
de alusiones sexuales. En estas familias, las barreras entre generaciones no se
establecen claramente; no existe una frontera entre lo trivial y lo sexual.
I deixem ja la vessant privada per endinsant-nos en l'aspecte laboral:
En el ámbito empresarial,
la violencia y el acoso nacen del encuentro entre el ansia de poder y la
perversidad.
(...)
Un perverso actúa con más
facilidad en una empresa desorganizada, mal estructurada o “deprimida”. Le
basta con encontrar la brecha por la que penetrará para satisfacer su deseo de
poder.
(...)
A los perversos les importa
muy poco qué cosas son verdad y cuáles son mentira: lo único verdadero es lo
que dicen en el instante presente.
(...)
La víctima es víctima
porque ha sido designada por el perverso. Se convierte en un chivo expiatorio
responsable de todos los males.
(...)
Es inútil esperar remordimientos
o arrepentimiento de un agresor realmente perverso.
Aquesta entrada ha resultat més llarga del que acostumo a publicar. Malgrat que he tractat de resumir al màxim, ha estat gairebé impossible no recollir ni que només sigui una mínima part dels exemples que ens planteja l'autora i que he considerat d'interès per fer visible el problema que planteja.
Queda molt per recollir, però ja ha de ser a partir de la lectura i reflexió de cadascú:
En el arsenal jurídico no
existe ninguna ley que castigue el acoso moral. (…) En cualquier caso, esta
diligencia es siempre larga y pesada.
(...)
Curarse significa volver a
unir las partes dispersas y restablecer la circulación entre ellas.
El acoso moral
Marie-France
Hirigoyen
Traducció de Enrique
Folch González
179 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada