dilluns, 30 de juny de 2014

Any Vinyoli II

EL MEU ÀMBIT

Aquest és el meu àmbit: solitud,
on pàl·lides imatges se m'acosten:
somnis, desigs, quietes avingudes
d'enlairament, dreceres invisibles
cap al silenci, glòria de la llum...
Perduts per sempre? No, tothora us tinc
en un recolze clar de riu de la memòria
que lentament avança ver la nit.

A hores petites
A l'aguait

CONTRA EL NO-RES

Cal fer lloc en nosaltres a les coses
perquè siguin parets contra el no-res
que ens dóna vidres per calmar la fam
i per la set ardent llet verinosa.

En la silent i closa nit rocosa,
on va amortant-se el nostre cor encès,
cal deixar-nos de somnis i de noses
i ser un terrible, solidari clam.

A hores petites
A l'aguait



DESERT

Massa m'atardo, i no perquè l'esperi
vindrà cap missatger del meu abans
a dir-me: Atura't ja, seu a la taula
dels convidats; és l'hora del descans.
No ve ningú: passo de nou balanç
i veig que em queda molt camí per còrrer;
m'atien amb lladrucs els meus alans
a travessar un àrid desert de sorra
per arribar a no sé quin fèrtil lloc.
Plou foc, el terra és un incendi groc.

Domini màgic








dissabte, 28 de juny de 2014

M'acomiado del Club de Lectura


Mai no havia participat en cap dels Clubs de Lectura que s'organitzen a Sabadell, però aquest any m'hi vaig decidir per diverses raons: Un bon amic a partir de la seva experiència de l'any passat m'ho va recomanar, una de les seus era a la biblioteca que tinc molt a prop de casa, la possibilitat de conèixer propostes de lectura no per força coincidents amb les que estic habituada em semblava interessant, el fet de compartir opinions i comentaris amb un grup de persones que d'antuvi es podien considerar amb interessos coincidents ho considerava engrescador, la participació en un grup de lectura seria sens dubte enriquidor en aportar i aportar-me noves idees, noves maneres d'entendre una mateixa obra i segurament ampliar-me els horitzons... en fi, que podia ser una experiència positiva en molts sentits.

El títol que s'hi va donar al grup era "El temps entre lectures" i les lectures, que he comentat en diferents entrades, han estat:

Novembre.............Sunset Park
Desembre..............Lolita
Gener....................Res no s'oposa a la nit
Febrer ..................El jersei
Març ....................La vieja sirena
Abril .....................La ciutat sense temps
Maig .....................Tòquio Blues
Juny: .....................El fill de l'acordionista

Aquest dimecres s'ha donat per finalitzada l'activitat i val a dir que el meu balanç no és gaire positiu. En principi les lectures en general, salvant algunes excepcions,  no han despertat el meu interès, malgrat que he complert escrupolosament, com no pot ser d'altra manera,  amb el calendari.

Tampoc la conducció del grup ha estat massa reeixida: Jo esperava que la persona que coordinava l'activitat hi tingués un guió, un propòsit, algun objectiu que no fora només el de comentar, de vegades de manera molt superficial, les lectures, però no ha estat així i aleshores, en més d'una ocasió, la reunió ha derivat i s'ha dissolt en una mena de trobada (amb tot el meu respecte) d'Avón o Tupperware, sense que es reconduís cap a un millor port.

Bé, ho deixo aquí, pel que he comentat em sembla que no cal afegir quina és la meva valoració i quin el meu propòsit pel proper "curs".

dimarts, 24 de juny de 2014

El fill de l'acordionista

Tancant l'activitat del Club de Lectura, una obra de Bernardo Atxaga que tot i que ja havia llegit fa un temps, m'ha tornar a impactar en aquesta segona lectura.

Atxaga ha estat molt reconegut per la seva obra "ObabaKoak", o el que ve a ser al mateix "Els d'Obaba", un petit poblet inventat i la seva gent, que l'any 2005 va ser portada al cinema.

Doncs bé, en aquesta ocasió i segons algunes opinions, que no acabo de compartir, ens parla de la desaparició del món d'Obaba, una desaparició metafòrica, d'una localitat imaginària, però que abasta la història, possiblement amb molts matisos personals, d'uns anys de la vida d'un grup de joves a Obaba.

És un relat dur que tot i estar embellit per descripcions de magnífics paisatges, narra la realitat d'un conflicte del que se n'ha parlat molt, però des del punt de vista d'uns joves militants; el seu enardiment, els seus dubtes, les seves pors... embolcallat per l'amor i l'amistat que perdura malgrat els anys i les circumstàncies. L'autor, per boca de David, d'alguna manera ens indica que els fets que s'hi relaten tenen quelcom de real:

“Que la realitat és trista, i que els llibres, fins i tot els més durs, l’embelleixen”

Un molt jove David, descobreix que el seu pare, l'acordionista que anima totes les festes de la seva petita localitat, que l'insisteix a que el succeeixi, un home aparentment apreciat i respectat, té un passat fosc: Durant la guerra va col·laborat amb els feixistes i d'alguna manera ha estat responsable de la mort d'algun dels seus veïns. Aquesta sospita, com ell mateix confessa,  l'aclapararà i el marcarà la resta de la seva vida.

Em poso malalt només de pensar que puc ser el fill d’un home que té les mans brutes de sang. 
(...)
Si aquell dia li hagués explicat la veritat a mossèn Hipólito –“m’han arribat notícies d’unes coses molt greus que van succeir durant la guerra, i tinc una sospita. Em pregunto cada nit si no sóc fill d’un assassí”-, si m’hagués confessat amb aquell home prudent, potser el meu esperit hauria trobat la manera de curar-se. Mossèn Hipólito –un home de Loyola- seria una persona pràctica, a més de prudent, i hauria trobat de seguida l’argument capaç de calmar un xicot de quinze anys –“d’homes com el teu pare, a la guerra, n’hi va haver deu mil, i de pitjors, deu mil més”-. Si les coses haguessin anat així, la sospita no se m’hauria quedat a dins, encastada com un cos estrany.(...)

En David manté una estimació reverencial vers la seva llegua "La vella llengua" com l'anomena la seva esposa, i en un intent romàntic que les seves filles, nascudes a Califòrnia, arribin a interessar-se per aprendre-la, escriu paraules en aquesta llengua que enterra en capsetes de llumins en un petit espai del seu jardí que anomena "el cementiri".

Ell recorda com de difícil li va resultar el primer cop que va intentar llegir un llibre en euskera, la seva llengua materna:

Biotz-begietan era per a mi un llibre de lectura difícil, i em veia obligat a desxifrar-ne les paraules –repeteixo; les de la meva llengua materna!- com si es tractés de les d’Ovidi o Marcial: amb paciència, amb obstinació, com qui frega amb aigua i vinagre les monedes que han estat molt de temps enterrades.

No arribem a saber si en David es penedeix de res, només que dubta i es qüestiona moltes coses

“Tots els cors s’estoven davant la persona que es penedeix, fins i tot els que són de pedra”, solia dir mossèn Hipólito, el rector d’Obaba. Jo no estava tan segur. 
(...)
La vida, cal prendre-se-la molt seriosament. Ens sembla que tindrem mil oportunitats. Però no és veritat. Ens és permès agafar alguna carta de la taula, però no vint. Ni tan sols tres. Per això, quan comences a perdre cartes el millor és canviar de joc. 
(...)
Exposar-se a grans perills per la ideologia que un porta al cap i al cor pot ser admirable, encara que els escèptics, o els realistes, no hi vegin cap mena de mèrit, per allò que diuen que a les grans paraules les segueixen sempre les grans catàstrofes; però arriscar-se de la mateixa manera en contra del teu cap i del teu cor, això és absurd: el destí patètic d’un personatge de Carnestoltes. 

diumenge, 22 de juny de 2014

After Dark


Com no podia ser d'altra manera, una història envoltada de fantasia, amb dos protagonistes principals: La Mari i en Takahashi i amb diferents històries i personatges entrelligats, però que no sempre arriben a trobar-se, com és d'esperar quan les seves vides s'esdevenen en universos paral·lels, onírics en què el lector no és més que un espectador, "un punt de vista" i com a tal s'ha de comportar: no pot intervenir, ni parlar, només observar o espiar.

Comença gairebé a la mitja nit....


I finalitza en fer-se de dia.




Al llarg de tot el relat, que té molta semblança a un guió cinematogràfic, l'autor ens repeteix un cop i un altre que només som un punt de vista

L'HABITACIÓ ESTÀ A LES FOSQUES. Els ulls, però, s'acostumen a poc a poc a la foscor (...) Ens convertim en un sol punt de vista i l'observem...
(...)
L'HABITACIÓ DE L'ERI ASAI.
No ha canviat res. La imatge de l'home assegut...
Al cap d'una estona, la càmera ve cap al davant i enfoca el rostre de l'home...
(...)
EL NOSTRE PUNT DE VISTA torna a ser a l'habitació de l'Eri Asai...
(...)
Només ens hem de separar del cos, deixar la substància enrere i adoptar un punt de vista conceptual (...) Així ens convertim en un simple punt de vista i travessem la pantalla que separa els dos mons...

En la línia habitual dels personatges masculins, el retrat de'n Takahashi, és el d'un noi sensible i delicat, amb un toc un tant femení:

Ja sé que sona estrany, però hi ha gent que es pensa que soc gai. Fins i tot a vegades, pel carrer, m'aborden nois que no conec. 

I podem concloure que no tot és blanc o negre, ni tampoc claror o foscor, és així també que no podem simplificar la divisió entre bons i dolents. Tot és molt relatiu, tot dependrà del punt de vista, de les nostres respectives experiències prèvies:

No crec que la nostra vida es pugui dividir tan fàcilment entre el que és clar i el que és fosc. -diu- [En Takahashi]. Entremig hi ha una zona d'ombres. I admetre i entendre aquesta zona d'ombres és el que fa una intel·ligència íntegra. I per tenir una intel·ligència íntegra es necessita temps i esforç. 

diumenge, 15 de juny de 2014

Festa Major

De petita a Barcelona, al carrer del Carme on vaig néixer, es feia una festa cada any, no li deien ben bé "Major", però hi penjaven a banda i banda del carrer unes garlandes i actuava alguna petita orquestra cantant les novetats de'n Bonet de San Pedro, pasodobles, valsos... en fi tota aquesta mena de músiques pròpies d'un ball de carrer. 

També feien una xocolatada pels petits i de vegades alguna cursa de sacs i oferien la possibilitat que els veïns fessin les seves aportacions més o menys artístiques, cantant o recitant, sempre imitant els artistes que s'escoltaven per la ràdio.

No sé ben bé com recaptaven el necessari per pagar-ho tot, però em sembla recordar que una part venia de la venda dels "fanalets" que els nois compraven a les seves parelles de ball i potser una altra part, com ara, l'aportaven les botigues del barri.

Tot molt senzill, els temps no donaven per moltes alegries, però gairebé tothom sortia al carrer, treia unes cadires, petava la xerradeta (potser fins i tot de política), i segurament per una estona oblidaven les penúries que els havia tocat viure.

Tot això ve a tomb que aquest cap de setmana estan fent la Festa Major al barri on visc. 




A Sabadell, com a totes les poblacions grans o petites, es fa una Festa Major, amb força activitats, grups musicals, exposicions, sardanes, balls populars... i acaba amb un gran castell de focs molt aplaudit per la nombrosa concurrència.

A mi em sembla que amb aquesta festa hauria d'haver-hi prou, però resulta que cada barri també vol fer la seva i d'alguna manera s'aprofita perquè les diferents entitats locals facin una demostració del que han treballat al llarg de l'any. Una mena de festa de fi de curs.



Fins aquí hi podem trobar lògic i natural, també els veïns es troben i xerren i s'esbargeixen, però... sí, hi trobo un però: La festa es fa des de divendres fins a diumenge i la primera nit acostuma a fer-se el que anomenen "discoteca ambulant" o quelcom de semblant, que comença a la mitja nit i s'allarga fins a altes hores de la matinada. Ja sé que tot és opinable, però a mi em sembla del tot innecessari haver de sotmetre els veïns a una nit de vetlla pels exagerats decibels de la música i tampoc no trobo que sigui la millor manera d'oferir diversió als joves.

Les dues nits restants hi actua algun conjunt fent música més destinada a la gent més gran i també a hores tardanes.

Es munten "tòmboles" que el que fan és més que res soroll, però també algunes atraccions pels infants i no tan infants.




El diumenge, és a dir avui, acaba la festa amb un castell de focs i jo sempre he cregut que aquesta despesa s'hauria de destinar a ajudar els veïns més necessitats, que n'hi ha, i així també podrien treure alguna cosa positiva de la festa, però sé que aquesta opinió no està compartida per la majoria i en fer-se fosc, si el temps no ho impedeix, es malbarataran uns quants calerons en fum i soroll.

dissabte, 7 de juny de 2014

Més Haruki Murakami

KAFKA A LA PLATJAHaruki Murakami

Un cop més en Murakami m'ha sorprès i m'ha fascinat amb el seu particular mon oníric, poblat d'éssers aparentment banals i comuns, però sempre misteriosos i extraordinaris. Tal com fa dir a un dels personatges:

De fet, tots els mons grotescs no són més que la foscor que tenim dins el cor

I també, com a Tòquio Blues, el títol del llibre està lligat a una, (aquest cop suposada), estrambòtica composició musical que al seu torn, està inspirada en una pintura reflex d'un apassionat i dissortat amor de joventut de la senyora Saeki::


Kafka a la platja
Tu ets al límit del món
i jo en un cràter extingit.
Dretes darrere la porta
hi ha paraules que han perdut les lletres.

La lluna fa brillar un llangardaix adormit,
del cel cauen peixos petits.
A l’altra banda de la finestra
hi ha uns quants soldats decidits.

Assegut en una cadira a la platja
en Kafka pensa en el pèndol que fa moure el món.
Quan tanques el cor,
l’ombra de la immòbil Esfinx
es converteix en un ganivet
que travessa els teus somnis.

La noia que s’ofega busca
amb els dits la pedra d’entrada.
Aixecant la vora del seu vestit blau,
mira en Kafka a la platja.

En aquesta ocasió són dos els dos protagonistes principals: en Kafka Tamura, un noi de quinze anys, que marcat per una cruel profecia, fuig de casa i troba refugi en una biblioteca d'un petit poblet, i en Nakata, un home ja madur, i una mica "totxo" com es defineix ell mateix, que fa anys va patir un estrany accident, que té la rara habilitat de parlar amb els gats i que tindrà un especial protagonisme en la vida de'n Tamura: Dos protagonistes, dos personatges que tenen quelcom en comú, i que tot sembla indicar que estan destinats a trobar-se. 
O no.

La resta de personatges els definiria com a comparses necessaris pel desenvolupament de la història. En relaciono algun, gairebé per ordre d'aparició al relat:

* El noi que es diu Corb una mena d'amic invisible de'n Kafka, una veu interior que el guia i l'aconsella.
* La Sakura: La primera amiga de'n Kafka que li ofereix el seu suport i ajuda en algun dels seus moments  més crítics. Si la profecia és certa, potser és la seva germana?
* L'Oshima: El peculiar bibliotecari, sensible, culte, educat, amb una ànima molt femenina que d'alguna manera l'inicia en un nou mon misteriós.
* La senyora Saeki. Ella és la enigmàtica directora de la biblioteca on es refugia en Kafka i tindrà un paper molt especial en la historia, ajudarà a desvetllar les primeres experiències sexuals del jove. Segons la profecia, serà la mare?
   A diferència de la resta de mortals, tant ella com en Nakata només tenen la meitat de la seva ombra.
* En Hosino el camioner que ajuda en Nakata i que experimentarà una evolució que d'una manera una mica sorprenent ampliarà els seus horitzons intel·lectuals.

Tal com he dit, la vida de'n Tamura està marcada a causa de la "Profecia":

Fa uns quants anys el meu pare em va fer una profecia (...) No ho he explicat mai a ningú. Em pensava que ningú m’entendria. (...) –De fet sembla més una maledicció que una profecia. M’ho va dir unes quantes vegades, com si em volgués cisellar les paraules al cervell. (...) –Un dia mataràs el teu pare amb les teves mans i t’entendràs amb la teva mare. (...) Però això no és tot. Encara hi ha una altra cosa. Tinc una germana que és sis anys més gran que jo, i el meu pare em va dir que també m’entendria amb ella. (...) –Em va dir que, per molt que intentés escapar-me’n, no me’n sortiria. Que aquesta profecia la duia gravada als meus gens, com una bomba de rellotgeria, i que res no la canviaria.

Les biblioteques com a concepte tenen una paper rellevant en les reflexions i el desenvolupament dels personatges. Són quelcom més que espais on anar a llegir, a consultar, són refugis gairebé espirituals:

Des de petit he passat moltes hores a les biblioteques. Els llocs on poden anar els nens que no volen tornar a casa són limitats. No poden anar ni a les cafeteries ni al cinema. Només queden les biblioteques. No fan pagar i, encara que hi vagis sol, ningú et diu res. Seus en una cadira i llegeixes els llibres que vols. 
(...)
Una biblioteca buida de bon matí té alguna cosa que em commou. Totes les idees i totes les paraules hi reposen serenament. 
(...)
Tots anem perdent coses importants. Oportunitats, possibilitats, sentiments que ja no tornaran... Forma part de la vida. (...) I per saber on és la nostra ànima, hem d’anar fent fitxes. De tant en tant n’hem de treure la pols, airejar-la i canviar-ne les flors. Dit d’una altra manera, cadascú ha de viure dins la seva pròpia biblioteca. 

El temps, els somnis, la realitat... On es troben els límits? 

Penso en l’eix del temps. Potser en algun lloc que no conec hi ha alguna anomalia amb el temps. Potser per això somni i realitat es confonen, com quan l’aigua del riu es barreja amb la de la mar. 

Talment com a les tragèdies gregues, ningú no es pot escapar... no pot fugir del seu destí...
O sí.

diumenge, 1 de juny de 2014

Any Vinyoli I

He cregut sempre que, per fer poesia, és necessari un recolliment passiu o una quietud que, en paraules de Raïssa Maritain, "cal merèixer" i és la condició primera d'un cert coneixement saborós i obscur, de sabor purament espiritual, font, segons ella, de la poesia i de tota intuïció creadora.
(...)
La situació de "crisi" entre el que un és i el que un voldria ser s'ha produït en mi moltes vegades al llarg dels anys.

J.V.
Barcelona, desembre de 1983


I

És un malson tenir sempre al calaix,
tocant a mà, desada, l'ampolleta
de cianur per si m'urgís d'usar-lo,
davant l'absurditat de l'univers
o bé de l'home, inútil i preguntaire
dins l'ordre imaginat pel demiürg.

Aturada la sang, ja no caldria
tancar i obrir cap altre cop la porta
corcada ni tampoc encendre foc,
que l'estofat de vida té mal gust,
ni fer-me el llit, ni res.

Quiti de fam,
de plers i de dolors, què sóc a l'últim?
No hi valen conjectures. Metafòric
amb tot menys amb la mort, ja respondrien els cucs
en la tenebra.

Ara sols sé que tinc
dins meu esclats, umbracles de records,
incendis metal·lúrgics i tucans de vol
silenciós i tou que em parlen d'una selva
remota. Però l'au del paradís,
engabiada? I què, nosaltres tots?
Engabiats també.

Quina punyent recança
d'un sol perpetu i d'un gran lloc obert
on viure sempre!

Que el teixó ens abrigui 
quan és hivern i l'hipopòtam gras
ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.

Passeig d'aniversari
Vespre a la cafeteria