dimarts, 28 d’abril de 2015

Amado mio


He admirat a l'autor, Pier Paolo Pasolini, per les seves pel·lícules sovint controvertides; conec també la seva mort violenta no del tot esclarida i és així que em va cridar especialment l'atenció des del prestatge de les novetats de la biblioteca, aquest llibre que suposava una mena d'autobiografia.

No m'equivocava gaire quant a l'argument, que està compost de dos relats, (la portada i el títol tampoc no deixaven massa opció a la imaginació) no sé si tampoc en la intenció de l'autor que explica alguns episodis de la seva joventut.

El llibre va quedar inèdit i s'ha publicat molts anys després de la seva mort, ignoro per quina raó.

D'alguna manera m'ha recordat l'argument d'una pel·lícula que vaig veure ja fa uns quants anys i que em va commoure; “Muerte en Venécia”, salvant les distàncies (notables) entre ambdós protagonistes, ja que mentre a la pel·lícula es tracta d'un home gairebé ancià que s'enamora d'un pre-adolescent, gairebé un nen, en el relat el protagonista és un jove ben plantat. Tots dos personatges gaudeixen d'una bona posició econòmica.

I ja sense més comentaris, alguns petits fragments perquè cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

ACTOS IMPUROS:
Fue mi primera cita de amor (Amb un noi, Bruno, que no arribava als quinze anys i que estava constantment rebutjant-lo) Nadie que viva una vida de las llamadas normales podrà comprender la sensación de milagro que atribuïa yo a lo que me estaba ocurriendo
(...)
Y para mí el único amor que importava era el de la carne. (Aleshores, d’això es pot dir "amor"? )
(...)
Cuando lo tenté, las primeres veces, él se quedo tan sorprendido que solo ahora empiezo a verlo. Fue, para él, la revelación incompleta de un mundo inconcebible y, ciertamente, un sufrimiento desesperado. (...) Yo encontraba inhumana su resistència, él mi deseo.


AMADO MÍO:
Un rico puede permitirse besar a un pobre chico para demostrarle una simpatia particular; que la cosa resulte luego un tanto inexplicable, no tiene importància. 
(...)
Aunque tan patéticamente resignado, sin embargo se empecinaba en querer una sola cosa de Iasìs: poseerlo. Y los furiosos celos por su lejanía eran demasiado recientes, afrodisíacos, como para no embriagarlo...  

 En unes reflexions que amb l’epígraf de “Prefacio”, però que es troben al final del llibre, va deixar escrites el mateix autor, sembla voler disculpar-se, o no... no ho sé, se'm fa molt difícil de judicar. 

Comença així: 

Siento la necesidad de decir algo al lector antes de que comience a leer. pero ¿qué decirle? Al escribir estas pocas palabras de prefacio me siento más confuso que nunca. He arriesgado mucho al escribir Actos impuros y Amado mío.
No sé si los temas, ten escabrosos, de estos dos relatos, resultan lo bastante necesarios y objetivos; supongo incluso que algunos, si yo dijese el nombre del pecado...tal vez no leerían siquiera la primera pàgina del libro.
(...)
Si he sacado de mi vida el material de este libro, eso significa que no me ha dado miedo hacerlo... Y si por el contrario, he tenido demasiado valor, ruego al lector que se indigne con la violencia, no con la anomalía del amor.

dimecres, 15 d’abril de 2015

La casa del silenci

Una història un tant ingènua de Blanca Busquets, la mateixa autora del Jersei, el comentari del qual podeu llegir si us vaga en  aquest enllaç.

En aquest cas ens explica la història d'un violí mentre fa un retrat de les diverses personalitats dels diferents posseïdors, o més aviat posseïdores ja que fonamentalment retrata les protagonistes femenines, tot i que en la meva opinió el protagonista masculí, en Karl, un director d'orquestra alemany exiliat, que és el propietari original del violí, queda molt desdibuixat quan en realitat la seva personalitat és la que dóna orígen a la història.

Ell [en Karl] no es prenia les seves relacions com afers sentimentals, no, en Karl vivia en un altre món i no sabia què hi passava, en aquest. Per a en Karl, una dona música que tocava amb ell, havia de fer música fins al final, i això del final passava per embolicar-s’hi. 

  “Fer música fins el fons” Aquesta és la curiosa manera que té la Maria, la minyona, de referir-se a les relacions sexuals esporàdiques que manté en Karl amb les violinistes i cantants que assagen a casa seva.

Tal com ja he apuntat, la història és força ingènua i un tant rocambolesca i m'ha semblat que tornava a repetir-se en quan voler donar resposta, en forma de "final feliç" en una mateixa història a tot un seguit de petits fets aïllats.

Així coneixem la Maria, la minyona que un dia a causa d'un mal entès amb el senyor, va llençar el valuós violí, un Steiner, a les escombraries i no el va poder recuperar, i que més tard aprendrà a tocar amb força habilitat i que serà l'observadora quasi silenciosa i la narradora de tota la història.

L'Anna, capriciosa i egoista que tant vol acaparar objectes com persones i voluntats i que per aquest motiu manté relacions malaltisses i obsessives.

Feia comèdia, [l’Anna] sabia com fingir, musicalment parlant, una sensibilitat que no tenia.
(...)
L’Anna sempre ha buscat persones que puguin ser seves i només seves. 
(...)
L’Anna és, en realitat, una ànima desgraciada que busca trobar algú que estigui per ella. 

I la Teresa, una nena pobre que un dia es va trobar el violí mentre amb la mare remenava escombraries a l'abocador veient de trobar quelcom per vendre i que de seguida es queda fascinada per la màgia del violí i que posseeix la sensibilitat que li manca a l'Anna:

Jo fregava pisos i tocava el violí. 

Bé, com és de suposar tots els personatges es veuen entrellaçats d'una o altra manera pel violí, però com ja he dit, l'autora ho ha volgut resoldre tot, fins i tot algun aspecte difícil de creure. Això sí, és un llibre dels que anomeno "de bon llegir" tot i que no m'ha aportat gaire res.

És més fàcil treure una mica d’ànima que no pas posar-n’hi. I hi ha ben poca gent que posi ànima a la música. 

El famós Steiner


dimarts, 14 d’abril de 2015

El artesano

Confesso que tinc debilitat per tot el que representa l'artesania o més encara, amb qualsevol feina que es faci amb les mans i ara m'estic referint també als músics i en especial als directors d'orquestra, les mans dels quals em fascinen.

Prepararse para coger algo, en la modalidad de la prehensión, establece hechos sobre el terreno, como, por ejemplo, cuando un director de orquesta imprime a la mano gestos de dirección un instante antes de que se produzca el sonido. 

Coincideixo amb l'autor, Richard Sennett quan afirma que:

Las manos son las partes de las extremidades humanas que realizan los movimientos más variados y controlables a voluntad. 

En parlar dels artesans Sennett, els defineix com a:

"El artesano representa la condición específicamente humana del compromiso".

I, d'alguna manera, el contraposa a la figura de l'artista:

Probablemente, la pregunta más común que se hace la gente acerca de la artesanía, o el oficio, es en qué se diferencia del arte. (…) el artesano está volcado hacia fuera, hacia su comunidad, mientras que el artista se vuelve hacia dentro, hacia sí mismo. 
(...)
El arte parece llamar la atención sobre el trabajo único o, al menos, distintivo, mientras que la artesanía es una práctica más anónima, colectiva y continuada. 
(...)
La categoría de artesano abarca más que la de artesano-artista; hombre o mujer, representa en cada uno de nosotros el deseo de hacer algo bien, concretamente y sin ninguna otra finalidad. 

Interessant sens dubte la diferenciació que en fa en referir-se a la utilització de qualsevol tipus de maquinària i/o les anomenades "noves tecnologies" per part de l'artesà :

El mayor dilema al que hace frente el artesano-artista moderno es el de la máquina: ¿es la máquina una herramienta amiga o un enemigo que sustituye el trabajo de la mano humana? 
(...) 
El diseño asistido por ordenador podría servir como emblema de un gran desafío que la sociedad moderna debe afrontar; el de pensar como artesanos que hacen un buen uso de la tecnología. 

I en quan el taller de l'artesà el descriu com a:

El taller del artesano es el escenario en el que se desarrolla el conflicto moderno, y tal vez irresoluble, entre autonomía y autoridad. 
(...)
Para el artesano, la autoridad reside igualmente en la cualidad de sus habilidades. 

En conclusió: 

El saber artesanal tiene como fundamento tres habilidades básicas: la de localizar, la de indagar y la de desvelar. La primera implica dar concreción a una materia; la segunda, reflexionar sobre sus cualidades; la tercera, ampliar su significado 


dimarts, 7 d’abril de 2015

Gabriela Mistral

Al 1889 naixia a Xile, la poetessa coneguda com a Gabriela Mistral, que el 10 de desembre de 1945 rebia el Premi Nobel de Literatura.
L'any 1951 va rebre el Premi Nacional de Literatura de Xile.
Va morir el 10 de gener de 1957 a Nova York on s'havia retirat a viure des del 1950 afectada d'una greu malaltia.

Poca cosa coneixia d'aquesta autora, però sí que havia memoritzat les primeres estrofes de la poesia "Balada" que reprodueixo a continuació.

No puc recordar si és que estaven en algun llibre d'escola, tot i que em sembla una mica difícil, sinó que més aviat me les devia aprendre de "Las mil mejores poesías de la lengua castellana" que era un dels meus llibres de capçalera aleshores o a la biblioteca.

La meva afició justament per aquest poema es devia més que al valor literari del mateix, a un cert sentit catastrofista pròpi dels anys adolescents en què aquests tipus d'històries d'amors contrariats i incompresos amb penes viscudes en silenci, acostumen a exercir una certa fascinació.



BALADA

Él pasó con otra;
yo le vi pasar.

Siempre dulce el viento
y el camino en paz.

¡Y estos ojos míseros
le vieron pasar!

El va amando a otra
por la tierra en flor.

Ha abierto el espino;
pasa una canción.

¡Y él va amando a otra
por la tierra en flor!

El besó a la otra
a orillas del mar;
resbaló en las olas
la luna de azahar.

¡Y no untó mi sangre
la extensión del mar!

El irá con otra
por la eternidad.

Habrá cielos dulces.

(Dios quiere callar.)

¡Y él irá con otra
por la eternidad! 

I perquè no tot quedi en un record de joventut, m'ha semblat oportú afegir-ne un altre poema que fa referència a un tema amb que em puc sentir identificada com és l'estimació per la terra, o més ben dit La Terra.


RAÍCES

Estoy metida en la noche
de estas raíces amargas,
ciegas, iguales y en pie
que como ciegas, son hermanas.

Sueñan, sueñan, hacen el sueño
y a la copa mandan la fábula.
Oyen los vientos, oyen los pinos
y no suben a saber nada.
Los pinos tienen su nombre
y sus siervas no descansan,
y por eso pasa mi mano
con piedad por sus espaldas.
Apretadas y revueltas,
las raíces alimañas
me miran con unos ojos
de peces que no se cansan;
preocupada estoy con ellas
que, silenciosas, me abrazan.
Abajo son los silencios.
En las copas son las fábulas.
Del sol fueron heridas
y bajaron a esta patria.
No sé quien las haya herido
que al rozarlas doy con llagas.
Quiero aprender lo que oyen
para estar tan arrobadas.
Paso entre ellas y mis mejillas
se manchan de tierra mojada.


Gabriela Mistral