Animal de bosc

Joan Margarit va néixer l'1 de maig de 1938 i va morir el 16 de febrer de 2021.

Aquest llibre fou publicat el maig del 2021

En algun dels seus poemes ja s'endevina que la seva fi està a prop i que ell n'era totalment conscient.

Jo, només he agafat un petit recull d'algun dels seus poemes, (no els transcric sencers) bé perquè m'han evocat altres temps meus viscuts o bé perquè m'ha emocionat de manera molt especial el que m'explica o em transmet.

Només em resta recomanar fervorosament que el llegiu i segur que no us decebrà:

Primera lliçó

Viure era respirar darrere la bufanda

mentre de bon matí s’encenia l’estufa.

(...)

Vaig créixer en l’espai mínim

que queda entre l’ordre i el desordre:

sempre hi ha aquest forat on tots els altres

s’oblidaran de tu. Només et cal saber

que el preu d’això serà la soledat.

L’última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme

tan poderós que té un acte tan senzill.

Unes mans que s’estimen i treballen,

que són com tu i com jo, que gairebé

fa els mateixos anys que elles que estem junts.

Quan falti un dels dos,

l’altre, a les seves mans, començarà a sentir

això que, en aparença, haurà perdut.

Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos.

L’última intimitat, no imaginada mai.

Remor de pluja

(...)

Tot és fugaç, però també profund.

El dolor no té fons: ni ser una víctima

pressuposa cap mena de bondat.

(...)

És tan estret el marge on ens somriu l’ahir:

l’escletxa d’una porta mai tancada.

No: facis el que facis, no queda res al plat.

Sempre és com si ningú hi hagués menjat.

La casa

Ens protegeix i guarda el que hem sigut.

Allò que mai no trobarà ningú:

sostres on hem deixat mirades de dolor,

veus que han quedat, callades, en els murs.

(...)

Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

I que al final, es buida.

Assaig de conclusions

A vegades recordo les cases on vaig viure:

¿qui deu viure-hi avui,

I el temps que allí vaig ser, ara on és?

Però el temps no podem guardar-lo enlloc,

també desapareix: perdem primer el present,

després, a poc a poc, se’n va anant el record.

I seguint el seu ritme, perdem també el demà.

Per això des de jove que m’aparto

del desordre de la religió,

no vull que formi part del meu destí.

Pel que jo sé pertanyo a un univers terrible

que m’enganya en mostrar-se’m

tan llunyà i encalmat al cel de nit.

 

Bellver de Cerdanya
Octubre, 2021

 

Animal de bosc

Joan Margarit

100 pàgines

Joan Margarit

En Joan Margarit abandona la poesia per centrar-se en els seus records. Com he dit en algun poema, em malfio del record, com em malfio del sexe, però tots dos em lliguen a la vida. En una magnífica prosa poètica, i manllevant el títol d'una de les seves poesies "Per tenir casa cal guanyar la guerra", escriu aquestes memòries:

Vaig néixer en un temps dels més sòrdids d’Espanya; a la una de la matinada de l’11 de maig de 1938, en plena Guerra Civil. 

La mare era una dona baixeta. La mare era baixeta, sí, però ben proporcionada. (...) per a ella la religió estava al servei de la moral i no a l’inrevés.
(...)
El pare, amb els cabells negres, la mansuetud de l’àvia i l’aparença de l’avi, va acceptar el camí que aquest li marcava. (...) Odiava “els senyors” però volia ser “un senyor”. Algú amb massa pors i ressentiments per no desconfiar de la vida

Va néixer en plena guerra i si els que vàrem néixer en època de post guerra, vam viure temps convulsos no em puc ni imaginar el que devien ser els seus; els mateixos, gairebé en la mateixa data que el meu germà, que ho va fer en ple bombardeig de Barcelona:

Vaig néixer a la una de la matinada. No sé quant vaig pesar perquè la mare, a mesura que s’anava fent vella, apujava el nombre de quilos.

Ho havia oblidat, però sé que jo també vaig conèixer aquesta sensació de la que ens parla el poeta:

Durant la postguerra, que és el que estic vivint, a través de la família li arriba al nen que soc el pànic continuat a ser empresonat, fins i tot afusellat.

I encara he trobat més coincidències amb fragments dispersos de la meva història, no viscuda, però relatada molts cops en aquest cas per la meva mare, referint-se a uns avis als qui no vaig conèixer perquè van perdre la vida a la guerra:

Ell i l’àvia (de la banda del pare) duien una mateixa ferida: la infància. (...) L’àvia va fer de minyona fins que es va casar. L’avi als catorze anys ja era mosso de peu. (...) la pobresa sempre els va seguir de prop.

La meva mare treballava de modista: es cremava les pestanyes i la vista cosint, sovint fins avançat el vespre, sota la feble claror d'una d'aquelles bombetes de 40 que gairebé no il·luminaven, i tot per poder aportar algunes poques pessetes a la migrada economia familiar.

Fins l’any 1954 la feina de la mare seria una aportació fonamental en l’economia familiar. (...) Cinquanta nens i nenes són molts per a una sola mestra, i la feina era dura.

És molt evident que com en Joan Margarit afirma:

Són moltes les coses que queden sense aclarir rere una vida. 

I què dir del cinema? A cada barriada, en el meu cas, al Raval, hi havia més d'un cinema: Llocs poc o gens nets on feien dues pel·lícules, es tallaven les imatges de petons entre xiulets dels indignats assistents, els homes fumaven, els gats corrien entre els seients, segurament encalçant ratolins, es menjava, es bevia, es xerrava i, ai las, també hi havia homes, sempre eren homes, que tocaven les cuixes a les nenes i les jovenetes que almenys en el meu cas, acostumàvem a estar sempre vigilades pels pares o els germans més grans...
Això sí, somiàvem despertes mentre ens encantàvem amb paisatges acolorits, cases fantàstiques i vestits meravellosos. Les històries? Sovint era el que menys ens importava:

El cinema serà una taula de salvació: al llarg de la vida veuré milers de pel·lícules, sense convertir-me mai ni en un especialista ni en un expert, ni en un cinèfil. Senzillament, no podré passar sense les seves històries.

I podria seguir i seguir enumerant moltes de les coses que llegint en Margarit m'han fet recordar la meva infantesa, el sentit de pertànyer al grup social dels humils vençuts, les matinals de boxa i lluita lliure al Price, la tuberculosi en una època en què la penicil·lina encara calia aconseguir-la d'estraperlo, el encants del Mercat de Sant Antoni, la puixança orgullosa i prepotent dels capellans i els militars, la riuada al Vallès dels 62, i per sobre de tot la por..., però ho deixo aquí. Ha estat una lectura evocadora que no puc per més que recomanar.

No puc afegir res més; ell ho diu tot:

Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats

Perquè...

Nosaltres, ho tinc ben present, hem perdut la guerra.
(...)
La nostra història és la de les nostres paraules.

Un hivern fascinant

D'aquest llibre de poemes de Joan Margarit n'he triat tres, no sé si són les millors o les més significatives. A mi són les que més m'han agradat.

Diu, entre moltes altres coses, el poeta en l'Epíleg:

La poesia s’escriu només des de l’interior del poeta, però no ha fet canviar la meva veu, perquè una sola vida no dona per a més d’una veu.

(...)

Vaig començar a escriure poemes al començament de la segona meitat del segle XX.(...) Els poemes d’aquest llibre estan escrits ja entrat el segle XXI.

(...)

Veig l’escriptura de la poesia d’aquests anys com haver anant obrint un túnel des de 1955 fins avui passant per sota la muntanya de les vides i els esdeveniments, els quals han fet arribar totes les seves repercussions -moviments sísmics, filtracions, ecos, etc.- als poemes, els quals no s’aturen mai sigui el que sigui el que passi a la superfície. (...) Una de les dues forces principals de la poesia és la seva veritat.

(...)

L’altra força important de la poesia és la bellesa

(...)

Sense erudició continuaria havent-hi poesia. Sense veritat, no.

LLUITA LLIURE

De nen, el para m'hi portava.

El quadrilàter fet de lona blanca

amb baranes de cordes, el ring il·luminat.

era en el centre d'una fosca enorme.

Quan els dos lluitadors apareixien,

el que la multitud ja odiava

sabíem que seria el que perdria.

Una vegada, una altra, el vençut queia

damunt la lona, i tornava a alçar-se 

com la gent que ploraven els seus morts

Acabava llençat, per damunt de les cordes,

al país trist del pati de butaques

que havia depurat o afusellat

els seus mestres d'escola.

Hi vaig aprendre més que a classe.

Què significa lluita. Què significa lliure.

Tancaren el local. El tanquen sempre.

Però la multitud ja crida a una altra banda.

CORATGE

La guerra s’ha acabat. La pau no arriba.

Rude i silenciosa cau la tarda.

Tinc quatre anys, miro l’avia com pixa

dreta vora un camí,

obrint les cames sota les faldilles.

Cada vegada que ho recordo, sento

el raig caient amb força contra terra.

Aquella dona és qui va ensenyar-me

que l’amor és duresa i claredat,

i que sense coratge no és possible estimar.

No era literatura: no sabia llegir.

SI LLEGIU AQUEST LLIBRE

D’aquí a uns segles, aquests versos

Us sonaran antics.

És la fugacitat, una paraula

Que implica alhora la delicadesa,

la desolació i la indiferència.

Però no és més que un punt de l’univers

disposant-se a sortir silenciós

a la velocitat de la llum: just això

és la fugacitat.

Dir-ne esperança tranquil·litza.

Un hivern fascinant

Joan Margarit

Joan Margarit torna a publicar

Tres anys després de publicar "Es perd el Senyal", Joan Margarit, acaba de publicar un nou llibre " Des d’on tornar a estimar".

Jo no he tingut oportunitat de llegir-lo encara, però després d'escoltar-lo recitant per Catalunya Ràdio, de la manera com només ell sap fer-ho, m'he afanyat a cercar algun dels seus nous poemes. Heus ací una petita mostra per gaudir-la:

Assegut en un tren...

Assegut en un tren contemplo els camps
i de sobte, fugaç, passa una casa
que és el llampec d’alguna veritat. 
Seria un error baixar del tren. 
Ja no hi seria. 
Estimar és on, i sempre hi ha una cosa 
que m’ho revela: un terrat al sol, 
la tarima del director d’orquestra 
sense ningú, només amb una rosa, 
mentre al voltant els músics toquen sols. 
Un dormitori a l’alba, un camp segat. 
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri un matí de juny. 
Estimar és on. 
Perdura al fons de tot: és d’on venim. 
I és aquell lloc on va quedant la vida.

                                                                                     Joan Margarit

Si us ve de gust el podeu escoltar aquí: Joan Margarit al Matí de Catalunya Ràdio

O recitant en aquest altre enllaç: Joan Margarit recita dos dels seus poemes

Es perd el senyal

Joan Margarit, un cop més m'ha seduït amb alguna de les seves poesies alhora que m'ha dut records dels meus anys d'infantesa en una Barcelona fosca, grisa i temorenca de la post guerra. 

Tothom es malfiava de tothom i els infants no ho podíem entendre. Ara sé que la por fa molt de mal i és molt traïdora.

Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records.

(...)

Perquè la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, sobretot els seus vessants ja domèstics, la tristesa i l'alegria, una gestió de la qual depèn el que es guarda de la vida passada.

(...)

Sento que vinc d'un temps marcat, sobretot, per la por del final de la guerra civil, pel silenci de les execucions i la presó amb les quals els vencedors van exercir la seva venjança. 

Joan Margarit. Estiu de 2012

Música soviètica

La música és sempre una drecera.

Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria

la granota oliosa del meu oncle.

Porta la sigla de La Maquinista.

Jo li duia el dinar

al taller de les màquines de tren.

Assegut vora seu li feia companyia

en aquell descampat d'herbotes i ferralla.

Va hissar una bandera catalana

a la teulada de La Maquinista.

La nit que va venir la policia a casa

va còrrer que uns veïns l'havien delatat.

Una mentida: eren bona gent,

però els de casa van trigar molts anys

a poder creure que eren innocents.

Amb la mateixa força de la música,

és una altre drecera la calúmnia.

Què fer amb Xostakóvitx?

Amb tanta dissonància que és una despedida?

Un cop més... Joan Margarit

L'amor, sempre l'amor

L'amor és una de les grans experiències humanes i un dels temes fonamentals de la poesia universal.(...) Des dels seus inicis, ja llunyans en el temps, Joan Margarit ha estat el poeta català que d'una manera més constant, sincera, complexa i exhaustiva ha explorat l'amor en totes les seves múltiples dimensions, amb totes les seves llums i ombres, amb tota la seva càrrega de felicitat i dramatisme.(...) Els poemes de Margarit semblen immediats i directes, però sempre acaben sent molt més profunds i complexos. 

De la Introducció per D. Sam Abrams 11 febrer 2013

                                                          

PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys, 
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d’acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla, llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l’obria a poc a poc
i sorgia la fulla recta i prima
amb la conventual fredor de l’arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i després
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a punt de complir els cinquanta quatre,
torno a mirar-la oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.

Sensual, freda. Més a prop del coll.

D'Els motius del llop (1993)

                                                                                                                            Joan Margarit

Recitada per l'autor pren encara una altra dimensió.

Joan Margarit "No era lluny ni difícil"

En l'epíleg, l'autor ens deixa unes paraules que volen ser una reflexió respecte els poemes que hi figuren. Son moltes més les seves paraules, quasi poesia en prosa, però m'han cridat especialment l'atenció les que recullo a continuació.

De la mateixa manera tots els poemes mereixen ser llegits i paladejats, però n'he triat un, només un tast, que espero engresqui el suficient per endinsar-nos en la seva obra.

Aquests últims anys m’he adonat que, alhora que minva la capacitat d’aprenentatge, fa la seva aparició, com a contrapunt, una altra capacitat que acabarà per ser la més important: la d’utilitzar, per a l’exploració de nous territoris intel·lectuals i sentimentals, tot el que s’ha après durant la vida. D’aquesta manera també es pot assolir la lucidesa necessària per comprendre la por. Però aquesta nova capacitat també depèn de com hagi estat el desenvolupament personal fins aleshores. No hi ha manera d’evitar una certa irreversibilitat de la situació. Això és el que fa que aquesta etapa última pugui ser la més profunda, però també la més banal, de la vida d’una persona.

Joan Margarit. Estiu de 2010

                                                                                                                                                          

L’origen de la tragèdia

Déu, que és el més brutal de tots els mites,

no em salvaria ni de mi mateix,

perquè és un carreró sense sortida:

atribuint-li sentiments es perd

el misteri, la seva única força.

Me l’imagino com un cementiri

de cotxes, el de Déu. Restes, carcasses,

un escampall de peces metafísiques.

Els mites són aquesta claredat

rere la qual tanquem tot el que és fosc.

Vénen d’algun profund error de la memòria.

Viure, al cap i a la fi, és buscar consol.

Buscar-lo en el dolor de les paraules.

En la música grisa de la pluja.

En aquest tedi militar del vent.

En el cel sense oxigen del passat.

No era lluny ni difícil. No era més

que aquest poema èpic sense èpica.

Nietzsche s’equivocava:

som més forts quan els mites són més febles.

                                             Joan Margarit al llibre "No era lluny ni difícil" 2010

Una història de Joan Margarit

Fa una setmana que escoltant per la ràdio el programa "Els matins" vaig ensopegar que li feien una entrevista a en Lluís Foix que presentava el seu llibre "La marinada sempre arriba"  i a en Joan Margarit que l'acompanyava i que li va dedicar un dels seus poemes que podem  trobar al llibre "No era lluny ni difícil".

No m'he pogut estar de reproduir-lo i si teniu curiositat i el voleu escoltar en la seva veu us adjunto l'enllaç Entrevista a Lluis Foix i Joan Margarit.

UNA HISTÒRIA
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare, un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d’Espanya.