Els núvols

Novembre 2019

No puc ni remotament tractar de posar-me en el lloc d'aquesta mare (i pare també) als que se'ls anuncia que el cor del seu fill nounat pateix una greu malaltia i caldrà cercar-li un de sa i tots sabem el què de cruel té aquest supòsit. 

Un transplantament és absolutament imprescindible, però no serà fàcil. En definitiva, una tendra i alhora dura història.

I mentre el cor no arriba....

En el moment en què et diuen que necessita un cor, et cal una estona per tornar a posar els peus al món. El primer que et preguntes és si arribarà a temps. 

Les primeres setmanes del naixement d'un infant solen ser d'il·lusió, cansament i inexperiència. Nits sense dormir, però una gran emoció només contemplant aquell petit cos, comprovant un i un altre cop que tot està al seu lloc, que els ditets de mans i peus es mouen i què n'és de bonic o bonica quan obre els ulls, quan s'enganxa (costa una mica) al pit i mama amb desfici.

Però tot això, i molt més, de sobte passa a segon terme quan el primer és assegurar la vida de l'infant:

Em costa recuperar els dos primers dies de vida del Marc (...) Va ser com tornar d’un viatge a un país exòtic, però amb la sensació multiplicada per cent. 

I faig un salt important, és un salt d'anys d'incerteses, ingressos i medicacions, però avui ja ha arribat el cor esperat: la intervenció ha estat llarga, però exitosa.

I arribarà la convalescència:

Levitava sobre el matalàs de càmping i sobre la parsimònia del temps. Levitava sobre la por. Tornàvem a casa.

(...)

Entràvem en la segona fase de la convalescència, quan a casa es comencen a tancar les ferides, s’embasten les cicatrius i vas recobrant la pau, la vitalitat i l’alegria; quan perds la por i abaixes la guàrdia perquè, per fi, tot només pot anar bé.

(...)

Quan en Víctor arriba a casa, dic que vaig a comprar un parell de coses. La intenció és sortir al carrer i allunyar-me una mica per poder parlar amb l’Ernest (El cirurgià) sense que em sentin. 

 I a tot això, coneixem el què pensa el noi:

Vaig descobrir que era diferent quan vaig començar primària. Els companys anaven a fer educació física i jo em quedava en una classe d’alumnes més grans.

(...)

Però una cosa és no fer educació física i una altra faltar a l’institut. Portem més de dos anys dolents. 

(...)

No penso que espero que algú es mori per rebre’n el cor; penso, com em va dir la mama, que es tracta de donar vida després de morir-se, i això és molt gran. 

Veiem com ens descriu el què significa tenir un cor sa com és el cas de la seva germana. I és que no ens podem enganyar, el seu mai no serà autènticament el que ell defineix com "un cor sa", no podrà deixar mai la medicació i li caldrà tenir molta cura: 

Tenir un cor sa és fer un bot del llit, córrer fins a la seva habitació, agafar l’elefant de ganxet, córrer fins aquí, girar cua, córrer fins a l’habitació per apagar el llum, tornar, saltar a dins del llit, tapar-se, arraulir-se a mi, fer veure que ronca i esclatar a riure.

(...)

L’alta és un document d’onze pàgines que vaig mirar per sobre. El que em preocupava era la medicació. 

I amb l'alta, ve la recuperació, els exercicis, la medicació, fins que el metge diu les paraules més esperades: "Ja pot fer vida normal":

Què és fer vida normal?

(...)

No cansar-se. Deixar de pujar als ascensors. Anar a classe. Anar a anglès. Anar al gimnàs. Anar-hi sol. Deixar d’esperar... 

 

Setembre 2023

I, conscient que m'he saltat diferents etapes del procés, acabo amb unes reflexions. Per aquest ordre, són del noi, de la mare i també del cirurgià:

El silenci en un despatx d’hospital és metàl·lic.

(...)
Pas a pas és que haurà de trobar el moment per dir-te que el nou cor també té data de caducitat i que d’aquí a quinze o vint o trenta anys, no es pot saber, necessitarà un segon transplantament. Pas a pas és una lliçó de vida.

Fa tres mesos que un donant anònim va salvar la vida del meu fill; el donant, les onze persones que van fer possible el transplantament al quiròfan, més tot el personal que formeu part de l’immens l’engranatge dia a dia. Em pot dir com es torna tot això?

Les complicacions, en les cirurgies i en la vida, són internes.

(...)
És la nostra feina, una feina que hem triat, que és un repte diari i que ens agrada. 

En general podem pensar que la vida és quelcom meravellós, però curull de complicacions:

De vegades la tristesa és així, t’atrapa desprevinguda. 

 

 

Els núvols

Carme Martí

238 pàgines