Cartes a l'Anna Murià

De la Mercè Rodoreda penso que poca cosa es pot afegir als nombrosos comentaris qualificats que es poden trobar fent qualsevol consulta.

N'he llegides més d'una de les seves obres, però en aquest cas, el que em va semblar més important era conèixer, fins a cert punt, una part de la seva vessant més quotidiana. 

De l'Anna Murià, la Wiquipèdia diu, entre molts altres aspectes: 

"Anna Murià i Romaní (Barcelona, 21 d'abril de 1904 -Terrassa, el Vallès Occidental, 27 de setembre de 2002) fou una escriptora, traductora i periodista catalana. Va ser la primera dona a dirigir un diari en català. Va ser nomenada sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi" 

Sembla que la seva amistat va ser prou intensa com per fer-la partícip de les seves inquietuds més íntimes. 

Només em resta afegir un breu recull del que per mi són alguns dels punts més destacats:

Abril 1940

Abans, si no era feliç, em consolava pensant que, verament, la felicitat no existia.

(...)

Agost 1940

Ajunta a tot això el soroll obsessionant de les carretes, moltes venien de l’Aisne i de la Somme, el bleix fastigós dels cavalls i els sodats retuts sense moral i amb l’única esperança de tornar a casa; plens de butllofes i els avions que no oblidaven de “rendre” visita.

(...)

Juliol 1946

Un conte es pot escriure relativament de pressa. (...) La novel·la és massa absorbent.

(...)

Desembre 1946

L’Obiols, malgrat el meu amor, malgrat tots els sacrificis que he fet per ell, malgrat tot el que m’ha fet sofrir, continua i continuarà essent el marit de la seva muller. ¿Em deixarà, no em deixarà? Només Déu ho sap. 

(...)

Febrer 1947

El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida. Em fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot.

(...)

Març 1947

L’Obiols m’ha dit categòricament que vol tornar a casa seva. Jo no tinc una rival, Anna, el que veritablement tinc és un “enemic”. I l’enemic és l’home que estimo. L’Obiols es va buscar una dona per passar l’exili, era massa complicat de fer venir la seva família i era més fàcil el que ha fet.

L’última paraula

(Sant Bartomeu del Grau, maig de 2016)

Quan va morir la Mercè Rodoreda en aquella petita i silenciosa clínica de Girona, començà a sentir-se el rebombori dels mitjans de comunicació.

(...)

D’aquell dia a Girona, no oblidaré mai la figura del fill de Mercè Rodoreda, envellit, malalt, sense tenir idea del que passava al seu voltant, mirant les despulles de la seva mare. 

 

Cartes a l’Anna Murià

(1939-1956)

Mercè Rodoreda

128 pàgines