dissabte, 18 de novembre del 2017

La bogeria


Narcís Oller va escriure aquesta obra el 1899, els estudioses destaquen que ho va fer  basant-se en l'aparició dels Centres Psiquiàtrics, els estudis experimentals de l'època, els nous trastorns psicològics que van aparèixer a conseqüència de la revolució industria, i, en especial, per les teories de Cesare Lombroso publicades el 1890.

En la introducció, Josep Camps, especifica:

La bogeria va ser redactada al llarg de tres o quatre setmanes a Puigcerdà, a l’estiu del 1898. 
(...)
Veu la llum a inicis del 1899 amb el subtítol de “novel·la de costums del nostre temps” i constitueix un dels intents de l’escriptor per cercar solucions a la crisi en què es trobava immersa la narrativa naturalista. 

Tot i que en principi, en Narcís Oller, que tot sembla indicar es va basar en un fet real conegut per ell, havia previst nomenar-la "El boig" va acabar decantant-se per "La bogeria" per tal d'estendre el tema a les conseqüències de la malaltia en general.

El protagonista principal és en Daniel Serrallonga, un tant excèntric, molt interessat per la política, admirador incondicional del general Prim, vist des de la perspectiva de tres punts de vista: el narrador, personatge també, un amic i el doctor:

... devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys, però descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells que duia també molt curts (...) No abandonava mai el seu bastó de porra de ferro ni es treia dels llavis l’aquilotada pipa.
(...)
Sent de bona família, i estan a meitat dels estudis, ho deixa tot i exposa la pell mil vegades pel que no li va ni li ve.
(...)
Durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del general Prim, a qui va aconseguir conèixer. (...) Es vota la monarquia i arriba l’assassinat d’en Prim.
(...)
Vista la impossibilitat d’imposar-se... per remei, es dona al joc, abandona el despatx, contreu deutes, excita la dona enganyada i s’exalta contra ella i li dóna mala vida perquè, mare abans que tot, no vol acompanyar-lo per aquell camí de ruïna venent ni empenyant. 
(...)
Per a mi en Daniel ja va venir al món amb la sentència feta. 

I pràcticament acaba amb una dura reflexió respecte el determinisme que sembla haver marcat la vida de'n Serrallonga: No feia tres mesos que l’havien tancat al manicomi, i... ja mort? i de tots aquells que de la mateixa manera que el protagonista, s'han vist empesos a un final tràgic: 

Amb intenció o sense, però sempre amb una imprevisió cruel, començant pels de la família i acabant pel darrer xaval del carrer, la societat en massa és qui empeny i estimba a aqueixos fossars de carn viva que en diem manicomis el noranta per cent dels que hi pateixen. 




dimecres, 15 de novembre del 2017

Clons


Kazuo Ishiguro, el flamant Nobel de Literatura aquest 2017, i del qual, confesso no havia llegit res, ens presenta en aquesta fantasiosa història uns éssers quasi humans, creats, clonats, específicament per servir de "recanvis" amb els seus òrgans vitals.

En certa mesura m'ha recordat els robots de Blade Runner, només que a diferència d'aquells, ells no cerquen la raó de llur existència ni tampoc es demanen qui és el seu creador; senzillament semblen conformats o potser convençuts del seu destí i, com a molt, i en algun cas un tant excepcional, només tracten d'allargar el moment d'arribar a terme, eufemisme que acostumen a emprar per referir-se al moment de morir un cop ja han fet totes les donacions possibles:

Com que cada un de nosaltres era una còpia aproximada d’una persona normal, hi havia d’haver, per a cada un de nosaltres, en alguna banda, un model que feia la seva vida. 
(...)
Si hem d’acabar fent donacions i prou, i després en hem de morir, ¿per què tantes classes? ¿Per què tants llibres i tants debats?

Els protagonistes són tres amics: la Kathy, en Tommy i la Ruth:, que coincideixen primer en una aparentment exclusiva Institució, Hailsham i més tard, ja adolescents, a la Residència, i entre els quals s'establirà una estranya relació d'amistat, sexe i dependència. El relat es confegeix a través de la visió de la Kathy, que en fer trenta-un anys fa una mirada als seus primers anys:

Era al mig d’una fondalada suau, amb prats que s’enfilaven cap a totes bandes.
(...)
A primària érem quinze a cada aula.
(...)
Sempre començàvem el dia lectiu amb una assemblea, que acostumava a ser breu: unes quantes comunicacions, i potser algun poema llegit per un alumne. 
(...)
A Hailsham els tutors eren molt estrictes amb el tabac.
(...)
La majoria dels alumnes amb qui havia intimat més a Hailsham van anar a parar a la Residència aquell estiu. (...) els primers mesos, rara vegada vam ultrapassar els límits de la Residència. Ni tan sols fèiem passejades pels voltants o ens acostàvem al poble veí. 

El sexe, sempre consentit entre companys, hi és molt present. Tot i això, i donat que en realitat no tenen capacitat de reproduir-se, els alerten de no mantenir relacions fora dels seus cercles. Cal tenir present que, per raons obvies, calia mantenir-los en un òptim estat de salut.

Quan recordo les relacions sexuals a la Residència, sempre em veig a mi mateixa fent-ho en habitacions glaçades i enmig d’una foscor absoluta, normalment sota una pila de flassades. 

Ja sabem que el seu destí final era el de fer donacions, tot i això hi havia una altra feina que els estava permesa abans no entressin en aquest fatídic circuït i era el de fer de cuidadors dels seus companys en les recuperacions entre donacions:

En conjunt, la feina de cuidadora m’ha omplert.(...) Després hi ha la solitud. T’eduques envoltat de gent, no has conegut una altra cosa, i de cop ets cuidador. Et passes hores i hores tot sol, recorrent el país amb cotxe, anant de centre en centre, d’hospital en hospital, dormint en pensions. 

Puc concloure que és una història obscura i un tant inquietant, però que tot i que el tema que tracta es podria abordar d'una manera escabrosa, en cap moment no hi trobem cap referència truculenta, ans al contrari, està tractada amb molta tendresa.

Només una de les educadores té la gosadia o la feblesa d'anunciar-los el perquè de la seva existència i el seu futur, aquesta serà pràcticament l'única referència que trobarem al llarg de tot el llibre. La resta, l'haurem d'imaginar o endevinar:

La senyoreta Lucy:
Sou alumnes; sou diferents... Per això el fet de conservar la salut, de mantenir-vos sans per dintre, és molt més important per a cada un de vosaltres. 
(...)
Cap de vosaltres no anirà als Estats Units ni serà una estrella de cine. (...) Us fareu grans i, abans que us feu vells, abans d’arribar a l’edat madura, començareu a donar els òrgans vitals. És per a això que us han creat a tots. (...) Us han portat al món amb un objectiu, i el vostre futur, el de tots vosaltres, està decidit.