dilluns, 30 de gener de 2017

Fins al fons de la nit


En L.F. Céline, narra en primera persona la vida i les aventures, o potser seria més encertat dir-ne desventures, de Ferdinand Bardamu, un personatge en el què alguns comentaristes han trobat una semblança amb el propi autor. Una vida constantment marcada i presidida en una primera instància per la guerra i la misèria.

De bon començament, assisteix a una desfilada militar i es queda fascinat pels uniformes i els sons de les marxes militars i de manera totalment inconscient decideix allistar-se i és aleshores que descobreix la trista i dura realitat de la vida a les trinxeres:

Com hauria pogut sospitar aquest horror en deixar la plaça Clichy? Qui hauria pogut preveure, abans d’entrar de veres a la guerra, tot el que contenia la porca ànima heroica i dropa dels homes?

Però la guerra és això i gairebé sense adonar-se es va embrutint i endurint fins el punt que descriu l'incendi d'un poble amb tanta cruesa i gairebé fascinació que fa esgarrifar el lector:

Es distingeix molt bé com crema un poble, fins i tot a vint quilòmetres. Era alegre. Un llogarret de no res que ni tan sols s’advertia de dia, al fons d’un camp lletjot, i bé, un no es pot imaginar de nit, quan crema., l’efecte que pot fer! Diries que és Notre-Dame! Tarda ben bé tota la nit a cremar, un poble, fins i tot un de petit. (...) No van durar gaire els pobles... Al cap d’un mes, en aquell cantó, ja no hi quedaven. Als boscos, també hi van disparar, amb canó. No van durar ni vuit dies els boscos. També fan focs bonics, els boscos, però a penes duren. 

Són moltes les frases i les reflexions demolidores que es troben al llarg del relat, en reprodueixo només una petita mostra:

Mentre el militar no mata és un infant. Se’l distreu amb facilitat. Com que no té l’hàbit de pensar, així que se li parla es veu forçat a fer uns esforços aclaparadors per intentar comprendre’t.
(...)
Els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen. Infeliços però lliures cavalls! L’entusiasme, ai!, sols és per a nosaltres. 
(...)
Et trobis com et trobis, així que crides l’atenció de les autoritats, el millor és desaparèixer i a corre-cuita. Res d’explicacions. 

Però tot i ser una etapa dura en la seva vida, en realitat només ocupa una part de tot el relat; un cop aconsegueix deslliurar-se de la disciplina militar, comença una llarga i feixuga etapa en la que constantment va canviant de feina, a quina més inversemblant i miserable:

La vida de la gent sense mitjans no és altra cosa que un llarg rebuig dins d’un llarg deliri i un només coneix realment bé, només s’allibera també d’allò que posseeix.
(...)
Era veritat allò que m’explicava que agafaven qui fos a la casa Ford. (...) Per començar, ni cal dir-ho ens deixaren nus. La visita transcorria en una mena de laboratori.
I jo que havia tingut por que em neguessin la feina, a causa de les febres d’Àfrica (...) Però al contrari, semblaven ben contents de trobar lletjos i malalts a la nostra remesa.
(...)
Aquí no et serviran de res els teus estudis, jovenet! No has vingut aquí a pensar, sinó a efectual els gestos que et manaran executar...No necessitem imaginatius, a la nostra fàbrica. Són ximpanzés el que necessitem...

En definitiva, una vida de fracàs en fracàs que, per pura desesperació, fins i tot el farà enyorar la guerra:

Total, que mentre ets a la guerra, et dius que serà millor amb la pau i a més a més t’empasses aquesta esperança com si fos un bombó i després no és més que una merda. 



diumenge, 22 de gener de 2017

ARAGÓN ES NUESTRO OHIO


Vaig arribar a aquesta publicació perquè en Antoni Basas en va parlar en una col·laboració a TV3. Em va semblar interessant i així que la vaig trobar a la biblioteca la vaig agafar.

Bé, s'ha dit molts cops que el mateix que passa a Ohio, en què els resultats de les votacions acostumen a indicar el que serà el resultat final, també ocorre a Aragó.

Però el llibre parla de molt més, els autors comenten que: El libro no pretende ser un manual de comportamiento electoral, sino que aspira a contar al lector de una manera amena y entretenida cómo son los distintos grupos que conforman el electorado en España És així que fa una reflexió molt documentada i acurada del procés de votacions: 

¿Por qué votamos?
1-  Sobreestimamos nuestra capacidad de influencia.
2- Porque nos gusta hacerlo.

Personalment, suposo que com cada un de vosaltres, conec les meves raons per votar, entre d'altres perquè entenc que és el meu dret i el meu deure i perquè em va estar prohibit fer-ho durant els anys foscs del franquisme, però d'aquí a creure que amb el meu vot podré aspirar a canviar alguna cosa, no n'estic tant segura.

Puede que ejercitar el derecho al voto sea en sí mismo un acto reconocido e internalizado por muchos de nosotros como una norma social que debe cumplirse
(...)
Los estudios empíricos han demostrado que aquellas personas que tienen más tiempo libre, más recursos económicos, mayores niveles de educación y se la moviliza, votan más que las que no. 

I què passa amb el vot en blanc? És d'alguna utilitat? Afavoreix a determinats partits?

El voto en blanco no contiene un mensaje político claro. No es una señal de rechazo al menú de partidos del sistema. El voto en blanco es el resultado de una escasa sofisticación política. 
(...)
El definitiva, no disponemos de datos para hacernos con un perfil completo del votante en blanco, pero parece más compatible con la visión de que se trata de un voto de protesta y de insatisfacción con la oferta partidista existente que de un voto de apatía y sofisticación política. 

Ara un parell d'apunts respecte les campanyes:

Cuando los ciudadanos pensamos que nos jugamos algo más que en las anteriores elecciones, cuando pensamos que la elección está tan reñida que ninguno de los partidos ganará con claridad, esperamos que la participación sea mayor. (…) ningún candidato quiere que sus votantes de queden en casa, pero sí desean que no salgan de ella los votantes de sus rivales. 
(...)
Los medios de comunicación no pueden ser considerados meros canales neutros de transmisión de información, sino que debemos tomarlos como verdaderos actores políticos con vocación de influir en las percepciones y las preferencias de la ciudadanía.

Dreta, esquerra, centre?:

Las diferencias entre grupos ideológicos son moderadas y parecen seguir el patrón clásico, en el que la derecha prefiere un mayor presupuesto para defensa y la izquierda prefiere mayor gasto en cooperación, cultura y medio ambiente.
(...)
El centrista tiene un nivel de educación algo menor que el conjunto del electorado y, en cuanto a sus actitudes, éstas responden bastante bien a lo que cabe esperar de un votante moderado.
(...)
La elección de partido político tiene orientaciones muy marcadas por la religión en todas las clases sociales, esto es tanto más cierto en las clases más acomodadas, mientras que la polarización religiosa de las opciones políticas es menor entre los obreros, especialmente entre los no cualificados. 
(...)
Los españoles están sesgados ideológicamente hacia el centroizquierda. 

I acabo amb el que coneixem com a "vot ocult":

Todas las formaciones políticas han sufrido voto oculto en distintos momentos, pero algunas más que otras. En el caso del PP, su ocultación de voto se agudiza cuando está en la oposición, mientras que cuando ha estado en el gobierno (entre 1996 y 2004), una parte significativa de sus votantes parecen recuperar la memoria.
(...)
No es lo mismo estar enfadado con un partido que no reconocer públicamente que le votaste en el pasado por miedo a la penalización social. 

En definitiva: Una lectura força amena i que ajuda a reflexionar.


dissabte, 21 de gener de 2017

Un bon país


Miquel Puig en aquesta obra reflexiona i aporta valuoses dades respecte el què hauria de ser un Bon País, molt lluny del que podem afirmar que és España (i per extensió Catalunya) a hores d'ara: Una societat decent és la que tracta bé els seus ciutadans. 

Se'm fa molt difícil ressenyar aquest llibre, només puc afirmar que tot i que ens parla d'economia, i aquest és un tema sovint feixuc i àrid, si més no per mi que em confesso totalment negada en aquest aspecte, m'ha resultat força entenedor i gens avorrit.

Deixo només un recull de frases a mode d'exemple. La decisió de llegir-lo i ampliar o reafirmar coneixements només us correspon a vosaltres.

El concepte de pobresa:
En realitat, estar “per sota del llindar de la pobresa” no vol dir tenir poc, sinó tenir poc amb relació al que tenen els altres. en concret, el llindar de la pobresa es defineix com el 60% del nivell d’ingressos que divideix la població en dues meitats, la dels que guanyen més i la dels que guanyen menys que aquest valor (la mediana). 

El treball:
Espanya crea llocs de treball poc qualificats i mal remunerats. Molts, de fet; però això no li serveix per reduir l’atur perquè aquests llocs de treball no són atractius per els espanyols. 

Les pensions:
És absurd pretendre que un sistema de pensions de repartiment se sostingui quan 1 de cada 4 persones en edat de treballar no ho fa, i per això el sistema de pensions espanyol està en dèficit. 

La immigració: 
Si la immigració que rebéssim fos mitjanament o altament qualificada, com la que reben països com el Regne Unit o Alemanya, la immigració ajudaria a mantenir la productivitat. Com que la immigració que rebem és poc qualificada, com més en rebem, menys probable és que la productivitat creixi. 
(...)
Ara el que fem és atraure immigrants barats per poder continuar atenent els turistes amb preus baixos. En gran mesura, el turisme espanyol consisteix a atraure estrangers: uns per servir i els altres per ser servits. 

Productivitat i competitivitat:
L’estratègia espanyola de creixement amb baixa productivitat condemna el nostre estat del benestar per dos motius: perquè el fa insostenible financerament i perquè soscava la disposició dels contribuents que poden pagar a fer-ho.
(...)
La competitivitat no consisteix a contenir els salaris perquè es creïn molt llocs de treball, sinó que la competitivitat és la condició perquè es creïn bons llocs de treball. 

Impostos?
Ja hem dit que els impostos són el remei comodí per a tots els mals, però que, quan es tracta de guarir la desigualtat, les societats que més necessiten aquest remei són les més reticents a pagar-lo, justament perquè qui se’n beneficiaria són persones molt diferents de les que l’haurien de pagar. 

En definitiva:
A diferència del clima o de la geografia, els graus de prosperitat i d’equitat d’una societat depenen d’ella mateixa. 
(...)
La principal diferència entre països no és entre “socialistes” i “capitalistes” o entre “esquerrans” i “dretans”, entenent que els primers són equitatius, però poc pròspers i els segons pròspers però poc equitatius, sinó entre “decents” i “indecents”. 
(...)
L’error és pensar que la prosperitat i l’equitat són compatibles amb un sistema productiu low cost. 



dimecres, 18 de gener de 2017

Jardí a l'obaga




L'Aniol, d'avançada edat i amb més d'una xacra, rememora la seva vida.

Certament no és un plantejament massa original, però que a voltes ens pot arrencar un somriure i d'altres una reflexió:

No els agrada que surti sol perquè diuen que puc caure. Això ho diuen ells. I ells són tots. (...) I jo aprofito per fer-ho quan no hi són. De vegades també surto a passejar pel carrer, però no sé què passa que de seguida arriba una ànima caritativa que em diu, i ara, avi Aniol, que t’has perdut. Vine, que t’acompanyo fins a casa. (...) Però no hi ha res a fer, em tornen a tancar aquí a dintre, quina llauna de gent.

Viu en un poble, i, ja se sap que en els nuclis petits on tothom es coneix, hi ha aspectes positius, com ara l'atenció gairebé col·lectiva vers les persones grans, però també, massa sovint hi ha recels, petites històries antigues mal o gens resoltes, enraonies:

Jo, amb això dels bàndols, no m’hi he ficat mai. Però m’hi ha acabat embolicant. Encara que no facis res, resulta que quan algú fa una llista amb noms dels uns i noms dels altres, tu ets dels uns i no dels altres. i per què, doncs no ho saps. 

L'Aniol, com gairebé tothom, també té els seus secrets; el més punyent de tots, l'amor per la Mireia, la noia més bonica del poble, que un dia al ball de Festa Major va semblar que li donava esperances i coquetejava obertament amb ell i l'endemà es penjava de bracet amb el fill del terratinent del poble mentre que ell passava a treballar al seu servei com a masover de la seva nova i molt adinerada família:

Era realment un altre món, un altre món diferent del nostre món (La finca dels senyors on va anar a viure la Mireia quan es va casar).
(...)
Quan ella [ la Mireia]era a casa meva em sentia com un animal engabiat.

I per embolicar una mica més la història també tenim una intriga criminal: un marit que cau en la demència, un mort i un altre secret (aquest de la Mireia) i fins i tot un de compartit, que al cap i a la fi, resultarà ser un d'aquells secrets escampats als quatre vents que gairebé tothom coneix.
I també el record de la guerra, però tot i això:

Vam començar de passar els anys molt de pressa, perquè tot d’una els anys sembla que es posin d’acord per posar-se a córrer, sembla que vulguin afanyar-se per arribar qui sap on.
(...)
El temps s’escola a poc a poc com l’aigua pel riu de la Carena quan no ha caigut cap tempesta. Silenciós, va baixant fins que troba el salt d’allà a baix, i llavors s’hi despenja i cau sobre les pedres grosses i quadrades.
(...)
Hi ha moments en què et fas creus dels tombs que fa la vida. 

L'avi, tot i que se sent orgullós dels seus nets, també s'embranca en les seves cabòries, li costa acceptar la seva dependència i de fer-se a les noves modes:

[Els néts] no paren de parlar de les seves màquines, nosaltres fèiem servir les màquines perquè ens ajudessin amb el camp. (...) Però ara serveixen per a tot i les porten al damunt tot el dia. 
(...)
Això de tenir la meva edat vol dir que tothom et para pel carrer i et demana on vas com si fossis un delinqüent o un fugitiu. 
(...)
Abans la gent es moria molt d’hora, no és com ara que ja no sé què hi faig tants anys en aquesta cadira. No sé què espero per anar-me’n cap allà. Deu ser que no m’hi volen. 

I, com no, remuga sentint-se, i alhora resistint-se, a ser vell i inútil:

No em fan cas, ningú no m’escolta, a mi, em tenen per una criatura de bolquers, com si no hagués viscut una vida molt més llarga que la seva, com si no sabés coses que ells no saben, com si no hagués estat pendent dels principals esdeveniments de la Carena i del món. 

I mentre al Pepet, el seu millor amic, cal ingressar-lo en una residència quan es troba perdut en l'Alzheimer, ell, amb el cap força clar, necessita, ni que sigui a contra cor, que el portin a visitar-lo perquè el cos no li respon:

Quin món de morts. És el meu món, també, encara que jo, potser per desgràcia meva, recordi tot el que hi ha entre l’espai de temps llunyà que comparteixo amb la memòria d’en Pepet i el temps actual. 



dilluns, 16 de gener de 2017

Gegants de gel



Una història curiosa i diferent la que ens presenta en Joan Benesiu. De fet, l'argument es pot sintetitzar en molt poques paraules:
Un reduït grup de viatgers es troba en un bar d'un lloc remot i fronterer, Ushuaia, a la Patagònia, i allà s'expliquen les seves històries, val a dir que no sempre certes:

Quan expliques històries, quan has de contar-ne una al davant d’un auditori que t’escolta en silenci, cal fer-se aquesta pregunta en algun moment perquè és important saber quin ha d’ésser el començament, l’inici del cabdell per on estirar el fil d’Ariadna que ha de servir per a no perdre’s.
(...)
L’anonimat que provoquen les ciutats llunyanes, la terra de frontera, és una ajuda cabdal per a aquest mostrar-se de les vides.
(...)
Furtar una història, furtar un passat més dolorós que el d’un mateix per situar el gènere humà un esglaó més a prop de la veritat de les coses. Mentir per explicar el que els passa als éssers humans. 

Tot i la simplicitat, m'ha costat decidir-me a escriure quelcom al respecte, de fet, mentre escric aquestes línies encara no estic del tot segura de publicar-les.

Al seu favor: Aquest ha estat un llibre auto editat, la qual cosa em fa valorar la gosadia de l'autor; a més de guanyador d'un premi i el recolzament de'n Baixauli que li ha prologat:

Un llibre autoeditat és un llibre fantasma, sense distribució, que només llegiran uns poc amics. Un crit que no sent ningú.(Baixauli)

En contra: Trobo que en fa un ús (gairebé un abús) de referències literàries que poc o gens aporten al relat i que pràcticament totes estan inserides de forma forçada. Tot plegat m'ha donat la impressió d'una certa pedanteria de l'autor que ens vol mostrar l'abast dels seus coneixements.

Tot i haver-hi diversos protagonistes, tots contertulians dels vespres al bar, n'hi ha un que considero principal i és el narrador, pel qual aquest viatge sembla una mena d'iniciació:

Guillaume sap que a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà
(...)
No podia explicar-me bé l’objectiu que perseguia venint fins ací tot sol, però d’alguna manera havia de mesurar-me amb les muntanyes, amb el que suposava l’abandonament de la meua família, del meu espai concret en una data concreta.

Bé, a més de les històries que cada un dels viatgers narra, també hi ha un misteri, una recerca i fins i tot un assassinat. Molts ingredients, no sempre ben travats.
En definitiva, acabem a la mateixa frontera on ha començat el relat:

Ells, els desplaçats a la frontera, els que es preparaven per a creuar el llindar que limitava amb el desconegut, ocupant el bell mig d’aquest món creat pels humans. 

També en parla: Fragments Personals


dimecres, 11 de gener de 2017

País íntim


Un cop més Maria Barbal m'ha fascinat amb una història commovedora en la seva senzillesa. Aquest cop amb el rerefons de comptes pendents de la Guerra Civil: una denúncia, unes detencions, unes execucions sumaríssimes... qui o quins van ser els delators?

Sempre el passat ocuparia el lloc del present en el teu país íntim; els morts, el temps dels vius.

I mentre m'endinsava en la història m'assetjaven els meus records d'infantesa: l'olor peculiar a l'oli d'engreixinar les màquines de cosir de la mare modista, o la història de les celles totalment depilades a causa d'una moda i un cap verd de joventut i la seva fal·lera per dissimular-les. Ella, molt presumida, ens havia demanat que en el moment del seu traspàs ens asseguràssim que les duia degudament pintades.

I també les meves llargues i poblades trenes amb el turment que suposava pentinar-les, i el veí impertinent que sempre em deia, amb gran disgust per part meva, que me les volia tallar, i el poc que m'agradava dur vestidets amb llaçades i altres galindaines que m'impedien jugar amb llibertat tal com ho feien els nens.

Tot això i molt més m'ha evocat la lectura d'aquest relat en què m'he identificat amb la protagonista, molt especialment en la seva etapa infantil:

Al col·legi, les paraules escrites són castellà. 
(...)
Enyoro vestir-me amb robes que no pesen i anar descalça, i “si no pot ser de cap de les maneres”, calçar sandàlies o tan sols mitjons. Portar els cabells sense clips ni gomes ni passadors. Ni casquets. 
(...)
Enyoro se un nen per tenir companys de joc. 
(...)
No sé si enyoro més ser un nen o fer-me gran.
(...)
Quan miro tota sola des del terrat veig, entre els barrots prims, la plaça. També albiro el món sencer, el que demà serà meu. 
(...)
Trobo que la primera comunió és una cosa molt complicada i, si no fos per totes les persones que ara riuen com un cor al meu voltant, no sé si m’agrada haver-la fet. 

Però com he dit, hi ha molt més; hi ha tota una vida marcada per uns fets que no s'acabaran d'aclarir pràcticament fins el final, pels recels entre veïns d'un poble (val a dir que en un barri d'una gran ciutat com Barcelona, les relacions tampoc no eren massa diferents), la malfiança, la por...

Que la vall, i qualsevol lloc del món, és com un decorat a l’hora de l’odi.
(...)
Presento que ser feliç depèn dels altres, perquè sempre es troba algú que s’interposa entre nosaltres i el que desitgem.

La nostra protagonista reflexiona respecte el país íntim de la seva mare: Li agradaria poder-hi penetrar, comprendre, entendre i no acaba de trobar la manera. Els anys van passant i potser anirà comprenent alguna cosa, però en definitiva mai no podrà penetrar en la intimitat més profunda; ningú no ho pot fer i penso que és bo que sigui així, tothom necessitem preservar algun petit (o no tant petit) racó on només ens està permès penetrar-hi íntimament.
En aquest sentit recordo, un altre cop els records!, quan va morir la mare i tota sola vaig haver de buidar el pis de lloguer on va viure els seus darrers anys, massa pocs. Obrir calaixos i armaris, em va resultar d'una violència insospitada, em sentia com si estès violant la seva intimitat: mirava els papers (sempre hi ha papers que mirar), sense gairebé ni gosar llegir-los, tot i que sabia que calia fer-ho. 

Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i variat, amb terres secretes com té un país. (...) Sovint ens llencem de cap al país de l’altre perquè intuïm que allí tot es nou i meravellós; hi estarem bé, s’hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra hi hem de descobrir l’hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser s’haurà d’explorar abans de sortir a la llum.