dimarts, 30 de maig del 2017

La teranyina


Una història força complexa ambientada a l'estiu del 1909 durant la Setmana Tràgica, la que ens relata en Jaume Cabré. Escrita el 1984 i narrada des del punt de vista de diferents personatges on es fan paleses les maquinacions que els poderosos són capaços d'ordir per tal d'aconseguir els seus propòsits que no són altres que assolir el control i eixamplar la seva fortuna, amb un inici que ens fa pensar que se'ns desvetlla el desenllaç i un final sorprenent. Tal com es diu en el pròleg:

Us podeu perdre entre l’ordit i la trama.
(...)
No podem entendre aquest gènere històric com una simple evocació del passat, sinó com un mirall en el qual es poden reflectir diferents components de la realitat present. 

I en efecte, a mesura que et vas endinsant en la trama i en les conxorxes dels diferents protagonistes, ets conscient que en el fons, i possiblement en la forma també, només canviant la fàbrica per qualsevol altre àmbit dels negocis o, perquè no, de la política, ens trobem amb una història actual.

Us presento els protagonistes més o menys principals, però tots i cadascun necessaris:

Julià Rigau:
S’havia negat a sopar i havia pujat a l’habitació a refugiar-s’hi. D’antuvi havia pensat sortir a esbargir la ràbia on fos, però li agafà una por estranya que mai no havia sentit. 
(...)
El senyor Rigau somniava despert, tombant-se ara i adés damunt del llit, Rigau traïdor. La rastellera de crits i esgarips, que havia escoltat durant tot el dia assegut a la butaca ran de la balconada. 

Mercè Rigau:
Anava pel món convençuda que encara ningú no l’havia copsada i que, al pas que anava, ningú no ho faria. Les veia venir d’un tros lluny, ella. (...) Encara jove, contemplà amb impotència com son germà gran es casava amb la Julita Fons, una mig companya de costura a les madres, de bona família, de bona educació però que no era un Rigau. 

En Mercader:
Les mans li tremolaven una miqueta perquè mai no havia engrapats tants de duros junts. No sabia si gastar-se’ls de seguida o guardar-los en un clot ben profund on només ell i la seva memòria en tinguessin notícia. 

Enric Turmeda:
Era el seu moment de somni. Es veia a ell mateix amo d’una mansió amb balcó que donava al jardí immens, amb una dona enigmàtica esperant-lo al llit i el silenci del vespre. I el Vapor a les seves mans. 

I els fets i les conseqüències entre els obrers de la Setmana Tràgica...

Feia dies que l’ambient a can Xicoi estava enrarit i les rialles descontrolades eren substituïdes per converses a mitja veu i algun renec mal distribuït. 
(...)
El diumenge al vespre, després d’una setmana de tensió tibant, esclatà la calma. L’acord general a què s’havia arribat unes hores abans comprometia empresaris i treballadors a reprendre la producció sense escarafalls.
(...)
La gent s’ha cansat. Han vist que la protesta era inútil; el govern fa la seva, té la paella pel mànec i farà guerra mentre li plagui. Encara que no ens agradi a ningú. Bé, a quasi ningú. 




dissabte, 27 de maig del 2017

La senda del perdedor



El que primer m'ha cridat l'atenció d'aquesta història, sembla que autobiogràfica de'n Charles Bukowski, sota el pseudònim de Hank Chinaski, és el retrat que presenta d'una societat ruda i molt violenta:

No sólo los mayores se ponían antipáticos y violentos, sino también los niños, e incluso los animales. Parecía que imitasen a la gente.

I de la mateixa manera, la violència era present en la intimitat de la llar, amb un pare brutal i una mare maltractada i gairebé emocionalment absent que no obstant, de manera incomprensible, sempre fa costat al pare. Així va ser la infantesa i l'adolescència de l'autor-protagonista:

No me dejaban jugar con otros niños.
 (...)
Había problemas en casa, muchas peleas entre mi padre y mi madre, y como consecuencia me tenían algo olvidado.
(...)
Casi todos los sábados recibía una paliza con la badana de afilar. (…) (También me pegaba a lo largo de la semana, una o dos veces, por cosas que no hacía o que hacía mal). 
(...)
Mi madre no existía. Yo era un maldito.

Tot i que els seus resultats acadèmics són força acceptables, ell constantment se sent aliè i enfurismat amb tot el que l'envolta:

Aprobé mis exámenes asistiendo a las clases y adivinando las respuestas. Jamás tuve que empollar los exámenes.
(...)
No me gustaba la forma en que caminaban, el aspecto que tenían o cómo hablaban (els companys d’escola), pero tampoco me gustaban ni mi padre ni mi madre. Seguía teniendo la sensación de estar rodeado por un espacio vacío. 

Així les coses, en entrar a l'adolescència pateix una forta infecció causada per un acné virulent que l'obliga a dolorosos tractaments hospitalaris. Aquest fet propicia, que la seva actitud rebel contra tot i tothom es vegi considerablement agreujada. Comprova en pròpia carn (de manera literal), les deficiències del sistema sanitari per tractar els més desfavorits:

Experimentaban con los pobres y, si funcionaba, utilizaban el tratamiento con los ricos. Y si no funcionaba, aún había un montón de pobres para experimentar sobre ellos.
(...)
Siempre tuve problemas con las chicas, y con el acné se convirtieron en imposibles

I en aquest desastre continuat, cercant consol en l'alcohol, refugiant-se en la violència i on sovint apareix la idea del suïcidi com a única sortida possible, un dia troba el seu camí en la lectura i és així com s'inicia com a escriptor:

Todo me vino de golpe. Un libro me llevaba al siguiente

Un relat dur, sense concessions, a voltes difícil d'assimilar que alguns cronistes han qualificat com de "cop de puny". 

Realicé varias incursiones prácticas por los barrios bajos para prepararme para el futuro. No me gustó lo que vi. (…) Volví a mi cobertizo y bebí… (…) Ahí sentado bebiendo consideré la idea del suicidio, pero sentí un extraño cariño por mi cuerpo, por mi vida

dimecres, 24 de maig del 2017

La salvatge



Dorothy, una adolescent de catorze anys gairebé indigent apareix a casa de'n Quim, un home madur que li ofereix, aparentment  de manera totalment altruista i desinteressada, una llar i un futur confortable, però que en realitat resulta ser un home lasciu, violent i maltractador. Aquest és bàsicament l'argument de LA SALVATGE, la novel·la de Isabel-Clara Simó

No sempre la realitat s'hi avé a les aparences, la Dorothy, que aviat coneixerem com a Dolores, té l'aparença d'una salvatge:

Venia d’un fossat profund, aquella noia. Era una salvatge. I Thurber i son pare i tota la colla vivien al mateix fossat. El fossat dels perdedors. 

Per la seva banda, en Joaquim, que va començar molt jove la seva carrera no massa honesta cap a l'èxit, és considerat un lluitador i treballador amb bona fortuna:

Joaquim Simon va robar tots els diners que va trobar a casa (...) Tenia tretze anys. Va fugir de casa a l’hora que la nit s’aixeca (...) Els diners, però, es van acabar aviat, i va haver de treballar de mil maneres.
(...)
Als trenta anys era un home ric. I com més diners guanyava, més n’aconseguia.
(...)
I als seixanta-quatre anys, quan s’avorria mortalment perquè ja no tenia res per aprendre de la vida, li va ploure a sobre una criatura esquerpa i mig salvatge que li enviava en Jack des d’Amèrica.

Aviat s'encapritxa de la petita salvatge i pretén modelar-la al seu gust: Li prohibeix que es fiqui a la cuina ni que ajudi en cap de les feines domèstiques per les que té una minyona, tracta de imbuir-li gustos refinats...
De fet la primera benvinguda que més aviat sembla una amenaça es resumeix en:

Fica’t una cosa al cap. Només una. Has de seguir les meves regles. I les meves regles són que et vull maca, et vull culta i et vull forta. I recta com un fus. 

La convivència es complica quan la minyona, que era qui posava una mica d'ordre en la relació d'ambdós, mor de forma sobtada i resten tots dos sols a la casa. Cada cop amb més freqüència, en Joaquim tracta d'entrar a la intimitat de la Dolors, la controla i fiscalitza fins a límits intolerables:

Hi entra sovint, a la nit, com una ombra, amb cautela, a les fosques. I la mira, llargament. No se’n cansaria mai...!
(...)
A mitja nit, en Joaquim va entrar de puntetes i va estar una estona mirant la noia, en l’abandó del son. (...) La Dolores no ho sabia, que el son també li hi vigilava...
(...)
En Quim ha entrat a l’habitació de la Dolores. Fa dies que hi rumia. Sent el desig de mirar-ho tot, d’escorcollar els racons, de saber què guarda i què hi amaga. No pot tenir secrets. No en pot tenir.

Com es pot suposar, així les coses, no es pot esperar en un final feliç ni de bon tros, però no el desvetllaré aquí.

També en parla: Fragments Personals








dimarts, 23 de maig del 2017

Argelagues


Ja fa dies que vaig llegir-lo, però m'ha costat trobar la inspiració per escriure quelcom al respecte, potser, o segurament, perquè no és un relat que m'hagi calat gaire.

La Gemma Ruiz fa un retrat de una època i una nissaga familiar posant especial accent en les dones, però no ha aconseguit despertar el meu interès, més enllà de la lectura entretinguda

Moltes referències a Sabadell on se situa el nus de la història i potser pels sabadellencs "de sempre" i no d'adopció com jo mateixa, els pot resultar més atractiu.

I entrant més específicament a la història, ens trobem a la Remei: Una dona que ja des de ben petita han decidit el seu destí i l'han feta rodar a conveniència i imposició de la família que als setze anys deixa Castellterçol on ha nascut per anar-se'n a treballar a Sabadell:

A mi m’han fet rodar de casa en casa, com una baldufa, i de ben joveneta.
(...)
A Les Canals no n’hi havia cap que sabés de lletra. La Remei va ser de les que sí. I va tenir aquesta sort per vergonya. Per la que va passar el germà gran al servei militar. 
(...)
A Les Canals només se’n tenia per un àpat. I per plat únic. (...) Ells en deien menjar tot el que arrepleguis quan ho arrepleguis. I mentre n’hi hagi. La mare només en tenia per fer escudella. (...) I a omplir el pap i a callar. 
(...)
Ordre que surt de la boca del germà gran és santa paraula. Sempre ho ha sigut. És de llei. La llei dels germans.

I esclata la guerra i mentre la Remei ja casada i mare, s'ha d'escarrassar per tirar endavant la família, la seva filla, la Rosa, en la inconsciència de la infantesa, encara no acaba de fer-se el càrrec de la gravetat de la nova situació:

A la Rosa la guerra no li fa gran nosa, per ara. Al revés i tot. Sí que de dia la mare se n’ha d’anar a voltar per aquests mons de déu, però la Rosa en treu faves d’olla, i aprofita per remenar-li els calaixos, emprovar-se-li la roba. 

I un cop acabada la guerra, segueix la fam i les estretors al si de les famílies. No hi haurà front perquè d'alguna manera s'ha traslladat a cada poble, a cada barri, a cada llar...

Que s’ha acabat la guerra del front i n’ha començat una altra a dins de tendes, magatzems i fàbriques. I pitjor, perquè el batalló de morts de gana que encara tenia la dignitat que li penjava per un fil, avui perdrà bous i esquelles. 

A les tribulacions de les nostres dues protagonistes femenines, s'hi afegeix la Nina. Una joveneta provinent de la immigració, filla d'una família humil, amb una mare carregada de criatures, que hi deixa la vida quan la Nina encara és una nena:

Si per tothom va ser al 18 de juliol, per la Nina va ser el 5 d’abril. Aquell dia li van declarar la guerra. 
La mare ha tingut l’última criatura. (...) I es troba que quan les veïnes la deixen entrar al quarto, la mare ja és de cera. (...) I ja està. Ja no la veurà més. 
(...)
La Nina només li sap el nom al lloc on va néixer. Cartagena. No sabia què més dir-ne. Cap record no té. (...) I la Nina ja és una sabadellenca feta a la Creu de Barberà. I aprèn a enraonar igual com tota la canalla d’estudi, el que més li agrada del món. 

Un dels aspectes que tracta l'autora és el de les relacions laborals en les fàbriques, la duresa del treball de les nenes, que treballant gairebé sota dels grans telers s'ocupaven d'aquells feines que precisaven d'uns dits petits, mentre que esperaven a tenir prou edat per poder ascendir, de manera molt relativa, a tasques més importants, i pregar perquè no tinguessin la dissort que algun encarregat o cap els hi volgués posar les mans a sobre :

Ai de la que tingués la desgràcia que encarregat o amo se n’encapritxés. 
(...)
No les avisa ningú que entrar tan tendretes a la fàbrica els costarà la salut... 

Possiblement el que més m'ha emocionat de tot el relat és la voluntat de l'autora per recuperar el record d'unes dones gairebé anònimes que els va tocar de viure temps difícils, durs i plens d'incerteses i les que em sembla adient no oblidar i retre-les un merescut homenatge:

Encara hi som a temps, encara ens queden dones-gens-especials  que es guarden històries-gens-especials. Vides que es tenen per petites, per insignificants i per corrents, i que farien tremolar les cames al més valent, si s’expliquessin igual que les proeses dels herois oficials que enllustra la història oficial. Però s’ha de voler. 




dissabte, 20 de maig del 2017

ÚLTIMOS TESTIGOS




La ocupación de Bielorrusia por la Alemania Nazi ocurrió como parte de la invasión alemana de la Unión Soviética el 22 de junio de 1941, con la Operación Barbarroja, y acabó en agosto de 1944 con la Operación Bagratión lanzada por el Ejército Rojo y en donde las tropas alemanas fueron expulsadas hacia territorio de Polonia.
(...)
Alemania impuso un régimen brutal, deportando alrededor de 380 000 civiles para trabajos forzados en el Reich, y matando a otros miles de civiles más. Como las autoridades soviéticas dijeron después de la guerra, al menos 5.295 asentamientos bielorrusos fueron destruidos por los nazis, y la mayoría o todos sus habitantes asesinados. Más de 600 pueblos como Khatyn fueron aniquilados junto con toda su población. En total, 2.230.000 personas fueron asesinadas durante los tres años de ocupación alemana.
Wiquipedia

Un llibre escruixidor en el que l'autora, Svetlana Alexiévich, premi Nobel de Literatura al 2015, es manté al marge mentre dona la veu i el protagonisme als que varen ser nens durant la tragèdia de la invasió per Alemania Nazi de la Unió Soviètica entre el 1941 i el 1944.

No hi gaire res a afegir als testimonis dels quals en transcric una petita i resumida mostra:

Zhenia Bélenkaia, sis anys. Guerra es cuando papá no está. 

Zina Kosiak, vuit anys. Hasta que empezaron a lanzar bombas… Entonces los colores desaparecieron. Todos los colores desaparecieron. Surgió por primera vez esa palabra incomprensible. “muerte”. 

Zina Shimánskia, onze anys. En las vallas y en los postes iban apareciendo pancartas y anuncios ajenos. Mandatos ajenos. Se estableció la “nueva orden”. 

Tamara Parjimóvich, set anys. No se me da bien la felicidad. Me da pánico. Siempre me parece que se acabará de un momento a otro. Y ese “de un momento a otro” me acompaña siempre. Aquel miedo infantil…

Oleg Bóldirev, vuit anys. ¿Qué es mejor: recodar u olvidar? ¿Tal vez lo mejor sea callar? Olvidar me llevó muchos años. 

Nadia Gorbachiova, set anys. Han pasado muchos años… ¡He leído tantos libros! Pero de la guerra no sé más de lo que sabía cuando era niña. 

Liuda Andréiva, cinc anys. La guerra ha quedado grabada en mi memoria con el aspecto de una hoguera… Ardía y ardía. Infinitamente. 

Iura Karpóvich, vuit anys. Vi cosas que no se deben ver… Cosas que un ser humano no debe ver. Y las vi siendo un niño… 

Katia Záiats, dotze anys. La guerra tardó mucho en acabar… Dicen que cuatro años. Durante cuatro años nos dispararon… ¿Cuánto tiempo nos llevó olvidarla? 

Vasia Saúlchenko, vuit anys. La gente que no ha visto a una persona matando a otra es otro tipo de gente… 

Nikolái Beriozka, nascut en 1945
Nací en 1945, pero recuerdo la guerra. Yo conocí la guerra. (…) La guerra ya había acabado, pero mi padre murió por culpa de la guerra. Murió por las heridas.
No tengo que inventarme nada. Yo he visto la guerra. La veo en sueños. En mis sueños lloro porque presiento que me arrebatarán a mi padre. La casa huele a tela militar…

¡La guerra! Maldita guerra… 

diumenge, 7 de maig del 2017

No aconseguireu el meu odi

A França, el 13 i 14 de novembre del 2015 es produïen diversos atacs a la capital, el més mortífer de tots, a les 9.30 del divendres tretze, va estar a la sala Bataclan durant un concert d'un grup de rock, amb un gran nombre de víctimes mortals, cent cinquanta segons la policia.

Antonie Leris, periodista, va veure com la seva vida quedava marcada per la mort de la seva esposa Hélene.
"Només em sento al pit el cor que vol fugir (...) L'Hélene és allà"

I comença la seva recerca desesperada pels hospitals:
"Fins i tot quan ja no hi havia res a buscar, hem continuat"

En aquest llibre, breu i senzill, però molt emotiu, com no podria ser d'altra manera, ens explica el que va viure a partir de les 22.37 d'aquell dia 13 de novembre, en què es va assabentar de l'atemptat, fins el 25 del mateix mes a les 7.45 hores en què decideix dur el seu petit de pocs mesos al cementiri.

Tot i que en cap moment no abusa del sentimentalisme fàcil, és, per causes òbvies, un relat escruixidor:
"Sóc un més entre tants altres"
"Aquí la tinc. M'apropo a ella, em giro, comprovo que estem sols. És el nostre moment. Ens separa un vidre.(...) La nostra vida compartida desfila davant dels meus ulls"
"Tancar els ulls d'una persona morta és tornar-li a donar una mica de vida. (...) Ploro, li parlo, m'agradaria estar-m'hi una hora més, un dia almenys, una vida potser"

M'han fugit les paraules, no puc ni remotament situar-me en el lloc dels familiars que han patit una pèrdua semblant, però no vull acabar sense fer esment a la punyent carta que en Antoine Leiris va fer pública per la xarxa de Facebook, Serena i lúcida.

Penso que per manifestar la meva admiració i alhora retre un humil homenatge, res millor que copiar un fragment de la carta que adreçada als terroristes, va donar la volta al món:

"Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor.
Doncs jo no us obsequiaré amb el meu odi. Tot i que ho heu buscat, respondre a l'odi amb la còlera seria cedir a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou"

I encara segueix, però jo ho deixo aquí.


dissabte, 6 de maig del 2017

No tornarem mai més


Gairebé podria titular-se "Històries de les putes milícies", amb una primera part, la més llarga per fortuna, plena d'anècdotes d'aquelles que amb major o menor mesura fa uns anys, hem escoltat relatar algun cop als nostres amics i que a les noies ens sorprenien o ens divertien.
La segona part, suposadament escrita vint anys després, al meu parer no està gaire encertada, més aviat dona la sensació que l'autor ha volgut tancar totes les històries de manera un tant precipitada i perd gran part de la força i la vivor.

Ens trobem en un campament de milícies a Castillejos. Un grup de joves, i en algun cas brillants estudiants, estan complint amb l'obligada milícia. Coneixem les seves no sempre divertides aventures així com també les arbitràries i absurdes normes dels codis militars:

El Perles [El Comandant] era el tipus de militar que descoratjava el capità. Amb fanfarrons borratxos com ell, psicòpates com Cifuentes i com Rendueles o perversos com el Zafio i d’altres oficials que burxaven contínuament els soldats de manera arbitrària i imprevisible, la seva vocació flaquejava.
(...)
El Perles va agafar el fusell d’un xicot i va jugar a fer punteria acostant-li el canó a la cara. Es va estar una bona estona posant a prova els nervis del soldat. Després el va espantar fent veure que disparava i li va tornar l’arma
(...)
Ja que no tenia poder per empaitar els comunistes com es merexien, [En Perles] aprofitava l’estada a Castillejos per putejar els caballeros aspirantes.

El fet més significatiu, que és el que dóna la clau de l'argument i que fa conjurar els protagonistes cadets a retrobar-se al cap de vint anys, és un registre que en principi sembla totalment casual i aleatori, de les pertinences dels joves militars:

Apartaven tot allò que era suspecte i cridaven els posseïdors d’exemplars de Playboy; de discos de Joan Manuel Serrat, de Raimon, dels cors de l’exèrcit rus; d’una bala amb la beina; d’un pot amb menjar podrit; d’una llauna de conserva escrita en anglès... (...) d’un paquet amb petards... Però sobretot s’interessaven pels llibres.

Tot plegat tindrà dramàtiques conseqüències en el futur de molts dels joves i fins i tot dels oficials, que coneixerem en part en la segona part del relat.

I acabo amb un paràgraf, que en llegir-lo em va fer exclamar: TELA!!!. A veure que us sembla:

El comandant, el Perles: 
Després d’una victòria treballada amb heroisme, l’exèrcit s’havia abandonat a la bona vida i havia oblidat que la guerra dura sempre, que l’enemic no descansa mai. A l’enemic, duro y a la cabeza, tant en la pau com en la guerra.