dissabte, 20 de maig de 2017

ÚLTIMOS TESTIGOS




La ocupación de Bielorrusia por la Alemania Nazi ocurrió como parte de la invasión alemana de la Unión Soviética el 22 de junio de 1941, con la Operación Barbarroja, y acabó en agosto de 1944 con la Operación Bagratión lanzada por el Ejército Rojo y en donde las tropas alemanas fueron expulsadas hacia territorio de Polonia.
(...)
Alemania impuso un régimen brutal, deportando alrededor de 380 000 civiles para trabajos forzados en el Reich, y matando a otros miles de civiles más. Como las autoridades soviéticas dijeron después de la guerra, al menos 5.295 asentamientos bielorrusos fueron destruidos por los nazis, y la mayoría o todos sus habitantes asesinados. Más de 600 pueblos como Khatyn fueron aniquilados junto con toda su población. En total, 2.230.000 personas fueron asesinadas durante los tres años de ocupación alemana.
Wiquipedia

Un llibre escruixidor en el que l'autora, Svetlana Alexiévich, premi Nobel de Literatura al 2015, es manté al marge mentre dona la veu i el protagonisme als que varen ser nens durant la tragèdia de la invasió per Alemania Nazi de la Unió Soviètica entre el 1941 i el 1944.

No hi gaire res a afegir als testimonis dels quals en transcric una petita i resumida mostra:

Zhenia Bélenkaia, sis anys. Guerra es cuando papá no está. 

Zina Kosiak, vuit anys. Hasta que empezaron a lanzar bombas… Entonces los colores desaparecieron. Todos los colores desaparecieron. Surgió por primera vez esa palabra incomprensible. “muerte”. 

Zina Shimánskia, onze anys. En las vallas y en los postes iban apareciendo pancartas y anuncios ajenos. Mandatos ajenos. Se estableció la “nueva orden”. 

Tamara Parjimóvich, set anys. No se me da bien la felicidad. Me da pánico. Siempre me parece que se acabará de un momento a otro. Y ese “de un momento a otro” me acompaña siempre. Aquel miedo infantil…

Oleg Bóldirev, vuit anys. ¿Qué es mejor: recodar u olvidar? ¿Tal vez lo mejor sea callar? Olvidar me llevó muchos años. 

Nadia Gorbachiova, set anys. Han pasado muchos años… ¡He leído tantos libros! Pero de la guerra no sé más de lo que sabía cuando era niña. 

Liuda Andréiva, cinc anys. La guerra ha quedado grabada en mi memoria con el aspecto de una hoguera… Ardía y ardía. Infinitamente. 

Iura Karpóvich, vuit anys. Vi cosas que no se deben ver… Cosas que un ser humano no debe ver. Y las vi siendo un niño… 

Katia Záiats, dotze anys. La guerra tardó mucho en acabar… Dicen que cuatro años. Durante cuatro años nos dispararon… ¿Cuánto tiempo nos llevó olvidarla? 

Vasia Saúlchenko, vuit anys. La gente que no ha visto a una persona matando a otra es otro tipo de gente… 

Nikolái Beriozka, nascut en 1945
Nací en 1945, pero recuerdo la guerra. Yo conocí la guerra. (…) La guerra ya había acabado, pero mi padre murió por culpa de la guerra. Murió por las heridas.
No tengo que inventarme nada. Yo he visto la guerra. La veo en sueños. En mis sueños lloro porque presiento que me arrebatarán a mi padre. La casa huele a tela militar…

¡La guerra! Maldita guerra… 

diumenge, 7 de maig de 2017

No aconseguireu el meu odi

A França, el 13 i 14 de novembre del 2015 es produïen diversos atacs a la capital, el més mortífer de tots, a les 9.30 del divendres tretze, va estar a la sala Bataclan durant un concert d'un grup de rock, amb un gran nombre de víctimes mortals, cent cinquanta segons la policia.

Antonie Leris, periodista, va veure com la seva vida quedava marcada per la mort de la seva esposa Hélene.
"Només em sento al pit el cor que vol fugir (...) L'Hélene és allà"

I comença la seva recerca desesperada pels hospitals:
"Fins i tot quan ja no hi havia res a buscar, hem continuat"

En aquest llibre, breu i senzill, però molt emotiu, com no podria ser d'altra manera, ens explica el que va viure a partir de les 22.37 d'aquell dia 13 de novembre, en què es va assabentar de l'atemptat, fins el 25 del mateix mes a les 7.45 hores en què decideix dur el seu petit de pocs mesos al cementiri.

Tot i que en cap moment no abusa del sentimentalisme fàcil, és, per causes òbvies, un relat escruixidor:
"Sóc un més entre tants altres"
"Aquí la tinc. M'apropo a ella, em giro, comprovo que estem sols. És el nostre moment. Ens separa un vidre.(...) La nostra vida compartida desfila davant dels meus ulls"
"Tancar els ulls d'una persona morta és tornar-li a donar una mica de vida. (...) Ploro, li parlo, m'agradaria estar-m'hi una hora més, un dia almenys, una vida potser"

M'han fugit les paraules, no puc ni remotament situar-me en el lloc dels familiars que han patit una pèrdua semblant, però no vull acabar sense fer esment a la punyent carta que en Antoine Leiris va fer pública per la xarxa de Facebook, Serena i lúcida.

Penso que per manifestar la meva admiració i alhora retre un humil homenatge, res millor que copiar un fragment de la carta que adreçada als terroristes, va donar la volta al món:

"Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor.
Doncs jo no us obsequiaré amb el meu odi. Tot i que ho heu buscat, respondre a l'odi amb la còlera seria cedir a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou"

I encara segueix, però jo ho deixo aquí.


dissabte, 6 de maig de 2017

No tornarem mai més


Gairebé podria titular-se "Històries de les putes milícies", amb una primera part, la més llarga per fortuna, plena d'anècdotes d'aquelles que amb major o menor mesura fa uns anys, hem escoltat relatar algun cop als nostres amics i que a les noies ens sorprenien o ens divertien.
La segona part, suposadament escrita vint anys després, al meu parer no està gaire encertada, més aviat dona la sensació que l'autor ha volgut tancar totes les històries de manera un tant precipitada i perd gran part de la força i la vivor.

Ens trobem en un campament de milícies a Castillejos. Un grup de joves, i en algun cas brillants estudiants, estan complint amb l'obligada milícia. Coneixem les seves no sempre divertides aventures així com també les arbitràries i absurdes normes dels codis militars:

El Perles [El Comandant] era el tipus de militar que descoratjava el capità. Amb fanfarrons borratxos com ell, psicòpates com Cifuentes i com Rendueles o perversos com el Zafio i d’altres oficials que burxaven contínuament els soldats de manera arbitrària i imprevisible, la seva vocació flaquejava.
(...)
El Perles va agafar el fusell d’un xicot i va jugar a fer punteria acostant-li el canó a la cara. Es va estar una bona estona posant a prova els nervis del soldat. Després el va espantar fent veure que disparava i li va tornar l’arma
(...)
Ja que no tenia poder per empaitar els comunistes com es merexien, [En Perles] aprofitava l’estada a Castillejos per putejar els caballeros aspirantes.

El fet més significatiu, que és el que dóna la clau de l'argument i que fa conjurar els protagonistes cadets a retrobar-se al cap de vint anys, és un registre que en principi sembla totalment casual i aleatori, de les pertinences dels joves militars:

Apartaven tot allò que era suspecte i cridaven els posseïdors d’exemplars de Playboy; de discos de Joan Manuel Serrat, de Raimon, dels cors de l’exèrcit rus; d’una bala amb la beina; d’un pot amb menjar podrit; d’una llauna de conserva escrita en anglès... (...) d’un paquet amb petards... Però sobretot s’interessaven pels llibres.

Tot plegat tindrà dramàtiques conseqüències en el futur de molts dels joves i fins i tot dels oficials, que coneixerem en part en la segona part del relat.

I acabo amb un paràgraf, que en llegir-lo em va fer exclamar: TELA!!!. A veure que us sembla:

El comandant, el Perles: 
Després d’una victòria treballada amb heroisme, l’exèrcit s’havia abandonat a la bona vida i havia oblidat que la guerra dura sempre, que l’enemic no descansa mai. A l’enemic, duro y a la cabeza, tant en la pau com en la guerra.