El primer amor

Grafit a Sabadell

Això va passar l’estiu de 1833. (...) Jo em preparava per a la universitat, però treballava molt poc i sense pressa.  

(...)

El pare em tractava amb una indiferència afectuosa; la mare gairebé no em feia cas, malgrat que no tenia més fills. 

Abans de seguir, potser cal destacar que aquest és un llibre escrit el 1860 i així doncs, el seu autor fou contemporani de figures tant imponents com va ser en Flaubert, Gogol, Dostoyevski o Tolstoi.

Potser la història, com m'ha passat a mi, no us acabarà de convèncer, però cal situar-la en l'època.

Pel que he pogut esbrinar, sembla que l'autor va patir de manera reiterada la censura, fins el punt d'haver de fugir del seu país, com altres intel·lectuals, que eren assetjats per la persecució del tsar Nicolàs II.

Quan a l'argument, en poques paraules es pot resumir com centrat "en el primer enamorament d’un jove de setze anys, Vladimir Petróvitx, d’una noia cinc anys més gran. Una mena de dona fatal a la russa." 

I el llenguatge, enrevessat, és el propi de l'època en què va ser escrit.

I assistim al moment màgic de la trobada:

A poques passes de mi, en una clariana entre gerderes verdes, hi havia una noia alta i esvelta amb un vestit rosa de ratlles i un mocador blanc al cap.

(...)

En aquell instant precís la noia també es va girar cap a mi... Vaig veure aquells ulls grisos i enormes en una cara viva i animada.

(...)

M’hi trobava tan bé com un peix  l’aigua, mai de la vida no hauria sortit d’aquella cambra, no hauria marxat mai d’aquell lloc.

Les coses no s'esdevenen tal com el jove s'ho esperava; la família assisteix amb recança a aquest sobtat enamorament, mentre el pare es mostra estranyament assabentat de tot el què a ella es refereix:

El pare va respondre a la mare que ara recordava qui era aquella senyora. Que de jove havia conegut el difunt príncep Zassekin, un home d’una educació excel·lent, però vacu i busca-raons.

(...)

Després de te, però, el pare em va agafar de bracet, se’m va endur al jardí i em va demanar que li expliqués tot el que havia vist a can Zassekin.

I la protagonista dels seus amors, què en pensa? li correspon?:

La Zinaïda va adonar-se de seguida que m’havia enamorat d’ella. (...) S’entretenia amb la meva passió, es burlava de mi, em feia moixaines i em torturava.

(...)

Mentrestant, la Zinaïda continuava jugant amb mi, com un gat amb un ratolí.

(...)

Passaven els dies. La Zinaïda cada vegada es tornava més estranya, més inescrutable.

(...)

La Zinaïda em defugia: la meva presència li provocava un efecte desagradable, i jo no podia deixar de notar-ho.

Bé, la història segueix amb els desaires i els menyspreus de la Zinaïda i l'encaterinament del jove. Gairebé sempre donant-li tombs a les mateixes situacions. 

A mode de conclusió, només puc afegir que m'ha semblat un argument força retorçat i a voltes incomprensible i avorrit, que m'he entestat a llegir fins el final perquè soc força tossuda.

El primer amor

Ivan Turguénev

Traducció de Miquel Cabal Guarro

Epíleg de Tamara Djermanovic

143 pàgines

Constel·lacions

30 setembre del 2019

Ens trobem a Collserola en una casa familiar, on aquests dies tot són tràfecs, perquè l'avi Cinto celebrarà en breu els seus cent anys de vida i tots els membres de la família s'hi estan arreplegant al seu costat.

Com és de suposar, en totes les famílies s'amunteguen les històries i els secrets. Això serà el que la Blanca Busquets ens anirà transmetent al llarg de la novel·la.

I, tot i que en el relat no es segueix aquest ordre, m'ha semblat oportú que l'homenatjat sigui el primer a presentar. Això sí, penseu en la seva avançada edat i que, potser, els seus pensaments no estaran cronològicament ordenats i passaran d'una cosa a una altra amb una aparent barreja, que no ho és tant. I és que ell, parla poc, mira molt al cel i ho observa tot amb un punt de murrieria:

Durant la guerra volíem menjar i no ens donaven res. (...) Després quan vaig anar al front, sí que vaig menjar, allà sí, perquè no volien que féssim figa a primera línia. 

(...)

Per cert, vaig passar tota la guerra amb els mateixos pantalons.

(...)

Vaig tornar de la guerra amb els ulls bruts. I vaig trigar molt, molt, a tenir-los nets. (...) La guerra t’ho embruta tot, també la mirada.

(...)

Fet i fet, vaig haver de casar-me amb la Marianna perquè, si no, els pares em feien fora de casa.(Tot i que ell estava enamorat de la Gracieta que, a més, el corresponia, fins i tot la seva relació havia arribat ben lluny quan, les raons familiars, els obliguen a distanciar-se)

(...)

Amb la Marianna, tot just vam festejar mig any. Després ens vam casar.

(...)

Es veu que cadascú decideix a qui s’assemblen els nens segons els seus gustos o idees preconcebudes.

(...)

Avui faig cent anys. (...) A casa, les coses anaven bé.

Algun cop n'hi ha coneguts, familiars i algun professional, que tenen el mal costum d'adreçar-se a les persones d'edat, com si de criatures es tractessin. 

A ells el dec semblar un nen petit i em miren per veure quina cara hi faig. Jo somric, ves què he de fer. Ja m’agrada que m’estimin tant.

I ara parlem d'en Quim, el fill d'en Cinto, que també té els seus secrets, en aquest cas no són pas d'intimitats amoroses, sinó d'extorsions i amenaces:

El pare d’ella em va posar dues condicions. La primera, que acabés la carrera d’enginyer. La segona, que anés a treballar amb ell, a Euskadi.

(...)

Vivíem en un poble petit, allà on hi havia la fàbrica. Gairebé tots els homes del poble hi treballaven.

Un poble on tothom et saluda arriba a ser una mica claustrofòbic.

(...)

Tres papers, em va posar la sogra davant del nas. Tots tres del mateix remitent. Euskadi Ta Askatsuna. És a dir, ETA

Davant les amenaces, que ja han acabat amb la vida del sogre, en Quim decideix abandonar la feina i la fàbrica que ha heretat del seu sogre; deixar el País Basc i tornar cap a Catalunya amb la família, malgrat que els fills no accepten de bon grat el canvi:

A ella, com a en Ramon, els vam haver d’arrencar del seu món si us plau per força quan vam venir a viure aquí. Bé, més a en Ramon que a la Paula.

(...)

El meu pare era lluny quan em van amenaçar. Em vaig adonar que estava sol, perquè allò no ho podia dir a l’Irma. 

En aquells temps, vaig amagar la carta de l’extorsió al fons del fons d’un calaix, tal com havia fet el meu sogre, i vaig aconseguir fer veure que no passava res.

(...)

Ni hi havia escapatòria, l’única era la de fugir, fins i tot de mi mateix.

(...)

M’enorgulleixo, això sí, d’haver salvat la meva família. (...) La Guàrdia Civil, però va posar vigilància explícita a la meva dona i els meus fills. 

(...)

Tenia els diners en un dels bancs més poderosos del País Basc però no vaig entrar a les oficines a treure’ls, ni se’m va acudir, ja n’havia après i sabia que entre tants empleats encorbatats segur que n’hi havia que estaven vigilant els meus moviments. 

I ara, passats els anys, sembla oblidat el malson, però s'ha d'enfrontar a la separació de la filla i, potser, a una nova relació, que no ha passat desapercebuda a l'avi:

La cara que fa el meu fill mirant-se el paleta és per llogar-hi cadires. És evident que no li fa cap gràcia l’amistat de la seva filla amb una persona que té un color de pell diguem-ne que torrat.

(...)

Apa! Només faltava aquesta ara. La meva filla embolicada amb un negre. Però si acaba de separar-se... Tanmateix, ja es podria esperar una mica. I podria triar algú d’aquí, vull dir algú blanc. Vull dir que no és que sigui racista, però és que quan m’imagino un negre a casa ho trobo tot molt fosc.

(...)

Ja el tenim aquí. He estat tan educat com he pogut, però se’m fa estrany que una persona com ell sigui a casa meva. 

Hem conegut una mica de passada, la Paula i el seu nou amor: Sigui com sigui, em sento en pau, tranquil·la, a punt per començar una nova etapa on la mestressa de la meva vida sigui jo.

I en Ramon i les seves amistats "perilloses" amb una amiga de la infantessa que ara pertany a un grup armat i que el fica en un bon embolic:

Era avorridíssim mirar estrelles amb l’avi Cinto. (...) Vaig cridar, vaig plorar, vaig enrabiar-me molt quan vam marxar d’Euskadi.

(...)

Vaig escriure una carta a l’Aitor tan sentida que segur que el va fer plorar. Li deia que res ni ningú podria separar-nos. Érem dos amics de l’ànima.

(...)

El pitjor malson de la meva vida va començar al llit i es va acabar al cap de cinc anys. (...) Com que l’acusació contra mi estava relacionada amb terrorisme, em podien treure tots els drets que té qualsevol altra persona.

30 de setembre del 2019

M'estalvio alguna altra situació sorprenent i inesperada, d'un relat que ha estat entretingut i interessant.

I en aquest cas, a tall de conclusió, he decidit afegir la nota final que ens ofereix la mateixa autora, i és que més sovint del que pensem, la realitat supera la ficció:

Sempre dic i redic que jo escric ficció i que tots els personatges són producte de la meva imaginació. Sí que hi ha, però, històries que copio de la realitat i que adapto a les circumstàncies segons em convé. I en aquesta novel·la hi ha una reproducció força fidel del que li va passar al meu pare a Pamplona.

(...)

El meu pare va haver de “reinventar-se”, com es diu ara, però ben reinventat, perquè amb tantes criatures no era fàcil, tot i que la meva mare també havia començat a treballar a Barcelona. 

 

Constel·lacions

Blanca Busquets

238 pàgines 

Y serán felices

La Lorena, una jove estudiant de secundària basca, decideix participar en un intercanvia d'estudis. En el seu cas, l'intercanvi serà amb la Martina, una noia alemanya.

Potser seria massa agosarat afirmar que aquest fet li va canviar la vida, però, com deia aquell personatge infantil, de vegades... "Els petits gestos són poderosos"

Ja sabem com funcionen els intercanvis, la Martina s'hi passa un temps a casa de la Lorena, una família senzilla, i quan li arriba el seu torn de desplaçar-se a Alemanya, comprova que la família de la Martina són gent econòmicament acomodada, i potser el que serà més decisiu, és que aquesta té un germà bessó que, a excepció d'algun tret físic no s'assembla en res a la germana, ni en el caràcter, ni molt menys en el camps de les idees.

I com se'n presenta la Lorena?:

¿Cómo soy? Corriente. Normalita. Del montón.  Ni siquiera tengo pinta de empollona o de lunática o de todas esas cosas que la gente espera de alguien a quien le gustan con locura las matemáticas. 

(...)

Digamos que constituyo un anodino punto medio en la distribución de la belleza, con una pasable desviación por defecto respecto al mítico número áureo en la proporcionalidad de mi cuerpo. 

Com descriu la Lorena l'habitatge de la família de la Martina?:

Resultó que la familia de Martina vivía en un edificio de aspecto palaciego, en pleno Schöneberg, uno de los barrios más tradicionales de Berlín, donde en su tiempo y según me contaron, vivían la mayoría de los judíos de la ciudad que los nazis se encargaron de enviar al exilio o a la muerte.

(...)

La casa de Martina era bastante grande, los techos, cuajados de molduras de acantos y rosetones con dibujos floridos, tenían una altura desmedida. 

I quina impressió rep d'Alemanya i el seu primer contacte amb un grup de joves, companys ocasionals de l'institut, que per la seva manera de presentar-se, manifestar-se i relacionar-se arriba a qualificar de nazis?:

Siempre imaginé Alemania como un lugar de cielos neblinosos, de árboles desnudos y de lluvias incesantes- (…) Por ello me sorprendió tanto toparme con el espléndido verano berlinés.

(...)

Hasta entonces para mi los nazis eran los protagonistas de un capítulo cerrado de la historia. Algo superado que aparecía en las películas de buenos y malos, en los libros de historia, en las novelas.

(...)

Pero de pronto todo aquello se convertía en una amenaza real, en algo que continuaba vivo, muy cercano. En una bestia que podía abrir sus fauces en cualquier momento.

Diverses són les topades amb el grup que he esmentat, però per tal de no perdre'm amb les anècdotes, avanço fins a la sortida que el grup fa al que va ser la casa de camp de Hitler, on en l'actualitat s'hi troba un Centre de Documentació: 

En lo que fue la casa de campo de Hitler, se levanta hoy un Centro de Documentación con numerosos paneles informativos.

(...)

El pueblo formaba una unidad con su líder, al que se mitificó mediante espectaculares puestas en escena, pero que, al mismo tiempo, se presentaba cercano en escenarios como el de Obersalzberg, para posibilitar la identificación. 

Entre les diferents fotografies referents al nazisme, la que més crida la seva atenció i la del seu company, el germà de la Martina, és la d'una preciosa nena que van captar conversant amigablement amb el dictador i a les que acompanyen un seguit de cartes que es van intercanviar entre la seva mare i Hitler:

En la fotografía de Bernile a los dos nos llamó la atención, una vez más, el contraste. La fragilidad, la inocencia que emanaba de aquella niña rubia y sonriente con la brutalidad latente del hombre que se dejaba fotografiar con ella en esa pose de aparente ternura.

(...)

A la pequeña Bernile le habían robado la libertad. Y nosotros, Paul y yo, íbamos a contarlo.

(...)

Las cartas venían encuadernadas en unos pliegos con pastas de cartón azulado.(…) La primera carta era de 1933; la última de 1939.(…) Al enfrentarme a la primera carta, volví a experimentar como aquel día en Obersalzberg, el vértigo de mirar hacia el pasado, para atisbar, sin embargo, una historia viva, tocada de latidos de realidad.

Bé, se sap que aquella amistat i correspondència es van veure truncades abruptament en descobrir-se que la petita Bernile era d'ascendència jueva.

La història, que podia haver-se acabat així, l'autora l'ha volguda arrodonir amb la reflexió del què suposa la herència de les idees del nazisme entre alguns joves alemanys, i el perill que això suposa, però no m'hi aturaré i ho deixo a l'interès de cadascú en llegir el relat sencer.

Vespre pels camins de la Matagalls-Montserrat
2022

És possible que algun cop ens fem les mateixes preguntes que l'autora posa en boca de la protagonista:

Hoy nos preguntamos cómo fue posible que todo un pueblo, el pueblo alemán, sucumbiera a la locura colectiva del nazismo. 

(...)

¿De verdad vamos a permitir que se destruyan los valores que alcanzamos tras pagar el precio tan doloroso de dos guerras mundiales y el holocausto?

(…)

¿De verdad no vamos a hacer nada? 

Y serán felices

Elena Alonso Frayle

243 páginas

Un Atxaga diferent

Les Foradades
Setembre, 2016

Més que diferent gairebé podria dir que desconegut, amb una història estranya, que no estic massa segura d'haver copsat totalment.

En aquest cas, el narrador podríem considerar que és la pròpia natura, a través de diferents representants:

Relato del pájaro:

Me sentí de pronto muy nervioso, como los pájaros que están hambrientos o enfermos. (…) Hacia el mediodía, comencé a tener dificultades para respirar y me quedé solo. Los otros pájaros salieron del árbol y volaron hacia otra parte.

- ¿Por qué huis de mí? -le pregunté a uno de los últimos en marchar.

-Porque te estás muriendo -me respondió.

Però aquest ocell en realitat ens està relatant la mort del pare de Paulo i Daniel:

Paulo salió de la habitación donde agonizaba su padre y recorrió la casa en busca de su hermano Daniel. 

Una dada important a tenir en compte: Daniel, el germà gran, va néixer amb una deficiència que mai no ha estat tractada, en Paulo, després de la mort dels pares, és l'únic responsable de la cura del germà, la qual cosa cada cop es fa més difícil, perquè en Daniel ha despertat a la crida de la carn i se sent sexualment atret per la Teresa, una jove del poble, que al seu torn està enamorada de Paulo, amb qui confia compartir la vida:

Después del entierro de su padre, Paulo volvió a lo que era su forma de vida habitual desde el día en que dejó la escuela para entrar en el aserradero.

(...)

La actitud de Daniel se volvió cada vez más rara. (…) Acudía todas las noches a la carretera o, cuando aún era de día, al taller de costura donde ella (Teresa) aprendía a coser.

Han passat els anys i molts esdeveniments s'han succeït. Ara trobem la Teresa, ja anciana, que rememora el passat.

Tot plegat és un relat obscur i confós, que gairebé m'ha fet pensar en una mena d'història psicodèlica, tot i que no tinc cap més argument que la percepció després de llegir-la. Tractaré de resumir-la tant com pugui:

Conferencia sobre la vida y la muerte en el cementerio de Obaba-Ugarte: 

La luna nos siguió hasta el cementerio, que era enorme y estaba rodeado por un muro alto, a la manera de las antiguas ciudadelas.

(...)

En el cementerio no se oía nada, ni un susurro, ni un chasquido. Callaban los que estaban dentro de las tumbas y callaban los de fuera, unos forzosamente y otros porque se sentían intimidados.

(...)

La vida creó en torno a Paulo y Teresa un amor que, como no podía ser de otra manera, resultó penoso, una cosa mediocre, con odios y envidias, con mucho trapo sucio; pero llegó la muerte y se produjo el milagro. Hubo una resurrección. No una resurrección como la que predican ciertos libros que promueven una vuelta a la vida cruel, porque, al cabo, ¿quién querría rechazar el descanso eterno y resucitar?

(...)

El rostro de la anciana (Teresa) volvió a aparecer en la pantalla. Reía y lloraba a la vez.

(...)

Era una figura hecha de aire negro, una sombra, un resto de noche que hubiese quedado sin deshacer. 

Les Foradades
Setembre del 2016

Francament, no tinc més paraules.

Ja ho he dit de bon començament; un Atxaga diferent, res a veure amb el de "Obabakoat" o "El fill de l'acordionista", només per citar-ne un parell d'exemples, que tant em van admirar i encantar. 

Desde el otro lado

Traducción del euskera de

Bernardo Atxaga y Asun Garikano

213 páginas

Los olvidados de los olvidados

Seguint amb la meva modesta recerca d'opinions respecte el moviment anarquista, especialment relacionat amb la Guerra Civil, m'he decidit a llegir el llibre que ara comento.

Val a dir, que només començar ja m'ha sobtat que el seu llenguatge faci la impressió que adquireix un to pamfletari que em desagrada profundament, sigui el que sigui que pretengui defensar. I és que en el que a mi respecta, no cercava defensa ni atac, sinó més aviat informació el menys esbiaixada possible, i les conclusions pensava treure-les jo mateixa un cop comparat amb el que havia escoltat de petita a casa, i que com ja he dit en altres ocasions, no tenien una opinió gens positiva.

Puc entendre el què recull a la introducció, el cert és que d'haver estat diferent no m'hauria calgut cercar informació:

Nuestros libertarios han sido, de siempre, los invisibles. Se sabía que andaban por allí, pero al parecer se sobreentendía que su desafortunadísima condición de proletariado mugriento justificaba la noble decisión de ignorarlos o, lo que es lo mismo, de hacer de ellos, como reza el título de esta obra, los olvidados de los olvidados. Y, sin embargo, lo suyo es recordar que el movimiento obrero español fue mayoritariamente libertario entre 1868 y el año final de la guerra civil, 1939.

(…)

Cierto es que no faltaron entre los anarquistas quienes buscaron sin más el provecho propio a través de atracos y asesinatos.

(…)

Pese a que inicialmente la CNT fue mal que bien tolerada, al cabo fue declarada ilegal. (…) No sin alguna paradoja, la dictadura de Primo de Rivera estimuló la aparición de la Federación Anarquista Ibérica (FAI).

Curiosament, els qui sembla que preconitzaven la llibertat, contemplaven certs incomprensibles tabús:

Cierto es que en el terreno sexual no faltaron lo que hoy se nos antojan contradicciones. (…) Condena de la masturbación, o al menos el recelo con respecto a ella. (…) las muchas reticencias que suscitaba la homosexualidad, comúnmente objeto de un respeto conmiserativo que daba por demostrado que existía una sexualidad normal y otra desviada. 

I ens trobem al Febrer del 1936:

La CNT, por su parte, se hallaba inmersa en activos preparativos para hacer frente a un golpe militar que se antojaba muy cercano.

(...)

Los libertarios fueron decisivos en Cataluña, en Valencia y en buena parte de Aragón, e importantes en Madrid, en Asturias, en el País Vasco y en muchas zonas de Andalucía.

(...)

Pendía la sospecha de que muchos responsables políticos preferían lo que se intuía que suponía Franco antes de las previsibles consecuencias de entregar armas a los trabajadores.

No em convenç aquesta defensa basada en el "I tu més": 

Los excesos que ha menudo se hicieron valer en el mundo anarquista fueron incomparablemente menores, de cualquier modo, que los que se revelaron al calor de un golpe de Estado que hizo uso de una violencia extrema.

Del tema de les col·lectivitzacions agràries, se'n parlava força a casa i sempre en el sentit que els petits camperols la varen rebutjar i també que van ser reprimits amb violència. Segons l'autor, això no va ser així:

En ese proyecto se daban cita una utopía comunista. (…)   se respetó el derecho de los pequeños terratenientes a seguir trabajando su tierra.

(...)

La ofensiva contra las colectivizaciones, luego del mayo de 1937 (…) se saldó en un retroceso del rendimiento de aquéllas.

En el que segueix sí que hi trobo coincidència amb algun comentari que havia escoltat, sovint en to d'amarga queixa:

El derrotero entero de la guerra civil española se vio marcado por un auge muy notable en la presencia y la influencia del Partido Comunista de España. (…) El fortalecimiento progresivo del PCE se vio manifiestamente beneficiado, de cualquier modo, por la ayuda militar que la URSS dispensó a la repúbllica.

En referència als maquis desconeixia que sembla que la seva adscripció era atribuïda majoritàriament al moviment anarquista. Sempre havia cregut que més aviat eren grups de dissidents que en llenguatge col·loquial es podria dir que "anaven per lliure" i que  va ser per aquesta raó que no comptaven amb cap tipus d'infraestructura ni de suport:

Los últimos maquis anarquistas desparecieron, entre 1949 y 1952, en Andalucía y en Galicia. En cierto sentido fueron sustituidos, sin embargo, por una guerrilla urbana que operó ante todo en Cataluña.

I qui no recorda el que es va conèixer com a "Cas Scala". Un tema fosc que mai no es va resoldre:

Según una estimación, en septiembre de 1977 la CNT contaba con 130.000 afiliados (…) en enero de 1978 estalló lo que se dio en llamar el “caso Scala”, un incendio en una sala de fiestas barcelonesa que se saldó con la muerte de cuatro personas. (…) El crecimiento de la CNT se vio acompañado, eso sí, de agudas divisiones que en muchos casos tenían una dimensión generacional,

I fins aquí. 

Aquesta lectura ha resolt o si més no, ha aclarit els meus dubtes? Doncs francament, no gaire, possiblement insistiré.

Los olvidados de los olvidados

Carlos Taibo

157 páginas

 

El mito del eterno retorno

Sant Cugat del Vallès

Fa uns dies ja vaig avançar que tenia previst parlar d'aquesta lectura, que en realitat vaig fer per primer cop fa més de deu anys i que a raó de les referències que en Duch fa en el seu llibre "Sortida del laberint" i més concretament quan comenta que ha deixat d'interessar-li donat que en Mircea havia estat membre del partit nazi, m'ha dut no només a rellegir-lo, sinó a cercar més informació al respecte.

Molts dels articles que he trobat i he consultat, parlen de forma un tant vague d'aquest passat d'en Mircea. M'he decidit per deixar aquest enllaç que m'ha semblat el més extens i d'alguna manera aclaridor, o si més no, més documentat. 

Diu Mircea en el pròleg:

Nuestro designio fundamental ha sido señalar ciertas líneas de fuerzas maestras en el campo especulativo de las sociedades arcaicas. 

(...)

Comenzado en 1945, este ensayo sólo pudo ser proseguido y acabado dos años después. 

 

Segurament no per a tothom, el terme "Mite" tindrà el mateix significat; aquí l'autor, ens ofereix una llarga definició:

Si nos tomamos la molestia de penetrar en el significado auténtico de un mito o de un símbolo arcaico, nos veremos en la obligación de comprobar que esta significación revela la toma de consciencia de una cierta situación en el cosmos y que, en consecuencia, implica una posición metafísica. 

 

Posa un èmfasi especial en el que considera simbolisme del centre, prenent com a referència l'aspecte arquitectònic, i ho fa referint-se tant al que podríem entendre a com a centra de l'univers o de les ciutats, com al centre específic de qualsevol construcció destinada al culte:

a)     La Montaña Sagrada -donde se reúnen el cielo y la tierra- se halla en el centro del mundo.

b)     Todo templo o palacio -y, por extensión, toda ciudad sagrada o residencia real- es una “montaña sagrada”, debido a lo cual se transforma en centro.

c)      Siendo un “Axis Mundi”, la ciudad o el templo sagrado es considerado como punto de encuentro del cielo con la tierra y el infierno. 

En aquest sentit, no he pogut evitar evocar el simbolisme que li donem a les "nostres" muntanyes "sagrades", que en el cas de Catalunya seria Montserrat, però sense menystenir totes aquelles més locals que, gairebé cada població les observa i les recorre amb una certa reverència.

 

Segueix referint-se a les construccions com a representants dels mites :

La viejísima concepción del templo como “imago mundo”, la idea del santuario que reproduce en su esencia el universo, se ha transmitido a la arquitectura sacra de la Europa cristiana: la basílica de los primeros siglos de nuestra era, así como la catedral de la Edad Media, reproduce simbólicamente la Jerusalén celestial.

(...)

En consecuencia, todo lo fundado le es en el centro del mundo (puesto que, como sabemos, la creación misma se efectuó a partir de un centro) 

 

No aniré resseguint fil per randa tots els exemples i supòsits que conté el llibre i només em detindré en alguns aspectes que m'han semblat més curiosos o significatius, tot i que cadascú que el llegeixi, de ben segur que traurà les seves pròpies apreciacions i conclusions.

 

De moment parlem de la mitologia aplicada a la història (o a la inversa):

Hay algo más: la mitificación de los prototipos históricos que han proporcionado protagonistas a las canciones épicas populares se han modelado según un patrón ejemplar: están hechos “a imagen y semejanza” de los héroes de los mitos antiguos. Todos se parecen, puesto que todos tienen un nacimiento milagroso y, además, por lo menos uno de sus padres es un dios. (Se m'acut que Jesús seria un bon exemple) 

El personaje histórico es asimilado a su modelo mítico (…) lucha contra el monstruo, hermanos enemigos, etc.) (El mateix que amb Jesús, se m'acut que seria el cas dels germans Caín i Abel).

I és clar, no podia obviar el tema de l'etern retorn que dona títol al llibre. En prenc diversos exemples: 

En la mayor parte de las sociedades primitivas, el “Año Nuevo” equivale al levantamiento del tabú de la nueva cosecha, que de tal modo es proclamada comestible e inofensiva para toda la comunidad. 

(...)

Todo Año Nuevo es volver a tomar el tiempo en su comienzo, es decir una repetición de la cosmogonía. 

(...)

En los casos en que se cree en la resurrección de la carne se sabe que esa resurrección se producirá al comienzo del año. 

(...)

Una “era nueva” se abre con la construcción de cada casa. Toda construcción es un comienzo absoluto. 

 

No he entès mai que s'accepti el patiment com a part del sentiment religiós, en Mircea hi fa esment:

Se ha dicho que el gran mérito del cristiano, frente a la antigua moral mediterránea, fue haber valorado el sufrimiento: haber transformado el dolor, de estado negativo, en experiencia de contenido espiritual “positivo”

(...)

El primitivo lucha contra ese sufrimiento con todos los medios mágicos-religiosos a su alcance, pero lo soporta moralmente porque “no es absurdo”.

(...)

Para los hebreos, toda nueva calamidad histórica era considerada como un castigo infligido por Yahvé, encolerizado por el exceso de pecados a los que se entregaba el pueblo elegido.

(...)

Sabemos cómo pudo la humanidad soportar en el pasado los sufrimientos históricos: eran considerados como un castigo de Dios. (…) Cada héroe repetía el gesto arquetípico, cada guerra reiniciaba la lucha entre el bien y el mal, cada nueva injusticia social era identificada con los sufrimientos del Salvador (…) cada nueva matanza repetía el fin glorioso de los mártires, etc. 

Tots els supòsits que contempla en Mircea, m'han semblat a més d'interessants, adreçats a fomentar la reflexió individual i, potser, col·lectiva. En aquest sentit, em resulta especialment contradictòria la seva afiliació a un moviment nazi que acceptava i preconitzava l'extermini d'un grup de persones, però també és cert, que no seria el primer intel·lectual que s'hi va veure atret per aquesta diguem-ne "doctrina", que ell mateix en nombroses ocasions semblava rebutjar:

De modo natural, el marxismo y el fascismo, por ejemplo, deben llevar a la constitución de dos tipos de existencia histórica: la del jefe (el único verdaderamente “libre) y la de los adeptos que descubren en la existencia histórica del jefe, no un arquetipo de su propia existencia, sino el legislador de los gestos que les están provisionalmente permitidos.

 

  

 

 

El mito del eterno retorno

Mircea Eliade

174 páginas

I van passar tants anys

Bellver de Cerdanya
Octubre 2021

I un dia vam sortir de la casa per sempre i vam anar a viure en una de més petita, en un carrer on les cases tenien els patis del davant plens de flors. Al nostre vaig plantar els esqueixos dels geranis de la mare, que ja no hi era, i un llimoner.

(...)

Jo tenia vuit anys, aleshores, encara en faltaven uns quants per als aiguats i acabava d’arribar al poble, que em semblava gairebé tan gran com Barcelona, gairebé tan gran com el mar. (...) L’any abans , a finals d’estiu, algú va calar foc a la pallissa i és per això, que vam venir.

I van començar a passar els anys:

Treballàvem molt i ens cansàvem molt, a la fàbrica que hi havia al costat del riu. El poble n’estava ple, n’hi havia més que cases. Les naus eren grans i la llum entrava per les finestres; mentre treballàvem m’agradava mirar la pols contra els rajos de sol; això i l’olor que feia el terra al matí, quan encara no havien començat a fer anar els telers, em recordava el banc de fusta que teníem al mas.

Hem pogut llegir les primeres impressions d'una nena que, després d'haver d'abandonar el que havia estat casa seva, arriba a una gran ciutat industrial del Vallès, que fàcilment podem identificar com a Sabadell, on aviat entra a treballar a la fàbrica.

Jo n'he conegudes força dones que es van trobar en aquesta mateixa situació; no explicaven cap història, no, eren les seves vivències, quan encara nenes, treballaven gairebé ajupides sota els telers, amb humitat i nuant els fils que s'anaven trencant.

Quan m'ho explicaven, ja eren grans, afectades de dolors reumàtics als genolls, però mai queixoses, en parlaven amb orgull, i s'havien casat, tenien fills i amb moltes penes i treballs, havien aconseguit pagar un pis  on ara gaudien d'una merescuda jubilació, algunes amb el marit i d'altres vídues:

Al mas, les novel·les dels pastors em feien companyia. Quan portaven les ovelles a la muntanya, la mare els preparava l’esmorzar i els pastors es quedaven una estona. La majoria portaven tabac i llibres, perquè a la muntanya, mentre les ovelles pasturaven, només s’hi podia fumar o llegir. Quan s’acabaven els llibres, els deixaven a casa i llavors jo me’ls llegia. (...) Al principi m’encantava mirar els dibuixos de la portada i les lletres. 

En aquesta novel·la, la Caterina, la protagonista, no té massa sort en el seu matrimoni. De fet, ni està segura de si en realitat s'estima el seu marit.

La nit que en Gustau va parlar amb el pare la mare em va abraçar i em va preguntar si estava contenta. Li vaig dir que sí. (...) El Gustau deia que, a més d’esbrossar boscos, li havien ofert un lloc a la fàbrica nova que havien fet al costat de la meva, a la riba del riu, i que hi treballaria perquè no ens faltés mai res.

(...)

El dia del casament, el Gustau va venir a esmorzar a casa. (...) Vam anar fins a l’església caminant, la mare i jo de bracet, el pare i Gustau més endavant, xerrant.

I així va anar passant la seva vida... Tants anys...

En un matrimoni sense estimació, menystinguda pel marit, sempre treballant, criant el seu fill...:

Em vaig guardar aquella ràbia com si fos una joia. No el desafiïs, em deia de vegades la mare, que veia que li cosia els botons com qui colpeja un conill per preparar-lo amb arròs. 

(...)

El nen em creixia a la panxa com creixia la meva ràbia.

I el mateix que, ja ho he comentat un altre cop, a les barriades de Barcelona, tot se sabia, però tot es callava, així també en la vida de la Caterina:

Ningú parlava, tothom parlava. Les misèries s’amagaven a casa i si  pel que fos sortien a la llum, es convertien en un bé comú. El poble sencer era el guardià que les coses sempre es fessin com tocava. 

I van passar tants anys

Natàlia Cerezo

152 pàgines

 

Sortida del laberint

Em va interessar, tant la biografia de l'autor, com l'escrit de la contraportada. Vaig llegir-lo amb atenció, i en les qüestions que per mi tenien un interès més específic, val a dir que més que decebre'm, que també, no em va aclarir cap concepte.

En destacaré algunes reflexions:

Segons una nota a la mateixa editorial:

Aquest llibre apareix exactament un mes després del traspàs de Lluís Duch (Barcelona, 13-9-1936-Montserrat, 10-11-2018) (...) La seva publicació pòstuma fa inevitable llegir-lo com un testament.

I ja ens introduïm en les paraules de l'autor, on trobo per primer cop, una menció explícita a l'obra de Mircea Eliade del qual he llegit força i que m'impulsarà (ja en parlaré en una altra ocasió) a rellegir-lo, malgrat que en Duch més endavant el rebutja per considerar que va col·laborar activament amb els plantejaments nazis:

Cal assenyalar que mai no he intentat separar les dues facetes de la meva existència, com a monjo i com a investigador, perquè molt aviat vaig tenir plena consciència del fet que no sols m’eren absolutament connaturals i que eren beneficiosos per a la meva vida quotidiana, sinó que, a més, la seva conjunció em permetia, sempre provisionalment, portar a terme allà que Mircea Eliade volia designar amb l’expressió, certament molt boirosa, de “ruptura de nivell”.

En referència a la seva incorporació com a monjo al Monestir de Montserrat i la seva localització privilegiada, també té algunes paraules:

Són molts els que creuen que aquesta muntanya és un indret propici per establir unes connexions galàctiques d’un gegantí abast supramundà.

(...)

Dos són els factors principals que he anat descobrint en les rutines de la vida quotidiana montserratina.

El primer (...) espiritualitat.

El segon (...) naturalesa. 

(...)

Els anys de formació a Montserrat foren, així ho he cregut sempre, molt ben aprofitats en diversos sentits. 

I de Montserrat passem a Alemanya on es va desplaçar i va romandre en llargues estades, sempre dedicat a l'estudi:

El mes de juny de 1969 vaig emprendre un viatge a Alemanya amb la finalitat de fer-hi un doctorat. La universitat escollida va ser la de Tübingen. (...) L’oferta cultural i musical (òpera inclosa) era bastant rica i variada. 

(...)

La vida quotidiana a Tübingen no deixava de tenir un cert aire camperol atès que un nombre molt important de professors i d’alumnes venien dels pobles i poblets agrícoles de Baden i de Wüttenberg.

(...)

Les meves llargues estades a Alemanya em portaren al convenciment que l’èxit del nazisme “allí” i del franquisme “aquí” s’havia degut en bona mesura al fracàs ideològic i moral de les esquerres, naturalment amb la contribució d’aquelles dretes que solíem qualificar -aleshores i segurament ara mateix- de “carpetovetòniques.

Avanço pel univers reflexiu de l'autor, ara en referència als models antropològics als que ell desglossa en tres apartats:

a)      Antropologies optimistes:

Van culminar en el pensament de Jean Jacques Rousseau (1712-1778) o de David Henry Thoreau (1817-1862)

b)     Antropologies pessimistes:

Tenen patrons il·lustres en el passat i en el present com, per exemple, Sant Agustí, Luter, Calví, Janseni, Kant, Schopenhauer, Cioran i un llarg etcètera.

c)      Antropologies de l’ambigüitat:

Tenen com a premissa bàsica el fet que a priori l’ésser humà és indefinició. 

Però tal com he dit de bon començament, l'aspecte en què personalment tenia més interès a conèixer la seva opinió, i el que més em va decebre ha estat en el tema de la religió i especialment quan encara, el que ell anomena "La qüestió de Déu", que després de llargues parrafades força enrevessades, de les que m'he permès d'adjuntar un breu recull, no dona cap resposta ni tan sols s'albira cap escletxa de llum.

Ja entenc que els seus escrits estan adreçats a un tipus de  públic més especialitzat, sense la pretensió de ser divulgatius, però tot i això no hauria estat sobrera una mica més de concreció:

Allí on hi ha una forma o altra de cultura humana (...) no deixen de plantejar-se mai les qüestions relatives a l’origen (proctologia) i al final (escatologia) : això és, en definitiva religió. (...) Les religions històriques són articulacions històrico-culturals, en les quals hi ha una intervenció molt consistent del factor biogràfic dels seus adeptes.

Potser "La qüestió de Déu" mereix un punt i apart, tot i que, com he comentat més amunt, a mi no m'ha aportat absolutament res. Potser és problema meu?:

Apropar-se al misteri de Déu implica considerar tot un aplec de qüestions amb uns registres de caire gramatical, contextual, històric, social, etc.

(...)

Tenir la superba pretensió de saber per endavant qui o què és o no és Déu comporta negar-se a reconèixer la realitat finita i contingent de l’ésser humà. (...) Sempre d’una manera provisional i inadequada, Déu és comparable, això és, experimentable per mediació de totes les gramàtiques i tots els lèxics de la humanitat, perquè el conjunt de totes les gramàtiques humanes i de tots els lèxics de tots els temps i latituds té l’origen en l’acte de la creació i és traducció, sempre temptativa i imperfecta, de la Paraula única de Déu que s’expressa per mitjà de la llengua perfecta, que cap religió ni institució humana no podran estar mai en disposició d’articular i parlar eficientment fins que Déu no sigui tot en tots.

(...)

D’entrada i gairebé sempre també de sortida, Déu és el Tot-Altre, desconegut, llunyà i inquietant perquè adopta el rostre, sovint repugnant i no gens familiar, de tots els qui trobem en els nostres camins.

(...)

Sempre caldrà tenir en compte, això sí, que la religió com a senyal de la qüestionabilitat de l’ésser humà sempre donarà lloc al millor i al pitjor, a la santedat i als abusos mes atroços del poder.

Montserrat, juny 2015

És important tenir en compte que les possibilitats de vida que conté el passat per al present  tan sols són reals i efectives si de debò hi ha memòria o, molt millor, record (memòria activada i activa), si en el nostre aquí i ara hi ha la gosadia de continuar mantenint la causa de la llibertat, de la justícia i de l’amor per la qual van viure i morir molts dels qui ens han precedit. 

Sortida del laberint

Una trajectòria intel·lectual

Lluis Duch

210 pàgines