Bruixes

Barcelona Herbes remeieres 
Sant Ponç 2015

Barcelona Herbes remeieres
Sant Ponç 2015

Us agraden les bruixes? A mi em fascinen. Algunes eren dones sàvies i compromeses que ajudaven els seus veïns i que varen ser injustament perseguides per part dels poderosos, dels envejosos, dels mediocres, dels ignorants malintencionats, dels beats... Segur que us sona:

Han passat més de cinc segles des que va aparèixer la paraula “bruixeria” als codis legals de molts països europeus, i les dones que la gent considerava bruixes es van convertir en el blanc d’una persecució massiva.  Actualment, la majoria de governs on s’agredeix i s’assassina les dones per bruixes no ho reconeixen com a delicte.

D'altres eren dones pobres, que s'havien quedat soles i no tenien altre manera de sobreviure que vendre les quatre herbes que podien trobar per la muntanya:

No és estrany que moltes de les anomenades bruixes fossin dones pobres que sobrevivien demanant almoina de porta en porta o que vivien de la “taxa dels pobres”. (...) La pobresa de les bruixes s’esmentava en les acusacions, i també es deia que el dimoni se’ls acostava en temps de necessitat i els prometia que d’aquell moment ençà “no els faltaria mai res”, i presumiblement els oferia “carn, roba i diners, i el pagament dels deutes. 

Però de què les acusaven?:

Els que les portaven a judici les acusaven de ser busca-raons, de tenir una llengua verinosa, de sembrar la zitzània entre els veïns, acusacions que els historiadors sovint han acceptat. (...) La “bruixa” era una dona de “mala reputació” que, quan era jove, havia tingut un comportament “lasciu” i “promiscu”. Havia tingut fills fora del matrimoni.

(...) 

La bruixa era el comunista i el terrorista del seu temps, i va fer falta una campanya “civilitzadora” per produir la nova “subjectivitat” i la divisió sexual del treball. 

(...)

Una acusació de bruixeria pot ser la conseqüència d’un conflicte de territori o de la competència i les rivalitats econòmiques.

Barcelona Herbes remeieres
Sant Ponç 2015

Barcelona Herbes remeieres
Sant Ponç 2015

Bruixes, caça de bruixes i dones

Silvia Federici

Traducció de Marta Pera Cucurell

99 pàgines

I acabo amb un petit recull de l'excel·lent publicació que SÀPIENS  ha dedicat a les bruixes, i que si teniu curiositat per aprofundir en el tema, penso que és imprescindible. Els tres primers punts són pensant en fer un xic d'història.

M'han semblat especialment interessants els dos darrers, tant pel que es refereix al tema avui dia, que jo creia que estava totalment superat i, com no, la constant persecució per part d'alguna secta que entenc que es considera ultracatòlica.

I parlem del segle XXI!!!!:

Un fenomen europeu:

Un fenomen que s’acabaria consolidant i feminitzant a finals del segle XV.

(...)

Les grans caceres de bruixes van tenir lloc a les regions europees amb una manca de control estatal i amb més autonomia jurisdiccional de les elits locals.

El Pirineu, bressol de la cacera:

Si bé fins fa poc s’assegurava que tot havia començat a les valls dels Alps suïssos i a la zona del Delfinat occità (...) estudis recents demostren que la cacera de bruixes europees va començar, ras i curt, al Pirineu català. En concret, a les valls d’Àneu.

Els judicis:

Un judici per bruixeria no era una cosa qualsevol. Requeria un personal especialitzat i una infraestructura que no tenien habitualment als pobles. 

Com combatre una bruixa?

Un dels rituals protectors més generalitzats era el salpàs: per Setmana Santa, el rector recorria les cases del poble i els masos beneint finestres i portes amb sal i aigua. 

Les bruixes avui:

En ple segle XXI, en països com l’Aràbia Saudita encara es decapiten dones acusades de bruixeria. A Sud-Àfrica, Moçambic, Tanzània, Zàmbia, el Zaire i Kènia, cada anys es torturen, es mutilen i es cremen vives moltes suposades bruixes. A Ghana també hi ha camps de refugiades per a dones expulsades de les seves comunitats, moltes d’elles solteres o vídues que tenen por que les assassinin i que viuen en condicions miserables.

Persecució evangèlica:

A l’Amèrica Llatina i l’Amèrica Central, al subcontinent indi i a Oceania, les sectes fonamentalistes evangèliques i neopentecostals que s’han introduït en aquells territoris amb l’expansió del neoliberalisme, de la nova privatització de les terres i d’un empobriment generalitzat de les masses, han reprès els discursos relacionats amb el diable i el mal. Des de les seves influents tribunes, parlen de conspiracions satàniques i acusen determinades líders comunitàries de demoníaques, sobretot en zones remotes de l’Amazònia.

BRUIXES

SÀPIENS

Autors diversos

 

 

ELS REFUGIS DEL PENSAMENT

Cardona
Març 2016

Qui no ha desitjat mati tenir un refugi ja sigui material o immaterial per gaudir dels moments d'intimitats tant necessaris. És, sense cap mena de dubte un bé senzill, però molt preuat al que tothom hi tenim dret i també pot arribar a ser una font de controvèrsies i discussions per incomprensió.

Us heu trobat mai quedar-vos abstrets, amb la mirada aparentment perduda i sense pensar en res concret, i que la vostra parella que us està observant, escrutant-vos, us demani "En què estàs pensant"? 

Això tampoc seria massa problemàtic si a la nostra resposta "En res", tot quedés resolt, però, ai las, no sempre és així i és aleshores on amb més força acabem requerint un refugi, un petit espai mental privat:

L’espai privat ha d’estar preservat del públic, l’Estat no pot irrompre en el món privat ni en la consciència privada, ni ha de pretendre unificar la vida privada i la pública. (...) L’espai públic és l’àmbit de la pluralitat, de la política; l’espai privat és l’àmbit que cadascú construeix per a un mateix, a casa seva, a partir del qual es constitueix la pluralitat col·lectiva que és la ciutat.

(...)

Per poder pensar o escriure, per poder crear, cal tancar-se ara i adés en la pròpia ciutadella mental.

(...)

La ciutadella mental, d’altra banda, és el recer interior on veritablement es genera l’impuls per a la creació. 

Fins aquí l'autor parla de refugis on crear, però jo em referia a quelcom més senzill i humil, però igualment necessari que d'alguna manera també s'hi refereix. Veieu:

Per a la vida de la ment, “ser” equival a “pensar”, mentre que per a la vida quotidiana, “ser” vol dir “estar”; i en algun moment, determinades maneres de “ser” resulten incompatibles amb “estar-se” segons en quins llocs.

(...)

La cultura de l’esforç, avui sobrevalorada, no és la solució per obtenir grans resultats acadèmics, artístics o de qualsevol altra mena. El que cal és investigar el camp d’interès de cada individu. 

El comentari que segueix el trobo una mica radical. No sé si acabo a estar-hi d'acord, perquè penso que la vida són moltes més coses i que pel poc temps que dura paga la pena mirar de gaudir-les amb calma, però és clar, suposo que es segueix referint als creadors més o menys professionals:

Sigui com sigui, cal escollir: o bé ens llancem al món, a veure què en surt, o bé ens retirem a l’estudi; no podem triar les dues vies alhora perquè són divergents.

I quan l'espai privat va més enllà d'un refugi del pensament podem parlar de Ciutadelles que tant poden ser habitatges privats on dedicar-se en exclusiva al treball creatiu o també un àmbit religiós com pot ser una comunitat religiosa o senzillament el que fa anys es coneixia "retir espiritual" que no és altra cosa que aïllar-se de món exterior per dedicar-se a pensar, o potser a resar amb la idea de comunicar-se amb quelcom superior i inabastable:

La ciutadella corporativa és un instrument defensiu amb dues funcions: a) de cara enfora, fer veure que els intel·lectuals “treballen” i que tenen merescudes les retribucions que reben per a la seva manutenció, i b) de cara endins, permetre’ls dedicar temps a les seves dèries especulatives, una mica com si fos d’amagatotis.

(...)

En efecte, la ciutadella corporativa és una casa organitzada segons estructures de poder, que han esdevingut estructures de domini. A dins s’hi poden refugiar el pensament i l’obra d’una persona o d’un col·lectiu de persones que comparteixen certs pressupòsits.

(...)

D’altra banda, l’àmbit monàstic cristià també desplegà tots els elements característics de la ciutadella col·lectiva per garantir la protecció del pensament.

Manresa, 2015

Sens dubte, tots vivim, si no determinats, almenys sí fortament condicionats, per les circumstàncies mundanes i materials, però en els esperits especulatius hi té un pes singular l’impuls de sostreure-se’n a la primera de canvi. 

Els refugis del pensament

Josep Pradas

179 pàgines

El Cementerio de los Solitarios

Cementiri de Sabadell

Un títol que em va semblar molt suggeridor i val a dir que el contingut no m'ha decebut gens.

Acabaré aquest comentari amb un enllaç que recomano especialment perquè malgrat que pugui semblar que s'està tractant d'una ficció, cosa certa en quant els personatges, el Cementiri a què es refereix existeix realment. Fins i tot si sou dels que us agrada aprofundir i no us importa remenar una mica per Internet hi podreu trobar fotografies del lloc.

La protagonista: Leyla o Leila o Tequila Leila... tots aquests noms i potser alguns més es corresponien amb ella. La morta.

La seva vida, fins al seu tràgic final, ja va estar marcada per l'engany i l'adversitat. Semblava que ella podria amb tot, que era una supervivent, fins que la miserable sort l'abandona:

Tenía que ser Leyla Afife Kamile, llena de virtudes, de grandes méritos, pero años más tarde, después de que apareciera en Estambul sola y sin dinero (…) sus numerosos clientes la conocerían como Tequila Leila.

(...)

Leila tenía diecisiete años cuando la llevaron a esa calle: un hombre y una mujer, un par de bribones bien conocidos por la policía, la vendieron al primer burdel. 

Leila había escrito varias veces a su familia, sin obtener respuesta.

Tot i que no em detindré a detallar tota la seva vida, sí que penso necessari aportar unes petites pinzellades per ajudar a conèixer com acaba en la prostitució. Tot comença amb una violació continuada:

Una casa de veraneo a orillas del mar.

Leila tenía seis años; su tío cuarenta y tres.

Malgrat tot, la família s'estima més mirar cap un altre costat, ni la rebutgen ni l'accepten; la creuen o potser no. És potser per tot plegat que tracten de casar-la amb algú que "netegi" la taca, però les coses no surten com les han planificat. El seu germà petit amb Síndrome de Down, es posa molt malalt i acaba morint:

Noviembre de 1963. A finales de mes, Tarkán se puso muy enfermo. (.-..) Se suspendieron los planes de boda.

(...)

Ésta misma tarde, a plena luz del día, Leila se fue de casa. Llevaba cierto tiempo planeándolo, y cuando llegó el momento actuó con rapidez, entre pensamientos caóticos, temiendo que si vacilaba siquiera un segundo perdería el valor. 

Tot i la seva vida al prostíbul, també li arriba l'amor:

D/Alí: Cuando apareció ante la puerta de Leila aquel día de julio de 1968 huyendo de la policía(…) llevaba consigo el olor d ellos gases lacrimógenos junto con sus ideas radicales, su complicado pasado y su sonrisa enternecedora.

(...)

El vestido de novia era sencillo pero elegante.  (…) La imagen de una prostituta saliendo de un burdel vestida de novia -algo que no ocurría muy a menudo- atrajo a unos cuantos espectadores. 

I en un episodi que té alguns aspectes agafats de la realitat, en una manifestació, el marit acaba abatut per foc de les "forces d'ordre"

Ella era una bona professional del sexe, i la seva antiga patrona, la vol tornar a contractar oferint-li una bona quantitat que necessitada com està no pot rebutjar i que acaba resultant el seu final.

Però la novel·la té un punt més que paga la pena comentar i és que la Leila tenia cinc amics, amb unes personalitats singulars. En Nalán, en Sinán, la Yamila, en Zaynab i la Hollywood Humeyra. Transvestis, homosexuals, perdedors, somniadors...marginats que davant la mort de l'amiga la volen rescatar del Cementiri dels Solitaris:

En un banco de madera del patio se apretujaban cinco personas. (…) Habían llegado, una tras otra, poco después del mediodía, de modo que llevaban horas esperando. (…) No obstante, se negaban a irse.

(...)

Como a todos los difuntos sin reclamar, la enviarían al Cementerio  de los Solitarios.

(…)

No era justo que hubieran llevado a Leila al Cementerio de los Solitarios, cuando no estaba sola en absoluto. Leila tenía amigos. Amigos leales y cariñosos de toda la vida

(...)

Leila se merecía una vida magnífica y no la tuvo. Se merece al menos un entierro como es debido. No podemos dejar que se pudra en el Cementerio de los Solitarios.

Solo los malditos acaban en el Cementerio de los Solitarios. Solo los condenados.

(...)

Así pues, sin que los turistas e incluso muchos vecinos de la zona lo supieran, en Kilyos había un cementerio…, único en su género, reservado para tres tipos de muertos: los indeseados, los indignos y los no identificados. 

Si voleu conèixer més respecta a Estambul, al Cementiri i/o l'autora, aquest enllaç us condueix a una bona entrevista.

 

Cementiri de Sabadell

 

Mis últimos 10 minutos

y 38 segundos

en este extraño mundo

Elif Shafak

Traducción de Antonia Martín

364 páginas

 

 

Visc, i visc, i visc.

La Dou del Bastareny
Novembre 2019

Un llibre curiós, on la protagonista relata diferents moments de la seva vida en què ha temut per la seva vida.

Potser algun dels episodis que relata resulten un xic exagerats, però també és cert que a vegades és la percepció de com cadascun de nosaltres, vivim les situacions el que les fa més perilloses.

Tot i això, sembla que l'autora, a més d'haver viscut algun episodi arriscat, també pateix d'una salut delicada:

Una experiència propera a la mort no té res d’únic o especial. No és cap cosa extraordinària. 

(...)

Devia tenir quatre o cinc anys la primera vegada que em vaig perdre, que era el perill sobre el qual la meva mare m’alertava sempre, la conclusió lògica del meu desfici per alliberar-me, per esfumar-me. 

(...)

Hi ha pel món un corrent de pensament que espera que les dones superin un avortament com si no hagués passat res, que espera que el metabolitzin tot seguit i tornin a fer vida normal. És com una regla dolenta. 

(...)

Quan ets petita, ningú et diu que et moriràs. Ho has de descobrir pel teu compte. 

(...)

El temps que vaig passar a l’hospital (per una encefalopatia) és l’eix que marca una frontera en la meva infància.

(...)

Les experiències que vius quan passes una malaltia greu tenen un regust gairebé místic. La febre, el dolor, els medicaments, la immobilitat: tot això et dona una lucidesa i també distància, depenent de quins d’aquestes coses s’imposi a cada moment.

(...)

El fet que de petita arribés a estar tan a prop de la mort, per acabar ressorgint i tornant a la vida, em va imbuir durant molt temps d’una mena de temeritat, una inclinació pel risc displicent i fins i tot desenraonada. 

Acaba el relat amb un breu capítol dedicat a una de les seves filles que pateix de psoriasis, de greus al·lèrgies, que sovint està en perill de mort.

Jo també sóc mare de dos nois fantàstics, sans, però com no podria ser d’altra manera, he viscut moments d’angoixa, alguna visita a urgències...

Però l'episodi que relata l'autora, m'ha fet recordar un d'angoixós amb al meu primer fill i jo embarassada de set mesos, quan es va posar malalt de matinada i el metge d'urgències amb total inconsciència ens va donar un ensurt. i ens va adreçar a l'hospital a Barcelona perquè aleshores, vivíem a Sant Cugat i no hi havia altres centres més propers.

Va ser un viatge angoixós en què desitges arribar i al mateix temps tems el que et diran quan arribis. D'aquells que no s'obliden mai.

Per sort, té un final feliç perquè un cop realitzades les analítiques i totes les observacions possibles, el diagnòstic va ser una infecció causada per una amigdalitis. 

Bagà
Novembre del 2019

Visc, i visc, i visc

Maggie O’Farrell

Traducció de Marc Rubió

245 pàgines

Si teniu curiositat per saber-ne més de l'autora deixo l'enllaç a una bona entrevista. Aquí.

  

A voltes amb l'eutanàsia

Tossa de Mar 
Desembre 2018

Un grup d'amics es troben com gairebé cada any. S'abraçaran, menjaran, beuran, xerraran, riuran, com sempre... Segur?

Enguany res no serà igual hi faltarà algú i fins i tot potser n'hi haurà algú que trobaran sobrera.

Comencem:

Falta la Paula:

Es troba en un estat greu. S’ha donat un fort cop al cap i a la columna. Un cotxe se li ha tirat a sobre.(...)

Volia venir... em volia dur les targetes. -va balbucejar el Nis.

(...)

Haurem d’esperar, haurem d’esperar, haurem d’esperar...

Tetraplegia.

En Nis, la parella d'aleshores quan es va produir la tragèdia:

Portlligat. La seva segona casa. (...) I més tard hi va dur els amics de la universitat durant les vacances. La Paula, la Mila, el Max i el Jon. I van fer-hi festes, i convits, i tertúlies fins a les tantes de la matinada. 

(...)

Des que havia passat l’accident, el Nis havia envellit. Cuidar de la Paula nit i dia, encara que tinguessin prou diners per poder pagar una infermera i un fisioterapeuta, era una feina estressant i esgotadora.

(...)

“Quin dol”, va pensar. “Es pot fer un dol per una persona que encara continua viva?” 

Ah, però com que la vida continua, en Nis té una nova parella. Ella és la que alguns dels convidats pensen que sobra en aquest grup. El seu nom és Olívia i fa el que pot per encaixar:

Portava un vestit vermell amb un rivet blanc que li arribava fins als turmells.

(...)

L’Olivia, des de feia estona, els observava a tots des de la distància. Se sentia una espectadora incòmoda entre un grup d’amics que no eren ben bé seus. 

La casa està a punt per rebre els convidats, la nevera conté força menjar exquisit i beguda a dojo. Tot ha estat curosament preparat; cal que la trobada sigui un èxit:

Estovalles de fil. Plats de la Bisbal. Copes de vi blanc. Un grup d’antics amics asseguts al voltant d’una taula. El Nis va fer els honors i es va disposar a servir el peix. 

Tot i això, res no podrà tornar a ser igual, hi falta algú, recordeu? I potser, recordeu també, els convidats senten que els sobra alguna:

Taula parada, espelmes, menjar exquisit, música de fons. La seva vida transcorria inalterable. Ells eren vius. (...) En canvi, la Paula no era allà, no era amb ells. Estava estesa en un llit, qui sap si dormint, qui sap si pensant en ells i desitjant participar en algun moment d’aquesta festa.

Hi ha la Mila, la germana bessona de la Paula. No es pot sentir còmoda amb la situació malgrat que s'hi esforci, o també és cert que no s'hi esforça gens:

Havia heretat l’aspecte del pare, petita i rodanxona. Això sí, amb la determinació i la valentia de la mare. (...) La Paula, en canvi, havia heretat la bellesa de la mare, però la discreció i la senzillesa que caracteritzaven el pare. 

I en Jon? El millor amic de la Paula, l'incondicional que no ha deixat d'anar-la a visitar, de treure-la al carrer, de fer-la riure. És el que millor la entén, el que li fa més costat. El menys hipòcrita:

El Jon va arribar a casa la Paula com tants dimarts i dijous a la tarda. Per a ell no era cap sacrifici. Tot el contrari. La Paula era la seva amiga i una de les poques persones amb qui es permetia poder ser ell mateix. (...) Baixaven fins al passeig de Gràcia i s’aturaven a la granja amb vitralls modernistes. 

Però després de l'accident, la Paula va passar per un dur intent de rehabilitació. Li van salvar la vida, sí, però ara mateix quina vida li esperava? Què podia esperar de la vida una dona vital com ella?:

La Paula feia un any que estava postrada en un llit en un pis de Barcelona. Es tractava d’un pis de la família del Nis. Un de tants pisos de la família del Nis, dispersats per tota la ciutat.

I després de l'any, vindrien d'altres, tots iguals, depenent del altres, condemnada a viure presonera d'un cos que no li responia:

I així passava el temps que es dilatava dia rere dia. La Paula fabricant-se un món des de la glorieta i el Nil refugiant-se darrere el visor.

Dos mons de ficció.

Dispars.

Alienats l’un de l’altre i cada cop més distants.

Fins que un dia van arribar unes paraules.

Crues.

-Això no té cap sentit, Nis. Em vull morir. 

I comença una nova etapa d'incomprensions, o potser remordiments, o potser de negacions. O egoismes. 

I en Nis rememora els terribles moments viscuts a l'hospital:

El Nis contemplava la Paula, la seva estimada Paula, la dona que havia estimat més en tota la seva vida, durant hores i hores a l’hospital. Portava una mascareta al rostre i l’envoltaven gases i tubs. Era bonica.

I la Mila s'entesta a negar la realitat, a respectar el desig de la seva germana:

La Mila feia temps que estava capficada i patia per l’actitud de la seva germana. La Paula havia tingut un accident, sí. I malauradament s’havia quedat tetraplègica. Però el que no podia ser era que ara desitgés morir. 

Tossa de Mar 
Desembre 2018

Estimar són moltes coses, vol dir compartir, i també, si cal, sacrificar-se sense l'egoisme de voler retenir a qualsevol preu, ajudar, i potser, deixar anar...;

De fet, la Paula ho tenia tot mort exceptuant el cap. I el cor. I tant el cap com el cor li deien que volia morir-se. Aleshores el Jon es va apropar a ella i li va treure una pestanya que se li havia quedat enganxada a la galta. 

Pluja d'estels

Laia Aguilar

281 pàgines

Tossa de Mar
Desembre 2018

 

Infelicitat Perfecta

 

Octubre 2020
Sabadell, vorejant el Ripoll

El primer que em vaig preguntar en veure el títol, va ser si d'alguna manera hi ha felicitats perfectes. Penso que no, aleshores, en la infelicitat serà possible?

Però existeix la felicitat? I en què consisteix? Evidentment cas que ens responguem afirmativament a la primera pregunta, el més segur és que no sigui el mateix per a cada un de nosaltres.

El relat tracta un tema que sempre m'ha resultat no sé si dir interessant, com és el suïcidi, que val a dir, que segueix sent una mena de tabú del qual mai no es parla obertament.

Fa molts anys, vaig conèixer relativament el cas d'un jove, que en tornant d'un viatge a l'Índia va fer diferents intents de suïcidi i que cada cop era rescatat per la família, que, com és de suposar, vivien angoixats aquesta situació.

M'estalvio els detalls i només afegiré que finalment ho va aconseguir. I és que suposo que quan s'ha pres aquesta determinació ha de ser difícil reconduir la situació.

I em centro en la novel·la on coneixem el protagonista/narrador rememorant la mort de la mare:

Gairebé han passat set setmanes des que la meva mare és morta, i m’agradaria posar fil a l’agulla abans que la necessitat d’escriure sobre ella, que a l’enterrament era tan forta, es torni a convertir en la mudesa estupefacta i apàtica amb que vaig reaccionar a la noticia del suïcidi. 

I a partir d'aquest fet, ens va desvetllant diferents detalls de la seva vida, no sé si per ajudar-se o ajudar-nos a comprendre millor la seva determinació final:

De manera que tot va començar així: la meva mare va néixer fa més de cinquanta anys al mateix lloc on moriria.

(...)

La mare era la penúltima de cinc germans. A l’escola va demostrar que era eixerida; els mestres li posaven unes notes excel·lents.

I així, va seguint, amb els enamoraments propis de la joventut, amb un embaràs no desitjat i un matrimoni que no pretén més que "tapar la falta" sense cap il·lusió:

Poc abans del part, la mare es va casar amb un sotsoficial de la Wehrmacht que feia temps que l’adorava i al qual no li feia res que ella tingués un fill d’un altra. 

La guerra els separa i ell no hi posa cap interès en retrobar-se, mentre que ella decideix que li és necessari recomposar la seva vida:

Poc després del final de la guerra, la mare va pensar en el marit i, tot i que ningú no l’havia requerida, se’n va anar a Berlin. 

(...)

A principis de l’estiu del 1948 la mare, amb el marit i les dues criatures -la nena amb prou feines d’un any encabida a la bossa de la compra-, sense papers, van abandonar la zona Est.

I així segueix endavant amb la seva vida miserable:

Necessari només ho era el menjar: útil, el combustible per a l’hivern, totes les altres coses eren un luxe. 

(...)

Va començar a tenir migranyes fortes. Les pastilles, les vomitava; els supositoris aviat van deixar de fer-li efecte. El cap li retrunyia tan fort que només se’l podia tocar molt suaument amb les puntes dels dits.

Però, què porta a algú a suïcidar-se? Evidentment no hi pot haver només una raó i dependrà segons les particulars circumstàncies:

“Qui sap si hi ha noves i insospitades formes de desesperació que no coneixem”, va dir un mestre d’escola de poble a la telesèrie policíaca “El comissari”. 

 

Desembre del 2020

 

Infelicitat perfecta

Peter Handke

Traducció de Marta Pera Cucurell

100 pàgines

 

La memòria de l'aigua

Pantà de Vallvidrera
11 gener 2015    

Vinc d’una nissaga de sang espessa, de pares que no assisteixen les mares, de mares que vengen les absències amb verins implacables, d’un coratge insòlit, cec, primari i antic.

Així parla la Núria, la veritable protagonista, d'aquesta història d'una nissaga al llarg de tres generacions, de dones sotmeses, maltractades:

La Clemència:

Un 6 d’abril de principis del segle passat, la meva àvia va fer deu anys. La seva vida, fins aleshores, havia consistit a llançar còdols als rocs, enfilar-se als arbres i córrer amb altres nens fins a l’hora de dinar; un ou per a tots i verdures de l’hort.

(...)

Odiava el poble, la gent, la brutícia, els animals morts i fuetejats, les dones callades, netejar la casa dels amos, fer-ho tot sota la mirada del Negre i el seu pare. 

Ella prendrà una decisió difícil i valenta, com és fugir enduent-se la seva filla Rosalia:

La Clemència va marxar sense lamentar res del que deixava enrere: la casa, les terres, la desgràcia, la infelicitat...

(...)

I la Clemència lluitava, en una ciutat industrial a principis del segle XX, una dona sola amb una filla, fent veure que s’havia quedat viuda.

La Rosalia:

Patirà la revenja que caurà sobre la mare per la seva fugida i, tot i ser-ne innocent, també sobre ella mateixa:

La Rosalia feia les feines de la casa i amb una gàbia petita, d’un sol conill, anava al mercat per mirar de vendre’l.

(...)

La Rosalia va estar-se fins als catorze anys a la casa de la caritat de Valdrà, en un centre de beneficència.

(...)

Als catorze anys va sortir d’allà, perquè el seu pare la va anar a buscar per anar a viure amb ell. (...) Simplement, era prou gran per portar un jornal a casa.

La Núria:

I ja arribem a la Núria, la que comença tota la història interpel·lant-se i interpel·lant els seus records i les memòries de les seves avantpassades:

Vas fer tot el batxillerat anant només a la meitat de les set hores diàries de classe programades.

(...)

Vas descobrir que existia el batxillerat nocturn, i el COU el vas fer de sis a deu del vespre, excepte els divendres, que havies de servir els sopars

Però no sempre són els homes els maltractadors, hi ha persones  que sembla que estiguin predestinades a patir:

I al darrer curs va aparèixer l’Íngrid, desafiant l’aire i la terra, entre la indolència i la tendresa, amb una seguretat absoluta, bella com un déu grec.

(...)

Faries divuit anys i vivies entre el dolor de l’Íngrid i l’anestèsia per tota la resta.

La Núria amb penes i treballs aconsegueix sortir-se'n del jou capriciós de l'Íngrid, aconsegueix feina i comença a pagar-se un petit pis senzill però que serà tot seu i només seu, i aleshores sorgeix un altre entrebanc:

El problema no era haver de ser autosuficient, el veritable problema era haver de mantenir en bona part els pares i estar lligada a una hipoteca. Però no els vas deixar.

Finalment resignada a viure tota sola dedica tots els seus esforços a desenvolupar els seus potencials:

Després de la publicació del meu primer llibre de poemes, vaig començar a sentir que encetava una nova vida, sense mirar enrere.

(...)

La biblioteca, el piano, l’escriptura de poemes i la música són les meves joguines. 

I tanco aquesta història gairebé amb la mateixa frase amb que l'he començada. També la diu la Núria:

Sé que vinc d’una nissaga amb la sang negra i daurada, i que podré fer front a totes les tragèdies.

Torrent de l'infern
23 agost 2015

La memòria de l'aigua 

Montse Barderi

Premi Prudenci Bertrana 2019

381 pàgines 

Boulder

 

Tornant de Mallorca
Maig 2017

Una història d'algú que li agrada la solitud, potser tossudament, potser massa extremista, però al cap i a la fi, en el seu dret.

Em refereixo a Boulder, la protagonista, una dona forta i decidida, que coneixem treballant com a cuinera en un vaixell, sense cap ajudant, sense gaire relació amb la resta de la tripulació, treballant tota sola, com a ella li agrada.

No és la seva primera feina:

M’hi he estat tres mesos, cuinant en uns campaments d’estiu per a adolescents. 

(...)

Les feines em duren setmanes, se m’escolen, són un greix que vaig desfent. (...) En una cuina es treballa en equip, m’havia de buscar una cuina molt petita si volia treballar sola i seguir vivint d’això. 

No sé per què, començo a cobrar un sou. (...) Tinc una sensació de pèrdua, i això que feia temps que estava a zero, em calien diners.

(...)

Si fer la meva hagués de significar forçosament alguna cosa, seria això: tancar-me a la feina com l’ostra dins la conquilla.

Però tot i ser interessant, aquest no és el tema principal de la novel·la.

Una mica a contracor, malgrat les seves ànsies de solitud, en una escala s'enamora, i inicia una relació estable amb la Sansa, una dona enèrgica, amb bona posició i una feina de responsabilitat i molt ben remunerada.

Comencen a viure plegades i tot sembla a anar bé, es respecten les respectives feines i manies:

Passen cinc anys. La Samsa no ha parat d’ascendir a la feina. (...) Treballa per a una petroliera. Viatja sovint, de vegades durant setmanes.

Però de sobte a la Samsa li entren uns desitjos irrefrenables de ser mare, cosa que la nostra protagonista no comparteix en absolut. S'inicia el que podem definir com un estira i arronsa en què finalment, segurament per cansament més que per convenciment o estima, acaba cedint al desig de la seva parella,

I comencen les visites als metges de reproducció assistida, les recomanacions, les proves, els intents no reeixits...:

Al vespre repassem la llista que ens han donat, enfonsades al sofà. (...) Li he agafat mania a aquest trasto, no el suporto, ni a ell ni a la persona en què em converteixo quan la Samsa em convida a enganxar-hi el cul.

Fins que es produeix l'embaràs. L'inici dels llargs nou mesos, amb les molèsties dels primers dies, la manca de relacions sexuals, el repòs, els capricis:

Per a la Samsa els mesos volen. A mi mai m’havien passat tan lents.

I el naixement del qual ella se sent totalment exclosa:

La maternitat de la Samsa és exclusiva, no m’afecta, m’ha convertit en una exiliada.

(...)

La vida ha començat a fer baixada. Hi ha un alè que m’hi empeny, tot just llevar-me.

(...)

La vida que faig amb la Samsa s’ha convertit en aquesta enganyifa, el dia dedicat al cel en què ningú treballa i tothom somriu, el dia en què està prohibit tocar-se. No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills, ni en déu. 

Boulder

Eva Baltasar

145 pàgines

Entre la solitud i el somni

Un recull de diversos textos que Carson va publicar durant alguns anys a diverses revistes literàries en els que ens parla de la seva vida i de l'ofici d'escriure. L'interès rau en el sentit que ajuda a conèixer-la millor.

En faig un recull:

NADAL:

El seu Nadal, que veiem que rememora durant una calorosa tarda d'agost, no tenia res a veure amb els meus records d'infantesa on no ens qüestionàvem en absolut  cap fascinació pel temps i en un moment en què eren poques les ocasions per celebrar res, ens limitàvem a viure la festa menjant i poca cosa més:

Estava experimentant per primera vegada la fascinació del misteri del Temps. Heus-me aquí, en aquesta tarda d’agost a la caseta de l’arbre.

(...)

Vaig estar rumiant sobre “l’ara i el després (...) ¿Era, la jo d’ara, la de la caseta de l’arbre i la tarda d’agost, la mateixa jo de l’hivern, la llum de la llar de foc i l’arbre de Nadal?

(...)

El pare era joier i durant tota la setmana de Nadal tenia la botiga oberta fins a mitja nit. 

ELS ANYS DE GUERRA:

Sortosament no vaig viure el temps de guerra, i malgrat que la postguerra va ser dura i trista, res pot ser comparable a viure entre bombardeigs i fam.

Tant el pare com la mare havien patit pèrdues sentides a conseqüència de la guerra: pares, germans...:

Aquests últims anys, el Dia d’Acció de Gràcies ha estat marcat per les absències. Els nostres pares, els nostre germans i els nostres éssers estimats no han estat presents a les reunions familiars; la força de la nació era lluny. (...) Hauran de celebrar un altre Dia d’Acció de Gràcies en un clima no familiar i en terres llunyanes. 

INDRETS AMERICANS, IDENTITAT AMERICANA:

Vaig néixer a Barcelona on vaig viure fins els vint-i-sis anys, ja en fa molts que sóc fora, però curiosament, aquest capítol m'ha fet reflexionar vers la meva identitat una mica més enllà de la ciutat o el barri on vaig viure. Realment tinc un sentiment de pertinença a una nació, una cultura, una història? La resposta ha estat rotundament sí:

Tornar a la ciutat de la pròpia infantesa, recordar llocs i esdeveniments de quan s’era petit, és una experiència nostàlgica. També és emocionalment pertorbadora. 

LLIBRES I AUTORS:

Vaig aprendre a llegir molt aviat, em delia per saber el què deien aquells contes, aquelles històries gràfiques que el meu pare em llegia quan tornava de treballar, i en tenia ganes, que no era sempre. Com que aviat vaig ser molt independent, li demanava que anés assenyalant les paraules mentre les llegia i així les anava aprenent de memòria. 

Després llegia qualsevol cosa que caigués a les meves mans, no era massa selectiva. Encara no tenia ni sis anys:

Les històries que més m’agradaven tot just després d’aprendre a llegir eren les que contenien alguna cosa per menjar. 

L’OFICI D’ESCRIPTOR:

Aquí ja no puc afegir cap experiència personal, ja m'agradaria, i tot i que algun cop he fet intents, aquest "ofici" se m'ha resistit:

Quan era una nena d’uns quatre anys, vaig passar amb la meva mainadera pel costat d’un convent. (...) Volia entrar-hi, però la meva mainadera va dir que no, que jo no era catòlica. (...) L’aïllament espiritual és el fonament de la majora dels meus temes.

(...)

Una llavor creix en l’escriptura igual que en la natura. La llavor d’una idea es desenvolupa tant a través del treball com de l’inconscient, i de la lluita que té lloc entre l’un i l’altre.

(...)

Per escriure els meus llibres necessito molt de temps. (...) Com a escriptora sempre he treballat intensament. Però, com a escriptora també sóc conscient que no n’hi ha prou de treballar intensament. 

 

Entre la solitud i el somni.

Carson McCullers

Traducció d’Alba Dedeu

190 pàgines

 

El riu

Puente La Reina
Pont romànic sobre el riu Arga
Juliol 2013

    

Una història de les que mentre llegim ens sentim atrapats per la bellesa del relat que ens acosta al paisatge, un de tant estimat per mi com és un riu.

El que comença plàcidament  com unes vacances esperades i gairebé repetides: 

Remar per un llac era una cosa, però li agradava ser al riu.

(...)

L’expedició havia tingut un començament màgic. Un temps càlid i esplèndid, les nits més fresques plenes d’estrelles, encara sense aurores boreals. Tot just feia una setmana que havien sortit.

Agafa un ritme inesperat i doblement angoixant: per una part, una trobada inesperada amb la tragèdia d’una parella que, suposadament, han estat atacats per quelcom inespecífic i ella ha desaparegut engolida per la nit, segons el que explica en Pierre, el company de la dona desapareguda:

Estàvem acampats. (...) I llavors ens va cobrir la boira. (...) (La Maia) Va dir que se n’havia d’anar a.., sabeu?

(...)

No la he vista més. (...) Es va endur la llanterna. (...) La vaig estar buscant durant hores, sense parar de cridar-la, però a les fosques va ser inútil.

Mentre que d’altra banda, els assetja i amenaça d’encerclar-los, un incendi paorós que tal com diu en Wynn:

N’he vist uns quants, jo, d’incendis forestals. (...) És el més immens que he vist en ma puta vida. És com un milió de pallers cremant a la vegada.

Així, a mesura que avança la història, també el ritme del relat que ens fa vibrar al mateix temps que els problemes es van entortolligat.

Tot plegat ens aboca a un final, potser no inesperat, però que m’ha sorprès, asseguda amb rigidesa mentre amb una ma sostenia el llibre i l’altra la tenia fortament aferrada al braç de la confortable butaca on, amarada del sol de la tarda, acabava aquesta lectura gairebé sense alè.

I un riu molt més senzill i humil:
El Ripoll a Sabadell

Aquesta havia de ser la història d'unes plàcides vacances de dos amics.

El dos amics són en Jack i en Wynn. Ells: 

Havien decidit agafar-se un mes, o més, per travessar els llacs i baixar el riu, sense una data fixa per acabar la seva aventura.

El final, va ser un altre.

 

El riu

Peter Heller

Traducció d’Anna Turró i Armengol

284 pàgines

  

Casas y tumbas

 

Juny del 2017
Falset

Tot comença en un petit forn a Ugarte; on l'Elías, un nen que havia estat en un internat cap al sud de França i que de manera inexplicable ha deixat de parlar, passa uns dies de vacances a casa dels oncles on fa amistat amb els bessons fills de la dependenta del forn. 

El títol "Érase una vez un pequeño barco" fa referència a les petites joguines que els nostres protagonistes, aprenen a construir amb les eines que els facilita l'oncle, alhora que ens recorda una cançó infantil:

Primero en casa de su madre, luego en la de su tío de Ugarte, Elías llevaba una semana sin decir palabra

Aviat els succeiran algunes aventures que consideraran extraordinàries i aconseguirà recuperar la parla, alhora que ens revelarà l'origen de la tragèdia viscuda a l'internat:

El 14 de agosto, lunes, estuvieron como la noche anterior, muy quietos uno al lado del otro. (…) miércoles 16 de agosto, se quitaron mutuamente los slips... 

A "Cuatro amigos" coneixem el que succeeix en la Caserna d'El Pardo on, quatre amics tracten d'ensinistrar una garsa per tal que aprengui a dir alguna paraula:

Los soldados destinados a la panadería del cuartel entraban a trabajar a las cinco de la mañana. Donato y él, responsables del horno y de las máquinas para amasar, eran los encargados de dar inicio a la jornada. 

(...)

Al principio, cuando empezaron a compartir trabajo y habitación en la panadería, Eliseo y Donato solo se hablaban lo justo. (…) El trato, sin embargo, había ido estrechando el vínculo entre ellos: 

Cal afegir que en un acte de rebel·lia i també d'inconsciència, tracten de entrar a caçar en el "Coto" privat reservat només per les autoritats, amb les conseqüències que podem endevinar.

A "Antoine" coneixerem la història d'un suposat pacient de psiquiatria que pretén crear-se una burda justificació per poder realitzar un homicidi sense ser castigat: 

Era difícil saber si Nadia se había creído aquella mentira. (…) Expondría luego el ambiente que a principios de los ochenta se vivía en el País Vasco, pero brevemente.

(...)

Ensayar mentalmente lo que iba a decir ante Nadia le producía nerviosismo, y encendió la radio en busca de música.

(...)

Como siempre que acudía a la consulta de Nadia, lamentó no ser tan buen actor como Pierre Irissou. 

Impactant "Orquídeas" pel que representa de dolor i solitud davant l'enfermetat greu d'una filla i les sensacions pràcticament físiques que viu el pare mentre l'acompanya:

Después de la operación de Garazi, estando la niña en la Unidad de Reanimación, él le había preguntado: “¿Saldrá adelante?”.

(...)

Era 6 de septiembre, estaban de vuelta a casa. Sobre la mesa, junto a la orquídea blanca, reposaba el alta firmada por los médicos.

(...)

El silencio del pasillo, el de las habitaciones, el de todo el hospital era producto de las sustancias que circulaban por las venas de los pacientes. 

 

Agost 2018
Castellfollit  de Riubregós: Priorat de Santa Maria

Val a dir que d'una o altra manera totes les històries acaben entrellaçant-se i que en general  reflecteixen l'univers Atxaga fet de rebel·lia i estimació per la terra, tot i que al meu parer, en aquest cas, queda molt lluny de les seves millors obres.

Casas y tumbas

Bernardo Atxaga

415 pàgines

La larga marcha

 

Una visió diferent dels edificis de
 l'Eix Macià de Sabadell

Un ampli ventall de personatges durant la postguerra. La majoria de la banda dels perdedors, però de fet, tots força desgraciats.

Carmelo Amado, el sobrino de aquel Carmelo Amado que se tragaron las arenas de África (…) acababa de nacer. El reloj que había sobre la consola del pasillo marcaba las seis de la mañana. Era el dieciséis de febrero de 1948. 

Raúl Vidal se lavaba primero las manos en el grifo que había cerca del arca del agua bajo cuya manga las máquinas de vapor llenaban sus grandes estómagos negros. Cada tarde, fuese invierno o verano, lo hacía así. 

No em referiré a tots els personatges dels que ens parla l'autor, però n'hi ha alguns que, per alguna raó, m'han resultat propers i m'hi detindré breument.

Començo amb "Pedro del Moral, el "limpia". M'ha retornat antics records de la meva infantesa quan vaig conèixer la família d'un d'aquests "limpias". Eren veïns, i la seva filla, amiga meva. Per mi era un ofici insòlit, ja que el meu pare treballava en una botiga on venien accessoris de cotxes i, coses de criatures, em semblava que tots els pares havien de treballar de venedors. 

Pedro del Moral, el limpia que se ponía siempre al lado de las mesas del Novelty, odiaba los días de lluvia. (…) Antes de llegar a su casa, se detenía tres o cuatro veces en las tabernas que se encontraba  en el camino.(…) Su mujer había muerto hacía siete años, a consecuencia de las complicaciones que surgieron al parto de José Luis. Al mayor le habían puesto de nombre Ángel. 

(...)

Nadie puede saber lo que sintió Pedro del Moral a la muerte de su mujer, cuando miró entre sus brazos a aquel niño que acababa de nacer y vio que era nada más que suyo. 

No vaig conèixer cap nen que acabés en un internat, suposo que si n'hi havia, no era un tema que es tractés davant dels infants i segur que, com tants d'altres, era com un secret vergonyant:

José Luis se había adaptado a la disciplina del internado con una mezcla de perplejidad y temor. 

(…)

En el internado, todo transcurría dentro de los límites que marcaban las alambradas que rodeaban el edificio, por encima del muro de granito, y, además, en el interior de esas alambradas la actividad debía desarrollarse en un mismo lugar en cada momento, y uno no podía estar nunca fuera de donde se agrupaban los demás. (…) Un orden meticulosamente establecido presidia las voces o los silencios.

Amb el temps, vaig arribar a conèixer algun mestre dels que van ser "depurats", val a dir que van ser un exemple en l'època que jo  m'estava formant com a mestra. Malgrat no faré públics els noms, els tinc molt presents tot i els anys passats. Gràcies a tots ells.

Metges, que segur que n'hi havia, no em vaig conèixer cap:

Vicente Tabarca (metge “depurat”): Pensadores, científicos y poetas han muerto fusilados o han tenido que marcharse. Aquí no ha quedado más que la basura: energúmenos sudorosos que dan patadas a un balón; olor de sangre y estiércol y gritos de bárbaros en un redondel donde se tortura a un toro; tonadilleras que apestan a sobaco cuando levantan los brazos para tocar las castañuelas; y curas que chupan la sangre de la ignorancia y el miedo que han impuesto después de tantos años de muerte, con el solo objeto de engordar; matones que trabajan en grupo, que se imponen en grupo, que pegan y matan en grupo.

( …)

Vicente Tabarca había canjeado la supervivencia por -así lo decía él- una resignada “muerte civil. “Vivir para dejar de ser uno mismo”

(...)

El joven y brillante doctor Tabarca se había convertido en un hombre maduro e inepto que esperaba la visita de alguna madre con un niño desnutrido en los brazos, de alguna mujer aquejada de migraña, de hombres de piel cetrina que señalaban con el índice lugares en donde anidaba el dolor.

I acabo amb un personatge que m'ha recordat el meu pare, que sempre solia anar molt polit, amb vestit, camisa blanca, que costava lo seu mantenir aparentment impecables, i corbata i ben repentinat i afaitat amb aquella loció de "Floid" que feia una fortor enganxosa (per no dir pudor):

Lo importante era el aspecto. La chaqueta, la corbata, la colonia, las palabras bien dichas.

Però no vull deixar d'apuntar la referència que ens fa l'autor de la Glòria, un personatge del bàndol guanyador. Vol representar la supèrbia i la revenja, un orgull que tampoc no els servia gaire per, malgrat les aparences, considerar que foren feliços: 

Dos largos inviernos en un Madrid lúgubre que batían el viento de la sierra (….) Cuando se fueron aquellos energúmenos, el suelo estaba cubierto de papeles, de vidrios rotos, de objetos dispersos y prendas desgarradas.

(...)

El país, y las mejores familias, hemos pasado nuestro largo invierno durante la guerra, y ahora vivimos una hermosa primavera, que se afianza poco a poco. 

(…)

La vida matrimonial le reservaba, sin embargo, a Gloria un papel que interpretaba con orgullo y precisión: sabía organizar mejor que nadie una velada en casa, moverse con estilo entre los invitados con estilo. (…) Su refugio era el estilo. 

 

Una visió diferent dels edificis de
 l'Eix Macià de Sabadell

 

La larga marcha

Rafael Chirbes

391 pàgines