diumenge, 21 de febrer de 2016

GUERRES

En relativament poc temps de diferència he llegit aquests dos relats el motiu principal dels quals és la guerra.

Tant és que parlem de conteses llunyanes en el temps o en l'espai, la guerra, amb més o menys sofisticació sempre té el mateix denominador comú que és matar quan més adversaris millor, i, en teoria, patir quantes menys baixes millor, però també té altres aspectes comuns com són la brutícia, la fam, la por...

Jo pertanyo a la generació de la grisa post guerra, els meus pares havien patit tot l'imaginable i  més, i a més, ells formaven part dels perdedors, dels republicans vençuts, i tot i que no eren pas persones rellevants ni havien tingut cap paper preponderant durant la guerra, van ser dels molts als que els va caure tot l'odi, la repressió, la venjança, del bàndol vencedor.

També tinc el record del mutilats. Es podien trobar pel carrer; tinc molt present un home que havia perdut les cames, i s'arrossegava sobre una mena de carretó fet amb fustes mentre s'impulsava amb les mans mig protegides amb uns bocins de cuir o unes pedres. N'hi havia que no presentaven ferides físiques, però el seu estat mental era deplorable, vagaven gairebé sense rumb, alguns es mostraven hostils amb la canalla i mai no vaig saber com s'ho feien per subsistir.


Hèctor Bofill, recull en aquest relat la història del seu avi que va participar a la Guerra Civil i més tard a la Segona Guerra Mundial. L'avi, després de lluitar en la Guerra Civil, fou fet presoner i amb posterioritat mobilitzat per la División Azul.

Pel poc que es comentava a casa meva, un germà de la meva mare que va lluitar al costat de la República,  sospitaven que podia haver patit un destí semblant, amb l'agreujant que va desaparèixer i mai no van ni he pogut resoldre el seu final incert.

¿Per què l’edat dels homes?
Perquè el meu avi formava part de la darrera generació d’europeus occidentals que un vespre capcinejaven i provaven d’adormir-se tot sabent que l’endemà potser moririen en el camp de batalla. 
(...)
El meu avi, com la majoria de soldats lliurats a aquelles guerres, deuria viure fets terribles, perquè no va parlar mai de res concret. 
(...)
L’anomenada Guerra Civil Espanyola va oferir tot un ventall de comportament despietats, en els quals convergien la tradicional brutalitat ibèrica i la sofisticada tecnologia de l’anorreament, dirigida no sols a l’eliminació física sinó també a l’evaporació de la memòria.
(...)
Tendim a associar les gran accions amb alguna fermesa colossal d’individus que gairebé superen la seva condició d’humans quan, més aviat, la valentia depèn de moviments modestos i sovint anònims. Petites excepcions a la desesperació general que significa matar per no ser mort i que denota el principal patró de comportament en un conflicte bèl·lic


I parlem de 14. En aquest cas, Jean Echenoz explica d'una manera molt senzilla els estralls de la guerra del 14; el que molts van anomenar "La Gran Guerra". Quatre llargs anys de misèria entre unes tropes mal abillades, desorientades, joves inexperts... com gairebé sempre succeeix.

Si hi ha homes que moren a la guerra, és per falta d’higiene. Perquè no són les bales que maten, és la brutícia, que és fatal i que cal combatre en primer lloc. O sigui que renteu-vos, afaiteu-vos, pentineu-vos i no heu de témer res. (Segons el capità Vayssière)
(...)
De fet, l’Anthime (El nostre protagonista) s’havia adaptat. D’altra banda, suposant que no s’hagués adaptat, que li hagués costat suportar allò i hagués volgut dir-ho, la censura del correu no ajudava gaire a queixar-se.
(...)
Pel que feia als accessoris defensius, primer havien rebut les cervelleres, uns casquets d’acer per protegir el crani que s’havien de dur sota la badana del quepis. (...) La cervellera, incòmoda i que no parava de relliscar, per no parlar de les migranyes que provocava, no va tenir gaire èxit: de mica en mica van anar deixant de portar-la, i aviat ja només s’utilitzava amb finalitats culinàries, per coure un ou o com a plat de sopa suplementari. 
(...)
Però aquesta guerra no es deixa així com així. La situació és senzilla, no hi ha escapatòria: els enemics, al davant, els rats i els polls, a sobre, i, al darrere, els gendarmes.
(...)
L’única opció és aferrar-se al fusell, al ganivet que, amb el metall rovellat, deslluït, enfosquit pels gasos, ja quasi no brilla sota l’esclat dels coets il·luminadors, en l’aire empudegat pels cavalls descompostos, la putrefacció dels homes caiguts i, entre els que encara s’aguanten més o menys drets al fang, la pudor de pixat i de merda i de suor, de brutícia i de vomitat, per no parlar dels efluvis de ranci, de florit i de vell, tot i que en principi el front és a l’aire lliure. 


I acabo amb unes pessimistes reflexions de l'autor Hèctor Bofill que m'ha semblat que recullen tot el que volia expressar en aquest escrit.
Tornarà, tot tornarà, sembla que els humans no acabem mai d'aprendre la lliçó.

¿Tornarà, l’edat dels homes? Mai no ha marxat, encara que l’Europa occidental enceti la tercera generació de persones que han viscut en la il·lusió d’una vida social i política alliberada de la xacra de la guerra.
(...)
En el món desenvolupat, d’altra banda, de vegades només cal una minsa brasa per incendiar una pau que semblava immutable, com va demostrar la Primera Guerra Mundial, la catàstrofe primigènia del segle XX i de la qual derivarien els ciclons de matances que van abduir la fornada del meu avi. 

diumenge, 14 de febrer de 2016

LA BRUIXA DE PEDRA

M'agraden les històries de bruixes, o potser millor encara, m'agraden les bruixes. M'agrada Girona i el seu Call, bé, de fet no conec ningú que no li agradi aquesta Capital.

Doncs, heus aquí per què em vaig fer amb aquest llibre que tenia en una de les meves llistes de "pendents de llegir" tant bon punt el vaig filar en el prestatge de la Biblioteca.

S'ha premiat aquesta obra de'n Miquel Fañanàs classificant-la com a novel·la històrica i és que a banda de la llegenda de la vella suposada bruixa, na Guisla Recasens, ens situa en la Girona medieval, en plena construcció de la nova catedral i amb les pica-baralles entre els cristians i els jueus.

També trobem la terrible epidèmia de la pesta i sobretot les males arts de la Santa Inquisició, personificades en la figura de'n Nicolau Eimeric, personatge real que va exercir amb crueltat extrema el seu ofici d'inquisidor:

Nicolau Eimeric era un frare dominic, expert en lògica, teologia, filosofia i gramàtica. (...) El papa Urbà V, a través del cardenal legat Guido de Porto, el va nomenar inquisidor dels territoris de la Corona catalanoaragonesa, tot i que les seves principals actuacions les va dur a terme en terres del bisbat de Girona i del comtat d’Empúries.

Inevitablement aquesta entrada estarà farcida d'enllaços, però m'ha semblat convenient facilitar l'accés a tot el que es recull de la majoria dels personatges que hi apareixen, ara dependrà de la curiositat de cadascú accedir-hi o no a les referències. En un parell d'enllaços he posat un signe d'interrogació i és que són unes referències que fan pensar que es tracta de noms reals aplicats a uns personatges ficticis en què l'autor ha volgut jugar una mica amb les semblances.

Comencem la història coneixent el doctor Freixenet? un investigador amb l'encàrrec de desvetllar la història de la gàrgola de la Catedral de Girona on apareix la figura d'una dona:

El doctor Freixenent era, de fet, l’únic investigador que havia defensat la hipòtesi de l’existència d’un passadís que durant l’edat mitjana devia comunicar els soterranis de la catedral de Girona amb el monestir de Sant Daniel. 
(...)
A Girona, les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, llevat de l’única i estranya excepció d’aquesta, que es troba al costat del campanar de la vella catedral romànica anomenat torre de Carlemany, on es pot veure una dona de pedra, abillada amb una llarga vestimenta, el cap cobert amb una toca i amb un filacteri a les mans, que obre la boca per vomitar les aigües pluvials. 

Després de exhaustives consultes a documents antics arriba al nus de la història de na Guisla de Recasens i ens trobem amb una de les moltes trementinaires remeieres, ofici sempre vist amb malfiança pels poders eclesiàstics.:

Guisla de Recasens vivia molt a prop de les obres de la catedral, just a tocar del barri dels jueus, en una casa mig enrunada, raó per la qual només podia aprofitar-se la planta baixa, on la dona feia vida en una única sala que servia tant de menjador com de dormitori.
(...)
Tot i la seva parença i les bromes de mal gust que li feia la mainada, tothom coneixia les habilitats d'aquella dona per preparar ungüents, beuratges fets amb herbes que collia de la muntanya i remeis casolans que segons deien podien guarir tots els mals

Avancem: Mentre es construïa la nova catedral, arriba l'assot de la pesta i gairebé conseqüentment afloren les malfiances ja des de molt temps soterrades entre els cristians i els jueus:

Jueus i cristians convivien com el gat i la rata des de feia molts anys. Feien negocis, els uns prestant diners a un preu convingut i els altres negociant amb el blat o reparant teulats, però eren dues comunitats separades, sense lligams afectius, en què l'odi i la malfiança es feien cada dia més grans. 
(...)
Enmig d'aquella caòtica situació, amb tanta mort i tanta desgràcia, el call emergia com una illa, i els jueus semblava que gaudissin d’una butlla que els preservava de les misèries que patia la resta de la ciutat.  (...) Al call també hi van aparèixer casos de gent infectada que va morir, però les defuncions no van ser tan nombroses. 

Però no només s'agreuja la convivència entre ambdues comunitats, també el bisbe, en Arnau de Mont-rodon, emmalalteix greument, fins el punt que tot i la recança vers l'ofici de la Guisla, decideixen consultar-la i utilitzar un dels seus beuratges, amb tant mala fortuna per a ella que el bisbe acaba morint i aquí comença el seu calvari:

Arnau de Mont-rodon va morir prematurament als quaranta-vuit anys, quan li faltaven dos mesos perquè fes sis anys de la seva elecció com a bisbe de la diòcesi de Girona. 
(...)
Van detenir-la un matí a trenc d’alba. Es van presentar a casa seva dos agutzils abillats amb una mena de sotana negra damunt la qual duien una vestimenta d’aspecte militar i amb garlandes de color groc.

L'anciana és acusada formalment de bruixeria i d'haver mort amb les seves males arts el bisbe, és empresonada per l'inquisidor, torturada, i malgrat els esforços del seu defensor, el canonge Roderic de Gui és condemnada a morir a la foguera, però uns esdeveniments imprevists i gairebé màgics en forma de repetides i violentes pluges impedeixen que es dugui a terme la sentència. És aleshores que els jueus, amb els quals manté una bona relació veïnal, s'indignen per la seva detenció i la injusta sentència i...

El seu batlle m’ha fet saber que aturaran totes les operacions de préstec i les vendes de gra, i a més faran servir totes les influències davant el rei i la Cort perquè la ciutat en surti perjudicada si s’arriba a complir la sentència. I ja sabeu tots que aquests del costat tenen encara molt poder!

I bé, arribem pràcticament al final de la història: La Guisla és deixada en llibertat i com la seva vivenda ha estat enderrocada li troben asil en un convent on acabarà els seus dies ocupant-se de l'hort.
Serà després de la seva mort que el nou bisbe encarregarà al mestre d'escultors Guillem Morei? que esculpís una gàrgola amb els detalls precisos de com i on s'havia de situar amb la figura d'aquella dona extraordinària condemnada en mala hora a la foguera.

Aquest no és ben bé el final del llibre, encara el professor, guiat per un escrit de la mateixa Guisla, farà una troballa inesperada, però com que no té incidència en el desenvolupament d'aquesta llegenda, us deixo en la incògnita; si us sentiu encuriosits només us cal fer-vos amb el llibre.

A la catedral de Girona les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció: al costat de la torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra, amb una llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper o pergamí a les mans, obre perpètuament la boca per vomitar les aigües de mil pluges. 


Gàrgola de Guisla Recasens
a la catedral de Girona

Gràcies a la labor d’investigació del professor Freixenet, posteriorment convertida en un text novel·lat per facilitar-ne la conversió al català modern i, per tant, la comprensió, ara se sabia que la dona que l’artista Guillem Morei havia immortalitzat en una gàrgola situada dalt de tot de la paret de la catedral que toca la torre de Carlemany no era cap bruixa sinó una pobre dona anomenada Guisla Recasens, víctima d’una vida desgraciada i de les males arts de l’inquisidor Nicolau Eimeric, d’infausta memòria.

dissabte, 13 de febrer de 2016

Reparar els vius



Una història de Maylis de Kerangal d’aquelles que convida a la reflexió. Totalment colpidora, no pot deixar ningú indiferent. Jo he dubtat i confesso que encara ho segueixo fent, entre donar el meu cos a la ciència o fer-me donant d'òrgans i teixits. És una llàstima que ambdues opcions siguin incompatibles.

També desconec si els òrgans d’un cos vell i gastat els pot ser d’alguna utilitat, però pensar que alguna persona pugui millorar (es pugui "reparar") o senzillament viure aprofitant unes parts que altrament serien destruïdes em sembla una bona causa.

Amb tots aquests dilemes he afrontat la lectura que ara passo a comentar i val a dir que he tractat, sense massa èxit, de distanciar-me dels protagonistes en el sentit que el relat, amb molta cruesa, es basa en la mort accidental d’un jove de només dinou anys i que pràcticament més de la meitat del llibre és una explicació exhaustiva i meticulosa de tots els detalls que van des de la certificació de la mort cerebral del noi, fins a l'extracció dels òrgans, sense estalviar-se tot el calvari pel que han de passar forçosament els pares fins a acceptar primer la mort i després la manipulació del difunt.

Els protagonistes:

Simon Limbres: el noi de 19 anys que mor d’un accident de cotxe just després de una sortida molt matinera per fer surf amb dos amics.

Pierre Révol: el metge del servei d'urgències que rep el cos mal ferit de'n Simon i un cop certificada la mort cerebral del noi és qui posa en marxa tota la xarxa que ha de culminar amb la donació dels òrgans.

Marthe Carrare: organitza entre els diferents centres i aspirants les comptabilitats dels òrgans:
Ara és el moment de mirar cap als que esperen, repartits pel territori i a vegades més enllà de les fronteres del país, gent inscrita en unes llistes segons l'òrgan a trasplantar, i que cada matí quan es lleven es pregunten si s'han mogut de lloc, si han pujat en el full, gent que no conceben cap futur i que s'han restringit la vida, pendents de l’estat del seu òrgan. Això de tenir una espasa de Dàmocles damunt del cap no pots saber el que és per molt que t'ho imaginis. 

Thomas Rémige: Coordinador d'extracció i trasplantament d'òrgans i teixits:
Cada equip és un tàndem compost per un cirurgià sènior i un resident, als qual s'afegeixen el metge anestesista, la infermera anestesista, la infermera de quiròfan, l'auxiliar de clínica i ell mateix , per tant, tretze persones. 

Juliette: La novia rememora els seus moments plegats. Vides senzilles, normals, anodines, sense sobresalts fins que arriba l'abrupte final.
Què se’n farà de l'amor de la Juliette quan el cor de'n Simon torni a bategar dins d’un cos desconegut, que se’n farà de tot allò que omplia aquest cor, dels seus afectes lentament dipositats en estrats des del primer dia o inoculats ací i allà.

Sean: el pare. Li va confeccionar la taula, l'ha iniciat en aquest arriscat esport... sent la culpa...
No li hauria d’haver fabricat aquella taula. (...) bruscament s'inclina sobre el volant i hi dona un cop de cap, pam, el front li rebota amb violència sobre el cautxú... hi torna, accelera, cops repetits, sempre al mateix punt del front, pam, pam, pam...(...) s'aferra al volant amb les dents, mossega el cautxú, amolla un esgarip eixordador, un esgarip salvatge i sinistre, una cosa insuportable (...) fins que l'esgarip es converteix en una lamentació. 

Marianne Limbres: la mare
De sobte pensa com hauria pogut ser aquest diumenge sense l'accident, sense la fatiga, sense el surf, sense la puta passió pel surf, i a l'extrem d’aquesta corda de casualitats torçades per una mà feble hi ha en Sean. 
(...)
Vet aquí, no havien fet res, no havien sabut protegir el seu fill. 

Però el principal protagonista serà el cor de'n Simon:
Els equips d'extracció arriben els uns després dels altres a partir de les vint-i-dues hores
(...)
El cor de'n Simon migrava cap a un altre racó del país, els seus ronyons, el fetge i els pulmons anaven a altres províncies, corrien cap a altres cossos. Què en quedaria, de la unitat del seu fill després d'aquella divisió? Com podien connectar la seva memòria singular a aquell cos difractat? Què se’n faria, de la seva presència, del seu reflex sobre la Terra, del seu fantasma? 

Claire Méjan, 50 anys: la receptora del cor:
És la por de la mort i la por del dolor, la por de l'operació, dels tractaments postoperatoris, la por del rebuig i que tot torni a començar, la por de la intrusió d’un cos estrany dins del seu, i de convertir-se en una quimera, de ja no ser la mateixa. 
(...)
Al seu fill petit, un vespre que la passa a veure, li confessa que esperar per allotjar el cor d’un mort la pertorba, és una situació estranya. 
(...)
La Claire treu les seves coses i les posa dins l'armariet (...) El que la turmenta és la idea d'aquest cor nou, i que algú s'hagi mort avui perquè tot això passi, i que aquest algú pugui envair-la i transformar-la, convertir-la. 
(...)
Mai no podrà manifestar cap forma de reconeixement cap al donant i la seva família, ni tan sols efectuar una contra donació ad hoc per tal d'alliberar-se del deute infinit, i se li acut que podria quedar entrampada per sempre. 



dissabte, 6 de febrer de 2016

UN ALTAR PER LA MARE


Un relat de Ferdinando Camon breu i senzill, gairebé un conte, que ens relata el dolor per la pèrdua de la mare i l'esposa i les diferents maneres de superar-ho.

Tot i la brevetat del llibre, l'autor hi dedica un llarg capítol a relatar amb tot luxe de detalls la minuciosa confecció d'un altar per part d’un marit que gairebé sembla morir en l'intent, en un temps impossible, un parell de dies fervorosos, febrils i gairebé agònics, no tant com un gest de devoció, que també, sinó com a homenatge a una dona humil i senzilla, en el sí d’una família de camperols pobres.

Un cop inicien els tràmits per l'enterrament, el marit vol seguir un costum força estès entre algunes famílies i que personalment no comparteixo, com és posar una fotografia de la difunta en el nínxol. Aleshores s'adonen que no troben cap imatge que li faci justícia i és que les poques vegades que hi apareix està molt desdibuixada, o bé està d'esquena o senzillament ni els mateixos fills arriben a reconèixer-la. Ha passat tant de puntetes per la vida que gairebé no hi queda cap rastre d'ella que no sigui el record.

Però el títol va més enllà i és que a banda de l'altar físic, és el del seu fill, el fill de l'Elena, qui gairebé sense paraules li ret el millor i més sentit homenatge que se li pot dedicar a una mare. Amb el pensament, amb els records, amb el dolor somort i callat.

Els materials que empra el marit són senzills i aprofitats, però el resultat té la grandesa de les obres sinceres.

De la mateixa manera les paraules del fill són senzilles i íntimes, però ens exposa un retrat acurat del què va ser la vida i l'essència d'aquesta dona quasi analfabeta:

Va envellir aviat. Es va tornar blanca. No havia viscut ni un sol dia, no volia resignar-se a ser vella abans d’haver estat jove.
(...)
Li van concedir la pensió amb tres anys de retard, la podia cobrar a l’oficina postal no pas cada mes sinó un cop cada dos mesos. (Cobrava una misèria i encara la repartia entre els fills) (...) i amb el que quedava es comprava un mocador, o llana per fer-se uns guants, o un parell de mitjons. 
(...)
Era un esperit sensible: li agradaven les coses estranyes, les troballes, les paraules en italià que aconseguia entendre, les sorpreses. De regals no en volia mai (...) Si hi ha algú al món que rep regals, és que algú altre passa gana

Tot el relat està marcat per la mort de la mare, però sempre en un to que no té res d'irat ni resignat. Morir-se és un fet, una certesa que ens acompanya des del mateix moment de la naixença, tot i que difícilment ens hi volem afrontar.
Morir és natural, altra cosa és llevar de manera voluntària la vida d'algú, ni que sigui en una guerra.

No es pot pensar llargament en la mort sense embogir una mica. Així que estem tots una mica bojos. Aquesta lleu bogeria és la normalitat, qui no la té no és normal. 
(...)
Nosaltres no sabem què és la mort. Ens aterreix fins que no hi és, com qualsevol misteri. El que és misteriós és enemic nostre. A mesura que es revela, el terror s’esvaeix, es fa la llum, la ment hi penetra, s’adona que també aquell espai fosc és visible: la mort no hi és, és una part de la vida. 
(...)
La mort és tantes coses: silenci d’una veu, separació per sempre, distància sense fi. (...) L’home té el mitjà més senzill: no matar. Qui no mata no morirà. La mort és una tria: n’hi ha prou amb no triar-la. 

dilluns, 1 de febrer de 2016

ESCRIVIA CARTES AL CEL



Un relat, m'atreveixo a dir, curiós i un tant difícil de comentar, que la Maria Barbal va escriure el 1996 i que pel que sembla està basat en un fet real, com és el segrest dels alumnes i la professora d'una classe de pàrvuls, li serveix per descobrir-nos un cop més, les complicades relacions i reaccions humanes. 

El protagonista és en Josep Ram, o Napoleó Jeroni, un home culte i anodí que pren com a hostatges una classe de pàrvuls i la seva mestra, la Francesca Puigcor. Demana un rescat milionari que sap que el seu pare, l’exalcalde d’Enar i una de les fortunes més importants del país abonarà.

Ningú no sospitava que en Josep podria arribar a aquest extrem, però quan coneixem la història des del moment que encara infant perd la seva mare, i la seva complicada relació amb el seu pare, un home ric i extremadament rigorós, tot sembla encaixar:

Aquell xiquet a qui ensinistraven per rebre algun dia dignament l’herència del pare ric és la imatge més allunyada de mi.
(...)
Des de la mort de la mare, quan jo tenia nou anys, he estat vivint en l’engany. 
(...)
Jo vaig ser un infant indefens. Ningú no m’havia defensat del meu pare. Ell m’havia segrestat a casa, m’havia ensinistrat com un animal de circ i tothom li feia barretades i tothom em compadia. 

En l’acció del segrest no hi ha cap tipus de violència, però la premsa s’apressa a incloure detalls per fer-ho suposar i quan la mestra, protagonista involuntària, tracta de desmentir-ho i de fer conèixer amb tota senzillesa la veritat dels fets es veu qüestionada i fins i tot menyspreada pel públic sempre àvid de truculències.

Tot sembla sortir-li segons havia previst i aconsegueix cobrar el rescat que és ni més ni menys de dos-cents milions, però com sempre acostuma a ocórrer, té una petita relliscada per la qual el descobreixen i acaba tancat a la presó.

Un cop a la presó manté amb el seu company de cel·la, Nazari, una relació tan estranya i sorprenent que acaba suplantant-li la personalitat en una sèrie de missives amoroses vers una voluntària fins que un cop descobert aquest li clava una pallissa que el porta a la infermeria.

I a partir d'aquí s'inicien les seves interessants reflexions:

De temps, me’n sobra, i he pensat que escriure potser em servirà per esbravar-me i aclarir-me. 
(...)
Sota el meu punt de vista només pot defensar-me de forma convincent qui sàpiga les meves raons veritables. 
(...)
Viure reclòs et fa percebre realitats tan petites que ara crec que la presó em fa de microscopi. 

Sota el seu punt de vista, distorsionat sens dubte, la revenja esdevé quelcom lògic i raonable:

Un innocent era maltractat, però un bon dia encertava una o més víctimes disparant la seva revenja i així esdevenia culpable. Fins que la víctima passava a castigar i perdia la innocència. La vida era un camí rodó i viure era el passatge segur cap a la culpabilitat.