diumenge, 24 de juliol del 2016

El cinquè en joc


No es pot desenvolupar la trama sense un altre home, que generalment és un baríton, i que en la professió [òpera] es coneix com el cinquè en joc, perquè és l’element estrany, el personatge aquí no en correspon un altre del sexe oposat. Però per força hi ha d’haver un cinquè en joc, perquè és aquest qui coneix el secret del naixement de l’heroi, apareix per ajudar l’heroïna quan ens pensem que està perduda, manté la reclusa a la seva cel·la o fins i tot pot provocar la mort d’algú, si això forma part de l’argument. (...) Potser no és un paper espectacular, però t’asseguro que és una bona feina.

Així ens aclareix, en Robertson Davies, l'autor, el per què del títol, i en efecte, la vida del protagonista resulta tenir aquesta particularitat en el desenvolupament de la història.

Un incident un tant fortuït, fruit d'un incontrolat atac de ràbia portarà conseqüències funestes en la vida de unes persones innocents. El nostre heroi, el cinquè en joc en aquesta història, quedarà profundament marcat per un fet del que ell és un inesperat i indesitjat protagonista.

Una en aparent innocent bola de neu llençada amb mala fe, errant el blanc i anant a topar en el cos de l'esposa del Reverend Dempster embarassada, resulta el desencadenant de tota una sèrie de desgràcies, la primera de les quals va ser un dissortat naixement prematur:

Així va ser com en Paul Dempster, la reputació del qual, indubtablement, li és familiar, encara que no el conegui amb aquest nom, va néixer prematurament el matí del 28 de desembre del 1908.
(...)
L’esperança de vida dels nadons prematurs era molt més baixa l’any 1908 que no pas ara.

A raó d'aquest naixement la vida del matrimoni sofreix un daltabaix. El pare no sap estar a l'alçada de les circumstàncies, mentre que la mare entra en un estat quasi demencial amb conductes estrafolàries que són comentades i criticades tot i que amb una certa hipòcrita commiseració, pels veïns:

Al cap d’un any de néixer en Paul, l’Amasa Dempster era conegut com “el pobre reverend Dempster”, un home castigat amb una dona beneita i un fill delicat, fins al punt que la gent se sorprenia que pogués tirar endavant. (...) Més o menys al cap d’un any, les dones del nostre poble es van cansar de sentir llàstima pel pastor baptista i la seva dona, i van començar a pensar que tan beneit era ella com ella.

El nostre protagonista se sent responsable de la desgràcia familiar ja que la bola de neu li anava adreçada i la va esquivar, i a partir del moment del naixement freqüenta la casa i es fa càrrec del petit fins el punt d'anar-lo instruint a fer jocs de màgia en els que insospitadament el nen es mostra més que receptiu, especialment dotat.

La historia segueix al llarg de la vida dels Dempster, o per ser més exacte, de la mare i el fill, i és gairebé al final que acabem descobrint el secret de com es van succeir en realitat els fets i que m'estimo més no desvetllar.

Així que vaig començar a mantenir la senyora Dempster de la meva butxaca, cosa que vaig continuar fent fins a la seva defunció, l’any 1959

Un relat interessant, unes memòries de la vida d'unes persones un tant excepcionals, tot i que el protagonista es mostra humil:

No vull fer-me passar per un heroi en aquestes memòries





divendres, 15 de juliol del 2016

PODRIES

PODRIES

Si haguessis nascut
      en una altra terra,
podries ser blanc,
      podries ser negre...
Un altre país
      fóra casa teva,
i diries "sí"
      en un altra llengua.
T'hauries criat
     d'una altra manera
més bona, potser;
     potser, més dolenta.
Tindries més sort
     o potser més pega...
Tindries amics
     i jocs d'una altra mena;
duries vestits
     de sac o de seda,
sabates de pell
     o tosca espardenya,
o aniries nu
     perdut per la selva.
Podries llegir
     contes i poemes,
o no tenir llibres
     ni saber de lletra.
Podries menjar
     coses llamineres
o només crostons
     eixuts de pa negre.
 
Podries ....podries... 
      Per tot això pensa
que importa tenir
      LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
      fugint de la guerra,
fugint del dolor
      i de la pobresa.
 
Si tu fossis nat
      a la seva terra,
la tristesa d'ell
      podria ser teva.
Joana Raspall i Juanola. Com el plomissol, La Galera, 1998 



divendres, 1 de juliol del 2016

El llarg procés



Una lectura un tant feixuga que el podria resumir en una sola frase: M'ha semblat una exaltació de la figura de Gaziel, però sense aportar massa elements que li donin consistència.

Van ser molts els esdeveniments que van succeir en un relativament breu període de temps. Ara em toca reflexionar sobre tot aquell procés mentre jo anava evolucionant física i mentalment en una dona adulta i vivia la meva guerra particular i familiar.

L'autor, en Jordi Amat, com podreu comprovar si seguiu l'enllaç és un escriptor, filòleg i crític literari. El fet que sigui un col·laborador habitual del diari "La Vanguardia" potser pot haver influït en la defensa d'un personatge un tant controvertit com Gaziel del qual també ha estat un gran estudiós.

També hi posa un especial èmfasi en el paper que va tenir respecte a l'evolució de la cultura del catalanisme durant la postguerra la revista Destino.
Jo recordo vagament aquella publicació més que per haver-la llegida, cosa que no penso haver fet, per les contínues referències que se'n feien quan es volia emfatitzar qualsevol afirmació. Era habitual escoltar a qui deia amb un aire de suficiència que tal o tal cosa l'havia llegida a Destino. Fins i tot quan es pretenia ridiculitzar a algun adversari intel·lectual o és tractava de denunciar algun abús, la frase predilecta era: "Escriuré una carta a Destino". I normalment aquesta frase suposava el final de la discussió, sense cap més incidència en la qüestió que es debatia. Jo la situo gairebé en el mateix estadi que la prepotent i desafiadora "Usted no sabe con quien está hablando"

Tot i això, cal tenir en compte que: 

Com és ben sabut, durant la guerra, a Burgos, un grup d’integrants de la delegació territorial de la Falange de Catalunya -bàsicament Xavier de Salas i Josep Maria Fontana- hi havia creat la revista Desrtino. El darrer número de la primera etapa s’havia publicat a Barcelona, coincidint amb l’ocupació de la ciutat per part de les tropes insurrectes.

Segons l'autor:

El setmanari Destino és una de les claus per comprendre l’ambigu desenvolupament de la cultura catalana de postguerra. (...) A mitjà i llarg termini, Destino va anar deixant de ser una eina al servei de l’espanyolització  per assetjar a poc a poc estratègies de readaptació del passat català a les coordenades europees de la guerra i la postguerra mundial

Ja em disculpareu si m'he centrat bàsicament en tot el que es refereix a la Revista, és més que evident que se'n parla de molts altres aspectes, tots ells relacionats amb la cultura política de Catalunya a partir de la Guerra fins a gairebé els nostres dies:

El pes que els historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme -des d’Antonio Rovira i Virgili passant per Ferran Soldevila fins a Pierre Vilar o Jaume Vicens Vives- ha estat profundíssim.


Fotografia manllevada de "todocoleccion.net"