dissabte, 20 de gener del 2018

Parlem d'escriure



Molts cops he provat d'escriure, bé, ESCRIURE, així en majúscules, no res que fos alguna història senzilleta, sinó més aviat una novel·la, però m'he entrebancat aviat, no trobava el ritme, em perdia amb els personatges, les històries que se m'acudien eren insubstancials i només es basaven en la meva experiència personal sense cap interès.

Quan vaig llegir aquesta cita:Si una persona té un mínim de talent, no és pas impossible que escrigui una primera novel·la excepcional. ja vaig constatar que era just el que em mancava: talent.

És clar que sempre em podria consolar quan llegeixo a continuació:A parer meu, escriure novel·les no és una feina gaire adequada per a les persones molt intel·ligents. (...) Perquè escriure una novel·la -o explicar una història- és una tasca que s’ha de fer bastant a poc a poc, amb una marxa curta. 

Admiro profundament els escriptors que em saben commoure amb relats senzills i aleshores penso que això mateix també m'ha pogut passar a mi, o d'alguna manera també ho he viscut, però tal com m'ho han exposat ho he trobat interessant, mentre que jo només podia imaginar una història totalment anodina.

En Haruki Murakami, en  "De què parlo quan parlo d'escriure", relata la seva experiència amb el fet d'escriure, conta els seus inicis, els seus dubtes, la feina de revisar, corregir, i tornar un cop i un altre a refer el què havia escrit, fins a aconseguir sentir-se satisfet amb el resultat:

Feia una vida ben normal, com la de qualsevol altra persona, i de sobte un dia se’m va acudir fer una novel·la i vaig guanyar un premi per a escriptors novells.
(...)
En tot text hi ha, indefectiblement, espai per la millora.

No m'ha estat útil per satisfer les meves aspiracions artístiques, però ha resultat una lectura entretinguda de la que només em resta copiar algunes frases a mode de resum:

Fa més de trenta-cinc anys i escaig que aguanto a dalt del ring del “món literari” i, per dir-ho amb una expressió passada de moda, “menjo del meu pinzell” 
(...)
La veritat és que no m’ho he passat mai malament a l’hora d’escriure ni, per sort, tampoc he hagut de patir mai perquè no em sortís una novel·la.
(...)
Des del principi vaig tenir força clar quina mena de novel·les volia escriure. En tenia una imatge mental molt ben definida.
(...)
El que em va resultar més útil va ser la música. Vaig escriure exactament igual com si toqués un instrument. Sobretot em va servir el jazz.
(...)
Mentre treballava en la novel·la, la sensació que tenia, més que la d'escriure un text, era la d'interpretar una peça musical. 
(...)
El general, les novel·les et surten de dins i les pots anar fent ara d’una manera, ara de l’altra, segons et convingui a cada moment.

En definitiva:

Escriure una novel·la és una empresa absolutament personal que té lloc a dins d’una habitació tancada. 

divendres, 19 de gener del 2018

Carles Capdevila



A Carles Capdevila solia veure'l a les tertúlies de TV3; sempre tan sensible i equànim, traspuava serenitat, al temps que solia posar el seu puntet d'humor en les seves intervencions. La resta de tertulians sempre se l'escoltaven amb atenció. Mai una paraula de més, mai cap aspror, sempre respectuós.

Quan li van diagnosticar la greu malaltia, i amb el mateix to, ho va anunciar. Van passar uns mesos i, més prim i desmillorat, va tornar a seure's per comentar com se sentia, com el seu fill petit li havia lloat el seu nou loock, obligat per la quimio, però que al noi li havia semblat més modern i desimbolt. I ho contava sense dissimular l'orgull que sentia per la seva família i l'esperança pel seu guariment.

Ja sabem que no va poder ser i que en Carles ens va deixar l'u de juny del passat 2017.

A "LA VIDA QUE APRENC" en fa una recopilació dels articles que a mode de reflexions personals publicava a l'ARA. N'ha recollit 130 i jo només n'he seleccionat alguns fragments, algunes frases que m'han atret especialment, però tots i cadascun dels escrits paguen la pena llegir-los i rellegir-los.

Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic. 

Sopàvem d’hora, a les set del vespre (...) N’estaven orgullosos, d’un pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. 

Amb el temps he aprés a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur... 

El meu avi s’aixecava ben d’hora, sovint a les sis del matí, i abans de posar-se a treballar a les vuit ja havia caminat un parell d’hores. 

No hi ha res més transformador que riure. Sobretot de nosaltres mateixos. 

Un poble amb un punt escèptic i un caràcter benhumorat ho té tot a favor per sortir-se’n. 

Vaig celebrar l’aniversari el 13 d’agost, pocs dies després del diagnòstic. I cada cop que algú em felicitava entenia millor que mai com és de bonic que et desitgin per molts anys. 

Quan tens una sotragada vital és lògic que t’envaeixin la foscor i la por. Però dura poc. 

M’agradaria ser una persona lliure en un clima social més lliure i en una societat on  no ens fes tanta por la llibertat. 

Per avançar, una societat necessita un sentiment de pertinença i responsabilitat, lideratges clars i generosos i un clima que aplaudeixi les virtuts i censuri els vicis, començant pel que els justifica a tots: el cinisme. (...) Que n’hi hagi de pitjors no vol dir que siguem bons. 

Ha de ser trist intentar fer un front anti, en lloc d’un front a favor. I veure que el pots fer, que no sumes. 

El pas previ a la indiferència és la resignació. 

No passa res per dir-nos més sovint que ens estimem. 

Agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, el fet de ser-hi. 

Convèncer encara és més provisional que vèncer (...) La gent convençuda sempre avança més ràpid i va més lluny que la gent vençuda. 

Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem, i som en un context, el de les relacions.

Res et posa més a prova, res et revela més clarament les contradiccions pròpies i res et serveix més per aprendre que ensenyar. 



També en parla: Fragments Personals

diumenge, 14 de gener del 2018

Estrany



Un títol totalment adient aquest de'n Raül Garrigasait. Val a dir que malgrat que estava advertida, no he tret l'entrellat d'aquesta història realment estranya i contada d'una manera estranyament confosa i això que es tracta de tot un premi Llibreter que mai no acostuma a decebre'm.

El protagonista, com el mateix autor, és traductor i rep un encàrrec per traduir l'obra de'n Lichonowsky, però quan comença la recerca per tal de complir l'encàrrec, topa amb un manuscrit biogràfic d'un tal Wielemann que l'atrapa fins el punt que acaba relegant l'encàrrec per submergir-se en la història d'aquest prussià que en temps de la convulsa guerra carlina i després de travessar els Pirineus es troba totalment perdut i desorientat en una petita vila ruïnosa de Catalunya de la que desconeix fins i tot la seva llengua:

Jo venia a lluitar per l’odre i el rei (...) Jo volia venir a restaurar l’ordre. A fer costat als qui restauraven l’ordre. (...) Però no m’aclareixo. No em donen cap ordre.
(...)
Feia cinc mesos que el prussià havia posat els peus en aquella ciutat; no s’acabava d’avenir que haguessin transcorregut tan de pressa, tan inútilment.
(...)
S’està a casa d’una viuda... I darrere d'ella, assegut a la taula, aquell estranger que no s'entenia d’on havia sortit  ni perquè s'havia hagut d'instal·lar a casa seva, que ella acollia perquè no podia fer altra cosa i també perquè no li semblava mala persona, però que era un misteri. 

De tant en tant, el protagonista, una mica a contracor, torna a ocupar-se de l'encàrrec que l'ha dut fins allà i que no té cap altre incidència en la resta del relat, per la qual cosa no entenc per què s'utilitza com a base del llibre quan podria haver anat directament a explicar el contingut de la suposada biografia de'n Wielemann:

Entre pàgina i pàgina sobre Wielemann, la responsabilitat em fa traduir una mica.

Fins aquí la història en què va descrivint pràcticament el dia a dia d'aquest soldat i que l'autor complementa amb una sèrie de descripcions una mica empallegoses i que no aporten res al relat, mentre s'hi esforça en relacionar-la amb els fets de l'època i unes certes referències als hàbits i costums dels carlins:

Els primers carlins parlaven i escrivien d’una manera estranya; en les seves proclames no hi ha cap greuge concret, cap proposta, cap frase que es pugui traduir al llenguatge d’avui.
(...)
Si hi havia una cosa perdurable que els carlins havien de venerar, era l’Església. 

També en parla: fragments personals

dijous, 11 de gener del 2018

PETITA CRÒNICA



De Stefan Zweig havia llegit i comentat "Novela de ajedrez", que, tal i com vaig dir, no em va deixar en absolut indiferent.

Aquest cop, tot i que les històries curtes no són les meves preferides, he decidit reincidir amb el mateix autor i un cop  més m'he trobat una lectura interessant i recomanable.

Són quatre relats curts que d'entrada es podria dir que no tenen un mateix fil conductor, però sí un desenllaç força sorprenent, que m'estalvio de desvetllar. 

LA COL·LECCIÓ INVISIBLE, ens parla d'un apassionat col·leccionista que, molt gelós de la seva valuosa col·lecció la repassa i remira amb delit cada dia, la qüestió és que fa anys que ha perdut la vista, que la família ha passat, i encara pateix d'estretors econòmiques i la col·lecció és molt valuosa. Un bon dia, apareix en el petit poble un jove interessat en les obres i el vell, que mai no l'ensenya a cap veí, sentint-se orgullós i valorat pel foraster, accedeix a mostrar-li:

L’única alegria que li queda és la col·lecció que contempla cada dia... bé, contemplar no és la paraula, perquè no hi veu, però cada tarda treu les carpetes, per palpar almenys les peces, una rere l’altra, seguint sempre la mateixa seqüència, que se sap de memòria des de fa dècades. 
(...)
Aquesta ciutat és molt petita i no hi ha ningú que el pare consideri digne de veure els seus tresors... 

UN EPISODI DEL LLAC DE GINEBRA. La història d'una aparició...un matí, de forma sobtada, emergeix del llac un home foraster, mig nu i parlant una llengua que ningú no coneix. La seva història és dura i, tot i la bona voluntat dels habitants del poble, de difícil resolució:

Voltat de la cridòria del jovent del poble, que s’acabava de llevar, aquell home moll, vestit amb uns pantalons i una jaqueta que li anaven balders, fou portat a la casa de la vila, on va quedar reclòs. No es va defensar ni va dir una sola paraula. 
(...)
Havia combatut a Rússia, però un bon dia van unir-lo a un miler d’altres homes i els ficaren dins de vagons i els transportaren molt lluny... 
(...)
Uns opinaven que calia entregar-lo a l’ambaixada russa de Berna (...) el funcionari de policia plantejà la difícil qüestió de si calia tractar-lo com un desertor o com un estranger sense papers. 

LEPORELLA. Aquest és el nom amb què es coneixerà a la protagonista, en realitat, Crescentia, una dona ruda, sense estudis, poc agraciada, que per atzar acaba servint a casa d'uns senyors on la relació entre els amos travessa per un moment delicat i, mentre la senyora la tracta amb força adustesa, el senyor acostuma a parlar-li amb força gentilesa i cortesia a la que ella correspon amb una fidelitat que va més enllà del que seria desitjable:

Pujada com a filla il·legítima a càrrec de la comunitat, llogada per a minyona amb només dotze anys, més tard fregadora en una taverna de carreteres, a la fi progressà des d’aquesta ocupació, on demostrà una tenaç, infatigable passió pel treball, fins a la cujina d’una acreditada fonda de turistes
(...)
De manera gradual, s’anà manifestant en Crescenz un curiós instint ensumador, cercador, rastrejador, que sotjava tots els desitjos del seu amo amb bona traça de caçador, i fins i tot s’hi avançava. 

EL LLIBRETER MENDEL. Un cafè, un passavolant que de sobte té la sensació que ja hi ha estat fa molts anys, un peculiar llibreter jueu de memòria prodigiosa que només s'interessa pels llibres. La guerra, una detenció arbitrària, la injustícia... Aquests són els elements principals de la narració:

Aquell era el lloc de Mendel, de Jakob Mendel, del llibreter Mendel; vint anys després, em tornava a trobar al seu quarter general, el Cafè Gluck. 
(...)
Només el llibre, mai els diners, tenia poder sobre ell. 
(...)
En el seu món superior dels llibres no hi havia cap guerra, cap incomprensió, només el coneixement i el desig de saber encara més sobre xifres, paraules, títols i noms. 
(...)
Dos dies després (de detenir-lo) l’enviaven, amb una lleugera jaqueta d’estiu, a la vora de Komárom. 

diumenge, 7 de gener del 2018

Història d'una amistat


Amb Nosaltres Dos, en  Xavier Bosch ens conta la història a través de força anys d'una parella d'amics, en Kim i la Laura, i d'alguna manera, ens interpel·la: Poden un home i una dona ser només amics? Possiblement i segons la pròpia experiència, cadascú tindrà la seva resposta. La meva me la reservo.

Però, començant des del principi, cal parlar primer de'n Paco Ràfales, el pare de'n Kim i propietari del Rafaeli, un hotel al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Als cinquanta-un, vidu i amb alguna arruga que s’havia vist al costat dels ulls, tan sols els fills l’aconseguien deixar fora de combat.
(...)
El Paco Ràfales tenia expressament prohibit a maleters, conserges i a tot el personal, sota pena de tallar-los els ous amb una cisalla, que dins l’habitació fessin aquella aturada insinuadora als clients vip del Rafaeli

En Paco fa uns anys que ha quedat vidu, amb tres fills mascles i una filla, la petita, molt estrimada i consentida per tots. En Kim és el petit dels nois:

Malgrat l’absència de la mare, el Paco Ràfales estava convençut que eren prou feliços. 

En Kim, un jove seductor de bona família i la Laura, una noia senzilla de Banyoles, coincideixen a la universitat quan un professor els aparella a l'atzar per presentar un treball. En principi, no semblen tenir res en comú; ell massa despreocupat i ella metòdica i estudiosa, però poc a poc es va forjant entre els dos una gran amistat:

Estaven bé junts. Durant el curs s’havien anat acostant. Dia rere dia. Sense adonar-se’n, cada dia s’entenien més. 
(...)
La Laura era feliç i es va deixar endur per una vida on ningú no jutjava ningú. (...)  L’estabilitat familiar sovint es basa en l’empat etern entre allò que no es diu i allò que no es vol saber. 
(...)
El Kim és reconcentrat com ell sol quan es posa tossut.

Cada cop comparteixen més coses, creen complicitats al marge de la resta de companys, coneixen les respectives famílies, s'agraden, s'apropen...

Sense voler-ho, s’havien inventat un joc perillós (Un, dos, tres. En què estàs pensant?) La Laura i el Kim s’havien adonat dels riscos d’allò que havia nascut com un divertiment d’universitat.(...) De cop i volta, la veritat pot ofendre.  La veritat, a vegades, fa mal. Però si eren amics, amics de debò, no hi havia d’haver malentesos. 

Fins i tot sembla que hi pot haver-hi quelcom més entre ells, però la Laura més d'un cop s'hi esforça o s'entossudeix en posar les coses al seu lloc:

Això que tenim està molt bé, i si anem més enllà... No ho sé. I jo no et vull perdre.

I així les respectives trajectòries vitals els separen per llargues temporades, per anys. La Laura marxa a treballar a l'estranger, i manté més d'una relació amorosa, mentre que en Kim, a raó de la mort en un accident dels seus dos germans, per què l’atzar s’acarnissa  d’una manera tan cruel amb una família? es fa càrrec, junt amb el seu pare, de la direcció de l'hotel, i es casa i té fills amb una dona molt competent i atractiva:

Si la Míriam Mundi s’havia guanyat la credibilitat i el respecte del personal, no era perquè fos la dona de l’amo aquí tothom acostuma a fer la rosca, sinó per la seva simpatia, el seu criteri i la seva feina. 

Tot sembla indicar que poc a poc els llaços afectius entre els dos amics s'aniran afeblint, però el cert és que quan els sorgeix qualsevol problema sempre acudeixen cercant ajuda o consol, l'un en l'altre i se segueixen agradant:

El temps només havia passat en algun cabell gris que, de lluny estant, enfarinava la mateixa cabellera, neta, vigorosa i enredada de quan l’havia conegut a la facultat. (...) continuava fent cara de salut, amb la pell torrada, potser pel sol del tennis.
(...)
Va mirar als ulls de la Laura. L’un en les nines de l’altre. S’hi trobaven còmodes i es van entendre. 

I a tall de conclusió, recupero la pregunta amb què començava aquest comentari: Poden un home i una dona ser només amics?

El passat era una carpeta sempre present, aparcada al cervell, i hi podia recórrer quan calgués. 
(...)
L’amistat déu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és con si haguessis parlat abans d’ahir. 
(...)
Recordar. Re-cordar vol dir tornar a passar pel cor. Recordem quan tornem a passar un moment per aquí. 

dissabte, 6 de gener del 2018

M'enterro en els fonaments


Com en altres ocasions, Manuel de Pedrolo aborda un tema complex en aquesta novel·la, que no és altra que les contradiccions entre la consciència i la família.

Dos protagonistes principals, dues veus per una mateixa història: L'Anselm, un burgés metge de prestigi, amb una amant:

Mai no he pogut sofrir el desordre, en la forma que sigui, potser perquè la meva pràctica de metge m’ha donat sovint ocasió de comprovar que sempre és una manifestació de la malaltia. 
(...)
La relació sexual sempre havia ofert pocs atractius a la meva dona, i ara, en tàcit acord, ja feia temps que, per bé que seguíssim dormint en el mateix llit, no fèiem vida conjugal. 

El fill, l'Aleix, mal estudiant, rebel, sorrut...

La família. Quatre persones que s’han acostumat a ignorar-se. La mare conta coses de la seva “junta de caritat”, però val més no escoltar-la. Ningú no l’escolta.
(...)
Una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? 
(...)
Es fa tot el que es pot perquè no aprenguem a pensar, se’ns falseja fins i tot la informació que ens podria despertar!...
(...)
Jo faig coses que no m’agraden. Actes antisocials.

I de sobte, una troballa casual i inesperada, unes fotografies que fan entendre que s'ha comés un assassinat i que l'Aleix hi està implicat directament:

Però, com admetre que el meu fill es podia haver tacat les mans de sang? (...) No sabia veure el meu fill en la posició d’un assassí, en part potser precisament perquè era el meu fill i sempre ens és difícil d’acceptar que els nostres puguin cometre un acte que els exilia de la comunitat de la gent de bé.
(...)
El meu fill podia ser un assassí. A despit de l’exemple que li havíem donat, i sobre el qual no em cansaré d’insistir, i de la formació cristiana que havia rebut. 

I a mesura que les investigacions, oficials i extraoficials, van avançant, la sospita inicial es va fent realitat i el daltabaix familiar es fa evident; per una banda, la voluntat de mantenir el "bon nom" de la família pudent i cristiana, que no pot acceptar que es faci públic un escàndol d'aquestes dimensions, mentre que d'altra l'acceptació que el propi fill, sigui un assassí:

De por, només en tenia jo. Per ell, per mi, per tots nosaltres, però més que res per ell, perquè era el meu fill, i d’una manera o altra, es trobava en un mal pas.

Naturalment, la "culpa" no la podia tenir la família, ni l'educació rebuda, calia cercar-la en els altres, en les males companyies:

De nou em calia preguntar-me quina mena de freqüentacions tenia l’Aleix i quina era la seva vida fora de casa.
(...)
Calia concloure que hi ha éssers que es complauen en la degradació, que han nascut per fer mal.

Però això, tot i ser molt, no és tot: Les relacions familiars es fan cada cop més i més insostenibles, l'Aleix, que manté una relació que desconeix la família, maquina la manera de fer xantatge al seu pare amb una història del seu passat només per a aconseguir treu-re-li una bona quantitat de diners que han de servir per pagar la fiança d'uns companys detinguts, mentre la mare, totalment aliena als problemes familiars, es limita a plorar i desesperar-se sense aportar cap solució.

En conclusió, un problema generacional d'enganys, mentides i hipocresies, del qual tots en sortiran malparats: 

Sempre cal enterrar alguna cosa en els fonaments, de vegades un home i, en moments excepcionals, potser fins i to una generació. Potser serà la meva... 

També en parla: fragments personals



dijous, 4 de gener del 2018

L'enganyada



Us presento a la senyora Von Tummler (Rosalie):

Era sociable per naturalesa. (...) No era alta, però es conservava molt bé, tenia cabells abundants i ondulats, ja força grisencs, i unes mans fines, per bé que un xic envellides, al dors de les quals havien aparegut amb els anys moltes i grans taques de pell descolorida. (...) el seu aspecte era jovenívol gràcies a uns esplèndids i vius ulls bruns. 
(...)
La Rosalie no feia servir mai perfums o essències fabricades, només excepcionalment una mica de la colònia refrescant de J.M.Farina. 

I també a Ken Keaton, l'atractiu professor d'anglès del seu fill

Un nord-americà de vint-i-quatre anys, portat a Europa per la guerra, que des de feia temps s’estava a la ciutat, ensenyava anglès en algunes cases o era convidat a mantenir converses en anglès, cobrant, amb les mullers de rics industrials. 
(...)
Es movia, doncs, pels salons amb tota desimboltura, es feia agradable a les senyores amb qui parlava anglès i amb aquelles que desitjava convèncer perquè també hi parlessin.
(...)
La idea d’iniciar una relació amorosa amb ella (...) no li era en absolut peregrina. 

Amb aquests dos ingredients, en Thomas Mann, el mateix autor, entre d'altres de "Mort a Venècia" en què ens relata el drama íntim del protagonista masculí, aquest cop basteix una turmentada i romàntica història d'amor des del punt de vista femení, que, tot i que no s'arriba a consumar,  escandalitzaria als seus coetanis, amb un títol un tant enganyós donat que a la Rosalie no l'enganya pas el seu amor sinó que no sap llegir, o mal interpreta, els missatges del seu cos fatalment malalt.

Però també té un paper important, la Anna, la seva filla, que veient la passió de la mare, ens aporta unes reflexions que venen a resultar una premonició del desenllaç:

Aquest fatídic rampell t’està destruint, t’ho veig als ulls, t’ho noto quan parles. L’hem d’aturar, posar-hi fi, salvar-te’n, costi el que costi. 
(...)
Parlàvem del pare i de certs conceptes heretats segons els quals vivia i que, al seu parer, no infringia amb les infidelitats que et feia patir. (...) En tu seria llibertinatge allò que en el pare, el vividor, era un simple esbargiment que no estava en contradicció amb ell mateix ni amb el judici de la societat. 
(...)
¿Quant li duraria, a la mare, es preguntava, això que tan lloava com “la Pasqua de Resurrecció de la seva feminitat”, aquesta entendridora revifalla? (...) ¿Com no hauria de tremolar constantment l’amant tardívola davant de qualsevol dona més jove, des del primer dia, patint per la fidelitat i àdhuc pel respecte d’en Ken? (...) I és que l’Anna preveia, temorosa, molt de sofriment en els somnis de la mare. 

Aquest cop em costa no desvetllar el final doncs és molt aclaridor, però deixo que cadascú, si li plau ho descobreixi. 




dimarts, 2 de gener del 2018

JUNTOS



D'en Richard Sennet, havia llegit "El artesano", i "La corrosión del carácter" dels que també n'he parlat per aquí. En aquest cas, en què del que es tracta és de la necessària cooperació, m'ha costat una mica més d'entrar-hi en el relat que a voltes m'ha resultat un tant confús:

En Juntos me centro en la sensibilidad para con los demás, por ejemplo la capacidad de escuchar en la conversación, y en la aplicación práctica de esa sensibilidad en el trabajo y en la comunidad. 
(...)
En pocas palabras, la cooperación puede definirse como un intercambio en el cual los participantes obtienen beneficios del encuentro (…) el apoyo mutuo está inserto en los genes de todos los animales sociales, que cooperan para realizar lo que no pueden hacer solos. 

Crec en la cooperació, però tret de la meva experiència amb els alumnes i famílies, val a dir que no sempre fàcil ni reeixida, poc més puc aportar al respecte.

També he llegit alguna cosa referent a la creació de cooperatives i a hores d'ara hi he trobat una bona opció per canviar-me de companyia elèctrica, però també, de petita, havia escoltat força crítiques de les expropiacions i col·lectivitzacions forçoses dels temps convulsos de la guerra.

Per començar, en Sennet, ens situa al segle XIX:

A finales del s/XIX, las ciudades europeas se inundaron de inmigrantes, al tiempo que los emigrantes europeos a Estados Unidos abandonaban el continente (…). Las ciudades industriales se iban haciendo más densas y las clases sociales, aisladas, resultaban cada vez más compactas. 
(...)
Al siglo XIX el periodismo no se hablaba con la gente. Se hablaba a la gente.
(...)
Después de la Guerra de Secesión, los esclavos liberados se vieron ante la perspectiva de convertirse en trabajadores agrícolas empobrecidos y aún bajo el dominio de sus antiguos amos.

Un aspecte que m'ha sorprès és el de considerar el taller com un espai de cooperació. Possiblement la imatge que jo tinc del funcionament d'un taller no es correspon al del que en Sennet ens parla:

Desde la antigüedad, el taller ha sido un modelo de cooperación constante. (…) Como espacio cultural, los talleres desarrollaron elaborados rituales sociales desde tiempos muy antiguos. 
(...)
A veces se recomienda la actividad cooperativa como terapia para las personas clínicamente deprimidas.

Quan es refereix a l'intercanvi ja s'ha acostat més al meu imaginari: 

“Intercambio” es una palabra que nombra simplemente la experiencia de dar y tomar entre los animales. 
(...)
Como todas las artes interpretativas que incluyen más de una persona (…) es preciso que prevalezca el espíritu del intercambio en el que todos ganan. 

Com a conclusió, només puc afegir que en general m'ha resultat interessant, però tal com he dit al principi segurament no he copsat tot el que l'autor vol transmetre.