Migrants

Vagi per endavant que, deixant a banda el missatge implícit, que hi és, m'ha semblat una història deliciosa.

D'un per mi desconegut Mohsin Hamid, "SORTIDA A OCCIDENT" és un relat amb molts elements fantàstics, de portes que duen a països i realitats diverses. Així els protagonistes passen de porta a porta fins a Mikonos, Londres, Camp de treball, Marin... tot i que no sempre aquestes migracions són plaents: Quan migrem eliminem de la nostra vida aquells a qui deixem enrere

Del trànsit entre una i altra porta sempre en surten molls, potser de suor, i exhausts i no acostumen a ser ben rebuts tant pels altres migrants que els han precedit, com pels nadius o nativistes tal com els anomena l'autor.

Els protagonistes són la Nadia i en Saeed, dos joves l'aparença dels quals resulta equívoca a primera vista donat que ella sempre va totalment coberta (quants cops ens deixem enganyar per les aparences): Anava sempre tapada des de la punta dels dits dels peus fins a la base del coll amb una toga negra llarga i ampla. mentre que ell té un aspecte modern i desinvolt: Duia barba, no pas una barba espessa, més aviat una barba de quatre dies que mantenia de manera estudiada

Ella s'havia emancipat de la família: La Nadia en acabar la universitat diu a la família que se’n va a viure sola. Mai més no es van parlar. mentre que ell encara n'era depenent: Vivia amb els pares. En Saeed havia nascut quan ells ja eren grans, tan grans, de fet, que la seva mare s’havia pensat que el metge tenia molta barra quan li va preguntar si pensava que estava embarassada.

Només conèixer-se sorgeix en ells quelcom especial:

La Nadia i en Saeed van començar a veure’s durant el dia, normalment per dinar en una hamburgueseria barata que quedava a mig camí de les dues oficines, amb uns compartiments fondos al fons on hi havia una certa intimitat, i allà s’agafaven les mans per sota de la taula, i de vegades ell li acaronava la part de dins de la cuixa i ella li posava el palmell a la bragueta, però només breument, i molt de tant en tant.
(...)

En Saeed estava segur que estava enamorat. La Nadia no estava segura del que sentia exactament, però estava segura que era una cosa molt forta. 

Però esclata una revolta i tot es torça:

Els barris van caure en mans dels milicians en una successió sorprenentment ràpida
(...)

La relació que la gent tenia amb les finestres va canviar a la ciutat. Una finestra era la frontera a través de la qual era més possible que arribés la mort.
(...)

Algunes famílies no tenien cap altre remei que enterrar els morts en un pati o en un voral de la carretera perquè era impossible arribar a un cementiri com cal.
(...)

A mesura que els milicians van prendre el control de la ciutat, extingint els últims flancs de resistència importants, es va instal·lar una calma parcial, trencada només per l’activitat dels drons i els avions que bombardejaven des del cel, unes màquines interconnectades que eren quasi sempre invisibles, i per les execucions públiques i privades que ara tenien lloc de manera gairebé contínua. 

I és aleshores que decideixen provar el recurs de les portes i començarà la seva aventura. La mateixa o molt semblant a la dels milers de migrants que cada dia lluiten per arribar al que esperen sigui un món millor:

Per a molts, adaptar-se a aquell nou món era ben difícil, però per a alguns també era sorprenentment agradable. 

Amors complexos

Uns protagonistes duplicats (o són un mateix?) : Un Lluis emmarat que odia el pare i un Lluis distanciat que odia a la mare. Les esposes (o són una mateixa?) són Maria Rosa.: Tots dos casats i homosexuals a "UN AMOR FORA CIUTAT" de  Manuel de Pedrolo.

Possiblement dos punts de vista d'una mateixa història que amb uns inicis diversos rauen en una mateixa realitat, un mateix desenllaç.

Una història que va escriure el 1959, detall molt important donat que en aquella època la homosexualitat es considerava delicte, i per la qual va ser processat pel "Tribunal de Orden Público" acusat d'escàndol públic. Un cop absolt i passats 14 anys va poder-se publicar.

El relat comença gairebé pel final: L'esposa ha descobert que en Lluís manté una relació amb un altre home i reacciona amb ràbia i desolació, mentre que ell tracta d'explicar-li la seva realitat. Val a dir que en cap moment en Pedrolo no pren partit per cap de les parts, només descriu uns fets.

Diu en Lluís: emmarat, el que odia el pare:

Vaig dormir-hi fins a onze anys amb la mare. I potser hi hauria dormit encara més de temps si jo mateix no hi hagués posat fi. (...) Aquell primer indici...

(...)

Sabem que som homes i que estimem els homes. Personalment, mai no he volgut fer passar gat per llebre. No som efeminats, tot i la fama que en tenim, i aquells que s’han preocupat de comprendre’ns una mica, així ho han hagut de confessar. 

(...)

Perquè la immensa majoria d’homes creixem i ens formem en un ambient masculí i fins després, de grans, no coneixem pròpiament la dona.

(...)

Una dona era un ésser que es preocupa pel teu benestar, preparant-te les menjades, rentant-te la roba, netejant-te el pis...  (Cal insistir en l'època que en Pedrolo ho va escriure:  el 1959. Molt lluny del pensament actual)

Mentre que el Lluís distanciant que odia la mare...:

Jo odiava la meva mare, vaig començar a odiar-la des de molt petit. Ella personalitzava tot allò que jo podia imaginar de desagradable, d’embafador, d’hostil. (...) tot va ser obra de la meva mare, perquè ella sense proposar-s’ho conscientment, és clar, m’ensenyà a mirar el món amb desconfiança, m’ensenyà, sobretot, a veure un enemic en cada dona...

(...)

El meu anhel inconscient devia ser fondre’m en un món mascle, només d’homes, perquè aquest era l’únic món en el qual aconseguir una mica de pau, una mica de tranquil·litat.

(...)

Jo era un noi una mica tancat en all mateix, amb un complex de timidesa que mai no em va permetre d’integrar-me completament a la meva comunitat.

Tot el relat està bastit del patiment dels protagonistes. L'homosexualitat és viscuda com una desviació (els mateixos protagonistes s'hi refereixen així en algun moment) i jo em demano si a hores d'ara en determinats sectors ha canviat molt aquesta percepció. Encara es poden llegir o escoltar manifestacions en el sentit del què és "normal".

I també cal parlar del patiment de les parelles. De ben segur que trobar-te en la situació que el teu company o la teva companya t'està sent infidel i que ho fa amb algú del seu propi sexe ha de ser quelcom difícil de pair o fins i tot pels familiars més propers.

Certament ens cal molt més diàleg, molta més informació, molta més normalitat, però des del punt de vista que qualsevol opció vital o sexual que cadascú decideixi prendre cal que sigui respectada i deixar-nos d'escara-falls en qualsevol de les dues parts. Normalitat, ha de voler dir això: normalitat, ni més ni menys.  

En conclusió:

És clar que l’ideal seria que l’home i la dona fessin el seu aprenentatge en comú, que tots dos nous i fins a cert punt innocents... (...) quina pot ser una iniciació en la qual no hi ha iniciador sinó simplement iniciat? 

(...)

En realitat tot això és mal conegut i hi intervenen, en alguns caos, factors tant físics com psíquics.

(...)

No és fàcil de canviar d’habituds. (...), l’amor, l’amor sencer, aquest amor que, segons tu, només pot existir entre home i dona, existeix també sovint entre dos homes que l’atzar d’una aventura ha unit. 

També en parla a: Fragments personals

Dotze històries

"TOT AIXÒ HO FAIG PERQUÈ TINC MOLTA POR" de l'Empar Moliner l’he llegit pensant en la seva peculiar manera de comentar les notícies. Tractava d’imaginar-me el què anava llegint relatat amb la seva veu.

De les 12 històries que confegeixen el llibre, per diferents raons n’he triades tres:

L’HOME DELS ESPÀRRECS (que sembla que en part està basada en uns fets reals...) i en la què dues dones, mares de la mateixa classe, decideixen sortir a córrer per la muntanya que està prop de l’escola i que un cop allà coincideixen amb un home que, aparentment, ve de collir espàrrecs i que armat amb un ganivet i sota amenaces intenta violar-ne a una d’elles, i que l’Empar resolt d’una manera un tant insòlita:

L’Ainhoa cridava de dolor mentre ell li donava ordres escabroses que era impossible que complís.

La Teresa va mirar al seu voltant. L’home tenia el ganivet a la galta de l’Ainhoa. (...) Al costat del camí hi havia pedres grosses.

DOS ANYS EN LA VIDA DE LA FLORA CAMÍ: Una dona entrant a la quarantena i amb el desig no resolt de ser mare, que acudeix sense èxit al mètode de la reproducció assistida i que un cop esgotades totes les possibilitats, seguint el consell de les companyes de feina es decideix a adoptar un gos que tampoc no li resolt el seu problema, però que d’una manera un tant tangencial l’arrossega al món de les curses.

M’ha resultat un relat divertit per les reflexions que va incorporant davant la novetat de l’afecció recent descoberta  tot i que tampoc no té un final massa feliç:

Ara es faria addicta a la vida sana, a les vitamines, a la salut. Vas fer-se un document d’Excel amb el pes, els minuts que corria cada dia i les calories que li semblava que gastava.

(...)

Es va comprar una ronyonera per dur-hi el mòbil, les claus, cinc euros per si de cas.

(...)

Un dia va fer cinquanta minuts i va sentir-se molt feliç d’apuntar-ho al full d’Excel juntament amb les sensacions (...) (els corredors de Twitter en deien així “sensacions”)

(...)

Va fer la marató en quatre hores i vint-i-vuit minuts. (...) I va arribar somrient.

(...)

Al migdia [l’endemà] va córrer deu minuts (...) i es va sentir bé (al document d’Excel hi va escriure: “Run suau”

I acabo amb LA DIVISIÓ DE LES FAMÍLIES, en la que una escriptora divorciada que vol accedir a un premi literari de novel·la per consell de la seva editora, que té gran influència en el jurat, passa per diferents estadis de correcció de l’escrit al temps que no deixa d’ingerir menges gens saludables que fan que s’engreixi i que tot i els esforços de la dissenyadora per adobar-li un curiós vestit en què ha previst lluir les quatre barres per d’alguna manera, identificar-se com independentista, acaba en tot un desastre que, per una estranya pirueta, sectors interessats ho interpretaran com una crítica que reforçaria la idea de la divisió de les famílies que dona títol al relat:

La nit del premi, acabada de dutxar, va intentar posar-se el vestit, però no li pujava més amunt dels malucs. I si se’l posava pel cap, els pits no li passaven. Què podia fer sinó agafar unes tisores de cuina i anar-lo tallant, per la part de baix, fins que hi entrés?

(...)

A l’hora de les postres van dir el seu nom i va pujar a recollir el premi, caminant de tort, amb el vestit esparracat.

(...)

-Seràs portada del suplement literari de dijous- (...) I segurament et voldrà rebre el rei. (...) Necessitem gent com tu, que de provincians ja en tenim molts.

Un llibre de bon llegir.

Un menú inquietant

Joan Garcia del Muro ens presenta un estudi que segons com pot resultar un tant inquietant donat que ens fa reflexionar vers els nostres propis hàbits.

És un llibret curt i d'entrada de lectura assequible, però en cada un dels punts trobem suficient material per a la reflexió:

Un cop hem declinat la possibilitat de construir grans relats, ens dediquem a emmagatzemar fragments i més fragments inconnexos de realitat destinats, tots ells, a ocupar l’espai que, temps era temps, ocupava el món real. 

Havia llegit i comentat no fa gaire un altre dels seus llibres: "Soldats del no res"  que sens dubte em va semblar impactant.

En aquest cas tot i que la temàtica no és la mateixa, hi podem trobar alguna connexió:

Qualsevol realitat no és més que un conjunt de relacions artificials que han estat construïdes tot obeint criteris pràctics. 
(...)

És un procediment senzill: com que no hi ha veritat, jo crearé la meva pròpia. (...) Què és veritat? Allò que em fa més feliç.

En la mateixa línia, trobem comentaris punyents vers els nostres hàbits com a televidents no gens menys preocupants:

Passem per la vida com a teleespectadors. És una qüestió d’actitud o, més exactament, de falta d’actitud. D’apatia. 
(...)

El teleespectador s’habitua al fet d’assistir passivament als esdeveniments, protegits per la distància. (...) I aquesta actitud expectant, aquesta manca de reacció, aquest eludir el compromís es converteix en una actitud vital general.

Tot plegat té el risc de conduir-nos a crear un pensament únic:

L’essència del pensament únic és la imposició -subtil tot i que implacable- d’una determinada manera lineal de veure el món. És una versió oficial de la realitat que t’arriba misteriosament -o no tan misteriosament- i t’estalvia l’esforç de pensar-la per tu mateix. 
(...)

Pensament únic vol dir, en essència, ceguesa, manipulació, afebliment i, fins i tot, absència de pensament propi, propiciació de la uniformitat i desprestigi de la noció de veritat. 
(...)

Pensament únic és tot aquell pensament tancat que exclou la possibilitat de la discrepància

I acabo amb una frase que m'ha impactat especialment:

Potser sí que organitzem grans aldarulls al carrer; potser sí que farem crítiques puntuals molt encertades; estem condemnats, però, a no oferir alternativa.

Podrem ser nosaltres mateixos?

En  Francesc Torralba en aquesta ocasió ens presenta un interessant estudi que ens proposa endinsar-nos en el nostre propi jo, i ho fa mitjançant el desenvolupament del que anomena les set estacions, a saber:

l’autoconsciència, l’autoconeixement, l’autopossessió, l’autodeterminació, l’autogovern, l’autodonació i l’autorealització.

En el preàmbul comenta el sentit del seu llibre:

L’objecte d’aquest llibre no és una realitat exterior a l’ésser humà, independent d’ell. L’objecte és ell mateix.

(...)

La meva comesa en aquest llibre és que cada lector esdevingui un pensador subjectiu, que tingui el coratge de pensar-se a sí mateix i el fil vital que està teixint. 

El coratge a què m’estic referint en aquest llibre és l’afirmació de la naturalesa essencial de cadascú, del seu fi en aquest món, però entenent que aquesta afirmació comporta la negació dels elements que limiten el propi ésser. Ser un mateix significa respectar la pròpia naturalesa, allò que hi ha en ella, els elements tangibles i intangibles que la componen. 

Per poc que reflexionem, ens adonarem que té molta raó el títol i que ens cal un xic de valentia per reconèixer-nos i mostrar-nos tal com som, però, ens coneixem realment?

Imprescindible aquest primer pas:
Prendre consciència és adonar-se del fet d’estar viu.
(...)
L’acte de consciència és, per destí, una parada activa. (...) Ser conscient consisteix a contemplar els propis pensaments. La consciència és la unitat amb un mateix. 

Si som conscients que som vius, ens caldrà prendre consciència també de l'efímer d'aquesta vida:
La mort és davant de cadascú de nosaltres, però com que no sabem quan hem de morir, vivim com si no hagués de venir. Com a éssers vius no creiem pròpiament en la mort, encara que ens és la cosa més certa.

I què dir del nostre orígen? Hi hem pensat que podria no ser el que creiem? I en què i com influeix en les nostres decisions..... Perquè no serà el mateix néixer en el sí d'una família benestant o ben avinguda, que patir necessitats físiques o psicològiques. De fet, és fàcil convèncer-nos que vam estar desitjats, que vam ser fruit d'un acte d'amor, però en realitat, volem saber la veritat?:

De vegades, el principal tabú no és la mort: és el naixement i les circumstàncies que el van fer possible. 

(...)

Tothom té un origen conegut o desconegut, amable o violent, ric o pobre.

(...)

La por a descobrir el que no volem, a saber aspectes del propi naixement que no sabíem, a reconèixer els cantells i els límits del propi ésser fa que, molt sovint, preferim viure en la ignorància, instal·lats en el núvol del no-saber.

(...)

La ignorància és el desconeixement. La pitjor ignorància que pot patir un ésser humà és la d’un mateix. És no saber qui és, de què està fet, per què viu, quina potència té el seu cos, quines habilitats té la seva ment, quines mancances el foraden.  (...) Ignorar és no saber. (...) A voltes, però, és un acte voluntari: un no sap, perquè prefereix no saber; o més ben dit, perquè intueix que saber li causarà un profund trasbals i prefereix no aixecar el vel de la ignorància. Sap que hi ha un vel, però prefereix viure sota el vel, abans que quedar al descobert. 

Parlem de la llibertat:

Posseir-se a sí mateix significa ser l’amo d’un mateix, el sobirà de la pròpia vida, el protagonista de la pròpia existència. 

(...)

Estimar és desitjar que l’altre sigui allò que està cridat a ésser; és treballar pel seu alliberament. Estimar és alliberar. 

Però la llibertat o l'autogovern, individual o col·lectiva no s'assoleix sense un mínim d'esforç:

Autogovernar-se és dirigir tots els elements que configuren la identitat personal cap al mateix fi, aconseguir que tots els tripulants del vaixell remin en la mateixa direcció. 

(...)

És fàcil criticar en una sobretaula els governants que tenim i veure’n els defectes, però estranyament ens preguntem si som capaços, individualment, de governar-nos nosaltres mateixos

I si arriba el moment que veiem amb claredat quin és el nostre projecte vital, serem capaços d'enfrontar-nos a les dificultats? D'acceptar que potser ens estem arriscant deixant la nostra zona de confort?

La realització personal exigeix, necessàriament, el disseny d’un projecte vital i el projecte és la resposta concreta i històrica a la crida. 

(...)

Autodeterminar-se és prendre la decisió de viure en primera persona del singular. Ser un mateix pot causar desconcert en els altres, fins i tot una certa violència mental i emocional.

(...)

Si t’és impossible viure tot sol, has nascut esclau.

(...)

La determinació del fi de la vida i de la forma de viure-la no són respostes que es puguin obtenir en els llibres. Autodeterminar-se és preguntar-se-les en primera persona i cercar una resposta, encara que sigui de caràcter provisional.

Moltes més reflexions ens aporta l'autor. N'he triades un parell a mode de conclusió:

Vivim vides sense que les sentim com a pròpies i, per això, morim desconcertats. El més trist no és morir és fer-ho sense haver viscut. El més lamentable no és estar adormit és no haver estat mai despert. 

(...)

El procés de ser un mateix és un exercici ascètic, una ascensió espiritual. A l’hora d’emprendre el vol, de deixar la terra ferma i segura per fer realitat el somni, sempre aflora la inseguretat i la por, però solament es pot fer realitat si un no es deixa apoderar pel temor.

Llacuna Park

A "Els fills de Llacuna Park"  Maria Guasch ens narra la història de la Clara, una jove que fa una substitució per un curs com a mestra en la presó de dones.

Fa un temps que la Clara viu amb al seu germà, en Dani, la seva esposa, la Sandra, infermera a la Vall d'Hebron i l'Eloi, el seu nebot, que intuïm que pateix d'algun tipus de deficiència, però que no ho acaba d'aclarir:

És un nen que encanta a tothom, perquè té el cap molt gros i molt ros, i la boca també molt grossa, plena de dentetes esmolades com les d’una cria de tauró. Somriu sempre, sense malícia, i a mi se m’encongeix el cor perquè no puc evitar pensar que això és senyal de beneiteria.

A través dels seus records, anem coneixent la seva vida, de ben segur una vida molt semblant a qualsevol jove:

Durant un temps, vaig viure al Raval, però l’aventura va durar poc. Els carrers m’ofegaven, i després no tenia diners. Vaig pensar a tornar al pis del Congrés, amb els meus pares, però al final la Sandra em va convèncer de quedar-me un temps amb ella i el meu germà, a la casa que havia sigut dels seus avis. 

(...)

Els meus pares són tots dos professors de Secundària, i això es nota. No sé ben bé en què, però es nota. 

Possiblement el tret que més m'ha interessat és la descripció que fa de les sensacions que li produeix la seva feina a la presó:

Aquest lloc té de bo que no cal ser cordial, ni fingir entusiasme. 

(...)

Se’m fa difícil dir per què la presó em sembla un refugi. És fàcil veure que m’invento coses i que no entenc res. No visc el tedi, l’hostilitat, la violència, fins i tot la pobresa i la demència. (...) Enmig, l’escola és un oasi. (...) aquí es respira una mica això, la renúncia. Com als convents. 

(...)

Tot està saturat d’una mena d’eufòria i desolació profunda, una mica com al carrer, però més intens. 

(...)

A la presó, quan les dones surten, gairebé sempre han d’instal·lar-se a casa dels pares, si és que són d’aquí. Són els que s’han cuidat dels néts, perquè l’home també acostuma a estar pres. 

(...)

La gent no ho pensa, però els presos i els seus familiars són les úniques persones del món que s’escriuen cartes.

Allà coincideix amb una reclusa que havia estat companya d'estudis a l'institut i com ella veïna de la urbanització Llacuna Park. La casualitat fa que es retrobi amb en Gabriel, el germà de la companya, un noi un tant esquerp de qui la Clara havia estat enamorada i gairebé sense proposar-ho comença una relació molt passional amb ell que no la conduirà a res...

De vegades el vull veure i de vegades no, el Gabriel. No és una cosa que es pugui preveure. 

També en parla Fragments Personals.

NOU HOMENATGE A CATALUNYA

Contràriament al que tinc per costum, en llegir aquest llibre era tal l'atenció i tensió que hi posava, que vaig prendre escasses notes.

Vaig tenir el plaer de conèixer i escoltar en Vicent Partal fa un munt d'anys, en unes jornades de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent. Des de aleshores l'he seguit en els diferents mitjans en què ha participat: conferències, publicacions, cròniques... Mai no m'ha decebut.

Poc puc afegir a les seves paraules i reflexions referents a aquell primer d'octubre i tot el que els dies  posteriors va esdevenir.

Em permetreu que parli una mica de mi: Jo, com molts altres vaig viure aquell dia amb emoció i neguit. El cert és que no creia que poguessin arribar les urnes, tot i que vaig seguir totes les notícies que s'anaven donant i que feien palès que no les trobaven, temia que al moment de transportar-les a les respectives seus, serien interceptades. No va ser així i el cor em bategava amb força cada cop que arribaven informacions que en alguna escola propera la policia havia intervingut amb més o menys violència. Així va transcórrer una important part de la nit i tot el dia.
Vam votar, però aleshores restava un altre moment complicat i era que un cop efectuat el recompte algú havia de dur els resultats i aquest altre moment em vaig témer que seria el que s'interceptessin.  Tampoc no va passar: vam restar al carrer esperant el recompte, es van apagar els llums del local, es va entonar el nostre himne amb energia tot i el cansament acumulat, van sortir les urnes... i tot va tornar a quedar en silenci mentre no sabem qui ni com ni per on marxava a entregar les actes.

De tot això i molt més ens parla en Partal; jo n'he triat alguns fragments perquè us pugueu fer una idea i us animeu a llegir-lo:

El transport de les urnes i la creació del cens universal van ser les claus dels referèndum fins el primer d’octubre a les nou del matí. 
(...)

La imaginació era tan gran com la convicció que la violència arribaria i caldria defensar les urnes. (...) El govern va arribar a aquell 1 d’octubre amb la màxima tensió imaginable. 

(...)

Després del primer d’octubre moltíssims catalans vam travessar la barrera que separa la indiferència de la ràbia. Des d’aquell dia la independència no és solament un projecte polític, sinó una necessitat emocional

(...)

Però cap estat no s’ha fet independent sense haver de lluitar un parell d’anys pel cap baix després de la proclamació de la independència. (...) Un dia els fets de l’octubre republicà es veuran, els veurem tots plegats, o bé com un “putsch” sense sentit, o bé com el fonament insòlit i valent d’una república que va néixer diferent des del primer dia.

(...)

Érem massa joves. La gent que encara som vius i vam viure la transició a la democràcia en molts casos teníem aleshores vint anys, trenta, quaranta a tot estirar. (...) Una dictadura és una trama espessa de complicitats, una maquinària que funciona a ple ritme no tan sols en la política.

(...)

La veritat és que el nacionalisme català és un pàl·lid reflex, molt pàl·lid, del nacionalisme espanyol. (...)

Hem avançat moltíssim amb els anys. Només cal mirar que tímids que érem en la reivindicació els primers anys vuitanta molts dels independentistes.

(...)

El món digital és infinitament menys piramidal i controlable que el dels mitjans tradicionals i, per tant, arreu del món, sol respondre millor a la pluralitat de qualsevol societat. 

I a tall de conclusió:

Allò que es va veure aquell diumenge, allò que vàrem viure tanta i tanta gent aquell diumenge, marcarà per sempre les nostres vides i la manera com pensem.

També en parla Fragments Personals.