dilluns, 9 de juliol de 2018

Llacuna Park




A "Els fills de Llacuna Park"  Maria Guasch ens narra la història de la Clara, una jove que fa una substitució per un curs com a mestra en la presó de dones.

Fa un temps que la Clara viu amb al seu germà, en Dani, la seva esposa, la Sandra, infermera a la Vall d'Hebron i l'Eloi, el seu nebot, que intuïm que pateix d'algun tipus de deficiència, però que no ho acaba d'aclarir:

És un nen que encanta a tothom, perquè té el cap molt gros i molt ros, i la boca també molt grossa, plena de dentetes esmolades com les d’una cria de tauró. Somriu sempre, sense malícia, i a mi se m’encongeix el cor perquè no puc evitar pensar que això és senyal de beneiteria.

A través dels seus records, anem coneixent la seva vida, de ben segur una vida molt semblant a qualsevol jove:

Durant un temps, vaig viure al Raval, però l’aventura va durar poc. Els carrers m’ofegaven, i després no tenia diners. Vaig pensar a tornar al pis del Congrés, amb els meus pares, però al final la Sandra em va convèncer de quedar-me un temps amb ella i el meu germà, a la casa que havia sigut dels seus avis. 
(...)
Els meus pares són tots dos professors de Secundària, i això es nota. No sé ben bé en què, però es nota. 

Possiblement el tret que més m'ha interessat és la descripció que fa de les sensacions que li produeix la seva feina a la presó:

Aquest lloc té de bo que no cal ser cordial, ni fingir entusiasme. 
(...)
Se’m fa difícil dir per què la presó em sembla un refugi. És fàcil veure que m’invento coses i que no entenc res. No visc el tedi, l’hostilitat, la violència, fins i tot la pobresa i la demència. (...) Enmig, l’escola és un oasi. (...) aquí es respira una mica això, la renúncia. Com als convents. 
(...)
Tot està saturat d’una mena d’eufòria i desolació profunda, una mica com al carrer, però més intens. 
(...)
A la presó, quan les dones surten, gairebé sempre han d’instal·lar-se a casa dels pares, si és que són d’aquí. Són els que s’han cuidat dels néts, perquè l’home també acostuma a estar pres. 
(...)
La gent no ho pensa, però els presos i els seus familiars són les úniques persones del món que s’escriuen cartes.

Allà coincideix amb una reclusa que havia estat companya d'estudis a l'institut i com ella veïna de la urbanització Llacuna Park. La casualitat fa que es retrobi amb en Gabriel, el germà de la companya, un noi un tant esquerp de qui la Clara havia estat enamorada i gairebé sense proposar-ho comença una relació molt passional amb ell que no la conduirà a res...

De vegades el vull veure i de vegades no, el Gabriel. No és una cosa que es pugui preveure. 

També en parla Fragments Personals.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada