dilluns, 24 de desembre del 2018

Un recodo en el río





No havia llegit res de'n V.S. Naiapul, Premi Nobel de Literatura al 2001 recentment traspassat. A "Un recodo en el río", la història transcorre en algun lloc sense determinar de l'Àfrica en l'època posterior a la seva independència. El seu protagonista és en Salim:

El mundo es lo que es: los hombres que no son nada, que se permiten llegar a no ser nada, no tienen lugar en él.
(...)
Los árabes, pueblo de grandes exploradores y guerreros, habían gobernado en el pasado.
(...)
En África los negocios nunca mueren; solo se interrumpen.

En Salim, un indi musulmà, decideix instal·lar-se a Àfrica on arrenda una petita botiga que li asseguren li reportarà nombrosos beneficis (cosa totalment lluny de la realitat). Allà, en mig d'un ambient depressiu després de la guerra que han patit, en un petit llogaret que es troba on el riu fa un revolt, al temps que ens narra la vida i l'evolució dels habitants, coneixerà i ens donarà a conèixer algun personatge que per un o altre motiu li resultarà significatiu, com la Zabeth i el seu fill Ferdinand, el qual, tot i que en un primer moment el pren sota la seva protecció, acabarà per tenir un paper important en la resolució de l'accidentada estada de'n Salim a l'Àfrica: 

Aquel recodo del río era un lugar de encuentro natural. Tal vez las tribus habían cambiado, el poder se había desplazado, pero los hombres siempre habían regresado para encontrarse y comerciar.
(...)
La mayoría conocíamos solo el río, las carreteras destrozadas y lo que las rodeaba. Más allá estaba lo desconocido, podía sorprendernos. Rara vez íbamos a los lugares fuera de los caminos establecidos. 
(...)
La aldea de Zabeth estaba a solo nueve quilómetros de distancia. Pero se encontraba lejos del camino, que no era más que un sendero, y también distaba varios kilómetros del gran río.
(...)
Zabeth no se había casado y, por lo que me habían contado, tampoco vivía con ningún hombre. (…) era maga. 
(...)
Zabeth tenía un hijo (…) Tenia la piel negra como el carbón. Ferdinand -que así se llamaba el chico- había pasado los últimos años lejos de su madre. 

La vida va transcorrent monòtona, fins l'arribada del que anomenen "El gran hombre"que es descriu amb una imatge que ens resulta familiar doncs sempre porta un barret o similar de pell de tigre. En Salim ha de prendre partit:

Al principio, antes de la llegada de los hombres blancos, me consideraba neutral. No deseaba la victoria para ninguno de los dos bandos, ni para el ejército ni para los rebeldes. Al final, los dos bandos salieron perdiendo. 
(...)
Así éramos en aquellos tiempos. Sentíamos que alrededor había tesoros esperando que los recogiéramos.
(...)
No me imaginaba pasando el resto de mi vida en el recodo del río (...) En mi cabeza, me veía distinto de los otros. 

Aviat el "Gran Hombre" pren decisions més que discutibles, com la de crear "Dominio", una nova ciutat dins de la ciutat on allotjar tots aquells que li són fidels:

La gente del Dominio eran como turistas, aunque no gastaban su dinero en la ciudad: en el Dominio tenían de todo. No les interesábamos en absoluto, y nosotros que los veíamos como gente protegida, los considerábamos gente aparte. (…) El presidente había creado el Dominio; por motivos que solo él conocía.
(...)
Desprotegidas sobre el terreno aplanado, las casas del Dominio eran como enormes cajones de cemento, y sus techos no proyectaban ninguna sombra.
(...)
África era un lugar donde teníamos que sobrevivir. Pero en el Dominio todo era distinto. Allí sus habitantes podían mofarse del oro y del tráfico de oro. 

Com es pot suposar, les coses no evolucionen de manera positiva ni per en Salim, ni per la majoria dels habitants que veuen com el poder es va corrompent fins arribar al punt que li és arrabassat el seu petit i insignificant negoci i ha de retornar al seu país d'origen.

En Uganda las cosas iban mal, (…) El ejército del pueblo que había tomado el poder parecía gobernar bien al principio; pero ahora había indicios muy claros de conflictos tribales y raciales
(...)
Nunca había viajado en avión. (…) Un día estaba en África y a la mañana siguiente estaba en Europa. 

I és que...

Dar la espalda al pasado no es fácil. No es algo que decidas hacer así sin más. 


dimecres, 19 de desembre del 2018

Claustrofòbia




Diu la Viquipèdia:
La Guerra Civil angolesa començà a Angola després de la Guerra de la Independència d'Angola de Portugal el 1975. A la guerra hi havia dos bàndols principals, el Moviment Popular per a l'Alliberament d'Angola (MPLA) i la Unió Nacional per a la Independència Total d'Angola (UNITA). Un tercer grup, el Front d'Alliberament de l'Enclavament de Cabinda (FLEC), una associació de grups independentistes, lluitava per la independència de Cabinda. La guerra va tenir tres períodes àlgids separats per fràgils interludis de pau: 1975-19911992-1994 i 1998-2002.
Hi van morir uns 500.000 combatents i centenars de milers de civils. La guerra va acabar l'agost del 2002. Es considera un conflicte armat dins la Guerra Freda.
El MPLA, rebia suport de Cuba, la Unió Soviètica i països del bloc comunista. Mentre que l'UNITA rebia l'ajut dels Estats UnitsSud-àfrica i alguns altres països africans.                            

Començo aquesta entrada amb la llarga citació que es pot trobar a la Viquipèdia, perquè la història que en José Eduardo Agualusa narra a "Teoria general de l'oblit", i que ara comentaré, no tindria sentit sense conèixer aquest fet.
En una nota prèvia, l'autor ens informa: La Ludovica Fernandes Mano (portuguesa) va morir a Luanda, a la clínica Sagrada Esperança, les primeres hores del dia 5 d’octubre del 2010. Tenia vuitanta-cinc anys.
Ens trobem a l'època de la Guerra civil d'Angola que es va esdevenir després de la Guerra de la Independència i tal com ens avança en el pròleg: Aquest llibre és sobre el passat d’Angola. Sobre el que va ser.
(...)
Angola es dessagna i la Ludovica ens ho narra des de la seva clausura autoimposada.

Però cal aclarir el per què la nostra protagonista, la Ludovica, la "Ludo", es troba en aquesta situació. Ella és portuguesa, i per raons que es desvetllen al final del llibre, pateix de claustrofòbia. Després de la mort dels pares, viu amb la seva germana que un cop casada amb un adinerat enginyer angolès, se'n van tots tres a viure al exclusiu apartament que ell posseeix a Luanda, amb un viatge amb avió que la Ludo cal que faci amb els ulls embenats.

Esclata la revolta i tot es precipita, la germana i el cunyat desapareixen sense deixar cap rastre i la Ludo, que sempre ha viscut amb la família, es queda sola, només amb la companyia d'un gos pastor alemany que li havia regalat el cunyat, i decideix restar amagada al seu luxós àtic tapiant l'entrada, durant 28 llargs anys. Aquest és un fet real, però val a dir que l'especulació vers com va sobreviure és pura ficció:

Els trets atrauen trets. Dispares una bala a l’aire i de seguida desenes d’altres bales s’hi afegiran. En un país en estat de guerra n'hi ha prou amb una detonació.
(...)
El 23 de febrer del 1976 va escriure al primer dels diaris.
(...)
Els primers mesos d’aïllament, la Ludo rarament prescindia de la seguretat del paraigua per visitar el terrat. Més endavant, va començar a fer servir una caixa de cartró grossa amb dos forats retallats a l’altura dels ulls, per espiar. 

Mentre té paper i alguna cosa per escriure, decideix portar un diari; més endavant acabarà escrivint a les parets amb bocins de carbó, fins que ja no li queda res on ni per escriure:

El 23 de febrer del 1976 va escriure al primer dels diaris.
(...)
Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,
podria escriure una teoria general de l’oblit
(...)
Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m’hagi
mort, només hi quedarà la meva veu.
En aquesta casa totes les parets tenen la meva boca.

La història no es refereix només a la Ludo. Ella, sempre amagada, observa des de la terrassa el que es va esdevenint al seu voltant, el que veu és només una ínfima part de la història, imatges gairebé fotogràfiques que no pot desxifrar, però que l'autor ens va aclarint tot lligant les diferents històries, els diferents relats, que es van relacionant.

Tampoc no estalvia la crítica humana i social com per exemple, la situació de les presons:

A finals dels anys setanta, la presó de Sao Paulo reunia una extraordinària col·lecció de personalitats. (...) Molts ni tan sols sabien de què se'ls acusava. Alguns es tornaven bojos. També els guàrdies es tornaven bojos.

A la Ludo, que un cop se li acaben les reserves d'aliments enllaunats que es trobaven al ben nodrit rebost, s'alimenta de forma força precària, amb algun colom que aconsegueix caçar, i uns plàtans i magranes i poca cosa més que cull dels arbres plantats a la terrassa, no són només els estris el que se li esgota, també ho fa la seva vista, fins que resta pràcticament cega:

Escric palpant lletres. Una experiència curiosa, perquè no puc llegir el que he escrit. Per tant, no escric per a mi.

Per a qui escric?
Escric per a qui vaig ser. Potser aquella que un dia vaig deixar enrere persisteix encara, dreta i aturada i fúnebre en unes golfes del temps -en un revolt, en una cruïlla- i d’alguna manera misteriosa pugui llegir les línies que aquí vaig traçant, sense veure-les.
Cega m'hi veig més que tu.

En definitiva: Una història alhora dura i deliciosa:

Hi ha passats que travessen segles sense que el temps els corrompi. 
Ens morim sempre de desànim, és a dir, quan ens falla l’ànima, llavors ens morim. 



divendres, 14 de desembre del 2018

Fin




M'ha passat una cosa un tant curiosa amb aquest llibre ja que tot i que tinc per costum dur un registre casolà de les meves lectures, aquest cop no em vaig adonar que feia uns anys que ja l'havia llegit. Fins i tot tenia una anotació constatant que m'havia causat una molt bona impressió, però el que no vaig fer en el seu  moment va ser deixar cap tipus de resum i en canvi el seguia tenint en un altre llista (ai, les llistes!!!) on recullo els llibres recomanats o pendents de llegir. 

Tot aquest llarg preàmbul és per comentar Fín, una novel·la de David Monteagudo que semblava que tenia pendent de llegir, tot i que en començar-la m'he adonat que ja l'havia llegida fa uns anys; però en comptes de deixar-la, m'he estimat més refrescar la lectura que en el seu moment em va causar tan bona impressió.

La història no és del tot innovadora: A partir d'un esclat de llum, que en principi no se li dona massa importància, s'esdevé la desconnexió de totes les màquines i aparells elèctrics alhora que ha desaparegut tot rastre de vida humana, que en el cas dels protagonistes de la història, inexplicablement, es produeix de forma gradual. Curiosament, els animals segueixen existint i de manera un tant pertorbadora.

Els protagonistes són set antics amics: (Amparo, Ginés, Hugo, Ibáñez, Maribel, Nieves i Rafa) i dos nous arribats: (Cova, la jove esposa d’Hugo i María/Eva, una prostituta que Ginés ha contractat i a la que presenta com la seva promesa), que exactament el mateix dia, però vint-i-cinc anys després d’una jornada a l'apartat refugi on van passar la nit contemplant les estrelles, decideixen repetir la trobada i passar-hi un cap de setmana al mateix lloc. De fet, hi manca un altre component de l'antiga colla, el que tots anomenen "El Profeta" i entorn del qual s'endevina alguna fosca i tèrbola història a la que constantment s'al·ludeix, però que mai no acaba de concretar-se.

Un cop s'evidencia com van desapareixen els membres del grup, als "supervivents" els sorgeixen diferents interrogants o potser millor, hipòtesi del què els està succeint i que es concreten en quatre qüestions:

1.- Es troben immersos en un estat de dimensions paral·leles
2.- Potser estan somiant de forma col·lectiva i els companys que desapareixen és que senzillament han despertat
3.- Són víctimes d'un cataclisme nuclear
4.- Es tracta d'una venjança, del Profeta…

En realitat, ja puc avançar que ni quan arribem al final resoldrem cap de les quatre hipòtesi, però haurem gaudit d'una història fantàstica molt ben travada que ens mantindrà alertes fins al punt i final.
   
En medio de la penumbra casi total que cubre la tierra, sólo se ve un movedizo foco de luz en el centro de la pequeña explanada que forma el mirador, (…) La luz es una lámpara de butano. 
(...)
No sabemos… no sabemos cómo funciona eso (…) no sabemos por qué desaparece la gente… No sabemos nada… 

També en parla a: Fragments personals

dimarts, 11 de desembre del 2018

Parlem d'Heràclit




Per mi, gairebé el millor de tot el relat de'n Pep Coll, és la presentació força original en què un estudiant descobreix de manera gairebé màgica o miraculosa, un manuscrit inèdit de'n Heràclit on aquest relata la seva vida.

Val a dir que m'esperava una altra cosa i reconec que aquest ha estat un problema meu per no haver-me informat millor abans de llegir-lo, però el cas és que d'aquest autor n'havia llegit un parell de novel·les "Les senyoretes de Lourdes" i "Dos taüts negres i dos de blancs" que m'havien agradat i, com és segur que es pot intuir per aquesta introducció, aquest cop no ha estat el cas.

De fet, de'n Heràclit només se'n conserven algunes pàgines de la seva única obra titulada “Sobre la natura” i que sembla ser que va resultar pràcticament destruïda en un incendi al temple d'Artemis l'any 356 aC, gairebé un segle després de la seva mort. En aquesta ficció, el narrador és el seu esclau que té la condició d'escrivà, Eleudos, que d'aquesta manera es guanyarà la seva llibertat:

“cavall!!” Aquest fou el primer mot que va pronuncia Heràclit d’Efes, silenciós de petit i poc parlador de gran.
(...)
Heràclit, de gran, no va reconèixer cap mèrit al seu mestre, Homer. Ans al contrari.
(...)
En arribar el jove Heràclit a la majoria d’edat, es traslladà al campament militar aixecat fora muralles.
(...)
Heràclit volia esdevenir “filòsof”, un nom i un ofici fets a mida que ell es va empescar.
(...)
Heràclit creia que la coacció és necessària en tota mena de govern, posa-hi el nom que vulguis. També en el govern popular o democràcia, que no vol pas dir “govern del poble”.   
(...)
Va dedicar la vida a la recerca de la saviesa i als 50 anys:
La seva recerca de la saviesa prengué un altre tombant. Volgué investigar-se a sí mateix.
(...)
Heràclit sortia a caminar amb la intenció de sanejar el cos, d’esventar els humors corromputs que per dins li emmetzinaven l’ànima. (...) Els dies ventosos pretenia airejar els humors pestilents que ofeguen l’ànima.
(...)
La pervivència de la seva ànima més enllà de la mort neguitejava el vell Heràclit cada dia més

I tal com he indicat que el començament ha estat pràcticament el que més m'ha interessat, podria dir el mateix del final on l'autor ha trobat una manera original i efectiva de tancar el relat altrament força insuls. 

He de confessar, en primer lloc, que amb el temps en van anar esfumant els meus somnis juvenils sobre el manuscrit trobat. (...) Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic. El novel·lista malda per reconstruir la nova ciutat a imatge i semblança de la que ell imagina que havia pogut ser l’original. 



dilluns, 10 de desembre del 2018

El mundo de los prodigios




Tercera part de la "Trilogia de Deptford". "El mundo de los prodigios" de'n Robertson Davies, alhora que resol (o no) el misteri de la mort del magnat Boy Stauton ens narra  de manera molt detallada, la complexitat de la vida dels artistes dels espectacles itinerants als que gairebé per atzar, pertany el protagonista, en Eisengrim o Dempster, que tots dos noms corresponen a la mateixa persona, i que en l'actualitat potser només algunes companyies circenses mantenen:

Yo nací en 1908 (...) Cuando una madre traía al mundo a su hijo, presa de la angustia, llegaba hasta las puertas mismas de la Muerte para que el hijo pudiera disfrutar de la vida.
(...)
Comencé a dedicarme a la magia el 30 de agosto de 1918. Ese fue el día en que descendí a los infiernos, de donde no volví a sacar la cabeza hasta pasados siete años
(...)
Hacíamos diez actuaciones al día. Teníamos una hora a mediodía para comer, y otra hora libre, entre las seis y las siete

En un gir que m'ha semblat a més de sorprenent molt encertat, i que comento perquè tampoc no té cap més incidència en la resolució de la història, es desvetlla un dels misteris com ara l'origen de la pedra a la boca del difunt Boy Stauton que resulta ser la mateixa que en el seu moment, ell havia posat dins la bola de neu que va tirar i va impactar en el cap de la mare de Dempster, (ara Magnus Eisengrim) i que va originar el seu part prematur i tot un seguit de circumstàncies doloroses:

Éramos una familia sumamente religiosa, y a mi padre no le hacía gracia la feria.
(...)
Mi madre había hecho algo, yo nunca averigüé el qué, por lo cual la mayoría del pueblo la odiaba, y eso lo sabían los niños, de modo que era perfecto odiarme y torturarme

En Dempster, encara una nen, va desaparèixer un bon dia de forma un tant misteriosa i sense deixar cap missatge, i els comentaris dels conciutadans van anar en el sentit que s'havia enrolat en un circ perquè era un entusiasta de la vida circense, però la realitat va ser una altra i com el mateix protagonista ens revela:

Violado por el ilusionista del circo que acaba llevándoselo oculto para que no lo descubra. Marcará su futuro y toda su vida.
(...)
No es que me fugase con el circo, es que el circo se marchó conmigo. 
(...)
Cada violación es única para el agresor y para la víctima.
(...)
El mundo de los prodigios (aquest era el nom de l'espectacle itinerant) era propiedad de Gus y de sus hermanos, Charlie y Jerry. Eran estadounidenses.

Ha passat el temps, ara s'ha convertit en un vanitós mag internacionalment reconegut, i una companyia cinematogràfica l'han vingut a cercar perquè interpreti el paper de Jean Eugène Robert-Houdin,  en una pel·lícula on es  pretén rememorar la vida i secrets professionals d'un altre gran mag mort ja fa uns anys. I així, entre rodatge i rodatge, s'estableix una certa relació entre els diversos membres de l'equip, i en Eisengrim desgrana la part de la història que només ell coneix i que vindrà a completar les narrades en les dues anteriors novel·les de la trilogia:

Sin Eisengrim, esta película no valdría nada. (…) A fin de cuentas, como él mismo dice, es un magnífico ilusionista al estilo clásico. (…) Pero lo que creo que se nos ha pasado por alto es que, además, o por encima de todo, es un actor especialísimo.
(...)
Por más sinceros que tratemos de ser en nuestros recuerdos, no podemos dejar de falsearlos en función del conocimiento que hemos adquirido con posterioridad
(...)
No hizo falta demasiado tiempo para pasar de ser un chico extremadamente inocente a ser un chiquillo muy enterado de bastantes cosas.
(...)
El hijo del párroco de Deptford, el hijo de la loca, se había convertido en un joven de mundo con bastante experiencia en los bajos fondos, que sabía robar carteras y traficar con drogas. Sabia defenderme con una botella rota en la mano y había aprendido la manera que tienen los franceses de boxear a puntapiés. Sabia hablar y leer francés, un poco de alemán y de italiano, además de que me manejaba con soltura en un inglés infame y barriobajero que sonaba a lo peor de Willard y de Charlie debidamente combinados.
(...)
Yo he tenido mis altibajos, y los bajos sin duda que han sido abismales, pero ahora mismo soy famoso a escala limitada y soy un maestro de mi oficio, que es algo muchísimo mejor.

En conclusió:

De un modo especial y absolutamente inapropiado, fui feliz. Incluso me las ingenié para aprender un par de cosas que fueron para mí de un valor incalculable.
(...)
A lo largo de veinte años he sido, de común acuerdo, el mayor mago del mundo. Es un lugar que he ocupado con estilo. 


dissabte, 1 de desembre del 2018

Reescriure la història




Aquest és el primer llibre que llegeixo de'n Joan-Lluís Lluís. Ha estat una lectura agradable, sense massa complicacions. En general considero que la història podia haver donat més de sí, mentre que en determinats capítols, sembla que l'acció s'allargui de manera innecessària.

Suposo que no deixa de ser temptador pensar com hauria pogut ser la història en el cas que Franco hagués mort i per descomptat perdut la guerra. 

Però ens endinsem en el relat: Agustí, que és el nostre protagonista es presenta:

A l’hora de començar aquest relat hauria d’explicar primer de tot qui era abans, abans que aquests cinc avions enviats per Franco intentessin matar-me. 
(...)
Tenia cinc anys i jugava a fora, a la vorera, quan un camió que transportava ferralla va derrapar pel carrer i va encastar-se en una paret, a pocs metres de mi.
(...)
Vaig perdre l’ull al carrer de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, un matí de setembre de 1921
(...)
El pare era sabater, la mare era la dona del sabater. I jo, que em dic Agustí Vilamat i Prunell, era el tercer de quatre fills i dues filles. 

A partir d'unes revistes infantils, "La Mainada", que li regala un notari, antic client del seu pare, esdevé un amant de la llegua catalana, un estudiós apassionat que veu truncada la seva vocació per l'esclat de la guerra:

A nou anys hauria estat normal que trobés que aquesta revista pensada per a nens de nou anys era una tresor.(...) Vaig percebre com la llengua escrita m’abrigava, com em feia seu mentre jo la feia meva. 
(...)
Ja feia sis anys que La Mainada havia deixat d’existir i jo i la seva esposa érem les dues úniques persones a Solsona que sabíem per què aquesta fi havia portat el senyor Emili a un nivell de malenconia tan profund. 

Desplaçat a Barcelona on té una feina com a corrector lingüístic, es veu sorprès per l'esclat de la guerra i travessa la frontera on se sent profundament decebut pel fet que la llengua catalana és escassament present:

Al moment de travessar el poble del Pertús, passada la frontera, m’havia decebut molt no veure ni una sola indicació en català.

El fet d'haver perdut un ull fa que no sigui cridat a files, però ell sempre està compromès amb Catalunya i la República: Un borni pot enrolar-se en un exercit, ni que sigui un exercit clandestí, i pretenent disparar amb èxit contra els invasors?, i tot i que la seva passió és la llengua acabarà incorporant-se a un grup de republicans dissidents on estableix una estreta amistat amb l’Esteve, un anarquista de Manresa amb qui després de diverses aventures i de trobar refugi durant un temps en el mas de'n Mateu i la seva esposa, arribaran a formar part de l'Exèrcit Lliure de Catalunya, amb el nom de Maquis Trinxeria:

No tenen armes, aquests republicans de nou engrescats, però pensen que els francesos els en deixaran.
(...)
Ens parla de'n Mateu Vilaseca: Vivíem a casa seva. Fa dues setmanes que va trobar-nos, famolencs i lladres de tot el que es podia robar.
(...)
Durant més d’un any he estat el professor de català del maquis Trinxeria. Sense cap llibre, amb poc paper i pocs llapis.

I és pràcticament a partir d'aquest punt que en Joan Lluís decideix reescriure la història i ho fa incorporant Franco, que d'alguna manera pressionat per Hitler, acaba de declarar oficialment la guerra a França i a la Gran Bretanya, al temps que reviu els darrers dies del President de la Generalitat a l'exili:

La declaració de guerra de Franco als Aliats havia tingut com a conseqüència que els representants del govern espanyol republicà a l’exili deixessin de vagarejar i anessin a parar a Londres, on es decidia la pertinença, la capacitat d’influència i el futur possible de les diverses forces de resistència al feixisme.
(...)
Han matat el meu president i l’han matat perquè era el meu president. I a Perpinyà se n’alegren.
(...)
L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertar de cop les consciències dels que fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides.
(...)
Voler informar-se llegint els diaris ha esdevingut tan estúpid com intentar treure’s la set amb un glop d’aigua de mar. Tan sols provoca frustració, nàusea i més set. (...) El castellà passa a ser l’única llengua oficial, si bé els diaris diuen que per palesar la seva infinita compassió Franco autoritza els seus nous súbdits a emprar el francès, de manera provisional, amb l’administració.

Malgrat que la seva voluntat era la de matar tants franquistes com pogués, gairebé arribant al final de la història no n'haurà mort ni un:

Si encara no he pogut matar cap franquista potser podré ser aquell que transmet l’ordre de disparar. 

Però el destí li té preparada una oportunitat única quan junt amb el seu company són destinats a una missió especial i molt delicada. Franco ha estat fet presoner:

Ahir al vespre, l’estat major va escollir l’Esteve per portar Franco a la seva presó. 

I entre tantes aventures imaginades, una frase que m'ha colpit. Que cadascú entengui el per què:

Els meus pares em van donar, fa anys, l’oportunitat d’anar a estudiar a Barcelona i per això els he de tenir gratitud (...) Moltes repúbliques per a tothom però poca llibertat per a Catalunya. 



dimarts, 27 de novembre del 2018

Hem posat les mans a la crònica





No és el primer que llegeixo quelcom de'n  Manuel de Pedrolo i tampoc no és el primer cop que em sobta, de manera desagradable, el tracte que té vers les dones i el que em sembla una mena d'obsessió, que podríem considerar força aberrant, per dir-ho d'alguna manera, pel sexe o determinades pràctiques i relacions sexuals.

He assistit a alguna conferència on es lloava el caràcter de l'escriptor i la seva voluntat de valorar les dones, però el cert és que en les seves novel·les no m'ha donat aquesta impressió. I no en tinc prou en acceptar que va escriure en una època en què les dones en general eren poc valorades.Certament, igual que en altres ocasions, fa una valuosa i valenta defensa de la llibertat dels pobles enfrontant-se a un règim opressor i també de tant en tant, fa esment al valor de les dones que acaben lluitant al costat dels homes, però considero que ho fa com admirant-se (o potser sorprenent-se) que sigui així.

En principi m'ha resultat una història totalment kafkiana per enrevessada i inversemblant. També com en altres ocasions fa una narració precisa i detallada de dos episodis de tortura i val a dir, que amb força diferència entre ambdós segons el detingut és un home que es tracta de brutalitat o una dona, amb la qual l'acarnissament pren la dimensió de vexació sexual fins i tot incorporant-hi objectes.

Com he dit, la història comença d'una forma força confosa, amb un jove matrimoni que trobant-se al cinema, l'esposa comença a patir l'assetjament i el grapeig d'un parell d'individus sense que ni la defensa irada del marit aconsegueixi evitar-ho; és més, un cop acabada la projecció, els dos individus, que resulten ser policies de la B.I.F. "Brigada d’Investigació Familiar", que suposadament investiguen les condicions de vida de les famílies, però que a la pràctica es dediquen a explotar sexualment a les dones, els acompanyen a casa on s'instal·len amb la pretensió de ser acollits i apeixats degudament.

Els dos elements es comporten violentament i barroera i malgrat els esforços de la parella i l'ajuda d'alguns veïns amb qui mantenen una relació més estreta, no aconsegueixen foragitar-los:

Pel que veiem, aquests individus van envaint les llars obreres, i això ens interessa a tots, fins i tot a aquells que encara no els tenen a casa. 
(...)
Vivim desposseïts de tot. Sempre hi hem viscut una mica, però encara més des que es posà en vigor la llei d’impostos inversament proporcionals. 

Decideixen revoltar-se i denunciar aquest tracte a totes llums injust, però aquesta circumstància es torna en contra seu fins a límits insospitats, mentre el poder que ho controla tot s'acull a una pretesa i intocable Llei de Drets, que possiblement podríem equiparar a una mena de Constitució d'aquell indret imaginari:

Ho repeteixen (la tortura) cinc vegades, i els meus períodes de consciencia cada cop són més breus, més imperfectes. 
(...)
A ell se’l van endur l’endemà passat de la violació de la seva dona, dos dies durant els quals, mentre era a casa, els dos intrusos van viure pràcticament amb les pistoles desenfundades.
(...)
El van venir a buscar cap a les nou del vespre, i els dos agents es van mostrar molt barroers en trobar-los despullats al sofà de casa, on s’havien refugiat perquè la Lona, que es va fer un tip de plorar, no parava de dir-li que després d’allò de l’altra nit ell ja no la devia estimar.
(...)
Ella, que era una noia tan discreta, tan enamorada del seu Dom, als braços del qual havia arribat verge com va confessar-me un dia que li va donar per les confidències... Ara, darrerament, només calia veure-la per saber en què s’havia convertit. 

La història evoluciona amb algun intent poc reeixit de revolta dels oprimits que són reprimits un cop i un altre per la força de les armes, però malgrat tot amb el ferm propòsit de deslliurar-se d'aquest estat opressor: 

Ells han tancat les escoles perquè la seva generació sigui ignorant i més fàcil de dominar, però no ho hem de consentir.
(...)
Condemnen els nostres fills a la ignorància, a l’analfabetisme i, a més, malbaraten tot de diners que són del poble per pagar la formació dels nois de la casta governant
(...)
Les lleis, perquè siguin justes, s’han de fer amb el consentiment de tothom i, si no pot ser, de la majoria
(...)
Una de les possibles solucions seria reunir tots aquells que es troben en la nostra situació i formar una mena de comando... M’enteneu? 
(...)
Ja som quatre. Dos elements més s’han afegit a l’organització.
(...)
Un recompte de forces ha establert que en aquest moment som trenta-dos, vint homes i dotze dones
(...)
Durant un any hem sabotejat gairebé sistemàticament vies fèrries, serveis telefònics i centrals elèctriques.

I acabo amb un paràgraf en boca d'un cap dels rebels, amb només dinou anys, que fa referència al menyspreu a la figura femenina, com he comentat al principi i que m'ha deixat tant mal sabor:

Hi ha una mena de dona, més relativament abundant que no m’hauria pensat, que se sent atreta pels homes que ocupen llocs de prestigi, independentment que siguin joves o vells, amables o adusts, ben plantats o desnerits. Més que un home, persegueixen el representant d’una funció que atreu la fama, la popularitat o la glòria, ni que sigui circumstancialment. 

divendres, 23 de novembre del 2018

Permagel




Permagel de l'Eva Baltasar ha estat Premi Llibreter aquest 2018. I si algú té curiositat per saber a què es refereix el nom, pot trobar aquí tota la informació.

Ha estat un lectura un tant diferent que tot i que no puc dir que no m'ha agradat ni que molt menys se m'ha fet carregosa, no he acabat d'entrar-hi, i això que està escrit en una deliciosa prosa poètica, suposo que per influència de formació de la seva autora.

D'alguna manera, en acabar-la de llegir em va venir al cap que la podia comparar amb una d'aquelles antigues pel·lícules d'art i assaig en què solies sortir del cinema sense haver entès pràcticament res, però confortat amb haver gaudit d’alguna cosa que endevinaves molt culte.

És una història breu, escrita de manera molt dinàmica en capítols curts que podrien facilitar la lectura, però que donat el llenguatge molt poètic, sovint cal aturar-se i rellegir per poder copsar el missatge o senzillament per gaudir de les paraules.

La història en sí no és complicada, "només" es tracta del relat de la vida d'una dona, això sí, una dona complexa, freda en aparença, però que segurament adopta aquesta actitud com una defensa cap el món exterior.

La protagonista es defineix com a suïcida, i suposo que l'autora ha volgut incidir en aquest aspecte, però no hi estic gens d'acord; només en una ocasió fa un mena d'intent de suïcidi que més aviat sembla una "performance" sense massa sentit, tot molt folklòric, la veritat.

Se'n parla molt de sexe, sempre amb molt detall, tot i que curiosament ens afirma que: No sóc una addicta al sexe, tot i que penso en sexe moltes vegades, durant el dia. Penso en escenes de sexe, penso en com seria tenir sexe amb dones que em creuo pel carrer i em semblen atractives, em masturbo gairebé cada nit i no acostumo a estar més de dos o tres mesos sense una amant. El sexe m’allunya de la mort. 

Al llarg del relat, coneixem fonamentalment tres dones: La mateixa protagonista, la seva mare i la seva germana. Caràcters diferents, però gens lineals, a les que sembla que només suporta, però amb les que no l'uneix massa afecte:

Fer de germana comprensiva és com un prospecte d’anticonceptius, té una llista de contraindicacions i d’efectes secundaris adversos més perillosa que la Gorgona
(...)
No suporto, no su-por-to les bledes assolellades, encara que s’hi esforcin

Personalment comparteixo el seu comentari respecte els medicaments, potser no d'una manera tan radical:

No em prenc la medicació, la química és una brida que ens reté, que ens deixa avançar a un pas inofensiu (...) Medicar-se és una solució provisional constant. 

Com he dit més amunt, ella es vol mostrar com una persona freda i distant, però tanmateix en moltes de les seves reflexions sembla contradir-se:

Estic sola, no sóc res més que cinquanta-dos quilos de soledat i laments, tot un tresor. 
(...)
No dormo, però tinc el fix desconnectat i el mòbil apagat. ¿Què passa? És la meva manera de ser humana.
(...)
Una estocada a l’amor propi fa una ferida fonda però no mortal, un forat negre capaç de digerir fragments de mort, amb el record
(...)
Sóc una humana espavilada, tan espavilada que no puc esperar, encara que un segonet de res, sempre és temptador. (...) Tinc un instint conservador tan acusat que podria haver estat científica.

Constantment contradictòria, sembla que desitja la solitud: Em vaig quedar sola al piset de soltera. (...) No hi ha res pitjor que sentir-se exclusivitat d’altri, haver d’escoltar que ets decisiva en la felicitat o infelicitat d’altri, reduïda a peça de Lego. Però tot i això: Sempre havia cregut que els pobles més petits del món es trobaven abandonats en grans serralades. Estava equivocada, Cardona és microbià. (...) Els indrets petits són avorrits, no com a les pel·lícules. 

Acabo aquest comentari pràcticament com l'he començat: Una història diferent que tot i no ser-me pesada o avorrida, no he arribat a entrar.



diumenge, 18 de novembre del 2018

Departament d'especulacions



Un cop més, he trigat molt temps en decidir-me a publicar aquesta entrada i potser, gairebé segur, que és que la lectura de "Departament d'especulacions" de Jenny Offill tot i ser una obra molt lloada en el seu moment, no em va aportar res en cap sentit, i l'he deixada apartada en el calaix de l'oblit que ara mateix, val a dir que no sé perquè he recuperat.

La protagonista és una dona sense nom, plena d'ambicions, que en principi assegura que no pensa casar-se mai, però que finalment, acaba entrant en la dinàmica d'esposa i mare de la que tant havia renegat i així, amb un sentit de l'humor particular que té molt d'amargor, ens va descrivint el seu avorrit i anodí dia a dia:

Si tenim casa, és per guardar-hi certa gent a dins i la resta, a fora. Una casa té un perímetre.
(...)
Al col·legi sempre hi ha altres mares. Algunes arriben d’hora i és per això que són les que veuen cada dia si faig tard. Són les mateixes mares, les matineres, les que recorden sempre què cal portar cada dia

Rememora el moment que molt jove encara, es van conèixer i enamorar amb el seu home:

Encara faltaven mesos perquè ens expliquéssim totes les històries respectives. I, fins i tot llavors, algunes semblaven massa petites per perdre-hi el temps. Com és que ara em tornen? Ara que estic tan tipa de tot. 

Un dia, per casualitat, descobreix que el seu marit l'enganya i aleshores ella s'hi veu abocada a una etapa de forta crisi existencial:

Ell va enviar una carta d’amor a una noia per la ràdio. Més endavant la dona casada li troba la llista de reproducció d’aquella nit. (...) Escolta les cançons que ell va posar una per una, marcant-les l’una rere l’altre a la llista.
(...)
Aconsellen a la dona casada que llegeixi un llibre sobre l’adulteri que té un títol espantós. 

Pren la decisió, segurament equivocada, de conèixer la seva rival:

La dona casada sap per on vindrà la noia i creu que hauria d’esperar-la a l’entrada. (...) La noia és més baixeta que no s’esperava. 
(...)
Pot ser que existeixi un univers paral·lel on la dona casada i la noia serien amigues?
S’imagina dinant amb ella i escoltant la història d’aquest casat de qui creu que està enamorada. 

Ara que comprova que ha estat vivint un engany, reflexiona i dolguda, arriba a la conclusió que ella també ha tingut oportunitats per tenir relacions fora del matrimoni que no ha volgut aprofitar:

La dona casada no ha volgut mai no estar casada amb ell. Sona fals, però és veritat.
(...)
Ha volgut anar-se’n al llit amb altres persones, no cal ni dir-ho. Un o dos en particular. Però la veritat és que controla bé els impulsos. (...) Pensa en comptes d’actuar. 

De sobte, de manera inesperada, se li presenta l'oportunitat de demostrar i demostrar-se que en realitat no estima el seu marit i que la vida que porta la incomoda, quan un antic amor de joventut la localitza i vol parlar amb ella. Naturalment ella viu un moment d'incertesa i neguit amb un punt d'emoció i vanitat, però, ai, les coses no resultaran tal com ella s'ha imaginat:

Li truca el xicot que tenia abans. Diu que vol parlar amb ella. (...) Ella ha vetllat tota la nit, rumiant, provant converses. (...) És espavilat i divertit com sempre i avui dia, un plus dels grossos, ja no és addicte a la velocitat. (...) El veu com arriba a la conclusió que la dona no és el que pensava ell que seria. Li travessa la cara alguna cosa. Por? Llàstima? (...) Cuida’t, li diu ell quan ella marxa incòmoda, a empentes i rodolons. 

En conclusió, amb alguna lleugera excepció, tot segueix pràcticament igual en la seva monòtona vida:

Ara l’home i la dona tenen les seves baralles en veu baixa, tal com han pactat, sense guants. 


dissabte, 17 de novembre del 2018

Mantícora




Una mantícora es un animal fabuloso, con cuerpo de león, cabeza de hombre y un agujón en la cola. 
(...)
La mantícora puede ser sumamente peligrosa. A veces se ha dicho que lanza dardos con la cola, como también se creía que podía hacer el puercoespín

Mantícora de'n Robertson Davies és la segona part de la Trilogia de Deptford la primera de les quals és "El cinqué en joc" que vaig comentar.

En aquest cas, el protagonista que ens narra la seva experiència, és Edward, el fill del magnat mort en estranyes circumstàncies:

Boy Staunton era mi padre (…) No exagero si digo que su asesinato fue una noticia con repercusión mundial
(...)
Nací el 2 de septiembre de 1928. Me bautizaron con el nombre de Edward David porque mi padre había sido ayuda de campo, y amigo en realidad, del príncipe de Gales.

Edward, ara un advocat de prestigi, té un peculiar i violent episodi en una sessió de teatre, on un suposat cap parlant guiat per en Einsengrim, un mag, que ja hem conegut en la primera entrega, i del que avanço que seguirem parlant en la tercera part, admet i respon preguntes del públic i ell, totalment fora de sí, reclama saber el nom de l'assassí del seu pare:

Einsengrim, el mago: No me apetecía que fuera tan bueno como era. (…) El espectáculo era muy inteligente, eso debo reconocerlo. Tenía misterio de verdad, y sabía cómo mostrar sabiamente y con muy buen gusto unas cuantas y muy bellas señoritas.

Davant de l'evident crisi nerviosa que pateix, és atès pel públic i els mateixos actors, mentre que, gairebé avergonyit, decideix sotmetre's a tractament psiquiàtric:

Yo no sabía qué esperar de todo aquello, pero estaba bastante seguro de que me indicaría que me tendiera en un diván y me preguntaría por cuestiones sexuales. 
(...)
La psicología tiene un papel destacado en mi profesión. Soy un abogado especializado en derecho penal, y bastante reconocido, por cierto.
(...)
La ley da a todos los acusados una oportunidad y ha de haber alguien capaz de hacer por el acusado lo que éste no puede hacer por sí solo. Yo era uno de ellos. (…) Demostré una consumada destreza, estaba muy bien pagado, era un astuto mercenario implicado en una batalla tan antigua como el hombre, y más grande que cualquier hombre. He sido con plena conciencia el abogado del diablo y debo decir que he disfrutado siéndolo.
(...)
Fue un sobresalto mayúsculo descubrir que el doctor J, von Haller era una mujer. 

Amb un exhaustiu examen mèdic, detecten que la seva salut no és massa bona, que presenta un més que notable alt grau d'alcoholisme, malgrat que ell es nega a reconèixer-ho:

Digamos que se encuentra usted en un estado de ánimo que no es satisfactorio, y que desea ponerle fin ¿Le parece?
(...)
Es que yo no me considero un alcohólico. Ser alcohólico es un predicamento de la clase media. 

Després d'alguns dubtes, decideix seguir endavant amb la teràpia. De fet, necessita parlar, aclarir les seves idees, ser escoltat i potser, conèixer-se una mica millor, tot i que, com per altra banda no és estrany, li desagradi i negui el que pugui arribar a descobrir.
Amb una sexualitat confusa, arriba a sentir-se atret per la terapeuta:

Nunca di en pensar que la masturbación fuese a acabar conmigo, ni tampoco ninguna estupidez por el estilo, aunque hice todo lo posible por controlarlo, porque… en fin, porque me parecía algo muy chapucero. 
(...)
La idea de dejar el sexo al margen de mi vida ni siquiera se me llegó a ocurrir. Fue algo que sucedió sin más, y ni siquiera supe que había pasado a ser parte de mi manera de vivir hasta que ya estuvo firmemente establecida
(...)
Las cuestiones de la iglesia, que no llamaré yo “religiosas”, desempeñaron un papel de bastante importancia en mi proceso de maduración.
(...)
Descubrir que estaba enamorado de la doctora von Haller fue una sorpresa que no me produjo ningún placer.

No hi manca el recurrent record del pare i les circumstàncies de la seva mort:

Creo que lo que más me sobresaltó fue su terrible desaliño. Siempre había sido un hombre sumamente elegante. (El pare mort) 
(...)
Pobre madre. Siempre me sentí culpable por ella, porque tendría que haberla querido más, tendría que haberle dado más apoyo del que le di, pero siempre estuve bajo el hechizo de mi padre. 
(...)
Él no había estudiado en una universidad porque combatió en la primera guerra mundial -obtuvo la Orden de la Distinción en el Servicio-. 

I arribant al final d'aquesta segona entrega encara no aconseguim aclarir qui va matar a en Boy Staunton. Potser en la tercera?:

¿Quien mató a Boy Staunton? (…) ¿Fue asesinado por sí mismo? 
(...)
Boy ha muerto. Ha muerto por su propia voluntad, aunque no del todo por su propia mano.

dimecres, 14 de novembre del 2018

Por



Por:
 PSIQ Torbament de l'ànima, sentiment d'inquietud i commoció psicofisiològica que hom experimenta davant un perill imaginat. 

Aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s'esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja.    Diccionari.cat


Aquesta novel·la curta però intensa, de'n Stefan Zweig, que es pot llegir en una tarda, va ser escrita el 1913, però no va ser publicada fins deu anys més tard, tot i que en desconec el motiu.

Té un fort component psicològic amb un final que potser en el seu moment va resultar inesperat, però que al llarg de l'evolució del relat, entenc que ens dona força pistes del desenllaç.

La protagonista, Irene, encara jove i bonica, feliçment casada amb un advocat de prestigi, amb dos fills dels què bàsicament se n'ocupen les minyones, sense cap preocupació ni ocupació aparent, té un amant, però més que res per la simplicitat de sentir-se desitjada i per trencar la monotonia d'una vida regalada:

Havia conegut el jove, un pianista que començava a gaudir d’un cert renom en cercles restringits, en una vetllada en què van mantenir una conversa casual. (...) A vegades, però, un ambient relaxat excita la sensualitat més que la xafogor o la tempesta.

Tot i això, en el fons se sent insegura cada cop que cedeix al desig i el visita:

Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional. (...) No era la primera vegada que corria el risc de fer aquesta visita, i aquest esglai sobtat no li era gens desconegut, sempre sucumbia a aquests atacs de por absurda i ridícula cada vegada que tornava a casa. 

Però arriba un dia que les seves pors resulten confirmar-se i en sortir del portal, es topa de cara amb una dona que la increpa iradament:

Et roben tot el que tens, aquestes dones decents.
(...)
La dona no sabia com es deia ni on vivia, i no havia de témer que la reconegués amb certesa, car la imatge de la cara que s’havia endut era molt imprecisa. 

El desafortunat incident no queda només en aquest ensurt, doncs contràriament al que Irene suposava, la desconeguda coneix el seu nom, la seva cara i fins i tot el seu domicili, i així comença el pitjor mal son d'una implacable persecució i xantatge:

La dona sabia com es deia, sabia on vivia. Ara tot estava perdut, estava sense remei a mercè d’aquella dona.
(...)
Calculava que podria mantenir allunyada la fatalitat un mes o dos, després l’edifici artificial de la seva felicitat domèstica s’esfondraria, i poca satisfacció li oferia la certesa que arrossegaria la xantatgista en la seva caiguda.

De poc li serveix penedir-se de la seva aventura, el mal ja estava fet, la por l'havia envaït:

¿Què l’havia empès als seus braços? ¿Quina terrible follia l’havia llançat a una aventura que el seu cor ja no entenia i els seus sentits amb prou feines? Ja no en sabia res de tot plegat, i el fet en sí li semblava estrany, ella mateixa se’n sentia estranya
(...)
No en va la senyora Irene era l’esposa d’un dels advocats més coneguts de la capital, i ella sabia prou bé, per les converses del seu home amb altres col·legues, que el xantatge s’havia de frenar a l’acte i amb tota la sang freda, puix que qualsevol vacil·lació, qualsevol ombra d’inquietud per part de la víctima, reforçava la superioritat del seu adversari. 

Així les coses, perd l'interès per tot, no surt de casa, té un seguit de mal sons i amb una creixent por, té la percepció que el seu marit l'observa dia i nit. La Irene tem que sàpiga alguna cosa, que d'alguna manera li hagi arribat la seva aventura.
Les exigències per part de la xantatgista són cada cop més importants i sense cap mena de capteniment l'assetja fins i tot al seu propi domicili:

Feia tres dies que no sortia de casa. I notà amb neguit que la seva presència, tot d’una tan persistent, ja començava a cridar l’atenció als altres
(...)
Des de feia uns dies amb la mirada li feia sentir aquests cops sobtats de desconfiança que la feien estremir en el més profund del seu ésser i que ella no sabia com parar. 
(...)
Tan sols comprava temps, un moment de respir, dos dies de descans, o tres, potser una setmana, però un temps espantosament sense cap valor, ple de turment i tensió.
(...)
Ara no volia pensar en res, tan sols viure, atordir-se, omplir el cor amb ocupacions vàcues i insignificants. Ja no suportava la casa, sentia la necessitat de sortir al carrer, d’estar amb altres persones, per no embogir de terror. 

Presa del pànic, conscient del què ha perdut la Irene acabarà prenent un decisió transcendental i irreversible, res no la consola:

A poc a poc la seva vida es transformà i adquirí un sentit nou, descobrí els lligams que hi havia entre totes les coses, que de sobte li oferien un rostre alhora greu i profund. 

I és que cal tenir present que...:

La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera. 

dimarts, 13 de novembre del 2018

EL SOPAR DE CENDRA



Em preguntaren: quin simposi, quin convit és aquest? És un sopar. Quin sopar? De cendra. Què vol dir sopar de cendra? Potser us van posar això al davant per menjar? (...) No; és un convit celebrat, després de post el sol, el primer dia de quaresma, que els nostres capellans anomenen dies cinerum (Dia de cendra, dimecres de cendra), i de vegades “dia del memento”. De què tracta aquest convit, aquest sopar? (...) Sobre la intenció de veure tot el que tanmateix pot fer la natura en dues breus quartanes. 

Pràcticament així comença aquesta breu obra en què amb el suposat sopar i el posterior debat de quatre filòsofs ens endinsa en complexes reflexions respecte al moviment de la terra vers la visió immobilista dels qui defensen que és el sol el que gira mentre la terra es manté quieta.

Val a dir que l'autor, Giordano Bruno, va defensar aquesta tesi fins al final de la seva vida. Un final que va ser impulsat per la Inquisició que el va fer cremar a la foguera acusat d'heretgia.

No hi ha cap paraula ociosa: perquè a tot arreu es poden arreplegar i desenterrar coses que no tenen una importància mediocre, i potser sobretot allà on menys ho sembla (...) Els que si sentin ferits o punxats, potser obriran els ulls i, en veure la seva nuesa, pobresa i indignitat, si no per amor, almenys per vergonya podran corregir-se o cobrir-se, si no volen confessar. 

És gairebé impossible de presentar un resum de l'obra escrita, com altres de semblants a l'època en forma de diàlegs entre diversos comensals.
Giordano és conscient que tot i haver estat ordenat sacerdot, la Inquisició l'observa i tanmateix sembla que les dificultats l'esperonin, segons queda recollit en aquest paràgraf:

Que venci doncs la perseverança, ja que si l’esforç és tan gran, el premi no serà mediocre. Totes les coses de vàlua es troben en la dificultat. El camí de la felicitat és estret i espinós. El cel potser ens promet grans coses.