diumenge, 28 de desembre de 2014

En Modiano es repeteix

Una altra història de recerques d’algun confús passat, amb tot de noms que poden esdevenir equívocs i amb una protagonista “La Petita Joia” amb problemes psicològics més que evidents.

La mare de la protagonista havia nascut el 1917 una coincidència amb la meva pròpia mare que de bon començament m’ha complagut, però aquí s’han acabat les semblances i gairebé les complaences. De la seva vida en sabem ben poc: que era ballarina no massa afamada, que se la coneixia amb diversos noms i malnoms,  Moreau, Suzanne, Sonia, Enganya Mort, La Boche...? que suposadament havia mort al Marroc, però és molt evident que no és cert. I possiblement cap de les altres dades tampoc no ho són. Només sabem amb certesa que ara duu un abric groc que a la protagonista li evoca una peça semblant vista fa molts anys.

És clar que tampoc potser no arribarem a saber si la dona de l'abric groc és en realitat la mare desapareguda de la Thérèse o La Petita Joia;  ni tan sols quina ha estat la seva autèntica història.

Els dies se succeïen sense que res no els distingís els uns dels altres, en un lliscament tan regular com el de la cinta transportadora de l’estació de Châtelet. 
(...)
Viure a prop d’una estació és una cosa que canvia completament la vida. Sempre tens la sensació de ser-hi de pas. Res no és mai definitiu. Un dia o altre, puges a un tren. 
(...)
Abans d’ensorrar els ponts, calia anar fins al final, sense saber del cert què volia dir “fins al final”
(...)
Certes paraules es graven a la memòria dels infants i, si no les comprenen en el mateix moment, ho fan vint anys després.
(...)
Per últim cop, has tornat a la teva "Terra Natal", al punt de partida, per saber si hi havia un camí diferent per prendre i si les coses haurien pogut ser d’una altra manera. 

============================

I hi tornem al tema recurrent de l'angoixa existencial de la protagonista, la recerca d'una història oblidada i volgudament confosa, amb personatges que ens dificulten llur identitat perquè ens confonen amb diversos noms.

Em va agafar aquella sensació d’angoixa que sovint em venia a la nit i que era més forta encara que la por; aquella sensació de quedar-se sola amb mi mateixa, sense cap recurs. 
(...)
No es pot dir que hi tornés cada nit [a casa seva] amb el cor alegre, a aquell apartament. Sabia que un dia o altre en marxaria per sempre.
(...)
D’ençà que el farmacèutic de la plaça Blanche m’havia parlat d’una baixada de tensió, jo pensava que m’havia d’enrigidir, lluitar contra mi mateixa, provar de controlar-me. No hi podem fer res, ens han educat en la duresa. Camina o rebenta. 
(...)
De vegades ens recordem d’alguns episodis de la nostra vida, i hem de menester proves per estar ben segurs que no els hem somiat. 

I un concepte que almenys a mi m'ha resultat curiós "Les zones mortes" que l'autor descriu d'aquesta manera:

Hi havia a París zones intermediàries, "no man’s lands" on et trobaves al límit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S’hi gaudia d’una certa immunitat. Les hauria pogut anomenar zones franques, però zones neutres era més exacte. 

Cap novetat: ambients més o menys sòrdids, protagonista amb problemes d’ansietat i angoixa, una recerca i segurament un final que no aclarirà res. Si més no, aquests són els trets comuns dels tres llibres que he llegit d’en Modiano, un Nobel de literatura.

Un cop i un altre, la recerca d'una identitat perduda, la confusió dels noms dels personatges a voltes fantasmagòrics, de telèfons que es despengen sense que ningú respongui, però amb remor d'antigues converses que hi han restat vagant en un espai i temps indefinits, persones que semblen esvair-se, els cafès com a punts de trobada o de recerca... No sabem el nom autèntic de ningú, Modiano constantment juga amb l’equívoc del canvi de noms i les recerques quasi impossibles. 

Acabo amb un llistat segurament limitat dels diferents noms que hi trobem, alguns d'ells referits a un mateix personatge i que fins i tot ens podria permetre intercanviar-los entre els dos relats a que m'estic referint, sense que els arguments se'n ressentissin perquè en realitat qui són qui no té cap importància.

La Petita Joia, Thérèse...
Moreau, Suzanne, Sonia, Enganya Mort, La Boche..
La Louki
Tarzán
Don Carlos
El doctor Vela....



dimecres, 24 de desembre de 2014

Què celebrem?

Per uns Nadal, per altres Vacances d'hivern..., però què celebrem en realitat? Hi ha alguna cosa a celebrar?

Fa uns anys, no tants com a vegades ens pensem, s'esperava el Nadal per cobrar la paga extra i poder comprar aquells queviures que la major part de l'any ens estaven negats. Jo encara recordo la mare el dia 24 esperant al portal l'arribada del pare que portava "l'aguinaldo" de Nadal per acabar de comprar el necessari pel dinar de l'endemà i pagar els deutes.

El vint-i-cinc es llevava "ben d'hora, ben d'hora" per posar l'olla al foc amb l'escudella mentre acabava de netejar el pollastre per farcir-lo i anar-lo rostint. Aquestes operacions duraven tot el matí i mentrestant s'encenia el braser que ho empudegava tot,  perquè aquell dia calia que la casa estès ben caldejada.

Si el dia era assolellat el més normal era deixar la mare al càrrec del dinar i el pare amb els petits sortia a fer un tomb tot aprofitant per passar-nos pel bar o la bodega a comprar un bon bocí de gel per refredar el que aleshores anomenàvem "xampany" i alguna que altra ampolla de licors, entre els que mai no faltaven ni el Conyac ni l'Anís del Mono, Les Aromes de Montserrat i el Calisay.

I cap al migdia, una mica més tard que de costum, calia eixamplar la taula i es parava amb unes estovalles netes o, en el seu cas, com a casa meva, un llençol que en feia el fet. 

I aleshores començava tot el desplegament de plats i copes i una suposada alegria, molts cops fingida perquè era dia de festa grossa.

Jo mai no havia entès aquesta fal·lera pel menjar, més aviat em feia basarda només de pensar-hi que m'obligarien a menjar sopa, carn d'olla, pollastre, torrons, neules... i així se'm treia la ja de per sí poca gana que solia tenir, o sigui que la fingida alegria a que abans feia esment, em sembla que queda explicada.

Però tornant a la reflexió inicial:
Què celebrem, i com? El que ens diu l'església? Que ha nascut Jesús, en un estable, el més pobre entre els pobres? I ho celebrem atipant-nos? Quina contradicció!!!
Que tota la família es reuneix? Per això ja fa molt temps que no ens cal esperar el Nadal i sortosament també podem consumir menges més elaborades o especials.
Per què han d'estar il·luminats els carrers i les botigues ben guarnides? És més que evident que es fa per promoure el consum. Això és coherent amb el suposat esperit nadalenc?
Potser mentre hi ha petits a la família ens agrada fer una mica més de xerinola i ens escudem en allò de "ho fem pels nens" o "als nens els agrada".

No us sembla una mica fals tot plegat?
Tant fals com les flors i l'arbre de la fotografia amb què he acompanyat aquestes reflexions.






I com no us vull aigualir la festa, us desitjo BONES VACANCES D'HIVERN i us deixo amb unes sàvies paraules d'un poeta molt nostrat que una vigília de Nadal, malalt al llit, escoltava els sorolls del carrer i els de casa mentre s'anaven fent tots els preparatius per la festa.

NADAL
A Emili Badiella
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit


dissabte, 20 de desembre de 2014

LES VEUS DE LA MEMÒRIA

Vaig néixer a Barcelona en plena postguerra, els meus pares, que havien patit de ple la maleïda Guerra mal anomenada Civil, pertanyien al bàndol dels perdedors, el republicà, en part per convicció, però també en part perquè els havia tocat.

A casa, com a moltes llars en aquell moment es parlava poc o gens de la guerra i dels patiments de la dura època que ens tocava viure: tot i això i com ja he comentat en altres ocasions, en alguna trobada familiar, jo els havia sentit fer algun comentari al respecte. Sempre amb molt dolor, sempre en veu baixa, sempre amb recel que ningú no els pogués escoltar i denunciar, però jo parava l'orella i tímidament, això sí, m'anava creant opinió.

Sigui com sigui, el meu punt de vista sempre ha estat en referència a Barcelona, fins i tot tots els llibres que he consultat o llegit al llarg dels anys sempre feien referència a les capitals i semblava que la guerra als pobles, tot i la virulència, s'havia pogut suportar amb menys estretors que a les grans ciutats.

És el primer cop que he pogut llegir un estudi des del punt de vista d'un poble relativament petit, que fins fa no gaire temps jo desconeixia i que ara, per motius familiars visito amb certa freqüència. Sant Pere de Riudebitlles.

Aquest llibre, sense pretensions, escrit per dues dones, la Fina Carol Masana i la Rosa Maria Esteve Nadal, totes dues mestres i pertanyents al "Grup de Recerques Històriques" nascudes i veïnes de Sant Pere, i en el qual han recollit diversos testimonis i documents d'alguns supervivents, m'ha commogut.

I sense més passo a fer referència d'una petita mostra de les moltes dades recollides curosament al llibre i que ens poden ajudar a situar-nos una mica millor:

SANT PERE DE RIUDEBITLLES ALS ANYS 30
1930                                                       1.500 habitants
1936                                                       1.544 habitants
1939                                                       1.420 habitants

ESCLAT DE GUERRA
Hi havia aquells primers dies de l’aixecament un sentiment de patriotisme i de revolta contra l’establert. Molts joves es van sentir empesos a lluitar contra el feixisme, contra l’opressió, i es van allistar com a voluntaris a les milícies. 

PRIMERS MESOS DE GUERRA
El comitè local [juliol del 36] tenia tanta o més força que els ajuntaments i durant les primeres setmanes del conflicte les dues institucions (Ajuntament i Comitè) mantenien una fràgil convivència. 

COL·LECTIVITZACIONS
L’expropiació de les grans hisendes per part del comitè no va tenir un ressò gaire important al poble ja que eren grans propietats que no eren treballades directament pels seus amos, que vivien fora del poble, a Barcelona, i els masovers i jornalers van continuar fent la mateixa feina. 

MOBILITZACIÓ DE TROPES
Els ajuntaments rebien pressions perquè vigilessin que tothom s’incorporés a files i que no hi hagués cap jove emboscat. 

EXPERIÈNCIES VISCUDES AL FRONT
Més d’una vegada, a les fosques, jo havia aixafat soldats morts que encara no havien pogut ser retirats de la trinxera. 
Sempre explicava la tristesa que suposava deixar els seus companys ferits a terra i no poder fer res per ells. 

LA POLÍTICA MUNICIPAL - ANYS DE GUERRA (1936 – 1939)
Un altre problema al qual va haver de buscar solució l’Ajuntament era la falta de moneda. És un fet que es va viure arreu de Catalunya i a la zona republicana d’Espanya. 

POLÍTICA MUNICIPAL DESPRÉS DE LA GUERRA
Al costat de la figura de l’alcalde-gestor i del seu equip de regidors (gestors s’anomenaren) es va instaurar a cada poble i ciutat la figura del Jefe Local de la FET i de la JONS, que s’encarregava de vetllar perquè totes les actuacions que portessin a terme els membres de l’Ajuntament estiguessin d’acord amb els principis bàsics del nou ordre establert (la Falange) i que en moltes ocasions manava més que el propi alcalde. 
(...)
Amb l’arribada del nou règim polític van arribar les primeres prohibicions: la llengua oficial va ser el castellà i tota la documentació que entrava o sortia de l’Ajuntament es feia en aquesta llengua. 

REPRESSIÓ
Totes les persones que treballaven al poble en algun càrrec públic (metges, mestres, farmacèutic...) van haver de presentar-se a l’Ajuntament i donar comptes per escrit de la seva acceptació del nou règim. 

ECONOMIA
El nou règim va establir al maig de 1.939 el racionament d’alguns productes bàsics amb la finalitat de controlar l’acaparament de productes per part d’algunes persones i poder assegurar l’abastament de tota la població. 

Com a conclusió, m'ha semblat que no hi havia res millor que fer esment a una de les moltes reflexions recollides al llibre i que m'han colpit:

L’oblit és una injustícia envers els perdedors i les seves famílies i una estafa envers la societat. A més d’una injustícia i una estafa, l’oblit ha estat un error polític de primera magnitud.

Vinyes a Sant Pere de Riudebitlles 2014


dissabte, 13 de desembre de 2014

La vida en comú.

 Tzvetan Todorov va escriure aquest llibre el 1995 quan tenia 56 anys. Si considero aquesta dada és perquè mentre llegia alguna de les seves afirmacions, m'ha fet l'efecte que estava parlant una persona molt gran i, potser, desencisada.

Fent constants referències a diversos autors, va desgranant tots els supòsits que s'han escrit i comentat a l'entorn de la condició humana, però, al meu entendre, les seves reflexions en algun aspecte cauen en estereotips d'una generació vull creure que superada.

Començaré amb uns petits apunts referents a la necessitat humana de ser reconeguts:

Volem ser mirats, percacem l’estima pública, intentem que els altres s’interessin per nosaltres; la diferència és que es tracta d’un necessitat constitutiva de l’espècie, tal com nosaltres la podem conèixer, i no d’un vici. 
(...)
L’home potser viu, d’antuvi, en la seva pell, però no comença a existir sinó per la mirada d’altri; ara bé, sense existència, la vida mateix s’extingeix. 
(...)
Aquell qui no rep el reconeixement necessari i no troba cap mitjà per consolar-se’n pot esdevenir un criminal violent. 

Desconec si parla per experiència pròpia, però, quan s'hi refereix als vells la seva visió m'ha semblat especialment pessimista, potser perquè no s'ajusta al que considero que en el temps actual està superat.

També m'ha sorprès la afirmació de "tancar els vells en residències" i considero que té unes connotacions molt negatives que fan pensar en un suposat abandó dels ancians, alhora que generalitzant com ho fa, dóna una visió molt negativa d'uns establiments que acompleixen una funció que considero necessària. 

L’ésser social del vell és progressivament “desendollat” de les diferents xarxes en què ell participava; l’avorriment esdevé l’experiència principal de la seva vida. 
(...)
Hom tanca els vells en residències, on ja no veuen sinó més vells; ens hem desempallegat d’aquest espectacle inconvenient, però ells no obtenen sinó un ínfim sentiment d’existència en aquests llocs on freqüenten no pas aquells qui han comptat en llur vida, sinó desconeguts que, per afegiment, els són semblants, i doncs inútils. 

No m'ha deixat tampoc indiferent la seva referència a les persones que realitzen tasques de les que considerem "altruistes". Vull creure que no en tots els casos el que en el fons s'està cercant és el reconeixement, però tampoc no m'atreveixo a desestimar-ho.

L’ésser abnegat practica, més o menys conscientment, una psicologia simplista (la qual cosa no és, sens dubte, una raó per què hom li demani de renunciar a les seves activitats): fa com si l’altre només tingués fretura de viure, i no pas d’existir; o de rebre, però no de donar. Impideix talment que aquest altre se senti al seu torn necessari, cosa que hauria estat possible si ell, l’ésser abnegat, li hagués revelat la seva pròpia incompletesa. 
(...)
En l’abnegació, jo no demano pas el reconeixement directe; o si ho faig, és a tercers (d’alguna manera el públic, els espectadors), i no als qui ajudo. 

Podria afegir molts altres dels seus comentaris que no deixen en massa bon lloc al que s'ha acordat en nomenar "condició humana", però més m'estimo aconsellar-vos la lectura del llibre i a veure si podem intercanviar els nostres punts de vista al respecte. Què me'n dieu?

I concloc amb dues afirmacions que sens dubte ens poden fer reflexionar i que d'alguna manera ens torna a portar al principi d'aquest breu resum:

Havent constatat que l’home és per naturalesa un ésser alhora solitari i egoista, podem tanmateix agafar dues direccions oposades: combatre la natura o, al contrari, glorificar-la. 
(...)
Efectivament, en què consisteix la diferència entre l’animal i l’home? L’animal actua en nom del seu instint de conservació, i per a aquest fi s’apropia les coses que li són necessàries (per exemple, l’aliment) i aparta els obstacles (els rivals). L’home actua igual, però no en té pas prou, recerca més que la seva satisfacció material, aspira a un reconeixement de la seva vàlua que no pot venir sinó de la mirada dels altres. 



dimecres, 10 de desembre de 2014

Maleïdes guerres

Repòs etern i altres narracionsVassili Grossman

Segons s'explica en la contraportada: L'autor de "Vida i Destí", va escriure contes tota la vida, des dels primers publicats als anys trenta, i que van despertar l'admiració de Gorki, fins els escrits poc abans de morir el 1964.

Fa un temps vaig llegir "Vida i Destí" una obra colpidora que sovint s'ha comparat amb "Guerra i Pau" i que relata el setge i l'alliberament de Stalingrat.

Tant l'original com totes les proves litogràfiques i la resta de material, van ser requisats i destruïts pel règim, i l'autor, mort prematurament, mai no va saber que uns amics en salvarien una còpia que aconseguirien publicar anys més tard.

En aquest cas és tracta d'un recull de contes, sempre relacionats d'una o altra manera, amb el tema de la guerra i llurs conseqüències; i el mateix que en la seva gran i més coneguda obra, es constata la difícil situació que li va tocar viure al mateix autor, la repressió, la por, la incomprensió, el pessimisme, la impotència...

Quan davant de qualsevol casa berlinesa s’hi aturava un cotxe de nit, tots els cors deixaven de bategar, no tan sols els dels jueus, si és que per un descuit encara seguien fent-ho. Hi havia nits en què semblava possible que el terror nocturn davant l’omniscient, l’omnipresent i l’omnipotent policia secreta de l’Estat hagués sorgit al pit del mateix Hitler. 
(...)
Es veu que no només la vida fa les persones horribles; també les persones fan horrible la vida. 
(...)
Què podem dir nosaltres, els homes de l’època del feixisme, davant el judici del passat i del futur? No en tenim, de justificació.
Nosaltres direm que no hi ha hagut un temps més dur que el nostre, però que no hem deixat morir allò d’humà que hi ha en l’home. 
(...)
I així, al mateix temps que la terra repica sobre la coberta del taüt, un sentiment de pau i d’alleujament va penetrant lentament en els cors inflamats i adolorits com un petit raig de llum. L’han enterrat... 

Com ja he dit, el fil conductor, si és que en volem trobar-ne algun, d'una o altre manera sempre és la guerra 
Aquest és només un petit apunt del que ens revela en les narracions:

Abel. El 6 d’agost. Una breu història de guerra. O millor de soldats dissortats.

Tiergarten. Una quasi tendra història d’amistat entre en Ramm, un cuidador del Zoo i el goril·la Fritsi, mentre la guerra segueix fent estralls en les instal·lacions i el menjar escasseja.

La Madonna Sixtina. La bellesa i el dolor que reflecteix un gran quadre, entre la guerra.

Repòs etern. L’afecte i estima pels difunts i els cementiris.

Mamma. El dolor o el bàlsam de l’oblit interessat o no.

El camí. Un cop més la guerra i la visió i les vivències i peripècies d’un mul, el jove Ju.

Fòsfor. La història d’un grup d’estudiants i les relacions que s’hi estableixen. Gairebé la història de les incomprensions, desagraïments  solidaritat i egoismes.

A Kislovodsk. L’última de les històries no deixa cap escletxa per l’alleujament. Ens explica la vida d’una parella, ell responsable d’un hospital que escudant-se en la compassió vers els soldats ferits van vivint la seva còmoda vida fins el cru i amarg desenllaç final. El seu “leitmotiv” sempre acostuma a ser: “És que no puc fer altra cosa”.



dilluns, 1 de desembre de 2014

Un Nobel

Haig de confessar que m'he apropat a aquest autor a raó de conèixer que li ha estat atorgat el Nobel de Literatura aquest 2014.

Com que per mi era un autor desconegut, he mirat d'apropar-me una mica a la seva trajectòria personal i literària, i és així que he pogut observar com en aquesta història n'hi ha molt de la seva història personal.

D'alguna manera, sens dubte molt superficial, m'hi puc sentir identificada amb el protagonista d'aquest "Carrer de les Botigues Fosques", en què Patrick Modiano, el situa en una mena de laberint on després de quinze anys d'incertesa a causa d'una pèrdua de memòria, i on s'ha construït una nova identitat, s'embranca en una recerca exhaustiva dels seus orígens. No és que jo hagi perdut la memòria, però sí que d'alguna manera, he anat cercant alguns perquè de la meva identitat, cosa d'altra banda que no considero gens extraordinària i que penso que tothom amb més o menys mesura en algun moment de la seva vida ha fet.

Tal com he dit, la seva recerca el fa donar tombs i més tombs per diferents pistes que no sempre l'acondueixen a establir cap relació fiable, però que descobreix estranys entramats i fins i tot, alguna mort inexplicable, la qual cosa fa que la història s'esdevingui sovint en una mena de relat policíac que t'atrapa.

I en el seu vagarejar d'un lloc a altre, d'una pista a una altra, d'un fil que tot estirant-lo acaba per trencar-se de manera irremeiable, ens mostra bocins de les seves percepcions, breus guspires de llum entre la foscor dels pensaments i alguna llambregada dels records oblidats:

Jo crec que encara se senten, a les entrades dels immobles, els ecos de les passes d'aquells que tenien el costum de travessar-les i que, després, van desaparèixer. Alguna cosa continua vibrant després del seu pas, unes ones cada vegada més febles, però que captes si estàs prou atent.
(...)
Fins aquí tot m'ha semblat tan caòtic, tan trinxat... Fragments, bocins d'alguna cosa, em retornaven bruscament a mesura que indagava... Però, ben mirat, potser és això, una vida...
Segur que es tracta de la meva? O la d'un altre dins el qual m'he esmunyit?

A qui no li ha succeït que en entrar en algun lloc té la sensació de què ja hi ha estat abans sense poder clarificar si aquest "abans" és només fruit d'una il·lusió o d'una certesa? Així se sent en Guy, o Jimy, o Pedro, o Stern o McEvoy... el protagonista, molt abans encara de retrobar-se amb el seu jo autèntic, que potser no li serà tan grat com aquest que al llarg dels anys s'ha anat construint, però això és el final de la història, val a dir un tant abrupte, i no la rebel·laré pas.