Maria, guerra i pau

Llegint aquesta història, m'han tornat a la memòria coses oblidades com ara l’Angelus que cada dia es resava (o s’havia de resar) en tocar les 12 de  migdia. Com que a casa solia estar posada la ràdio, encara puc recordar la cantarella: “El angel del señor anuncio a Maria y concibió por obra del espíritu santo” ... Dios te salve María...

"María, guerra i pau" de'n Josep de Moner, està ambientada al Pallars i conté molts elements lingüístics propis d'aquelles terres que en les transcripcions he respectat, com no podia ser d'altra manera. Val a dir que no presenten cap problema d'interpretació.

Llàstima que la part final del llibre perd molt interès; una història que esdevenia interessant no queda ben arrodonida i el final, confús i apressat, volent-ho explicar tot amb poc sentit, la desllueix molt.

La història de la Maria és la de tantes nenes de l'època en els pobles petits i fins i tot en les barriades de les grans ciutats que en determinats aspectes, també funcionaven com si de pobles es tractés..

Que n’eren, de llargues, aquelles nits tan llargues de l’hivern.
(...)

El verd i el blau. Sí, les meues muntanyes, allí on vaig néixer, allí on he plantat les meues rels, són verdes. Tot els verds del món. (...) Tinc nou anys i ja puc dir que tots aquests verds m’han anat fent tal com sóc. I els blaus... A la tarda, quan el sol es vol pondre, les muntanyes agafen mil blaus diferents. I el del cel és el més clar.
(...)

Em dic Maria i soc la gran de tres germanes. La Dolores té set anys, la Consol també. Són bessones. La Dolores és la gran, es veu que va sortir la primera.

Les difícils circumstàncies del moment, fan que massa aviat ella i les seves germanes, hagin de marxar de casa i posar-se "a servir", és a dir, a treballar en un mas d'un poble no massa proper la Maria, i les bessones tenint cura d'una anciana malalta i impossibilitada en un altre, sense la família, separades, incomunicades durant molt temps:

Un any no és res per segons qui. Un any és molt en unes vides tan curtes com les nostres (...) S’acabava la guerra, almenys al nostre Pallars, i no veia la pau.
(...)
I després de la guerra, la pau no sempre és pau.

Sortosament, totes tres germanes han ensopegat en unes cases en què si bé han de treballar de valent, són tractades amb afecte, cosa no sempre comú en l'època i les circumstàncies.
Tot i això:

I cansada de mallar; fer un forat per puiar a la borda a passar cossira de les vaques i vidells. Aquesta és la meua infantesa de nena que està a punt de fer els dotze anys. 
(...)

Les alegries s’havien d’administrar a comptagotes, no a cullerades com aquell oli de fetge de bacallà que ens havia de fer fortes i valentes, i era més amargant que la fel.
(...)

Cagar al tros, al prat o als serrats et feia més lliure. Eixugar-te amb rocs rodons, lloses o fulles més o menys grans era més complicat. Més tard, a la font o al barranc ho podies repassar encabat d’avidriar que no hi havia ningú.

I la Maria, com qualsevol altre nena, també creix i els pits li comencen a despuntar, i es fa bonica fins i tot per algun indesitjable que la sotja i l'agredeix:

Un dia amb la Montserrat vam parlar de la cosa, o de la regla, com li deia ella. (...) Jo, la veritat, és que no m’havia ni adonat que a la guardioleta del pixum hi tenia un altre forat. 
(...)

Volia evitar que ningú pensés  que si havia estat a punt de ser violada era perquè provocava o perquè m’obria fàcilment de cames.
(...)

Si algú m’ha d’entrar a dins, serà quan vulgui i serà amb algú que estimi. 

És trist haver-ho d'admetre, però va ser una realitat que cal no oblidar perquè no es repeteixi, en el cas que no s'estigui repetint amb unes altres mosses i unes altres circumstàncies:

Hem viscut apagats, amagats dintre de nosaltres mateixos, empassant tanta brutalitat i tanta mentida... amb el cap abaixat, només treballa i dorm i menja i calla i resa... i dona gràcies que pots fer totes aquestes coses encara... una vida de bèsties! Una vida marcada i dirigida i pobra i xica i miserable... plena de silencis, de pors i d’obediència. 

Culpa?

A Voluntad en Jeroen Olyslaegers, ens narra la complicada història de Wilfried Wils, un jove que es guanya la vida treballant com a policia belga en l'època de l'ocupació nazi, el qual ha de seguir les ordres de l'exèrcit alemany respecte la repressió als jueus, mentre que no pot evitar adonar-se de les injustícies que les mateixes ordres tenen implícites.
És el propi protagonista qui escriu el que podem entendre com les seves memòries, en les quals intenta justificar-se, i que adreça a un besnét del qual en desconeixem el nom i, fins i tot, si en realitat existeix:

Es de noche. Oigo los ruidos cuajar en una nada sorda.
(...)
Los policías nunca van solos. (…) Un agente solo, sin ningún colega a su lado, es sospechoso
(...)
Cuanto más terrible es todo lo que nos rodea, más se ríe la gente. Pero no es una risa franca, suena más bien a algo entre toser y echar las tripas.

Pel que ens comenta, només aconsegueix evadir-se, relativament, mentre escriu el que pensa que serà la seva gran obra poètica, sota el pseudònim de Angelo:

Iba a publicar el libro bajo el seudónimo de Angelo, mi nombre secreto, que por desgracia, ahora, a diferencia de antes, cuando lo usaba a menudo en la literatura, no le pegaría ni con cola a este cuerpo consumido hasta los huesos
(...)
En mi cuaderno de poesía de ese periodo de la guerra componía poemas, escribía algunas fantasías de venganza, llevaba la cuenta de mis levantamientos de pesas y otros ejercicios físicos o anotaba algunos chistes que aprendía fuera para entretener a mis colegas.

Constantment es mou en l'ambigüitat moral, entre el que podem considerar com un sentiment de culpa i una peremptòria necessitat de ser disculpat i perdonat:

Antes de condenar la sed de sangre de otro, de alguien al que ni siquiera conoces personalmente, al que solo has visto por la televisión o del que has leído algo por aquí y por allá, deberías sentir lo que significa esa secreta sed de sangre, estimulada por los que llevan las riendas, esos a los que les sigues el juego, lo quieras o no; la sed de sangre, con otras palabras que todos llevamos dentro.
(...)
Pero lo olvidaremos juntos, supongo. Juntos lo olvidaremos, porque de pronto vuelvo a pertenecer al grupo después de lo que hemos tenido que hacer entre todos.

Ens tornem a trobar amb la mateixa justificació que vàrem poder llegir o escoltar en els Judicis de Nuremberg: Tothom complia ordres, però amb això ja n'hi ha prou per sentir-se alliberat? Jo ho dubto. La dura i trista realitat acaba imposant-se: 

En estas páginas me he convertido para ti en un héroe de novela, en alguien que no sabe lo que le va a suceder en cuanto salga por la puerta y que, por lo tanto, va a ir recibiendo en la cara un bofetón tras otro.
(...)

Seguiré siendo un policía para el resto de mi vida y nunca me convertiré en el poeta que me había imaginado. Sí, seguiré escribiendo y publicando. (…) Me acabaran mencionando (…), pero no va más allá de eso. 

Clarissa

A Clarissa, en Stefan Zweig ens narra uns anys en la vida de la protagonista, en concret del 1902 al 1930

La Clarissa, és la filla d'un militar austríac. Òrfena de mare, és criada sota la tutela del pare, gairebé sota una disciplina militar, fins que per problemes relacionats amb la seva professió, el pare decideix que acabi la seva formació en un rigorós pensionat, on la vida transcorre monòtona per la encara nena, mentre que l'Eduard, el seu germà, ingressa en una acadèmia militar:

1902-1912: Quan la Clarissa, uns anys més tard, va tractar de recordar la seva vida, li va costar de trobar-ne el fil.

(...)

Durant la setmana, el dia, monòton, se sotmetia i obeïa al toc de campana cada hora, immutable; tant estiu com hivern calia llevar-se sempre a la mateixa hora del mateix llit, rentar-se a la mateixa hora i vestir-se amb el mateix uniforme cada any; tot estava fixat.

(...)

Per a la Clarissa cada quart diumenge de mes era un dia d’orgull i alhora de neguit, perquè el pare podia visitar-la amb metòdica puntualitat i a intervals regulars.

Arribat l'estiu del 1912, rep la visita inesperada del germà que li comunica que el pare els ha fet cridar per comunicar-los quelcom d'important i que han de desplaçar-se de forma immediata.

I certament és molt important i també inesperat el que el pare els fa saber: Per unes raons no massa clares, ha de deixar l'exèrcit. Sembla que han prescindit dels seus serveis:

 No podia concebre que el seu pare anés pel món com qualsevol altre, amb un vestit gris, sense aquell llustre esclatant de color al voltant, ell, a qui mai ningú havia vist sense el coll daurat de l’uniforme.

(...)

La vostra mare va aportar al matrimoni el dot perceptiu. Des del principi he considerat aquesta suma com a propietat només vostra i mai no n’he tocat un cèntim, ni del capital ni dels interessos.

(...)

Havien estat una hora justa amb el seu pare. Però després d’aquesta hora, en sabien més, d’ell, que durant tota la seva vida anterior.

A partir d'aquí, la vida com a adulta passa per diferents estadis, no massa agradables. El germà, mor mentre combatia a Sèrbia, i aquest és un cop que el pare, ja molt desmillorat, l'acaba d'enfonsar i la Clarissa perd gairebé tot el contacte amb ell.

Després d'un relació molt complicada, s'enamora de'n Léonard, un jove socialista francès i viuen un romanç intens i reparador. L'esclat de la guerra, separa els dos amants i és aleshores quan ella descobreix que està embarassada, en un dels pitjors moments de la seva vida, ha de prendre la decisió d'avortar o bé de tenir aquest fill que en cas que neixi serà fill d'una dona soltera i d'un enemic de la pàtria.

Capvespre

"Capvespre" de'n Kent Haruf és una continuació de "Cançó de la plana" de la que fa un temps vaig deixar un comentari que podeu recuperar. Ara tornem a trobar-nos els protagonistes passats uns anys i també en coneixem alguns de nous, com ara:

La Betty i el seu marit, en Luther, tots dos amb una lleugera deficiència, que viuen en una caravana bruta i atrotinada i reben ajuda dels Serveis Socials, per tirar endavant els seus dos fills que encara viuen amb ells en unes condicions força precàries, alimentant-se només a base de plats precuinats que adquireixen al supermercat amb uns vals que els faciliten des de beneficència:

Era una dona grossa que encara no havia fet els quaranta, amb la cara gravada per la verola i cabells castanys llisos, i cada dos per tres, s’estirava els baixos del vestit acampanat i es tapava modestament els genolls.
(...)
En Luther pitjava el carrer davant seu, cap al centre de la ciutat, amb un panteix regular, amb la Betty silenciosa al seu costat. (...) El supermercat era un edifici llarg i estret amb la façana de maó.

A més dels dos fills, la Betty, va tenir una filla que els Serveis Socials li van prendre la custòdia i que ara viu amb amb l'àvia, però tampoc duu una vida massa ben orientada.

Donna (la filla de la Betty)
La noia es va presentar una nit de finals de març a la casa remolc d’en Luther i la Betty, quan feia tres hores que eren al llit.

I també els Kephart, un avi i el seu net que, malgrat la seva curta edat, en té cura d'ell i fa algunes feinetes que els proporcionen uns migrats ingressos, amb que complementen la pensió del ferrocarril i que gairebé l'avi es gastaa la taverna el mateix moment que la cobra:

D.J. Kephart:

Era un nen menut, escarransit per a la seva edat, de cames i braços prims i cabells castanys que li tapaven el front. Era actiu i responsable.
(...)

Es cuidava del vell; (en Walter Kephart de 65 anys) l’acompanyava a casa pels carrers foscos, de nit, quan l’avi havia acabat de xerrar a la taverna, i a casa feia gairebé tota la neteja i cuinava, i un cop a la setmana rentava la roba bruta a la bugaderia.
(...)

Estava acostumat a treballar sol i a estar incòmode. 

Un altre nou personatge és la Mary Wells que alguns cops ofereix alguna feina i algunes galetes o fruites, al petit Kephart:

Era una dona de poc més de trenta anys amb dues nenes petites. El seu marit treballava a Alaska i no tornava a casa sovint.

Tot plegat, vides difícils, a voltes marcades per la violència i la desesperació.

Però ara ja retrobem als nostres antics coneguts: Els germans McPheron, en Harold i en Raymond i la seva jove protegida, mare primerenca d'una nena, na Victòria Roubideaux, que ara s'ha decidit a seguir els seus estudis i se'n va a viure a Fort Collins amb la petita Katie deixant els dos germans un altre cop sols, i enyorant-se d'elles.
Ells l'han ajudada a fer el trasllat i per aquest motiu s'han endarrerit les feines pròpies com a ramaders i aquesta circumstància acabarà sent decisiva en el seu futur: En Harold és atacat de manera inesperada, per un toro que havien de treure de les pastures on hi havia les vaques, i acaba morint a causa de les greus ferides, al costat de'n Raymond que també ferit no pot fer res per ajudar-lo:

Va estar molta estona agenollat al seu costat, sense moure’s, un vell amb el seu germà vell, devastat, ajaçat en el terra tou d’un corral de taulons sota un cel tapat d’octubre.
(...)
De manera que ara estava sol. Més sol que mai.
(...)
Havia de fer les tasques ordinàries de cada dia i posar fenc a l’altre bestiar com sempre. (...) Tirava endavant com si res. Tirava endavant en una mena d’ofuscació.

I ja pràcticament arribem al final on tots els personatges d'alguna manera es relacionen, en Raymond, per primer cop tindrà una aventura amorosa que no quallarà, la Victòria coneixerà un noi amb que sembla que pot arribar a formar una família, sense oblidar-se del vell ramader que en el seu moment, quan més necessitada estava, la va acollir i, juntament amb el germà, gairebé la van afillar i s'han ocupat i preocupat pel seu benestar i el de la seva filla.

L'home que va morir

D. H. Lawrence va escriure “L’home que va morir” en dues tongades, el 1927 i el 1928. Es va publicar el 1929 amb el títol de “The escaped Cock, en una edició limitada. La primera edició amb el títol de The Man Who Died” és del 1931. Lawrence ja era mort.

Una curiosa història en què, sense anomenar-lo explícitament, es recrea la mort i la resurrecció de Jesús, tal com la descriu l'evangeli.

En aquest cas, un home, que suposadament ha mort en la creu, es desperta de manera sobtada, ajudat pel cant d'un gall, després de tres dies de romandre en una tomba, totalment desorientat:

Un matí, just abans de trenc d’alba, es va despertar amb una onada sobtada de força, va fer un salt ajudant-se amb les ales i la corda es va trencar. (...) En aquell mateix moment, a la mateixa hora abans de l’albada d’aquell mateix matí, un home es va despertar d’un son llarg que el retenia.
(...)

Havia tornat. Tornava a ser allà, després de tot! (...) Estava sol; i després d’haver mort, fins i tot més que sol.
(...)

Ell va obrir els ulls i va tornar a veure el món, brillant com el vidre. Era la vida, en la qual ja no tenia cabuda.

En el relat no hi pot mancar la Maria Magdalena, que es troba amb ell i no l'acaba de reconèixer, o potser s'adona que ha perdut tota la seva aura de santedat, perquè en realitat no ha ressuscitat, sinó que senzillament, no havia mort:

Ella (Maria Magdalena) el va observar atentament i va veure que ja no era el Messies. El Messies no havia ressuscitat. 

Ell està encantat de tornar a veure el món, i ho fa d'una manera molt diferent. Té el cos una mica masegat, ferides a les mans i els peus, rascades per la cara i en el tors marques de fuetades. Tot plegat podria correspondre al càstig que s'aplicava als delinqüents.

Ell era verge, s’apartava de la vida inferior i avariciosa del cos. Però ara sabia que la virginitat era una forma d’avarícia; i que el cos ressuscita per donar i per rebre, per rebre i per donar sense avarícia.
(...)

Va decidir que seria metge, perquè conservava el poder de guarir qualsevol home o infant que li despertés compassió.

Es pren el seu temps per analitzar tot el que ha estat la seva vida, gairebé sempre en solitud, es dedica a la contemplació i la reflexió i arriba a una curiosa conclusió:

Va seguir el seu camí aquell dia assolellat. (...) Ara entenc que em van executar perquè no parava de predicar. Així i tot, no van aconseguir, executar-me del tot i ara he ressuscitat en tota la meva solitud i he heretat la terra, perquè no la reclamo com a meva.

Arriba a tenir una experiència sexual, plàcida i molt gratificant, fins l'extrem que adreçant-se al que se suposa el seu creador, li fa expressar-se amb contundència:

Pare! -va exclamar-. Per què m’ho vas amagar? (...) Caram! -digué-. Això és molt més gran que la pregària. 

Com fer-se fastigosament ric...

No és el primer que llegeixo de'n Mohsin Hamid i val a dir que, tot i que en un principi aquest títol i el tema no em van cridar l'atenció, el cert és que un cop més, no m'ha decebut.

La història, d'entrada, sembla simple: Un jove que només pretén fer-se ric, fastigosament ric, com diu l'autor. El pla, força simple: vendre aigua de la aixeta un tant filtrada (certament no gaire) en ampolles reciclades d'algunes marques que es troben al mercat, i fer-la passar com a aigua de qualitat, potser fins i tot d'alguna font.

I tot plegat ens ho explica com si d'un llibre d'autoajuda es tractés, tot i que d'aquesta mena de llibres no és que l'autor sembli tenir una opinió massa favorable:

Sí, de llibres d’autoajuda així n’hi ha molts, i sí, ja pot ser que n’hi hagi algun que ajudi, però la majoria de vegades no és el cas, serveixen d’ajuda al seu autor, però no a tu.  (...) El que val per als llibres d’autoajuda val igualment, i de manera inevitable, per a les persones.

Comença, presentant-nos la família de qui no sembla tenir massa bon concepte:

El Pare és cuiner, però tot i que és raonablement bo en la seva feina i que va néixer al camp, no és un home obsessionat amb la frescor ni amb la qualitat dels ingredients que fa servir.

(...)

La mare i l’avia juguen a esperar. La més vella espera que la més jove es faci vella, la més jove espera que la més vella es mori.

Fins i tot quan parla dels pares, de manera sorprenent, va una mica més enllà fixant-se amb un cert menyspreu, en les relacions sexuals, amb detalls molt íntims que no aclareix com coneix:

Al poble les relacions sexuals només són privades quan tenen lloc als camps. (...) A més a més, la mare i el pare van quasi del tot vestits. No s’han despullat mai del tot per copular.

Però retorno a la història: Ell està decidit a fer-se ric i no l'importa massa que la manera d'aconseguir-ho sigui estafant o enfrontant-se perillosament a màfies ben organitzades, perquè...:

No es pot arriba a ser fastigosament ric sense una certa falta d’escrúpols, sigui a l’Àsia emergent o en qualsevol altre lloc.
(...)
Ara ets un home que treballa per compte propi, un empresari
(...)
Treballes moltes hores, tornes tard a casa amb la teva dona i et concentres en les teves ocupacions immediates.

És evident que per arribar a fer-se fastigosament ric, cal deixar de banda els escrúpols i és així que arriba a fer negocis, poc clars amb els polítics corruptes de torn:

El teu negoci es tanca d’una manera poc complicada, encara que aparentment extravagant, amb el polític que demana la seva opinió a un dels seus esbirros amb una riallada

I a mode de conclusió, una reflexió molt valuosa, o això m'ha semblat:

Escriure una història o llegir-la és ser un refugiat de l’estat dels refugiats. (...) Perquè hi va haver un moment en què tot era possible. I hi haurà un moment en què res no serà possible. Però entremig podem crear. 

Els llits dels altres

Una per mi desconeguda Anna Punsoda, debuta en el món editorial amb aquest relat, que té com a protagonista/narradora, la Claustre, un nom significatiu que ens fa evident la solitud i una certa mal entesa reclusió que ella tracta de compensar ficant-se al llit de qualsevol, als llits dels altres, i això des de ben petita:

Jo no era com els nens dels documentals, que són víctimes, cossos innocents. Jo havia estat una nena promíscua.

La Claustre forma part d'una família amb unes relacions poc o gens convencionals:

El meu pare marxava de casa nostra moltes temporades, s’instal·lava a casa la meva àvia, i després tornava, cada cop més groc i gras, amb aquells ulls de vaca malalta, cada cop més asfixiat per la donota. La meva mare sempre -sempre- l’acollia de nou.
(...)

La meva àvia volia que li demanés al pare que no begués tant. (...) i somiquejava. (...) Quin fàstic que em feia sentir-la plorar. Sentir plorar la meva mare no m’agradava, més aviat em feia pena, però no em feia aquell fàstic. 
(...)
A ella (l'avia) sempre l’ha alleujada, parlar amb mi del pare, però a mi em fa mal i vergonya. 

En aquest ambient no sembla estrany que ella, que ha crescut en un total descontrol, acabi esdevenint una adolescent altament conflictiva, bulímica i amb tendències suïcides que l'acompanyaran al llarg de tota la seva vida:

Durant anys desconfiaria de mi i dels meus records, perquè tothom deia que era una nena amb molta fantasia que vivia al seu món i una adolescent difícil i mentidera que no menjava i tenia obsessions amb les pudors i les neteges. 
(...)
Jo no anava per res. Si algú em preguntava què volia ser de gran sempre responia que volia donar carnets de viure a Espanya, (Assistència als immigrants) com feia la meva mare quan es trobava bé.

Hi ha un intent de millorar, de "cura", quan és ingressada, amb el seu consentiment, en una clínica, però aviat constatarem que les suposades teràpies que s'imparteixen en el centre no són ni de bon tros el més adequat:

Els Pins no era la clínica que jo m’havia figurat.
(...)

No sé si avui hi ha teràpies menys agressives, però als anys noranta la rehabilitació dels alcohòlics consistia a netejar-los el cos. Els desintoxicaven, que es deia, però no els reparaven el sistema nerviós, i per això els era impossible poder concentrar-se ni relacionar-se.

He parlat de comportament inadequat, de bulímia, però cal anar més enllà, segons les pròpies manifestacions de la nostra protagonista, ella no sabia distingir entre sentiments positius, negatius i/o d'incipient crueltat, o fins i tot, psicopàtics:

Això, que em passava perquè no sabia distingir sentiments, va dur-me en secret als llits més vergonyosos, separant per sempre la meva vida íntima i la de fora. (...) Tinc el cos mal fet. 
(...)

Descobrir que podia fer mal, que no existien altres límits interiors per controlar la meva força que els que em posava jo, va obrir-me un abisme d’inseguretats i va deixar-me atordida i recelant de  mi mateixa.
(...)

Als setze anys vaig començar a cuidar nens de l’escola, i quan era a casa les parelles que em pagaven per ocupar-me dels seus fills mentre es divertien, els posava a dormir i anava a omplir-me la banyera. M’hi estirava una hora, fins que quedava immaculada, netíssima, i m’havia planificat els propers dies al cervell.

Té alguna relació que, tot i poder qualificar com a satisfactòria, sempre acaba abruptament i la deixa sumida, encara una mica més, en el marasme que és la seva vida:

El Lluís va ser la primera persona a qui vaig voler demostrar alguna cosa i una mica, mal em pesi, crec que sempre aspirem a ser com ens voldria la primera persona de qui ens enlluernem.
(...)

Aquells anys seguia un programa de vida molt rígid. (...) Cada dia seria més immensa, més greixosa, més humida, més puta i beneitona, i aquells nervis que passava de viure, només de viure, no s’acabarien mai. 
(...)
Jo no volia demanar res per no haver de tornar-ho, per no haver de donar-li res a ell quan m’ho demanés.
(...)
I d’una ràbia antiga, de l’ansietat de sempre i d’aquell absurd per la meva vida sense direcció, vaig aficionar-me al sexe ràpid amb homes que coneixia poc

En definitiva, amargament:

Et pots fer caca als llocs, vigilar amb gran histèria cada pam al voltant teu, fustigar-te amb  vòmits i sexe, i supurar un desig primitiu de vida. 
(...)

A trenta anys jo m’havia allitat amb vint homes, n’havia estimat cinc, havia viscut en tres països i havia canviat dos cops de feina. 

Un conte

Escrit l'any 1937 "El canelobre enterrat" de'n Stefan Zweig, narra en to de faula una història referent al penós pelegrinatge de la menorà del temple de Salomó, el canelobre o llum d'oli de set braços, confeccionat en or pur, que és un dels símbols més antics del judaisme i objecte de culte, robat pels temuts vàndals:

A les tres de la tarda d’un lluminós dia de juny, de l’any 455.

(...)

Es va escampar el confús rumor que els vàndals, els temuts pirates de la Mediterrània, havien desembarcat a Portus amb una poderosa flota i ja avançaven cap a la ciutat, desprevinguda. Els vàndals!

(...)

Al llarg de tretze dies, la veu humana es va deixar de sentir en una ciutat de milers de cases. (...) Havia caigut  la ciutat vencedora del món i, a la nit, quan el vent bufava pels carrers buits, sonava com el gemec apagat d’un ferit que sent escolar-se-li la resta de sang de les venes.

La història té un protagonista gairebé tan fabulós com el canelobre, el seu nom és Benjamí, el qual als set anys, i a avançada hora de la nit és despertat pel seu avi per tal que sigui testimoni i acompanyi, amb un grup d'ancians: Hi anirem els grans, els ancians. (...) Un infant, un menor, encara que no n’entengui el perquè, ha de venir amb nosaltres per poder donar-ne testimoni, la relíquia en el que serà l'inici de l'aventura de l'espoli: Quan els símbols de Déu fan camí, hem de fer camí amb ells. 

El canelobre restava amagat en un lloc on ni els mateixos fidels coneixien, però tot i això, la delació d'un esclau, fa que es descobreixi i sigui robat:

L’han trobat. (...) El canelobre, la memòria, la menorà.

(...)

A nosaltres ja no ens pertanyien els objectes sagrats, però sabíem que estaven segurs i salvs.

El petit a més de por, Tenia por , una por confusa i muda, perquè no sabia per què els vells l’havien fet llevar de nit, tenia por perquè no sabia a on el duien i, sobretot, tenia por perquè encara no havia  vist mai la nit a camp obert i el firmament damunt seu. té moltes preguntes i tot i que l'avi s'estimaria més que resti callat, l'ancià més venerable del grup, accedeix a respondre a totes les seves preguntes i li narra la història i el significat de la menorà: A tot arreu on hi ha un jueu que encara té fe en allò sagrat, en cada casa dispersa pels quatre vents del planeta, hi ha una còpia d’aquesta menorà que encara enlaira els set braços a l’hora de resar.

Han passat els anys i aquell nen s'ha fet adult i ha arribat a la vellesa, ara convertit en un savi que un cop més haurà de mobilitzar-se a la recerca i rescat de la menorà:

I Benjamí, la criatura posada a dura prova una nit gairebé remota, va fer setanta anys, i en va fer vuitanta i vuitanta-cinc i vuitanta-set.

El relat ja està gairebé arribant al final, en Benjamí s'haurà d'enfrontar dialècticament al cap dels bàrbars i no sortirà massa ben parat:

És terrible ser un que Déu sempre el crida, però tanmateix no l’escolta mai, que l’atrau amb miracles i després no els compleix mai. 

(...)

Tot el que els humans tenim, ens ha estat donat solament en préstec, i els temps afortunats corren sobre rodes.

Però aquest no és el final de la faula, Benjamí ja és molt proper a la seva mort i abans, aconseguirà realitzar la seva tasca, aquella per la que tot fa pensar que ha estat elegit. I també haurà de prendre una difícil decisió que només ell coneixerà.

El cert és que aquest llibre de l'Stefan, no s'assembla a cap dels que havia llegit, però suposo que el fet de ser d'origen jueu va estar un dels motius per escriure'l.