"Capvespre" de'n Kent Haruf és una continuació de "Cançó de la plana" de la que fa un temps vaig deixar un comentari que podeu recuperar. Ara tornem a trobar-nos els protagonistes passats uns anys i també en coneixem alguns de nous, com ara:
La Betty i el seu marit, en Luther, tots dos amb una lleugera deficiència, que viuen en una caravana bruta i atrotinada i reben ajuda dels Serveis Socials, per tirar endavant els seus dos fills que encara viuen amb ells en unes condicions força precàries, alimentant-se només a base de plats precuinats que adquireixen al supermercat amb uns vals que els faciliten des de beneficència:
Era una dona grossa que encara no havia fet els quaranta,
amb la cara gravada per la verola i cabells castanys llisos, i cada dos per
tres, s’estirava els baixos del vestit acampanat i es tapava modestament els
genolls.
(...)
En Luther pitjava el carrer davant seu, cap al centre de la ciutat, amb un panteix regular, amb la Betty silenciosa al seu costat. (...) El supermercat era un edifici llarg i estret amb la façana de maó.
(...)
En Luther pitjava el carrer davant seu, cap al centre de la ciutat, amb un panteix regular, amb la Betty silenciosa al seu costat. (...) El supermercat era un edifici llarg i estret amb la façana de maó.
A més dels dos fills, la Betty, va tenir una filla que els Serveis Socials li van prendre la custòdia i que ara viu amb amb l'àvia, però tampoc duu una vida massa ben orientada.
Donna (la filla de la Betty)
La noia es va presentar una nit de finals de març a la casa remolc d’en Luther i la Betty, quan feia tres hores que eren al llit.
I també els Kephart, un avi i el seu net que, malgrat la seva curta edat, en té cura d'ell i fa algunes feinetes que els proporcionen uns migrats ingressos, amb que complementen la pensió del ferrocarril i que gairebé l'avi es gastaa la taverna el mateix moment que la cobra:
Tot plegat, vides difícils, a voltes marcades per la violència i la desesperació.
Però ara ja retrobem als nostres antics coneguts: Els germans McPheron, en Harold i en Raymond i la seva jove protegida, mare primerenca d'una nena, na Victòria Roubideaux, que ara s'ha decidit a seguir els seus estudis i se'n va a viure a Fort Collins amb la petita Katie deixant els dos germans un altre cop sols, i enyorant-se d'elles.
Ells l'han ajudada a fer el trasllat i per aquest motiu s'han endarrerit les feines pròpies com a ramaders i aquesta circumstància acabarà sent decisiva en el seu futur: En Harold és atacat de manera inesperada, per un toro que havien de treure de les pastures on hi havia les vaques, i acaba morint a causa de les greus ferides, al costat de'n Raymond que també ferit no pot fer res per ajudar-lo:
Va estar molta estona agenollat al seu costat, sense moure’s, un vell amb el seu germà vell, devastat, ajaçat en el terra tou d’un corral de taulons sota un cel tapat d’octubre.
(...)
De manera que ara estava sol. Més sol que mai.
(...)
Havia de fer les tasques ordinàries de cada dia i posar fenc a l’altre bestiar com sempre. (...) Tirava endavant com si res. Tirava endavant en una mena d’ofuscació.
I ja pràcticament arribem al final on tots els personatges d'alguna manera es relacionen, en Raymond, per primer cop tindrà una aventura amorosa que no quallarà, la Victòria coneixerà un noi amb que sembla que pot arribar a formar una família, sense oblidar-se del vell ramader que en el seu moment, quan més necessitada estava, la va acollir i, juntament amb el germà, gairebé la van afillar i s'han ocupat i preocupat pel seu benestar i el de la seva filla.
La noia es va presentar una nit de finals de març a la casa remolc d’en Luther i la Betty, quan feia tres hores que eren al llit.
I també els Kephart, un avi i el seu net que, malgrat la seva curta edat, en té cura d'ell i fa algunes feinetes que els proporcionen uns migrats ingressos, amb que complementen la pensió del ferrocarril i que gairebé l'avi es gastaa la taverna el mateix moment que la cobra:
D.J. Kephart:
Era un nen menut, escarransit per a la seva edat, de cames i braços prims i cabells castanys que li tapaven el front. Era actiu i responsable.
(...)
(...)
Es cuidava del vell; (en Walter Kephart de 65 anys) l’acompanyava a casa pels carrers foscos, de nit, quan l’avi havia acabat de xerrar a la taverna, i a casa feia gairebé tota la neteja i cuinava, i un cop a la setmana rentava la roba bruta a la bugaderia.
(...)
(...)
Estava acostumat a treballar sol i a estar incòmode.
Un altre nou personatge és la Mary Wells que alguns cops ofereix alguna feina i algunes galetes o fruites, al petit Kephart:
Era una dona de poc més de trenta anys amb dues nenes petites. El seu marit treballava a Alaska i no tornava a casa sovint.
Un altre nou personatge és la Mary Wells que alguns cops ofereix alguna feina i algunes galetes o fruites, al petit Kephart:
Era una dona de poc més de trenta anys amb dues nenes petites. El seu marit treballava a Alaska i no tornava a casa sovint.
Tot plegat, vides difícils, a voltes marcades per la violència i la desesperació.
Però ara ja retrobem als nostres antics coneguts: Els germans McPheron, en Harold i en Raymond i la seva jove protegida, mare primerenca d'una nena, na Victòria Roubideaux, que ara s'ha decidit a seguir els seus estudis i se'n va a viure a Fort Collins amb la petita Katie deixant els dos germans un altre cop sols, i enyorant-se d'elles.
Ells l'han ajudada a fer el trasllat i per aquest motiu s'han endarrerit les feines pròpies com a ramaders i aquesta circumstància acabarà sent decisiva en el seu futur: En Harold és atacat de manera inesperada, per un toro que havien de treure de les pastures on hi havia les vaques, i acaba morint a causa de les greus ferides, al costat de'n Raymond que també ferit no pot fer res per ajudar-lo:
Va estar molta estona agenollat al seu costat, sense moure’s, un vell amb el seu germà vell, devastat, ajaçat en el terra tou d’un corral de taulons sota un cel tapat d’octubre.
(...)
De manera que ara estava sol. Més sol que mai.
(...)
Havia de fer les tasques ordinàries de cada dia i posar fenc a l’altre bestiar com sempre. (...) Tirava endavant com si res. Tirava endavant en una mena d’ofuscació.
I ja pràcticament arribem al final on tots els personatges d'alguna manera es relacionen, en Raymond, per primer cop tindrà una aventura amorosa que no quallarà, la Victòria coneixerà un noi amb que sembla que pot arribar a formar una família, sense oblidar-se del vell ramader que en el seu moment, quan més necessitada estava, la va acollir i, juntament amb el germà, gairebé la van afillar i s'han ocupat i preocupat pel seu benestar i el de la seva filla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada