Potser algú qui llegeixi aquest relat opinarà que no és possible manifestar una confusió de sentiments en el que al sexe es refereix, però el cert és que quan els sentiments s'enfronten amb les emocions es poden succeir situacions que es podrien qualificar com de confuses.
Ens endinsem en la història quan ja han passat uns anys "d'aquella" situació, d'aquella (potser) confusió? del nostre protagonista.
Veiem:
Durant tota una vida
he dibuixat retrats de personatges, he fet reviure figures de segles anteriors
i les he presentades a la sensibilitat actual, i mai he pensat precisament en
qui tinc més present dins meu.
(...)
Una vegada més, abans
de començar fullejo aquest llibre que intenta representar la meva vida. I de
nou no puc evitar somriure.
Seguint el fil dels seus records, el coneixerem físicament uns anys enrere:
Espigat, esvelt, amb
la pàtina del bronzejat del mar encara a les galtes, flexible i atlètic en cada
moviment, ho tenia molt fàcil davant dels pàl·lids xitxarel·los eixarreïts com arengades.
(...)
Els èxits fàcils van
augmentar la meva audàcia, i de mica en mica vaig anar considerant el carrer
tan sols com un terreny de caça per a aquestes aventures fortuïtes, com un
simple esport.
Un retrat que podria correspondre a gairebé una immensa majoria de joves atractius: Audaços, complaents amb sí mateixos...:
De vegades em sembla
que mai hi ha hagut un jove que perdés es temps d’una manera tan estúpida com
jo durant tots aquells mesos. No vaig llegir ni un sol llibre, estic segur de
no haver dit una sola paraula intel·ligent i de no haver tingut ni un veritable
pensament.
(...)
La petita ciutat de províncies que,
d’acord amb el meu pare, vaig escollir per al següent semestre estava ubicada
al centre d’Alemanya.
I comencen les noves classes, i el nostre estudiant decidit a assolir un alt nivell intel·lectual, s'ha proposat esforçar-se en l'estudi.
Expectant i... espera la presentació del que serà un professor del que es comenta posseeix l'aura de brillant i exigent..
Com desfet per una
batzegada, el cabdell d’estudiants aplegats els uns molt a prop dels altres es
va dispersar de cop.
(...)
En canvi, jo no em
podia ni moure; era com si aquella força m’hagués encertat de ple al cor.
(...)
Llavors vaig poder
contemplar clarament el seu rostre. (...) Una figura alta i imponent de
decidida factura intel·lectual.
Hem assistit a una primera impressió, però els dies van passant i la intensitat del primer dia permaneix i, fins i tot, s'incrementa:
Vaig passar les dues
setmanes següents posseït per un furor apassionat de llegir i d’aprendre.
(...)
En tot cas, el mestre
aviat em va distingir d’una manera especial amb un desinterès evident. (...) En
aquelles dues setmanes d’embriaguesa vaig aprendre més sobre l’essència de
l’art que en els dinou anys anteriors.
(...)
Així van passar dues
setmanes d’estiu pletòriques i caloroses quan, un matí, la capacitat de treball
es va interrompre dins meu, es va trencar com una molla massa tensa.
Bé, fins ara hem conegut les emocions i reaccions del jove estudiant, però i el professor?:
El treball creixia, i creixia al meu voltant com un bosc
que progressivament recobria amb la seva ombra qualsevol visió del món
exterior; jo tan sols vivia en la foscor de l’interior de la casa, (...) en la
presència càlida i envoltant d’aquell home.
(...)
Però com més estreta es feia
aquesta nova relació, més m’aïllava del món exterior.
(...)
Mot poques vegades em donava les gràcies.
(...)
Així van passar quatre
mesos, setmanes d’una exaltació i una transformació absolutament insospitades.
(...)
Vostè ha donat a la
meva feblesa un impuls creatiu i ha salvat el que queda encara de la meva vida
dispersa i perduda, vostè, vostè tot sol!
(...)
Ho endevinava tot en
mi, qualsevol pensament inexpressat, qualsevol desig pervers.
Hi ha hagut un encontre, una espurna, un desig desfermat per ambdues parts... I tot s'ha acabat de manera abrupta:
Ara només hi havia una
manera de salvar-me: fugir.
(...)
A les set vaig entrar
per última vegada a l’estimada habitació: una foscor prematura es filtrava a
través de les cortines.
(...)
L’amor, jo sempre l’havia
sentit dins seu, d’aquell home tendre i tímid, de vegades desbordant, de
vegades contingut de nou per una força poderosa.
Però el patiment que endevinem en el jove, també es farà palès en el professor:
El tracte continuat
amb els joves es converteix en una obligació oficial per al tutor i ben aviat
professor titular; la temptació posa contínuament al seu abast un nou ramell de
joventut.
(...)
A aquell cor turmentat
i afligit mai li va ser concedida la gràcia de l’amistat pura i generosa, mai s’havia
sentit correspost amb la tendresa i la dignitat d’una amistat masculina. (...)
Aquell home ja envellit mai havia experimentat un afecte pur, el d’un jove ple
de vida i d’ànima sensible.
En definitiva...:
Sorprès, vaig
descobrir aleshores el que jo, el tímid, significava per al professor, amb el
meu obstinat entusiasme que ell estimava com la més sagrada sorpresa de la seva
edat madura.
Va ser un petó com mai l’havia rebut d’una dona,
un petó fogós i desesperat com un crit moral.
(...)
Una inquietant confusió de sentiments
que va allargar aquell moment imposat
i el va convertir en una eternitat atordidora.
(...)
No l’he tornat a veure mai més.
(...)
Mai he estimat tant ningú com el vaig estimar a ell.
La confusió de
sentiments
Stefan Zweig
Traducció de Ramon
Monton
142 pàgines
