dimecres, 21 d’octubre del 2026

Diaris personals i Guerra Civil

Davant dels testimonis dels que varen ser "protagonistes" del dolor i el sofriment, poca cosa em resta per afegir, tret de comentar la meva modestíssima part en aquesta publicació, que senzillament ha estat la de resumir tot el contingut, emotiu, dur i sensible.
Cal fer una petita referència a la metodologia aportada pels seus autors en la introducció i les notes prèvies:
Els dietaris físicament són llibretes. A vegades relligades amb filferro en espiral i pàgines quadriculades, altres en llibretes cosides i pàgines en blanc, o bé en llibres de comptabilitat aprofitats...                               
        (Queralt Solé. Universitat de Barcelona.) 

Els diaris analitzats han estat en major proporció provinents de l’exèrcit republicà.(...) Aquest fet pot esdevenir una limitació, però en cap cas respon a una ideologia o tendència en l’aproximació per estudiar i a analitzar els continguts dels diaris.
(...)
Els autors dels diaris parlen del que menjaven, de la correspondència, l’enyorança de la parella i els familiars, les amistats... temes “banals”. 

Poble Vell
Corbera d'Ebre

Relat col·lectiu i memòria personal:
El record personal és l’evocació de parts concretes del que és la memòria personal, que cobreix tot el procés vital.
(...)
En el cas concret de la guerra civil, els record dels que van lluitar-hi tampoc pot haver restat immutable al mateix pas del temps.
(...)
Memòries, autobiografies i diaris tenen un mateix objectiu que és una reflexió personal.

I ja, deixant de banda les consideracions prèvies, un recull de les vivències que podeu trobar àmpliament recollides si us decidiu a llegir el llibre:
Mobilització:
L’exèrcit va quedar dividit i les dotacions que es van mantenir lleials, pràcticament van ser desintegrades i deixades sense cap força després que el Govern, encapçalat per José Giral, optés per llicenciar els soldats de lleva i armar la població.
(...)
La mobilització sol ser un dels temes iniciàtics i cabdals en la majoria dels diaris personals analitzats. 

Amistats:
Aquest sentiment de pertinença al grup s’intueix de manera molt clara entre els catalans que van desertar de l’exèrcit republicà i van passar-se a la zona franquista. (...) Entre els quals destaquem especialment les profundes conviccions religioses. 

Instrucció:
Quan el front estava en calma una de les pràctiques més recurrents eren les activitats relacionades amb la instrucció, amb l'objectiu d’aprendre allò més bàsic per al moment de la batalla.
(...)
Més enllà de l’ús de l’arma, la instrucció solia consistir en classes teòriques i pràctiques, assajos continus i repetitius de marcialitat.

Temps lliure i oci:
Malgrat la guerra, la vida continuava i s’intentava passar el temps de manera tan animada com fos possible. (...) Eren les diferents unitats militars les que procuraven organitzar tota mena d’activitats culturals i competicions esportives a la rereguarda per tal de mantenir la tropa animada i distreta.
(...)
Les carències materials de tot tipus a ambdues rereguardes, juntament amb l’augment de la tensió sexual pròpia dels exèrcits en campanya, amb milers d’homes mobilitzats i per tant lluny de les seves parelles, van significar un increment notable de la prostitució.

Cartes i diaris:
Si els combatents tenien necessitat de noticies dels familiars, aquest desig era encara molt major a la rereguarda sobre la sort dels mobilitzats.

La censura:
Al costat franquista, la censura tenia, a més, el component religiós. (...) A mesura que avançava la guerra i cada cop s’anava fent més dura i pesada, els combatents sentien una major necessitat d’explicar el que estava passant, com una resposta per combatre i superar les calamitats.

“Tot el dia que tenim molta gana”. L’alimentació dels combatents:
Si el contacte de manera regular i permanent amb els familiars i amics era vital per al benestar dels combatents, l’alimentació tenia el mateix efecte quant al manteniment fisiològic i moral.
(...)
En períodes de guerra o de fortes crisis, els comestibles i l’abastiment esdevenen uns dels objectius prioritaris d’un estat. 

Front de l’Ebre:
La matinada del 25 de juliol de 1938 els republicans creuaven l’Ebre i s’iniciava la batalla més sagnant de tota la guerra civil.
(...)
A jutjar pels diaris dels combatents d’ambdós bàndols, a l’Ebre la set encara va ser més intensa que la gana. 

Combatents a la rereguarda:
Els combatents podien passar llargues temporades a primera línia, i, depenent del sector del front, estaven posicionats lluny de qualsevol nucli urbà, on no tenien més alternatives que menjar les minses racions de l’exèrcit.

Malalties:
A la Guerra Civil Espanyola van ser especialment rellevants les innovacions mèdiques des del camp republicà. 
(...)
Però no només les trinxeres estaven plenes de porqueria. És sorprenent veure que els metges i sanitaris en general, a qui se’ls suposa unes mínimes exigències en les condicions d’higiene per poder guarir malalts i ferits, disposessin d’uns llocs de primeres cures tan insalubres. 

Posar-se l’uniforme:
La indumentària és una qualitat inherent als exèrcits que permet identificar el bàndol propi i el de l’enemic, el rang militar, determina la diferència amb els civils i cohesiona els membres de la unitat (a costa de la identitat individual). 

Escassetat en l’avituallament:
A mesura que s’anava allargant la guerra les dificultats encara es van anar fent majors, i especialment a partir de mitjans d’abril de 1938, quan els franquistes van arribar al mar a l’alçada de Vinaròs i van aïllar Catalunya de la resta del territori republicà, 

Laxitud de les normes i càstigs exemplaritzants:
L’exèrcit republicà va buscar un model d’organització, estructura i disciplina proper al moviment popular i de milícies. 

Desercions:
En ambdós bàndols hi havia homes que eren contraris a la causa que els va tocar defensar.
(...)
Cap dels bàndols volia admetre que havia patit desercions ja que perjudicaven les expectatives sobre les respectives pretensions. 
(...)
Bona part de les desercions tenien lloc en fronts més aviat actius, especialment durant els combats.

Represàlies:
Al costat franquista, la repressió contra els desertors arribava fins als familiars més directes. (...) Els republicans van establir càstigs per als desertors que anaven des dels sis anys de presó fis a l’execució. 

Fronts actius. Matar i morir:
La situació  canviava radicalment quan es tractava de fronts actius en què un dels bàndols pretenia trencar les línies enemigues.
(...)
No era morir allò que més temien els soldats, sinó la possibilitat de ser ferit i quedar mutilat per a la resta de la vida. (...) Afloraven els pensaments per l’home caigut i els de casa seva, que patirien l’angoixa per la manca de correspondència i d’informació.

Noves lleves. Els homes més grans i els més joves són cridats a la guerra:
Després de la batalla de Terol, al març de 1938 l’exèrcit franquista va llançar una forta ofensiva al front d’Aragó que el va dur fins a la Mediterrània, i deixà Catalunya aïllada de la resta del territori lleial. (...) El 14 d’abril es recluten els reemplaçaments de 1927, 1928 i 1941. 

L’aviació:
A la Guerra Civil Espanyola s’experimentà amb el poder aeri com a arma de destrucció moral i material. 

A primera línia de foc:
Com per a tots els joves, l’arribada al front va suposar topar-se amb la crua realitat de la vida a les trinxeres.
(...)
El 23 de desembre de 1938 l’exèrcit “nacional” inicia l’ofensiva final contra Catalunya.

Concloure el diari:
Quan es trencaven els vincles i la disciplina a què els sotmetia l’Exèrcit Popular de la República els soldats se sentien alliberats de qualsevol mena d’autocensura.
(...)
El diari normalment es clou quan l’autor torna a casa.
(...)
Malauradament, una altra de les causes d’aturada del diari és la mort del protagonista. 


Poble Vell 
Corbera d'Ebre


Reinterpretació del diari de guerra:
La guerra va acabar amb uns guanyadors
 i sobretot uns perdedors. 
A la postguerra, si no s’era del costat dels vencedors 
era millor desfer-se d’aquesta documentació. 

Epíleg:
Els diaris personals són un reflex de la vida de les persones, 
per tant, complexa i polièdrica. 

  


Érem feres
Diaris personals de combatents
a la guerra civil
Oriol Riart Arnalot
370 pàgines 

dimarts, 20 d’octubre del 2026

Gittersee



L'acció del relat transcorre en una petita població d'Alemanya als anys setanta.
La protagonista és la Karin, una jove que a raó de la desaparició del seu nòvio, que aviat sabrem que ha fugit a l'altre costat de la frontera, és vigilada i assetjada per agents de la Stasi.

L'autora ens ho presenta així:
Gittersee, és un petit suburbi de Dresden on es desenvolupa la història.
Som a l’Alemanya de l’Est. D’un dia per l’altre i sense avisar, el nòvio de la Karin fuig a l’altra banda de la frontera.

I els fets:
Divendres, quan en Paul va entrar al pati de casa amb la seva motoreta Schwalbe espetegant, l’àvia de seguida va girar els ulls en blanc. (...) En Paul volia anar a la festa del solstici d’estiu dels txecs.
(...)
L’àvia estava emprenyadíssima. Que com se m’acudia. Que si m’havia tornat boja. Que què volia aquell bandarra. Que no podia anar-me’n com si res amb el primer que passava.

Però l'endemà, en Paul ha desaparegut (ha marxat) i ara les sospites (i potser les represàlies) es focalitzaven en ella:
Aquells homes eren al replà i em miraven. I quina manera de mirar-me. I tot estava en silenci, en un gran silenci. I només el rellotge, tic-tac.
(...)
El trajecte fins a la comissaria passava pels camps de colza. (...) Em vaig treure les lleganyes dels ulls. (...) A fora, els fanals es van encendre.
(...)
No hi havia cap taula. No hi havia cap cadira. (...) Si almenys hi hagués hagut una manta, un coixí.
(...)
Durant el trajecte de tornada vam estar callats, escoltant música clàssica. (...) Cal decidir ben aviat de quin bàndol s’està, va dir en Hamm. Seria una llàstima que al final et penedissis d’alguna cosa. Ho entens, oi.
(...)
Vaig entrar a casa. La mare va venir cap a mi. (...) Vaig passar-la de llarg, vaig córrer escales amunt i em vaig tancar a l’habitació.

I, a partir d'aquest moment, començarà una llarga temporada on s'aniran succeint, detencions i interrogatoris desconcertants i intimidants: 
Al cap d’uns dies vaig veure la mare d’en Paul al portal del jardí.
(...)
El següent dia que va ploure fort, vaig anar a la zona enjardinada. Com que plovia, podia estar segura que no hi hauria ningú. (...) D’entrada no vaig trobar res d’especial, a banda de caragols oxidats.
(...)
Des que en Paul havia marxat que jo també em volia quedar quieta, volia quedar-m’hi, però la vida no parava de tirar endavant, no parava de clavar-me cops, i llavors era inútil fer-me la morta.

Sabem (encara que ja ho intuïem) el per què en Paul va decidir marxar:
En Paul va dir que això d’aquí ja no ho aguantava.
(...)
Quin és el problema, doncs, li vaig preguntar.
Tot. Va fer un gest indefinit assenyalant els arbres, els ànecs, el llac i també a mi, un gest com si el que volgués fos llançar la seva pròpia mà. 

Però el temps no s'atura (De vegades sortosament) i a la nostra protagonista potser li arribarà un temps de calma. O no:
I llavors van arribar les vacances d’estiu.
(...)
Llavors es van acabar les vacances d’estiu i va ploure tant que les tomates es florien abans d’estar madures. Això va ser tot.
(...)
Des que en Paul se n’havia anat, cada dia era un dia sense ell. (...) Si ara en Paul fos a baix i xiulés, què faria jo.

Però tot recomença, si és que en algun moment s'havia aturat, i els interrogatoris i les intimidacions dels representants de la Stasi s'intensifiquen:
Ara ens cal la teva declaració de compromís, va dir en Wickwalz mentre m’allargava un paper que havia tret de la carpeta. (...) Vaig firmar amb el nom de Komma.
(...)
Quan em vaig asseure al cotxe, em vaig notar la roba enganxada al cos. l’aigua dels cabells em regalimava per les galtes. 
(...)
En Paul segurament et va fer servir com a coartada, molt bé. Si ho va fer amb mala fe o no, no ho sé. Ni que pretén fer en Paul a l’altra banda.
(...)
Ara quedava amb en Wickwalz un cop per setmana. Ell sempre arribava puntual a les nostres cites. 
(...)
Un dia d’aquela època anava pel carrer quan se’m va aturar un cotxe al costat. (...) Era l’home de les dents d’or. Vaig córrer camp a través.

I la història segueix endavant. Ella sense cap notícia del que va ser un amic especial, i la Stasi entestada en assetjar-la:
La nit s’anava esmunyint dins els dies, la foscor ja queia cap a les quatre.
(...)
No tornaré a trobar-ne cap com en Paul, em va passar pel cap.
(...)
Que jo sabés on era en Paul era una mala cosa. Com si el meu secret ens hagués deixat sense paraules. 

Després de dubtes i incerteses, la quotidianitat s'imposa:
L’endemà al matí la petita tenia febre. Em vaig quedar amb ella.
(...)
El pare arribava de la feina. Va arribar més d’hora que de costum. Estava sense alè. Que si havia vist el filferro.
Jo vaig dir, no.
(...)
Ell va dir, molt bé. 





 
Per escriure un llibre cal el món sencer,
 de manera que és impossible 
saber i esmentar tots els noms
 que han contribuït a l’existència d’aquest llibre. 

 

Una més que interessant entrevista amb l'autora la podeu recuperar clicant aqui

 


Gittersse
Charlotte Gneuss
Traducció de Carlota Gurt Davi
241 pàgines 

dissabte, 17 d’octubre del 2026

Les dones mortes

Un començament que promet i una enrevessada i complicada història que no decep:
Un dia de novembre de 1989, l’esperit de la Madrona torna per endur-se l’ànima de Felicitat, una dona que agonitza.
"Madrona... em deien Madrona. (...) Avui tinc encomanada la feina d’endur-me l’ànima de Felicitat a un nou món.
(...)
Només en trepitjar Barcelona, Felicitat tot ho veié gris i ensopit."


Grafit a Sabadell


Però tot i que el relat comença aquí, aviat sabrem que la història va començar ja fa molt temps:
El pis del carrer Ample li va semblar a Felicitat un palau antic, amb aquella escala de marbre, de graons amples, el passamà de fusta lluent i la porta d’entrada tan alta que hi podria encabir un gegant i amb aquella finestra de vidre emplomat que connectava el celobert amb el replà.
(...)
Felicitat començà la rutina d’una nova vida en aquell nou món estrany i difícil. I va iniciar els estudis a l’escola de les Religioses Concepcionistes.
(...)
A l’Havana, el seu home mai no l’havia portada enlloc.

Coneguem millor la Felicitat:
La distància de Felicitat respecte de la família i del món es va anar eixamplant segons passava el temps. (...) La mare aleshores ja només tenia ulls per a l’Horaci Varela. I per a la decoració d’aquella casa del Putxet.
(...)
Tothom desconeixia els pensaments més íntims de Felicitat, aquella filla nascuda en terres llunyanes i que de vegades semblava que tenia el cor de pedra es mostrava freda, distant amb tothom, poc agradosa. 

I centrem-nos en la Madrona? Què en sabem de la Madrona?
A banda que ha entrat a treballar a casa de la Felicitat per tenir cura de les petites:
Madrona..., em deien Madrona, la dona que parla amb els morts. I ara només parlo amb els vius, tot i que molts ignoren que els morts em pertanyen i que la suavitat com una ploma que a voltes noten és el tacte de les meves pròpies mans.
(...)
Quan Meravelles va tenir l’edat, la seva mare li va donar la bossa de tela amb les cendres i li va dir que no oblidés de donar aquella bossa a la seva filla quan fos una dona i així pels segles dels segles.
Em deien Madrona..., la dona que parla amb els morts.

Un fet relacionat amb la mort, que m'ha transportat vers un record molt antic, però viu de la meva infantesa, va marcar la Felicitat des de petita, quan una professora de l'escola de religioses on anava, va morir i, amb la resta de la classe, les van dur a acomiadar-se de les despulles tot i fent-li un petó a la difunta.
Tal com va ocórrer en el meu cas, excepte que la professora morta no es tractava de cap religiosa, sinó de la filla de la directora, que va morir de part i de petons res de res:
La imatge de la germana Asunción sempre va quedar com l’ombra persistent del dol en el record de Felicitat.
(...)
Un petó a la monja morta. I les mans blanques entrellaçades. Mans de cera. Mans d’àngel. Mans de nina morta.
(...)
Tota la vida, tota, Felicitat Portellà ha recordat aquell moment.

En el meu cas, va ser un fet desagradable, però no em va suscitar les mateixes preguntes que la Felicitat, la protagonista de la història:
“On és l’ànima, Madrona?”, va preguntar-li un dia. “Tot és ànima, tota tu”, li va respondre la Madrona abans de fer-li un petó al front. “Però l’ànima no es veu, Felicitat.”

I avancem en el relat, tot fent un salt en la història per retrobar-nos amb la Felicitat ja adulta i casada:
Felicitat iniciava un altre temps: no sabia com l’entomaria, ni què seria de la seva vida, però només pensava que finalment podia oblidar les monges, la manera de parlar, aquell hàbit que l’atemoria, la blancor d’aquells rostres de gènere inclassificable. “Una nova vida”.
(...)
Després d’aquell estiu va començar a anar a l’acadèmia del passeig de Gràcia, on aprendria confecció. 

I ja a mode conclusió, retornem al relat que ens ocupa:
Avui m’enduré Felicitat a l’altra banda del món dels humans, de la carn, de la vida: això també serà un consol.
(...)
La meva missió està a punt de concloure’s. Les pàgines que han exposat el món de Felicitat s’acabaran aviat; ja està tot dit o insinuat o viscut.

 
Grafit a Sabadell

I va arribar el temps de desmuntar el pis del carrer Ample. 
Calia alliberar els records i les ànimes 
que vagaven lliurement per aquells racons envellits. 

Les dones mortes
M. Victòria Lovaina
213 pàgines

dissabte, 3 d’octubre del 2026

Obsessió

Vagi per endavant que l'autor, l'hongarès, Imre Kertész, l'any 2002 va ser nomenat Premi Nobel de Literatura.
I ara, només un breu apunt referent a l'argument de l'obra que ens ocupa:
Sabem que B, un autor d'origen jueu que va néixer a Auschwitz, al camp de concentració, ha pres la decisió de suïcidar-se deixant tota la seva producció literària a un dels pocs amics que té. Aquest, està convençut (gairebé obsessionat) que el seu amic havia escrit una novel·la que, sens dubte, seria una gran obra, però està equivocat.

Cal insistir en què, com aclareix el mateix autor: 
Va passar i, malgrat tot, no és verídic. Una excepció. Una anècdota. 





Entrem de ple en el relat, quan han passat nou anys des de la mort de B, el que, segons el relat, va ser una bon amic de Keserú:
Anomenem el nostre home i heroi d’aquesta història Keserú. 
(...)
En realitat Keserú ja feia nou anys que rumiava si estava administrant el llegat prou a consciència.

Però coneixerem la difícil història de B. 
I, el primer: el naixement:
B. va néixer l’últim mes de 1944 a Oswiecim, més exactament en un barracó de Birkenan del camp de concentració conegut amb el nom d’Auschwitz.
(...)
La mare de B. estava embarassada de quatre mesos.(...) Els veritables problemes comencen al cap d’un mes, quan el cos de la mare de B. minva dia rere dia, i la seva panxa, en canvi, cada vegada es veu més.

I segueixo amb el relat, tot donant-li la veu a l'amic  que va ser destinatari de l'herència literària de B.:
¿Per què hi penso  com si fos un fet inqüestionable? ¿Per què penso que B. va escriure la novel·la, malgrat que mai ningú no n’hagi vist l’original, i tothom en negui l’existència?(...) Estic rumiant quan va ser que la nostra amistat va començar a transformar-se en una mena de relació de dependència.
(...)
Sembla que juntament amb el llibre, també dormia dins meu un personatge.

En el moment de rebre els escrits de B, en Keserú, si bé té un treball relacionat amb el sector literari, sembla que la relació amb l'amic mort li és un tant llunyana:
En aquells dies, jo treballava a la secció de lectors literaris i no tenia cap relació amb B.  
(...)
Segur que no va passar deliberadament, però vaig caure en els dies foscos i curts següents com si, en sortir de casa, hagués caigut en un sot deixat davant de la porta; de sobte em vaig adonar que, quan em van deixar sortir de la presó, era el dia de Nadal. Va ser penós.

Ell segueix esbrinant entre els escrits de B. alguna pista que el condueixi fins a la suposada novel·la que el té obsessionat:
En la meva cel·la individual em vaig barallar amb preguntes filosòfiques crítiques. 
Ser un suïcida equival 
a continuar la vida
començar de nou cada dia
viure de nou cada dia
morir de nou cada dia.

Un i un altre cop, rememora la manera com es va assabentar de la mort de l'amic:
Un matí va sonar el telèfon. (...) Sára: amb prou feines li havia reconegut la veu. 
“Vine al pis de  B!”, digué Sára. (...) “És mort”.
(...)
No havia passat ni una hora que, havent fet el cor fort, ja seia en un taxi que esquivava el dens trànsit de la ciutat.
(...)
B. era al seu llit. Era mort.

Aclaparat davant de la mort de B. tracta, sense aconseguir-ho, de trobar-hi algun sentit:
Però... però... ¿No ha escrit una carta de comiat?
(...)
Planyia Sára, m’havia fet encongir completament el cor. (...) vam decidir que jo em quedaria al pis, salvaria el que es pogués salvar, i a la tarda, amb les claus que m’havia donat Sára hi tornaria.

Però l'obsessió per trobar una novel·la que estima ha der cabdal per aconseguir un gran èxit editorial, no l'abandona i, val a dir que infructuosament, tracta de trobar-la:
Vaig fer un primer balanç del material que havia aplegat, que donava, almenys, per tres volums en potència.
(...)
-Ha d’existir -afirma Keserú. (...) El seu convenciment és tan ferm que Judit comença a desesperar-se.
(...)
S’aixequen. Keserú paga el cafè. Tot seguit agafa Judit de bracet.
(...)
Escolta’m, Judit: així no es pot morir. Qualsevol altre sí, ell no. (...) Hi faltava alguna cosa. L’obra sinòptica, el LLIBRE.

I així, arribem al final de la història:
Tard o d’hora Keserú es veuria obligat a admetre que la seva professió no el satisfeia prou. Senzillament estava cansat d’haver de jutjar si un llibre era bo o dolent. 

I ja, a mode de conclusió:
Arribava el capvespre.
 (...) 
i ara la màquina, a la seva manera obsessiva i obstinada, 
llampurnejava devers l’esquena de Keserú 
amb una insistència apressant la pregunta inútil. 

 


 

 

Liquidació
Imre Kertész
Traducció d’Eloi Castelló
141 pàgines