Max Aub

Us parlaré d'una lectura feta fa un munt d'anys, quan vaig fer palès el meu interès per les publicacions d'en Max Aub.

Havia començat a llegir un dels seus magnífics relats que va recollir sota el tret comú de "El Laberinto mágico" i vaig ser conscient que em calia saber-ne alguna cosa més de l'autor.

Així vaig arribar a aquest llibre que em va facilitar un resum explícit i concentrat del què va significar la memòria per en Max Aub.

Faré un recull d'aquelles referències que vaig considerar més útils amb la pretensió que cadascú pugui aprofundir, si així ho considera oportú, en allò que més l'interessi.

Abans que res, ens situem:

Más de cuarenta años después de su muerte, Max Aub es un ejemplo ético y estético, un autor necesario para entender las vicisitudes y desgracias del pasado reciente español, y, sobre todo, un referente cívico lleno de coraje y dignidad que, como testigo, víctima y superviviente, merece seguir siendo escuchado. 

L'exili. Un cop més:

Además de vivir fuera de su espacio natural, Aub, como como todo exiliado, fue arrancado sin remedio de su tiempo. El pasado se convirtió así en su único punto de referencia, mitificado y deseado a través del recuerdo. 

(...)

Estar en contacto con otros exiliados y poder conocer de primera mano sus proyectos literarios o saber que en España existían pequeños focos de resistencia que ansiaban saber de los miembros de la diáspora fueron formas a través de las que vertebrar en la esfera de la comunicación personal la lucha política que llevó aparejado el éxodo republicano. 

(...)

Gran parte de esa obra aparece influida por la Guerra Civil y las consecuencias que su resolución produjeron en la vida de Aub. Desde el exilio, el autor no solo intentó desentrañar las razones que le habían llevado a conocer el horror de la guerra, el universo carcelario, los campos de concentración y el alejamiento forzoso de la patria, sino que también quiso, desde su condición de víctima, aportar su visión sobre el desarrollo histórico del tiempo y el espacio que le tocaron vivir.

Un lluitador que no es va rendir:

Aub siempre mostró su desprecio a aquellos incapaces de comprometerse con los problemas de su entorno.

(...)

En lugar de dejarse llevar por los recuerdos, para novelar la guerra, Aub prefirió documentarse y preguntar a quienes tuvieron participación directa en su desarrollo, como él mismo expuso. 

(...)

Y es que Aub, que jamás cuestionó la legitimidad de la guerra –que, no en vano, concebía como una defensa ante la ilegal ofensa que supuso el golpe de Estado franquista- siempre se mostró horrorizado por el nivel de violencia que la caracterizó. 

Max Aub no va oblidar les seves arrels i des de l'obligat exili, va lluitar per aconseguir retornar a casa. Va ser un esforç gairebé titànic que el va ocupar més de deu anys:

Treinta años después de su salida del país, y tras más de una década de lucha burocrática para poder conseguir un visado que le permitiera regresar temporalmente, Max Aub volvió a pisar suelo español el 23 de agosto de 1969.

(...)

Max Aub no escondió jamás su decepción por ser derrotado en la Guerra Civil, ni su convencimiento, desde el mismo momento en que cruzó la frontera española rumbo al exilio a principios de 1939, de que el franquismo iba a hacer todo lo posible por borrar de la historia cualquier mirada sublimadora o simplemente condescendiente al legado republicano al que él y su obra pertenecían. 

I què millor que acabar aquest recull amb una reflexió:

“La novela no es sino reducir a memoria lo olvidado o imaginado que viene a ser, para los demás, lo mismo pero siempre desde ángulos distintos”. 

El Berguedà
Setembre 2017

I si voleu aprofundir en la seva biografia, només heu de seguir aquest enllaç

MAX AUB y la escritura de la memoria 

Javier Sánchez Zapatero

352 páginas

Hijas del exilio

Un recull que dóna veu a filles d'exiliats que han nascut, i sovint han fet la seva vida en el país d'acollida.

Segons podem llegir en el pròleg:

Una de las características del exilio de 1939 es que para muchos de los exiliados se acabó convirtiendo en un camino sin retorno.

I també coneixem la metodologia emprada:

La autora ha querido estructurar las entrevistas, desde un punto de vista cronológico (…) desde 1938, el año en que nació la primera de ellas, hasta 1961, el año en que nació la última entrevistada. 

No fa de ben comentar ni tractar de resumir en excés les seves veus; és per això que em limito a reproduir alguns del seus comentaris. Potser només destacar quelcom que m'ha cridat l'atenció i és que la majoria de les entrevistades s'han dedicat a la docència.

I ja sens més us deixo amb el recull de les seves veus i també d'algunes de les seves dades personals.

Los antecedentes. La República:

María Amparo:

La historia de mi padre es la historia de un republicano. De un hijo de familia humilde. 

(...)

Jaqueline Roca:

El abuelo materno, que empezó a trabajar a la edad de 7 años, era un señor que ya sabía leer y escribir. (…) Era de la CNT, había cantado con los coros de Clavé y había viajado bastante.

(...)

Linda Guerrero:

En el contexto de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) en Francia fue necesario reemplazar la mano de obra agrícola masculina que se destinó a las fuerzas armadas y al combate en los frentes de guerra, espacio que cubrieron los inmigrantes españoles.

(...)

Marie Ange Commes:

De casada Llugany, nació el 23 de junio de 1951 en La Torre del Bisbe o La Torre d’Elna.

(...)

Josette Oller Zurita:

De familia con orígenes catalano-aragoneses nació Josette Oller Zurita en Perpiñán el año 1954. Sus padres se conocieron en Francia.

(...)

Palmira Díaz de Begar:

Nació en Francia, en el año 1954, de madre andaluza y de padre aragonés.

(...)

Dolores Triviño:

Nació en Perpiñán en 1957. 

(...)

Monique Albadejo Alemany:

Nació el 27 de marzo de 1960 en París, de padres barceloneses.

(...)

María Balaguer Fuertes:

Fue la primera de la familia en nacer en Francia, en el año 1961. 

La República en guerra:

Los golpistas justificaban su acción por la necesidad de acabar con un gobierno al que consideraban ilegítimo y culpable del completo desorden social, de la bolchevización de España y la desmembración de la unidad nacional provocada por la aprobación del Estatuto de Cataluña. Pero en realidad, bajo estos argumentos escondían el hecho de que esta acción contra el sistema democrático se había ido gestando desde hacía tiempo.

La retirada:

La entrada del ejército de Franco en Cataluña y el avance de las tropas franquistas por el territorio catalán comportó que numerosas personas, hombres y mujeres, tuvieran que plantearse, como única forma de supervivencia, iniciar el camino hacia la frontera francesa. (…) Se inició así el camino de la retirada, el éxodo republicano, durante los meses de enero y febrero de 1939. (…) Se estima que fueron como mínimo 464.000 personas las que cruzaron la frontera en estos meses. 

El legado de la República:

María Amparo

Tanto los hijos como los nietos de María Amparo hablan español y parecen estar interesados por la vida de España, por su evolución política. 

Jaqueline

Se dedicó a la enseñanza.

No rompió nunca con Cataluña, ni con lo que sucedía en España. 

(...)

Linda

Después del bachillerato, Linda empezó los estudios universitarios. “Yo fui profesora de español. Estudié Filología en la universidad",

(...)

Marie Angie

Se inscribió en la facultad de Perpiñán, donde estudió y obtuvo su licenciatura en Letras Modernas en 1970.

(...)

Josette

Trabaja como profesora impartiendo cursos para adultos e intenta transmitirles el legado que ella ha recibido. 

(...)

Palmira

Cursó estudios universitarios, con el apoyo de sus padres y de la experiencia que ellos vivieron durante la República, la guerra, la retirada, el exilio, la resistencia. 

Siempre ha trabajado en la docencia como profesora, y a sus hijos les ha transmitido la historia familiar. 

(...)

Rose

Se casó con un francés y tuvo dos hijos a los que la abuela materna les hablaba en castellano. (…) Y me digo a mi misma que cuando yo esté muerta, mis hijos conservarán los recuerdos de estos libros con los que los obsequio y les transmito.

(...)

Dolores

Yo estudié en Francia y después del bachillerato me fui a Montpellier, a la universidad para estudiar historia, porque me gustaba. (…) Y dejé los estudios de historia, pasé los dos años de magisterio en Perpiñán y en 1977 empecé a trabajar. 

(...)

Monique

“Afortunadamente yo pude estudiar lo que quise, no estudié español, fui a la universidad y soy logopeda y hace 40 años que trabajo desempeñando esa profesión."

(...)

María

“En la empresa siempre fui representante del personal y en la escuela de mis hijos, cuando eran pequeños, también me impliqué. Y últimamente en el pueblo también me he comprometido, puesto que he sido concejala durante 6 años”.

Novembre 2022
Al Pantà de la Baells.

 

Hijas del exilio

María Pilar Molina Javierre

Prólogo de Pelai Pagès

269 páginas

Niebla

Boira a Sabadell
Gener 2014

He "descobert" a Unamuno llegint "Niebla". Ja sé que com a enunciat, aquesta afirmació resulta una mica lamentable, però el cert és que poca cosa havia llegit d'ell, i amb aquesta lectura he gaudit molt més del què m'esperava.

Una història en principi, molt de l'època, que va derivant cap a un sorprenent diàleg i controvèrsia entre l'autor i el seu personatge principal, que m'ha deixat totalment fascinada.

El protagonista és Augusto Pérez. Fill únic de família acomodada, el què, en morir la mare, queda moralment desconcertat. Serà aleshores que coneixerà una professora de piano de la qual se sentirà arravatadament enamorat, però, lamentablement per a ell, i per la família d'ella que veu en la possible boda un futur acomodat, la noia té un pretendent i està obnubilada, negant-se a acceptar les propostes d'Augusto:

Augusto, que era rico y solo, pues su anciana madre había muerto no hacia sino seis meses antes de estos menudos sucedidos, vivía con un criado y una cocinera.

El nostre dissortat protagonista, obsedit pel seu amor no troba repòs i sembla autocomplaer-se en la seva obsessió:

Es ella, sí, es ella -siguió diciéndose-, es ella, es la misma, es la que yo buscaba hace años, aún sin saberlo: es la que me buscaba. Estábamos destinados uno a otro en armonía preestablecida.

(...)

Tengo que tomar alguna determinación -se decía Augusto paseándose frente a la casa número 58 de la avenida de la Alameda-; esto no puede seguir así.

(...)

Cuando el hombre se queda a solas y cierra los ojos al provenir, al ensueño, se le revela el abismo pavoroso de la eternidad. La eternidad no es porvenir. Cuando morimos nos da la muerte media vuelta en nuestra órbita y emprendemos la marcha hacia atrás, hacia el pasado, hacia lo que fue.

(...)

¿Hay una sola Eugenia, o son dos, una la mía y otra la de su novio? Pues si es así, si hay dos, que se quede él con la suya, y con la mía me quedaré yo.

(...)

Augusto se siente capaz de las más heroicas determinaciones, de los más grandes sacrificios. 

Per un moment sembla que Eugenia li plantarà cara a Maurici, el seu gandul pretendent:

Es que sé que en el fondo no eres más que un haragán y que va a ser preciso que sea yo la que busque trabajo para ti.

I és que, sabrem el què pensa ell:

Yo nací para que una mujer me mantenga, pero con dignidad, ¿sabes?, y si no, ¡nada!

Sembla que Augusto trobarà una sortida a la seva dissortada situació, quan coneix a Rosario, tot i que tot plegat no serà més que un  miratge:

De modo que tengo que renunciar a una de las dos o buscar una tercera. (…) Tengo, pues, tres: Eugenia que me habla a la imaginación, a la cabeza; Rosario, que me habla al corazón, y Liduvina, mi cocinera, que me habla al estómago. (…) Se piensa con la cabeza, se siente con el corazón y se quiere con el estómago. ¡Esto es evidente!

Em permeto fer una salt i trobarem a Augusto, reconciliat amb Eugenia que ha vist que el casament pot resoldre la seva economia de per vida i tampoc no l'impedirà seguir amb l'aprofitat del seu pretendent:

Faltaban tres días para el de la boda. (…) A la mañana siguiente, apenas despertó, entró Liduvina en su cuarto.

-Aquí hay una carta para el señorito.

Bé, a la carta Eugènia li manifestava el trencament, un cop ja havia aconseguit eixugar els seus deutes i fer-se amb les escriptures d'un pis que l'assegurava el futur:

Aquella tempestad del alma de Augusto terminó, como en terrible calma, en decisión de suicidarse. 

A partir d’aquí comença la part que personalment m'ha resultat la més interessant del relat, quan el personatge decideix consultar i també enfrontar-se al seu creador, l’autor. 

Tú, abrumado por tus desgracias, has concebido la diabólica idea de suicidarte, y antes de hacerlo, movido por algo que has leído en uno de mis últimos ensayos, vienes a consultármelo. (…)  Es que tú no puedes suicidarte aunque lo quieras.

Pues bien: la verdad es, querido Augusto -le dije con la más dulce de mis voces-, que no puedes matarte porque no estás vivo, ni tampoco muerto, porque no existes...

(...)

Un novelista, un dramaturgo, no puede hacer en absoluto lo que se les antoje de un personaje que creen; un ente de ficción novelesca no puede hacer, en buena ley de arte, lo que ningún lector esperaría que hiciese… (…) Yo, sea por mí mismo, según creo, sea porque usted me lo ha dado, según supone usted, tengo mi carácter, mi modo de ser, mi lógica interior, y esta lógica me pide que me suicide... 

Epílogo:

Suele ser costumbre al final de las novelas y luego que muere o se case el héroe o protagonista dar noticia de la suerte que corrieron los demás personajes. No la vamos a seguir aquí. (…) Solo haremos una excepción y es en favor del que más honda y más sinceramente sintió la muerte de Augusto, que fue su perro, Orfeo.

Boira a Sabadell
Gener del 2014

I pràcticament no cal afegir res més. O potser sí?

Y la vida es esto, la niebla. La vida es una nebulosa.

 

Niebla

Miguel de Unamuno

Introducción de Victor Goti

274 páginas

El pes del temps

Certament el temps passa i pesa. Ja fa molts anys que vaig marxar del barri i el carrer on vaig néixer i també dels amics i amigues d'aquells anys de postguerra.

Llegir segons quines històries, tot i salvant la distància, em porta d'alguna manera a aquells temps. Navegant per la xarxa he trobat aquesta definició del llibre "El pes del temps' és un homenatge a les vides que no es van poder construir.". Potser sí que segons com algunes vides de les que recordo d'aleshores no es van poder acabar de construir, tampoc no ho sé perquè hi vaig perdre el contacte fa un munt d'anys.

Però deixant de banda la meva pròpia història, em centraré en la lectura que està confegida en diversos relats curts. I en essència hi coincideixo quan, segons el mateix autor comenta: "...l’única manera de sortir del poble és destacar en alguna cosa (el salt d’altura o l'acordió, tant se val) i on els cromos importats de l’Oest converteixen els nens en contrabandistes". Només em cal canviar "poble" per "barri".

En aquest primer relat, més que la meva experiència com infant, m'ha fet pensar en la meva etapa com a mestra.

A l'època que jo anava a escola, difícilment podríem trobar alguna mare que treballés fora de casa, tot i que n'hi havia que feien feines domèstiques a les llars de les famílies més acomodades, en els horaris d'entrada i sortida de l'escola dels fills, si no els acompanyaven, acostumaven a estar a casa. L'època dels petits amb les claus de casa penjades al coll encara trigaria uns anys a arribar.

Però el nostre petit protagonista del "Petó a la caputxeta", s'havia d'espavilar molt de matinada:

No em semblava escaient ser el primer d’arribar a l’escola, de matinada -de fet, encara de nit, quan el dia tot just es llevava-. Evidentment, m’adonava d’aquell lleu malestar de la mare, que havia d’agafar sens falta un dels primers autobusos exprés cap a Gera Zwöten per arribar puntual a la feina. (...) Un alumne esperant que els deixessin entrar abans i tot que obrís la guarderia per als qui arribaven abans de classe havia causar en les senyoretes una impressió lamentable,

(...)

Avui dia, quan recordo aquella època, em faig creus que això fos normal. 

En el següent relat: "La trilogia dels escacs" m'ha acostat a temps remots, tot i que d'entrada no soc gens competitiva, ni tampoc  mai no vaig arribar a jugar amb prou eficàcia per considerar-ho, sí que, el meu germà, va ser en el seu moment molt bon jugador i recordo vagament que va participar en alguna competició amb d'altres amics i companys seus. Aquest fet tan insignificant, en aquella època, donava un cert prestigi entre la gent del barri, si més no, durant un breu temps:

Els meus pares havien arrendat una parcel·la barata a la vall del Schnauder (...) Hi havia un celobert per les eines i, al costat la comuna i una cabana de pedra que de vegades en deien la glorieta.

(...)

Una parcel·la pròpia i un bungalou propi: en això consistien els nostres somnis de futur. Era el 1976. 

(...)

L’ingrés a la construcció, l’ingrés a la classe obrera: el meu ofici es va decidir al bungalou. 

El mateix que comentava dels escacs, també es podia aplicar a tocar amb una certa eficiència qualsevol instrument. En "El bon fill" hi trobem un bon exemple del que per la família suposava destacar en qualsevol disciplina:

Jo era l’únic nen d’aquell indret que havia d’aprendre a tocar un instrument. 

El protagonista del relat ho resumeix en poques paraules, les mateixes que podria haver utilitzat jo mateixa, o qualsevol de les criatures contemporànies meves:

De fet, no sabria dir amb exactitud què em movia. Volia perseverar, no em volia rendir. Si entrenava fort, jo tot sol, amb tenacitat i esforç, llavors, pensava, sempre tindria una oportunitat. 

Superar-se, sortir-se'n, deixar el barri...

Barcelona, agost 2013
El Carrer del Carme

El pes del temps

Lutz Seiler

Traduït per Joan Ferrarons

151 pàgines

 

DESTERRATS

Normalment, quan acabo de llegir un llibre, les quatre notes que prenc les deixo reservades en una llista, en gairebé rigorós ordre de dates, per anar-los publicant en funció de la "inspiració" del moment. Algun dels títols fa tant temps que per alguna o altra raó, els tinc reposant en aquesta llista, que dubto molt que acabi publicant-los.

Si he fet aquesta llarga introducció, ha estat perquè, tot just avui, he acabat de llegir el llibre del què us parlaré. Poca cosa afegiré que no sigui un resum del seu contingut, i és així, perquè poca cosa podria afegir a aquest recull de dades que, no perquè em fora del tot desconegut, m'ha arribat al cor.

Veieu per què.

L’exili:

Probablement el nombre d’exiliats durant els anys de la Guerra Civil fou d’uns trenta mil.

(...)

La fugida cap a la seguretat de la frontera fou una epopeia. Era l’èxode d’un país sencer. I més encara. Durant la guerra, Catalunya s’havia convertit en una terra de refugi per a centenars de milers de ciutadans de la resta de l’Estat. Les estadístiques més fiables donen el nombre de 702.000 refugiats a mitjan 1938. 

Els camps de concentració: 

Per a les classes benestants franceses i la quasi totalitat del clergat, el conjunt dels refugiats eren uns incendiaris i comunistes sense cap diferència de matís.

(...)

Entre els soldats ferits, n’hi havia uns quants centenars que es guarien de les seves ferides, després de ser tractats pel mètode -enguixar les ferides després de netejar-les- que el doctor Trueta havia desenvolupat durant la guerra, i que els metges francesos desconeixien, el resultat fou que, a molts d’aquests ferits, els foren amputats els membres, ja que els metges francesos van confondre la pudor que desprenien les ferides en guarir-se amb els primers símptomes de gangrena. 

El nombre d’exiliats i el seu futur:

El pes de l’exili caigué sobre la classe obrera dels sectors primari i secundari.

(...)

A finals de 1939, del quasi mig milió de refugiats que hi havia a França a principis d’any, només quedava un total de 182.000 refugiats, repartits entre el país veí, la Unió Soviètica, altres països europeus i Amèrica. 

La Segona Guerra Mundial:

Dels camps de concentració, també se’n podia sortir enrolant-se a la Legió Estrangera o als batallons de marxa.

(...)

Els camps nazis foren on va morir un major nombre d’espanyols i catalans en tota la Segona Guerra Mundial, molt per sobre dels que moriren lluitant als rengles dels exèrcits aliats o de la Resistència. 

Les institucions catalanes a l’exili:

A partir de finals de la dècada de 1940, l’objectiu fonamental dels exiliats de 1939, el retorn a Catalunya, es va anar difuminant a mesura que la situació internacional afavoria la consolidació del règim franquista. Això féu que el desencís i la inoperància impregnessin els dirigents de l’època republicana.

(...)

Definitivament, doncs, l’any 1948 el primer i únic Govern català a l’exili fou dissolt, sense que ni tan sols pogués mantenir una mínima infraestructura i tirar endavant algunes iniciatives culturals per la manca de recursos econòmics. 

(...)

És evident que aquí parlarem de metges, d’arquitectes, d’enginyers, d’intel·lectuals, d’economistes, i no pas de fusters, paletes, electricistes. Però, si més no, els hem de tenir col·lectivament presents.

(...)

Si ens centrem en el camp dels metges catalans, en marxaren a l’exili  més de 200.

(...)

Però si una figura catalana destaca en el seu exili voluntari, sense cap mena de dubte és la figura del compositor, director d’orquestra i, sobretot, violoncel·lista, Pau Casals i Defilló. (...) En el moment de fer balanç de l’aportació dels catalans a l’exili, s’ha de tenir en compte que aquesta aportació anà en detriment de la que no pogueren fer en el seu propi país. 

I acabo aquest recull, que confesso m'ha costat de resumir, amb una cita que ens ha d'omplir d'orgull i estima cap als que van haver de viure fora de la seva/nostra terra:

Els catalans a l’exili desenvoluparen les seves capacitats al servei dels països que els acolliren, i s’identificaren amb la seva gent i els seus problemes. Aquesta fou part de la saba que Catalunya va perdre per sempre més. 

 

Desterrats

L’exili català del 1939

Joan Villarroya i Font

167 pàgines

Brighton Rock

De fet, no he trobat la relació amb el títol, que fa menció a un caramel, i el desenvolupament de la història que comença com una mena de concurs en què els participants han de trobar un personatge que va deixant una sèrie de pistes mentre es desplaça pel territori:

Hale sabía que pensaban asesinarlo antes de que hubiera pasado tres horas en Brighton. 

(...)

A esto se reducía todo el trabajo de Hale, a callejear hasta que un concursante lo liberaba en cada ciudad de turno. Ayer fue Southend, hoy Brighton, mañana…

(...)

Aquel domingo tenia la obligación de dejarse encontrar, lo cual no le disgustaba del todo. 

De fet, l'inici de tot plegat, és l'assassinat, d'en Hale del què ell mateix ens havia avançat que succeiria.

Un dels protagonistes, en Pinkie, un gairebé adolescent al que anomenen "El muchacho", és un delinqüent de poca volada, cap d'una petita banda, que aspira a fer-se un lloc entre les bandes del seu entorn. 

Ha estat l'assassí d'en Hale:

Pero él, Pinkie, no podía confiaren ningún elemento de su banda; excepto Dallow, tal vez.

(...)

En realidad, le preocupaban muy poco las apariencias. Tenia cosas mucho más importantes en que pensar. 

La Ida, és una prostituta que ha conegut en Hale i li ha despertat una certa simpatia i tendresa. Ara vol investigar pel seu compte la mort, que considera absurda:

En todo aquel drama había algo que le daba mala espina, y lo peor era que no veía ningún indicio.

(...)

Ida, iba a empezar por el comienzo y seguir adelante. Era muy tenaz, y la primera etapa de su investigación (no había soltado el periódico ni un instante) se centraba en Molly, la chica que Fred había querido invitar. 

Sembla que el comissari de policia, que, a instancies de la Ida, investiga la mort d'en Hale, sospita d'en Pink, i en el curs de les investigacions, l'interroga, cosa que a ell, pobre diable, l'indigna:

Tú eres muy joven para dirigir la banda, Brown; no puedes enfrentarte con Colleoni. (…) tú llevarás las de perder; a Colleoni le sobrarán coartadas. Y nadie se atreverá a declarar contra él para guardarte las espaldas a ti. Ya estás advertido, y oye mi consejo: márchate de Brighton.

(...)

La sangre le bullía en las venas, aunque procuraba disimularlo. Toda aquella charla no era más que un insulto grosero. Pero él demostraría al mundo de lo que era capaz, a pesar de tener diecisiete años solamente. 

En la seva fugida desesperada per trobar una sortida digna a l'embolic en què s'ha ficat, en Pink, tracta de conquerir la Rose, una humil cambrera, que, tot i que ho mig ignora, ha estat testimoni involuntària de fets que podrien condemnar-lo definitivament.

Rose era buena, buena; lo sabia con certeza. Y él, perverso estaba condenado; estaban hechos el uno para el otro. 

(...)

Rose le pertenecía como una silla o un cuarto. 

(...)

No existían más que dos personas que nos pudieran entregar: Spicer y la chica. He liquidado a Spicer y voy a casarme con la muchacha. Me parece que he hecho cuanto debía. 

Enredat en la teranyina que ell mateix ha teixit, li demana matrimoni civil, però ni tan sols té la certesa de poder consumar-lo:

La niebla le calaba los huesos; se estremeció involuntariamente y se le puso la carne de gallina…!

(...)

Lo sé todo teóricamente. Conozco la teoría -dijo Pinkie.

(...)

En una salita interior, con las paredes pintadas de verde, estilo clínica, estaba el jefe del registro, una mesa y tres o cuatro sillas. (…) La fría parquedad de la ceremonia la desconcertaba.

I arriba el moment, i la Rose vol trobar quelcom de romàntic en aquella primera nit, i en Pinkie només vol que tot passi de pressa, mentre va ordint altres plans més sòrdids:

¡Qué noche de bodas! ¿Te la imaginabas así?

(…)

Rose abrazó a Pinkie con la misma actitud que en el pecado mortal y repitió su juramento.

(...)

Ella lo sabía todo. (…) Sin embargo… Lo amaba, desde luego; lo amaba…, o lo que fuera.

(...)

Él sabía mucho y presentía cosas que ella no podía imaginar: castigo eterno, llamas ardientes… Sintió horror, y la idea del sufrimiento físico la hizo estremecer. El macabro proyecto estaba a punto de cristalizar. 

Pinkie convenç la Rose que el millor serà suïcidar-se plegats. Potser finalment, l'autor ha decidit redimir aquest personatge, el suïcidi podria ser una proposta romàntica, però, serà cert?

O potser l’autor ha decidit tancar totes les portes a l’esperança.

Grafit a Sabadell

 

Brighton Rock

Graham Greene

Traducción de Juan Lladó Bausile

444 páginas

Justícia

Una representació teatral que en el seu moment em vaig perdre, però que ha estat una lectura força interessant.

El primer que coneixem és un grup de persones (m'ha evocat el cor de les tragèdies gregues) que conversen respecte el protagonista de la història:

De tots els instants que conformen una vida, quin moment triaríeu per començar a explicar-la?

(...)

Per això ens han fet venir. 

Cal trobar el moment precís per explicar la vida d’en Samuel Gallart.

I què en sabem d'en Samuel Gallart? Doncs que té un principi d’Alzheimer i que quan el coneixem, acaba de patir un ictus, però que té una brillant trajectòria professional, si més no, de manera aparent:

Ha estat jutge, Diputat del Parlament de Catalunya, Catedràtic de Dret Penal.

Li van atorgar la Creu de Sant Jordi.

I per si no hi hagués prou amb tot això, també se'l considera  un pare de família modèlic.

I el que podríem considerar "la guinda": Participa com a tertulià de referència als Matins de TV3

Avui és una ocasió especial. Avui es jubila: Però en Samuel Gallart, no està bé.

De tota manera, la representació en situa molt abans, a l'agost de 1954, quan en Samuel té nou anys i des de darrere una porta escolta la discussió dels seus pares: L’Artur i la Dolors van casar-se a la catedral de Barcelona la primavera del 1940. 

I un pas endavant, ara som a la tardor del 1976:

Aviat farà un any de la mort de Franco. I també un any de la mort de l’Artur Gallart.

Un càncer el va rossegar per dins durant uns mesos interminables, amb la mateixa força que el rancor havia anat desfent la seva ànima.

(...)

I així, el 21 de novembre del 1975, amb mitja Espanya de dol i l’altra mitja de celebració, l’Artur Gallart va deixar orfe el seu fill.

Aviat descobrirem que el jutge, té una relació amb l’Ignasi. Ens trobem al 1977:

T’he dit mil cops que no m’agrada que et barregis amb aquella gentussa

Aquella gentussa són maricons com jo i com tu

A mi no m’hi fiquis al mateix sac. Jo no soc...

(...)

Això pot ser ja t’està bé a tu, que tens la teva dona, el teu fill, el teu estatus, i prefereixes viure tancat en un armari per no perdre-ho. De puta mare, no m’hi fico. 

I potser paga la pena que ens aturem en les reflexions del mateix protagonista i que tothom desconeix perquè ell mateix s'ha esforçat molt en amagar-les:

La meva vida és una mentida. No desitjo la meva dona. Mai no he volgut tenir fills. El meu passat és un llast que m’enfonsa cada cop més en tot allò que no vull ser i tu, Ignasi, tu ets l’única cosa real que em fa surar, que em fa somriure, que m’encén per dins i em fa venir ganes de cridar i engegar-ho tot a pastar fang i per primer cop crec que ho podem fer. Ho podem fer si tu vols.

Tanco amb uns apunts recollits a l'Epíleg:

L’obra transita temps diversos, abasta cinc generacions diferents i esqueixa literalment espais sagrats, com la casa o el paradís de la infància, de la nostàlgia encarnat en el jardí. Els diàlegs juguen amb la simultaneïtat, amb la superposició i amb l’equívoc, com en una mena de “collage” ple de matisos i d’imperfeccions, i el present s’abeurà de neutralitat moral, en què els fets semblen haver-se esborrat sota una capa fina de l’oblit més asèptic. 

Interessant.

Grafit a Sabadell

Justícia

Guillem Clua

Epíleg de Sebastià Portell

193 pàgines

La Klara i el Sol

Mollerussa, març 2018

Una història que m'ha encantat el seu inici i una bona part del desenvolupament, malgrat que el final m'ha decebut una mica.

Comencem, és clar, pel principi, quan coneixem la Klara, una robot jove i encara inexperta, però amb molt potencial com a AA (Amiga Artificial), i la trobem en la botiga on s'hi exposen i es posen a la venda els diferents models, adreçats tots ells a l'acompanyament dels adolescents:

A tots se’ns havia promès que ens tocaria el torn de ser-hi, i tots esperàvem impacients que aquell moment arribés. (...) Un matí la Rosa i jo ens van col·locar a l’aparador vigilant de no tombar res del que hi havia exposat.

(...)

A diferència de la majoria d’AA, i a diferència de la Rosa, sempre havia desitjat veure més coses de fora, i més en detall.

(...)

Pel que teníem entès, al carrer de més enllà -el de darrere l’edifici de Correus- n’hi havia molts; pel que teníem entès, els AA de fora feien tots els possibles per seguir qualsevol itinerari que no els dugués fins davant de la nostra botiga, perquè no volien de cap manera que el seu adolescent respectiu ens veiés i s’acostés a l’aparador.

La Klara, fascinada pel sol i que ho observa tot amb interès, des de l'aparador, creua la mirada amb una nena (aviat sabrem que es diu Josie) que sembla embadalida contemplant-la i, acostant-se al vidre de l'aparador, li fa entendre amb signes, que l'endemà mateix anirà amb la mare a comprar-la:

La Josie no va tornar ni l’endemà, ni l’altre; i a la meitat de la segona setmana se’ns va acabar el torn d’estar a l’aparador.

Però la Josie hi torna, i aquest cop acompanyada de la mare, i malgrat que la Klara ha quedat una mica amagada entre d'altres companyes robots, es retroben i aconsegueix convèncer la mare que és la millor opció per acompanyar la filla:

La mare es va acostar calmosament fins a l’arcada i es va aturar; i, durant un instant, em van observar totes tres: la Josie davant, amb un somriure radiant; la gerent, darrere seu mateix, també somrient, però amb una expressió previnguda que vaig interpretar com un advertiment important que em feia; i finalment la mare, amb els ulls arronsats com la gent del carrer quan tracta de veure (...) i vaig veure com em mirava, la por (...) em va tornar a venir. 

I ja la trobem instal·lada a casa de la Josie:

A tot arreu de casa de la Josie, en canvi, i sobretot a la cuina, la Melania, la minyona, no parava de moure les coses de lloc.

(...)

La cuina era una habitació ideal perquè hi entrés el Sol.

(...)

Una de les meves feines era fer llevar la Josie a temps de ser-hi (En l’esmorzar amb la mare)

I a més de complir de manera escrupolosa amb les seves tasques, també s'ha d'enfrontar a l'exposició amb el cercle d'amics de la Josie, que l'escruten i gairebé l'assetgen sense cap mena de delicadesa, que sembla que ella aprofita per ampliar el coneixement de la noia:

Per a mi és important observar la Josie en situacions diverses.

(...)

Tal com vaig comentar a en Rick aquell deia, la reunió de socialització va ser una mina de valuoses observacions noves

Després de diferents experiències amb la família i en Rick, un jove que sembla pretén la Josie, arribem al punt que aquesta empitjora, fins el punt en què tot el relat comença a perdre l'interès, quan  la Klara, creu que trobarà en el sol, la resposta pel guariment de la noia:

Quan les visites d’en Rick s’acabaven, la Josie solia estar cansada i deixava els llàpissos, la llibreta i els fulls arrencats a terra i s’estirava de costat per descansar.

(...)

Van anar passant els dies sense que en Rick reprengués les seves visites, i la Josie es va tornar més taciturna i va començar a manifestar senyals de voler que me n’anés. Seguia dibuixant al llit; però, sense en Rick i el joc de les bafarades.

(...)

La Josie va començar a perdre força onze dies després d’haver tornat de la ciutat. (...) Hi havia dies més bons en què la Josie s’incorporava al llit, xerrava i fins i tot rebia classes a través del seu rectangle de butxaca, però n’hi havia d’altres en què dormia hores i hores.

(...)

En Rick venia cada dia, i passava una estona a l’habitació vetllant la Josie perquè la mare i la Melania poguessin descansar. 

De manera un tant forçada, apareix en Capaldi, un suposat pintor, que segons la mare, està realitzant un retrat de la filla, tot i que sembla que el pare, no hi està d'acord:

Després de quasi tres mesos sense veure la meva filla ¿no puc enraonar-hi ni cinc minuts?

(...)

A nivell de carrer hi havia una porta amb dos cubells d’escombraries al costat; i, quan la Josie i el pare hi van arribar, es van girar i es van quedar esperant com si correspongués a la mare precedir-los. (...) L’interior de la casa del senyor Capaldi era completament diferent de l’exterior.

I ja pràcticament arribem al final: la Josie es cura de manera gairebé prodigiosa (pel sol?), els dos joves deixen de veure’s perquè cadascun fa la seva vida, la Klara ja no és necessària pel creixement de la Josie i per tant, es retira a “viure” a les golfes on li acomoden la manera que pugui seguir mirant el paisatge i el seu estimat sol, mentre ella es va apagant.

Hi ha un intent d'en Capaldi per desmuntar a la Klara el que ell anomena la seva “caixa negra” per estudiar-la, però la família s’hi nega i ja no se'n parla més.

Els AA ja no semblen tenir l’èxit de fa un temps i es van desestimant, alhora que formen una mena de colònia o reserva controlada i vigilada on s’hi estan fins a extingir-se. La botiga desapareix, però l’antiga encarregada troba a la Klara de la que es pot acomiadar...

En general el que comença com una història deliciosa,  potser, no calia acabar-la deixant-t'ho tot tant lligat.

 

 

La Klara i el Sol

Kazuo Ishiguro

Traducció de Xavier Pàmies

t332 pàgines