dijous, 29 de setembre del 2016

Incongruències


Era jo petita encara quan el meu pare un diumenge al matí em va dur al monument a Colom de Barcelona. Aleshores vivíem molt a prop de Les Rambles, però per aquelles prevencions pròpies de l'època, no m'estava permès passejar sola més enllà del Liceu, és a dir, que aquella matinal va ser tot un esdeveniment.

Recordo que després de pagar l'entrada, vam pujar a l'ascensor, potser era el primer cop que ho feia, i quan vam arribar a la rotonda vam poder gaudir de les vistes magnífiques. El pare també em va dir que al dit del monument hi havia un restaurant. Era una petita mentida, que aleshores jo vaig creure, només per fer-me notar la grandesa de la instal·lació.

Certament ell no es plantejava si el descobriment va ser una gran fita o una massacre, només volia gaudir de la sensació de visionar una part de Barcelona des d'un lloc tan elevat, alhora que podia presumir de tenir un monument tant important a la ciutat que tant estimava, Evidentment tampoc no es qüestionava si l'almirall era català, italià o de ves a saber on, ni l'importava massa.

Poso un altre exemple personal: A casa sempre van ser republicans fervents i anticlericals convençuts, però el dia que es feia la recaptació de diners per la construcció de la Sagrada Família, mai no van deixar de contribuir, amb l'orgull que l'Estat Español no hi posés ni un ral perquè aquella havia de ser una obra creada i construïda per i pels catalans. La importància estava en l'obra, no pas en el què se suposava que seria la seva utilització.

No em puc imaginar el què sentirien els meus familiars absents, veient que es demana enderrocar un monument al que mai no li van donar cap altra importància que la seva espectacularitat mentre que es permet l'exhibició de la estàtua eqüestre del dictador i el monument que va fer erigir a la (seva) victòria, que tant dolor ens i va causar.


diumenge, 25 de setembre del 2016

LIMÓNOV



Si cerqueu informació respecte Limónov, us trobareu, a més de la seva biografia, diversos comentaris que francament no el deixen en massa bon lloc.
Certament, les opinions poden ser divergents i discutibles, però tot i que Carrère, sembla haver volgut fer una neteja de la imatge d'aquest controvertit personatge, enemic declarat de Putin, el mateix protagonista, fa unes afirmacions que deixen molt pocs dubtes respecte la seva forma de pensar i veure el mon:

Comprende una cosa esencial, y es que hay dos clases de personas: a las que puedes pegar y a las que no puedes, y que éstas no son las más fuertes o las mejor entrenadas, sino las que estaán dispuestas a matar. Ése es el único secreto, y el amable y pequeño Eduard [Limónov] decide pasarse al segundo bando: él será un hombre al que nadie pega porque se sabe que puede matar.

En efecte, la llista de tot el que ha estat al llarg de la seva vida seria pràcticament inabastable i van des de delinqüent juvenil, fins a poeta avantguardista, "Escribir no había sido nunca para Eduard un fin en sí mismo, sino el único medio a su alcance de alcanzar el verdadero objetivo, hacerse rico y famoso". tot passant per foscs episodis de relacions sexuals de tota mena o milicià a Sèrbia, sempre, suposadament, cercant el plaer de la glòria:

Entre el dinero y la gloria le interesa la gloria.
(...)
Él mismo se ve como un héroe y se le puede considerar un canalla.

Una lectura interessant, però al meu entendre massa llarga i a voltes una mica confusa, on l'autor, barreja les seves pròpies vivències amb les del protagonista no sempre de manera prou justificada, la qual cosa fa que el relat perdi interès i s'acaba convertint en la biografia gairebé creuada dels dos personatges.

Ja he fet una petita menció de les diverses ocupacions de'n Limònov, que a més ha viatjat de manera incansable des de Ucraïna, Moscou, Nova York, París, Sarajevo... 

Bolcheviques, fascistas y nazis, sus modelos, no empezaron desde más arriba su ascensión al poder. Lo que falta es dinero.



dissabte, 24 de setembre del 2016

El Regne




Quan a Carrère li van encomanar el guió per a una sèrie de televisió i li donaven total llibertat a l'hora de triar el tema, es va decidir per Sant Pau.
Ell havia passat uns anys totalment abocat a la religió, hi va dedicar molt temps a l'estudi reflexiu i profund dels evangelis i ja aleshores, la figura de Sant Pau l'havia atrapat.

L'ocasió que li facilitava l'encàrrec el podria permetre anar molt més enllà de la superficialitat i les anècdotes, però un cop immers en el treball, arriba a la conclusió que seria més oportú recollir-ho en un llibre. A grans trets, és així com comença la seva aventura en l'estudi i fins a cert punt, anàlisi, de la religió cristiana que era la que, en aquell moment, practicava.

L’acció se situa a Corint, a Grècia, cap a l’any 50 després de Crist -tot i que en aquell temps ningú no és conscient de viure “després de Crist”. 

Amb aquestes paraules, l'autor gairebé inicia el relat, extens i documentat d'un tema complex que, segons ell mateix ens confessa, feia molt temps que li donava voltes, tot i que l'havia anat deixant de banda.

Quan tracto un tema, m’agrada agafar-lo bé amb tenalles. Havia començat a escriure sobre les primeres comunitats cristianes quan em va passar pel cap la idea de fer, en paral·lel, un reportatge sobre la seva creença dos mil anys després.

No és una lectura fàcil i tot i tractar-se d'un tema de per sí interessant i transcendent, a voltes resulta feixuc.

Potser la raó d'endinsar-se en aquesta història, és la curiositat o més aviat el desig de comprovar de la manera més aproximada possible la veracitat dels relats, el mateix que a en Carrère, a mi...:

Quan m’expliquen una història, m’agrada saber qui me l’explica.

En Carrére, que en èpoques anteriors havia estat un devot fervent, en el moment d'escriure la història ja és troba un tant més distant, i així en aquesta recerca del que podria ser LA VERITAT, s'aproxima als escrits de'n Renan "Ernest Renan era un petit bretó educat en un catolicisme fervent, destinat a ser capellà" pel què tenen de racionalitzadors:

Tot el projecte de Renan consisteix a donar una explicació natural a uns esdeveniments considerats sobrenaturals, a retornar el diví a l’humà i la religió al terreny de la història. (...) Renan explica la vida de Jesús intentant esbrinar el que va poder passar realment, històricament, i que els primers relats deformen segons la naturalesa de la seva creença.

Com era d'esperar també parla de la figura i la vida de Jesús i a mode de resum l'hi dedica unes paraules en un to irònic, que no irreverent:

Resumim: és la història d’un curandero rural que practica exorcismes i que prenen per un bruixot. Parla amb el diable, al desert. La seva família el voldria fer tancar. S’envolta d’una colla de ganduls que terroritza amb unes prediccions tan sinistres com enigmàtiques i que surten corrent quan el detenen. La seva aventura, que va durar menys de tres anys, s’acaba amb un judici a corre-cuita i amb una execució sòrdida, enmig  del desànim, l’abandó i l’esglai.

Una lectura sens dubte recomanable que no deixa indiferent, això sí, per fer-la d'una manera reposada, o al menys aquesta és la meva opinió.





dijous, 15 de setembre del 2016

ALLÒ





Escrit com si d'un reportatge d'actualitat es tractés, Pep Coll ens narra la història de la petita que un dia va veure en l'escletxa d'una cova una imatge que ella va qualificar com d'allò i que amb els temps i les pressions va acabar convertint-se en la Verge.

Certament hi ha una part important de fabulació en el relat, però el cert és que està molt documentat i que, pel que sabem, a hores d'ara cap estament religiós no l'ha contradit ni tan sols s'ha pronunciat al respecte, la qual cosa em fa creure que no hi han trobat res a objectar.

Aquesta lectura m'ha dut des de les primeres línies el record de la imatge d'un grup de monges netejant l'altar de la Sagrada Família, on en el procés de sacralitzar-lo s'hi havien abocat uns olis que suposo sagrats, mentre tot l'estament religiós, composat exclusivament per homes solemnement investits amb les seves millors gales, i el Papa al front, seien i esperaven que tot tornés a estar ben net i presentable.

Ja en el seu moment aquesta imatge em va resultar controvertida, tot i que suposo que les protagonistes estaven molt orgulloses de participar, ni que fos netejant, en el ritual.




Però segueixo amb el tema que m'ocupa. La petita Bernardette, és una nena de salut fràgil, i senzilla, filla d'una família humil, i amb uns principis religiosos propis de l'època, té un respecte que quasi es podria qualificar de temor vers els capellans:

Sempre em van fer respecte els homes amb sotana, sobretot el rector Dominique Peyramale, que em semblava més alt i ferreny que la penya del castell de Lourdes

Ja ha quedat dit, que en principi, mai no va afirmar que "allò" que havia vist tingués un caràcter sobrenatural, més aviat va insistir en què es tractava d'una nena si fa no fa com ella, amb un vestit blanc i no cap representació sagrada.

I com va passar de ser "allò" a la Verge? Doncs per les contínues pressions a que va ser sotmesa.

En principi tothom hi diu la seva:

La nena és víctima d’al·lucinacions provocades per una malaltia cerebral. (Segons el metge)
(...)
La nena es provoca les visions a la cova. Li han omplert el cap de fantasies i quan arriba davant de la cova, on les beates li han dit que s’apareix la Verge, llavors el cap li explota. (Segons el fiscal)
(...)
El cert és que tant a la cova de les aparicions com en altres del bosc de les Espelugues els historiadors han descobert restes que demostren que havien estat habitades per homes primitius (El Mestre)
(...)
Lourdes és terreny adobat per a les supersticions. (El rector Perymale)

El cert és que la vida de la Bernardette canvia totalment. Mentre les autoritats la interroguen i s'hi pronuncien d'una o altra manera pressionant-la, les bones gents comencen a desfilar per la cova i l'atabalen amb precs i demandes. La família reacciona de diferents maneres: la mare amb temor, el pare amb escepticisme, els germans amb recel i la padrina, més astuta, aviat veu el negoci que hi pot fer.
Pràcticament s'hi veu obligada a acceptar que ha vist la Verge i gairebé conseqüentment a ingressar en un convent i a repetir la mateixa història fins a la seva mort ocorreguda la matinada del 16 d’abril del 1879:

La veritat és que no estic gaire segura si en tenia o no de vocació religiosa (...) Vaig considerar que un convent seria la manera més segura de guanyar-me el cel, i també, un bon refugi on amagar-me de les multituds de devots i de malalts que em volien tocar.
(...)
Vet aquí com contar les aparicions, sigui de paraula sigui per escrit quan en vaig aprendre , havia de ser la principal activitat de la meua vida

També en parla: Fragments personals




dissabte, 10 de setembre del 2016

Una qüestió personal



L'autor, en Kenzaburô Ôe, que al 1963 va tenir un fill amb autisme i microcefàlia, ens narra en aquest llibre l'experiència que afronta un pare primerenc davant el naixement del seu fill amb una greu discapacitat.

És un relat dur, però que potser per la meva experiència professional en aquest camp, considero sincer i realista.

Mai no pot ser fàcil enfrontar-se a la noticia que el fill tan esperat i desitjat pateix d'alguna disminució que farà que la seva vida no sigui totalment plàcida i el que entenem per "normal". He vist famílies culpabilitzar-se cercant "pecats" que purgar, mentre que d'altres tracten de negar la realitat i reaccionen a la defensiva; encara n'hi ha d'altres que cerquen remeis miraculosos, que es deixen entabanar per aprofitats que els prometen resultats impossibles que mai no es realitzaran, i fins i tot, i aquí ho deixo, alguns, pocs, que decideixen girar-se cap a la religió, sigui aquesta la que sigui, a la recerca d'alguna actuació mística o miraculosa que els deslliuri d'aquest patiment.

Vull que quedi palès que amb aquests comentaris no estic jutjant ningú ni tan sols minimitzant el patiment de les famílies, només exposo una realitat que repeteixo he conegut, però només, i no és poc, des de la vesant professional.

El protagonista, en Bird, amb 27 anys, ja abans del naixement d'aquest fill era una persona un tant insegura, ex alcohòlic: "Mentre no entengués per què s’havia submergit en l’abís de l’alcohol, hi hauria el perill que tornés a caure-hi inesperadament.",  dominat per la seva esposa i constantment menyspreat pels sogres.

Amb aquests precedents, ja de per sí preocupants, s'enfronta al naixement del seu primer fill i amb el tracte d'un metge absolutament desconsiderat i sobrepassat pel que acaba de comprovar:

Si vol que li sigui franc, em sembla que, tant per a ell com per a vostès, val més que es mori. 

I en Bird comença el seu calvari particular, els sogres li ho volen amagar a la mare, ell es troba desorientat, forçat a mentir, i totalment sol mentre tracta de racionalitzar el què segurament els espera:

Vermell com una gamba i embolcallat amb aquella pell llustrosa com acabada de cicatritzar, començava a viure com una bestiola, arrossegant un llast feixuc al cap. ¿Tindria una vida de vegetal? 
(...)
¿Com s’ho farien ell i la seva dona per continuar vivint amb el pes d’aquella criatura que quedaria com un vegetal? Havia de trobar la manera de desempallegar-se d’aquell monstre. (...) Alhora, però, es va posar vermell i va començar a suar, avergonyit per la tènia d’egoisme que s’havia apoderat d’ell. 

I així comença una etapa en què els metges li insinuen que millor no donar-li cap aliment al nen, tot i que més tard se'n desdiuen, fins els comentaris poc afortunats i burlescs de les infermeres que l'atenen i el pare que va entrant en totes les contradiccions possibles, desitjant amb vergonya i alhora tement que el petit mori, fins arribar a un dels possibles desenllaços de la història que no desvetllaré.

En la majoria de qüestions personals, pots anar-te endinsant en una cova i avançar fins que trobes una veritat que no t’afecta només a tu sinó a tothom. I així, encara que pateixis, trobes una compensació al patiment. 


dimarts, 6 de setembre del 2016

Una decisió impossible



En l'obra INCENDIS es fa menció d'un fet ocorregut en un camp d'extermini nazi, a Auschwitz.. És quelcom esborronador que dona la mesura del grau de bestialitat que van haver de patir els presoners.

En LA DECISIÓN DE SOPHIE, William Styron narra amb total cruesa, al meu entendre necessària, la decisió impossible que un metge nazi fa prendre a Sophie, una presonera polonesa i que no és altra que triar entre els seus dos fills quin d'ells serà enviat de manera immediata a la mort a les cambres de gas, o en cas contrari tots dos seran executats.

La jove mare, totalment esbalaïda i indefensa no té cap possibilitat d'eludir l'ordre i aquest fet serà la llosa que arrossegarà tota la resta de la seva curta i turmentada vida.

Però, per què una jove mare polonesa va acabar en un camp de concentració? Doncs com sol succeir en aquests casos, per un seguit de desgraciades circumstàncies casuals:Una mare malalta de tuberculosi, la desesperació de la fam, una compra arriscada i la definitiva, la coincidència en el viatge de tornada al tren amb un grup de militars antifeixistes als que la Gestapo vol donar caça.

Estaba terminantemente prohibido tener carne, pues debía destinarse en su totalidad al consumo del ejército alemán. (…) Pero me arriesgué a que me cogieran para poder alimentar mejor a mi madre. (…) Estaba tan enferma que todos creían que moriría. (…) Así que un domingo me fui a aquel pueblo y compré un jamón, pero al regresar a la ciudad, dos agentes de la Gestapo me dieron el alto y descubrieron el jamón. Me detuvieron y me llevaron a la prisión de la Gestapo en Varsovia.
(...)
Sophie fue detenida hacia mediados de marzo de 1943. 
(...)
Temía ser sometida a tortura, pero, por el motivo que fuera, escapó a ella.

Tot i haver entregat la seva petita als botxins, no aconsegueix lliurar d'un incert destí, a l'altre fill que aviat li és arrabassat i del qual ja mai més no tornarà a tenir cap notícia, malgrat que com ella mateixa sospita l'han destinat a Lebensborn:

A los niños destinados a Lebensborn les desposeían de su identidad y les cambiaban el nombre con tanta rapidez… Los transformaban tan deprisa en alemanes…
(...)
No sé si es mejor enterarte de que tu hijo ha muerto, incluso de modo tan horrible, o saber que la criatura vive, pero sin averiguar dónde y sin poder volver a verlo jamás.

Sophie sobreviu al camp, però la seva vida ja fa temps que ha deixat de tenir cap sentit. Viu algunes experiències amoroses molt tèrboles amb un jove jueu que no ha estat mai presoner, però que s'entesta a mantenir viu el record d'aquella barbàrie, tot el contrari que ella que pretén, sense cap èxit, esborrar-lo.

La narració és llarga i complexa, jo només he recollit aquest episodi que és l'eix central de tota la història que ja suposareu que no acaba així. El final, que no comentaré, té la lògica que es pot esperar, però millor que la descobriu vosaltres, jo ho deixo aquí:


Nadie comprenderá nunca Auschwitz.
PREGUNTA: “Dígame, en Auschwitz, ¿dónde estaba Dios?
RESPUESTA: ¿Y el hombre, dónde estaba?


diumenge, 4 de setembre del 2016

MANUEL BAIXAULI



Ja sé que ho he comentat altres cops, però prefereixo els llibres que m'expliquen tota una història i em resisteixo a llegir relats curts o, com és el cas, petites reflexions, però tot i això, com que en Baixauli em mereix molt respecte hi dedicat gairebé una estona cada vespre abans de dormir, a llegir una o dues de les aportacions que a mode de capítols confegeixen aquest llibre.

A més a la qualitat literària de les publicacions, cal afegir la senzillesa eficaç dels dibuixos amb els que el propi autor il·lustra els relats.

Bé, no puc afegir res més, fora molt complex gosar a resumir ni una mínima part, però copio algunes de les frases que per un o altre motiu han captat més la meva atenció. Espero que us agradin tant que us animeu a llegir-lo sencer.


Ningú no és profeta:
Però que ningú no es desanime. La vida val molt la pena. No sols pels incomptables plaers quotidians que l’amenitzen, sinó també per aquella bellíssima obsessió que tenim per arribar més enllà del que apunten els nostres límits.

Indescriptible:
En tot cas, cada dia tinc més clar que el problema de la literatura, i de l’art en general, no rau en el que dius, sinó en la manera com ho dius. (...) Encara que sigui subtil, secret o recòndit. Sense conflicte, no hi ha literatura. 

Cavall de trot infinit:
En una cosa coincidim tots: no tenim temps. Anem de bòlit, les hores del dia se’ns fan curtes i la distància entre el que volem fer i el que fem creix com més va més. 

La lliçó de Bartleby:
No és lliure qui fa allò que li demana el cos, sinó qui fa el que decideix, a consciència, fer, per damunt de la pressió d’aquells tirans que són els instints i la vanitat. 

Una pregunta incòmoda:
Al lector li agrada creure allò que llig. 

La caixa infinita:
Al cap dels anys acumulem objectes de procedències múltiples i amb intencions que, sovint, caduquen aviat; objectes que ens acompanyen muts, oblidats, en qualsevol racó de les habitacions que freqüentem. (...) Davant de la pèrdua, només ens queda la malenconia. O la escriptura. 

Estoiques parets:
Diem “casa meua” i ens equivoquem. Un dia, pel motiu que siga, visitem un edifici que en una altra època ens fou familiar, que consideràvem nostre. (...) Diem “casa meua”, “el meu despatx”, el “meu lloc de treball”, i som ingenus. (...) Res no ens pertany, llevat de nosaltres. Tot ho tenim en préstec. Quasi tot el que ens envolta ens sobreviurà. 

L’enterrador:
Algunes imatges de les meues ficcions provenen de somnis. 

Bon any nou:
Setembre és, sens dubte, un dels millors mesos de l’any, si no el millor. 

El nom:
A mi em costa bastant, trobar un títol. Sol ser l’últim que faig, en un llibre o en un quadre. (...) Escriure és terapèutic, el foll que tens dins es desfoga en el paper i et deixa en pau. 

Refugis:
Diu molt, d’un, l’espai on treballa, diu més inclús que el seu habitatge. 

Cadires buides:
Al públic li agrada allò que és gratis: no para de veure pel·lícules i de llegir llibres pirates, però al públic se li’n foten les nostres presentacions de llibres, els nostres concerts, les nostres conferències o mítings. Passa de nosaltres. (...) Per a ser públic no cal gaire formació, n’hi ha prou de no badallar ni adormir-se mentre dura l’acte i de saber aplaudir quan toca. 

Gelat de regalèssia:
Sóc mol més passejador que no escriptor o pintor. (...) Passejador i lector serien, si ho poguera triar, els meus oficis. 

Podeu trobar més comentaris a Fragments Personals