divendres, 31 d’agost de 2018

ÉS NATURAL SER CURIOSOS


Ja fa força dies que vaig llegir aquest llibre "UNA HISTORIA NATURAL DE LA CURIOSIDAD" de'n  Alberto Manguel. No em va resultar una lectura fàcil i possiblement ni tal sols amena, però és cert, que des de bon principi va despertar la meva curiositat, perquè mai no m'havia fet aquestaa pregunta, ni tan sols havia reflexionat al respecte i l'autor tracta de desvetllar-ho així:

La curiosidad es un medio para declarar nuestra pertenencia al género humano.
(...)
Curiosidad es una palabra de doble sentido (…) alguien que trata alguna cosa con particular cuidado y diligencia. (el curioso siempre anda preguntando. 

Bé, ja tenim una part important desvetllada, però avancem: Som curiosos; és natural i desitjable ser-ho, però què és el que volem saber?:

Inventamos relatos para dar forma a nuestras preguntas; los leemos o los escuchamos para entender qué es lo que queremos saber.
(....)
Cierta curiosidad parece permisible, demasiada curiosidad se castiga. ¿Pero por qué?
(...)
Cada uno de nuestros logros genera nuevas dudas y nos tienta con nuevas búsquedas, condenándonos para siempre a un estado de indagación y de estimulante incomodidad. Ésta es la paradoja inherente de la curiosidad. 

I a partir d'aquest moment les respostes ja no són tan evidents i la comprensió es complica notablement: 

¿Cómo vemos lo que pensamos?
Que una pregunta nos haga avanzar o perdernos puede depender no sólo de las palabras elegidas para formularla sino también de la apariencia y la presentación de esas palabras.
(...)
La escritura no reproduce el mundo hablado: lo vuelve visible, pero el código de esa visibilidad debe ser compartido en la sociedad en la que el artista trabaja. 

Però seguim i ho fem fent-nos preguntes, però com preguntem?

Tomás de Aquino distinguió claramente entre querer saber por qué y querer saber qué. (…) En otras palabras: no debemos preguntarnos por qué existe una cosa, sino limitarnos a empezar desde el porqué y explorar la existencia de esa cosa.
(...)
Leer es un oficio que nunca puede cumplirse del todo. (…) El final de un libro es una expresión de deseos.

Bé, amb aquesta darrera cita ja puc comprendre que un cop acabada la lectura no acabaré entenent pràcticament res i m'hauré (com així va ser durant força temps) de seguir trencant el cap tractant no tan sols d'entendre, sinó com posar en ordre les meves idees, com ho faré per distingir el que és cert del que no ho és? però tampoc no he arribat a trobar resposta a aquestes cabòries:

Somos hijos del orden. Desconfiamos del caos. 
(...)
Sin embargo, como bien sabemos, ningún orden, por coherente que sea, es imparcial jamás. 
(...)
Todos sabemos que los acontecimientos que experimentamos, en su sentido más pleno y profundo, sobrepasan los límites del lenguaje. Que ningún relato de cualquier suceso de nuestra vida, incluso el más pequeño, puede hacer verdadera justicia a lo que ha tenido lugar y que ningún recuerdo, por intenso que sea, puede ser idéntico a la cosa recordada. 

El llibre segueix amb un seguit d'exemples de preguntes i respostes, com ara què és el llenguatge? o què hi ha després de la mort. Jo ho deixo aquí perquè considero que en definitiva:

Queremos saber dónde estamos porque queremos saber quiénes somos, puesto que albergamos la mágica convicción de que el contexto y el contenido se explican mutuamente. 

dimarts, 28 d’agost de 2018

A SANGRE Y FUEGO



El tema del període de la guerra del 1914 i la posterior del 1945, sempre m'ha resultat confosa i tot i que mai abans havia llegit res de'n Enzo Traverso,  val a dir que m'ha semblat clarificador al respecte.

No puc fer cap aportació personal, per tant, em limitaré a compartir un recull de frases que per alguna raó m'han resultat més significatives:

La guerra civil (Europea) Creó un conjunto de condiciones fuera de las cuales el Holocausto no habría podido ser concebido o llevado a cabo.
(...)
La guerra civil europea del siglo XX tiene dos predecesores: la guerra de los Treinta Años (1618-1648) y, un siglo y medio más tarde, la Revolución francesa, es decir, el largo proceso de ruptura y transformación que se inicia con la toma de la Bastilla y acaba con la caída de Napoleón (1789-1815). En ambos casos los efectos fueron devastadores y cambiaron el rostro del continente. 
(...)
Si los dos conflictos mundiales mostraron desde el principio características de guerra civil, se debe a que fueron conducidos como guerras totales. 
(...)
La guerra total pone en cuestión la división tradicional entre las líneas del frente, donde se desarrollan los combates, y la sociedad civil, en la retaguardia. Esta última se encuentra cada vez más implicada en el conflicto, como lugar de producción militar (material y simbólica) y como blanco de las armas enemigas. 
(...)
El concepto de guerra civil europea no designa un acontecimiento ni una tendencia secular, sino precisamente un ciclo en el cual una cadena de acontecimientos catastróficos -crisis, conflictos, guerras, revoluciones- condensa una mutación histórica cuyas premisas se acumularon, en el tiempo largo, a lo largo del siglo anterior. 

Entre enero de 1915 y diciembre de 1916, zepelines alemanes bombardean ciudades inglesas, entre ellas la capital, pero producen un número reducido de víctimas. 
(...)
Las poblaciones civiles aceptan con estoicismo su nuevo rol de “combatientes de retaguardia” y de blancos del enemigo. Los sobrevivientes barren los escombros, mientras los gobernantes llaman a la venganza.  

Al finalizar la Segunda Guerra Mundial, Europa es un montón de ruinas. Los muertos, más de la mitad de los cuales son civiles, se cuentan por decenas de millones. 
(...)
La salida de una guerra civil supone la creación de un nuevo orden por parte de los vencedores y la aplicación -podría casi decirse la puesta en escena- de su justicia. El vencido no sobrevive como entidad institucional o política al aceptar las condiciones del vencedor; es inculpado, juzgado, condenado y ejecutado por el vencedor. (…) El enjuiciamiento del enemigo sirve para consolidar la victoria, legitimarla, sacralizarla en el plano moral, y también para ahogar un deseo de venganza. 
(...)
Una vez que alcanza al cuerpo, el miedo penetra al espíritu y quiebra la barrera que protege lo íntimo de las amenazas del mundo exterior.

Un cop més no oblidem que...:

Lo que explica la difusión del antifascismo en el curso de los años treinta no es ni el poder de seducción de una ideología ni la fuerza irresistible de una máquina propagandista, sino su capacidad para imponerse como un ethos colectivo para todos aquellos que quieren combatir las dictaduras de Mussolini, Hitler y Franco. 



dilluns, 27 d’agost de 2018

El castillo blanco



Aquest és el primer llibre que llegeixo del Premi Nobel de Literatura al 2006 Orhan Pamuk. No m'ha decebut, si bé he constatat que el seu estil literari s'apartava una mica del que estic acostumada a llegir.

Escrita al 1986 i ambientada en la Turquia del segle XVII, ens narra una història força imaginativa i extraordinària de dos homes que pràcticament són iguals físicament tot i que un és un captiu i l'altre el Mestre astròleg de la cort.

Sens dubte el fet d'aquesta extraordinària semblança esdevindrà l'eix central de la narració i tindrà molt a veure en el desenllaç

Segons l'autor: Un buen relato debe tener un comienzo infantil como un cuento, un desarrollo terrorífico como una pesadilla y un final amargo como una historia de amor que terminara en separación . Si acceptem aquestes paraules, val a dir que "El castillo blanco" és sense cap mena de dubte un bon relat doncs conté tots els ingredients enumerats.

La història comença amb la captura del jove científic italià que narra ell mateix: Íbamos de Venecia a Nápoles y los barcos turcos nos cortaron el paso. Éramos en total tres naves. Amb posterioritat serà venut com a esclau i viurà un munt d'estranyes i confoses aventures al servei del Maestro, que el mantindran allunyat de la seva terra:

La prisión era un lugar horrible y en sus sombrías y mínimas celdas se pudrían cientos de cautivos. 
(...)
Una mañana me llamaron de la mansión del bajá. (…) Poco después se abrió la otra puerta del cuarto y entró un hombre unos cinco o seis años mayor que yo. Al mirarle a la cara me quedé estupefacto, ¡y de repente tuve miedo! (Este hombre es el MAESTRO i se parece extraordinariamente a nuestro protagonista)

Coneixerà al bajà i també sultà, aleshores només un nen curiós

El sultán era un niño agradable, bajo de estatura para su edad y con las mejillas sonrosadas. Toqueteaba los instrumentos como si fueran sus juguetes. 
(...)
Probablemente al bajá no le gustaba que el Maestro intimara con el sultán sin que lo hiciera baja su supervisión. (...) yo intuía que el bajá sentía más interés por mí que por el Maestro.

I després d'un seguit d'aventures entre les que no manca una dura epidèmia de pesta i la confecció d'un estrafolari canó que resulta un autèntic desastre, un dels dos fugirà, mentre que l'altre esdevindrà un astròleg admirat a la Cort, però segurament mai no sabrem quin dels dos.

I jo ho deixo aquí, però potser l'escriptor encara segueix fabulant, perquè com diu l'autor...

Hay novelas cuyos protagonistas continúan con sus aventuras en la imaginación del escritor fuera del libro una vez impreso. (…) El libro cambia continuamente el la mente del escritor gracias a las nuevas ideas, imágenes y preguntas que le bullen en la cabeza, a ciertas oportunidades perdidas, a las reacciones de los lectores y de buenos amigos, a los recuerdos y a determinados proyectos. 



divendres, 24 d’agost de 2018

Els mestres de la República




Quan, ja casada, estudiava magisteri, vaig tenir la immensa fortuna de conèixer algun dels mestres republicans que van ser "depurats" pels vencedors. Tinc un record d'admiració i gratitud vers ells, que encara exercien mentre jo feia pràctiques. Treballaven en la escola pública on portava els meus fills i d'ells vaig aprendre molt més que de totes les llargues i a vegades feixugues classes.

Han passat molts anys i tant els meus fills com jo, tot i que no sabem què se n'ha fet d'ells (la vida dona moltes voltes) servem un record inesborrable.

Aquest llarg preàmbul ve a tomb del llibre que tot seguit comentaré i que no és altre que: "LA GUERRA AMB ULLS D’INFANT" de'n  Salvador Domènech i que en el preàmbul ens indica:

El llibre de Salvador Domènech que teniu a les mans té aquesta voluntat clara de recuperar una part de la història de l’educació de les escoles i dels infants de Barcelona durant els anys de la guerra. (...) Es tracta de textos escrits per infants, no pas memòries de persones adultes que rememoren la seva infantesa. 
(...)
La lectura del llibre ´de'n Salvador Domènech és imprescindible per conèixer el dia a dia de l’escola, i de la Barcelona bombardejada. 

I sí, hi estic totalment d'acord, en el sentit que la considero una lectura imprescindible fonamentalment, però no només, pels que hem exercit o encara exerceixen com a mestres, i tal com el mateix autor ens diu:

Aquesta obra és un recull d’escrits d’infants i de jovent sobre la visió que van tenir del concepte de guerra històricament parlant -per part de les mestres i els mestres, o de la consulta de llibres- i em major mesura, com van viure -millor dit patit- la Guerra Civil Espanyola. 
(...)
L’objectiu principal per a publicar-los ha estat el d’ampliar el pòsit de la memòria històrica col·lectiva recuperant les memòries de les persones que la van viure; i divulgar-la d’una manera planera com és la confecció d’aquest llibre.
(...)
Durant la República (inclòs el període la Guerra Civil) es va intentar fomentar l’autonomia i la responsabilitat dels actes de cadascú i de la tasca escolar realitzada, i treballar perquè tinguessin una bona base d’equilibri emocional i maduració social. 

Poca cosa més podré afegir, tret que només he recollit una petitíssima mostra d'un dels textos que podem trobar i si ho he fet és perquè parla d'un dels molts bombardeigs que van patir i de la seva sortida cap un refugi, i és quelcom que la meva mare m'havia referit, quant encara molt jove i amb un nadó als braços havia hagut de refugiar-se:

Un dia d’alarma a l’escola:
A l’escola, quan hi ha alarma, tots acudim al refugi que ens ha sigut destinat, amb el major ordre possible.
(...)
Les primeres vegades tots ens esveràvem, però malgrat això, sempre acudíem amb ordre al refugi. Després, com que veiem la serenitat dels professors, ja no ens hem esverat més. 

He descobert quelcom que ignorava i és que els quàquers els duien pa cada dia. També rebien llet en pols d'ajudes internacionals, però aquest extrem ja m'era més familiar donat que els primers anys de la dura postguerra es seguia repartint entre les famílies que tenien criatures.

I ho deixo aquí, només amb la recomanació de la lectura d'aquestes històries de una bona colla d'infants que calculo d'edats compreses entre els cinc, sis i dotze anys.

Però he deixat pel final les paraules d'una de les alumnes que l'autor va poder entrevistar i que ja amb noranta anys té unes paraules emocionades de record per la seva escola:

El professorat volia aconseguir amb el seu ensenyament que cap matèria estigués per sobre d’una altra, que tinguessin un valor pedagògic semblant, i que l’alumnat acabés l’ensenyament primari amb un domini similar entre les matèries de lletres, de ciències, d’expressió corporal, de manualitats... És a dir, emprar un ensenyament el més integral possible per tal d’aconseguir persones equilibrades i harmòniques per afrontar els reptes de la vida. 

dissabte, 18 d’agost de 2018

4, 3, 2, 1




Lectura innecessàriament feixuga, que se m'ha fet un tant avorrida, potser perquè n'esperava molt més de'n Paul Auster, autor que admiro.

Sabia que el tema era la història d'un mateix personatge, però amb quatre circumstàncies i decisions diferents. El fet és que les diferents històries estan massa confoses entre elles i sovint es fa necessari fer passes enrere per reprendre el fil del relat.

Es fa ressò de tots els temes d’actualitat en cada època, fent especial èmfasi en tot el què es refereix als EEUU:

- El nomenament i la mort d’en Kennedy
- El comunisme i una mica tangencialment la cacera de bruixes
- Religió i judaisme
- Cinema i literatura i fotografia
- Laurel i Hardy
- Pearl Harbor
- Hitler
- El mur de Berlín
- Vietnam
- Crisi dels míssils a Cuba
- La guerra dels Sis Dies
- Martin Luther King assassinat
- Maig del 68

El desdoblat protagonista en una reflexió gairebé al final sembla voler-nos aclarir el per què de la història:

Idèntics però diferents, és a dir, quatre nois amb els mateixos pares, amb els mateixos cossos i amb el mateix material genètic, però cadascun vivia en una casa diferent, en una ciutat diferent i amb un conjunt de circumstàncies diferents. Girats cap aquí i cap allà per l’efecte d’aquestes circumstàncies, els nois començarien a separar-se a mesura que el llibre avancés. 

Pensant que em seria útil vaig començar per confeccionar-me un rudimentari arbre genealògic que, francament, no m'ha servit de gaire i del que recullo un resum:

L'avi de'n Ferguson és un Hebreu immigrant al EUA que per un error de transcripció passa de dir-se Reznikoff  a constar com a Ichabod Ferguson.

Té tres fills: Louis (Lew) casat amb Millie/l'Aaron (Arnold) i  Stanley (Sonny) casat amb Rose, qui després de patir tres avortaments té un fill que es torna a dir Ferguson  i que en serà el protagonista d'aquesta confosa història.

Resumint (molt) les quatre vides del mateix protagonista:

El pare mora en un incendi quan té 12 anys
Ell mateix mora d’un accident  als 12 anys quan li cau un tronc a causa d’un llamp
Els pares es divorcien. Té una experiència sexual amb un noi
Es fa gran i els pares segueixen vius i rics. Té diferents experiències amb noies

Sóc conscient que amb les meves disquisicions no he aclarit res del contingut de la història, potser perquè jo mateixa tampoc ho he aclarit.

I tanco amb una altra reflexió de l'autor. Igual us suggereix quelcom i us animeu a llegir-lo. Si és així, ja direu:

No sabràs mai si has triat l’opció equivocada o no. Hauries de tenir tots els fets abans de saber-ho, i l’única manera de tenir tots els fets és ser en dos llocs al mateix temps, cosa que és impossible. 




dijous, 16 d’agost de 2018

Dones




EL RISC MÉS GRAN de Laura PinyolUna historia colpidora amb un final aspre i rude que no deixa indiferent, de dones valentes escrita per una dona, tot i que és per ser llegida i compresa també pels homes.

Malgrat que he dit que és una novel·la de dones, té una protagonista principal: la Júlia, jove mare de dos fills, de bona posició social, amb un marit absent i un pare culte, afable i col·laborador:

Des que s’havia casat amb l’Esteve (...) havien vingut els nens, tan de seguida i tan a contrapeu, les amigues hi eren  poc i  trucaven menys. (...) quin mal vici les dones que s’obliden del sexe quan tenen fills, una actitud anticonceptiva implacable, abolir el sexe de la vida quotidiana. 
(...)
Terminis, cronòmetres de compte enrere i rellotges biològics i totes aquestes paraules posades unes rere les altres li feien venir al cap l’Esteve i la seva pressa per tenir els fills de seguida i tan aviat i aquella recança de passar de llarg sense deixar una herència, uns fills que s’enorgullissin de ser part del llinatge del seu pare.

En Sotu, el Soteras, (el pare) era una veu autoritzada, una crítica mordaç, un opinador influent que, a través de la tira gràfica, encapçalava la secció d’opinió, al costat de l’editorial, del seu diari.

La Tona, l'amiga de sempre de la Júlia:  La Tona i la Júlia eren amigues des de ben petites, i vivien al mateix carrer. Anaven juntes a l’escola i havien fet milers de vegades els carrers del centre, amunt i avall, d’anada i de tornada, de l’escola a casa, de casa a l’escola serà l'altra protagonista. També casada, mare de dues filles bessones, però amb un marit que la maltracta:

La Tona, que sempre li havia semblat tan infantil, tan conformada, tan contenta de viure una vida que es plegués com un llençol. (...) Acabava de fer un pas de gegant per sortir d’aquella espiral de terror i venjances que no tenien origen ni destí.
(...)
Saps quantes dones truquen cada setmana al telèfon que em van donar per si em calia res ? Saps quantes dones han matat aquest any? (...) Cada vegada que n’expliquen un cas a la tele, penso que jo seré la pròxima.

La història comença amb una Júlia cansada de la seva vida anodina i relativament còmoda, però sense passió, amb un marit més preocupat per refermar la seva privilegiada posició social, decideix allunyar-se de tot i iniciar una aventura vital amb els seus fills en un poble amb l'escola en risc de desaparèixer per falta d'alumnes:

Però sempre hi ha un dia que, no saps com, i la vida decideix que ja n’hi ha prou de ser una criatura i t’has d’espavilar, que tot està per fer. Aquest clic, per a la Júlia, havia estat aquell hivern que la mare se’n va anar. Una tristesa que havia fet extensiva a la Tona, tot i que per a ella era inimaginable pensar que els seus pares, que eren una parella clàssica, antiga, feta per ser sempre més.... poguessin separar-se. Si s’estimaven molt, o poc, o gens, això tant era. 
(...)
Casa és casa quan ja no et sobresalta l’olor pròpia dels llençols, de les tovalloles, la calidesa del sofà, la primera llum del dia quan entra per la finestra; quan els nens deixen de preguntar quan tornarem "a casa"

La placidesa de l'entorn es veu capgirada per la violenta agressió que pateix la Tona a mans del seu marit; la Júlia reaccionarà donant tot el suport a la seva amiga i les circumstàncies abocaran a un final que, com ja he dit, serà dur i abrupte i que m'estimo més no desvetllar, però que us animo a descobrir, perquè:

Llegir és una manera de viure, i una manera de morir-se menys. 




dissabte, 11 d’agost de 2018

Ser dona



Començaré amb tota una declaració de principis i és que: M'AGRADA SER DONA.

M'hauria encantat ser una dona d'aigua, però és evident que sóc massa terrenal i no m'ha estat permès entrar a formar part d'aquesta selecta nissaga de dones màgiques.

No és que el fet de ser dona m'agradi per coqueteria ja que no sóc massa presumida, ni pel possible o probable interès de ser allò que se'n diu "Una dona florero", car malgrat haver nascut en una època en què a les dones ens estava assignat un paper secundari, sempre he estat molt rebel i independent.

He nascut i viscut la major part dels meus anys de joventut en l'ambient asfixiant, gris i tenebrós de la Barcelona dels cinquanta i una bona part dels seixanta. Moltes de les meves amigues d'aleshores renegaven del fet de ser dona i envejaven els avantatges, evidents d'altra banda, de què gaudien els nois de la nostra mateixa edat, però jo sempre em mantenia ferma en defensar la feminitat, que no feminisme, al·ludint que els nois s'havien d'afaitar cada dia i això havia de ser molt molest; és clar que quan va arribar el temps de presumir també m'havia d'afaitar les cames.

Deixant de banda el fet del rasurat que no deixava de ser una bajanada, també hi havia l'aspecte, més seriós, que als nois, a més d'haver de fer la mili, cosa que em semblava i em segueix semblant una pèrdua de temps, sempre se'ls atribuïa el paper de defensor de les febles damisel·les, cosa que a mi em feia molta gràcia ja que ho considerava absurd, i també, en teoria, havien de ser els forts, els qui prenien la iniciativa i les decisions. Poc sabien que ambdues coses érem nosaltres qui les manegàvem i érem tan llestes i picardioses que els fèiem creure que només ells eren els protagonistes.

De ben segur que la mare va jugar un paper molt important en la forja del meu caràcter, atès que ella era indomable, decidida i emprenedora, malgrat que el pare era força masclista i intolerant.

Han passat els anys, força anys, i la vida, com a tothom m'ha conduit a prendre un munt de decisions, per descomptat no totes encertades, però tot i això segueixo mantenint-me ferma en la meva declaració inicial d'aquest escrit i és que...

 M'AGRADA SER DONA.

divendres, 10 d’agost de 2018

No pensis en un elefant



Ja fa força dies que vaig llegir-lo, però em resistia a escriure cap comentari. En el meu descàrrec, diré que d'entrada el vaig agafar amb molt interès, tot i  que el  seu autor, George Lakoff, m'era desconegut, però havia llegit algun dels seus comentaris en d'altres llibres i em va semblar que seria una lectura interessant.

Lamentablement ha estat un desencís, potser perquè no he acabat d'entrar en el què volia transmetre amb les seves paraules, o perquè els seus raonaments anaven dirigits a un altre tipus de públic. O dit d'altra manera, està dirigit a un públic nord-americà i les seves bregues internes entre demòcrates i republicans. 

Amb tot el què he exposat suposo que no caldria afegir que no m'ha agradat o tal com diuen els Dupond i Dupont, els personatges de "Les aventures de Tintin" Encara diria més... m'ha avorrit.

Tot i això deixo una molt petita mostra dels postulats que reivindica l'autor que, això sí, és un gran defensor del llenguatge:

Quan discutiu amb els de l’altre bàndol: no utilitzeu mai el seu llenguatge, el llenguatge que fan servir evoca un marc, i segur que no serà el que us anirà bé. 
(...)
No es tracta només d’un qüestió de llenguatge. Les idees són fonamentals i el llenguatge n’és el portador, les evoca. 
(...)
Les persones no voten forçosament segons l’interès propi. Voten per la seva identitat. Voten pels seus valors. Voten per la persona amb qui s’identifiquen. 
(...)
Les persones pensen en termes de marcs i de metàfores, estructures conceptuals.
(...)
Ser conscient de les coses és important. Adonar-se del que passa permet canviar-les, com a mínim a llarg termini. 

diumenge, 5 d’agost de 2018

Una altra violència




Un altre dels llibres de'n Pedrolo, que, com de costum, no m'ha deixat indiferent. També els protagonistes principals es diuen igual, són dos "Joan" per una història diversa, però que d'alguna manera els uneix. Tot comença amb un segrest, però que tindrà escassa incidència en el desenvolupant de la veritable història que és la conversa, íntima fins a cert punt, entre Joan, el segrestador, i Joan, (El Sr. Lluch), el segrestat.

En Joan, el segrestador: Un home jove, cultivat,un tant fred, potser fins i tot disposat a exercir un acte de violència, del qual en sabrem  molt poc, però que estableix una mena de lligam amb el seu segrestat:

Joan, com a novel·lista, era un gran xafarder de les experiències dels seus semblants.
(...)
Disposar de la vida d’un altre és el veritable mal. Però perquè la vida d’altri tingui un autèntic valor per a mi. 
(...)
Hi ha una experiència en la seva vida que tinc curiositat de conèixer. (...) No sabia per què, però de sobte li havia entrat el convenciment que després de tot el que havien dit, després de tot el que encara dirien, aquell home no podia ésser el seu enemic. 
(...)
El punt de vista de l’home li plaia. (...) Aquell home contava la seva història, feia reflexions de tot ordre, però tot el que deia s’ho deia a ell mateix.

Però no pot evitar de dissentir del punt de vista que en referir-se a la relació amb les dones exposa el Sr. Lluch:

A la persona estimada no se la domina, ni ella tracta de dominar-vos. Entre dos que s’estimen hi ha una relació de reciprocitat que deixa les coses en un just terme mitjà. 
(...)
Per sota d’una aparença desdenyosa, per sota de les seves paraules sovint cíniques i mai tendres, quan parlava d’aquest sentiment amb els seus companys, i a fe que entre tots en parlaven sovint i abundosa!, era un romàntic que s’ignorava.

En Joan, el Sr. Lluch: Home amb una fortuna considerable, que no sembla importar-li massa haver-ne de pagar el rescat, i del que, a partir de les seves pròpies confessions espontànies, anirem esbrinant que es tracta d'un misogin amb un passat fosc i  molt capaç d'exercitar un acte de violència en el seu propi benefici:

Nosaltres pretenem que la dona que hem tingut entre els braços sigui una cosa, que cedeixi sempre, en allò i en tot, en un mot: que es lliuri sencera i, assenyaladament, que després no es reprengui.
(...)
Per una dona, en la vida d’una dona, només pot haver-hi una cosa valuosa, un home.
(...)
Sí, hi havia odi en nosaltres, un odi profund que ens dreçava l’un contra l’altre i que ens unia, ens soldava, ens identificava més, molt més del que hauria pogut fer-ho l’amor... (...) l’odi acaba sempre amb una víctima i un victimari
(...)
Durant setmanes havia anat dominant aquella dona, potser d’una manera momentàniament desinteressada. Però ara havia arribat el moment de recollir els fruits de la meva constància.
(...)
Si el bé de la pàtria exigeix el sacrifici de centenars de milers d’enemics d’aquesta pàtria, hom no veu massa clar pe què s’estaria de sacrificar una sola persona al benestar propi.

A tall de conclusió:

Vulgues o no, l’acte resta. Ningú no pot esborrar-lo ja. No importa el que en pensin els altres, no importa ésser perdonat. 

També en parla: Fragments Personals