diumenge, 23 d’octubre del 2016

Memòria d'una traïció




En Sorj Chalandon, que durant anys va cobrir el conflicte nord-irlandès, en aquesta impactant i commovedora història s'ha servit d'un personatge fictici com és en Tyrone Meehan per parlar-nos de algú que ell va conèixer bé, en Denis Donaldson, un ex membre de l'IRA i dirigent del Sinn Féin.

D'alguna manera, en el llibre tracta de trobar una resposta per la traïció del qui fins aleshores, durant 20 llargs anys havia considerat el seu amic. Tot i que al 2008 havia escrit "Mi traidor" on hi abocava tot el ressentiment i la frustració que sentia, no m'és difícil imaginar amb quin dolor va afrontar aquest nou llibre on ens parla de l'empresonament, les tortures i la pressió que van patir els membres de l'IRA: un tema que ell va conèixer bé.

Pel que he pogut esbrinar tot consultant les xarxes, a més de tot el relat esgarrifós i detallat de la repressió, també hi ha alguns indicis del què podria ser la raó per la qual en Denis va trair els seus; un fet fortuït, que els anglesos van aprofitar en el seu benefici. Potser és més un desig de l'autor que una certesa, però si més no, el pot haver ajudat a perdonar.

I acabo amb uns petits apunts del què podreu trobar si us decidiu a llegir-lo:

No feu cas del que diguin. No us fieu dels meus enemics, i encara menys dels meus amics. (...) Ningú no ha estat mai dins la meva pell. Ningú. Si ara parlo, ho faig perquè sóc l’únic que pot dir la veritat.(...) Acabava de començar el meu diari. 

Em vaig incorporar a l’IRA el 10 de gener de 1942, quatre dies després de la nostra arribada a Dholpur Lane.  En fi, no ben bé a l’IRA. Jo era massa jove. (...) Cada barri republicà tenia la seva pròpia unitat de joves. L’IRA es dividia en brigades i batallons, nosaltres ens ajuntàvem en cumann. 

Érem una colla de marrecs. (...) Volíem lluitar per la llibertat del nostre país, honorar la seva memòria, conservar la seva terrible bellesa. Tant se’ns donaven els pacte si les aliances. Estàvem disposats a morir els uns pels altres. Morir de  debò. I alguns de nosaltres complirem la promesa

Els anglesos vigilaven els nostres gestos, l’IRA vigilava el nostre compromís, els capellans vigilaven el nostre pensament, els pares vigilaven la nostra infantesa i les finestres vigilaven els nostres amors. No hi havia res que ens pogués amagar

La nostra llengua era un arma. Els carcellers ho sabien. 

Quan la campanya de l’IRA va parar oficialment, al febrer del 1962, vuit dels nostres havien estat assassinats, sis policies havien trobat la mort i els únics que circulaven lliures eren els nostres rius. 



Un traïdor destrossa la moral d’una comunitat. És com una granada de fragmentació. Llança trossets en totes les direccions. Amb un traïdor, tothom queda ferit. I és difícil recuperar-se. 



dissabte, 15 d’octubre del 2016

Relat d'un enterrament.



En la meva època de joventut que llegia tot el que queia a les meves mans sense cap ordre ni criteri, recordo haver llegit alguna cosa de William Faulkner i també recordo que em va resultar avorrit i molt pesat. El més segur és que no vaig entendre res.

Suposo que en el fons el record negatiu ha pesat més del que semblava i no ha estat fins ara, després d'un grapat d'anys, i amb més criteri, que m'he decidit a interessar-me per l'obra d'aquest autor del qual només que he llegit i escoltat elogis.

Tot i això, no vaig voler arriscar massa i em vaig decidir per un llibre poc voluminós abans de decidir-me per les seves obres més extenses.

MIENTRAS AGONIZO, gairebé considero que té dues parts diferenciades, on en la primera es narra la història d'una mare agonitzant mentre supervisa com Cash, el seu fill gran, li va construint el seu taüt; i posteriorment, el penós viatge que fa tota la família amb una atrotinada carreta tirada per dues mules, conduint el cadàver cap al seu enterrament que, complint els desigs de la difunta, s'ha de celebrar en un poble apartat. I tot plegat després d'una tempesta que ha destruït tots els ponts del recorregut.

Anem coneixent els diferents membres de la família i algun, pocs, dels veïns a través de les seves pròpies veus, o potser fora millor dir dels seus pensaments.

La diguem-ne protagonista, l'agonitzant mare, ens sorprèn amb unes reflexions que posen en evidència que la voluntat de ser enterrada al seu poble natal obeeix més a uns desigs de revenja vers un marit, Anse, que mai no ha estimat i uns fills no desitjats:

Le di a Anse esos hijos. Yo no los pedí. Ni siquiera le pedí a él lo que podía haberme dado. Era mi deber para con él. 

Una història fosca, curulla d'altres de personals sovint inconfessables, només unides pel que consideren el deure de satisfer la voluntat de la difunta, mentre rebutgen qualsevol ajuda externa i es van consumint física i mentalment en el transcurs del penós viatge.





dimecres, 12 d’octubre del 2016

Qui és la víctima?


En Leventhal és un home molt impressionable, massa pendent i preocupat pel què diran: sempre vol quedar bé amb tothom i amb aquesta actitud impossible, la vida li resulta complicada més d'un cop per foteses:

Tu vols agradar a tothom. Però sempre hi haurà gent aquí no cauràs bé. (...)  A mi el cor no se m’encongeix amb aquestes coses. Però tu et preocupes massa quan a algú no li caus bé o quan diuen de tu tal cosa o tal altra.
(...)
Què és això, un d’aquells atacs de debilitat que t’agafen, sempre preocupant-te per si caus bé o no? 

Tot i això el seu caràcter és violent, amb gairebé nul·la resistència a la frustració, per la qual cosa amb massa freqüència els esdeveniments el posen a prova i en suportar malament la pressió, reacciona de forma poc adequada:

Es notava el pit, alt i gruixut, insuportablement lligat i comprimit, i va alçar les espatlles en un esforç per respirar bé. 
(...)
Pàl·lid, amb els llavis premuts, fent un gran esforç per contenir-se la ràbia i la por inexplicable que l’omplien, en Leventhal es va posar la ma al coll i es va quedar mirant en Harkavy amb les celles arrufades. 
(...)
Una descàrrega forta de ràbia i decepció va recórrer tot el cos d’en Leventhal i el va deixar sense respiració. Es notava les extremitats com de suro; les cuixes les sentia buides i rígides com el llautó, i no en podia desenganxar les mans.

Aquest és el nostre protagonista de "La Víctima", una història que en Saul Bellow situa a Nova York, en un final d'estiu xafogós:

A Nova York hi ha nits que fa tanta calor com a Bangkok. 
(...)
L’ambient era humit: la cara se li va amarar (...) La pluja s’havia retirat cap a l’horitzó, una afranja fosca que ultrapassava les línies tènues de la costa. 
(...)
Els fanals groguejaven, envoltats de mosques i d’arnes.
(...)
La suor li baixava dels cabells espesos i desllustrats i li amarava la pell fosca. 

Situats en l'ambient i el protagonista, la història és alhora simple i confusa, gairebé impossible: El nostre protagonista es troba sol a la ciutat perquè la seva esposa ha hagut d'atendre un problema familiar que la manté lluny de casa.
Enyorat i capficat per l'absència i la solitud a la que s'afegeix la calor, surt un vespre a fer un tomb i se li acosta un home amb aspecte de captaire que li etziba que ell és el responsable de totes les seves desgràcies.
En principi, sembla que no és més que un desconegut desequilibrat, però aviat descobrim que en realitat en Leventhal el reconeix i que en un temps no massa llunyà hi han tingut una certa relació laboral que es va acabar quan el seu cap va acomiadar l'home que ara li retreu la seva responsabilitat en l'assumpte.

Aquest és a grans trets, l'inici de la història, gairebé un calvari per un protagonista que, com hem vist, no accepta les crítiques i sempre vol agradar tothom. Així, comença a dubtar, a indagar... Cerca que tothom que hi va tenir alguna relació amb ells, li faci costat, però no se n'acaba de sortir i mentre el seu ànim es va deteriorant més i més, amb alguns rampells de violència mal controlada, l'altre, l'intrús li va guanyant més i més terreny, fins el punt d'instal·lar-se a casa seva i fent-se seu tot el que hi conté sense respectar ni el mateix llit conjugal:

En Leventhal se sentia inexplicablement dèbil davant seu. (...) Es notava els ulls calents i cansats, i la sensació de proximitat semblava que havia substituït i esmorteït totes les altres emocions. 

Al meu entendre, el final no està a l'alçada del desenvolupament gairebé kafquià de la història, en què realment s'arriba a confondre qui dels dos és realment la víctima, però això és quelcom que haureu de descobrir si us abelleix.



dissabte, 8 d’octubre del 2016

Dalton Trumbo

Fa anys que vaig llegir "Johnny va agafar el fusell", també vaig tenir ocasió de veure la pel·lícula. Una història escruixidora com poques que difícilment s'oblida.

L'autor, en Dalton Trumbo, (9/12/1905-10/09/1976) que va estar inclòs en la "Llista Negra" de Hollywood i va passar onze mesos a la presó per negar-se a facilitar informació respecte la influència comunista en el sector del cinema, també va dirigir la pel·lícula. Anys més tard confessarà que es va arruïnar:

Por culpa de Johnny y por las enormes sumes de dinero que perdí con él y los cientos de miles de dolares que debò todavía (...) me veo obligado, por pura necesidad econòmica, a mis 68 años, a arrebatar cuanto dólar de Hollywood pase por mi puerta.

En LA NOCHE DEL URO, llibre que va deixar inconclús perquè la mort li va sobrevenir, pretenia afrontar la biografia fictícia d'un nazi al que anomena Grieben el qual mai no es va penedir de la seva trajectòria, ni, per descomptat, de tot el dolor que havia causat, al temps que descriu una vida carregada de violència i un malaltís desig sexual. Tot plegat, una reflexió respecte el poder:

Lo que he tratado de describir, aunque incapaz de afirmarlo claramente, es la confusión sexual, política y mística que me parece inherente a la historia del pueblo alemán y particularmente a la del periodo nazi

En el relat fa menció a un suposat diari que portava el protagonista i unes cartes on també relatava part de les seves experiències. És realment enriquidor el seguiment que podem fer del seu procés creatiu, de les notes, els afegits, les esmenes...Tot ho tenia previst: Les reflexions íntimes abocades en el diari, la complexitat de la seva desmesurada luxúria, les debilitats de la seva pretesa virilitat...

I acabo amb unes breus notes que volen ser només una mostra del què es recull en el llibre, la lectura del qual considero molt recomanable:

He matado, por supuesto, pero siempre por comida, o con un propósito social más alto que mis propios deseos. 
(...)
¿Qué es lo que hay en nosotros que nos hace ser crueles cuando deseamos ser bondadosos? (…) Como la sucesión de los equinoccios, así, inevitablemente, el bien se torna en mal, el deseo en lujuria, el amor en odio, la vida en muerte. 
(...)
En el último año de la guerra, Ludwig Grieben, de diecisiete años, ingresa en el ejército bávaro con su amigo Gunther Blobel. (…) Lo que encuentran en el frente es algo muy distinto (…) Encuentran, en suma, el fango, el hambre, la privación, la sangre y la muerte. 
(...)
Te digo amén a ti, Dios, amén desde Auschwitz, en donde hacemos diariamente lo que con un simple gesto de tu mano bastaría para que lo dejáramos de hacer, si no fuera porque es tu voluntad que lo hagamos. 
(...)
Poco antes de Navidad, Grieben descubre que se está volviendo impotente. 



Dalton Trumbo
Un hombre o una nación no necesitan estar locos para dar rienda suelta al humano impulso del asesinato de masas

divendres, 7 d’octubre del 2016

Coneixes els teus veïns?



Poc es pensaven els seus veïns durant molt anys, que aquella parella tan aparentment encantadora, havien estat uns destacats col·laboradors del nazisme: només la casualitat i alguns rumors han donat llum a una de les moltes històries de nazis fugits i amagats a España, acollits i emparats pel règim franquista, mentre gaudien de total impunitat i de les fortunes amassades de forma fraudulenta.

La història que Toni Orensanz relata en aquest llibre i que no és altra que la de Juan Buyse i la seva esposa Anita Salden, va ser fruit d'un seguit de coincidències afortunades:

Aquesta història va començar el dia que no vaig saber dir que no a l’amiga Àngela Guxens. La proposta que em feia l’Àngela era d’allò més simple, senzillíssima. (...) Volia que l’acompanyés a fer una entrevista.

L'entrevista era a una anciana senyora que havia publicat un llibre sobre les flors del seu jardí, il·lustrat delicadament per ella mateixa i que va resultar ser la vídua de'n Juan Buyse.
L'autor, va començar a tibar d'un dèbil fil que va sortir en el transcurs de la conversa fins que després de diverses gestions i investigacions, va arribar a confegir tota la història que ha publicat amb el títol de "El Nazi de Siurana"

Tal com ell mateix admet:

Les bones històries populars ja ho tenen, això: arrenquen no se sap com i semblen tenir vida pròpia. 

Un relat que sens dubte no deixarà ningú indiferent, tant pel que té d'investigació periodística quasi novel·lesca, com per la constatació del que va ser la trajectòria del involuntari protagonista el qual, en els anys que va viure a Siurana, va esdevenir un actiu muntanyenc coordinant la llista oficial dels cims de 3.000 metres dels Pirineus que va recollir i publicar.

El "señor Juan" com sembla ser que se'l coneixia va fer algunes aportacions al desenvolupament de Siurana, sempre, és clar també en benefici propi, i, com no, estava molt ben relacionat

El señor Juan, que és com tothom li deia, señor Juan!, el coneixien a tot arreu, això em consta. El coneixia fins i tot el governador franquista de Tarragona i a Barcelona hi tenia molts bons contactes. 

No tinc costum de desvetllar el final de cap relat sigui o no de ficció, però aquest cop em permetreu que, donat que la història pràcticament ja explica el final des del mateix títol, reculli un apunt del mateix autor en fa un breu resum en només quatre ratlles:

Resum: Ja tenim ple el cistell amb totes les acusacions: nazi convençut i fanàtic, primer líder de les SS a Brussel·les, reclutador de joves voluntaris per al front de l’est, membre de les Waffen SS, informador de la Gestapo a Brussel·les, president implacable dels reporters gràfics nazis, col·laborador en les ràtzies contra la Resistència i autor, almenys, d’un assassinat. 

També en parla: Fragments Personals