diumenge, 26 de febrer del 2017

El día de mañana




Ignacio Martínez de Pisón, del qual, confesso mai no havia llegit res, m'ha sorprès amb aquesta història, que narrada per diferents personatges, mai pel propi protagonista, m'ha resultat molt original.

Mentre coneixem la vida i l'ascensió social i econòmica i la posterior caiguda en desgracia del protagonista, Justo o "el Rata", l'autor va trenant la historia de la Barcelona dels seixanta, una Barcelona que en certs aspectes vaig gaudir i patir.

En Justo arriba a Barcelona procedent d'un poble cercant els millor metges per a la seva mare greument malalta.
Força agraciat físicament i amb un cert carisma té molt bona acceptació per part de les noies de les quals se'n serveix en el seu propi benefici:

Lo de ese hombre era increíble. ¿Qué veían las chicas en él? ¿Qué tenía Justo que siempre las más guapas se encapricharan de él? 
(...)
Araceli estaba convencida de que Justo se había limitado a jugar con ella, como un gato con un ratón (…) y al final, cuando ya no la necesitaba, la había abandonado.

Molt ambiciós, aviat comença a relacionar-se amb molta habilitat en diferents cercles de poder, fins a arribar a ser confident de la policia, al principi amb no gaire valor, però a mesura que intima més en les seves relacions, va adquirint més seguretat i les seves informacions són més valuoses:

Para nosotros [la policia] era el Rata, simplemente el Rata (…) Justo ni siquiera era un confidente valioso, no al principio. Él creía que sabía muchas cosas, pero no sabía casi nada, y lo poco que sabía no valía una perra gorda. 
(...)
Ahora Justo me pasaba información muy buena, buenísima. 
(...)
El mayor de esos éxitos fue el de la Asamblea de Cataluña. Llevábamos más de dos años detrás de ellos, y al final los cogimos. Ciento trece, nada menos.  (…) Y si la cosa salió bien fue gracias a Justo. 
(...)
Un buen confidente valía su peso en oro, mientras que uno malo sólo servía para provocar errores calamitosos.  Mi misión, que primero había consistido en orientarle, ahora consistía en protegerle. 

Però de la mateixa manera que ell ha utilitzat les seves relacions, la policia també l'ha utilitzat a ell fins que arriba el moment que deixa de ser-los útil:

Justo empezaba ya a no tener ningún valor como confidente. Estaba quemado ¿me explico?
(...)
En 1974, Justo llevaba ya cinco años pasándome información, y cinco años son muchos cuando te ganas la vida como confidente.

Però tal com he avançat, no és només la història de Justo el més interessant. Les reflexions de tots els personatges que hi van apareixen al llar del relat, ens aporten molta informació, en especial del que fa referència a la repressió policial i als moviments que podem considerar alternatius o de resistència:

Una mostra dels incorfomistes lluitadors:
Muchos de los habituales del Taita (…) Un local estrecho, oscuro, con un cuartito al fondo en el que se fumaba hachís… ¡Hachís! (…) se conocían de los veraneos en Cadaqués. Era casi una pequeña sociedad, un grupo cerrado que se veía diariamente, en Barcelona durante el año y en Cadaqués durante las vacaciones. 
(...)
Entonces desconfiábamos de casi todo el mundo. Si alguien se presentaba como funcionario, funcionario a secas, tenía por fuerza que ser de la policía. Si no, se habría presentado como funcionario de Correos o de Agricultura o de lo que fuera. Pero, claro, esto no lo hizo un policía, sino un confidente, un chivato. Y chivato podía serlo cualquiera… 

I una altra de la policia:
¿Cómo no íbamos a ser franquistas si fue Franco el que nos sacó de la calle y nos dio cama, comida, educación, trabajo…?
(...)
Estábamos en el año 69. Los altos mandos eran todavía de la vieja escuela: gente que había hecho la guerra, que había conocido las cárceles republicanas o había sobrevivido a una condena a muerte, o había perdido algún hermano a manos de los rojos. 
(...)
Era verdad que, tras la muerte de Franco, estaban cambiando muchas cosas. También en jefatura, a la que había llegado un comisario nuevo, Landa. Si en Vía Layetana había gente especializada en comunismo, anarquismo, separatismo, etcétera, Landa se estaba especializando en la ultra derecha, pero no para reprimirla sino para organizarla. 

I ja arribats a aquest punt, les coses van canviar: ja no en tenien prou amb els delators:
El activista amateur, el alborotador tradicional perdía protagonismo en la nueva estrategia de desestabilización, y lo que se buscaba era formar un cuerpo de terroristas liberados o, lo que es lo mismo, de pistoleros a sueldo, de mercenarios. 

dijous, 16 de febrer del 2017

És molt senzill


Vaig llegir-lo fa uns quants anys, sense saber que ho feia d'una edició censurada. Ara l'he tornada a llegir i tot i que m'hauria agradat poder comparar-la amb la versió anterior, no he trobat el llibre, suposo que el vaig prestar i...

ACTE DE VIOLÈNCIA de Manuel de Pedrolo, no és un relat que es pugui comentar amb quatre frases manllevades del text; és, sens dubte, tot ell un manifest per la llibertat i la revolta, però això sí, malgrat el títol, es tracta d'una revolta pacífica:

"Es molt senzill: quedeu-vos tots a casa"

Aquesta és la consigna, clara i directa adreçada al poble i que tothom gairebé sense excepció se la fa seva i en els tres dies que recull el relat, només podem parlar de violència per part dels "guardians de l'ordre", al servei del Jutge Domina.

En aquest moment les forces d’ordre públic estan desconcertades, no saben qui combatre. Es tracta d’un moviment general i difús que se’ls escapa.

L'any 1957 va haver a Barcelona una vaga de tramvies que va ser seguida majoritàriament pels treballadors, que eren sense cap mena de dubte els usuaris del servei. El detonant va ser l'augment del preu del bitllet i ben aviat els tramvies van quedar buits, mentre tothom, no es quedava a casa perquè calia treballar per poder menjar, però es desplaçava caminant.
El meu pare, que cada dia havia de fer quatre viatges amb tramvia, també va participar de la vaga i recordo que arribava a dinar tot esbufegant per la caminada i menjava en un tres i no res per poder tornar a l'hora a la feina.

No recordo cap consigna ni frase contundent, la qual cosa no vol dir que no hi hagueren, però jo era massa jove per assabentar-me d'aquesta mena de coses. Sé que feia anys que les coses anaven de mal en pitjor: Cal recordar que estàvem en plena postguerra i que havíem estat vençuts; gairebé el mateix que ens comenta l'autor que passa al país imaginari de la seva història:

Sembla mentida que, després de tants anys, s’hagi trobat la manera de fer cristal·litzar un estat d’opinió per mitjà d’una simple frase... Mitja dotzena de partits subterranis han intentat més d’una vegada galvanitzar la població amb tot d’accions més o menys directes, si més no clarament dirigides, i mai no s’han sortit amb la seva. Ara en canvi, algú troba un mot d’ordre que ha caigut en gràcia, s’ha repetit de boca en boca, i heus ací el resultat: tothom obeeix. 
(...)
En aquest moment ja fa quaranta-vuit hores que la població, obeint una consigna espontània que ha arribat a totes les llars, “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”, s’ha tancat voluntàriament en l’estretor dels pisos, refusant-se al treball i a tota obediència civil. És un moviment pacífic i impressionant que la policia no ha aconseguit de desarticular per causa de la ferma voluntat que anima els oprimits. Les forces policíaques, i darrerament l’exèrcit, han emprès una vasta campanya de coacció, procedint a detencions domiciliàries entre la massa treballadora... 

Bé, potser m'he precipitat afirmant que no hi ha cap acte de violència per part del poble, molt cap al final del tercer dia i quan pràcticament s'ha aconseguit el propòsit de la vaga, en cal fer-ne un, però descobrir-lo fora donar-vos massa pistes del desenllaç de tot plegat i m'estimo més deixar-ho així:

Encara que tot hagi començat pacíficament, la gent no tindrà tanta paciència. Quan comencin a sentir-se la panxa buida, ja ho veuràs... Només els quedaran dues opcions: afluixar o carregar-se el Jutge. (...) I en Domina, que ho sap, no em penso pas que s’esperi.

dimarts, 14 de febrer del 2017

Què va fallar?


El cas del presumpte pederasta de Castelldans es va destapar el mes de juliol, amb la detenció de David Donet el dia 5 d'aquell mes. El detingut acollia menors des de l'any 1997 i el cas va obligar a donar explicacions per part del departament de Benestar Social i Família, que va voler personar-se com a acusació particular. Es calcula que alguns dels menors van rebre abusos durant vuit i deu anys.                                                                                                      Ara. 22 novembre 2013

David Donet tenia trenta-tres anys quan va ser donat d’alta com a família acollidora i cinquanta quan el van detenir.

Carles Porta, fa un interessant i respectuós treball de investigació i reflexió, estudiant un cas verídic que va ser notícia al 2013 i ho fa recollint els testimonis de tots els protagonistes.
Un llibre, la lectura del qual no ens deixarà indiferents.

La pederàstia sempre és un tema que ens regira i que ens fa qüestionar la bondat de l'ésser humà. He escoltat més d'un cop manifestacions de pederastes que tracten de justificar-se parlant de l'amor que senten pels infants.

Tal com diu el mateix autor: Els assassins desperten curiositat ( amés de rebuig, és clar), mentre que els pederastes són rebuts principalment amb fàstic. Però existeixen i n’hi ha més dels que ens imaginem. 

EL POLICIA:
Als pobles, ni enlloc, ningú vol nens problemàtics a prop. [ni presons, ni escoles d’educació especial] (...)
A un pedòfil, l’única manera de trincar-lo és entrant a casa seva, perquè de paranys no en podem parar. 
(...)
No sento cap victòria, em sento com marejat. Intueixo que allò ens sobrepassa. No pot ser veritat. 39
Hi poso més fredor que de costum? Prefereixo mil vegades un homicidi; el meu cervell es pot centrar molt més en la feina. Aquí estic totalment desconcertat i la part humana se m’està desintegrant. Quan torno a casa no paro d’abraçar-me als meus fills i la dona em diu que em veu molt malament. A l’acadèmia no t’expliquen mai res d’aquestes coses. 
(...)
Vam tenir sort? No. Ara que he vist tot el que he vist, hauria preferit mil vegades que res de tot això hagués sigut veritat. 

EL NEN:
Pero yo no puedo suportar esa imagen: el David esposado y siendo cargado en un coche de policía delante de casa, ante todo el pueblo. 
(...)
Yo era un mentiroso y un vándalo. Con diez años era un fiera y llevaba camino de la perdición. (...)Yo tengo un imán para los problemas. Siempre vienen a por mí. 
(...)
Tenía un montón de pistolas, era coleccionista, le fascinaban las armes. (...) Las coleccionaba y se las compraba de fogueo. (...) Él quería ser policía, pero no pasó las pruebas físicas. 

EL PEDERASTA:
La meva família era del Poble-sec, a Barcelona, però quan jo tenia tres anys vam anar a viure a Badalona. (...)  mi m’agradaven els nois, però jo no ho sabia. (...) El aquell temps era molt difícil sortir de l’armari, implicava un escàndol familiar molt fort. Jo ho veia i no vaig tenir collons de fer-ho.
(...)
Jo no havia tingut mai fills, no havia tingut res, i m’agradava que em necessités i que em vingués a buscar i poder estar per ell, i poder cuidar-lo, i consentir-lo i... m’agradava, em feia sentir bé. 
(...)
Per què m’agradaven els nois joves? Això sí que és una cosa que he pensat molt, el perquè. 
(...)
Amb tantes entrevistes i psicotècnics i de tot, com és que no em van trobar res? (...) Suposo que no van detectar res perquè no ho buscaven. 
(...)
Perquè hi hagi un abús hi ha d’haver una violació. (...) Això és un abús. Jo mai ho he fet això. 

L’ESPECIALISTA:
Com es pot explicar el cas del David? No tinc paraules. Durant els primers dies després de la detenció, la meva vida i la seva història amb nosaltres entraven i sortien del meu cap i buscava on havíem fallat. 
(...)
La Generalitat és qui té la tutela legal dels nens, però el servei el fem entitats privades. 
(...)
Aquest senyor tenia nens des del 96 i amb ell i els nens van interactuar fins a catorze serveis diferents. 
(...)
El secret imposat des de l’autoritat i per sempre és dolent, és com un cinturó que ningú veu i que l’altre et domini des de la distància. (...) És molt important escoltar els nens, però lluny de la mirada del pederasta, perquè amb una mirada el pot anul·lar. 

Sóc conscient que he fet un recull llarg, massa potser, però no he trobat manera de copsar tot el sentiment que traspuen les diferents entrevistes.Tot i això, he obviat algun dels detalls més escabrosos només per respecte als infants agredits.

No puc treure'n cap conclusió benvolent vers el culpable confés dels fets: la pederàstia, per molt que vulguin disfressar-la els qui la practiquen amb manifestacions d'amor vers els infants, em sembla una atrocitat sense cap mena de disculpa.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Aquell 20 N




Aquesta és la narració d'un dia, des de diferents punts de vista, sota l'òptica de Rafael Chirbes.

Segur que la majoria de nosaltres si ens fan la típica pregunta de "recordes on eres el 20 N del 1975?" no tindríem gaire problema a respondre. Aquesta és la data oficial de la mort de Franco, però de fet, ja feia dies que se'l podia considerar mort.

Jo, el primer que vaig pensar va ser en els pares, més concretament en la mare que sempre havia dit que esperava la mort del dictador, i que el maleït càncer ens la va arrabassar un any abans. Després em va assaltar un llampec de por del que podia passar, temia revoltes, potser trets, manifestacions, confusió..., però de manera sorprenent no va passar res de res. Seria veritat que ho havia deixat tot "atado y bien atado"?

I ja m'endinso en els protagonistes més significatius del relat: Primer la "gent guapa", la adinerada que vivien molt bé a l'ombra de la dictadura. Els exemplifica en la família Ricart, del barri de Salamanca:

José Ricard:
Su amigo le había asegurado que a Franco ya no iban a poder mantenerlo con vida otras cuarenta y ocho horas. (…) El presagio de aquella muerte inminente volvió a angustiarlo e hizo más acuciantes sus deseos de fumar. 
(...)
“Habrá que volver a defenderse”, pensó. (...) “Pac, pac, pac” Había emitido con la boca el sonido de los disparos.

Olga, 48 anys. Senyora de Tomàs Ricart:
Las faldas de Olga se moldeaban en las caderas, caían con levedad, cabían, si se arrugaban, en la palma de la mano; y sus movimientos eran ágiles.
(...)
A Olga, la actividad la hacía sentirse bien. 
(...)
Llamaba mamá a su suegra, (Doña Amelia) a la que, por otra parte, detestaba. 

Tomás Ricart:
Recuerda a los amigos de su padre en la inmediata posguerra, gente vestida con colores oscuros que hablaba de negocios en voz baja, de tráficos de cosas
(...)
A él le tocaba quitarle importancia a las cosas. Para Josemari (fill) era un cobarde, un blando. Para Quini (l’altre fill), un negrero. Para su padre, un tonto que no se daba cuenta de que todo había cambiado. Para su mujer, un bruto que carecía de sensibilidad para apreciar un buen concierto, una exposición, una novela.

Quini:
Con otros jóvenes -una veintena- había corrido ante los guardias un rato, citándolos desde lejos, y había lanzado algunas piedras que habían caído en tierra de nadie.
(...)
Franco se moría, a lo mejor ya se había muerto, y nada estallaba, nada iba a estallar. 

Doña Amelia, dona de José Ricart que ara pateix Alzheimer:
¿Qué vio en él, en quien llegó a ser su marido y ahora ni siquiera reconocía, para dárselo todo, para exprimirse por él hasta quedar convertida en este saco de huesos que daría miedo mirar si no diera tanta, tanta pena? 

Comisario Arroyo:
Formaba parte de esa impenetrable tela de araña de seguridad que envolvía a Franco, era uno de los hilos que lo rodeaban para protegerlo, y que, a veces, estaban tan cerca de él que casi lo rozaban.
(...)
Había cambiado el idioma en que se habían pronunciado siempre las palabras de la consagración y, misteriosamente, a él le parecía que también había cambiado el significado de las palabras, aunque traducidas al pie de la letra dijeran lo mismo. 

I els altres, els lluitadors...

Enrique Roda:
Habían disparado. Aquello había sido un disparo.(...) Olía a polvo.
(...)
Enrique Roda oyó llover desde el interior de la celda durante un tiempo que le pareció larguísimo y cuya duración no pudo comprobar, puesto que uno de los dos tipos lo había cacheado y le había retirado todas sus pertenencias. 

Lucio: Treballador del metro, fa vaga i el tanquen dos mesos a la `presó.
Y, en los barrios rojos, en el cinturón industrial, en los lugares donde vivían todos aquellos por quienes uno luchaba, la gente se metía en las tiendas para comprar trajes de novia, y los hijos de los antiguos huelguistas hacían la primera comunión. (…) y la gente se acodaba en las barras de los bares con un palillo entre los dientes, de cara al televisor, y comentaba el golazo que acababa de meter Pirri. 

Profesor Juan Bartos
No parecía que fuese a haber un levantamiento popular. ¿De quién? ¿Quién iba a levantarse? (…) Él veía en los bares de su barrio a los hombres que seguían hablando de fútbol, de trabajo, mientras miraban de reojo la pantalla del televisor cuando interrumpían los noticiarios para ofrecer el parte firmado por el equipo médico habitual.

Taborada, el vaguista "intel·lectual":
Carrillo escribe libros. Semprún escribe. En el fondo no son más que intelectuales. Y eso es lo que quedará de vuestra lucha si no ganáis. (…) dentro de unos años no habréis existido. Tu pasado (A Lucio), me lo inventaré yo a la medida de mis necesidades. Tu lucha será una medalla que me pondré en mi solapa. (…) formarán parte de mi biografía, porque esos años los escribiré yo, si sobrevivo y regreso a mi clase. Los escribirá gente como yo, y os los quitaremos, te los quitaré, y no podrás hacer nada contra eso.

I la policia:

Guillermo a Leonardo:
¿Tú siempre quisiste ser policía? ¿Por qué quisiste ser policía? (…) ¿Qué es lo que te gustaba?, ¿asustar?, ¿Qué te mirasen con respeto? ¿Eso es lo que te gustaba? Eso es ser un mamarracho, no un policía. (…) El policía manda, ¿sabes? El político cree que manda, el banquero manda, claro que sí, pero tú estás detrás de ellos, y ellos no se atreven a salir a la calle sin ti, ni a la puerta de su casa.

divendres, 10 de febrer del 2017

El Mayordomo Fantasma


Juan José Millás ens narra en "Desde la sombra" una inversemblant història de manera molt versemblant.. Tots els detalls que incorpora poden ser vists com a possibles dintre de la estranyesa del relat, en què un home, en Damián Lobo, viu una vida quasi paral·lela, (qui no s'ha imaginat en algun moment de la seva adolescència aquesta possibilitat), amagat dins un armari a casa d'una família.

Però, malgrat que no és del tot cert, potser he començat aquest comentari pel final de la història. Comencem per conèixer el protagonista, en Damián, que participa en un show televisiu, que ens pot recordar força de semblants en la programació de la tele-escombraries, amb un conductor pagat d'ell mateix, en Sergio O'Kane, que també ens recorda algun de molt real, i que viu per i per a l'audiència. Però hi ha quelcom cert en tot plegat?:

Sergio O’Kane no existía, era una construcción mental que Damián Lobo utilizaba para hablar consigo mismo. 
(...)
Pese a ser consciente de que O’Kane era una creación suya, Damián guardaba hacia él un resentimiento que de un lado le extrañaba y de otro le parecía lógico. 
(...)
Fue siempre así, desde que tengo memoria. Me recuerdo yendo o viniendo del colegio contándole a alguien inventado lo que había soñado esa noche, o lo que me había ocurrido en clase.

Immers en aquest món irreal, comet un robatori i mentre fuig s'amaga en un armari antic, que casualment acaben de comprar i que transporten a la casa dels compradors desconeixent que porten un ·okupa".

I bé, així sí que comença la veritable aventura del nostre protagonista, i amb aquesta la part més inversemblant de la història. 
Un cop a la casa, no gosa sortir i es confegeix un amagatall darrere l'armari, des del qual espia i col·labora amb la família, que són tot el dia fora de casa, participant d'alguna manera de la rutina familiar:

Hombre de rutinas, no le costó crear durante los días siguientes las subordinadas a los horarios del hogar en el que había ido a caer y cuyas cargas fue asumiendo de forma progresiva. 


Passen els dies i ningú no sembla estranyar-se, i aquí ve la part més inversemblant i delirant de la història, que la casa desendreçada pel matí aparegui ordenada al vespre, la roba neta i desada, els llits fets... i fins i tot amb el sopar preparat. La dona, que sí que ho observa, comença a creure que un esperit benefactor ha decidit instal·lar-se a casa seva i ho accepta confiada i agraïda.

I els esdeveniments es van complicant de manera més que insospitada, fins que el "Majordom fantasma", com ell mateix es defineix, acaba convencent-se que en realitat té poders sobrenaturals i decideix intervenir d'una manera  més dràstica en la relació familiar; però ara sí que m'estimo més que el final el descobriu vosaltres si us abelleix.

De fet, la seva paranoia li fa afirmar:

Se había convertido, pensó con una sonrisa, en una especie de araña que desde una esquina a la que nadie prestaba atención controlaba, protegida por la tela, los movimientos del universo
(...)
Oír, en el grado en el que él lo hacía, era casi como un modo de ver.
(...)
Había entrado en aquella casa dentro de un armario y solo podría abandonarla de un modo semejante. ¿En un ataúd?, pensó sombríamente.

dimecres, 8 de febrer del 2017

L'Ajudant



Una història breu que en principi em va recordar "El Castell" de Kafka i l'agrimensor contractat no se sap ben bé per qui i que malgrat els seus esforços, mai no aconsegueix entrar. En Robert Walser, un autor desconegut per mi, explica la relació d'un subaltern, l'ajudant, amb un acabalat enginyer, l'amo, que convertit en inventor, ha invertit en aquestes andròmines, gran part de la seva fortuna.

Us presento els protagonistes:

El nouvingut (Joseph, 24 anys) va reconèixer de seguida el seu futur cap (el senyor Tobler) per la fermesa de les passes damunt dels graons de fusta i per la manera d’obrir la porta. 
(...)
(La senyora) Mai no ha tingut temps de llegir un llibre ple de pensaments sublims, ni una sola vegada s’ha plantejat la diferència entre el que és vulgar i el que és sublim, però ara la visita el pensament sublim directament, i una sensibilitat més profunda, atreta per la seva ignorància, li esquitxa la consciència amb l’ala molla. 

I ens situem en l'escenari:

Barenswil és un poble preciós, que convida a la reflexió. Els seus carrers i carrerons semblen els senders d’un jardí. (...) aquí guanyen diners, i els diners, com ja sabem, permet aconseguir-ho tot
(...)
Es tracta d’una casa amb dues parts, una de visible i una altra d’invisible, una estructura externa i una carcassa interna (...) ¿De què serveix que una casa sigui elegant i bonica si els que hi viuen no la saben apuntalar i sostenir?

No coneixem gairebé res de'n En Joseph excepte les seves reflexions de les que podem deduir que té un concepte molt pobre d'ell mateix, Sempre m’ha costat entendre les coses noves i estranyes (...) Sóc de bona família, però em sembla que he rebut una educació una mica massa superficial.

Molt aviat se sent servilment còmode en la seva situació, malgrat no arribar a cobrar el migrat sou que li havien promès. Gaudeix d'una habitació pròpia i dels àpats en família mentre que va assumint més i més tasques del manteniment de la propietat i fins i tot de mainadera a més de les pròpies d'escrivent i de noi dels encàrrecs o escarràs, però tot i això:

¿Com podré viure sense cometre ximpleries? (...) Sí, seré molt desgraciat, ja ho sé. Estic lligat a aquest lloc, visc aquí. Quina dependència més estranya, la meva.

Les coses van de mal en pitjor; els invents no tenen cap mena de utilitat i la petita fortuna es va esvaint en festes i capricis mentre cerquen de manera desesperada algun inversor que els tregui dels deutes i la decadència que ja els comença a mostrar les urpes:

Joseph (l'ajudant) va tenir la desagradable impressió que el capitalista (Fischer) no s’havia pres gaire seriosament les seves notes explicatives.

Així les coses, l'ajudant segueix estranyament i tossuda, lligat a la família tot i que l'amo cada cop més irascible, descarrega en ell la seva frustració:

Així és aquest senyor Tobler. Primer adopta una actitud altiva i amenaçadora i després es doblega de sobte i suplica que tinguin en compte, etcètera. 
(...)
Lletres i factures per pagar. El desconcert era cada cop més gran al banc.
(...)
En tota la meva vida no he rebut tantes esbroncades com en aquesta casa. 
(...)
Setia compassió per Tobler, el menyspreava i el temia alhora. (...) en el fons del seu cor estimava aquell home

Això sí, segons l'esposa: Hauríem d’aprendre a tractar-lo, perquè un amo i senyor també desitja que el tractin d’una manera molt determinada. (...) a l’amo i senyor se l’ha de perdonar

I ja poca cosa més: els amics que hi assistien interessats a les festes, els deixen de costat, els proveïdors els tallen el crèdit, la mare de l'amo es nega a fer-li cap préstec i tot s'ensorra. Què farà el jove ajudant? Jo ho deixo aquí.