Decirse adiós

Un començament força sorprenent propi d'una novel·la de misteri, (potser l'han abduït alguns extraterrestres?) o negra, (l'hauran segrestat uns malfactors i ara en demanaran un rescat?) en què  Michele Ludovisi, d'onze anys, i possiblement amb un trastorn d'Asperger, en tornant amb cotxe de sopar en una trattoria, amb els seus pares, la Gea i en Nicola, desapareix enmig del bosc: Unos meses antes, con el curso escolar recién iniciado, Gea había sido citada per la enseñante que tenía la teoría de que Michele era Asperger. Gea se dijo a sí misma que, a pesar que ella siempre lo había pensado, debía hacer creer lo contrario. 

L'alerta l'ha donada Don Giuseppe, el capellà d'un poble proper que casualment s'ha trobat amb els pares buscant desesperadament el noi:

Hacerse sacerdote le había salvado la vida. (…) Era su secreto, su verdadera maldición, su objetivo: le encantaba tener que ocuparse del prójimo. 

Tractarà de resoldre la situació, o més ben dit, el misteri, el comissari Sergio, que en el moment del succés està passant per una difícil situació personal, ja que el seu pare, Pietro antic policia, li acaba de confessar que té una greu malaltia en estat avançat, mentre que ell, li oculta que recentment ha iniciat una relació amb Leo, un jove atractiu força més jove, del què s'ha enamorat: Sergio le preguntó cuántos años tenía (…) Leo respondió que tenía veintidós y a continuación le preguntó a Sergio cuál era su nombre. 

Tot molt confús i fins i tot es podria dir que recargolat, però en realitat el fons del relat va força més enllà i, a l'estil de l'autor, les històries es van interrelacionant i fent giragonses endavant i enrere, fins a límits gairebé inversemblants, cap el sorprenent desenllaç final.

Però en realitat, el que més m'ha copsat de tot el relat ha estat la idea del comiat referint-se a situacions límits, a la mort.

He perdut familiars molt propers i per circumstàncies diverses no m'he pogut acomiadar en el moment de la partença. Tampoc estic segura que donat el cas, hauria sabut fer-ho tal com ho resumeix l'autor en una aparentment senzilla frase que m'ha fet rumiar i per la que no tinc cap resposta personal i íntima:

Has dicho que la cuestión no es decir adiós. 

(...)

Porque lo más importante de decir adiós es cómo decirse adiós. 

I quan s'acosti el meu final; en serè conscient? Sabré acomiadar-me? Voldré? 

La consciencia de la muerte inminente, presuntuosa ciertamente, porque todos vamos a morir, al final los había hecho de la misma especie.

(...)

En todas las páginas que había leído sobre la muerte no se reflejaba siquiera una mínima parte de su sustancial idiotez. (…) La muerte es tener que mirar hasta el final a todos los demás mientras continúan viviendo a tu alrededor.

 

Decirse adiós

357 páginas

Marcello Fois

Traductor: Francisco Álvarez

  

Mausoleus del cementiri de Sabadell

Luz perfecta

Per fi la tercera i definitiva part de la història dels Chironi de'n Marcello Fois, "Luz perfecta" . Pot ser que ens aquest cas esperava massa o potser havia passat massa temps entre les lectures dels dos primers volums i aquest tercer, però el cert és que, tot i que m'ha agradat i que, d'alguna manera, resol la història, no m'ha semblat ni de bon tros el millor dels tres.

El que per a mi resumeix la història és que recull tot un ventall de renúncies i traïcions, perquè de l'antiga nissaga Chironi ara ja només resten Marianna, ja molt anciana i el seu nebot-nét, Cristian que se suposa ha de ser l'hereu de la nissaga:

Els protagonistes:

Madalena Pes: 

Era una mujer que había aprendido a ser tenaz. A lo largo de sus cuarenta años se había adaptado a esperas mucho peores.

Luigi Ippolito:
A las cinco menos diez de la madrugada del 12 de octubre de 1979, cuatrocientos ochenta y siete años después del descubrimiento de América. (...)Fue un parto largo y complicado, arduo de hecho. 
(...)

Luigi Ippolito se había hecho alto y delgado, con esa mirada peculiar a medio camino entre el sabio y el asesino en serie que tienen determinados hijos únicos.
(...)

Luigi Ippolito Guiseppe siempre había ignorado lo que era la piedad. Siempre. Respecto a sus padres, pero también respecto a sí mismo. Por lo demás había poco que decir. 
(...)

A Luigi Ippolito lo movía una vocación febril, una enfermedad feroz, un afán de muerte, una concupiscencia temprana, una consciencia inmadura, una ira silenciosa.

Cristian:

Él, Cristian, era de los Chironi particularmente resultones.
Cristian firmó su primer documento oficial exactamente seis días después de haber cumplido los dieciocho años. 
Molt aviat se'ns diu que Cristian mor ofegat, segurament massa aviat, perquè el cos no ha estat trobat i, un cop més, els Chironi efectuen un enterrament amb un taüt buit suposant que el cadàver mai apareixerà, tot i que, en aquest cas, ens espera una sorpresa, perquè a aquestes alçades ja sabem que només les dones saben com desaparèixer: Para los Chironi un ataúd vacío no era algo novedoso.

Marianna:

No es el movimiento lo que mueve las cosas. Es el estancamiento lo que las mueve siempre. Por tanto, para que no sucediera nada era preciso no moverse. Eso lo sabía Marianna sin ningún género de dudas.

I, com em resulta especialment difícil resumir sense revelar cap secret, la resta de la història, acabo amb un enigma que només podreu resoldre si us decidiu a llegir la historia sencera, cosa que modestament us recomano:

La muerte, el más horrible de todos los males en definitiva, no existe en realidad. Porque cuando vivimos la muerte no está y cuando ella está no estamos nosotros. 

I també amb un fragment de l'entrevista que "El Diario.es", va fer-li el 21 de març del 2017 a l'autor:

"En realidad, Estirpe es un experimento. Nace por mi deseo de probar si yo era capaz de crear un clásico. ¿El tema? La cara y cruz de una vida, la de Michele Angelo. Afortunado, pues viniendo de la nada es adoptado por un herrero y con su esfuerzo triunfa como emprendedor. Pero también desgraciado, porque fracasa en crear la estirpe a la que dejar su legado. La maldición de los Quironi es no lograr multiplicarse."

Els Chironi, segona part

Amb el final de Estirpe, havíem deixat la família Chironi, en un moment clau, i quan tot semblava que s'esfondrava i que la nissaga s'extingia gairebé abans de començar, apareix un nou membre, un noi  que farà que tot recomenci. Així "El tiempo de en medio", la segona part de la trilogia de los Chironi, de Marcello Fois, es centra en la història d'aquest nou vingut que no és altre que Vincenzo, el fill de'n Luigi Hippolito, que va morir a la guerra, i del qui ningú no en tenia notícia.

Vincenzo descendía de los Chironi en todos los sentidos, a pesar de ser quizá demasiado alto, más alto que su padre, Luigi Hippolito

El mateix que el seu avi, Michele Ángelo Chironi ,en Vincenzo s'havia criat en un orfenat:

En los años de orfanato se ganó la reputación de niño sagaz primero, de chico sagaz después (…) Todos esperaban de él que sintiera la llamada, se esperaba de él que acabara tomando el hábito.
(...)
Cuando cumplió los diez años, el rector del orfanato de Trieste lo hizo llamar para comunicarle la existencia de un documento, una carta y una pequeña asignación económica.

Ignorant el tomb que el destí té previst per les seves vides, trobem un ancià i pensarós Michele Ángelo, que va consumint els darrers anys de la seva vida, apartat de tot i de tothom, només recordant i enyorant la seva Mercede; i la seva filla Marianna, que en té cura d'ell, després d'haver patit una dissortada història i el terrible dolor de perdre la seva família. No saben que a la porta de casa seva es troba el seu net i nebot, que indecís s'allunya i retorna fins a la casa que li han dit que és de la seva família i que en trobarà acolliment:

Michele Ángelo Chironi madrugó mucho. Era el día de su septuagésimo segundo cumpleaños y el cielo estaba oscuro. 

(...)

Había adquirido la costumbre de dormir en el lado que ocupaba su mujer Mercede antes de que ella tomara la decisión de desaparecer.

(...)
Para Marianna el olvido significaría que lo desconocido se tragara toda aquella parte de su vida que había sido real
(...)

Vincenzo permanece un tiempo interminable frente a la puerta. Ahora que ha alcanzado la meta no sabe qué hacer. 

(...)

Y Vincenzo pone rumbo al campo para volver exactamente por donde ha venido, solo que esta vez busca la ausencia escabulléndose entre las paredes de los callejones.

No hi ha cap dubte que en Vincenzo és un Chironi, perquè és una còpia exacta del seu desaparegut pare, i després de la primera i raonable sorpresa, comencen les confidències:

Y cuenta que es el hijo sietemesino de un oficial sardo y de una campesina friulana que se encontraron y se amaron. (…) Michele Ángelo se conmueve al sentir que se está escuchando a sí mismo en todos los aspectos.

(...)

El hombre tiene mucho que contar, pero por el momento se limita a decir que tras varios días de camino logró embarcar en una nave que cubría el trayecto entre Livorno y Terranova u Olbia, como fuera que se llamara.

Aviat en Vincenzo es guanya l'estimació de la família. Marianna veu despertar el seu truncat instint maternal, mentre que Michele es veu reflectit en el seu net i es renoven en ell les esperances que la farga torni a funcionar:

Él y su abuelo tienen en común que no sienten la necesidad de insistir en lo que queda claro desde el primer momento

Sent la crida de la carn, s'enamora profundament de la Cecília. Serà una relació, que com totes les de la família Chironi no està lliure de dolor, renúncies i patiment:

A pesar de que ya superaba los treinta años no se podía decir que Vincenzo Chironi fuera un hombre experimentado en mujeres.
(...)
Cuando Cecilia y Vincenzo hicieron el amor por primera vez fue como cuando un campesino o un pastor miran al cielo para saber si va a llover poniendo en juego todo aquello que han aprendido a lo largo de su vida y sin fiarse de nada más que de sus sentidos.

I així, entre entrebancs i esperances a voltes frustrades, arribem al final d'aquesta segona part de la trilogia. Un final que, com és natural, no comentaré per deixar-vos intacta la satisfacció de descobrir-lo si us decidiu a llegir-lo:

Cada cual alimenta sus propios fantasmas, y los llama de diferentes maneras. Recuerdos, en ocasiones. Los llama pensamientos fugaces, cosas que de pronto regresan a la mente sin que nuestra mente haya podido hacer nada para filtrarlos. 
(...)

Michele Ángelo Chironi, el iniciador de la estirpe junto con Mercede murió el 24 de abril de 1967. Tenia 101 años.

Memòria del buit

A "Memòria del buit" en Marcello Fois relata d'una manera novel·lada, la vida de'n Samuele Stochino, del qual s'han escrit com a mínim fins a cinc llegendes. I segons el meu parer, aquest llibre recull i fa evident la influència de la religió i les supersticions.

Tal com el mateix autor aclareix:

En Samuele Stochino és un personatge històric i alhora llegendari

En Samuele Stocchino (amb dues ces) és el personatge doblement llegendari que s’explica en aquestes pàgines.

Diu en Sánchez Piñol en el pròleg:

Marcello Fois és un autor Sard (...) Per als sards Stocchino (el protagonista) és una mica com Serrallonga per als catalans o Jesse James per als nord-americans. Amb un afegit: que la insularitat atorga un afegir de tragèdia a l’etern patetisme dels fora de la llei.

En Samuele gairebé es veu empès al bandolerisme des de ben petit, el dia que per atzar i misèria, acompanya el seu pare al bateig del fill d'un parent llunyà i en el llarg camí de tornada cap a casa en negar-li una mica d'aigua, el pare deixa la marca de la venjança al llindar de la porta:

Dies com aquest que els pares van decidir que acompanyaria el pare a Elini a la festa del bateig del fill d’en Redento Marras, duen la marca del foc del destí.
(...)
Explicada, aquella nit sembla poca cosa, perquè les nits no es poden explicar.

O potser ja des del moment del naixement comença a forjar-se el seu destí quan el sacerdot que l'ha de batejar, no sabem ben bé el perquè, és qui decideix com s'ha de dir en contra del desig dels pares que han de cedir per la forta pressió i poder de l'església, perquè... Al teatre de l’home hi ha papers assignats.

Que es dirà Samuele ho decideix mossèn Marci
(...)
El 20 de maig de 1895, mossèn Marci pot escriure amb bona lletra, per a l’empleat del padró: “Samuele Stocchino”

Ben aviat comença a forjar-se la llegenda al voltant de'n Samuele, un nen que pot anar poc a l'escola, però que és molt despert i aprèn amb facilitat. Passen els anys i en Samuele que creix espigat s'enrola com a soldat:

Als seus setze anys, que havia fet passar per divuit, en Samuele Stocchino d’Arzana, apte i enrolat, havia caigut de genolls i havia besat les lloses grises del moll per demanar al destí que la seva primera expedició el dugués a la glòria resplendent de les armes. 

(...)

L’entrada d’en Samuele Stocchino en guerra va rebre el bateig del gregal que canonejava a proa. I de la pluja torrencial que feia cantar els ponts del vaixell.

Aviat per mèrits propis és ascendit a caporal, però emmalalteix greument i és enviat a casa amb la certesa que no sobreviurà, però en Samuele és fort i comença a forjar-se la llegenda que és poc menys que immortal i és així que resulta temible:

Des que ha tornat a casa convalescent, quasi sembla un home de seny (...) El que fa por d’en Samuele és que sempre arriba a un pas de la mort i se’l treu de sobre.

La guerra arriba al final (teòricament) i en Samuele torna a casa i tracta de reconduir la seva vida:

Durant tot el 1919 les coses van com van. No gaire bé, no gaire malament, però en tot cas en Samuele s’asocia amb dos altres veterans del Kras per un assumpte de compra-venda i mediació de bestiar i tot sembla que més o menys rutlla... 

Ben aviat les coses es torçaran i l'empenyeran a una vida al marge de la justícia. En el seu afany per encalçar-lo, les autoritats s'acarnissaran amb la mare i la enamorada, fins i tot des de Roma posen preu al seu cap Han posat preu al cap d’en Samuele: deu mil lires i envien un personatge expert per tractar d'atrapar-lo, però tot és en va i un cop i un altre aconsegueix escapolir-se:

Efectivament, feia deu anys que en Samuele Stocchino aconseguí escapar-se de tothom que intentés agafar-lo. (...) Almenys tres vegades l’havien donat per mort i sempre havia tornat aparèixer. Sempre. 

Augmenta considerablement el preu de la recompensa, però tot és en va:

En Samuele Stocchino, ferotge i impertorbable, pregonat amb una recompensa de dues-centes cinquanta mil lires, no era enlloc i era a tot arreu.

Aquest no és pas el final de la història, però jo ho deixo aquí, només amb un comentari de l'autor:

Això que heu llegit no és la veritat. M.F.

Mejor morir

Esperonada per la interessant lectura d'Estirpe que ja vaig comentar, m'he fet amb un relat del mateix autor però molt anterior, del 1993. Es tracta de "Mejor Morir", que ni de bon tros m'ha deixat el mateix bon sabor de boca.

En aquest cas m'he trobat amb una novel·la policíaca i val a dir que quest és un gènere que normalment no desperta el meu interès, excepte en comptades ocasions.

L'argument és força comú: La investigació de la desaparició, la recerca i la posterior descoberta del cadàver d'una nena que aviat es relaciona amb altres casos semblants:

La "protagonista" és Inés Ledda

Pensaba en su teoría sobre el caso de Inés Ledda. Una teoría tenia, de hecho. Siempre la había tenido, desde la desaparición de la niña, cuando todos decían que había sido raptada, aunque no se entendiera por qué, en vista de que se podía considerar a la familia Ledda apenas acomodada. 
(...)

Una hija ejemplar, una buena estudiante, una compañera de juegos tranquila, una del montón, ni siquiera particularmente guapa.
(...)

Según fuentes fiables, no había señales de lucha ni restos de sangre en el lugar en el que había aparecido el cadáver, lo que hacía pensar que la niña había sido asesinada en otra parte y después había sido transportada a aquel bosquecillo para ocultarla.
(...)

La niña no había sufrido violencia carnal, había sido estrangulada desde la posición anterior: los pulgares del homicida habían quedado bien grabados en su faringe.
(...)
La autopsia de Inés Ledda: La niña murió, hace al menos un año, por estrangulamiento, pero habría muerto igual al cabo de poco: septicemia aguda por una intervención abortiva clandestina.

Com he avançat, aviat es relaciona aquesta mort violenta amb altres tres casos semblants no resolts, tot i que no tots amb el mateix final:

Entre septiembre de 1989 y noviembre de 1992, habían desaparecido, en circunstancias todas ellas por aclarar, cuatro niñas de nueve a trece años, de esas cuatro solo fueron encontradas dos: una en el lugar de su muerte, Lorenza Ibba; otra por casualidad, por unos cazadores que estaban de batida; Inés Ledda.
(...)
No serán investigaciones oficiales: en alguna parte hay alguien que hace desaparecer a niñas y acaso las filme. Tal vez se trate de más de uno.

A partir d'aquí es desenvolupa una més que confosa investigació, amb una nova pista que proporciona la Lina, una dona que porta molts anys a la presó per presumtament haver mort el seu home i que ara pateix de fortes crisis que només sap controlar l'Eugenio, el metge de la presó a qui acaba explicant-li la veritat que ha estat callant durant molts anys:

Era de esos hombres que callan y aceptan el sexo como una consecuencia anatómica de su existencia. Obedeciendo incondicionalmente a la piel.
(...)
Mi marido nunca me tocó (…) Le gustaba mirarme, cuando me desnudaba para ir a la cama, y lo demás lo hacía solo. Se amaba por su cuenta.

I així fins a arribar al desenllaç final amb la descoberta de l'assassí i que no desvetllaré.

Estirpe

Un llibre diferent, una història que tot i no semblar-se gens a "Cien años de soledad", d'alguna manera me l'ha recordada. En aquest cas es tracta d'ESTIRPE i l'autor un per mi desconegut Marcello Fois. que amb aquest llibre ha estat Premi Llibreter 2017

Confegida en tres espais diferenciats com a Paradís, Infern i Purgatori, narra l'inici de la nissaga dels Chironi a la aleshores humil Sardenya, concretament a Nuoro, de finals del segle XIX  i el començament de la Segona Guerra Mundial:
La familia Chironi es el resultado de la unión de dos parias, de dos negaciones que se afirman entre sí, y precisamente por eso se trata de una unión temeraria.

Segons l'autor: Esta es una historia inventada, pero también verdadera. En cuanto pueda, la pensaré de nuevo desde el principio.

La divisió en les tres etapes comentades podem considerar que es correspon a una vida qualsevol parella. Així, el Paradís serien els inicis de la relació quan tot són somnis i plans de futur carregats d'esperança:

Paraíso (1889-1900)

El amor dura únicamente un momento de perfección, el resto solo es evocación, pero ese momento puede ser suficiente para darle sentido a más de una vida. (…) En su noche de bodas, Michele Angelo está hasta tal punto abrumado por los plazos y por las formas que Mercede, acostumbrada a tomar la iniciativa a cualquier precio, decide coger su mano y guiarla hasta su seno. 
(...)

Al cabo de nueve meses, como demostración exacta de una fórmula matemática, nacieron Pietro y Paolo, gemelos. 
(...)

Así que entre su primer contacto y su casamiento discurren siete meses. Una boda casi clandestina, sin recursos… 

Però la quotidianitat també té els seus inconvenients, i més en l'època que ens situa el relat, les condicions de vida són dures. Arriba l'infern,  llarg i tortuós. La mort hi és molt present: els bessons apareixen morts en unes estranyes circumstàncies:

Infierno (1901-1942)
Desde el día del entierro de los gemelos, Mercede no ha cruzado la puerta del cementerio y se ha jurado a sí misma que nunca volverá a hacerlo hasta el día en que sean otros los que la lleven a ella allí para enterrarla. 
(...)
Esa mujer ha enterrado a varios de sus hijos, y ha visto enterrar a muchos otros. Y sabe que la maldición sin remedio es sobrevivir a tus propias criaturas.

Hi ha altres germans, tots ells amb sensibilitats clarament diferents que reaccionen de maneres diverses i mentre Luigi Hipòlito decideix marxar a la guerra, Gavino opta per restar a casa i seguir amb el negoci familiar de la ferreria:

Luigi Ippolito tenia una sensibilidad extrema que solo se atemperaba en presencia de Gavino, el cual, por el contrario, parecía privado de tanta delicadeza. (...) Gabino no sabe llorar, nunca ha sabido. Y no es porque lo considere un acto de flaqueza. Es, sencillamente, porque no sabe ejercer ese gesto. 
(...)
A los dieciséis años Gavino comprendió por fin y muy bien dónde le iba a llevar la carne: arriba y abajo, a la euforia y a la depresión, al exceso y a la moderación
(...)

Desde la marcha de Luigi Ippolito, Gavino parece alterado. Trabaja mal, nunca está quieto, no anida en ningún lugar, como dice su madre. 

Mentre que Marianna, l'única filla, sembla sortir-se d'alguna manera del trist destí dels seus quatre germans mascles:

Marianna, a sus diecisiete años, comprometida en matrimonio con un hombre de buena posición, es el agua de un afluente de río oculto entre meandros y follaje. 
(...)

Marianna había nacido en época de prosperidad, sin ella saberlo. Sin presagiar que iba a tener un ajuar rico y una boda propia de gente pudiente. 
(...)

El futuro marido de Marianna es igual que un grumete que escruta desde lo alto del palo mayor un horizonte que se aleja. Tiene linaje, pero no riqueza

Com succeeix en totes les èpoques de guerres, mentre els homes han de marxar de grat o per força al front, són les dones sobre les que recau la responsabilitat de seguir endavant:

El territorio en el que viven se ha convertido en un reino de mujeres, los hombres se han ido al frente y caen como moscas tratando de desafiar al fuego con soberbia en primera línea. 

I així les coses, com gairebé des del primer dia de la relació, és Mercede qui ha de prendre les decisions més importants:

Debe salvar a sus hijos. Y si no es posible salvarlos a los dos, al menos a uno. 

Els anys van passant, arriba la vellesa, les morts, les absències... i a manca de noves mans, la farga cal tancar-la:

La fragua cerrada parecía un lugar triste poblado por fantasmas.
(...)

La fragua cerrada le recordaba que al menos por una vez había sido dueño de su destino. 

Potser un bri d'esperança? Una possible redenció de no se sap ben bé quins "pecats"...

Purgatorio (1943)

La forjadura es el arte de combinar tracción, flexión, compresión y estampación. Es una disciplina en la cual resulta fundamental saber cuando hay que detenerse y cuando hay que seguir adelante. 

Però, alerta, això no té per què ser per força el final. Seguirem amb els futurs relats:

Y el final no es un final. 

També en parla: Fragments Personals