El tumor

Coneixem en Toni Soler per les seves intervencions en la televisió, normalment com humorista, tot i que té alguna publicacions de temes històrics en el què és expert. 

En aquest cas ens parla del seu pare, més concretament de la malaltia i mort del seu pare a conseqüència d'un tumor. Com ell mateix confessa, ha hagut de passar molt temps, anys, abans no es decidís a exterioritzar el seu dolor, a fer una mena de catarsi del què va suposar la mort prematura del seu pare.

El resultat és un relat sincer i dolorós de tot el procés, així com de la relació amb la seva família:

A mi la dèria dels viatges cap al passat, les ucronies, les distòpies i tots els divertiments basats en el tic-tac del gran rellotge col·lectiu em va agafar ben d’hora, i em va durar per sempre, perquè m’agrada molt la història.
(...)

Entre la desmemòria natural a causa del pas del temps i la desmemòria volguda, autoimposada, el meu record del pare ha acabat momificat, intacte, però fràgil, com una fotografia massa temps tancada en un calaix.
(...)

Parlar del pare o de la mare és parlar d’un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les seves vides. Un dol incomplert ens allunya de qui som realment, ens impedeix coneixe’ns de veritat.

El tema del dol per la mort d'un ser estimat està molt estudiat i no només això, sinó que qualsevol que hagi patit una pèrdua, segur que ha pogut comprovar en pròpia pell la certesa dels estudis. En Toni, va mantenir la fase de la negació durant massa temps, com anys més tard ha reconegut:

Vaig negar el cadàver fins que va passar tant de temps que l’acceptació -tàcita ,no exclamada en veu alta- ja no em podia destarotar.
(...)
Han passat trenta-sis anys. He trigat molt. He trigat massa.

Alguns aspectes del seu relat, per raons lamentablement properes, em resulten familiars. He perdut éssers estimats afectats d'aquest mateix "mal lleig" com encara hi ha persones que l'anomenen.

Quan vivíem a Terrassa, cap al 1978, li va aparèixer un tumor cerebral. 
(...)
En aquella època la paraula “tumor” provocava terror, i amb prou feines es podia dir en veu alta. Com “càncer, avortament o depressió”, era una paraula tabú. 
(...)
El pare es va posar malalt als cinquanta-dos anys, que són els que tinc jo en el moment d’escriure aquestes línies. No soc especialment aprensiu, però la fita fa reflexionar.
(...)
El pare em va acompanyar fins als setze anys.. el tumor, fins avui. I és el principal responsable de la meva fugida endavant. Fugint d’ell, però, vaig fugir del pare i del seu record. 

Potser en aquesta ocasió, el recull de fragments que acostumo a fer resultarà una mica minso, però és que el més essencial queda dit en poques paraules i la resta forma part de la intimitat de cadascú:

El nostre pas per la vida no és mai del tot oportú. Néixer tard és tan injust com morir d’hora. 

La claror del juliol

He arribat a aquest llibre "La claror del juliol", a raó d'escoltar al seu autor, en Vicenç Villatoro, en el programa de Catalunya Ràdio "Els arbres no s'ho mereixen" on ha comentat que es tornarà a editar perquè hi ha una gran demanda i a més perquè personalment li sembla del més interessant que ha escrit.

Evidentment m'ha cridat l'atenció i en veure que a la biblioteca el tenien, no he dubtat a fer-me amb ell. Val a dir que no m'ha semblat una gran història, però segurament en Villatoro té raons més personals per tenir aquesta opinió d'una de les seves obres.

Només començar, com ja passa en altres relats, l'autor o el narrador, ens situa en el per què i on transcorrerà la història:

Tot el que tinc, tot el que he estat, té la claror del juliol damunt de la casa de la Rosa i damunt del mar de fons.

(...)

No vull parlar de pedres, sinó de gent. No de l’espai, sinó del temps.

I a partir d'aquí comença el relat pròpiament dit, la història de tres amics, a través dels anys, més concretament dels estiueigs amb les respectives famílies i dels petits o grans enamoraments i neguits propis de l'adolescència:

Ens vam trobar tots tres l’estiu del vint-i-vuit.  Però no va ser tot de cop, en un sol dia.

(...)

El segon estiu de Favinyana va ser l’estiu de les dèries. Podria ser qualsevol dels tres. 

(...)

Efervescent, l’estiu del trenta-cinc. Estiu de por i de ràbia, de dolor, d’indignació. Plovien les notícies, els rumors. Però era també l’estiu de les grans esperances.

(...)

El dinou de juliol del trenta-sis vaig tenir molta por. No sóc un heroi.

Ja veieu, que el què comença com unes trobades alegres, desimboltes, de tres joves en època de vacances, va derivant, com no podia ser d'altra manera, cap a les circumstàncies de l'esclat de la guerra. I és que:

No ens coneixem a fons. No sabem com seriem en el moment de la veritat fins que arriba. 

(...)

A la guerra, el crim és llei. L’assassinat, heroisme. 

I, per mi la part més interessant, comença amb unes reflexions respecte al què és i en què ens converteix la guerra, qualsevol guerra, afegeixo jo:

La maldat dels fills de puta no té cap interès. La maldat d’homes bons per causes nobles, precisament perquè creien que eren causes nobles, enlluernats per les grans paraules que -com els déus antics- exigien sacrificis humans, era el més terrible.

(...)

Hi ha gent que va marxar de Santa Maria. (...) Els més llestos o els més espantats o els que havien entès abans les regles dels nous temps. Gent de diners, gent amb propietats, que tothom sabia quin peu calçava.

(...)

La guerra va matar molta gent, molta més de la que sembla. No els va matar a tots amb bala, al front o a les carnisseries cruels de les rereguardes. Alguns dels qui va matar ni tan sols va semblar que morissin, van continuar caminant, respirant, parlant amb la gent, però eren ben morts. 

I acabo amb una cita molt llarga, segurament podria trobar la manera d'escurçar-la, però em sembla tant aclaridora, tan dura, però tan real del què en major o menor mesura i salvant les diferències entre el món rural i les capitals, van ser els temps de la post guerra tant llarg i tant feixuc, que he conegut, que pràcticament no he retallat res:

No va haver-hi cap batalla a Santa Maria, tampoc a la Ciutat de l’Argenteria, només bosses d’emboscats, desesperats que no havien pogut fugir, cacera per les muntanyes, com els morts de la plaça de l’Aigua. No era, per tant, una guerra, del tot. (...) El que es va posar en marxa va ser la màquina freda, pesada, solemne, oficial, de la rancúnia antiga i la venjança organitzada, la frustració per l’escapatòria dels que ells creien els pitjors, les llistes minucioses escrites per buròcrates als despatxos, a partir de delacions sòrdides i obscures, i executades per professionals uniformats i eficients de la mort.

La voluntat de comprendre

Acostumo a seguir els articles que publica diàriament a El Nacional, d'igual manera, l'escolto a "El racó de pensar" a Catalunya Ràdio, tal com seguia el programa "Amb filosofia" a TV3. Sempre trobo que aporta un punt de vista interessant, però no havia llegit cap llibre de'n Xavier Antich. M'"estreno" amb "La voluntat de comprendre" que tal com ell mateix ens diu:

Sempre m’havia resistit a publicar en forma de llibre els meus articles periodístics.
(...)

Poques coses són més connaturals a la vida humana que la voluntat de comprendre. Aristòtil ho va dir amb més contundència en la primera línia d’un text que acabaria sent el llibre més influent de la filosofia occidental, la Metafísica. “Tots els humans desitgen per naturalesa saber”.

Segur que no he copsat tot el saber filosòfic que transmet en les seves reflexions, però, si més no, ha estat una lectura agradable i profitosa, que m'ha ajudat a reflexionar.

Només em resta aportar alguns punts que he recollit, alguns per la seva aparent senzillesa:

Les coses tenen vida pròpia. (...) Entre els objectes amb vida pròpia per la seva capacitat de memòria, més enllà del seu simple ús, destaquen les maletes. (...) I és que tota maleta, en el fons, és sempre una maleta perduda. Perquè alhora que porta amb ella un món, n’hi ha d’altres que mai no hi caben dins.
(...)

Pocs objectes són tan humans com la cadira. (...) Una cadira buida, com en la tradició jueva del Séder, és la més poderosa metàfora de l’hospitalitat: sempre espera algú.
(...)
La fotografia mai no reprodueix exactament el que veiem, sinó que sovint construeix una altra realitat més real que la viscuda. Mireu les fotografies que us han fet. Trobareu coses sorprenents

D'altres per la contundència de les afirmacions:

Aquí, tanmateix, en el nostre país, encara pesa la llosa d’una llei de l’oblit mai no escrita, però aplicada, i massa morts encara són a l’armari. I a la cuneta. O a la fosa comuna. Passat pendent, encara. I llocs amnèsics, sense memòria.
(...)

Per això, només hi ha una cosa pitjor que l’oblit. No saber que s’oblida.

D'aquells que ens arriben molt endins...:

Hi ha pocs gestos més dolorosos que retrobar-se amb la roba d’alguna persona estimada un cop ha desaparegut. (...) La roba, ja inútil sense la persona que vestia, només recorda i fa present la seva absència. 
(...)
Una certa convicció, molt estesa, pensa equivocadament que la filosofia té a veure amb coses transcendents, com Déu, l’ànima o l’eternitat. O amb preguntes fonamentals sobre el temps, el sentit de la vida i la mort, o el lliure albir. I tanmateix, des dels grecs, la filosofia no ha deixat de preguntar-se pels misteris de la vida quotidiana, la grandesa i la misèria dels nostres actes, la naturalesa fràgil i fugissera del nostre desig o l’espai que som capaços de bastir amb els altres. 56

Hi ha molt més, però jo ara ja ho deixo aquí. Si teniu ocasió, llegiu-lo, trobareu molt en què pensar. Perquè certament, hi ha llibres...:

No sempre qui calla és perquè no té res a dir. Més aviat, sovint passa el contrari. (...) “Love, and be silent”
(...)
Hi ha llibres que, sense que arribis a saber ben bé per què, t’acompanyen tota la vida. Els descobreixes, de vegades per casualitat, hi trobes alguna cosa que potser ni tan sols buscaves, se’t queden a prop més temps del que dura la seva lectura, hi tornes sovint, els oblides, els retrobes.

Històries

No tinc remei, he tornat a caure amb un llibre de relats curts que no m'agraden, aquest cop, val a dir que empesa per una crítica favorable llegida en unes recomanacions de les que normalment no acostumen a decebre'm, i publicada per una editorial que tampoc no ho fa. I és un Premi Llibreters de Guipúscoa, també tota una garantia. Ben mirat, després de tot el què he enumerat, gairebé sense adonar-me'n, resulta evident que el problema el tinc jo. 

Però bé, entraré en matèria, parlarem de"Un cor massa gran" de l'autora Eider Rodríguez

Del recull de relats que composen el llibre, m'he quedat amb tres. "Ixabel", potser perquè també és la primera història i encara volia tenir una certa esperança. En aquest relat ens presenta una dona que malgrat estar separada del seu marit, acudeix a tenir-ne cura quan aquest cau greument malalt:

Ixabel:
Per a la Ixabel, no era fàcil sentir pietat per en Ramon.
(...)
No havien passat ni sis mesos des que s’havia jubilat, després d’haver treballat més de vint-i-cinc anys com a cuinera al bar Loretxu de Gros.
(...)

La Ixabel passava tota la jornada laboral a casa d’en Ramon. (...) En Ramon es quedava al llit fins al migdia, escoltant la ràdio. La Ixabel l’havia d’animar perquè s’aixequés. 

Notícies polítiques:

Una història tan estranya o potser més i tot, que la resta, en que a la protagonista se  li comença a formar una floridura al melic, però que en el rerefons s’hi amaga la d’una parella, en parlen de matrimoni, que pertanyen a la banda ETA; ella encara al país basc i ell vivint de manera clandestina a l’estranger, des d’on de tant en tant li envia, per mitjà d’una xarxa convinguda missatges a la seva dona, però...:

Ara fa temps que ella no rep cap notícia encara que el segueix estimant i mentre va envellint, manté l’esperança de tenir un fill plegats, i no sap ni malfiar-se: Fins que un dia, per la tele, veu la noticia de la seva detenció en la qual apareix amb la que presenten com la seva companya i la seva filla de tres anys....

Cendres:

Des que va morir l’avi, anava un cop per setmana a veure la seva àvia Lucía.

Així comença aquesta història que parla de la incineració de l’avi, de la urna amb les cendres, de la solitud de la seva vídua. Un munt de casualitats que he relacionat amb una situació familiar molt propera i m’ha fet remoure records de fa escassament un mes.

La història personal, es va resolent dintre del que es pot considerar normalitat, però en la història que ara m’ocupa, l’àvia decideix posar fi a una vida que ja no té cap al·licient, mentre que la neta, la que la visita cada setmana, per una absurda casualitat, si fa no fa com totes les casualitats, arriba a temps de tractar d’evitar-ho i pren l’opció, al meu entendre encertada, de respectar la voluntat de l’anciana.

Benedicció

La història d'una mort, inevitable, sentida, dolguda, però, i això per mi és molt important, amb ple coneixement del malalt.

I afirmo que és important perquè penso que quan m'arribi l'hora, si aquesta ve precedida per una malaltia inguarible o massa penosa, vull ser-ne conscient en tot moment, vull prendre les meves pròpies decisions i, en definitiva, no vull allargar ni un segon la natural agonia, el mateix que fa en Dad:

Ell era un home conegut al poble; els banquers el coneixien i li van concedir un préstec sense dubtar-ho. Ara era el propietari de la ferreteria del poble.
(...)

La veritat era que s’estava morint. (...) Seria mort abans que s’acabés l’estiu.
(...)

Va decidir que volia veure una vegada més el món físic que tenia a prop. (...) Diumenge al matí van sortir amb el cotxe bo, la Lorraine al volant, en Dad al seient de l’acompanyant i la Mary a darrere. Anava tapat amb un batí i portava gorra.

Però, evidentment, morir no vol dir de cap de les maneres patir. Sortosament a hores d'ara tenim el gran recurs de les cures pal·liatives, força conegudes i, potser, les menys conegudes del Testament Vital i de l'associació del Dret a morir Dignament:

La infermera de cures pal·liatives hi havia anat i ja era fora. (...) Li havia mirat la pressió, el pols i la temperatura i li havia preguntat com es trobava; ell li havia dit que potser una mica més malament, no l’hi sabia dir del cert, però tenia la sensació que a partir d’ara la baixada seria més ràpida, i ella li havia preguntat si tenia dolor i si es prenia la medicació regularment, i ell li havia dit que no passava res, que ho podia suportar, i ella li havia tornat a dir que no es tractava que ho suportés, sinó d’alleujar el dolor. 

En Dad és casat amb la Mary, una dona valenta i treballadora, potser menys forta del què aparenta (sovint les persones que d'altres ens consideren fortes, tenim també les nostres estones de feblesa).
Ella, és conscient del patiment del seu marit, però també vol resoldre algun tema pendent familiar, quina família no té temes pendents! abans no mori.
No ens enganyem, la Mary no és el prototip del que es coneix com una dona abnegada; ella té cura del seu marit, amb afecte i naturalitat, però amb idees pròpies i pren les seves decisions:

Encara dormien sempre junts com ho havien fet des de la primera nit, feia tants anys, al vell llit de matrimoni tou del dormitori de baix, tot i que ara ell estava malalt i s’estava morint i durant la nit no parava de bellugar-se al llit.
(...)

Ja saps com reacciona, la gent, quan algú s’està a punt de morir. Volen oblidar el passat. Perdonar-ho tot.
(...)

Ella li va rentar l’esquena i el cul ressec, el va netejar a fons i el va eixugar; llavors ell es va ajeure de cara al sostre i ella el va rentar entre les cames.
(...)

Ens vam conèixer a la cantonada de Second amb Main Street l’estiu del 1947, aquí a Holt. Jo sortia d’una botiga i en Dad travessava el carrer.

Hi ha la filla, la Lorraine, que té una actitud absolutament de col·laboració, però al mateix temps molt respectuosa amb el pare. Val a dir que és un personatge que tot i no tenir un paper massa destacat en tota la història, ha despertat tota la meva simpatia i afecte:

Que et sap greu, papa, que parlem del que passarà quan ja no hi siguis?

I també hi ha en Frank, el fill absent, el dolor de la mare, la vergonya potser del pare, el diferent, amb el que hi ha una amagada i vergonyant, sempre segons el pare, història:

L’únic motiu per què en Dad Lewis era a casa a mitja setmana un dia d’hivern de fa trenta-set anys és que havia agafat una mena de grip intestinal.
(...)

Muntaven l’euga: li feien donar voltes en cercle a l’interior de la zona tancada amb terra de sorra, en Frank darrere de l’altre noi, els caps molt junts, cada un amb un vestit d’estiu amb farbalans de la Lorraine. (...) Tant ell com en Frank portaven els llavis pintats. (...) Es van girar d’esquena a ell i es van treure les calces sedoses de la Lorraine.

Tot un teixit de personatges gairebé familiars, com qualsevol veí, com a moltes famílies, potser la nostra, com en qualsevol poble o barriada.

Canto jo i la muntanya balla

Fa ja força dies que he llegit "Canto jo i la muntanya balla" de la Irene Solà. Li he donat moltes voltes i no acabo de trobar la manera de com afrontar el comentari, no m'hi sento del tot còmoda.

Val a dir que és un recull d'històries; original, basat en algunes llegendes. En què parlen la pluja, els cabirols, els morts... i on les dones d’aigua també tenen el seu protagonisme. És diferent, però, sense afirmar que no m'ha agradat, o que m'ha avorrit, tampoc no puc dir que li hagi trobat el què del seu èxit. Segurament no he entrat en el relat i per descomptat no he aconseguit entendre què ens volia transmetre l'autora.

D'alguna manera, les històries tenen quelcom en comú, entenc que amb alguna excepció que sembla que s'hagi afegit per tal d'allargar el llibre, però que no té massa sentit ni res a veure amb la resta.

Així, el relat que m'ha semblat que té més continuïtat és el d'un home que el mata un llamp i les reflexions de la Mia, la seva viuda, del mateix mort, i també les de les gotes d'aigua, encara que aquí no hagi recollit les seves cavil·lacions:

Jo volia un home que estimés la terra i també les idees.
(...)
La Mia és feta d’un equilibri com el de les brases, que et fa estar tranquil, que et fa tornar a tenir ganes de riure. (...) I a vegades encara soc com era abans. I altres vegades soc com si no hagués sigut mai el que era abans, com si pel forat del cap se m’hagués escapat tot. 

I no em vull oblidar de la gosa de la Mia que també té quelcom a dir:

El que m’agrada més és quan xiula. Amb els dits dintre la boca. (...) La segona cosa que m’agrada més són les seves mans quan em toquen. I la tercera cosa que m’agrada més són els nens. (...) La quarta cosa que m’agrada més és tastar coses.

I com que a mi les dones d'aigua em tenen atrapada, m'ha encantat llegir que existeixen (si t'ho vols creure, és clar, però és que sí que vull):

Hi ha dones d’aigua al Pirineu?

 Hi ha dones d’aigua a tot arreu. (...) Quan mon pare i ma mare es van casar, ma mare li va fer prometre que no diria mai en veu alta que ella era una dona d’aigua. Però quan jo vaig néixer, era tan lleig que el meu pare no es volia creure que fos fill seu, i li va dir: “Ja havies de ser dona d’aigua!” I pam, la mare va desaparèixer i no la vam tornar a veure mai més.

I acabo gairebé com he començat: No és que no m'hagi agradat, però tampoc no l'he acabat d'entendre, tot i que parla, de vegades entre línies, de poesia i potser m'ha passat el mateix que no sempre l'entenc, però ni que sigui escrita en un idioma que no conec, m'agrada la sonoritat:

La poesia ho té tot. La poesia té la bellesa, té la puresa, té la música, té les imatges, té la paraula dia, té la llibertat i té la capacitat de commoure, i de deixar-te entreveure l’infinit. El més enllà. L’infinit que no és a la Terra ni és al Cel. 
(...)

La poesia és joc, també. El poeta ha de ser juganer. La poesia és un assumpte seriós, dels més seriosos que hi pot haver. Més seriós que la mort i que la vida i que tot. 

La maleta

Quan Serguei Dovlàtov va aconseguir marxar a Occident, cada emigrant tenia dret a emportar-se només tres maletes de la Unió Soviètica. Ell en va tenir prou amb una.

Jo sóc de poc equipatge, és clar que faig aquesta afirmació pensant només en petits viatges, i fins i tot en mudances. Penso que del que queda al darrere, poques coses hi han que paguin la pena seguir arrossegant. Evidentment, aquest no és el mateix cas de'n Serguei, però entenc que tampoc no volia o no tenia massa records que volgués endur-se o que com em passa a mi, va considerar que els records es duen al cor i al pensament.

Tenia trenta-sis anys. N’havia treballat divuit. Quan cobrava, comprava. Em semblava que havia de tenir alguna propietat. Doncs en total, una maleta. (...) Així doncs, vaig marxar amb una sola maleta.

(...)

Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.

Contingut de la maleta:

Les botines de la “nomenklatua”: En el transcurs d’un dinar per una inauguració li roba a l’alcalde que se’ls ha tret perquè li fan mal i els deixa sota la taula.

Els mitjons finesos de crespó:  Procedents d’una estafa i posteriorment confiscats.

Un vestit encreuat prou decent: El guanya d'alguna manera, com a premi per ajudar a desemmascarar un suposat (i fals) espia.

Un cinturó d’oficial: Tots els guardes es feien un cinturó de pell d’oficial. Després cobrien la placa amb una capa d’estany e se n’anaven al ball.si hi havia baralla, les sivelles de llautó refulgien per damunt dels caps. 

Aquest cinturó passarà a les seves mans després que el propietari en un moment de confusió provocat per un excés de beguda l’ataqués equivocadament.

La jaqueta de Fernando Léger: Era un home alt i fort, un normand de pagès. L’any 1915 va marxar al front. (,,,) Léger va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. 

Evidentment usada i fins i tot una mica tacada de pintura, li regala una bona amiga que sap que la valorarà i en efecte, emocionat la vesteix un munt d’anys.

Una camisa de popelín: És difícil entendre què ens unia (Amb la seva dona). Gairebé sempre parlàvem de feina. Cadascú tenia els seus amics. Fins i tot llegíem diferents llibres.

Ella li regala la camisa quan decideix separar-se i després que de les diferents despeses per marxar, li sobren uns diners i decideix deixar-li aquest obsequi.

Un barret d’hivern: La Raïssa era la nostra mecanògrafa. Doncs la Raïssa s’havia enverinat.

A partir d’aquest episodi i sense tenir massa a veure, s’esdevenen tota una sèrie d’esdeveniments amb el germà d’en Sergei que acaben amb una baralla estrepitosa i amb el barret que dona nom al relat, en poder d’en Sergei.

Un guants per conduir:  Sempre accepto les propostes més increïbles.

I en aquest cas, la proposta és representar un extravagant personatge per una filmació experimental de escassos deu minuts.

Tot s’embolica i això sí, acabarà amb uns guants que li han prestat i amb tots els atuells de l’atrezzo.

En definitiva, aquests són els apartats en què està dividit el llibre, tants com, suposadament, objectes va conservar en la maleta.

No ha estat una lectura feixuga, però el cer és que tampoc no m'ha aportat res. Sense dubte, em va resultar molt més interessant "La zona" que ja vaig comentar.

Tú no matarás

Aquest "Tú no mataràs" de la Julia Navarro, ens reserva una petita sorpresa final. Segurament una mica relativa i massa rebuscada, però ben vinguda.

D'entrada una breu pinzellada dels protagonistes:

Marvin:Era un joven poeta que llegó a España poco antes de que comenzara la Guerra Civil. No fue porque le importara lo que estaba sucediendo, sino por su amor a la literatura. (…) Pero estalló la guerra y decidió quedarse. Un amigo les pidió que sirviera de intérprete a algunos periodistas norteamericanos. Aceptó. (...)Vivía en casa de Eulogio, pero apenas se dejaba ver.

(...)
Catalina:La guerra había interrumpido su educación al igual que la de tantos otros niños y jóvenes, aunque su madre se había empeñado en que continuara recibiendo “clases de señorita”

(...)
Don Ernesto:No había combatido en ningún Frente porque era corto de vista, además había enfermado del hígado al poco de comenzar la guerra.

(...)
Fernando:Soñaba en ser como su padre y trabajar en la misma editorial.

(...)
Eulogio:Tenía veintiocho años, le sacaba tres a Fernando, pero siempre se habían llevado bien. Incluso se habían ido juntos al Frente en los primeros días de la guerra, cuando las tropas de los nacionales, pugnaban por hacerse con la capital.

(...)
Piedad:És la mare d’Eulogio que el troba greument malalt i sense consciència de res:

Una trama un tant rebuscada en què la jove Catalina es queda embarassada i a causa d'un lleuger trauma, oblida el què ha passat i no sap ben bé qui és el pare, tot i que ella sospita, o millor desitja que sigui en Marvin, i així dedicarà una bona part de la seva vida a perseguir-lo obstinadament per diferents indrets del món, sempre acompanyada del seu fidel amic Fernando, mentre que en Marvin sempre l'evita, però fins el final, que no desvetllaré, calla la veritat del què va succeïr.

El fet de quedar-se embarassada i ser mare sent soltera i malgrat els esforços dels seus pares, no arribar mai a casar-se, fa que Catalina sigui assenyalada com una persona de mala reputació.

Bàsicament aquesta és la història, tot i que la qüestió política de l'España del moment, encara que és tractada en un segon terme, també resulta rellevant perquè a Catalina, considerada del bàndol dels vencedors:

La guerra me quitó a mi abuelo materno y mi abuela Adela murió de pena. La guerra volvió loca a mi tía Amparo, la esposa de tío Andrés, que tuvo que ver como los milicianos mataban a su hijo Andresito. La guerra me arrebató a mis tíos…
(...)

La guerra la ganaría Franco, pero la perdimos todos. (..) Tu dolor no es ni mejor ni mayor que el mío. Tus muertos y los míos valen lo mismo. 

I en quan Fernando, al qual el pare li havia demanat que mai no matés, però que no aconsegueix complir aquest desig, també reflexiona:

Mientras caminaba por la Gran Vía pensaba en los estragos de la guerra, en que seguían patentes en el rostro de las personas. (…) Ir a la iglesia era una manera de que las mujeres tuvieran un rato para ellas solas, aunque fuera repitiendo mecánicamente el “Kyrie Eleison” mientras pensaban en sus cosas.
(...)
Los muertos le seguían visitando, pero sintió que había una diferencia entre quienes morían por enfermedad y quienes perdían la vida por un acto de violencia. 

També a Eulogio, l'amic incondicional de Fernando, enamorat secretament d'ell, li canvia la vida a causa de la seva condició, descoberta tardanament, d'homosexual: És detingut i torturat. En aquest estat lamentable, que es coneix com a vegetatiu, el troba Piedad, la seva mare, que es promet (i compleix) que quan ella sàpiga que està a punt de morir, se l'emportarà.

També coneixem el punt de vista del metge Juan Segovia:

Yo estaba como médico militar cuando empezó todo.
(...)

De una guerra civil no se sale impunemente. Todos nos miramos con desconfianza, con aprensión, puede que el hombre que te cruzas por la calle, ya sea rojo o nacional, fuera quien disparó contra tu hijo, tu hermano o tu padre. Yo soy médico pero también he disparado. He matado. 

Amb dues cites extretes del mateix relat podem entendre el què va ser per molts la post guerra:

En las calles había dos tipos de personas: los vencedores y los supervivientes.

(...)

¿Quién podía ser feliz después de que la guerra les hubiera arrebatado las vidas con las que habían soñado?