La maleta

Quan Serguei Dovlàtov va aconseguir marxar a Occident, cada emigrant tenia dret a emportar-se només tres maletes de la Unió Soviètica. Ell en va tenir prou amb una.

Jo sóc de poc equipatge, és clar que faig aquesta afirmació pensant només en petits viatges, i fins i tot en mudances. Penso que del que queda al darrere, poques coses hi han que paguin la pena seguir arrossegant. Evidentment, aquest no és el mateix cas de'n Serguei, però entenc que tampoc no volia o no tenia massa records que volgués endur-se o que com em passa a mi, va considerar que els records es duen al cor i al pensament.

Tenia trenta-sis anys. N’havia treballat divuit. Quan cobrava, comprava. Em semblava que havia de tenir alguna propietat. Doncs en total, una maleta. (...) Així doncs, vaig marxar amb una sola maleta.

(...)

Les persones poden dividir-se en dues categories: els qui pregunten i els qui responen. Els qui fan preguntes i els qui responen enfadats, arrugant el front.

Contingut de la maleta:

Les botines de la “nomenklatua”: En el transcurs d’un dinar per una inauguració li roba a l’alcalde que se’ls ha tret perquè li fan mal i els deixa sota la taula.

Els mitjons finesos de crespó:  Procedents d’una estafa i posteriorment confiscats.

Un vestit encreuat prou decent: El guanya d'alguna manera, com a premi per ajudar a desemmascarar un suposat (i fals) espia.

Un cinturó d’oficial: Tots els guardes es feien un cinturó de pell d’oficial. Després cobrien la placa amb una capa d’estany e se n’anaven al ball.si hi havia baralla, les sivelles de llautó refulgien per damunt dels caps. 

Aquest cinturó passarà a les seves mans després que el propietari en un moment de confusió provocat per un excés de beguda l’ataqués equivocadament.

La jaqueta de Fernando Léger: Era un home alt i fort, un normand de pagès. L’any 1915 va marxar al front. (,,,) Léger va morir sent comunista, havent-se empassat una vegada i per sempre el xarlatanisme més gran de tots els temps. 

Evidentment usada i fins i tot una mica tacada de pintura, li regala una bona amiga que sap que la valorarà i en efecte, emocionat la vesteix un munt d’anys.

Una camisa de popelín: És difícil entendre què ens unia (Amb la seva dona). Gairebé sempre parlàvem de feina. Cadascú tenia els seus amics. Fins i tot llegíem diferents llibres.

Ella li regala la camisa quan decideix separar-se i després que de les diferents despeses per marxar, li sobren uns diners i decideix deixar-li aquest obsequi.

Un barret d’hivern: La Raïssa era la nostra mecanògrafa. Doncs la Raïssa s’havia enverinat.

A partir d’aquest episodi i sense tenir massa a veure, s’esdevenen tota una sèrie d’esdeveniments amb el germà d’en Sergei que acaben amb una baralla estrepitosa i amb el barret que dona nom al relat, en poder d’en Sergei.

Un guants per conduir:  Sempre accepto les propostes més increïbles.

I en aquest cas, la proposta és representar un extravagant personatge per una filmació experimental de escassos deu minuts.

Tot s’embolica i això sí, acabarà amb uns guants que li han prestat i amb tots els atuells de l’atrezzo.

En definitiva, aquests són els apartats en què està dividit el llibre, tants com, suposadament, objectes va conservar en la maleta.

No ha estat una lectura feixuga, però el cer és que tampoc no m'ha aportat res. Sense dubte, em va resultar molt més interessant "La zona" que ja vaig comentar.