Canto jo i la muntanya balla

Fa ja força dies que he llegit "Canto jo i la muntanya balla" de la Irene Solà. Li he donat moltes voltes i no acabo de trobar la manera de com afrontar el comentari, no m'hi sento del tot còmoda.

Val a dir que és un recull d'històries; original, basat en algunes llegendes. En què parlen la pluja, els cabirols, els morts... i on les dones d’aigua també tenen el seu protagonisme. És diferent, però, sense afirmar que no m'ha agradat, o que m'ha avorrit, tampoc no puc dir que li hagi trobat el què del seu èxit. Segurament no he entrat en el relat i per descomptat no he aconseguit entendre què ens volia transmetre l'autora.

D'alguna manera, les històries tenen quelcom en comú, entenc que amb alguna excepció que sembla que s'hagi afegit per tal d'allargar el llibre, però que no té massa sentit ni res a veure amb la resta.

Així, el relat que m'ha semblat que té més continuïtat és el d'un home que el mata un llamp i les reflexions de la Mia, la seva viuda, del mateix mort, i també les de les gotes d'aigua, encara que aquí no hagi recollit les seves cavil·lacions:

Jo volia un home que estimés la terra i també les idees.
(...)
La Mia és feta d’un equilibri com el de les brases, que et fa estar tranquil, que et fa tornar a tenir ganes de riure. (...) I a vegades encara soc com era abans. I altres vegades soc com si no hagués sigut mai el que era abans, com si pel forat del cap se m’hagués escapat tot. 

I no em vull oblidar de la gosa de la Mia que també té quelcom a dir:

El que m’agrada més és quan xiula. Amb els dits dintre la boca. (...) La segona cosa que m’agrada més són les seves mans quan em toquen. I la tercera cosa que m’agrada més són els nens. (...) La quarta cosa que m’agrada més és tastar coses.

I com que a mi les dones d'aigua em tenen atrapada, m'ha encantat llegir que existeixen (si t'ho vols creure, és clar, però és que sí que vull):

Hi ha dones d’aigua al Pirineu?

 Hi ha dones d’aigua a tot arreu. (...) Quan mon pare i ma mare es van casar, ma mare li va fer prometre que no diria mai en veu alta que ella era una dona d’aigua. Però quan jo vaig néixer, era tan lleig que el meu pare no es volia creure que fos fill seu, i li va dir: “Ja havies de ser dona d’aigua!” I pam, la mare va desaparèixer i no la vam tornar a veure mai més.

I acabo gairebé com he començat: No és que no m'hagi agradat, però tampoc no l'he acabat d'entendre, tot i que parla, de vegades entre línies, de poesia i potser m'ha passat el mateix que no sempre l'entenc, però ni que sigui escrita en un idioma que no conec, m'agrada la sonoritat:

La poesia ho té tot. La poesia té la bellesa, té la puresa, té la música, té les imatges, té la paraula dia, té la llibertat i té la capacitat de commoure, i de deixar-te entreveure l’infinit. El més enllà. L’infinit que no és a la Terra ni és al Cel. 
(...)

La poesia és joc, també. El poeta ha de ser juganer. La poesia és un assumpte seriós, dels més seriosos que hi pot haver. Més seriós que la mort i que la vida i que tot.