En Xavier Bosch va escriure aquests tres llibres a mode d'una trilogia on el protagonista és el periodista i presentador de televisió Dani Santana.
Al primer "Se sabrà tot" hi ha dos protagonistes principals:
En Dani Santana, el director, que pateix un trauma a raó d’un desgraciat accident quan era tot just un adolescent i al que trobem en el moment que dimiteix del seu càrrec.
I l’A.B.C. el designat pel propietari, qui amaga la seva tendència sexual i una fosca història relacionada amb aquestes relacions.
En definitiva, tot són secrets i mentides.
Un del temes principals del relat és una suposada “Operació Campeador” per liquidar una cèl·lula jihadista.
D'alguna manera, el que per mi ha resultat més interessant de tot el relat és la descripció que fa de la relació en el sí d'una redacció de diari i la relació sexual que manté amb l'Eva Bosch, una mossa que l'està investigant de manera amagada:
Plego, sí. El rumor que ha circulat en les darreres hores en aquest cas era veritat. (...) Les relacions entre el director d’un diari i el seu editor mai no són fàcils.
(...)
Quan l’editor vol fer de director, malament rai (...) Ens ha succeït el pitjor que li pot passar a un diari. En comptes d’explicar noticies ens hem convertit en una d’elles.
(...)
Si els periodistes poguéssim explicar les coses que sabem...
(...)
El compromís amb el lector no té preu. Per més que l’establishment, el poder, els polítics o qui sigui pressioni tant com pugui, que també és la seva feina, el compromís amb el lector és sagrat i no té preu. (...) Només els poders dèbils tenen por de la crítica i miren d’ocultar segons quins fets, els bruts, els tèrbols, els que els neguitegen, els que no ens convenen.
En definitiva:
- Quin model de diari volem? “Critiquem, però no gaire...”. “Expliquem, però no gaire...”. “Que no s’enfadi aquest”, “que no s’emprenyi l’altre”, “aquest és bon client”, “aquest dona les subvencions”, aquest ens té agafats pels collons”, “aquest fa les sopes i aquest se les menja totes”...
A "Homes d’honor" tornem a trobar a en Dani, després de la seva dimissió del diari, ara com a presentador de notícies a la televisió.
En sabem alguna cosa més de la seva privacitat, com per exemple on viu i les neves relacions que ara manté amb la seva productora executiva:
Viu en un dúplex assolellat al Parc Central de Sant Cugat.
(...)
La Rosa, la productora executiva: La Rosa, de pupil·la felina i experiència covada a diferents canals, l’endemà de l’emissió del programa es llevava com les gallines perquè res no li passés per alt.
(...)
Feia anys i panys que el Zac, la Rosa i l’Álvaro treballaven junts al “Punt de vista”. (...) Per treballar a la televisió, pell dura i poques manies.
Aquest cop la història gira entorn dues històries: Una suposada conxorxa relativa a l'incendi del Liceu i l'entrevista a la Tuzza Talese, una dona que havia estat casada amb un membre de la màfia i que ara s'havia convertit en una escriptora famosa, però sempre perseguida i amagada per haver delatat el seu marit:
Del Liceu sabem:
A mig matí del 31, un dia i mig després de l’última funció, els bombers rebien la trucada que feia anys que esperaven: es veia fum a la Rambla i semblava que hi hagués foc a l’escenari del Liceu. (...) El judici de l’incendi, aquí salta la primera alarma, no va començar fins l’any 2000. Sis anys després.
(...)
La segona alarma, de fet, és que només hi hagués un sol imputat i que fos el director tècnic, l’última baula de responsabilitat. (...) Al final, ni presó, ni multa, ni res de res. Nasti de plasti. Sentència absolutòria. No hi ha culpables. Cap ni un. No es volia fer la guitza a ningú.
(...)
Tothom sabia que el Liceu era un polvorí. Tothom sabia que amb el mínim frec de les flames... El ris d’incendi del Liceu era elevat, molt elevat, i conegut.
(...)
El polvorí, per dir-ho així, estava sota l’escenari. Tothom mirava amunt, el cortinatge, el teló, el no sé què... Però el problema del Liceu, i en això estarem tots d’acord, estava escenari avall. Allà sota s’hi amagava tot un món. (...) Era una estructura subterrània, de fusta, de cinc plantes.
(...)
Un accident. I prou. El judici es va acabar sense culpables, sense aclarir què va provocar el sinistre i amb la conclusió, acceptada per tothom, que va ser un accident.
De la Tuzza Talese:
Qui ho havia de dir que, amb la batuda que havia dut el seu marit a la presó, hauria nascut una nova Santuzza. La Tuzza Talese, l’autora d’èxit. L’escriptora que, sense haver escrit mai res abans, havia gosat desafiar el Sistema explicant, sense reserves i amb una precisió de detalls valorada per tota la crítica internacional, la vida de casada amb un membre de la màfia.
(...)
Per la seva experiència sabia, també, que una entrevista, un cop ha engegat, és com una muntanya
La màfia no és un problema italià, és multinacional.
(...)
Viure d’amagat no és un joc. Viure d’amagat és una tortura. No puc dormir tres nits al maateix llit. (...) No tinc casa i, el que és pitjor, sé que no en podré tenir mai més. Això és una condemna.
I arriba el torn d'"Eufòria" la tercera i definitiva part de les històries del nostre protagonista.
En aquest cas, el trobem a l'hospital, totalment immobilitzat a raó d'un misteriós atemptat que ha patit i el relat es centra en la investigació del mateix i també en les pràctiques poc clares de les farmacèutiques en el que es refereix a un nou fàrmac de preu elevat que s'està receptant de manera insistent a diferents pacients:
Dani Santana, el presentador que s’agradava més al plató que a la vida, hauria d’estar una temporada fora de pantalla. (...) Era un intent d’assassinat.
(...)
Recuperació. Rehabilitació. I molta fe.
(...)
Un vespre, a última hora, el Dani havia tornat trasbalsat a la redacció i li havia demanat que l’endemà, sens falta, s’encarregués de fer una cosa. El periodista es va treure un llapis de memòria, que era com un petit robot verd de Lego, i el va deixar sobre la taula. (...) l’endemà, sense mirar-lo (això el Dani ja ho donava per descomptat), l’havia d’agafar i anar-lo a dipositar en una caixa de seguretat d’una entitat bancària que ella obriria al seu nom, Raquel Ruiz Coders. (...) I promete’m que només ho obriràs si mai... em maten.
Per avançar en les seves investigacions es decideix obrir un espai digital:
I comença l’aventura amb “Només els fets”.Nomeselsfets.com
(...)
Invertir en metges és la inversió més segura per als laboratoris farmacèutics.
(...)
A canvi de doblar i triplicar el seu sou, molts metges han receptat més medicaments dels que tocava i han receptat els més cars. No els genèrics, els cars. I els pagàvem entre tots. Els pacients i els familiars que no estan lliures de pecat.
Només afegiré que si bé els plantejaments semblen interessants en cadascuna de les històries, mai no s'acaben de resoldre. Totes queden en l'aire, cosa que sembla comprensible donat que els temes que ha triat són delicats i difícilment es podria demostrar cap mena d'actuació no ja irregular, sinó directament delictiva.
En resum, han estat unes lectures entretingudes sense més.
