dijous, 28 de novembre del 2019

19 contes




Un breu comentari de "Anatomia de les distàncies curtes", un llibre de la Marta Orriols, que ha resultat un recull de 19 contes.

No és el primer cop que caic en un llibre de relats curts, tot i que no m’agraden, però aquest cop val a dir que no ho sabia i que un cop amb el llibre de la biblioteca a casa, m’he trobat amb la sorpresa.

El vaig demanar perquè acabava de llegir “Aprendre a parlar amb les plantes”, del qual tinc pendent publicar un comentari, però que puc avançar que em va semblar un llibre encantador amb una història que enganxa. Va ser per això que vaig decidir que llegiria alguna cosa més de la mateixa autora, però, val a dir que en aquest cas, res a veure.

Trobo que els relats curts, si no són d’una exquisidesa molt exclusiva, sovint es tracta tot de manera molt superficial i acaba referint-se només a petits apunts i pinzellades.

En aquest cas es tracta de 19 històries que no sempre tenen quelcom en comú. Així ens trobem amb la tendresa de “Tots els colors”, amb el despertar a la sexualitat homosexual de la protagonista, o millor encara del “Síndrome del membre fantasma” on el protagonista, Cada vegada que busca el tabac i no el troba, està convençut que el seu cervell ha tractat el tabac com una part més d’aquest cos que ara el reclama. I li dol.

I això al costat de la inversemblant història de “Sisif a la novena planta” on un incipient prometedor executiu veu el seu futur professional enfonsat quan s’ha de fer càrrec de la seva àvia dement: L’ha enyorat tot aquest temps, i comprèn que en aquesta enyorança hi ha, malgrat la nosa que significa en un moment professional clau, alguna cosa ja del tot irreversible.

Haig de lamentar que no he trobat cap altre història amb res significatiu a comentar, i que l'únic que m'han provocat la resta de contes, és una total indiferència, però potser hi haurà qui no estarà d'acord amb la meva percepció. Si és així i ho vol comentar, estaré encantada de contrastar opinions.

dimarts, 26 de novembre del 2019

A mode de trilogia

En Xavier Bosch va escriure aquests tres llibres a mode d'una trilogia on el protagonista és el periodista i presentador de televisió Dani Santana.

Al primer "Se sabrà tot" hi ha dos protagonistes principals:

En Dani Santana, el director, que pateix un trauma a raó d’un desgraciat accident quan era tot just un adolescent i al que trobem en el moment que dimiteix del seu càrrec.
I l’A.B.C. el designat pel propietari, qui amaga la seva tendència sexual i una fosca història relacionada amb aquestes relacions.
En definitiva, tot són secrets i mentides.
Un del temes principals del relat és una suposada “Operació Campeador” per liquidar una cèl·lula jihadista.

D'alguna manera, el que per mi ha resultat més interessant de tot el relat és la descripció que fa de la relació en el sí d'una redacció de diari i la relació sexual que manté amb l'Eva Bosch, una mossa que l'està investigant de manera amagada:

Plego, sí. El rumor que ha circulat en les darreres hores en aquest cas era veritat. (...) Les relacions entre el director d’un diari i el seu editor mai no són fàcils.
(...)
Quan l’editor vol fer de director, malament rai (...) Ens ha succeït el pitjor que li pot passar a un diari. En comptes d’explicar noticies ens hem convertit en una d’elles.
(...)
Si els periodistes poguéssim explicar les coses que sabem... 
(...)
El compromís amb el lector no té preu. Per més que l’establishment, el poder, els polítics o qui sigui pressioni tant com pugui, que també és la seva feina, el compromís amb el lector és sagrat i no té preu. (...) Només els poders dèbils tenen por de la crítica i miren d’ocultar segons quins fets, els bruts, els tèrbols, els que els neguitegen, els que no ens convenen. 

En definitiva:
- Quin model de diari volem? “Critiquem, però no gaire...”. “Expliquem, però no gaire...”. “Que no s’enfadi aquest”, “que no s’emprenyi l’altre”, “aquest és bon client”, “aquest dona les subvencions”, aquest ens té agafats pels collons”, “aquest fa les sopes i aquest se les menja totes”... 


A "Homes d’honor" tornem a trobar a en Dani, després de la seva dimissió del diari, ara com a presentador de notícies a la televisió.
En sabem alguna cosa més de la seva privacitat, com per exemple on viu i les neves relacions que ara manté amb la seva productora executiva: 

Viu en un dúplex assolellat al Parc Central de Sant Cugat.
(...)
La Rosa, la productora executiva: La Rosa, de pupil·la felina i experiència covada a diferents canals, l’endemà de l’emissió del programa es llevava com les gallines perquè res no li passés per alt.
(...)
Feia anys i panys que el Zac, la Rosa i l’Álvaro treballaven junts al “Punt de vista”. (...) Per treballar a la televisió, pell dura i poques manies.

Aquest cop la història gira entorn dues històries: Una suposada conxorxa relativa a l'incendi del Liceu i l'entrevista a la Tuzza Talese, una dona que havia estat casada amb un membre de la màfia i que ara s'havia convertit en una escriptora famosa, però sempre perseguida i amagada per haver delatat el seu marit:

Del Liceu sabem:

A mig matí del 31, un dia i mig després de l’última funció, els bombers rebien la trucada que feia anys que esperaven: es veia fum a la Rambla i semblava que hi hagués foc a l’escenari del Liceu. (...) El judici de l’incendi, aquí  salta la primera alarma, no va començar fins l’any 2000. Sis anys després.
(...)
La segona alarma, de fet, és que només hi hagués un sol imputat i que fos el director tècnic, l’última baula de responsabilitat. (...) Al final, ni presó, ni multa, ni res de res. Nasti de plasti. Sentència absolutòria. No hi ha culpables. Cap ni un. No es volia fer la guitza a ningú. 
(...)
Tothom sabia que el Liceu era un polvorí. Tothom sabia que amb el mínim frec de les flames... El ris d’incendi del Liceu era elevat, molt elevat, i conegut.
(...)
El polvorí, per dir-ho així, estava sota l’escenari. Tothom mirava amunt, el cortinatge, el teló, el no sé què... Però el problema del Liceu, i en això estarem tots d’acord, estava escenari avall. Allà sota s’hi amagava tot un món. (...) Era una estructura subterrània, de fusta, de cinc plantes. 
(...)
Un accident. I prou. El judici es va acabar sense culpables, sense aclarir què va provocar el sinistre i amb la conclusió, acceptada per tothom, que va ser un accident. 

De la Tuzza Talese:
Qui ho havia de dir que, amb la batuda que havia dut el seu marit a la presó, hauria nascut una nova Santuzza. La Tuzza Talese, l’autora d’èxit. L’escriptora que, sense haver escrit mai res abans, havia gosat desafiar el Sistema explicant, sense reserves i amb una precisió de detalls valorada per tota la crítica internacional, la vida de casada amb un membre de la màfia. 
(...)
Per la seva  experiència sabia, també, que una entrevista, un cop ha engegat, és com una muntanya 
La màfia no és un problema italià, és multinacional. 
(...)
Viure d’amagat no és un joc. Viure d’amagat és una tortura. No puc dormir tres nits al maateix llit. (...) No tinc casa i, el que és pitjor, sé que no en podré tenir mai més. Això és una condemna.

I arriba el torn d'"Eufòria" la tercera i definitiva part de les històries del nostre protagonista.
En aquest cas, el trobem a l'hospital, totalment immobilitzat a raó d'un misteriós atemptat que ha patit i el relat es centra en la investigació del mateix i també en les pràctiques poc clares de les farmacèutiques en el que es refereix a un nou fàrmac de preu elevat que s'està receptant de manera insistent a diferents pacients:

Dani Santana, el presentador que s’agradava més al plató que a la vida, hauria d’estar una temporada fora de pantalla. (...) Era un intent d’assassinat.
(...)
Recuperació. Rehabilitació. I molta fe.
(...)
Un vespre, a última hora, el Dani havia tornat trasbalsat a la redacció i li havia demanat que l’endemà, sens falta, s’encarregués de fer una cosa. El periodista es va treure un llapis de memòria, que era com un petit robot verd de Lego, i el va deixar sobre la taula. (...) l’endemà, sense mirar-lo (això el Dani ja ho donava per descomptat), l’havia d’agafar i anar-lo a dipositar en una caixa de seguretat d’una entitat bancària que ella obriria al seu nom, Raquel Ruiz Coders. (...) I promete’m que només ho obriràs si mai... em maten. 

Per avançar en les seves investigacions es decideix obrir un espai digital:

I comença l’aventura amb “Només els fets”.Nomeselsfets.com
(...)
Invertir en metges és la inversió més segura per als laboratoris farmacèutics.
(...)
A canvi de doblar i triplicar el seu sou, molts metges han receptat més medicaments dels que tocava i han receptat els més cars. No els genèrics, els cars. I els pagàvem entre tots. Els pacients i els familiars que no estan lliures de pecat.

Només afegiré que si bé els plantejaments semblen interessants en cadascuna de les històries, mai no s'acaben de resoldre. Totes queden en l'aire, cosa que sembla comprensible donat que els temes que ha triat són delicats i difícilment es podria demostrar cap mena  d'actuació no ja irregular, sinó directament delictiva.

En resum, han estat unes lectures entretingudes sense més.





dijous, 7 de novembre del 2019

La bona mort




Estava al prestatge de la biblioteca, amb les novetats. Un llibret d'aparença insignificant, (mai no ens podem refiar de les aparences) de només 70 pàgines. Em refereixo a "La bona mort" un dietari on Vicenç Villatoro, ens deixa constància de les reflexions que l'assalten mentre acompanya la mare en els darrers moments de la seva vida.

I comença:

Escric perquè de sobte m’he adonat que tot el que estimo morirà.

Molt d'acord amb aquest paràgraf:

La qüestió no és morir, sinó haver viscut. La qüestió, com sempre, és el sentit de les coses.

I ja només deixo un recull d'algunes frases i/o pensaments que només són un pàl·lid reflex del que m'ha impactat la lectura, que no puc més que recomanar:

Sense les paraules, les formes estranyes que pot arribat a prendre l’amor són infinits.
(...)
Diu el pare que creure és un avantatge: si la mare o ell fossin religiosos, esperarien alguna cosa. Ara no esperen res.
(...)
Acabem sent un àlbum de fotos. Un àlbum és una vida liofilitzada.
(...)
Representa que ella el que voldria és la pastilla, la injecció, que la matés de pressa. Si ella tingués aquesta pastilla a la mà, ¿segur que se la prendria? ¿En tots els moments?
(...)
En la mort, com en l’amor, l’apoteosi del tacte. (...) Busquem encarnar l’afecte en el tacte.
(...)
Totes les situacions, fins i tot les més dramàtiques, poden esdevenir una rutina.
(...)
Cadascú intenta construir un relat de la pròpia vida que li doni sentit. I qualsevol il·lusió de sentit sobre la nostra pròpia vida descansa en els altres. (...)  L’amor és en part això, en les seves diverses formes: l’existència d’aquest altre. Per això quan aquest “altre” mor, ens deixa una immensa sensació de buit.

Només resta una breu referència on aclareix, si cal, el perquè i el com:

Vicenç Villatoro va escriure aquest dietari entre el 6 de febrer i el 28 de març de 2006, en paral·lel a les últimes setmanes de vida de la seva mare, a qui havien diagnosticat un càncer que va preferir no tractar-se.

Per la seva mare una bona mort era a casa, rodejada de tot el que estimava (persones, però també coses), sense patiment.